Tertúlia amb el prof. Mateo Valero Cortés, director del Centre de Supercomputació de Barcelona, investigador i catedràtic del departament d’Arquitectura de Computadors de la UPC, dimecres 8 de maig de 2019

Confesso que el convidat d’aquesta vesprada primaverenca, és un dels primers professors que hi havia a Barcelona, acabats de sortir i provinents de l’escola de Telecomunicacions de Madrid. A Barcelona, llavors jo hi començava el tercer curs de l’enginyeria de Telecomunicacions. La escola, es trobava provisionalment, on hi havia l’Escola de la Dona al carrer Sant Pere més Baix. Servidor, havia iniciat aquesta enginyeria a la escola de Madrid. Aprofitava que hi  feia les milícies universitàries. El primer trimestre del curs em trobava a Hoyo de Manzanares —conseqüència d’haver acabat una enginyeria tècnica  elèctrica a Alcalà d’Henares—. Haig de dir però, que llavors,  desconeixia que hi hagués una escola de telecos a Catalunya… Va ser a Madrid, que entre els estudiants de primer vaig escoltar rumors afirmant que ja havia començat la segona escola de l’estat. Així que quan vaig comprovar que havia arrancat des de Terrassa, me’n hi vaig anar de pet…, ara ja però, pel segon curs… Certament, es parlava que el primer curs a Madrid, era selectiu i, s’afegia que sense poder-lo fer totalment presencial, optant només a exàmens finals orals, ningú mai l’havia passat… òbviament no era veritat… molt probablement després es seguiria amb el mateix mantra… no seré jo qui ho contradigui…ja sabeu “radio macuto”…sempre el més negatiu… Anys després, professionalment parlant, recordo que amb el convidat vaig tenir algun altre contacte puntual. Si que em sorprenien, quan ell era degà de la Facultat d’Informàtica, el seus comentaris sobre aquell càrrec, que deia no anar amb ell… massa gestió burocràtico-administrativa i poca recerca, poca docència i en definitiva poca tecnologia…Va estar entre els primers professors que vaig tenir d’aquesta escola catalana. Uns entusiastes que varen emprendre la tasca de donar forma a una escola nova, quan tot just s’acabaven de llicenciar. I a fe que hi posaven ganes… hi havia  una assignatura, formalment de nom Línies i Cables, que fora del programa formal i oficial, ens servia, entre d’altres per aprofundir en la coneixença del teorema de Shanon … a quin enginyer de telecomunicacions amb ganes d’un millor futur, li podia interessar treballar en un projecte de cablejat aeri de línies telefòniques amb els càlculs dels seus pals telefònics i les traves que es necessitarien? Era obvi que, ja llavors, tot aquell peix estava venut… I més, quan l’interès principal de la tecnologia, intuíem que anava per uns altres viaranys… Uns coneixements que havien tingut sentit, quan dècades enrere s’havia creat la primera escola superior de Telecomunicacions a Madrid. S’havia de nodrir d’enginyers a la companyia Telefònica, estalviant una formació en els requeriments de les telecomunicacions, als enginyers d’altres especialitats. Els canvis dels plans d’estudis però anaven massa lents i com eren una colla de valents, seguien el seu propi pla… Un pla molt més adient i modern, anticipant el que pocs anys més tard és va concretar. A l’escola, en aquells moments encara no hi havia ni càtedres, així que el voluntarisme era molt gran. Un professorat jove i entusiasta, que es volien menjar el mon i encomanaven l’optimisme i les ganes del futur tecnològic que pregonaven … de fet va ser tot una sort poder-s’hi encomanar… i alguns com és el cas, podríem dir que, confirmant la cita, certament s’estan menjant el mon.

