Resum de la tertúlia amb el periodista i comunicador Sr. Josep Cuní i Llaudet, dimarts 9 de gener de 2018

Iniciem l’any amb un convidat del màxim interès, que fins fa poc no podia venir atès que conduïa el programa televisiu 8alDia de 8TV, d’un gran èxit d’audiència i de gran interès mediàtic. El programa, diari, finalitzava gairebé a les 23 h, i per tant sense temps per a poder assistir a cap del sopars en els horaris més habituals. Ara però, en haver tancat la seva etapa a 8TV, hem pogut aprofitar l’avinentesa i gràcies a la seva amabilitat en acceptar la nostre invitació, aquesta nit d’hivern el tenim entre nosaltres.

Feta la benvinguda, agraïment i introducció al grup per l’Enric, li deixa la paraula a l’Arcadi, per tal d’escoltar una aproximació del convidat més personal i propera que complementi la publicada a la web i impresa a taula, una per comensal.

“En Josep de fet no necessita presentació, es prou conegut arreu del país. Gaudeix d’un prestigi indiscutible. Deixeu-me però que subratlli quatre aspectes que resumidament el defineixen molt bé. Primer es tracta d’un grandíssim professional, dels més grans, d’aquells que necessitem al país. Segon, és absolutament gelós de la seva independència. Només recordar la seva trajectòria iniciada a Catalunya Radio, posterior trasllat i estada a Nova York. Quan torna, accepta l’oferiment a la COM Radio (llavors de la Diputació de Barcelona i per tant dins l’òrbita socialista), més tard canvia a Ona Catalana (ara a l’òrbita convergent), per anar posteriorment als Matins de TV3 i finalment a 8TV. El seu, és un tarannà d’una gran responsabilitat. En l’àmbit que domina i que li és propi és brutal, delega però sense deixar res a l’atzar i vetlla tots els detalls per menors que siguin, ja que és un gran pencaire. A més, tot plegat amb un gran rigor i sent molt respectuós amb l’empresa que l’ha contractat. Tercer, i crec que es poc conegut i reconegut, és un gran patriota. Ho he pogut verificar personalment en moltes i diverses ocasions i al llarg de molts anys. Vaig estar molt content quan li varen donar, no fa tant, el premi de la Creu de Sant Jordi. I finalment el quart, és una gran persona. Te una gran qualitat humana, que coneixem els que hi estem a prop. I particularment, en una forma molt especial, per la meva situació personal de crisi, derivada de la recuperació de les conseqüències de la caiguda de la bicicleta el cap d’any de 2016, que va viure com a pròpia. Gràcies també, Josep, per ser avui aquí. Espero que t’hi sentis ben còmode.”

«Em sento obligat, abans que res, a disculpar-me pel retard que he tingut. La raó és, que aquests dies estic tancat i engrescat en l’editatge d’un reportatge resum. Un resum de tot el que he estat gravant, des de part del passat mes de novembre i la primera quinzena de desembre, als EEUU, concretament als llocs on el president Trump va guanyar les eleccions. Volia conèixer de ben a prop i per mi mateix, les raons que varen portar a tants americans, a fer president dels EEUU un senyor, com en Donald Trump.  És a dir cercava respondre’m la pregunta de perquè el Sr. Trump, és ara el president dels EEUU. I aquest empeny em va portar al llarg de tres setmanes a recórrer llocs tant distints i diversos com els estats dels EEUU, com ara Wyoming o Texas. I, també, d’altres llocs tant desconeguts com Tenesse. O d’altres com Virginia o tant caricaturitzats com Florida, particularment Miami. Enguany, justament aquests dies, estic fent l’editatge, on hem cal escollir d’entre més de 100 hores de gravacions, només els millors 50 minuts, que seran els que formaran part del resum del reportatge televisiu contractat. Una feina que no em resulta, ni és gens fàcil. Feia temps que no la feia. I és que, cal prioritzar i escollir entre moltes informacions i entrevistes, la majoria prou interessants,  algunes, fins a cert punt, sorprenents. Varen ser moltes hores de gravacions … En tot cas, us puc dir que ho estic gaudint d’allò més.

Soc molt conscient que he estat convidat per un lobby. La gent de Girona, sou sempre un lobby. Us agrada fer de lobby i sabeu exercir de lobby. Conec dons a què he vingut i us puc dir que ho faig amb molt de gust. M’agraden els reptes dels lobbys. Sempre els he defensat. Tanmateix però, i seguint el fil de les paraules de l’Arcadi, només puc ratificar l’amistat que li professo i que en moltes ocasions m’ha demostrat sobradament. Com li podia dons, dir que no a l’Arcadi? No era possible. Malgrat tot, els comentaris o respostes que us faci, particularment les que no us agradin, ja us avanço que seran responsabilitat exclusivament meva…, no de l’Arcadi…

