Presentació del llibre del grup “El que hem xerrat!”

Entrevista en relació al llibre “El que hem xerrat! amb 25 convidats d’excepció” feta a Olot Televisió el 5 de juny de 2018

—-

El llibre també es va presentar a Can Trincheria d’Olot el passat divendres 1 de juny a les 19h amb la presència a banda dels autors, també de la Clàudia Pujol i del regidor de cultura de l’Ajuntament d’OlotSr. Josep Berga., que a més va clausurar l’acte en representació de l’alcalde d’Olot, l’Il·lm. Sr. Josep M. Corominas., que per ocupacions del càrrec finalment va excusar la seva presència.

—-

Tanmateix el passat 12 d’abril de 2018 a les 19h es va fer la presentació pública a l’Ateneu Barcelonés, sala Sagarra, per part de:
Vicenç Villatoro, Escriptor, periodista i director general del CCCB
Clàudia Pujol, Periodista i directora revista Sapiens
Lluís Busquets, Escriptor i periodista i jo mateix

Resumeixo tot seguit el text del que va dir a ambdues presentacions:

1.-Clàudia Pujol

Quan vaig presentar el 1r llibre Per sucar-hi pa ara fa uns quants anys ja vaig comentar que estava convençuda que hi hauria un segon volum… I bé, ja el tenim aquí. I de fet, en aquesta 2a edició, ja ens “amenacen” que hi haurà un 3r. En la introducció ja comenten que els han quedat en nevera alguna tertúlia del 2016 i totes les del 2017. Com diu en Lluís Busquets: és una llàstima que no s’hi posessin abans amb això dels convidats, perquè porten 28 anys de tertúlies. I podríem tenir uns 300 convidats.

Uns sopars que neixen per fer xarxa, contactes, per menjar bé a Can l’Alimara, i per mantenir la flama “gironina” -ja sabeu que els que som d’aquelles comarques acostumem a tenir un sentiment de pertinença molt arrelat!. I els olotins, més!

A jutjar pel tipus de convidats (5 polítics, 4 metges, 3 empresaris, 2 professors universitaris, 2 escriptors, 1 magistrat, 1 esportista, 1 cuiner…) podem arribar a una primera conclusió: els hi agrada parlar de política.

La màxima xifra d’assistents es va aconseguir quan van convidar al president Puigdemont, l’1 de desembre del 2016. Un fet normal, que va aixecar moltes expectatives.

Puigdemont va parlar “que el procés no espanta les inversions estrangeres (que no ens creiem el relat centralista que ens volen vendre); que el mateix Financial Times considerava Catalunya com el territori més atractiu per fer-hi inversions; com des del govern de la Generalitat intenten aconseguir un tracte bilateral amb Madrid, però que només els tracten com els “barrufets rondinaires”, i respecte d’Europa, que ja és interessant que no s’hagin posicionat en contra”.

Però per a mi el moment millor, potser perquè no me n’havia assabentat, és quan explica la reunió amb en Mas en el cèlebre moment del “pas al costat”. Mas li proposa ser president i li diu, literalment, que té un quart d’hora per decidir-se. Puigdemont respon: home president, això és molt poc temps. Bé, d’acord, tens raó: tens 20 minuts.

Però col·lectiu de gironins no s’hi posa per poc:

no només conviden el president Puigdemont, sinó que també conviden la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, Andreu Mas Colell -que explica que no li agrada parlar de “xoc de trens”, sinó d’un joc anomenat Attrition game: dos s’empenten i perd el primer que es cansa. Es tracta d’un joc de desgast en què guanya el més pacient i persistent. Una mirada a llarg termini que, amb els esdeveniments que han anat succeint, ha estat bastant profètica.

També Carles Viver Pi i Sunyer, president Consell Assessor de la Transició Nacional, advertia que “el 155 està redactat de manera molt ambigua i que, a males, vés a saber com l’aplicarien”. Bé, ara ja ho sabem.

És clar que Pi i Sunyer ho havia preparat tot per un supòsit: que, en un moment o altre, si Espanya s’asseuria a negociar. Tenia tot el llibre blanc de la transició nacional redactat, com es faria la negociació dels actius i dels passius… També a la tertúlia, algun dels presents, espero que imbuït de l’esperit Sàpiens, afirmava que el llibre blanc era un totxo i que calia fer-ne una versió més periodística i divulgativa.