 Com veieu també a la seva biografia escrita, ja des d’un inici en Mateo Valero ha estat un veritable impulsor de nous mons, amb intel·ligència, valentia i determinació, tal com tots veiem segueix fent i aconseguint en totes les fites, dificilíssimes, que s’ha anat proposant. Sense anar mes lluny, ara mateix tots sabeu la gran fita actual del nou super-ordinador per Barcelona, que no tinc cap dubte aconseguirà. Però és que només cal adonar-se del significat que te haver publicat més de 700 articles en arquitectura de computadors, o donat més de 500 conferències arreu el mon i, tot plegat, amanit d’una munió de premis diversos i al llarg de tota la seva carrera, que podem admirar. És un gran i reconegut negociador, enllà el seu tarannà planer, jovial i sovint, fora l’àmbit professional i acadèmic, divertit. I abans de cedir-li la paraula, modestament si em permeteu, afegir que li vàrem lliurar un exemplar del darrer recull de resums que havíem aplegat i imprès en el segon llibre del grup…

«…ja he vist que porteu uns noranta convidats i després d’escoltar les teves paraules de presentació, no em queda més que convidar-vos a dinar.»

-… abans que m’oblidi, però un petit incís previ. L’amic i gironí del grup, en Lluís Busquets, aquí present, acaba de publicar un nou llibre, la xifra total que ha tret ja voreja sinó supera el centenar. El titula “Si voleu desllegiu-me”. Aquest cop es tracta d’una antologia poètica que, a més, compta amb la il·lustració d’una altre amiga i també gironina del grup, la Carme Raset, que n’ha fet la il·lustració de la portada. Una portada que trobareu lleugera, vitalista i visualment plaent. Aprofito per convidar-vos a degustar-los conjuntament. Endavant doncs amb la paraula del convidat.

«Començaré pel currículum, o “ridiculum” com sovint acostumo. Una persona no és res. Cal constatar que moltes de les fites i premis assolits es manifesten en una persona, quan tots sabem que són fruit de molta gent. Soc un més en el mon de la recerca que fem. I soc un privilegiat, en ser el gresol que recull tants i tant honorables premis i consideracions. Em fa vergonya parlar-ne, ara bé si ens centrem en els estudis, us puc resumir que la distinció que més agraeixo, és el de l’associació de mares i pares d’alumnes, que va decidir posar el meu nom a l’escola pública del meu poble de naixement on havia estudiat dels 5 als 9 anys. Precisament, uns quants alumnes i professors d’allà, avui han vingut de visita pel centre del superordinador a Barcelona. Després vaig fer estudis a Saragossa. I a Madrid, fins als 21, quan acabava l’enginyeria de Telecos, que haig de confessar va ser molt dura. Dels 2.500 alumnes que vàrem començar, en vàrem acabar 250, dels quals molts pocs en cinc anys. Ah i malauradament, només hi havia una noia. Enguany, afortunadament aquest enorme desequilibri ha variat molt. Haig de dir que,  al Supercomputer Center, aquest és un tema que des d’un inici ens ha preocupat molt… Però seguim… Entre els amics, d’aquella etapa, hi havia el professor M. Angel Lagunas (probablement més conegut quan des de desembre de 2001 fou director del CTTC – Centre Tecnològic de Telecomunicacions de Catalunya). Te un any més que jo i just quan jo vaig acabar l’any 74, ell ja portava un curs de professor a l’escola barcelonina. Malgrat que m’havien concedit una beca al MIT, ell em va convèncer de venir a Barcelona a fer el doctorat. A l’hora d’endegar una recerca hom se l’ha de jugar… I n’estic contentíssim i molt orgullós d’haver-ho fet. En aquest període va ser quan ens vàrem conèixer amb l’Enric. Des de 1974 fins a 1980, vaig ser professor a l’Escola d’Enginyers de Telecomunicació. A l’any 1980, vaig anar a la Facultat d’Informàtica (FIB). Als 30 anys ja era catedràtic d’informàtica, el primer catedràtic d’informàtica d’Espanya, i als 31, degà de la Facultat d’Informàtica.