Precisament perquè no m’hagueu d’interrompre, el millor serà que em feu les preguntes i d’aquí anirem dialogant. Crec que així coneixereu exactament, amb el que us pugui dir, el que realment penso i us ben asseguro que ben sincerament. Em sembla més pràctic i proper al que crec n’espereu de mi, que no que us expliqui genèricament la meva visió actual sobre la professió, o sobre una mirada crítica relativa a aquests darrers 20 anys al nostre país, o sobre l’actualitat internacional, o sobre el segle XXI o de tot plegat a l’hora… us avorriria… I més quan, per experiència pròpia, alguns cops s’han fet de les meves paraules, segones, terceres i fins i tot quartes interpretacions, totes prou diferents entre si i sovint allunyades de la realitat del que havia volgut dir. I és que darrerament, en alguns àmbits restringits estic intentant denunciar i lluitar contra aquesta mala praxis que s’està donant en aquest petit país nostre, de tantes lectures diferents dels mateixos fets, que tants problemes, crec, ens estan portant. Aquest mateix matí, per exemple, a Catalunya Ràdio, convidat per la Mònica Terribas, on estava explicant precisament tot això que aquests darrers dies he viscut i us apuntava. L’entrevista començava tot just darrera dues connexions telefòniques que ella acabava de fer. Una connexió havia estat amb el secretari general de Foment del Treball i l’altre amb el president de la Cecot. El tema era el conflicte que tenen, on els de Foment volen fer fora la Cecot de la seva organització. La Mònica els preguntava si al darrera no hi havia una raó política. I tot dos responien que no. Jo no me’n he pogut estar. I, durant l’entrevista li he comentat, al respecte, que tots ja som prou grandets. No podem tractar a la ciutadania com si encara fóssim al segle XX. La ciutadania sap perfectament de què van les coses. Tots sabem que aquelles disputes ho són per raons polítiques. Prou de tractar-nos a tots com adolescents. Aquesta sensació permanent que tenim, de tutela de la societat. No diem que la societat és lliure? Deixem-la dons manifestar-se lliurament. Ens agradi o no. Aquesta és, podríem dir-ne una obsessió que tinc de fa temps i que les circumstàncies actuals, em faciliten manifestar-la amb menys embuts. Altrament el conflicte no deriva del dit “procés”, tots sabem que ve d’abans. Ve des de que un senyor volia ser president i no ho va aconseguir, no tenia suports i quan els va tenir llavors es va destapar qui hi havia al darrera i varen començar una guerra amb un no passaran…i a més a més hi havia el partit…ho hagin explicat més bé o no, ho sabem. I si volem treballar com un país adult, cal fomentar tots els àmbits de la llibertat. La llibertat quan s’aplica, no s’acota. Hem de començar a reivindicar els conceptes en el seu sentit. Cal donar a les paraules el seu valor. Deixem-nos d’eufemismes i de falsos sinònims. Gramaticalment no hi són. Alguns d’ells ni consten al diccionari de sinònims de l’Institut d’Estudis catalans, ni consten iniciatives per a incloure’ls, com tampoc al diccionari de la Real Acadèmia Espanyola.

»Bé, així dons podeu preguntar-me el que vulgueu i procuraré donar-vos el meu punt de vista, la meva opinió al respecte. I no només per ser gelós de la meva independència, com deia l’Arcadi, que també, si no derivat del marc de coordenades que m’he construït per la meva professió, a l’hora d’afrontar i respondre a la majoria de qüestions que ens poden preocupar. També us diré, que jo tinc una mirada del periodisme, que enguany no està de moda. La meva és una mirada que en podríem dir “ianqui”, que encara ho està menys. Una mirada aquesta, però, anterior, no com el periodisme és ara. Ja que enguany, lamentablement, és una mirada igualment perversa com ho pot ser aquí o en qualsevol altre lloc d’Europa. Així dons en una societat democràtica, quan el periodisme s’exerceix com una part dels tres poders, quan no dels tres, i deixa de ser la part que li correspon, no de quart poder, sinó de crítica amb el poder, llavors el periodisme perd la seva funció social. I jo defenso aquesta funció social del periodisme. I aquesta és la visió que jo en reclamo! I es que ara, aquesta visió del periodisme entenc que és més necessària que mai. Penseu que en l’època actual de la sobre-informació, estem arribant a ser la primera generació mes desinformada de la història. Nosaltres per excés d’informació, no per defecte com podria ser en l’època dels nostres avis o besavis. I és que enguany, no som capaços d’assimilar tanta informació com ens arriba. Llavors, en no ser capaços, triem la que més ens satisfà. La resta la deixem… ens estem fet el mon a la nostre mida. I com tot allò que no m’agrada no existeix, ja no en puc ser ni crític. Així que per instint i sense adonar-se’n, en no poder ser crític, es passa a ser un agressor de l’altre. I com això els passa a molts, també als que haurien de tenir respostes, arribo al desconcert de no aconseguir-les d’aquells que com jo hauríem de facilitar-les per professió a la ciutadania. Desconcertat, quan no emprenyat! Sense la reivindicació de la solidesa d’aquest substrat, que és la base de qualsevol democràcia, per tant de la llibertat, difícilment podrem construir una societat, no que se senti lliure, sinó que se sàpiga lliure.»

