Tertúlia-sopar amb l’escriptor i periodista Sr. Vicenç Villatoro, dimarts 8 d’abril de 2014

Avui ha estat un dia dens. A les 4 de la tarda, tres comissionats del Parlament català –Turull, Rovira i Herrera— demanaven a les Cortes madrilenyes el traspàs de competències per deixar-nos exercir el dret a decidir per la via de l’art. 150.2 de la Constitució, sabent d’avant mà que a la metròpoli es tancarien en banda. El debat acaba mentre comença el sopar i el President de la Generalitat fa un discurs adduint que el procés iniciat no ha canviat. En Vicenç Villatoro ha arribat puntual. Ve de presentar un llibre on Ignasi Moreta entrevista l’exegeta Rius-Camps, titulat  Converses amb Josep Rius-Camps, un teòleg i biblista que ha ofert el món l’obra lucana des del codi Beza, diferent del Vaticà, de manera que anomena l’Evangeli de Lluc i els Fets dels Apòstols Demostració de Teòfil. L’Arcadi Calzada en fa una presentació política i li agraeix no haver-se tancat a la torre d’ivori que desitgen tots els escriptors i haver fet un pas pel país, en acceptar càrrecs de gestió i direcció del sector públic (director de l’“Avui”, cap de cultura de TV3, director cultural de la Fundació de l’Enciclopèdia Catalana, director General de Promoció cultural de la Generalitat, diputat al Parlament català per CiU, director general de la CCRTV i, darrerament, president de l’Institut Ramon Llull fins l’any passat) i afegeix «havia de ser conseller de cultura». En Lluís Busquets en fa una presentació literària i porta uns quants llibres de l’autor guardonats amb algun premi des del primer de tots, el “Joaquim Ruyra” de novel·la juvenil per Papers robats que cremen (1981). S’excusa per haver-se deixat el full que havia preparat per fer aquesta presentació, però explica que Villatoro havia començat publicant poesia i que l’havia llegit quan treballava al “Diari de Terrassa”. Explica que els anys 80 Joan Oliver li havia demanat si el coneixia. Estava en el jurat que discutia si atorgar-li el “Sant Jordi” de novel·la; havia sorprès als membres del jurat que el fill d’un immigrat escrivís tan bé el català. «Més mèrit i més raó per atorgar-li el premi», li digué Busquets. I encara que està segur de no haver influït en res, s’alegrà quan l’obtingué per L’evangeli gris (1982), llibre que també porta, dedicat per Villatoro trenta-dos anys enrere, quan l’entrevistà amb motiu del seu llibre (Qu)eixalades (1982), cosa que tornà a fer a TV3 dos anys després per la seva novel·la El llimerol/Papers d’un ionqui. «Les meves primeres grans entrevistes me les va fer Villatoro, quan encara no les havia fetes a gent d’upa com Václav Havel o Iàssir Arafat», diu. Busquets —que ha dut altres llibres com La ciutat del fum (premi “Prudenci Bertrana” 2001) i fa referència als darrers Moon River (2011), arran de la mort de la muller, Amb Déu o sense (2012), amb F. Torralba (cartes d’un agnòstic a un creient), i el dietari Llibre d’actes (1998-1999) (2012)— avança que Villatoro no s’ha fossilitzat en els càrrecs, que podem tenir un debat molt ric atès els camps que ha tocat i que espera aquesta nit resoldre la brama que corre de Villatoro sobre tres punts: la facilitat que té per escriure, de manera que es capaç de fer un article de diari d’un foli en deu minuts (cosa que li perjudica en certa manera el llenguatge literari); la veritat o no sobre el fet d’emprar la literatura com a catarsi de problemes reals (exposa que davant d’una restricció de personal com a director a l’“Avui”, va fer una novel·la) i que es vendria l’ànima al diable per escriure bé, cosa confirmada per haver deixat l’Institut Ramon Llull per poder escriure alguna cosa de calat de la qual espera avui obtenir-ne informació.