«Ara, avui estic molt preocupat…reconec que soc molt “culé” i encara porto la ressaca del partit d’aquesta passada nit (cal recordar que fa referència a la desfeta del Barça a la Lliga de Campions a Anfield, havent guanyat el primer partit al Camp Nou per 3-0,  i amb un Liverpool sense les seves figures, ni Salah ni Firminho, i amb un resultat final de 4-0, que el va eliminar). He dormit fatal… a més, haig de dir que a l’any 1974, quant estava estudiant a Madrid, vaig anar a l’estadi del Bernabeu i vaig poder gaudir, en viu i en directe, del famós 0-5 de l’equip culé, que llavors estava liderat a la gespa per un magnífic 10, en Johan Cruyff. Però és que encara hi a més, vaig tornar a repetir visita al Bernabeu i va ser, precisament el 2 de maig de 2009, amb Guardiola a la banqueta i amb Messi jugant per primer cop de fals  nou darrera Henry i Eto’h, un a cada banda, fent l’equip un partit excepcional i finalitzant amb un resultat de 2-6… o sigui que amb aquests antecedents comprendreu que aquesta nit …

-…tornant al currículum, ens hem quedat almenys un dubte… com s’explica el salt de telecos a informàtica?  

«Havia guanyat la olimpíada de matemàtiques de la zona de l’Aragó i la Rioja i quan vaig anar a Madrid, vaig quedar 5é o 6é d’un altre prova, ja global, i sense preparar res. Així que com m’agradaven tant les matemàtiques estava pensant en fer-ne els estudis. Algú m’ho va traure del cap, tot dient que els que n’eren, no es guanyaven prou la vida. No vaig escollir doncs, ni medicina ni matemàtiques i, entre les enginyeries, la de Telecos semblava clara doncs no demanaven saber dibuixar… I és que pel dibuix,  em considero especialment inútil… Haig de dir però que un cop fet els estudis, la majoria de les assignatures tampoc no m’acabaven d’agradar prou, així que quan vaig haver d’escollir el meu camp de recerca, pel doctorat, vaig tenir clar que hi havia una matèria en l’àmbit d’informàtica que si m’agradava i era el camp de l’arquitectura de computadors. Això explica que fes totes les assignatures que complementaven la formació en informàtica. I alguns us estareu preguntant, què deu ser això d’aquesta nova arquitectura, que potser desconeixíeu? Dit curt i ras, l’arquitectura de computadors tracta de totes aquelles tècniques per construir computadores. I és que llavors ja es veia que hi hauria sistemes en els que, molts processadors junts, començarien a treballar plegats. Així que aquest va ser el meu tema, el de computadors paral·lels.»

-I l’accés al deganat, on des de la UPC encara avui ens recorden del seu impuls i la seva petjada…?

«De fet em vaig fer càrrec del departament d’Arquitectura de computadors (DAC) i com la facultat començava, em va tocar fer de degà. Varen començar només amb el segon cicle, així que calia organitzar-ho tot i, pels següents anys, caldria contractar nou professorat. Llavors (1978) m’acompanyava a la facultat un gran professor i professional acabat d’arribar, amb qui em coordinava, era en Tomás Lang d’origen xec (que lamentablement va traspassar l’any passat). En Tomàs que havia hagut de marxar del seu país amb la família cap a Xile a l’època nazi — tenia el grau d’enginyeria de la universitat xilena, un màster de la universitat de Califòrnia, a Berkeley, i havia fet la recerca i el doctorat a Stanford —va estar entre nosaltres un any i mig (llavors no podia tornar a Xile pel cop d’estat de Pinochet) i d’ell vaig aprendre moltes coses. Per exemple, que l’esforç i la ètica són fonamentals. Sempre recordo el consell que em va donar en marxar. “Ara podràs contractar a molta gent. Doncs bé, procura sempre contractar a persones que creguis que són millors que tu”. I és el que he fet. I la pràctica m’ha demostrat que deixant-los fer, la gran majoria volen sols i, es clar, tots ens en beneficiem. Ara bé, reconec que sempre he volgut donar exemple, treballant moltes hores. Em diuen el quatre mil, per les hores de l’any que treballo. Mai he fet vacances…»

-Podríem visitar amb tu, el Barcelona Supercomputing center?

«M’encantaria. De dilluns a divendres fins les 19h.»