Uns quants gironins delerosos en recollir el guant que ens ha llençat el convidat i aprofitant que, a taula, s’estan acabant els aperitius i fins i tot ja ha arribat l’entrant, suggereixen iniciar les preguntes i, ho justifiquen, comentant que així el convidat podrà menjar.

 

A taula ja hi ha arribat l’aperitiu, amb un pintxo de pernil ibèric, un parmentier amb pop i oli de crustacis i un sashimi de tonyina amb ratlladura de llima, que ens predisposa d’allò més. Un àpat d’inici de l’any que, el xef ja ens ho suggereix,  més enllà de la minuta que tots tenim impresa, amb el primer plat que promet continuïtat en els menús de l’alt nivell a que ens ha acostumat. I certament també està arribant a taula, l’entrant amb una amanida de mongeta, magrana i foie, apetitosa pels colors i textures, en unes quantitats del tot idònies i més per la nit. Tot ben regat pels vins que el sumelier ha escollit per la ocasió. Un blanc Petit Clot dels Oms, D.O. Penedès de bodegues Ca n’Estella de la zona de Sant Esteve de Sesrovires i fet amb les varietats chardonnay, macabeu, xarel·lo i muscat. De color groc pàl·lid amb reflexos verds i alta densitat, ens ofereix unes aromes de fruita semi madura que ens recorda al cava. Fresc amb una bona acidesa i estructura i amb un post gust mitjà. Molt bon maridatge amb l’amanida. El sumelier també ens va oferir un vi negre, Heus DO Empordà del celler La Vinyeta. Fruit de petites vinyes al cor de la DO Empordà i de notes alegres i afruitades, els Heus recullen l’essència d’un esperit jove i respectuós amb el medi ambient que els ha permès a La Vinyeta entrar dins el Sistema de Producció Integrada. Aquest negre amb un cupatge de les varietats garnatxa negra, syrah i carinyena, amb una elevada intensitat aromàtica, transmet sensacions de fruita madura junt amb notes especiades i anisades. La notable persistència en boca i una bona carnositat, sorprenen atesa la seva joventut.

 

Dit i fet, ja s’està reprenen la tertúlia i s’han disparat algunes preguntes.

–Per què en Donald Trump va guanyar les passades eleccions als EEUU?

I sense esperar resposta, un altre contertulià s’hi afegeix.

–Pel teu coneixement del país, i més enllà del president Trump, com ens veuen a Europa?

I fins i tot un tercer postil·la…

–Un país on tots sabem que es penalitza moltíssim la mentida, hem vist les mentides que el president Trump ha esbombat i en canvi sembla com si a ell li haguessin perdonat, no?

Però, les ganes són tantes que encara hi ha temps a la darrera pregunta d’aquest bloc, que una gironina afegida a la festa ens fa avinent, tot donant temps al convidat a assaborir aquelles magnífiques menges …

–Arran del recent llibre publicat als EEUU el passat de 5 de gener, del que justament aquests dies se’n està parlant molt i que porta per títol  “Fire and Fury: Inside the Trump White House”, alguns dels  col·laboradors del president Trump pensen el mateix que defensa el llibre, fins i tot posen en dubte la seva capacitat mental. A més i de nou, l’ús de les xarxes socials i la innovació en campanyes electorals sembla que han estat decisives. Tot plegat com es veu d’allà estant?

«La innovació i l’ús de xarxes socials a la campanya, de fet la va incloure per primer cop a la història el president Obama.»

–És cert, però trobo que en una forma molt diferent, no?

«I tant, en una forma totalment contraria i oposada a aquella. Però començant per la primera pregunta, perquè va guanyar Trump? Les coses usualment són prou complexes i particularment es fa difícil d’explicar matisadament. Ara bé, com a periodista jo te les puc sintetitzar en un titular. Adverteixo, però, que un titular és una síntesi que perd molts matisos. I aquest titular és: Trump va guanyar perquè va saber detectar que hi havia 62 milions de nord-americans emprenyats. I els va convèncer!»

–Però, de què estaven emprenyats aquests americans?

«Dons estaven emprenyats amb l’”stablishment”. Emprenyats amb Washington, amb la Hillary Clinton, el seu equip i tot el que representava… entre tots aquests emprenyats la imatge de la Hillary Clinton era molt negativa. Així que una gran part dels quals, varen votar més contra Hilary que a favor de Trump. No podem oblidar però, que Trump ja s’havia imposat abans entre els candidats republicans, i en varen ser setze…, i això sent Trump un candidat, que era el menys republicà de tots. Trump havia estat del partit demòcrata, en temps dels Clinton i fins i tot finançava la seva fundació. A més Trump era “stablishment” total. Un home nascut a Queens, per tant de Nova York, i instal·lat i dominador a Manhatan, un magnat de la construcció i un multimilionari, que es va presentar com un anti-sistema, quan és més sistema que ningú.»

