Tertúlia amb la Hble. Sra. Neus Munté Fernández, consellera de la Presidència i portaveu del Govern, dimecres 21 de juny de 2017

Aquesta nit la vetllada coincideix en un dimecres una mica especial. Tot just s’ha iniciat el solstici d’estiu, moment en que comença la nova estació, en aquest cas l’estiu —segons els entesos a l’hemisferi nord es produeix exactament a les 6.24 hores de la península (4.24 h. GTM)—. Hem hagut de canviar de saló privat atès que superàvem el llindar màxim. Un colla prou gran de gironins ens acompanyaran al sopar i la tertúlia. No és gens estrany, hi ha interès en tenir informacions de primera ma, sobretot el procés, des de la òptica del govern.

Arriba la consellera, amb un retard comprensible, acompanyada pel seu cap de gabinet. Un petit comitè de recepció li dona la benvinguda al vestíbul, i l’acompanyen al saló, on ja hi ha la resta de gironins. Després de les salutacions i un cop asseguts, es fa una introducció de benvinguda, insistint que la conjuntura actual, tots entenem com les de major complicació en la gestió de les agendes, i que malgrat tot ens permetrà poder escoltar la consellera. Es comenta que com a mostra d’agraïment per l’acceptació se li havia  lliurat un exemplar del primer resum de tertúlies publicat pel grup, amb el títol “Per sucar-hi pa!”, que explica prou bé com funcionem.

Tot seguit es dona la paraula al gironí del grup, en Miquel Alsius, president del grup CETT, que ens anuncia, en nom d’aquest grup de l’obsequi a tots els presents d’un exemplar del llibre biogràfic “Gaspar Espuña i Berga, pinzellades d’una vida”. Tot plegat en motiu del recent traspàs de Gaspar Espuña (e.p.d.), també gironí del grup i darrerament president honorífic del CETT i fundador del mateix. Una biografia editada per la Fundació “Gaspar Espuña” i impresa l’any 2009. Es tracta d’una recopilació d’entrevistes i de molta documentació; la ordenació del fil del volum ha estat feta per un altre gironí del grup, l’escriptor i periodista Lluís Busquets i Grabulosa. Gran pensada, que ens permetrà mantenir ben viu el record d’en Gaspar i de la seva prolífica i profitosa vida.

I ja sense més preàmbuls, s’inicia la presentació més personal, que fa l’Arcadi ja que en Carles Llorens, que ho havia de fer, havia hagut de sortir de viatge a l’estranger. L’Enric, però, aprofita per transmetre aquelles tres idees bàsiques que, prèviament, li havia confessat en Carles hauria palesat sobre la consellera: una dona fiable, confiable i una molt bona persona.

«Hi ha dos trets essencials en la consellera: el seu compromís social i el seu compromís nacional. Com sabeu, la política és una carrera d’obstacles i ella ha sabut fer les coses molt ben fetes. Amb el millor tarannà i actitud.  Forma part de la fornada més jove de polítics que enguany ho estan gestionant molt bé tot plegat. Amb eficàcia. Amb experiència parlamentària, avui dia crec que imprescindible. Una trajectòria brillant. A més te una presència política molt potent, sense pretendre-ho. I d’aquest protagonisme no en fa bandera. I perquè? Dons perquè l’avala una trajectòria, l’avala una gestió, l’avala un compromís i sobretot, l’avala una honestedat política a prova de tot. I això és el més important, ja que avui més que mai amb el que ens ve, necessitem gent de la seva generació política, que conegui el país, que l’hagi servit, per tirar endavant amb les respostes a les seves necessitats.»

A taula, ja ha servit l’aperitiu. Suflat d’arrós amb crutomat, bunyols de bacallà i botó de pernil ibèric.

La consellera agraeix les paraules i la invitació, tot afirmant que ha tingut molt bons mestres en política, afegint que, enguany, ara mateix se sent molt còmode per la rebuda. Ens confessa que ha llegit el primer llibre del grup i per tant ha entès perfectament la operativa acostumada d’aquests sopars i les tertúlies, sumant-hi tot el que l’amic Carles ja li havia anat explicant. Afegeix sentir-se molt honorada a la vista dels convidats que hi han participat. Tanmateix però, fa esment a unes targetes que porta, influència directa del figuerenc i conseller Vila, que li va proporcionar ell mateix i que són de la Institució de les Lletres Catalanes. Confessa que li van molt bé. «Tenia raó en Santi Vila, que algunes reflexions anotades en paperets, no eren prou adients ni pràctiques. Ara ja sabeu dons, que és tot això que he deixat damunt la taula.