En Pere Montalà, com és normal, es queixa de la xerrameca de les presentacions i el senyor Villatoro es disposa a començar el seu discurs inicial, just quan arriba l’aperitiu: pinxo de llagostí al curry, bombo de foie i ametlla i tonyina amb sèsam i humus.

Villatoro-març2014«Faré una cosa estranya. Ho sento per vosaltres, però em sembla que us explicaré què faig ara, que és escriure, i així podreu adonar-vos que si escrius no pots estar per a res més, podré respondre les preguntes que s’han plantejat i penso que es podran obrir vies diferents de tertúlia. O sigui que, a l’estil de l’Umbral, vengo a hablar de mi libro. Entenguem-nos: des de jove jo m’he sentit i he volgut ser escriptor. El centre de la meva vida és ser escriptor. Això vol dir que no deixes mai de ser-ho. Viure i escriure és el mateix. No deixes de viure per escriure ni deixes d’escriure per viure. He fet moltes coses, m’agrada viure, i també escriure. De jove vaig decidir que em relacionaria amb la meva vida escrivint. Per això és cert que la literatura actua com a catarsi. El tema aquell de la reducció de personal de l’“Avui” no em deixava dormir. Vaig pensar que triar una persona en d’altres contextos havia de ser molt més difícil; per exemple quan l’holocaust. Qui triava qui anava i qui se salvava dels camps? Vaig reflexionar aquell tema i va sortir la novel·la Memòria del traïdor. El mateix Moon River, que comença davant del Clínic, on tinc ingressada la meva dona. Quan algú passa per una malaltia greu es fa preguntes: “Per què?” “Per què li ha tocat a ella?” “Per que no a mi?” O La ciutat del fum, on hi ha una anècdota de la meva àvia. En d’altres paraules, com deia Jaume Cabré, la novel·la planteja dubtes. Em relaciono més amb els dubtes que amb les meves conviccions. Davant d’un problema, si entreveig la solució des del meu punt de vista, agafo l’ordinador i faig un article. Si tinc dubtes, reflexiono i faig una novel·la…La novel·la es molt  trampós per les conviccions pots descriure l’escenari i situació que vulguis. Una novel·la de l’any 81 comença així: I si marxo…, trenta anys després …perquè has tornat»

Porten el primer plat, una crema de porros amb gambes. Ell segueix.

«Fa uns set anys em vaig plantejar: “Qui cony soc?” Els meus cosins són de Lucena, Còrdova, i del Real Madrid, la meva família prové de Castro del Río. Sóc un xarnego, de Convergència,… fruit de l’emigració. Però, per què la gent emigra? Per què emigraren els meus? S’ha dit que era per cercar millor vida. El meu avi, Vicente Villatoro Porcel, era sastre, d’Izquierda Republicana, possiblement amb vincles amb la maçoneria i lliure pensador. Per tant, força conservador. En un poble de 18.000 habitants, un sastre se la campava força bé. Però, amb la guerra civil, l’hi ho van prendre tot. I vaig descobrir que sense el factor guerra civil, l’emigració no s’acaba d’entendre. A mi m’explicaven que l’avi, per ser republicà, havia estat condemnat a mort i que, un cop indultat, s’havia passat quatre anys a la presó de Burgos. Va emigrar a Catalunya  l’any 1950, amb seixanta anys, la seva dona i amb el meu pare, que en tenia vint, deixant una filla casada i uns nets. Ell, per a ell mateix, no ho hauria pas fet. No li feia cap entusiasme deixar ca seva. Pel fill, sí. I van anar a raure a Terrassa, on hi havia molta gent de Castro. (Per cert, obro un parèntesi: el meu pare que no havia anat mai a escola però que no era cap ignorant, va trobar feina per fer de mestre a una escola. Aquí mai no va fer de sastre. Es vanta sempre d’haver trepitjat per primera vegada una escola per fer-hi de mestre, concretament als carmelites de Terrassa. Tanco parèntesi.) Cercant i investigant vaig trobar que, amb la revolució de l’any 1936, a Castro, pilar de l’obrerisme de Còrdova, es va fer una comissió ciutadana maneflejada per gent de la FAI i de la CNT, implantant un comunisme llibertari, que entre d’altres accions va abolir els diners. Es van fer vals, però no crec que es fessin trocs. Era el temps del to pa tò (“tot per a tots”). Va durar tres mesos. Sense diners, però, com es podrien comprar els melons al poble del costat, a Bujalance? Van anar al banc a cercar-hi els seus diners que sabien encara estaven a la caixa del banc. Qui tenia les claus de la caixa? El director. L’havien pelat. I l’apoderat? També. I el caixer? També. Havien estat tres cents els morts d’aquella primera tongada. Total que van rebentar la caixa forta del banc i es van repartir els diners, setanta mil pessetes d’aleshores. Ep! Això no és el que m’havien dit. Al meu avi el van condemnar per atracar un banc! Dos anys, per sentència, al passadís de la mort abans de l’indult. I quatre al penal de Burgos…. Vaig escriure cinquanta pàgines de tot plegat, les vaig deixar al meu pare, se les va llegir d’una revolada, però no en sabia res. Hi ha una generació que no explica res.»