–Però, aleshores perquè el veuen com a anti-sistema?

«Dons, perquè no estan d’acord amb com ha derivat el sistema. Entenen que ja està arribant a anar en contra del que és l’essència  fundacional dels EEUU.»

–En aquest cas aleshores, el tema de les xarxes socials i la campanya, quin paper hi varen jugar?

«Dons mireu, hi ha un altre tema que és molt més cabdal i que va més enllà de les xarxes socials i dels missatges i innovació a la campanya electoral. Trump es va permetre ignorar els mitjans habituals, fins i tot menystenir-los, un cop es va adonar que els missatges dels seus mítings, de les seves rodes de premsa,… al seu compte personal de Facebook Live i en directe, tenien cinc milions de seguidors. Per tant ell sol tenia més espectadors i impacte, que la informació als mitjans competencials, com ara el New York Times, la CNN, la CBS … Es va demostrar dons, que no els necessitava. I aquí tenim l’inici i la raó pel qual comença a  desacreditar els mitjans convencionals. En aquesta tessitura és quan almenys una part de l’electorat veu a aquells mitjans, com a còmplices de la corrupció i del sistema, i per tant, en defensar els seus propis interessos, els resulten  defensors dels interessos del sistema. I a qualsevol dels estats, com ara Wyoming (amb poc pes electoral) no cal que això qualli, només cal que els hi ho expliquin. Ho saben, ja que se senten abandonats de tots aquests mitjans. Aquests, en desconnexió, els expliquen molt poques notícies, això si, sempre la informació del temps…»

–Caram però dius que han arribat a votar a Trump, un 92% del cens electoral en una ciutat d’un estat com Wyoming, com pot ser?

«A Wyoming, estat amb 600 mil habitants i on un 72% varen votar Trump, hi ha una petita ciutat, d’uns trenta sis mil habitants, que es diu Gillette i que és una ciutat minera. Mines de carbó i amb una indústria principalment energètica. Efectivament, allà hi varen votar un 92% a Trump, convertint-se en la ciutat on Trump va tenir més vots favorables, d’entre totes les ciutats de tots els estats de la unió. Per què? Dons perquè, Hillary Clinton havia dit en campanya que tancarien les mines. En canvi Trump va dir que el carbó s’havia de revitalitzar. I talment com a West Virginia, la majoria va canviar el vot a Trump. I hores d’ara, un any després tots estan encantats. Ja veurem si se’n penediran o no.»

–Tornant al documental, amb quantes i quin tipus de persones et vares entrevistar?

«He parlat amb 26 persones. No he parlat ni amb polítics, ni amb periodistes, ni amb politòlegs, ni … he parlat amb una empresària, una advocada, un delegat d’una multinacional tecnològica del mon miner o una senyora que porta una màquina per a excavar les mines… .»

–I en quants estats?

«Dons cinc, amb la mateixa característica a tots ells. Havia guanyat Trump, per molt o per poc. Aquests estats varen ser Wyoming, Texas, West Virginia, Tenessee i Florida. Las raons en cada estat eren diferents. Així a Florida per la influència dels cubans i, enguany, també dels veneçolans, que molt ràpidament s’estan ubicant als llocs d’influència i de poder polític locals. A Texas pel mur i la frontera amb Mèxic. A West Virgínia, que votava demòcrata, ha passat a Trump en un 68%, el segon estat on ha rebut més vots. I finalment Tenesse, ja que representa l’esperit del sud, amb un sentiment propi, tot entenen que el govern federal els envaeix en moltes decisions que creuen no els correspon, particularment si s’atén a l’essència fundacional dels EEUU.»

–L’argumentari allà pot tenir paral·lelismes a Europa?

«Efectivament i es pot veure en el Brexit. També en la plataforma de Marine Le Pen, que com a candidata a la presidència de la República Francesa i que sense guanyar, va aconseguir un 34 % dels vots. Ningú havia detectat que un % així votés la ultradreta. No sembla que aquest % siguin votants d’ultradeta. Vaig assistir als mítings de Macron i de Le Pen i, la veritat com espectador neutral, aquesta oferia novetats i feia pensar, l’altre en canvi més del mateix. De fet un discurs molt semblant al de Podemos, aquí, això si exclosa la immigració. Es clar dons que hi va haver transvasament de vots, fins i tot del mon comunista. Aquest però, no és un fet exclusiu d’allà. Emergeixen corrents diverses, que arreu del mon són força coincidents. Totes  tenen el mateix punt en comú, els votants estant emprenyats. No estan d’acord amb els partits tradicionals que han gestionat el poder fins ara, dons no estan d’acord en la forma que creuen han derivat i involucionat els sistemes polítics i administratius dels estats. I si hi afegim una visió generosa, això també està passant aquí. Per motius probablement diferents, però a l’hora coincidents en el fons.»

–Una part de societat necessita dir prou?