Ens serveixen l’aperitiu. Gaspatxo de maduixes, rosbif d’ànec i poma al moscatell i brandada de bacallà. El celler el formen un vi blanc l’Almodí Petit de la D.O. Terra Alta. És un vi jove de la bodega Altavins Viticultors fet amb les varietats Garnatxa blanca, Chardonnay i Sauvignon blanc. De color groc pàl·lid amb algun matis verd, aromes fruitals i amable en boca, és rodó. També, un vi negre Les Gallinetes de la D.O. Conca de Barberà. És un vi de Josep Foraster de la vila de Montblanc. De color cirera amb tons violacis, te un aroma elegant a fruita vermella i és delicat, rodó i llaminer en boca i força persistent.

-Un dubte, què és un superconductor, del que alguns cops se’n parla?

«És una característica d’aquells materials que condueixen la electricitat molt ràpidament, com si no oferissin resistència.»

-…i pots ampliar una mica més què és l’arquitectura de computadors?

«Entenem per arquitectura de computadors, el conjunt d’aquelles tècniques que cal emprar per dissenyar computadors. Certament és complicat. Cal considerar que, avui dia, en 8 cm2 de silici hi ha 21 mil milions de transistors, que són els elements que commuten… Dons bé, decidir com i per a què els fas servir, és la tasca d’un arquitecte de computadors. Quan vaig ser-ne catedràtic, vaig tenir molt d’interès en poder dissenyar processadors amb l’objectiu principal que treballessin conjuntament i que, globalment es veiessin molt més ràpids. Un supercomputador, no és més que un computador que te molts processadors, que es comuniquen molt ràpidament, amb la idea de col·laborar tots junts per a executar un programa. En l’actual supercomputador, el quart i de nom Maremàgnum, tenim 160 mil processadors, cadascun d’ells molt ràpid i amb una memòria pròpia d’uns 2 GBs. Així que, globalment, tenim una memòria operativa total que sumen molts Terabytes (1TB=1.000GBs)… però és que a més, hi ha 16 Petabytes (1PB=1.000TBs), encara més memòria, en els discs durs, que també estan muntats en paral·lel i que, quan a accés als continguts, també són molt ràpids. Esperem properament, com dèieu, poder aconseguir per a Barcelona, el 5è Maremàgnum, que per fer-vos-en una idea aproximada, del punt de vista econòmic representen uns 150 milions €.

«Fa un mes vaig estar a Tòquio, concretament a Fujitsu. Allà em varen mostrar a un museu, com a l’any 1956 el seu processador més ràpid trigava 3 segons en fer una operació simple, com una suma. Dons bé, en el termini de 60 anys, aquests processadors han multiplicat la seva velocitat en 1017. I aquest increment total, el podríem descompondre en dues parts: un 107 derivat del nombre de processadors que treballen en paral·lel i en un altre 1010 que vindria pròpiament, per l’increment de la velocitat de cadascun d’aquells processadors. Però és que a més, podríem assegurar sense por a equivocar-nos que, d’entre totes les millores tecnològiques anteriors, des de l’àbac, passant per l’àlgebra de Boole i fins i tot les vàlvules, el transistor és el que ens marca un abans i un després. Aquest element de commutació, que inicialment es volia per amplificar el senyal de ràdio, amb els físics treballant-hi de valent  es va descobrir una llei física, per la qual, i des dels anys 1947 fins avui dia s’ha mantingut, cada 18 mesos s’aconsegueix duplicar el nombre de transistors produïts per cm2, amb els efectes derivats prou coneguts d’aquesta enorme integració exponencial.»

-Has estat degà, segueixes sent catedràtic i sobretot has impulsat la recerca entre moltes altres responsabilitats i feines. Creus que la universitat, tal com la veus, és sostenible?