»Hi ha un concepte que darrerament es repeteix sovint, i és, perquè hem arribat fins aquí?

»És el que hem esgrimit com a argument o pretext per pretendre intentar anar a explicar-nos a Madrid. Sense anar més lluny, des de la conferència del president Puigdemont allà, a les explicacions al Senat i fins i tot, ara, en l’intent d’explicar-nos al Congrés de Diputats. I tot plegat, ho voldria complementar, tot afegint perquè, jo crec que no ens podem quedar aquí. Tot el que hem treballat, les expectatives que hem aixecat, la quantitat de gent que està treballant per fer efectiu l’exercici de poder votar en un referèndum, … per tot plegat no ens podem quedar aquí, sinó que hem de fer-ho efectiu, amb el màxim rigor, les màximes garanties i amb el millor to. Tornant a la pregunta, podríem establir segurament molts retrets, un camí que s’ha fet a base d’incompliments, de manca de confiança, … però a mi m’agradaria emmarcar-ho en el marc de la absoluta ineficàcia o ineficiència de l’estat espanyol, que no funciona i que no ofereix en cap moment cap projecte o resposta de futur.

»Si ens preguntem que pot esperar un ciutadà, de qualsevol zona d’un estat europeu, que fos homologable al que és Catalunya, en termes de competitivitat, de PIB, d’índex de desigualtats, com ara Bèlgica o Àustria… dons, per sobre de tot, espera que sigui una eina eficient, que sigui un instrument al servei de les seves necessitats quotidianes. Dons bé, resulta evident que l’estat espanyol no ens brinda res de tot això als ciutadans de Catalunya. No és ni capaç d’entendre la pluralitat, ni de resoldre l’encaix amb  Catalunya. Altrament és un estat incapaç d’actuar amb diligència davant la bombolla bancària o la bombolla immobiliària. Un estat que ens ha negat i ens nega la identitat, laminant l’autogovern. I que malgrat ens indigna molt, cal dir-ho, efectivament te tocs autoritaris. A més a més, és un estat que ens costa car. Car per exemple en termes d’infraestructures, i aquí podríem entrar en un tema monogràfic. Només citar per exemple, que ara fa 10 anys, més d’un centenar d’entitats del món empresarial i acadèmic  varen fer un acte públic unitari a l’IESE, promogut per la Cambra de Comerç de Barcelona, Foment del Treball i el RACC i amb el suport de tots els grups parlamentaris i de més 130 entitats de tota mena, per reclamar que la gestió de les infraestructures de l’aeroport passés a la Generalitat, llavors governada pel tripartit, i que el Prat, fos un enllaç intercontinental. Dons res, ni cas, deu anys després estem igual i són molts anys. Un estat que, a més, ens costa car en termes de progrés social, la meva experiència d’una legislatura com a consellera de Benestar Social m’ho va ben palesar. I un estat que ens costa car en termes democràtics. El problema no és Catalunya, que només n’és un símptoma. El problema és la concepció d’aquest estat espanyol i la seva nul·la receptivitat per atendre qualsevol de les múltiples reivindicacions que han sortit els darrers anys des de Catalunya.

»I quines reformes ha emprés l’estat espanyol per tal d’acomodar aquesta realitat catalana?

