Tertúlia-sopar amb el President de la Fundació del Banc dels Aliments de Barcelona Sr. Antoni Sansalvadó, dimarts 9 d’abril de 2013
Sopar de gironins amb el Sr. Antoni Sansalvadó, enginyer industrial i president de la Fundació Privada del Banc dels Aliments. A banda de presidir Serunión (1980-2007) i de ser conseller d’empreses del sector de l’alumini com Tecalum i Tecalex, fins a 1982 va ser Director General d’Áreas SA, filial d’Elior SCA, empresa de gestió de serveis en restaurants, cafeteries, hotels, gasolineres, càterings… o sigui un empresari i un home entès en el tema alimentari. El mateix Antoni Sansalvadó afegí que en aquest cas el mèrit principal fou el de vendre el que fos a l’usuari de les autopistes. També, naturalment, la gran expansió que va potenciar. En Miquel Alsius, que en va fer la presentació, es va referir a la premsa, tot dient que acostuma a observar que els bons executius i empresaris van al Banc dels Aliments, com és el cas de l’amic Antoni Sansalvadó. A la Fundació Gaspar Espunya en va ser un dels accionistes primerencs, dels que varen cedir posteriorment les seves accions i on enguany n’ha esdevingut President per tal de mantenir-ne els valors fundacionals, que dit sigui de pas, afegí l’Alsius, ell tot sol ho podria fer.
La presa de posició inicial consisteix, a petició dels presents, a parlar-nos de les seves experiències empresarials i del moment actual, en què la marca “España” està de capa caiguda fins al punt que des del sector de l’alumini en una de les empreses amb què hi manté contacte (Alston), va voler rebaixar a la meitat un contracte de compra de producció amb aquesta justificació: “Si vostè estigués en el meu lloc, tindria un únic proveïdor grec?”. (És a dir, d’Espanya, a fora no se’n fien). Segons ell, hem de fer les coses més bé. Si vols vendre a IKEA, per exemple, els inspectors vigilen que el sou de les dones sigui igual que el dels homes… Han hagut de canviar molt en tot; ara fan portes pel TGV o per autocars. Sort que exporten el 70% de la producció. Just fa poc acaben d’aconseguir un contracte de 6,5 milions de dòlars al Canadà i estan a punt de tancar-ne un altre a Texas (EEUU).
Entrem en el tema del Banc dels aliments. L’alimentació és una primera necessitat, fins al punt que qui no té menjar té l’estigma de la pobresa al damunt. Encara es diu “Ets un mort de gana!”. En temps de bonança, hi podia haver un 5-6% de mal nodrits, que era una pobresa estructural, bàsicament formada per immigrants. Encara que a Catalunya fossin vora de 500.000 persones, fèiem com si no es notés. Avui es discuteix molt com calcular el llindar de la pobresa. Hi ha qui ho compta amb dòlars al dia (menys d’un dòlar ja seria pobresa extrema). Se sol admetre que és pobre, aquell que cobra menys del 60% de la mitjana, que tot i haver baixat encara està per sota del salari mínim interprofessional oficial. La pobresa extrema estaria per sota del 30%. A Catalunya hi ha 190.000 llars sense cap ingrés, ni per part del pare ni de la mare, cosa que suposa uns 700.000 abonats al Banc dels aliments, menjadors socials o d’altres entitats… Alguns dels que van al banc dels aliments, ho fan perquè els 200,00€ que s’estalvien els permet poder seguir pagant els seus deutes amb el banc…
Ens explica la història dels Bancs dels aliments (el 1968 hi hauria hagut el primer banc a Arizona (EEUU) i a Barcelona, el primer d’Espanya, el 1987 (a Girona el segon); i també ens explica com ell hi va arribar a través d’en Manuel Raventós. Avui ja hi han 247 bancs en 21 dels països d’Europa.
Missió: lluitar contra la fam evitant el malbaratament d’aliments. Això s’assoleix vigilant tota la cadena de producció, recollida, industrialització, emmagatzematge, destinació, venda i consum. A cada un d’aquests punts es donen pèrdues i, precisament, el que s’intenta és evitar-les. La finalitat del Banc és intervenir en cada fase per aprofitar allò que és comestible i no comercialitzable.
Principis: 1) independència (religiosa, política i de qualsevol altra tenalla, cosa que no vol pas dir que renunciïn a ajudes oficials de l’Ajuntament i la Generalitat);
2) rigor (en qualitat, higiene alimentària i distribució justa): el Banc reparteix aliments des de 324 entitats de Càritas a agrupacions diverses…;
3) gratuïtat i
4) voluntariat. El Banc disposa 194 voluntaris compromesos (en hores i en torns), només 5 assalariats i un mosso de magatzem. Els voluntaris són empleats que reben la gratificació amb el resultat de la seva feina. Són entusiastes. L’Antoni Sansalvadó no troba gens encertada la diferència que a cops es fa parlant entre voluntaris i professionals. Tots són professionals!!!.
