Tertúlia sopar amb el Sr. Jaume Guardiola, conseller delegat del grup Banc de Sabadell, dimarts 2 de juny de 2015

Jaume Guardiola arriba puntual, acompanyat del, també gironí del grup i director de Comunicació i Relacions Institucionals de Banc Sabadell, Ramon Rovira. Salutacions al vestíbul de l’Hotel Alimara.  Coneix molts dels presents, l’Arcadi, l’Enric, en Francesc i d’altres. Entrem al menjador privat, reservat com de costum pels gironins. L’Arcadi ens el presenta com a banquer d’una autoritat indiscutible tant a nivell personal com professional bàsicament per les seves característiques, una entrega total, màxima professionalitat, vocació, etc. a més amb una gran experiència a l’Amèrica Llatina. Confidencialment exposa que és d’una generació i d’un grup, forma part del “grup de Vilassar de Mar”, un grup d’amics  que es reuneix sovint, a sopar de tant en tant , entre els quals hi ha el President de la Generalitat Artur Mas. Hi afegeix que un altre aspecte a considerar seria el Barça. «És un gran barcelonista que no amaga els seus colors. L’he trobat tant al Camp Nou com a fora, particularment recordo algunes de les finals de les Champions dels darrers anys». Finalment, ens comenta que Banc Sabadell representa molt per al país i li explica com funcionen aquestes tertúlies. Ell podrà exposar el que li sembli i després els presents el podrem cosir a preguntes.

guardiola4       Comença explicant l’anècdota del grup de Vilassar. Efectivament, es coneixen des de jovenets,  amb Artur Mas, a qui aleshores pels més amics és “el Turu”, i amb el seu germà són “els Turus”.No només passen vacances a Vilassar sinó que els seus besavis eren capitans de vaixell de l’Escola Nàutica de la població. «Ambdós doncs som besnéts de Vilassar i provinents del mon de la mar, l’escola nàutica i les drassanes. I amb barques pròpies! Els Mas tenien “la Sebastiana” i els Guardiola “la Pubilla”, d’aquí les metàfores nàutiques del president». Tot seguit ens explica una mica el seu periple en el món bancari. Acabat de llicenciar l’estiu del 1969, el setembre ja entrava a treballar al Banc de Bilbao, fitxat per Pedro Fontana. El 1985 ja era director per a Catalunya i Balears del Banc Industrial de Bilbao i, posteriorment, ocupà el càrrec de director territorial de Catalunya, Llevant i Balears del Bilbao Merchant Bank. Ja, sota la tutela de Pedro Fontana, fou subdirector de Banca Catalana (havia entrat en crisi el 1982 i el 1984 el Banc de Vizcaya havia adquirit la majoria de les seves accions; el procés contra Pujol i els seus consellers fou se sobreseia el 1990). El 1993 fou subdirector general de Banco Bilbao Vizcaya i el 1995 director general de Banca Catalana, càrrec que exercí fins que el 2000 (any que Banca Catalana es va integrar al grup BBVA) fou enviat a Puerto Rico com a  president del BBVA d’allí, en substitució d’Antonio Martínez Jorquera. «Alfredo Saenz havia estat confirmat com a President al Banesto i a mi, Pedro Luís Uriarte, vicepresident i conseller delegat al BBV, em va enviar a fer les Amèriques», puntualitza Guardiola (en un parèntesi professional Pedro Luis Uriarte va assumir responsabilitats públiques del 1980 al 1984 on va ser el primer conseller d’Economia i Hisenda del País Basc, el que va negociar i signar el Concert Econòmic vigent. A Catalunya, per cert, no es va negociar atès que els socialistes, que llavors tenien la majoria, i també el PSUC no varen voler i fins s’hi oposaven fermament. CDC en canvi ja ho havia plantejat abans, des de la redacció de l’Estatut del 79). Així inicià Jaume Guardiola  la seva carrera en la xarxa internacional del grup fins que el 2003 assolí responsabilitats directives del BBVA de México. Fou vicepresident i director general de BBVA Bancomer, càrrec que compatibilitzà amb la vicepresidència executiva i gerència general del BBVA Banco Francés a l’Argentina (on poc després d’arribar-hi, l’Agost de 2001, hi va viure el “corralito”). Sota el seu mandat, les filials de Puerto Rico, Mèxic i Argentina aportaren més del 40% de beneficis del BBVA. El 2006 retornà de Mèxic i esdevingué un cavall guanyador en la remodelació que féu Francisco González en la cúpula del BBVA, un procés a favor de la sang jove per renovar el seu negoci a Espanya, en què van caure Vitalino Nafría i José M. Abril. Fou nomenat Director de Negoci per Espanya i Portugal. L’estiu del 2007, quan era el número tres de BBVA, davant la sortida de Juan M. Nin a la Caixa, Josep Oliu, president Banc Sabadell, el fitxa  i el setembre és nomenat Conseller delegat.
«Banc Sabadell és un banc que en la crisi ho ha fet molt bé. El millor diagnòstic, veure que el que venia era gros. Varen consolidar el mercat. Amb sort i amb uns accionistes fidels hem pogut avançar bé.
—Fou quan començà la crisi —deixa anar algú.
«Sí. De fet, el que vaig parlar amb el president Josep Oliu a inicis d’estiu el setembre ja havia canviat i calia una altra estratègia.»
—El novembre del 2013 la premsa va dir que els gairebé 40.000 milions d’euros (40.000 M€) amb què Europa havia rescatat les entitats financeres espanyoles es van acabar per distribuir així: gairebé la meitat, 17.960 M€, per a Bankia (als quals cal sumar 18.040 M€ de la resta d’ajuts anteriors); 9.084 M€ per a Catalunya Banc, antiga Catalunya Caixa (més 4.920 M€ d’anteriors); Nova Galicia Banco, abans Nova Caixa Galicia, 5.425 M€ (més 4.575 M€ d’abans) i Banc de València (adquirit per CaixaBank un cop sanejat), 4.500 M€ (més uns altres 2.500 M€ anteriors).  El cost total per donar viabilitat a aquests quatre bancs (fruit de fusions entre 13 entitats anteriors)  hauria estat  de 67.004 M€!