»Dons la recentralització, des de l’antiga Loapa a Loapes més actuals, com per exemple contra el mon local o reformes que han propiciat aquesta judicialització extrema, com ara la del Tribunal Constitucional. O els discursos de reformes, com la constitucional, tot plegat amb un discurs que està a les antípodes del que practiquen. En tot cas la proposta que es fa des de Catalunya, és la única que hi ha sobre la taula. Però és que abans d’aquesta, Catalunya n’ha formulat moltes altres, a banda de les infraestructures, amb reivindicacions que no han reeixit per aquest posicionament de l’estat. L’Estatut d’Autonomia o el pacte fiscal, ben conegudes per tots i que no desgranaré aquí, i també d’altres, amb un notable suport polític al darrera, com ara les demandes recolzades en l’aplicació d’uns marcs jurídics creats per protegir les persones, fins i tot aquelles més febles. Unes reivindicacions que, a més, estan ben plenes de dignitat, algunes ben quantificables fins i tot del punt de vist econòmic, i que intenten superar aquelles altres, dites identitàries, sovint titllades com a retret, però que no per criticades deixen de ser ben legítimes. Ara bé, no ens podem quedar aquí, hem de tirar endavant amb la màxima força, amb la màxima unitat, perquè volem un estat orientat al benestar de les persones, que en el segle XXI és el que dona sentit a la pròpia essència de la justificació dels estats. Oferir benestar a les persones! Som una societat, un país, amb una clara consciència global. Per exemple, en aspectes de tanta actualitat com el canvi climàtic. Consciència global, que vol dir una consideració molt especial davant fenòmens, com ara és la crisi humanitària de les persones refugiades. En aquest sentit no es casualitat que Catalunya hagi pogut platejar a nivell europeu, un pla propi d’acollida en plena coordinació amb el mon local i les associacions socials que tracten aquesta matèria i que l’hàgim pogut plantejar i presentar davant el propi Comissionat de la Unió Europea, enfront l’immobilisme al respecte del govern de l’estat. Una societat que creiem en la innovació, en la creativitat. Estem mancats de recursos naturals, no tenim ni or ni plata ni petroli ni diamants, però som capaços d’abanderar una estratègia de país, com és la estratègia Smart-hub per convertir el país en un hub de referència mundial a nivell tecnològic, aprofitant totes les oportunitats que ens ofereix aquesta quarta revolució industrial. Som un país obert al mon, el nostre mercat és el mon. El 50% del nostre PIB són vendes fora de Catalunya, majoritàriament fora l’estat espanyol. I a més de tot això, com comentava abans, la nostra sensibilitat de tipus social, es tradueix en una capacitat de crear marcs normatius, que no han fet altres CC.AA. ni estats. Podríem destacar la llei de pobresa energètica, les lleis contra els desnonaments o la llei d’igualtat entre homes i dones. Lleis necessàries, considerades pioneres, per disposar d’eines per fer front a aquestes emergències socials. Totes aquestes lleis han estat escapçades, impugnades i suspeses, ni que sigui parcialment alguna d’elles, pel govern de l’estat. Per tant aquesta aposta pel benestar, aquest sentit que domem al fet de tenir un estat per tal d’oferir el màxim d’oportunitats a les persones, només el podrem garantir amb un estat que jugui a favor, no un que et vagi a la contra. Un estat, l’espanyol, que a més és clarament incomplidor de la normativa europea. L’estat dels que reben més queixes per aquests incompliments. Un estat, a més, que te una valoració baixíssima en matèria d’independència judicial  o de la percepció de la corrupció. I no ens podem quedar aquí, perquè al punt que hem arribat, el que estem fent prevaldre sobretot és la democràcia. Tenim el dret a ser el que volem ser. I això cap demòcrata ens ho pot qüestionar. Es pot qüestionar l’eina que molts considerem que és la òptima, la de la independència, és legítim, però no la democràcia. Davant tots els embats que ens estem trobant actualment, la nostra resposta ha de ser aquesta defensa de la democràcia. Conscients de les dificultats i dels obstacles que ens ofereix un estat que se’ns revela com a poc amant d’aquesta democràcia. Se’ns diu sovint que el que plantegem no és viable en la legalitat vigent. Això ens portaria a pensar que en moltes altres ocasions no s’haguessin assolit cap dels reptes que la pròpia humanitat ha aconseguit. Si ens fixem per exemple en la nostra proposta, situem-nos als anys 90 quan Europa estava composta per 40 estats. És evident que les necessitats dels diferents països, d’un punt de vista econòmic, social, etc… han forçat canvis i han aconseguit transformacions, modificacions legals, … per aconseguir reptes que es veien no ja molt difícils, sinó insalvables, en un temps no gaire llunyà. La voluntat política és la que aconsegueix que les coses que semblen absolutament intocables canviïn i puguin ser modelades per acomodar realitats que són canviants i necessitats que també ho són. Amb voluntat política els canvis són possibles. Espriu deia que tota acció tenia el seu sentit. Manllevant les seves paraules, sense cap mena de dubte, allò en que ara estem immersos, que és amb la preparació i amb la justificació de la necessitat de fer un referèndum, dona sentit a les reivindicacions i a la lluita de tanta gent i de tantes generacions que ens han precedit i de tots els sacrificis que calen i hem hagut de fer. I, també, a tots aquells aspectes, que a molts ens han acabat de convèncer o reforçat els nostres posicionaments inicials i, a d’altres, ha fet variar el seu posicionament polític respecte a l’encaix de Catalunya dins Espanya.