«Sempre he cregut que el fet de tenir garantida la subsistència, com ho seria si pensem en el tòpic dels funcionaris, pot ser un fet certament des motivador a llarg termini. Ara bé, des d’aquest punt de vista, la universitat no seria gens sostenible. Un professor d’universitat ha de fer 120 hores de classe a l’any. Està clar que n’ha de dedicar moltes més a preparar-les, ara bé la recerca hauria de ser el tret diferencial. Es clar que per ser-ho, caldria no prioritzar l’excel·lència per si mateixa. Crec que la recerca, sobretot ha de ser rellevant, excel·lència però amb rellevància i, això, bàsicament es produeix si el mon universitari treballa amb el mon de la empresa. D’aquí el meu empeny de sempre al respecte. De fet nosaltres a l’àrea d’Arquitectura de computadors, vàrem crear un grup molt fort. Moltes multinacionals varen venir a invertir-hi i això és el que ens ha permès progressar tant. A l’any 1985 com a degà, vaig anar a veure al ministre d’Indústria espanyol, llavors era el català Joan Majó, dons em semblava que calia enfortir el grup que teníem treballant sobre computadors paral·lels i fer-ne un centre especialitzat per treballar per a les empreses. Així que, per començar, li vaig demanar 10 milions de les antigues pessetes. I vàrem poder comprar el primer ordinador amb 64 processadors en paral·lel. Poc després, vàrem crear el centre europeu de paral·lelisme, el CEPBA. Allò va ser el primer pas fins assolir el centre actual. Com veieu, hi ha molta més feina al darrera de la que alguns es pensen. Cal afegir que vàrem tenir sort, en coincidir tot plegat amb la entrada d’Espanya a la Unió Europea. Va ser un catalitzador. Un fet que ens va donar entrada directa, per expressant-ho en termes futbolístics, a jugar a la Champions…. Ah i per exemple, gràcies als ordinadors paral·lels, la empresa INDO llavors va poder desenvolupar els seus primers vidres de graduació progressiva. I com aquesta empresa, moltes altres se’n varen poder beneficiar. Vàrem aconseguir portar molts diners a Catalunya, crec que podríem sumar sense por a equivocar-nos fins a uns cinquanta milions €. Poc després, la Generalitat creava un centre de serveis, el CESCA (Centre de Supercomputació de Catalunya). Em vaig reunir amb el president Pujol i li volia fer veure que s’equivocaven. Calia abocar diners i fer recerca. Però em varen encomanar cuidar-me del CEPBA i del CESCA. Va ser quan creàvem el CCCC o C4, Centre de Computació i Comunicació de Catalunya, on vaig ser-ne director els quatre primers anys. I, a més a l’any 2000, amb IBM vàrem crear el CIRI (CEPBA-IBM Research Institute), una evolució dels dos, que de fet resumia la col·laboració entre els governs espanyol i català des de l’any 84. No gaire temps després, amb el secretari d’estat D. Pedro Morenés, qui posteriorment va ser ministre, decidíem donar-li una empenta i fer un centre superior al que hi havia en d’altres llocs d’Espanya. Així que amb 12 milions € es va adquirir el primer MareNostrum. Volíem arribar a tenir un equip de fins 50 persones. Ara en som 525, dels quals només 14 són funcionaris. Això significa que la gran majoria depenen d’aconseguir inversions, altrament anirien al carrer. Ara com sabeu, el proper 7 de juny, han de concedir el 5è supercomputador. 121 milions €. Si avaluen la part tècnica, no tinc cap dubte que la escollida serà Barcelona. Som el millor centre de supercomputació europeu. Haig de dir, sovint m’ho pregunten, que no tinc cap pla B, enllà de saber que som els millors.»

D’entrant uns pèsols i faves a la catalana.

-I com va ser que el supercomputador acabés a la capella?

«Justament, el 2004 havíem aconseguit el nou supercomputador i el contracte amb IBM tenia una clàusula que obligava a tenir-lo funcionant abans de finals d’any. Érem al mes de juny. Jo estava a un congrés a Alemanya i vaig tenir una trucada. Era del rector de la UOC, Josep Ferrer i Llop. Jo ja sabia que la UPC no tenia cap espai per ubicar-lo. Llavors em va proposar la capella. I allà va anar.»