Els cambrers porten l’aperitiu: Crespells de bacallà, botons de pernil ibèric  i xof de gorgonzola amb tomàquet dolç, servit en cullereta.

Guardiola ens diu que justament volia acabar la seva intervenció explicant què havia costat el rescat bancari. Segons ell, caldria xifrar la crisi financera entre 170.000 a 180.000 milions d’euros (170.000-180.000 M€). «És brutal, entre el 17 i 18% del PIB i s’hauria repartit així: 50.000 M€ els han aportat els contribuents. Els altres 120.000 M€ els han aportat els accionistes, 100.000 M€ els bancs que han sobreviscut i 20.000 pel rescat bancari. El rescat ha estat mixt, públic (a càrrec dels contribuents) i privat (a càrrec dels accionistes dels bancs – Fons garantia de dipòsits, SAREB, SEPA, Rescat de les preferents). Quan el president Zapatero deia que teníem un sistema financer fort, alguna raó tenia. Gràcies a l’aportació dels principals bancs del país els contribuents no han hagut de fer front als 170.000 milions € sinó 50.000 milions € que, tot i així,  continua sent molt diners. De manera que , perquè  no rebessin els impositors, van rebre els accionistes dels bancs». Afegeix  que la sotragada, a brau passat i comparada amb altres entitats com Lloyd’s, no va ser tràgica. I s’alça la veda d’intervencions.