»Estem treballant per fer aquest referèndum amb la consciència molt tranquil·la, ja que allò que estem fent, te encaix dins la legalitat vigent.  Només cal voluntat política.

»M’agrada parlar de l’actitud amb la que crec hem de coordinar la feina dels propers mesos. Hem de tenir una actitud tremendament responsable, però a l’hora tremendament positiva. Les persones que ens han precedit amb responsabilitats de govern o des de les diferents institucions, del Parlament de Catalunya, al capdavant dels ajuntaments, han protagonitzat moments mot importants de la nostra vida política, de recuperació de les institucions o de l’autogovern. Però en tot cas, els que ara d’una manera o un altre tenim el privilegi d’estar a prop d’aquest repte democràtic tant important, també està en les nostres obligacions mostrar una actitud molt respectuosa, intentant oferir el màxim de garanties i de rigor en tot el que fem i en tot el que diem, conscients que perquè aquest referèndum sigui ple, és molt important sortir de la zona de confort. Jo entenc que sortir de la zona de confort, implica aconseguir i apel·lar a tots els demòcrates, a banda de quin és el seu capteniment en relació a la independència, o si creuen que encara es possible Catalunya dins d’Espanya, o si tenen una proposta federal o confederal, o voldrien assumir majors competències o, fins i tot, blindar-les, per tal d’aconseguir que totes aquestes persones participin i dipositin el seu vot, tot sumant-se en aquest referèndum, perquè tothom hi tingui veu. El referèndum és per proporcionar la capacitat de decidir a totes les persones, no només les que pensen d’un determinada forma. I cal fer-lo molt bé, amb les màximes garanties i amb tot el recolzament i suport a tots aquells actors, que ja des de fa temps es veuen clarament amenaçats. No només els representants polítics, parlem de les empreses, de funcionaris, dels voluntaris,… tots plegats sotmesos a aquesta maquinaria de la judicialització que ha generat el govern de l’estat. Tots ells tenen a les seves mans, contribuir a que aquest referèndum tingui unes garanties i pugui ser llegit i homologat per part de la comunitat internacional. A partir d’aquí, potser és una obvietat, però ens cal la màxima unitat possible, de tots aquells que creiem que la democràcia, si és la solució. En aquest sentit, Europa requereix veure’ns el màxim units possible.»

Comencen les preguntes, mentre deixem la consellera portaveu un breu temps per degustar les menges servides. Com entrant, una sopa freda de cireres amb llagostins i ametlles, acompanyat d’un celler molt adient. Un vi blanc Petit Clot dels Oms D.O. Penedés de les bodegues Ca n’Estella, amb un coupage prou original, macabeu, xarel·lo, chardonnay i muscat. I també un vi negre, Sàtirs D.O. Empordà, que és el buc insígnia de la bodega de la família Arché Pagés a Capmany. Un cupatge de garnatxa i samsó amb un terç de cabernet sauvignon, varietat forana que li afegeix amplitud de boca i estructura tànnica. En copa el seu color de robí corall, que en copa mostra nombroses llàgrimes, és magnífic. Olfactivament, molt balsàmic, ens mostra les aromes de la bota amb torrefactes, fumats i fruita madura.

–La independència, tal com ho veig jo i crec que molts de nosaltres a Catalunya, no es un fi sinó un mitjà. Ni tampoc és una ideologia. Això per la meva experiència d’anys a Madrid, constato que allà no es veu així, pensen que és una finalitat en si mateixa i no van més enllà. A partir d’aquí ja no es possible la entesa. Veieu, des del mon polític, una sensibilitat diferent a aquesta?