Qui fa llibres més divulgatius va ser un altre dels polítics convidats, Santi Vila, que explicava que “quan el catalanisme fa política seriosa sempre en surt guanyador”. I per ell fer “política seriosa” vol dir que compleixi 3 virtuts bàsiques:

  • quan el catalanisme és modernitzador (com el de l’etapa d’Almirall a Prat de la Riba, o l’etapa d’ERC de Macià i la Segona República, o l’etapa de col·laboració en la transició política de Roca i Pujol)
  • que hi hagi un projecte polític regeneracionista (o sigui, que vagi a fons amb la solució dels problemes del país) i
  • catalanisme vinculat a la gent senzilla, amb polítiques socials que arribin a la base.

En la conversa dels gironins amb Santi Vila surten noms com Duran i Lleida, que tot i ser protagonistes fins al 2015, ja quasi ni ens en recordem. I és que el ritme d’aquest país ha estat tan frenètic en els últims anys que hem cremat un munt d’etapes i de persones.

Però no cruiéssiu que, en aquestes tertúlies, només parlen de coses serioses.

Quan van convidar en Toni Comín, exalumne d’en Lluís Busquets, ens vam assabentar no només que “si ell -aleshores conseller de salut- disposés de 2.000 milions d’euros més resoldria els dos principals problemes de la salut a Catalunya: adequar els sous dels metges i del personal sanitari i eliminar les llistes d’espera… ja coneixeu la seva tendència a articular frases lapidàries…

—sinó també ens vam assabentar -explicava Busquets, no sé si amb certa enveja-, que “quan era alumne seu ja tenia molta “làbia” i s’enduia totes les noies que volia”.

Tant els interessa la política que fins i tot amb els periodistes que conviden, en Martí Anglada, en Pepe Antichacaben parlant d’Europa, del Brexit i de com tot plegat afectarà al procés o de perquè és tan anticatalà Manel Valls. Semblaria que la qüestió vindria d’una niciesa: a Barcelona mai no s’ha fet una antològica del seu pare, Xavier Valls i Subirà, que fou un dels pintors més importants de la postguerra catalana.

Llàstima que Antich no accedís a parlar-nos dels entrellats de La Vanguardia. Segur que podria explicar-nos moltes coses.

A banda dels polítics, sabeu què m’estic adonant en aquest segon llibre? Que cada vegada convideu a més metges…

Josep M. Tabernero, el Messi de l’oncologia. Que ens dóna una data molt interessant: la taxa més elevada de supervivència és en els japonesos i la segona, la dels catalans per la seva dieta.

Antoni Trilla, epidemiòleg Hospital Clínic.

Es presenta com una mena d’home del temps de la TV que ha de respondre: que creu que passarà? I com els homes del temps, té tendència a ser pessimista. Fa una sèrie de reflexions interessants com que amb el tema de l’èbola i altres epidèmies no podem abaixar la guàrdia i toca una mica la cresta als periodistes quan diu -i té raó- que la gran majoria de professionals de la informació no estan especialitzats en salut i que no es pot donar el mateix pes a opinions científiques contrastades que a anècdotes i fets aïllats i puntuals.

També del Clínic van convidar el director general de l’hospital, Josep M. Campistol. Per molts l’Hospital Clínic és una parada de metro. Encara que sembli increïble molta gent no sap que el primer servei d’urgències, els primers quiròfans mòbils, el primer banc de sang, els primers transplantaments… es van fer en aquest hospital, que ha estat des de la seva creació, un motor en la recerca mèdica del país. I una de les claus ha estat l’estreta relació amb la universitat, com explica Campistol, que també explica el funcionament del Barnaclínic, que algunes veus qüestionen.

I ho explica amb gran claredat una cosa molt bàsica, la sanitat és cara, però els usuaris la voldríem gratis i sense llistes d’espera. Tothom hauria de saber el cost de les proves que es fa: analítica 60 euros; TAC, 150…

Especialment interessant m’ha semblat descobrir la història del cardiòleg Josep Brugada. Sabia que el 80% de les morts sobtades són causa d’un infart. I ell i el seu germà es preguntaven: i el 20% restants? Doncs es van posar a investigar-ho! Fins que ho van descobrir i la seva descoberta va ser batejada per un cardiòleg japonès com a sindrome brugada, com el seu descobridor. Se’n va començar a parlar en els congressos mundials de cardiologia i va acumular 15.000 cites!