—L’eslògan era que el rescat no costaria ni cinc a cap contribuent. No sols ha costat sinó que  ningú no ha pagat els plats trencats.
«L’experiència ha portat a una reestructuració bancària i a donar més múscul al regulador».
—Si divideixo 170.000M€ pel nombre d’habitants d’Espanya (46.063.551) tocarien 3.690,00 € a cadascú; per a una família de tres membres, gairebé un milió i mig de les antigues pessetes. Si segons el Congrés Nord-americà el rescat costà a EUA 1.200.000M$ i els dividim per 6.700 milions d’habitants al món, tocarien 179,1 milions $ a cadascú.) El diner es queda a un lloc o altre: on és?
«El diner no és energia que mai no es perd. En tot cas es transforma. El diner es perd pel camí. Si li deixo 10.000,00 € per comprar un terreny i, quan el té, passa a valdre’n la meitat, vostè ha perdut 5.000,00 €. Si pensem en el Banc de València o en el Banco Gallego els seus propietaris o accionistes han perdut el 100%. Es clar que a les caixes les pèrdues no es perceben de la mateixa manera.»
—Però  li hauré de tornar a vostè els 10.000€ del préstec més interessos. El diner segueix essent el mateix. Ha canviat el valor del meu terreny per niciesa meva (Machado diu que “Solo un necio /confunde valor y precio”.) Els 10.000€ segueixen circulant, no s’han perdut. Algú els ha arreplegat.

La intervenció suggereix moltes altres preguntes. Però serveixen el primer plat cebiche de llobarro amb gaspatxo de pèsols (el peix marinat  amb el gaspatxo ha resultat d’un sabor fresc i excel·lent). El vi blanc és Magenc D.O. Empordà dels Cellers d’en Guilla.

DSC_0730+—Com veu el moment econòmic avui? És cert que anem bé?

«Anem pel bon camí. El moment econòmic és bo tant des del creixement com des de l’ocupació. Ho faciliten la paritat € – $ i el petroli. Hem fet una reestructuració bancària, hem fet una revalorització interna, hem fet una reforma laboral… Enguany el guany de competitivitat és real, igual al d’abans de la crisi. En  cal més, però som optimistes de la situació econòmica. En canvi no ho sóc, en el sentit que s’acabin treballs precaris i  mileuristes en poc temps.»