«Per molts, aquest fet també ha estat una sorpresa. En primer lloc, però, cal no confondre estat amb govern. L’estat espanyol és més plural del que pot semblar en principi, així et trobes amb persones que són capaces de dialogar, respectar i d’entendre que l’independentisme enguany ha agafat una centralitat política tremenda i innegable, en molt poc anys. Les persones que saben llegir això, que pensen i que contrasten opinions, entenen que això ha passat per alguna raó. I que de cap manera es pot atribuir a aquell tòpic recorrent de ser cortina de fum o per tapar-se les vergonyes amb la bandera. Veuen que aquests polítics, que volguessin fer això, haurien de tenir una capacitat de convenciment absolutament impensable, havent d’” enredar” a tants i tants milers de ciutadans… I a més, fets objectius. Un Parlament que, per primer cop, tenia majoria independentista i quin resultat electoral, ningú pot discutir. Per tant, coincideixo amb la lectura que es feia, que la independència es tracta d’un instrument, una eina vers un ideal de justícia social, de progrés… Un repte en sí mateix, perquè disposar d’un estat independent, ho és i gens senzill. I es clar, si guanya el SI, el que caldrà es aplicar el resultat i pactar-ne tot seguit tots els detalls amb l’estat espanyol. No serà fàcil, res ve donat i cal fer-ho molt bé. »

– Tinc amics, fins i tot bascos, que em diuen: si a Catalunya ho teniu tot, el que en realitat voleu, és ser menys solidaris. A més, en aquest moment sembla que la gent ja vol, que el xoc de trens passi d’un cop. Què esperen?

«Ben segur que impediran per tots els mitjans que el referèndum es realitzi. Aquest fet, ens obliga a ser molt hàbils, tant amb el que cal fer com amb el que cal explicar. Per altre banda així com a l’estat i al seu govern, no se li pregunta res, a nosaltres cada dia se’ns pregunta absolutament tot. Hem de ser molt curosos, per què a l’hora tenim la obligació d’explicar, dons la ciutadania necessita informació de com es farà i amb quines garanties. Per altre banda, malgrat tenim una majoria parlamentària, també social, som conscients que aquesta majoria l’hem de reforçar. Venim de les eleccions del 27-S, on JuntxSi no va tenir un resultat suficient per haver pogut treballar des del Parlament de Catalunya amb una certa normalitat i tranquil·litat. Hem hagut de cercar aliances amb una formació política, que és la CUP amb la que ens uneixen ben poques coses. I ara l’objectiu és fer un referèndum, per tenir un estat independent, ja que en qualsevol altre aspecte de política econòmica o política social o europea, estem a les antípodes. I això te molta complexitat. Per tant no es senzill l’abordatge dels mesos següents. Respecte a l’estat, és evident que s’agafa a qualsevol pretext, fins i tot en algunes visions clarament preventives. Es busquen arguments, arribant fins i tot a declaracions d’intencions, que fins i tot en algun cas, ja s’hi han obert processos jurídics, enguany pendents de decisió.

»El que és segur, crec és que altíssimament improbable, és que dins aquest seguit d’actes per impedir el referèndum, s’opti per un impediment físic, de la pròpia realització del referèndum. Quan la cosa estigui tant madura, el que no farà el govern de l’estat és emprar la força. Això seria absolutament inèdit. Estem a Europa i en el segle XXI.»

– Però estem a Espanya, interromp un gironí.

«D’acord, però allà també hi ha gent que pensa. Tenen la seva estratègia perfectament elaborada, i amb tots els instruments d’un estat que nosaltres no tenim. Fins i tot els més sibil·lins per a poder actuar. Només us vull recordar, que fins i tot la mesa del Parlament, ara mateix te una querella, per permetre debats parlamentaris… Per tant si això ens frenés, no estaríem on estem.»

–Recentment, per l’aniversari dels 30 anys de l’atemptat de Hipercor, us heu trobat amb el lendakari Urkullu a Barcelona. Vàreu comentar la sentència del Tribunal d’Estrasburg sobre la condemna a Espanya per la inhabilitació l’any 2008 pel Tribunal Suprem espanyol (amb posterior confirmació pel Tribunal Constitucional) de l’expresident del Parlament basc, Juan Maria Atutxa i de dos altres membres de la mesa?