«Absolutament. A més a cada lloc es canalitzarà per una via concreta. Aquella que aglutini major l’emprenyament.»

–Macron, no es també el resultat d’un part de la societat emprenyada?

«No. Representa la capacitat de l’establishment, per fer veure que es renova per que tot segueixi pràcticament igual. I a més sorprèn la rapidesa en que ha aconseguit arribar dalt de tot.»

–L’efecte Le Pen li va ajudar, potser?

«Segur. Recordo que al seu míting final a Paris, Macron es va passar tres quartes parts del temps defensant-se de Le Pen. Res d’aportació pròpia. Talment com Hillary Clinton va fer respecte a Trump. Van ser uns candidats permanentment a la defensiva.»

–Abans de passar a un altre tema, queda pendent la resposta al tema de la mentida.

«Quan la situació es radicalitza i es caven trinxeres, una de les característiques da cadascuna de les parts és subratllar que només menteix l’altre. No s’admeten les pròpies mentides, que sens dubte hi són. En el cas de Trump, per exemple, els seus votants no el consideren mentider, més aviat que hi ha una estratègia dels adversaris per presentar-lo com el que no es. Aquells, pensen, contínuament s’estan defensant de les pròpies mentides, atribuint-hi al Trump el que no és. Aquest cop als EEUU hi vaig veure una radicalitat social per la política, com no havia vist mai abans. I és en aquesta situació de radicalitat, arreu on es doni, quan les parts acaben tancant-se i no poden fer concessions al contrari, per no aparèixer com a febles. Conclusió, no hi ha autocrítica i en desaparèixer aquesta, també ho fa la base per tirar endavant la societat. I la mentida, segons un votant de Trump, la fabriquen els mitjans convencionals, per erosionar un president ja que necessiten erosionar el sistema corrupte, del qual aquests propis mitjans en són còmplices.»

 

Arriba el plat principal, un magnífic suquet de rap que fa les delícies dels assistents, ara mes enllà del gaudi intel·lectual de la tertúlia, també de les papil·les gustatives.

 

–En la introducció comentaves que podríem parlar de tot, fins i tot de fer-nos una panoràmica dels mitjans d’aquí i també dels mitjans en relació al procés nacional i, afegies, us indignaríeu… Dons bé, fem ho? Crec que aquesta panoràmica ens interessa. I més, amb els problemes actuals dels mitjans… Avui es parla d’un ERE al diari Sport, tanquen les revistes de l’Interviu i el Tiempo, el grup Godo es rumoreja pot estar en problemes i el director de TV3 avui mateix demanava ajuda econòmica per poder seguir com fins ara…

«Probablement, és cert, hàgim arribat a un moment on un cúmul de circumstàncies i fets han propiciat el que podríem anomenar com a situació de tempesta perfecta. Per descriure-ho, i particularment en una tertúlia com aquesta, cal abans però, fer-ne una certa cronologia que ho faci entenedor. Per exemple, posem el cas dels 147 milions € reclamats ara per hisenda a TV3. Un cas que va començar fa cinc anys, quan el Ministeri d’Hisenda de sobte canvia la visió de l’IVA en relació als mitjans públics, que havia mantingut fins aleshores. Si jo escric un article en un diari, no estic sotmès a l’IVA. Però si el mateix article el llegeixo a la ràdio, haig de contribuir amb l’IVA. Això ja em va suposar molts problemes, quan era a Catalunya Radio, per escatir si un col·laborador del meu programa, havia de declarar o no amb IVA. I va ser que si, i encara continua així. El ministeri, per tant, en un tema prou complexa com aquest, en fa les lectures que li interessen quan li interessen. Tanmateix, com avui mateix recordava a l’entrevista amb Mònica Terribas a Catalunya Radio, la presumpció d’innocència desapareix quan qualsevol ciutadà o entitat te un contenciós amb hisenda, malgrat que la Constitució sempre la anteposa. Tu ets culpable i has de demostrar la teva innocència i només si els tribunals t’ho confirmen llavors es pot regular, entretant has de pagar sempre. Així, el tema de l’IVA de TV3, que està en mans de la justícia des de fa cinc anys, segueix aquesta filosofia. D’aquesta forma s’explica el decret del ministre Montoro, que afecten a totes les televisions autonòmiques espanyoles, per tal d’exigir que ara per ara es paguin aquets diners.»

»Però la reclamació no és nomes de TV3 a títol individual, veritat?

–Efectivament, ho és amb totes les altres televisions autonòmiques solidàriament. Altre cosa és que, tot i que cronològicament el decret es posterior a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució a Catalunya derivat de la situació política, li tinguin ganes a TV3 i per això li exigeixin ara el pagament.»

–Però qui és qui li te més ganes? El PP, C’s, el PSOE…?

«Sens dubte els que més nosa els fa TV3, és a les televisions privades. Aquestes no accepten, que tot i ser un model d’èxit com admeten, segueixi finançant-se amb la publicitat.