La veritat és que és molt interessant poder disposar d’aquest tipus d’informació perquè, a diferència, dels polítics, no acostumen a ocupar les pàgines dels diaris ni obrir els informatius de la tv. I el que diuen acostuma a tenir un interès molt superior a molts dels que acaparen els titulars i les portades.

Em va fer gràcia especialment quan parlava de les maratons. No tothom pot fer maratons. El primer que en va fer una, un soldat grec, s’hi va quedar. Avui hi ha gent que sense cap mena d’entrenament vol fer els “carros de foc” -una ruta de 55 k, i 9.000 metres de desnivell que volta Aigüestortes, l’estany de Sant Maurici…

Doncs això, que cada vegada, a vosaltres i a mi ens interessin més els aspectes mèdics deu ser que tots plegats ens anem fent grans.

Sort que l’Anna Cabré per aquesta constatació ens dóna una bona notícia. Aquesta “pensadora silvestre” com li agrada anomenar-se els hi va fer un “curs de rejoveniment” en aquell sopar que us comparteixo pels qui no vau poder-hi assistir: “abans un vell per a una demògrafa era una persona de més de 65 anys. Però ara es considera vell qui té menys de 15 anys d’esperança de vida pel davant”. I com que els que estem aquí l’esperança de vida és de 95 anys… som joveníssims i encara donarem molta guerra!

L’Anna Cabré, que està enfadada que l’hagin jubilat als 71 anys per força, no està preocupada pels moviments migratoris. Explica que sempre n’hi ha hagut, que durant la guerra d’Algèria, en poques setmanes van arribar a França prop d’un milió de negres. O que a l’Alemanya de l’oest, entre 1945 i 50 hi va haver prop de 10 milions de refugiats provinent de l’est. Les migracions actuals són modestes.

Si al 1900, quan hi havia 2 milions de catalans, algun ens hagués dit que 100 anys després seriem 6 milions i anant cap als 7,5, tothom s’hauria preguntat de que viuríem i com. Doncs mira. Ja ho hem vist.

També explica que necessitem immigrants perquè “només fem un tipus de gent i necessitem els seus complementaris”. I la sort és que a Catalunya les classes baixes no són hereditàries comparat amb la resta d’Espanya o comparat amb altres països com Anglaterra. I que és extraordinari el nivell de promoció social que s’ha donat a Catalunya.

         Que moltes famílies catalanes tenen arrels a la resta de l’Estat espanyol ens ho recorda Vicenç Villatoro, que explica que ell mateix és un xarnego i que la seva família prové de Castro del Río. De fet un dels seus llibres, L’home que se’n va, està dedicat a la història del seu avi. Ell és un exemple de la promoció social, de com un xarnego pot acabar dirigint l’Institut Ramon Llull.

Ara no creieu que tot el què explica en el llibre del seu avi és biogràfic, perquè ell mateix admet que “fins i tot les memòries són obres de ficció”. Enquadres el què dius. Hi ha una frase que m’agrada especialment: “Davant d’un problema, si veig la solució faig un article. Si tinc dubtes, reflexiono i faig una novel·la”. I és que els escriptors són una mica “xupòpters” de tot. I uns tramposos: elegim allò que narrem i allò que no. Sempre és estratègic.

Igual que qui convides en aquests sopars i qui no.

Com que alguns dels membres del col·lectiu gironí provenen del món de l’empresa, també conviden des de l’aleshores president del Port de Barcelona, Sixte Cambra; el conseller delegat de Gas Natural, Rafael Vilaseca; o el conseller delegat del Sabadell, en Jaume Guardiola… Per exemple, molt interessant l’apartat que ens explica què ens ha costat exactament als contribuents el rescat bancari, o com el Regne Unit és el campió dels paradisos fiscals!