-I un cop ja teníeu el lloc com vàreu començar? «Recordo que com l’embrió va néixer de l’empenta del departament d’Arquitectura de computadors, vaig demanar poder crear un nucli de recerca en les següents tres temàtiques: Ciències de la vida, ciències de la terra i enginyeria i ciència dels computadors.»

-I quanta gent sou?

«Dons com deia, som més de 500 investigadors en els 4 camps indicats. Amb més del 40% de 50 països diferents.»

-Aconseguiu fons de la Unió Europea?

«De fet enguany percebem fons dins el programa Horizontes 2020. Acabats els set anys, que és la durada de cadascun d’ells, seguirà el programa Europa2020 que abasta els anys 2021 fins a 2027. Som els tercers en les subvencions. El primer és el CIC, però cal tenir present que tenen 3.500 funcionaris contra els nostres 14. Si a nosaltres també ens paguessin el sou als 500 investigadors que tenim, segur que podríem fer millors ofertes. Els segons de la llista són els bascos, que acostumen a fer programes juntament amb cooperatives, que acostumen a tenir unes bones subvencions. I tot seguit estem nosaltres, per davant de les universitats. Això si, ens segueix la UPC.»

-Es poden quantificar el fons aconseguits pel Supercomputer Center?

«Des de l’any 2005 hem aconseguit més de 250 milions € competitius.»

-I de quin origen?

«Privat i de la Unió Europea. Posem per exemple Repsol, una empresa privada, comprava i venia petroli. Amb el programari que els hi hem venut nosaltres, ara a més, en cerquen i en troben (es prou conegut el cas d’Alaska). Un altre exemple, Iberdrola, en aquest cas els hi dissenyem els parcs eòlics. També ho fem a Mèxic… Hem aconseguit molts diners, penseu que si no ho fem, no podrem continuar. De fet, som un gegant amb peus de fang, que te un futur molt difícil. Som els únics a Espanya, però tot plegat és molt inestable, difícilment continuarà…»

-Però, podem concretar els beneficis que aporteu?

«De cada euro que ens donen, n’aconseguim deu!»

-Però no es diu i es pensa que la ciència és una despesa…

«M’enfado molt quan ho escolto. L’altre dia a Madrid els responia que els polítics no tenen ni idea del que fem amb la ciència. L’únic polític que, a les passades eleccions, va parlar una miqueta de ciència, dons calia dedicar més diners a la investigació, va ser Pablo Iglesias. La resta ni un mot. Un a vergonya.»

-Els polítics estan molt desacreditats per la gent…

«Quan se li pregunta a la ciutadania per les professions més valorades, surten els metges i els investigadors.»

-…quina desavinença, no?

«Com veig que hi ha molts metges, us diré que nosaltres tenim un departament de ciències de la vida amb 100 persones. Fa molt temps que treballem amb metges com ara el Dr. Tabernero (H.Vall d’Hebrón), el Dr. Clotet (H. Can Ruti) o el Dr. Elias Campo (H. Clínic). La medicina és de les ciències que més estan canviant. Penseu, per exemple, que al supercomputador tenim una quantitat enorme d’imatges de radiografies,… com també varis Petabytes amb una base de dades de genomes europeus. Amb això podem detectar possibilitats que cap metge amb la observació d’una sola imatge podria deduir. Amb el genoma, per exemple el Dr. Elias Campo que n’estudia les diferents varietats de gens en la seva recerca sobre malaltia limfàtica crònica, ens assegura que l’ajudem a salvar malalts. Aquest és el sistema, nosaltres només facilitem molta més informació i són els experts els que, enllà de suggerir la que necessiten, llavors la fan servir i poden decidir. Per tant, ells són els veritables responsables de les millores.»

-Però tot plegat es planifica o és una tècnica…

«El més important és que la investigació és col·laboració. Tenim gent boníssima i és molt important, fins i tot alguna spin-off molt bona, però el rellevant és que col·laboren amb els experts com els citats i això és el que ens aporta més. Amb el cardiòleg Dr. Fuster, per exemple, tenim un simulador del funcionament de cor que és gairebé perfecte. Llavors el podem personalitzar. Dons bé pel tema, posem pel cas, d’un bypass, en veure que es un problema de dinàmica de fluids, anem a qui més en sap d’això i, així, trobem la solució.»