–Que és precisament el que es va aconseguir de la vicepresidenta del govern de Zapatero, Maria Teresa Fernández de la Vega, amb la radio i televisió estatal, no?

«Dons si, i els contribuents no sabem a canvi de què… Però tot això, no ens ha d’estalviar veure que tot plegat també te uns altres responsables, que son els membres de la corporació catalana de ràdio i televisió, que precisament aquests dies no se’ls escolta per enlloc. Tres amb el mandat caducat, ja fa un any i mig i ningú diu res. Fins i tot, un d’ells, nomenat pel PP de fa més de 20 anys, i segueix… »

–Alguna responsabilitat política, al darrera de tot plegat s’endevina…

«Per  tant no és culpa de cap dels directors ni de les televisions ni de les ràdios.»

–Recordo que un dels convidats del grup, ja l’any 2004, també ens va parlar de la corporació, que coneixia molt bé, admeten que estava sobredimensionada i calia actuar-hi.

«Mireu, aquest darrers cinc anys la corporació com empresa, ha capitalitzat, en tant que ens, part de la gestió empresarial de les filials. Així hi ha una sola direcció comercial, fet que podríem analitzar com a positiu, però també hi ha una sola direcció de màrqueting o de personal o … Això ha fet créixer la part administrativa de la corporació, fins i tot ara, ja sembla un ministeri. Si sumem tots els empleats de la corporació, enguany en sumariem més de tres mil treballadors. Però el pitjor és el problema estructural que te. Mentre sigui més car obrir un plató de televisió, que entrar-hi a fer un programa, mirant-ho com a empresa, deixa de ser viable.»

–I per qui ha estat gestionada la corporació durant tot aquest temps?

«Dons per CiU, pel tripartit i posteriorment pel sector sobiranista. I no s’ha volgut abordar quan es podia, per tant el problema es de tots. La responsabilitat es ben transversal.»

–I què s’ha fet ara? Sembla que alguna solució s’ha començat a aplicar…

«Dons si, tancar-se a accedir als serveis externs de les productores del mercat i passar a fer producció pròpia. I és ben discutible! Per diverses raons. La corporació catalana com consta als seu model fundacional, referendat posteriorment pel Parlament, ha de ser el dinamitzador del sector audiovisual català. Un ERE a TV3, que encara s’està aplicant, amb 365 empleats afectats, ha suposat al sector la pèrdua de mil dos cents de llocs de treball addicionals, en productores i empreses petites. O per exemple comentar que TV3 te un conveni, copiat del de TVE, que ja llavors —quan jo era director de Catalunya Ràdio— ja creia que ens equivocàvem. No és normal avui dia, tenir un 78% del pressupost només començar l’any captiu per despeses de personal… Tampoc, que les productores en el millor cas només cobren en haver-se emès el programa i sovint no abans dels tres mesos. Tanmateix s’hauria de saber que els membres de la corporació, que son nomenats per tots els partits polítics, sense exclusió, a diferència dels consellers de TVE quan es va traure la publicitat que només cobren dietes, aquells tenen sou i secretària…»

–I més enllà de TV3, com es completa la panoràmica?

«Amb un titular: A Catalunya no hi ha mitjans públics i mitjans privats. Hi ha mitjans públics i mitjans subvencionats.»

–Es pot entrar en detalls?

«Sense les subvencions públiques la majoria de diaris impresos haurien d’haver tancat, aquí i arreu d’Espanya, fa anys. Tampoc haguessin nascut o sobreviscut la majoria dels mitjans digitals. Com es mesura l’èxit d’un diari digital? Amb això que hem convingut a dir-ne usuaris únics.»

–Disculpa, però qui són els usuaris únics…

«Aquells que entren sense fer-ho  a través d’un intermediari. Bé, sabem quants usuaris únics hi ha, per tant quants hi accedeixen, però sabem si aquests mateixos llegeixen els continguts i sobretot es miren la publicitat? Sabem si te alguna rendibilitat comercial i és efectiva la publicitat? Ningú no ho sap respondre. Hores d’ara no hi ha mesuraments creïbles. Tot plegat visualitza que ens trobem en un mon molt eteri. Es clar que aquest mitjà ha aconseguit una enorme influència en una part rellevant de la població, que està substituint la influència del mitjà imprès i per això ens interessa i molt.»

–També d’altres mitjans de comunicació com la televisió?

«Dons no, encara… almenys segons el que ens diuen el CEO, el CIS i  tots els que fan enquestes serioses. Així, aquests encara ens informen, que la televisió és el mitja de comunicació preferit, en genèric i per informar-se, per el 70% de la ciutadania.»

–Però molts de nosaltres seguim llegint en paper, no?