Comencem a sopar amb un aperitiu de croquetes de tripa i morro, pinya amb pernil i crema de ceps. Entre mos i mos ens explica el programa per a les Escoles. Primerament es fa una formació de valors contra els malbarataments i el valor nutritiu del menjar i , per a noies i nois de 12 a 18 anys, se’ls deixar participar com a voluntaris per un dia en el recapte i classificació d’aliments.
A fi que el Sr. Sansalvadó pugui menjar una mica en Miquel Alsius comenta que les campanyes escolars donen bon resultat. Quan la sequera de fa uns anys, es passà de gastar 180 litres dia/persona d’aigua a 140 litres, cosa que al cap dels anys encara es manté. Arriba mentrestant el primer plat, caneló de cua de bou amb beixamel de rostit, regat amb un vi xilè, el Tormenta Reserva del 2009 Valle Central-Chile.
El Banc d’aliments aquest passat 2012 ha distribuït 10.652.000 kg de menjar, amb un cost bàsic estimat d’un 18 milions d’€. L’Enric Grabulosa es preguntava quants àpats representaven. Amb 1 Kg d’arròs surten 10 àpats. En total el Banc ha repartit en la seva àrea d’influència uns 136.000 àpats al dia. Han procedit, grosso modo, 2.000 tones de la Indústria, 600 tones de Mercabarna, 321 de supermercats (i esmenta Caprabo, Bonpreu/Esclat…). Els aliments es reparteixen a través de 324 entitats (Càritas principalment, o associacions diverses com les d’ajuda als drogoaddictes, associacions de veïns, escoles (200 l’any passat),…). Una anècdota! a les campanyes a les escoles alguns nens pressionen molt als seus pares, tant és així que en motiu del darrer Gran Recapte, mentre passejava per un dels supermercats del Carrefour, vaig presenciar una conversa, una mare quan el seu fill li deia “mira mama, avui hi fan la campanya de recollida d’aliments”, ella que ho devia haver escoltat molts cops, sense pensar més va deixar anar “ah, els de les llenties”. Les necessitats pugen a un ritme accelerat. “A quin ritme puja la pobresa?”, pregunta l’Enric Grabulosa. El 2008 es repartiren 57.400 àpats; ara es passarà dels 136.000! I abans només era bàsicament per a immigrants, ara no. Així ara s’han començat a establir sistemes (per exemple a Nou Barris han endegat la recollida dels aliments per punts on es concreta els aliments escollits prèviament cosa que permet la recollida en qualsevol moment del dia), que estalvien la vergonya d’anar a fer cua, que resulta ignominiós i explica que hi hagi qui comença la cua a les 7h. del matí. En aquest moment, s’explica l’anècdota d’una entitat de la Riera de Sant Miquel, on la cua a cops arriba fins a la Cambra de Comerç. En algun moment mentre es feien esforços per intentar reduir-la, algú afegí, no cal, ja està bé que els empresaris coneguin també aquesta realitat tant a prop seu…
El Banc no pot ser passiu, s’ha d’espavilar i ser creatiu. Tanmateix enguany es fa més èmfasi amb el valor nutritiu. Per altre banda, amb els diners que es reben, es comprem aliments a bon preu. Diners que provenen de la Generalitat, de l’Ajuntament de Barcelona, de l’Agència Catalana de Residus i de donacions per Responsabilitat Social Corporativa tant d’empreses com de persones físiques. Si, per exemple, hi ha excés de préssecs o nectarines, unes fruites que no es guarden i són molt nutritives, cal actuar. En aquest sentit el passat mes de juny en vàrem envasar com a suc concentrat en tetrabricks (550.000 kg). Arribem així a tractar també productes fungibles tipus iogurts, torrons, ous… Darrerament també s’han afegit a la llista aliments congelats. Cada cop hi ha més aliments freds i congelats i, per tant, ha calgut establir la Xarxa del fred. Ja tenim 2 càmeres, un camió i 3 furgonetes frigorífiques, que ens permeten arribar a les diferents entitats que en fan el repartiment. Fins i tot ens porten bombons de Ferrero, un cop acabada la campanya de Nadal. Recordo una anècdota, una monja salesiana, la Cati, demanava al Banc explícitament uns determinats bombons pels avis que porten licor, es tractava dels bombons “Mon Chéri”…
I els excedents d’on venen? En primer lloc cal tenir present que existeix una desgravació, que és del 35% per a empreses i del 20% per a particulars, del valor que es declara en el mateix moment del lliurament. L’origen pot ser per buidar l’estoc, per problemes en l’etiquetatge, per raons de caducitat o per fallades en la exportació.
El Banc és una empresa a l’inrevés. Anem a cercar els proveïdors i els clients ens venen. No produeix per portar-ho a fora; abans, emmagatzema a dins. Cada dia es carreguen 28.000 kg d’aliments que van d’un lloc a l’altre; això suposa ordre i organització. El dia abans s’estén un albarà i així es poden preparar les coses.