«Efectivament vaig tenir una breu trobada amb el lendakari, en motiu dels actes de commemoració esmentats i li vaig preguntar, en aquell moment quina havia estat la argumentació jurídica dels lletrats de la mesa del Parlament basc, respecte si s’havia d’acatar o no la sentència. Va explicar que l’informe dels lletrats va ser absolutament contrari a que s’acatés la sentència del Tribunal Constitucional, respecte a la il·legalització. Tothom tenia clar que no es podia portar a la pràctica. Era impossible d’aplicar. Aquí, en canvi la presidenta del Parlament i els membres de la mesa estant esgrimint com a principi la inviolabilitat del treball parlamentari. I això sembla que no serveix per a res, que és paper mullat. Allà, en canvi en unes condicions diferents a les actuals, tothom va tenir clar que s’havia de resistir.»

Serveixen el plat principal, un corball amb miniverduretes i salsa bordalesa. Un peix finíssim que, sense dir-ho, queda palès fa les delícies dels assistents. Només ressonen les paraules de la consellera i el so del dring de les copes i coberts afanyats en la exquisida degustació, ben a l’alçada del relat.

–Reflexionant sobre el dia després i tot pensant en aquesta proposta necessària que ha estat JuntsxSi, en cas que guanyi el SI al referèndum, caldria un govern de concentració, inclosos els de la CUP? I quins serien les passes a seguir per fer una negociació de separació amistosa, amb un estat que s’hi posarà d’esquena?

«Respecte al govern de concentració o d’unitat, penso que era imprescindible per fer el camí que hem recorregut. No ho tinc tant clar per després del referèndum, cas que es guanyi. Hauríem de recuperar una certa normalitat política, on cada formació política pugui concórrer a unes futures comtesses electorals amb el seu propi programa polític. Naturalment que amb una unitat de tots pel que fa a tot allò que tingui a veure directament amb la independència. Tanmateix, en cap cas no ens podem oblidar de les persones independents, com ara la Muriel Casals (e.p.d.) i moltes altres sobiranistes, com ara Germà Bel o Oriol Romeva, que estan ajudant i molt, en tot aquest procés, que caldrà reubicar.

»En relació al post, jo crec que hi haurà un element molt important. Europa és un conjunt d’estats i fet el referèndum, amb un SI majoritari i amb una participació important, nosaltres que al dia següent seguirem no sent un estat, però sens dubte la pressió que rebrà l’estat de la resta serà molt important com per seure a negociar. I nosaltres hi haurem d’apel·lar. I complementàriament, la mobilització continuada serà imprescindible. Una mentalitat de conflicte, de conflicte no violent es clar. Una mobilització en defensa de les institucions. Institucions com ara el Parlament, el govern, els ajuntaments… que són les que poden patir més la virulència de l’estat.»

–Per tal d’assegurar-se l’acceptació del resultat, tot aconseguint altes participacions, es fan accions per tal de mobilitzar també el vot negatiu?

«Quan hom apel·la a la comissió de Venècia, sovint es fa interessadament i parcial. Precisament un dels aspectes més clars és la inexistència de mínims de participació, precisament perquè els del NO llavors farien crides a quedar-se a casa. Es clar que hi ha d’haver estratègies per mobilitzar aquest NO. El govern entre d’altres no podrà posicionar-se, únicament cridar a la participació. Les entitats i els partits són els que han de promocionar també la participació del NO, explicant i donant raons clares. Tothom ha de tenir la oportunitat de manifestar-se.»

–Si els del NO, no participen, invaliden el resultat?

«De cap manera. Penseu que al 9-N, que era un procés participatiu i no un referèndum com ara i sense fer campanya pel NO, dels dos milions i mig, tres cents mil varen ser NOs.»

–En algun moment s’ha dit que Espanya no te un sistema de resolució de conflictes. Hi discrepo. Si que el te i és el d’aixafar el contrincant. Històricament i sindical en alguns moments ha estat així. No podem pensar que a Madrid només hi ha el mes “tontos” de la pel·lícula. Hi ha els més dolents i els més intel·ligents, de forma que maquinaran el que calgui per que no es pugi votar. A JuntsxSi, si teniu la solució, no la deixeu entreveure. A mi em sembla que anem de victòria en victòria fins la gran patacada final. Mobilitzar-nos, efectivament ho farem, però si es convoca vaga general que hi diran els sindicats? Nosaltres, efectivament sabem el que volem, però també crec que estem molt lluny d’aconseguir-ho. I Europa, tal i com estant tractant la crisi de refugiats, algú es pensa que mouran un dit per Catalunya? Altrament i parlant d’hisenda, des de l’endemà del resultat del referèndum i si surt el SI, començar a fer les retencions només aquí, tant empresaris, com funcionaris o la resta de catalans, és quelcom molt complicat… Tinc la sensació que podem acabar malament.