«Jo el primer…el preferim, però hem de reconèixer que no te prou presència enlloc, més enllà d’uns quants nostàlgics i interessats… Però és que, a més, hi ha raons tècniques. El medi digital te unes característiques i possibilitats ben diferents, però també obliga a un altre llenguatge. Per aquesta raó, cada vegada més, els diaris digitals utilitzen vídeos. El mon digital és un mon audiovisual, no de lectura. Qui llegeix en pantalla una bona estona? Qui no te més remei… De fet és la oficialització ratificada de la societat de titulars, que vaig resumir fa un temps. És la raó per la que molts diaris varen començar a fer titulars de mida més gran i menys contingut. Ara, a més, amb les xarxes socials i twitter en particular ho han potenciat i consolidat. 140 caràcters per notícia! Ja no s’aprofundeix. Hem convertit el periodisme, en comptes d’un lloc on fer un exercici d’immersió, en un espai de surf, un lloc on sobrevolar la onada de la informació.»

–Ben criticable…

«Oh i tant. Ja es comencen a veure algunes conseqüències gens positives. Hi ha nous comportaments sociològics i fins i tot polítics, que molts de nosaltres, convindríem a qualificar com a perversos. Pensem en el president Trump… Tot plegat, modernitat o no a banda, ha de ser denunciable.»

–Vaja com ara Facebook o Whastapp i fins i tot Wikileaks…

«Naturalment i compte amb el Sr. Zuckemberg, que en pocs anys es va fet multimilionari i tot plegat per que no sabia com lligar. Penseu que amb facebook i whastapp te tota una quantitat enorme d’informació gratuïta, així ens ho han fet creure, d’una gran transcendència i criticitat. Estan controlant les nostres vides… I més just en la època del Big Data i la Intel·ligència Artificial. Probablement ni en som prou conscients de tot el que saben de nosaltres. I també això ha de ser criticable. Amb el Sr. Assange, jo ja n’era crític quan molts el lloaven. Era el període de temps quan uns quants mitjans nord-americans li varen pagar pels primers informes. Un any després es van adonar de la enganyifa i amb ell Wikileaks va caure en desgràcia. I tots aquells que lloaven el Sr. Assange, ara n’eren els més crítics. Justament el paper dels mitjans hauria de seguir sent el de ser els més crítics, els que denunciessin tot això, qui ho farà sinó?»

–Una altre gironina s’afegeix al debat. Enguany però per la meva experiència i percepció, penso que som una societat més crítica que mai. Som una generació de descreguts que provenim d’una generació de perduts derivat de les guerres mundials…

«Es cert que tenim més desenvolupada la visió crítica, però compte, només de manera unidireccional. Només orientem la nostre crítica vers allò que creiem que és l’objectiu a criticar, però no ho fem amb allò que creiem és l’objectiu a defensar. Per tant desapareix l’autocrítica. Com la de qualsevol situació radicalitzada. La informació està derivant en propaganda, més que mai.»

–Entenem com està la premsa, la desaparició dels setmanaris pels suplements dels diaris que comentes i tot plegat, ara bé perquè sobreviu dons la indústria del llibre?

«Certament, no és per la gran aportació a la literatura. Clarament, gràcies als llibres d’autoajuda! Que si Com aprimar-se en 100 dies, o Com parlar anglès en un mes, o … Algú, molt encertadament, va detectar que hi havia aquesta demanda… Ens trobem, dons en un panorama en que hi ha dues dinàmiques. Aquella que el mon intel·lectual projecta com a gran element literari, amb unes vendes certament força minses per no dir, alguns cops, ridícules (una cinquantena d’exemplars…) i l’altre dinàmica, que durant molts anys no podia formar part dels rànquings, però que aconseguia unes vendes d’exemplars milionàries. Es tracta dels llibres d’autoajuda. .»

–Amb això dels rànquings, estem parlant per exemple de les llistes de vendes per la diada de Sant Jordi?

«Durant molts anys la majoria sabíem que els llibres venuts per Sant Jordi no eren el que ens deien. Perquè els llibres més venuts per Sant Jordi, no podien estar en un rànquing. Us imagineu un títol com ara Com podar els cactus, com a número u en vendes? Es clar que hi ha raons per això. Aquest llibre estava arreu, no només a totes les parades amb els autors signant, a totes i cadascuna de les llibreries o punts de venda del país. I era l’únic que es trobava per tot. Quan jo era director de Catalunya Ràdio passava una cosa semblant amb els discs, tothom sabíem que el disc més venut era el dels Beatles, però als rànquings sortia un de Manolo Escobar. No era digne ni prou modern dir-ho. I el mercat ho demanava. Amagàvem la realitat.»

–Així dons, aquest mateix concepte, el podríem extrapolar als bestsellers, els llibres més venuts?

«Aquí hi ha especialistes que m’ajudaran a respondre millor que jo. Andreu, per un bestseller, de quant libres venuts estem parlant.»

–Uns cinc mil, respon l’Andreu. Però darrerament el tema de la tirada i el nombre d’edicions ha variat molt. Ja no hi ha edicions, dons es fan per encàrrec.