En aquest moment Villatoro ja s’havia posat a la butxaca tots els assistents. Li insistim que mengi una mica. «Ho faré. Mentrestant podreu veure el llapis de memòria, d’aquesta novel·la, que es dirà Un home que se’n va.» Cerca a la bossa que duia a la bandolera i en treu dos gruixuts quaderns. En un, de color negre, hi ha manuscrita la novel·la (la segona foto adjunta mostra el text, en majúscules, com feia l’Espriu,  i amb una lletra molt ben dibuixada). En l’altre, de color vermell, dades cronològiques, fotos antigues com la del penal de Burgos, cares, apunts, trossos de cartes, anotacions…

Menja amb una esgarrapada i ha d’anar donant clarícies sobre aquells quaderns.

«Quan escric literatura he d’escriure a mà. Una de les raons d’escriure a ma és per fer-ho equivalent al parlar. Després corregeixo i corregeixo quan ho passo a l’ordinador. Les vegades que calgui… No, els articles periodístics els faig a l’ordinador directament. Avui he de fer el de demà de l’“Ara”. Quan surti d’aquí, l’escriuré amb deu minuts… Per escriure literatura he de frenar. En faig una colla de versions. Per exemple per a la novel·la Moon River fins a setze.»

La gent, però, vol saber el final de la seva explicació.

«Com va acabar la cosa? Cada vegada que el meu pare em trobava em deia: “Ja has acabat la història de l’avi?” I li havia de contestar que no. Que estava al Ramon Llull, que tenia feina. Fins que vaig dir-me: “O l’acabes o no la llegirà…” El pare té 84 anys i no em volia permetre que no el pogués veure acabat. I vaig deixar el Llull. Des de llavors he tingut temps de viatjar a Castro del Río, de visitar el penal de Burgos i d’acabar la novel·la. I vaig assabentar-me que la revenja franquista va ser terrible. Si a la primera tongada van morir tres centes persones, a la segona, la franquista, quatre centes. El poble es dividí. També aquest va ser un motiu d’emigració… De fet començar de nou, és la gran motivació. Traure’s la cotilla, de fet. Mig Castro és a Terrassa. I vaig acabar la novel·la.» Un parell de setmanes enrere, tot plegat ho explicava molt bé en una entrevista al diari “ARA” a <http://tinyurl.com/pjhcxvk>, on hi deia: «…l’experiència violenta de la revolució, el front i la repressió, una condemna a mort commutada només després d’un llarg període d’incertesa, una llarga estada a la presó de Burgos i un retorn i el retorn al propi poble transformat, tensat i trinxat per la guerra i la victòria dels uns. Els vençuts que marxen perquè tenen por, no tenen horitzó, perquè el món s’ha tancat, perquè porten damunt un estigma que se’ls recorda quotidianament. Els vencedors marxen també, per la por a un esclat revolucionari que ja han viscut una vegada i perquè les relacions humanes i socials, la xarxa de la convivència, ha esclatat entorn de la guerra».