«En primer lloc cal dir que no hi ha un plantejament unitari entre l’espai dels socialistes, comuns i colauïtes. La voluntat de votar superen les pròpies sigles. Han sortit alcaldes socialistes, manifestant-se així públicament. Altrament a Barcelona, pel fet que la alcaldessa no s’hagi manifestat a favor del SI, que no podré anar a votar jo?  I ara, tornant al discurs d’aquest gironí, és veritat que la complexitat hi és tota, i també hi ha molt d’acomplexament. Segur que també hi era quan Catalunya va optar per desobeir el règim franquista, com ara per parlar català quan no es podia i en molts altres aspectes revoltant-nos amb lleis vigents amb uns càstigs fins de presó sense judici previ i per tant sense garanties. Allà a Madrid, només per situar-ho geogràficament, es clar que hi ha estratègia i molta feina, hi ha pensament, hi ha intel·ligència que no podem menystenir. I tant! Seria un gran error no tenir-ho present, però aquí també n’hi ha! Podem imaginar per on poden arribar les garrotades, les dificultats…i com reaccionar-hi. Tenim menys eines, és veritat. Ara bé tot plegat és nou, però també per ells. Veiem com ells mateixos es contradiuen. Fins ara el repte més gran que coneixien era el relacionat amb el terrorisme d’ETA. I hi responien amb terrorisme d’estat, amb una política de dispersió de presos, molt dura i… no en sabien més. Ens deien que en absència de terrorisme es podria parlar de tot. I era a l’inrevés! L’estat va parlar i va poder pactar i dialogar amb la banda armada. I molts de nosaltres ens ho vàrem creure, però no era cert. Ells s’agafaven a allò que coneixien i havien combatut amb eines legals i no legals. Però d’ençà l’Estatut de 2010, el diàleg amb l’estat des de Catalunya ha estat impossible. Es cert que, des de llavors, tot plegat ha agafat una alta velocitat, però els incompliments també. Conscients doncs de la complexitat, no hi haurà víctimes, però hi haurà riscos. És evident. Caldrà saltar alguns murs, que poden ser legalitats en benefici d’una legalitat pròpia o d’un be major. I caldrà prendre decisions. Les hauran de prendre el govern, els ciutadans o els empresaris. Els empresaris, em preocupen relativament poc, ja que els autèntics empresaris a casa nostra no són els de l’IBEX, són els de l’enorme quantitat d’empreses petites  i mitjanes que el seu únic objectiu és aconseguir millorar el seu negoci i aconseguir beneficis. I  tornant al raonament crític anterior, es preguntava que una comunitat que no es mobilitza per la crisi dels immigrants, ho farà per Catalunya? Jo crec que són dues realitats ben diferents i gens comparables. Tot el que representa la onada migratòria, és un problema de dimensions colossals que apel·la a tots els estat europeus, però no podem oblidar que es tracta de despesa i el seu repartiment. Catalunya en canvi és guany. Altrament es fals tot aquest mantra que les empreses marxen, que a Catalunya des de 2010 decreixen les exportacions i el PIB etc., la única veritat de tot plegat és la preocupació empresarial per la manca d’infraestructures i les inversions que són necessàries per la productivitat i competitivitat dels nostres productes, això si. Així dons no tenim cap aspiració a convertir-nos en màrtirs, ni volem competir a veure qui te més querellats o investigats…però hi serem, dempeus, sens dubte.»

Per postres, un caneló de poma amb gelat de vainilla.

–Fa un parell d’anys vaig estar a Praga i en saber que era català, més d’un txec se’m va adreçar i em va recriminar el que a Occident titllàvem, la seva, com a revolució de vellut. De vellut res, cada dia manifestacions al carrer, estudiants, obrers, fàbriques aturades… mobilitzacions constants i a diari. Ja ens podem anar preparant, em deien… Llavors pensant en estratègia, em pregunto si teniu pensat que es farà en el cas que inhabilitin al govern?