O conviden el director general de Bonpreu, en Joan Font, que a partir d’una botiga de bacallà de Torelló ha creat tot un imperi. En Joan Font ens explica que ell era un nen de botiga, que els 5 anys, ja estava ajudant, que als 8 o 9 anava als mercats… avui en diríem “explotació infantil”. Per tant, atenció amb el políticament correcte…

…El mateix que diríem amb en Pitu Roca, del Celler de Can Roca, que explica que als 6 anys omplia les botes de vi al bar-restaurant dels pares. I com els 3 germans han aconseguit situar-se en el primer restaurant del món. Com en un any van recórrer 348.000 km, viatjant per 19 estats.

Tot va començar amb la passió del germà gran, en Joan,que va arrossegar els altres i en una ruta francesa el 1991 que van decidir dedicar la seva vida a la cuina de creació. I començaren a incorporar el vi en un paper protagonista, el fum, els perfums en els postres… poc després que Ferran Adrià aconseguís una cosa que no s’havia aconseguit abans: que el millor cuiner del món no fos francès. Això, per França, va ser un escàndol.

Avui al Celler tenen d’assessors perfils professionals com: dissenyadors, decoradors, químics, biòlegs, botànics, neuròlegs, antropòlegs, enginyers agrònoms…

Tot està canviant molt. Per exemple, els crítics gastronòmics han perdut importància: els pressupostos dels mitjans són escassos per moure’ls i el Trip Advisor els ha suplantat.

I és clar, en una tertúlia, amb més homes que dones de què s’acaba parlant sempre: de futbol!

I dius, a qui convidem? Doncs al seu president

Josep M. Bartomeu ens fa una reflexió interessant amb el tema de les estelades al camp, que jo no era conscient. Recorda que d’estelades al camp n’hi ha hagut des del 92 a la final de la Champions a Wembley. I explica que “la II República va derogar per llei un decret llei de Primo de Rivera prohibint l’estelada i aquella llei republicana segueix vigent. Per tant és absolutament legal. Ni Franco ho va tocar”.

També explica coses que ja podem imaginar-nos. Que el Barça sempre està sota lupa. Que arran del cas Messi, tots els jugadors de l’Estat espanyol han corregut a fer declaracions complementàries, però només surt el Barça.

I un apunt:  explicava que Messi hauria d’anar a judici per frau fiscal perquè l’advocada de l’Estat mantenia l’acusació contra l’opinió de la fiscalia. Qui és aquesta advocada de l’Estat? Es diu Marta Silva, va formar part de la directiva del Madrid i és filla del ministre franquista d’obres públiques Federico Silva, fundador del PP. També Marta Silva estava al darrere del cas Neymar, sigui dit de passada.

I per acabar amb una mica de salsa rosa, l’exentrenador del Barça, Carles Rexach, és el rei. Diu que com que sempre se l’havia acusat de no córrer en els partits -córrer és de covards; ha de córrer la pilota i no el jugador- ara s’està mirant els vídeos per veure si realment era cert.

És interessant com explica com ha canviat el món del futbol. Com a la seva època tenien 2 parells de botes. Ara en tenen 40. Inicialment no es canviaven la camiseta suada ni a la mitja part. O quan explica que d’ell va ser la decisió de concentrar els jugadors a la vigília d’un partit. Així podien descansar i no s’havien d’aixecar a mitja nit si el seu fill petit plorava. També les trapelleries dels jugadors i les multes que els hi posava: beure coca-cola i begudes amb gas, no apagar la llum de l’habitació a la nit… No oblidem que la majoria d’aquests jugadors són encara nens!

I ens explica la seva intervenció en el fitxatge de Messi quan tenia 12 o 13 anys. Era un nen baixet que la tocava bé, però la resta de tècnics no hi veien futur. Deien que era “un nen per jugar al futbolí”. Jo els vaig dir, doncs porteu-me més nens d’aquest de futbolí i els fitxarem tots.

Acabo perquè les anècdotes són infinites i el que ha de fer un presentador és que us vinguin ganes de llegir el llibre i no fer gaires espoilers.

En fi, que si la majoria de gent sabés el que donen de si aquests sopars, els empadronaments a les comarques gironines augmentarien considerablement per la senzilla oportunitat de poder-ne formar part.

i 2.-Lluís Busquets

Bon vespre a tothom.

Presentem avui aquest segon llibre de SOPARS DE GIRONA, que hauria de subtitular-se pròpiament SOPARS AMB TERTÚLIA DE GIRONINS pel doble sinècdoque que hi fem. Si el primer llibre prenia per títol una expressió genuïna de la nostra paremiologia per manifestar un fet insòlit o increïble, Per sucar-hi pa (2014), aquest segon, amb una lleu al·lusió al llibre El que hem menjat de Josep Pla, fem una substitució i porta per títol El que hem xerrat.