«I el teu pare l’ha llegida?» «I tant!» Llavors l’Arcadi pregunta «El llibre està acabat?» «Sí. Són tres centes pàgines que, ara, ja estan a l’editor»

Porten el segon. Lluç a la planxa amb cremós d’api, rave i salsa julivertada, regat amb un Ederra Crianza D.O.C. Rioja.

Villatoro_grup_a_taula-març2014Se li demana pel component biogràfic que hi ha a les novel·les. «Crec que sempre hi ha autobiografia, però en tres nivells. La raó de per què escrius allò sempre és autobiogràfica. En un segon nivell, la història pot no ser-ho, però algunes circumstàncies sí. Ja he parlat de la novel·la Els jueus i Catalunya situada en l’holocaust o la de la meva àvia, amb coses de la tieta, La ciutat del fum situada a Terrassa. Després hi ha el format i la trama. Els autors som demiürgs. Hi ha coses que han passat en un altre lloc i nivell i ho posem. Som una mica “xupòpters” de tot.»

«Per què la novel·la Tenim un nom en castellà es diu El sueño de París?» «Tenim un nom, premi Ramon Llull, fa referència al Barça. Pensava que seria un encert perquè atrauria els milers de seguidors del Barça. I no. Els seguidors del Barça, si llegeixen, llegeixen algun diari esportiu. La vam salvar perquè jo crec que la van comprar aquelles mares que tenen fills que no llegeixen res i pensaven que així la llegiríem. Quant al títol en castellà, els editors en saben molt, i l’acostumen a suggerir sempre. Mira, una novel·la que a mi m’agrada, La claror de juliol, l’havia anomenada Encalçar el cent. En Castellet, que a La plaça del Diamant li volia dir La Colometa tot reconeixent que no hagués tingut tant d’èxit, em va dir: “On vols anar amb aquest títol?” Fullejà la novel·la, va veure aquest sintagma i, plaf!, ja va tenir títol.»

Ara el tema va sobre els immigrants de Castro a Terrassa, perquè?. «Bona part de la emigració andalusa dels anys 50 i 60, no s’explica sense la guerra. També de la gana, que s’hi barregen. Castro té morts dels dos bàndols. Tots han estat derrotats, almenys uns dies, i això condiciona la gent.» L’Enric li explica que a Olot, hi havia tanta gent de Villanueva de Algaida, que l’alcalde s’havia endut els segells de l’ajuntament i feia documents de casoris d’Olot estant i pregunta «Per què enguany alguns se’n tornen a Castro?» «Vendre’t el pis de Terrassa, et permeten adquirir-ne un de millor allà i viure com un rei a Castro del Rio la resta de la vida. Enguany hi ha uns dos mil veïns nascuts a Terrassa originaris de Castro. Hi ha un gran agermanament entre Castro i Terrassa. Hi ha una relació contínua i cotxe diari. A més intercanvis de productes: d’allà arriba vi i oli.»

«Que diuen els terrassencs de Castro sobre el procés independentista?», s’interessa en Busquets. «No lo veo mu claro, pero si é pa mejó…»

«I quan viatges allà?» «Arrufen el nas amb una certa neutralitat.»

«Ara que els fills ja se la campen, deus tenir temps per escriure molt…» «I gaudeixo de l’estat beatífic de ser avi, que és fantàstic. La pena és que, per arribar-hi, has de passar per ser pare.»

Li cauen preguntes una mica anàrquicament:

L’Arcadi pregunta «Alguna cosa més en projecte?» «Acabo de tancar una novel·la juvenil: L’home que va matar el Cojo de Màlaga. En sabeu la història, no?  Es tractava d’un anarquista que va emigrar de Càceres a Puigcerdà, on s’hi va fer fort a partir del cop d’estat del 36 controlant totes les activitats que s’hi feien i el trànsit fronterer.» A l’obra Entre la revolución y la guerra, del militant anarquista Ramón Liarte, s’indica que Martín, que era el cojo de Màlaga, era un anarquista intransigent que oficiava d’amo i senyor amb més poders que un emperador de l’antiga Xina. En parlar amb ell, explica que els deia:

“-En Madrid manda Largo Caballero, en Catalunya García Oliver, pero en Puigcerdà mando yo.