—La societat està tocada…
«Els joves veuen un futur magre. Potser ens falta moral de país.»
—Les lleis d’ensenyament  socialistes igualaven els alumnes per baix i la universitat també. Es va carregar l’excel·lència i ara costa troba emprenedors i joves disposats a esforçar-se.
«No cal culpar només l’Escola. Les famílies i la societat tampoc no han sabut trobar el camí dreturer. Tots som una mica responsables.»
—Es troba a faltar una comunicació explicativa de tot plegat per part dels bancs.
«Això és general. El rescat financer no és només espanyol. Aquests dies fa furor a la City un article de Pablo Iglesias, que publica el diari El Confidencial i que recomano, titulat Understanding Podemos  publicat a “New Left Review”, hi explica l’èxit de la seva comunicació, explica també tot el que passa però jo veig moltes coses a l’inrevés de com ell les diu.»
—Hi diu que amb Maastrich es va perdre sobirania nacional, que el seu partit no és revolucionari, però que les polítiques per salvar l’euro imposades per Alemanya han tingut efectes desastrosos al sud d’Europa, amb altes taxes d’atur, privatitzacions i desmantellament de l’Estat del benestar, perquè la càrrega del deute s’ha desplaçat dels bancs a la ciutadania, de manera que el balanç entre Nord i Sud ha crescut.
«I també diu altres coses. Parla del desastre de l’eurozona i, això no ho diu ningú, i de generar una identitat popular. Lloa Syriza de Tsipras i es refà a Gramsci per definir hegemonia com el poder de les elits dirigents de convèncer els grups subalterns que comparteixen els mateixos interessos, inclosos dins d’un general consens, encara que en un paper subordinat. No crec que hi hagi ningú que vulgui subordinar ningú.»
—La corrupció no ha ajudat. El discurs fàcil és que els rics han  robat massa i que les classes populars tornaran les coses a lloc fent justícia. Tothom voldria ser funcionari.
«Ara ja no. Ens cal valor afegit i un país més industrialitzat. Si algú vol posar un bar, no crec en aquell que dubte si el tindrà ple o buit; crec en algú que vulgui i s’esforci per tenir-lo sempre ple.»
—El món financer no està massa lluny del món del treball?
«Els bancs fan una funció que té un component públic. Assegurar el funcionament del sistema de pagaments. Però el sistema bancari no és sols un sistema de pagaments sinó de crèdit. El crèdit bancari és condició necessària per funcionar. Sense crèdit no hi ha economia. Però, és clar, cal garantir  cobertures. Les entitats no es poden quedar sense líquid. I massa crèdit tampoc no es bo, perquè s’inflarien els valors dels actius.»
—Els bancs també han fet ajustos.
«I tant. I més que en farem. Nosaltres hem reduït un 26% de personal i un 28% d’oficines. I en el futur es tancaran un 30% més. Ara hi ha 30 mil oficines i al final seran unes 20 mil. S’acabarà aviat la banca personal.»
—Hi pot tornar a haver-hi una maltempsada en un futur?
« La banca espanyola no és una banca d’inversions; és una banca comercial. No ha tingut res a veure en això. Ningú no pot preveure si no hi tornarà a haver enginyeries financeres fora dels controls governamentals…La visió és molt liberal i americana: regula les entitats que tenen dipositants. Ara les activitats sense dipositants que s’autoregulin. Lemman Brothers no en tenia. Només inversors especulatius. Sabien que es podien perdre diners. Ningú no es va preocupar de regular. La sensació que tenien era exactament la que es veu a les pel·lícules del tema. Hi ha hagut pel·lícules sobre la situació nord-americana molt fidels (per exemple el documental de 2010 sobre la crisi financera de 2008 Inside Jobs dirigida per Charles Ferguson o la pel·lícula dramàtica de 2011 Margin Call dirigida per J.C. Chandor i protagonitzada per Kevin Spacey i Jeremy Irons), encara que semblin exagerades o pintoresques. Els directius treballen amb bons a curt termini i màxims guanys amb poc temps. No descarto que no es tornin a fer bestieses. Regulen les entitats que tenen dipositants. El trist de la crisi és que la banca d’inversions ha sobreviscut i de fet torna a fer el mateix. Aquests banquers viuen del curt termini. Obama semblava tenir la mà molt oberta. Europa ha estat més dura en aquest sentit. Tornen a aflorar societats amb ratings discutibles. Som en un món global sense governs globals, reguladors globals ni solucions globals.»
—Poc abans del crac, Zapatero predicava que teníem un sistema bancari modèlic i, quan arribà la crisi, tot venia de fora.
«En part era veritat, calia aprovisionar els bancs  obligatòriament segons indicava el Banc d’Espanya. De fet si la crisi hagués estat de 20 m milions € ni ens n’haguéssim adonat. El problema és que va ser de 170 m milions €.  Però sí, es justificava com si fos importada. I era una crisi perfectament endògena. No tot ho vam fer bé a Espanya. Per començar no vam fer com calia l’entrada a l’euro. Vam sofrir una clàssica crisi de creixement amb actius forçats i hipoteques que no es podien pagar. I ara es torna a parlar del shadow banking, actius bancaris a l’ombra. Però ens agafarà més coberts.»
—Tornem als 170 m milions €. Probablement ens indica que vivíem per damunt de les nostres possibilitats, però ara hem d’acceptar un estat de devaluació, i tres replans per sota. És a dir caldrà acceptar la mediocritat? Així empobrim el país, no? Un 20-30% menys no sembla adient d’acceptar sense més . Cal esperit de lluita. Però, m’agradaria saber quin són els efectes de la crisi sobre la moral del país?
«La societat quedarà tocada per la crisi. Ara en veiem la versió política. Es pot veure a l’Argentina, on enguany els avis i els pares viuen millor que els fills. Poc civisme, poca solidaritat. Tothom és de classe mitja, però amb pocs recursos econòmics. La gent accepta caudillismes. Això mateix passarà aquí. Cal educar i invertit en temes que aportin valor. Fer com els nòrdics. Cal fer projectes de país. La societat en crisi vol solucions màgiques. Quan baixes, baixa tothom. Però en la recuperació uns arrenquen i els altres es queden. Amb això no soc optimista. Per fer un país es necessiten moltes coses.»