Més que explicar el contingut del llibre, que ja hauran fet els que m’han precedit, n’explicaré la cuina i així seguirem metafòricament en context gastronòmic. Anem pel vint-i-novè any que un grup de persones nascudes a les comarques gironines ens trobem a sopar un cop al mes. Algú s’estranya de la persistència. Val a dir, tanmateix, que si l’àpat esdevingué sopar-tertúlia des del primer moment, de la mateixa manera que per diferents raons l’ubicació passà per diversos llocs (El Dorado Petit, l’Ateneu Barcelonès, l’Hotel Catalònia, l’Hotel Plaza fins a desembocar a l’Hotel Alimara a partir de 1992), per altres circumstàncies anàrem cercant fórmules a fi de mantenir un sopar viu i ple d’interès que l’habitud de l’encontre de coneguts podia fer anar de capa caiguda un cop els assistents ja ens havíem explicat els envitricolls de les nostres respectives professions o, el que hagués estat pitjor, que la conversa girés entorn de temes semblants o de determinades persones. A partir del 2011 vam provar la fórmula de convidar una persona de prestigi que focalitzés la tertúlia a partir del seu camp professional i, com explico en el pròleg, aquesta decisió i el fet d’encarregar al senyor Enric Calzada la gestió, l’organització i el pes de tot plegat, crec va ser un encert doble: ho prova el fet d’haver-nos mantingut fins ara i poder amenaçar per endavant amb un nou llibre de tertúlies perquè, sortosament, les persones de prestigi a casa nostra abunden sobradament i és de suposar que l’Enric no es cansarà de dur el pòndol de tot plegat de la manera exemplar que ho ha fet fins ara.

Val a dir que aquest canvi va capgirar també les regles dels nostres capteniments. Atès que en un sopar d’amics es poden explicar moltes coses i fer algunes confidències que podria ser imprudent que esdevinguessin públiques, inicialment ens havíem compromès tots a la confidencialitat de la trobada. I val a dir que mai ningú no la va trencar. Però el fet d’enriquir-nos amb un convidat ens va fer repensar les coses: no fora millor donar a conèixer el pensament, actuació i realitzacions dels nostres hostes? Aquí hi vam tenir el nostre paper l’Enric i un servidor, perquè va sortir la proposta d’aplegar-ne el resultat primer a la nostra web i en un llibre en paper i calia que algú es prengués la feina d’escriure-les (amb el temps, anaren a parar també en forma d’entrevista als fulls del “Diari de Girona”, signant tots dos, i, darrerament als ‘El Punt/Avui”). Vam seguir sempre amb una norma no escrita però duta a terme amb tot rigor: el tertulià podria corregir i esmenar totes les cròniques que escrivíssim nosaltres i tothom respectaria, tot i saber-ho, el que l’interessat no volgués fer públic. I així ho hem anat fent, de manera que hem primat l’acolliment del convidat i el fet que es pogués trobar bé entre nosaltres abans de voler deixar testimoni de tot el que havia dit. Com a exemple només cal dir que dels 25 convidats d’aquest llibre — això es, cinc polítics, quatre metges, tres empresaris, dos professors universitaris, dos gestors, dos periodistes, un magistrat, un esportista, un cuiner, un financer, un escriptor, un pintor i un arquitecte (i ja comento que malauradament només hi ha la presència de dues dones)—, més de la meitat, exactament tretze, s’avingueren a traduir la tertúlia en una entrevista per al primer dels diaris esmentats, però dos d’ells, un cop en llegiren el resultat preferiren renunciar-hi, cosa que vam respectar escrupulosament. I és que no sempre et fa el pes per oferir en públic el que has dit en privat quan ho llegeixes. Podria donar-ne algun exemple. No és el mateix, posem per cas, fer un judici de la CUP entre amics, que deixar-ho per escrit. I em mossego la llengua perquè no se m’escapi res més. Altrament, teníem ben assumit —i ho dic també en el pròleg— que cap dels personatges convidats pretenia guanyar la més mínima lluïssor intervenint en la nostra tertúlia i deixant-ne publicar el contingut, ja que cap d’ells necessita cap mena de mínima brillantor afegida enllà del que la mateixa professió ja li ha atorgat, raó essencial per haver estat convidat entre nosaltres.