-I com interaccioneu, la investigació dels experts i el sistema amb el supercomputador per aconseguir solucions concretes amb eficàcia?

«Hi ha molts mètodes i situacions. En el fons però depèn de les persones i de la transferència de coneixements i problemes que, treballant conjuntament, aconsegueixen aproximar i concretar.»

El plat principal va ser una orada amb sofregit de tomàquet i tallarines de carbassó.

S’arrenca tot un debat entre alguns gironins, particularment metges, plantejant alguns dubtes i autoreflexions en veu alta, que són matisades pel convidat tot assegurant que són els metges els que ho decideixen tot. “Amb més dades pots decidir millor, tot i que algun cop pot generar confusió”. S’aprofundeix en la reflexió, tot afegint a la conversa una guinda… el “disseny thinking”. S’afegeix que l’important, no ho són tant les dades anteriors sinó les necessitats dels usuaris, pacients i metges en aquest cas. Així dons, una bona metodologia ens portaria a fer les bones preguntes. Llavors el Big Data, i el seu processament, podran facilitar aquelles respostes cercades. El convidat rebla el clau discursiu, tot afegint que, de fet el supercomputador no deixa de ser una eina tecnològica, com ho seria el microscopi…

-Tot plegat sembla evidenciar que s’apunta un gran canvi. Sobretot, en la forma com fins ara ha estat actuant la medicina…

«És veritat. En cinc o deu anys la medicina en general no s’assemblarà gens amb el que es fa actualment. L’ús de la tecnologia en canviarà la praxis. De fet enguany tots veiem popularitzar-se alguns estris, com els braçalets o els rellotges, que ens mesuren en temps real paràmetres rellevants de la salut. I què representa? Dons que es disposa de tot un ventall de possibilitats i accions o suggeriments addicionals.»

-Com estem en supercomputació des del creixement i maduració de la intel·ligència artificial, que tant es parla? En especial atenen a informacions aparegudes com les d’aquesta universitat anomenada Singularity University?

«Són uns “cuentistes”…hi ha molta gent disposada a pagar 50€ per tal que li diguin allò que vol escoltar…»

-…això ha passat sempre… són predicadors…

«Després podem parlar de la IA, però enguany ja està per tot arreu…algú aquests dies m’oferia una pel·lícula amb els darrers temps de la meva neta. I com s’ho ha fet per saber que era ella? Naturalment enguany la IA està en moltes aplicacions i a la vida real, tot i que no es nomeni explícitament.»

-Una curiositat, treballeu amb polítics?

«Ah però treballen els polítics…?»

-…es torna a parlar del creixement de la integració dels transistors per cm2 i del seu impacte, i escoltem que la llei de Moore està arribant a la fi. Ara a més ens explica que es creixerà en tres dimensions… Però també que te un límit. En tres generacions ja no es podrà seguir creixent en arribar al nivell dels electrons. Estaríem dons en el nivell quàntic. Per tant podem deduir que la computació quàntica canvia el paradigma?

«En absolut. La quàntica és una promesa que fan alguns, però que tampoc no es complirà.»

-Però s’hi inverteixen molts diners, no?

«Certament, però també es varen invertir en la fusió nuclear i …»

-..és dons fum?

«Ara mateix així és…»

De postres serveixen una mousse de fruits vermells amb interior de maduixa i sopa tropical.