Arriba el segon plat —Papillota cruixent de lluç amb verdures i romesco— i deixem que el nostre hoste mengi una mica. Entre tots es comenten els 3 centres del Banc: al C/Motors, a Mercabarna i a la ZAL (Zona Aeroportuària Logística) i es debat sobre l’ajut de la UE en aquestes iniciatives.
Algú surt de l’anècdota i va a la categoria i posa en quarantena l’existència dels Bancs d’Aliments. Els governs ja els va bé que existeixin. Tenen la gent alimentada en comptes de tenir-la revoltada, poden seguir rescatant bancs amb diners de tots, poden deixar seguir especulant virtualment en comptes d’imposar un mínim de capital real per comprar i/o comercialitzar energia, no apliquen taxes restrictives i sí abusives i a Europa no fem la promesa unió fiscal i financera de cap de les maneres perquè hi ha interessos de mercaders. Es defuig aquest debat i s’explica que l’especulació ha arribat a l’alimentació fins al punt de reservar excedents i collites només per fer pujar preus, arrasar terrenys a l’Àfrica per fer monocultius, comprar collites futures per fer negoci. I això és el que no s’hauria de permetre.
El Sr. Sansalvadó explica que la UE, atenent a un determinat índex de població i pobresa, adjudicava una assignació monetària als diferents països (a Espanya el darrer cop li varen correspondre 76.000.000,00€) i, en funció d’aquesta assignació, demanava als països quina de les matèries primes excedents necessitava. Naturalment això era així, ja que la UE comprava els excedents existents en matèria prima (cereals, arròs, llet/mantega…). Llavors feia un concurs i les empreses cobraven directament l’assignació en matèries primeres. Això també va fer palès a l’estat espanyol les diferències territorials (per exemple a Andalusia per 5,00€ es compra més que a Catalunya). Enguany, però, això s’ha acabat, doncs ha deixat d’haver-hi excedents i a més tant Alemanya com Holanda i Suècia volen que cadascú s’ho resolgui ell mateix. Veurem com acaba el que es rebia de la UE!
El darrer concepte a tenir present és el del malbaratament. A l’estat espanyol es comptabilitza un promig en pèrdues d’uns 37 Kgs per persona i any. Aquest promig es reparteix en la forma següent: Un 58% a les llars, un 16% als supermercats, un 12% a la restauració, un 9% al comerç i un 1% als mercats. Entre els estats que ho fan pitjor, hi ha els anglesos del Regne Unit, que llencen gairebé un 50%.
Preguntat sobre el cost monetari del Banc dels Aliments, el Sr. Sansalvadó comentà que es podria acostar als 400 mil €, amb un pressupost anual d’uns 1,2 milions d’€, és a dir d’un 30%, o bé del 2,2% del volum monetari que mou, que és d’uns 18 milions d’€.
La societat civil s’hi ha d’anar involucrant. Aquesta crisi ha de fer que la gent entengui que també és el seu problema. La solidaritat ha de créixer. Amb aquest magnífic corol·lari varem donar per acabada la vetllada, tot emfasitzant que el Banc dels Aliments és la única empresa que li encantaria que se li acabessin els clients!
Biografia (pròpia)
Antoni Sansalvadó va néixer a Barcelona l’any 1939. És vidu i té quatre fills. A nivel formatiu, és Doctor Enginyer Industrial i va completar la seva formació amb un PDG a l’IESE.
Actualment és president de la Fundació privada del Banc dels Aliments de Barcelona i membre del Comité europeu del Banc dels Aliments. També presideix la Coordinadora Catalana de Fundacions i la Fundació Gaspar Espuña del CETT. Finalment, com a activitat no profesional, també és patró de la Fundació Pere Tarrés.
En relació a la seva activitat profesional, va ser des de la seva fundació fins l’any 1982, Director General de Áreas, S.A., filial de Elior SCA, que és una gran empresa de gestió de serveis que opera restaurants, on són líders, i també amb cafeteries, botigues, hotels, gasolineres i catering per a fires comercials, convencions i simposis. També proveeixen serveis de retail (venda al detall). Activitats que fan principalment en aeroports, estacions, autopistes i centres comercials. Enguany no només operen a Espanya, també a Portugal, Marroc, Mèxic, Argentina, Xile, República Dominicana, Sant Martin i els EEUU, totalitzant els 1.259 establiments i els 12 mil empleats. Posteriorment, des de l’any 1987 fins l’any 2005 va ser President executiu del grup.
Des de l’any 1980 fins l’any 2007, també va ser President de Serunion, empresa també filial de Elior, amb més de 17 mil empleats, i que està present en 2.800 centres atenent diàriament a més de 360 mil. comensals. Dels dels anys 80 també és conseller d’empreses diverses com Tecalum i Tecalex, ambdues gironines i del sector de l’alumini, i també President des del 2000 de Hotsan 2000 (Family Office).