Com hem treballat, l’Enric i un servidor? Abans de respondre aquesta qüestió, deixin-me dir algunes coses de l’Enric (i espero que no li sabrà greu). L’Enric és un home de ciències, al qual li agrada tenir-ho tot controlat i mesurat. Servidor és més de lletres i té l’instint periodístic als gens. C. Riba va dir de J. Pla que era capaç de vendre’s al dimoni per una frase bonica o una informació poc coneguda. Servidor no sé si es vendria al dimoni però sóc més bel·ligerant a l’hora d’interpel·lar els nostres convidats encara que, amb tot respecte, les preguntes li poguessin resultar una mica incòmodes. De vegades això ens ha dut a alguna discussió. Malgrat tot, crec que el resultat final ha estat un equilibri enraonat entre tots dos del qual el lector també n’acaba enriquit. Vull deixar ben clar que l’Enric m’ha respectat sempre atorgant-me a mi els galons d’escriptor que ell s’excusa de no posseir, però servidor també ha deixat al seu albir els darrers detalls sabent que ell era, cap i a la fi, el darrer responsable de tot. I una conclusió ben meritòria: l’Enric ha estat una alumne del tot aplicat, capaç de fer un aprenentatge a marxes forçades. Si en començar el primer llibre se li notava que no tenia pas l’habitud d’escriure, en acabar aquest segon es pot dir que ja vola sol, de manera que el tercer el podrà signar sense fer constar la meva ajuda amb la generositat i elegància que ho fa. Que com treballàvem? De manera molt diferent, això sí. Els presents ens han vist prendre apunts a tots dos. Servidor es posava a fer la crònica de la tertúlia tan aviat com podia, en molts casos l’endemà mateix. Em rellegia els apunts, donava a la crònica certa forma i em posava a escriure-la. No era fàcil. Em solia costar sis/vuit horetes. Altrament, si el diari i el tertulià ens havien admès l’entrevista, feia seguir la crònica i l’entrevista en paral·lel per guanyar temps, però hi devia dedicar unes deu/dotze hores en total. Anhelava treure’m la feina del damunt. Un cop fet, enviava tot aquest material a l’Enric. Ell aleshores, si bé em solia deixar l’entrevista per bona, a la crònica de la tertúlia hi donava voltes, hi afegia tota mena de detalls, dades, minúcies fins a obtenir-ne un resultat final més complet. En general, hem treballat sempre així, amb una excepció: el cas REIXACH, que per cert, és la crònica més visitada a la Web i l’entrevista que va tenir més conseqüències atès que al Charlie se li va acudir de dir, en un període baix de Messi, que potser menjava massa pizzes. El diumenge següent de publicar-se al “DdG” (en fer-ho el “9 Nou”) al Puyal se li va acudir de trucar-me a mig partit del Barça i van seguir tantes trucades de mitjans que vaig haver de sortir de casa. Aquella vegada l’Enric havia escrit la crònica i l’entrevista i jo vaig prendre-li el seu paper habitual i només la vaig repassar. Això sí: ell sempre era l’encarregat de passar els escrits a l’interessat perquè hi donés el vist-i-plau o esmenés el que volgués.