-Por lo que veo eres un virrey anarquista.

–Soy el mandamás; aquí no se hace más que lo que yo digo”.

Tant al govern de la República, com a la Generalitat els preocupava, particularment les arbitrarietats en el pas de mercaderies per la frontera, així que sumat que tant ERC com els comunistes i fins i tot els franquistes el titllaven de sanguinari, els va ser fàcil provar d’eliminar-lo. «El general, conspirador i un dels principals protagonistes del cop d’estat, Queipo de Llano deia que a Espanya només hi havia dos poders i un era el del cojo de Màlaga a la Cerdanya. En ocasió d’un petit conflicte amb la propietat d’unes vaques a Bellver de la Cerdanya, va haver-hi enfrontaments armats, dins el context dels anomenats com a els Fets de Maig de 1937, quan ERC i els comunistes varen intentar recuperar el seu poder contra el POUM i els anarquistes, i en un dels atacs al poble varen matar Martín sobre el pont del Segre. Mai, però, no s’ha sabut qui el va matar. L’any 1962 es va estrenar la pel·lícula del director John Ford L’home que va matar Liberty Valance, que em va divertir molt i que lliga amb alguns temes d’aquesta novel·la. Un western a la Cerdanya!»

Arriben les postres, maduixes amb nata i el cava, Vallformosa Origen Brut Nature D.O.

«Sembles un home bonhomiós, i has estat en places difícils de regir: l’ “Avui”, TV3… No eren mastodonts una mica difícils de portar?» «He tingut la sort de tenir segons molt bons: a l’«Avui» en Martí Anglada, a TV3 l’Oliver… El país necessita arrauxats que arrenquin coses i assenyats que les endeguin. Sense en Quintà a TV3, en Flotats al TNC, en Rodés a Policia autonòmica o la Forcadell a l’ANC no serien el que són.»

«Què et va sorprendre més del pas per TV3?» «La renovació dels contractes de futbol. Teníem allò d’Audiovisual Sport amb Prisa i Telefònica i els milions ballaven sense música.»

Es parla dels futurs formats de la literatura i dels suports… entre infusions i cafès. «Has pensat mai en un llibre verbal?» «Per què no?» Abans de marxar encara repassem altres temes: la dona com a receptor literari, l’interès literari pel tema jueu a Alemanya…

«Has vist el darrer llibre d’en Vicenç Pagés? Es titula Dies de frontera i és el darrer Premi de Sant Jordi. Penso que hi incorpora alguns whatsApps pel mig, eh?» pregunta Busquets. «M’agradarà molt».

En Ventura intervé «d’aquí a dos cents anys, com sabrem com ha estat la nostra vida si es barreja la novel·la i la història?» «En perspectiva històrica es perden les barreres. La primera obra són les Memòries. La vida no té guió i escriure sí! La vida col·lectiva no te fil, la individual sí. La novel·la és tria, és enquadrament, tal i com explico als meus alumnes. Narrar és decidir què no expliques. Sempre és estratègic. No pots narrar sense triar. Narrativa i vida, la diferència és que la narrativa cerca sentit.» En Lluís comenta que va fer malvestats en terres gironines i, aleshores, es debat sobre els límits de la literatura. «Escriure a cor obert és impossible. No som illes. Acabes adonant-te que no tens dret per afectar els altres.» Retorna el tema de la història personal, la biografia, en el que escrius. «Fins i tot les Memòries són obra de ficció. Enquadres el que dius, tries, rebutges. Al segle XIX calia dir-ho tot. Ara, al XXI, la imatge substituí aquelles descripcions tan meticuloses. Compta el ritme. Narrar és triar. Buidem cap a les puntes, no al mig. Al llarg del segle XX apareix la imatge industrial. Allibera la literatura parcialment. Ara el llibre competeix amb el twit (piulada) que no l’allibera de coses que li tapen els twits. Cada cop fem més llibres que només poden ser llibres.» Villatoro explica que s’ha adonat de la fractura generacional amb el tema sobiranista i, en particular, amb la mort de Suárez. «Si feies un article poc funcional i hi sortia aquest nom
, el lector et deixava. Es veia a les xarxes…» El Dr. Bordas, manifesta que li encanta la sistemàtica de treball, que troba equiparable a la que es practica en la recerca mèdica. En Ventura hi afegeix, i els pVillatoro-lito_març2014rotocols, tot plegat amb l’aprovació de la Maria Teresa.
Retorna, recursiu, el tema del procés en què estem posats. Algú explica que el Madrid ha perdut per 2-0 amb el Dormunt i passa l’eliminatòria pels pèls. També se’ns informa que el President Mas ha fet un discurs molt plausible després del debat a Madrid. Acabem oferint-li una litografia d’en Modest Cuixart i fent les fotos de grup de rigor. En Vicenç avui s’ha guanyat a pols uns quants compradors d’ Un home se’n va.