«Una inhabilitació, diguem-ne, exprés no existeix. Un inhabilitació ha de ser fruit d’una condemna judicial. Hi pot haver una suspensió de l‘autonomia o de determinades funcions. Si, aplicant el 155. I aquest escenari, jo no el contemplo com a probable, és molt bèstia. Fins ara han optat per la judicialització, per les amenaces, per les querelles…  i això no s’acaba en uns parlamentaris concrets, al darrera n’hi haurà uns altres. Però això no s’acabaria aquí… Ara bé que aniran per nosaltres, hi tant! De fet ja ho estan fent.»

–Des del mon acadèmic, i atenent a la gent que els darrers anys ha assistit i empeny les manifestacions per la independència, ens preguntem si hi ha prou gent jove. Em preocupa molt què faci el jovent i la veritat no sembla massa actiu.

«Certament, tot i ser un tema on el present i el futur les persones joves en són les més interpel·lades, i que els ha d’afectar en major grau, la demoscòpia ens mostra que el major grau de compromís amb el procés i amb el referèndum ve de persones més grans i no dels més joves. El referèndum que es va fer a Escòcia també va anar així. Determinades franges d’edat no es varen posicionar i va condicionar el resultat. Hem de treballar per fer-los veure que aquesta també és la seva lluita i segons com s’avanci en dependrà el seu futur.»

S’acosta la mitjanit amb els ànims prou reafirmats, el coneixement de les accions i pensament del govern ben frescs i s’acaben de fer algunes consideracions sobre el creixement permanent d’adhesions al procés des dels seus inicis, i sobretot l’empeny del govern en eixamplar-lo al màxim com a fita permanent en cap moment oblidada.  Tanmateix es comenta que no es coneix ningú que hagi baixat del tren un cop decidit defensar el dret a decidir o la independència, segons el cas. És l’hora d’acabar i d’agrair la presència de la consellera no sense abans fer-li el lliurament com a record d’una excel·lent litografia, molt patriòtica, de l’artista gironí Domènec Fita, en un treball on s’inclou la cara del president Macià. Tot una picada d’ullet que esperem encoratgi el govern a seguir endavant una tasca que de fet ens ve de molt més enrere. Sortim a l’escalinata de l’hotel a fer la foto de grup. El bon temps acompanya la vetllada i li posa el seu granet…

Biografia (web del Govern de la Generalitat de Catalunya i wikipèdia)

Nascuda a Barcelona l’any 1970, casada i amb dues filles, és llicenciada en Dret per la Universitat de Barcelona (UB). Té un màster en Dret Públic i Organització Administrativa per la Universitat Pompeu Fabra (UPF). A l’actual legislatura és consellera de la Presidència (gener 2016-) i portaveu del Govern, havent estat diputada al Parlament de Catalunya per Junts pel Sí (27/9/2015 – 16/1/2017).

Ha treballat, com a advocada en l’àmbit sindical, en diversos càrrecs a la UGT de Catalunya, a la que n’està afiliada. Va ser membre de la Comissió Executiva Nacional de la Federació de Serveis Públics de la UGT de Catalunya (1996-1999). També ha estat secretària d’Ocupació i Educació i secretària de Política Institucional de la UGT de Catalunya (2004-2010), mostrant-se molt sensible a la problemàtica de l’atur, particularment juvenil i d’altres col·lectius.

Va ser cap de Gabinet del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, entre el 1999 i el 2002. També va ser Diputada al Parlament de Catalunya els anys 2002 i 2003 i entre 2010 i 2013 per CiU, portaveu d’Ensenyament de CiU a la Cambra i Presidenta de la Comissió d’Igualtat de les Persones. Militant de CDC des de 1996, va ser secretària general adjunta de la JNC entre el 1998 i el 2000. Se la considera socialdemòcrata i sobiranista.

Durant la X legislatura, al govern d’Artur Mas, ha estat vicepresidenta i portaveu del Govern (2015-2016), a més de ser la titular de la conselleria de Benestar Social i Família des de l’inici de la legislatura (2012-2016). Amb el president Artur Mas va formar part d’una candidatura compartida a una presidència col·legiada del Partit Demòcrata Català (PDeCAT), que va assolir el 95% dels vots dels associats i tot seguit va ser escollida vicepresidenta del nou partit.

Leave Comment

  • *required fields

    *

    code