Personalment puc dir que em prenc com un privilegi assistir a aquests sopars-tertúlia, perquè sempre en surto enriquit. Algú m’ha demanat què m’ha sobtat més d’alguns tertulians enllà del contingut de les seves intervencions. He volgut per un experiment amb mi mateix. He repassat l’índex de convidats i, sense llegir el que n’hem escrit, potser interessarà de saber allò que m’ha quedat a dins i pot sorprendre una mica, malgrat potser ni tan sols n’hagi quedat res escrit.. Per exemple, del Sr. M.CODERCH m’impactà quan va dir que al MIT (Massachussets Institut of Technology), Noam Chomsky, del qui sóc un admirador i una mena de fan, treballava senzillament en un despatx al fons d’un passadís on sempre el trobaves. De l’arquitecte de la Sagrada Família Dr. BONET m’interessà saber com una curiositat que hi havia columnes fetes amb basalt de Castellfollit de la Roca, però, sobretot, que a la façana de la Passió, Gaudí no havia posat al mig la Crucifixió com va fer Subirachs, sinó l’Eucaristia, cosa teològicament més profunda, perquè Jesús fet pa per a tothom lligava amb el que posava a dalt: Resurrecció, Pentecosta i Ascensió: quatre escenaris de la mateixa realitat teològica. Del conseller T. COMÍN, que havia estat alumne meu, em sorprengué la seva capacitat de gestor, és a dir, que en poc temps, tingués al seu cap tot el sistema sanitari català, gosés parlar de tu a tu a metges d’experiència i prestigi que li doblaven l’edat com els de la nostra tertúlia i es proposés tres objectius per al nostre sistema sanitari; eficàcia, equitat i qualitat assistencial. De la M. H. Presidenta del Parlament, C. FORCADELL recordo la seva ingenuïtat en assegurar que “Europa no entendria que es processés o jutgés ningú pel fet de posar urnes.” I del President del port, Sr. S. CAMBRA, em va sorprendre la fragilitat de l’equilibri que s’esforçava a mantenir entre en govern central i el d’aquí. Del Dr. J. BRUGADA vaig aprendre que està registrat a tot el món de la medicina la denominada “Síndrome Brugada”, que ens explicà amb senzillesa malgrat el seu renom internacional, ell ens explicà amb senzillesa. Com ell, em van sorprendre metges de la categoria dels doctors J. TABERNERO (que ens preparà la xerrada amb un power point), J. M. CAMPISTOL (que comentà les excel·lències del Clínic i a l’hora de l’entrevista ens demanava que destaquéssim que els mancava espai) o l’epidemiòleg Dr. A. TRILLA (que vam tenir entre nosaltres just quan la crisi de l’ebola). Del Sr. V. VILLATORO, que ens presentà la novel·la L’home que se’n va, no imaginava que ens diria que escrivia la seva narrativa a mà i, sobretot, em sorprengué saber que en la novel·la tractava de les auditories de guerra i postguerra de Franco, cosa que jo també acabava d’elaborat a la novel·la Llums de sincrotró, i anhelava que no em trepitgés la meva (no vaig estar tranquil fins que la vaig llegir!). Del pintor J.-P. VILADECANS no m’esperava que fos tan valent de dir que el MACBA era un gran fracàs, ni m’esperava que el Sr. FONT, amo de “Bonpreu” i “Esclat”, ens digués que els directius es reunien cada dissabte al matí amb el propòsit de no ser més cars que els competidors. Ni tampoc m’esperava que el Sr. M. ANGLADA assegurés una cosa que havia sentit dir però que mai ningú no m’havia confirmat: Que de Gaulle volia al final de la darrera gran guerra que Catalunya i el País Basc fóssim estats amics de França, com dos coixins a la manera de Bèlgica. Més sorpreses: la demògrafa Dra. A. CABRÉ, a banda de prometre’ns viure noranta anys com a mínim, davant del tema de les pensions ens va dir que l’Estat ens volia fer por a fi que ens en féssim de privades; el Sr. Jaume GUARDIOLA, Conseller delegat del Banc Sabadell, amb qui vam parlar de sicavs i paradisos fiscals, posà números a la crisi financera (170.000/180.000 M€, 50.000 dels quals els haurien aportat els contribuents!). Del Sr. J. ROCA vam aprendre que la cuina també abraça una certa filosofia de l’austeritat, cosa que xocava dita per una persona com ell. a i el Sr. Josep ANTICH, ex-director de “La Vanguardia”, ens confià el seu exili daurat parisenc abans d’assegurar-nos que “el futur de la premsa serà digital o no serà”. El Sr. R. VILASECA, Conseller delegat de Gas Natural-Fenosa tampoc no va tenir pèls a la llengua a l’hora de dir-nos que Europa gestiona malament el canvi climàtic i que el dipòsit de gas Castor havia resultat tan desastrós com deia la premsa. L’ecòleg JOANDOMNEC ROS, a banda de parlar-nos de l’IEC i de la UCE, ens assegurà que les Medes no poden aguantar l’actual impacte de freqüentació i el Sr. C. VIVER I PI-SUNYER, ex-membre del TC, vaticinà que el procés en què estàvem immersos seria “llarg i complicat”. Recordo també que el conseller S. VILA tenia clar que amb els recursos a l’Estatut del 2010 s’havia trencat el pacte constitucional del 87 i que el conseller MAS-COLLELL ens va parlar d’asfíxia econòmica tot assegurant-nos que els catalans ens guanyàvem de sobres el que demanàvem. Acabo amb dos records dels dues persones que son al llibre i encara no he esmentat. Del President del Barça Sr. BARTOMEU, enllà que l’equip genera més de 750M€ per a la ciutat, no em trec del cap la resposta que ens va fer quan li vam demanar: “En una Catalunya independent, on jugaria el Barça”. Quan la va veure escrita la resposta la va esmenar, esclar, i per tant, jo ara estic obligat a no revelar-la. Finalment també tinc enregistrada una frase del M. H. president PUIGDEMONT: “Ser espanyols ens costa molt car”.
Avui sabem que ens resulta onerós amb diners i amb moltes altres coses.