-No podem esperar que els ordinadors actuals es substitueixin per ordinadors quàntics…

«Els ordinadors quàntics poden resoldre algun problema que no es pot resoldre amb els actuals, però ningú diu ni ha dit mai, que els ordinadors quàntics substituiran als actuals. Un ordinador quàntic necessita un miller de qubits i enguany no són estables més enllà d’un nanosegon…»

-El filòsof Harari parla de la propietat de la informació personal…

«Harari és un “cuentista”…no és cap científic, ha vist que venia llibres i … Es cert que diu algunes veritats, però …»

-…com quan parla de la identitat digital o…

«Al respecte, us aconsellaria el filòsof alemany Markus Gabriel, en particular el darrer llibre de la trilogia “El sentido del pensamiento”. Jo soc grandet, però veurem com farà algunes afirmacions que recordo haver fet en algunes de les meves xerrades, ja fa 15 anys, com ara que algunes de les joves empreses, com ara Google o Amazon o Facebook, aniran a la presó. Fan coses que ara mateix són legals, però que no són ètiques. Les lleis acostumen a anar sempre darrera la tecnologia. No ens poden fer esclaus, sense haver guanyat una guerra.»

Permeteu-me que incorpori aquí una part de la ressenya que en fa Nuria Fominaya que ha traduït Markus Gabriel a l’espanyol (sic): “El ensayo de Gabriel supone un esfuerzo para desmitificar la suposición de que las máquinas algún día podrían pensar, y se centra en dos tesis. Por un  lado,  la  tesis  que  pensar  es  más  bien  otro  sentido  (como  el  olfato,  la  vista o el oído) que una actividad de mero procesamiento de información. Con esto ya nos está dejando ver su crítica al constructivismo y al funcionalismo, ya que los ordenadores «tan solo» tienen la capacidad de procesar información. Y por otro lado, la tesis del externalismo biológico, que asume que los términos mediante los cuales describimos y comprendemos nuestros procesos mentales se refieren esencialmente a un fenómeno biológico. Por ello no puede haber ninguna inteligencia artificial (IA) real en el sentido de la creencia popular de máquina pensante (p. 34). El pensamiento es un viaje a través de campos de sentido, que tiene como objetivo que nos orientemos en el infinito y podamos comprender los hechos. La IA no piensa como nosotros ni está en competencia con nosotros por el simple hecho que nosotros no programamos nuestros intereses.”

-Ens podries refrescar un comentari relatiu a la privacitat que estem parlant, que crec feies dies enrere en un programa amb en Josep Cuní?

«I tant. Parlava d’un barber d’un poble petit, en relació a un comentari que li havia fet al bisbe d’Àvila. Deia així: “Tu quan vagis a confessar, no portis mai l’smartphone. Ni apagat. Segur que a Google no li interessen les històries que t’expliquen. No tinguis cap dubte que ens estan escoltant”. Penseu que en els processadors hi ha el que es diuen portes laterals, que són les que faciliten aquest tipus de manipulacions. De fet, l’anècdota em serveix, ja que us volia explicar quin ha estat sempre el meu projecte més desitjat. Soc conscient però, que ara m’agafa un pèl lluny, ja que tinc 66 anys camí dels 67, però… El meu desig és que Europa fabriqui processadors. És la única forma d’assegurar que no hi hagi portes laterals per fer espionatge secret.»

-Però podrien fer el mateix, no?

«Si, però serien les nostres…»

-…riallada general…  «La veritat però, és que les coses es poden fer molt diferents a com les fan els americans. Hi ha un concepte que és la ètica. Sovint s’oblida.»

I abans d’abordar d’altres qüestions filosòfiques relacionades que ens portarien molt enllà, concretem la invitació a la visita al centre del supercomputador.

Com a record de la trobada li fem a mans d’una litografia d’Alfonso Costa, corunyès de naixement que va entrar a la llotja Escola d’Arts i Oficis barcelonina als 17 anys, treballant en paral·lel a una impremta com a rotulista. Com expliquen a Afundación, Costa te una pintura d’un personalisme expressionista líric, amb algunes concomitàncies amb Francis Bacon. Mai s’ha apartat d’una suau figuració amb grans dosis d’abstracció, tot aprofitant recursos del cubisme i del surrealisme en la geometria. Deforma la realitat seguint el seu sentit estètic la seva formació cultural per humanitzar-la.

 I després de fer-nos la foto de grup ens acomiadem fins la visita…

Biografia


Etiquetes:

Leave Comment

  • *required fields