Han servit  el  segon plat, regat ara amb vi negre, Sàtirs D.O. Empordà del Celler Arché Pagès. Es tracta d’un carré de xai (costellam sencer) amb croustillant (cruixent) de fines herbes i mostassa, cuit a la perfecció, una veritable delicatessen… Ara se li demana que expliqui una mica el cas Andorra i la sortida d’Islàndia de la crisi.

«Andorra volia sortir de les llistes de paradisos fiscals i ho feia força bé. Les cinc entitats bancàries del Principat, capaces de gestionar més de 43.000 milions €, havien d’entrar per força al mercat espanyol. Banca Privada d’Andorra (BPA) adquirí Banco de Madrid, el 2011; Crèdit Andorrà, a finals del mateix any, va comprar Banco Alcalà; Andbank, la societat Inversis; Mora Banc comprà la gestora Tressis. Amb tot l’afer del BPA, crec que el Banco de Madrid acabarà liquidant les coses a costa de fer-s’hi la pell. Pagarà tots els dipòsits, estava ben supervisat i els actius eren sòlids. No tenen crèdits bàsicament deute públic. Qui el comprarà? Això  no se sap. Quant a Islàndia, cal saber que només tenia un 5% de negoci local. El 95% restant era forà. Com sortí de la crisi? Doncs, miri: sense pagar a ningú.  Cent mil inversors internacionals se’n van anar a fer punyetes. En ser petits no va passar res, però està clar que això no es pot fer.»

—Abans un “paradís fiscal” era una àrea amb un règim tributari favorable a empreses i ciutadans no residents que s’hi domiciliaven a afectes legals (parlant clar, per evadir els  impostos que haurien de pagar en altres llocs), caracteritzades per l’opacitat i el secret bancari. I va resultar que el març passat FinCEN (la Divisió de Crims Financers del Tresor dels EUA) va enviar al govern del Principat d’Andorra una notificació en què demostrava saber tot el que es cuinava en l’interior de BPA. I a d’altres llocs no ho saben? Hi trobo molta hipocresia, francament. L’Estat espanyol encara considera 33 paradisos fiscals entre els quals, Gibraltar i Liechtenstein…El Regne Unit és el campió dels paradisos.  I no parlem del 10% de societats notdown de la city… Luxemburg encara avui no dóna la identitat dels  beneficiaris econòmics i fa acords amb multinacionals amb un 2% de fiscalitat sobre beneficis (quant a la resta d’Europa és el 21%). I Juncker presideix la UE!
«Un paradís fiscal és un lloc on funciona el secret bancari. S’ha trencat quan els jutges hi intervenen. A tothom li va interessant de signar documents de transparència tributària. A llarg termini els paradisos fiscals s’hauran d’anar acabant. Ara mateix hi ha preocupació per certs fluxos de diner mundial que poden anar a parar, per exemple, a l’Estat Islàmic.»
—Mentrestant, no caldria una bona sotragada? La gent del carrer veu que els paradisos són per a gent rica igual que les sicavs, les societats d’inversió de capital variable.
«En el fons les sicav són i funcionen com un fons d’inversió. En liquidar pagaràs els impostos. El tema és que la sicav és una inversió col·lectiva però que té la organització. Com els plans de pensions, depenen de com recuperis la inversió així pagaràs. L’avantatge és que no pagues fins que no disposes. A Espanya les sicavs han d’assolir un capital mínim de 2,5 M€, amb un màxim fixat estatutàriament i sota la tutela i control de la Comissió Nacional del Mercat de valors (CNMV) i del la Direcció General del Tresor i la Política Financera.»
—Amb guanys que van del 7% al 16%! Qui estalvia en un fons d’inversió és partícip del patrimoni que aquest fons representa, qui estalvia en una SICAV n’és accionista, ja que té personalitat jurídica pròpia. Altrament, les SICAV gaudeixen de gran liquiditat i permeten una interessant fiscalitat, ja que tributen a l’impost de societats en  percentatge molt baix (a Luxemburg, un 0,1%; a Espanya, l’1%, mentre la venda d’accions com els fons  d’inversió tributen molt més (el 19/21%).
«Si no en tinguéssim, el capital espanyol  cercaria sicavs a d’altres llocs d’Europa.»
—I no s’haurien d’abolir arreu? La mateixa Agència tributària ha manifestat la seva escassa capacitat per investigar-les, ja que són estris legals perquè les grans fortunes puguin evadir obligacions fiscals, moltes de les quals, per arribar al centenar de persones, tenen “homes de palla” o “mariachis” relacionats amb el veritable inversor. El patrimoni dels espanyols invertit en sicavs  ha crescut un 9% durant el primer trimestre del 2015.
«Però digui’m en temps de crisi quant van perdre.»