 

—————————————-

Adjunto algunes de les fotos que es varen fer, tant a Olot com a Barcelona, així com les dues primeres impressions que el 13 d’abril, l’endemà de la presentació a l’Ateneu, en vàrem escriure ambdós coautors:

A) Ahir, com sabeu, es va fer la presentació del llibre “El que hem xerrat!”. Es va fer a la magnífica i il·lustrada sala Sagarra de l’Ateneu Barcelonès. Alguns dels gironins que vareu poder assistir, en podeu donar fe. Crec que es va poder percebre una total unanimitat, tant entre els presentadors com també entre els assistents. L’acte va resultar ben exitós. Els relats, al literari i punyent del mateix Lluís Busquets o al de la frescura interpretativa de la Clàudia Pujol, ambdós amb referències ben detallades als convidats, s’hi va afegir la mirada esclatant i brillant d’en Villatoro. Mirada, des de fora el text del llibre però fent-nos veure la potència d’unes relacions, que qualificà com a molt denses i que, tertúlies com aquestes o les que comporten Òmnium Cultural, l’ANC, el mateix Ateneu, on ens trobàvem, i moltes altres d’arreu el país, fan de la nostra societat civil un veritable motor que s’organitza a banda de l’estat. Fet que datà haver-se iniciat l’any 1898 i que està en la rel, que ha anat consolidant aquesta societat civil, que sense estat ha estat capaç de portar-nos al camí que em endegat, malgrat les crisis estatals que no han afectat, ni tampoc els actuals entrebancs del xoc amb l’estat. Relats i mirada que ens varen deixar a tots ben astorats i admirats, havent-nos ajudat a créixer en la nostra autoestima grupal.
Una vetllada ben exitosa que finalment vàrem poder gaudir amb un cert entusiasme contingut.

Enric Calzada

B) Ahir, amb la Clàudia Pujol i en Vicenc Villatoro, vam presentar a l’Ateneu el llibre de l’Enric Calzada i d’un servidor, EL QUE HEM XERRAT. En Vicenç va estar magnífic, com sempre. Prengué els nostres sopars com una manifestació del teixit de la societat civil catalana que, segons ell, des del 1898, atès el badajament d’Espanya, va decidir fer una xarxa de relacions denses, interpersonals i intercomunitàries, contràries a les relacions flonges i epidèrmiques, la qual cosa ens ha permès dos fets crucials: travessar el segle XX amb la catalanitat intacta malgrat les dues dictadures i les posicions anticatalanistes dels governs centrals i que dos milions i mig de ciutadans catalans poguéssim assimilar tota la immigració d’uns tres milions i escaig, cosa que no ha passat enlloc. I es va posar ell mateix d’exemple: el meu pare quan va venir de Castro del Río no sabia ni que aquí hi havia un idioma diferent i no es podia imaginar que el seu fill dirigiria la Ramon Llull que treballa per escampar la nostra llengua arreu del món. “El vostre llibre –digué– és un testimoni del que ha passat i està passant al país en aquests darrers anys. Sopeu! Per fer xarxa densa no calen ateneus, edificis ni grans estructures. Només cal una xarxa de complicitats!”. Gràcies, Vicenç

Lluís Busquets

A l’Ateneu Barcelonès:

         

 

      

A Can Trinxeria d’Olot:

      

Leave Comment

  • *required fields