Biografia (web pròpia, AELC i viquipèdia)

Nascut a Terrassa l’any 1957, és escriptor, periodista i polític. Es llicencià en Ciències de la Informació a la UAB. Compagina l’escriptura i la tasca periodística als mitjans de comunicació. Comença amb la publicació de poesia però es decanta cap al gènere narratiu, en què destaca amb novel·les de recreació històrica i autobiogràfica així com la novel·la juvenil. La seva capacitat i habilitat narratives, forjades en innombrables lectures i en hores a les redaccions, traspua en la seva producció literària i d’articulista. Ha publicat diverses obres en l’àmbit de la narrativa, la poesia, la memorialística i l’assaig polític. Ha obtingut els principals premis de la literatura catalana: Sant Jordi de novel·la (1981), Sant Joan, Ciutat de Barcelona (1987), Ciutat de Palma, Prudenci Bertrana, Documenta (1991), el Carlemany (2004) i el Ramon Llull de les Lletres Catalanes (2010). Va ser membre del col·lectiu Ofèlia Dracs. La seva tasca d’escriptor s’ha traduït en una trentena d’obres publicades, algunes de les quals han estat traduïdes al castellà i a l’alemany.

La seva implicació amb la cultura catalana, la seva llengua i el seu país, el porten a ocupar càrrecs de gestió i direcció en el sector públic i en el món de la cultura i el periodisme. Com a periodista ha treballat al Diari de Terrassa, El Correo Catalán, Avui i TV3. Va ser director adjunt de l’Avui (1991–1993) i després director (1993–1996). Ha estat cap de la secció de cultura de TV3, director i presentador de programes diversos. Director Cultural de la Fundació Enciclopèdia Catalana (2000–2002). Director general de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (2002-2004). L’any 2005 presentador d’un programa al Canal 33. També va ostentar el càrrec de president de l’Institut Ramon Llull (2011 -2013). Actualment col·labora amb el programa de llibres Qwerty de BTV i al magazine “Connexió Barcelona”. Com a articulista, ha col·laborat en diversos mitjans, entre ells l’Avui, El Periódico, El País, El Temps, Rac1, Catalunya Ràdio, Com Ràdio, etcètera.

Ha estat professor de Gèneres d’Opinió a la Facultat de Ciències de la Informació de l’UAB. Regularment fa de professor i de conferenciant, preferentment de temes literaris.

A nivell polític, altres càrrecs importants que ha ocupat són el de director general de Promoció Cultural de la Generalitat de Catalunya (1997–2000). Va ser diputat al Parlament de Catalunya amb Convergència i Unió (1999-2002).

És autor de lletres de cançons amb Ramon Muntaner i amb Registre 23 i coautor de diversos guions cinematogràfics i d’algun documental. Ha estat Comissari de les exposicions “Escolta, Espanya”, “Catalunya, tierra de acogida” i “Veus”. Participa en el jurat de diversos premis de narrativa en llengua catalana.

Leave Comment

  • *required fields