Porten els postres, mousse de mandarina i, tot seguit,  infusions i cafès.  Tot plegat amb un bon cava Aria Brut Nature D.O. Cava.
—Com veu la situació política després de les eleccions municipals i autonòmiques del passat 24 de maig?
«Doncs veig que s’han acabat les majories absolutes, que caldran més pactes i que han emergit dues forces noves, Podemos i C’s amb discursos potents.
—El seu president titllà Ada Colau de “folklòrica”.
«I va explicar tot seguit que volia dir que havia passat de ser una activista social a una gestora pública. Banc Sabadell és l’únic banc que no ha fet desnonaments.»
—Vostè, davant del procés nacional, què hi diu?
«Sempre dic que voten les persones i no les empreses. Ben bé com diu el Sr. Grífols.»
—Josep Oliu més aviat s’ha significat a favor d’una tercera via.
«És ben normal. Els empresaris defugim les confrontacions. I vostès com veuen el procés?»

Guardiola, fent-se el gallec,  ens interpel·la i qui més qui menys hi diu la seva a l’hora del cafè. Es parla del tactisme d’ERC, que altrament hauria fracassat en les darreres eleccions, després de les quals el PSC-PSOE seguí de segona força, però qui opina que la cosa acabarà sortint. A l’altra banda, hi ha qui està segur que Mas s’equivocà i que el 27S no arribarem a l’1,2 milions de vots favorables a la independència. Entremig hi ha qui està preocupat pel Consell Nacional de Convergència del darrer diumenge. Tothom veu elements inquietants, el rearmament de C’s i que som al mur, al km 30 de la marató, quan alguns corredors de fons s’ho deixen.

Guardiola_lito_SubirachsGuardiola assisteix al debat dels tertulians com si fes d’àrbitre d’una partida de tennis. Cal suposar que s’ho passa la mar de bé amb la discussió i, al final ens l’agraeix. A 2/4 de 12 en punt, donem per acabada la tertúlia. El Dr. Parés, en nom de tots,  li fa obsequi d’una litografia de l’escultor, pintor i gravador de prestigi internacional Sr. Josep Maria Subirachs (d.e.p.). que  representa un cavall de Troia  i algú deixa anar que ell podria ser aquest cavall dins una entitat bancària com el grup Sabadell. Fem les fotos de rigor i ens acomiadem. La nit és esplèndida. Una autèntica nit primaveral.

 

Biografia (webs de Bloomberg.com i Expansion.com)

Nascut a Barcelona l’any 1957 es llicència en Dret per la Universitat de Barcelona i també en Ciències Empresarials i MBA per ESADE. A l’any 1985 comença a treballar al grup Banc de Bilbao a Catalunya. El 1995, és nomenat director general de Banca Catalana i el 2000, va assumir també la direcció del BBVA a Puerto Rico. El 2001, assoleix la vicepresidència executiva i la gerència general de Banco Francés, a l’Argentina. El 2003, el nomenen director del banc mexicà Bancomer, del Grupo Financiero BBVA, i actua com a vicepresident i director general fins el 2007. Des de l’any 2005 és membre del Comitè de Direcció del BBVA i des de desembre de 2006, director de Negoci per Espanya i Portugal.

El setembre de l’any 2007 és nomenat director general i posteriorment conseller delegat de Banc Sabadell.

Etiquetes:

Leave Comment

  • *required fields