«Permeteu que introdueixi ara un altre tema polèmic. Com pot ser que en un país normalitzat del punt de vista educatiu i lingüístic fa uns quaranta anys, de qualsevol llibre, es continua venen molt més la edició castellana que la edició catalana? En desconec les raons, però és per pensar. I no fa gaire, va quedar palès en sentències favorables, que hi havia la empara de l’estament judicial. Però el contrast més curiós és que quan jo estava a Catalunya Ràdio, disculpeu l’autocita, vaig ser el primer líder d’audiència en llegua catalana. I ara RAC1, en aquest cas una emissora privada en llengua catalana, ha batut tots els rècords, aconseguint un milió d’oients. Voldrà dir que ens costa viure amb normalitat la nostra pròpia normalitat?»

–En aquest punt i com volent cercar respostes a la pregunta llençada a l’aire pel convidat, un altre dels assistents va una mica més enllà i pregunta, quin és el futur del periodisme i el del seu sistema d’ensenyament?

«Potser us sorprendrà. El periodisme no està en crisi. Està en crisi la estructura empresarial i mediàtica amb la que s’exerceix el periodisme. M’explicaré. Eugenio Scalfari periodista italià de referència europeu, fundador i director durant trenta cinc anys del diari italià la Repubblica, va tenir la habilitat de definir el periodisme de la millor manera que l’ha pogut definir mai ningú. I tothom ho va entendre, fent-ho a través de la figura del periodista. Periodista és aquella gent que li diu a la gent allò que li passa a la gent. Si és així, està clar que ara el periodisme no està en crisi, menys que mai. En crisi ho estan les estructures empresarials i de poder. Les estructures públiques i les privades. I com són tant grans, trontolla tot.»

–Com no podia ser d’altre forma, atenent la conjuntura que estem vivint en aquests moments, finalment algú recorda que abans d’acabar hauríem d’escoltar les reflexions del convidat sobre la seva visió de la situació política actual.

«Diré tres tòpics. Estem en una situació molt complexa. La sortida és molt complicada. I finalment, la voluntat de superar la complexitat no sé si existeix, per cap de les dues bandes.»

Els comentaris sobre alguns dels fets que estant passant aquests dies enceten un interessant debat, on es parla del nou pas al costat del president Mas, o de si una persona de la màxima confiança del convidat li ha trucat aquesta mateix matí reflexionant sobre la idoneïtat en que el president Puigdemont ho continuï sent, afegint que es tracta d’un independentista reconegut i del qual sempre pren nota del que li reflexiona. També, que si hi ha moltes contradiccions entre els propis independentistes i fins i tot una asseveració que li va fer el president Pujol quan l’entrevistava, en haver anat a fer una inauguració d’una piscina a Mollerusa: “diuen que volen un Estatut nou,…no ho veig clar. Ja ho veurem,… això però, millor no tocar-ho gaire,… és com els melons. Un cop els obres, ja no el pots tornar a tancar…”. Acabada l’entrevista, llavors off the record, el president se m’acosta i m’etziba: “…escolti…al final m’ha preguntat això de l’Estatut,… bé dons ara li explicaré perquè no vull un nou Estatut. Vostè sap el que és un estat?… No, no ho sap. Un estat és aquell organisme que pot fer sempre el que vulgui, emparant-se amb la llei, per injust que sigui, i la llei sempre li serà favorable. Com vol que jo vagi contra un estat? Perquè si faig això, la repercussió i la resposta de l’estat pot ser terrible i total.”. Poc després això mateix li ho explicava jo mateix a un “cadell en la política” que feia d’assessor per anar contra l’estat… es clar aquest es va quedar sense feina…

Ja podeu imaginar que la temperatura de la tertúlia va pujar molt i el paral·lelisme i constatació d’aquelles paraules agafaven en aquestes dates  tota la cruesa i versemblança d’uns fets ben reals que tots hem viscut i que les fan absolutament entenedores, … i des de tots els punts de vista…

Estem a prop de la mitja nit i l’Enric, després d’agrair la seva presència al convidat d’aquesta freda nit, i particularment la estimulant tertúlia, que ens ha ofert, de la qual molts hem aprés força coses, convida  la Pilar que en nom de tots, li faci lliurament d’una litografia d’obsequi. Es tracta d’una litografia d’un pintor, dibuixant i gravador barceloní Josep Guinovart (1927-2007), amb una mostra del seu art i concretament amb un treball abstracte, expressionista, informalista i matèric. Guinovart seguidor de Picasso, tot parlant dels gravats, deia que li donaven la cara i la creu. La cara de la il·lusió i la creu del misteri. El seu primitivisme el duia a retratar des de l’abstracció, el paisatge que el rodejava en una forma directa, sense renunciar a la seva gran sensibilitat. La litografia destaca la seva fixació per la naturalesa, per la pulsió de la terra i la força de paisatge. Es detecten influències de Gaudí i també de Miró.

I a més de les fotos del moment, ens apleguem tots els assistents novament al vestíbul de l’hotel, aquest cop a les escales de fora hi feia massa fred, per fer la darrera foto de conjunt. Amb comiats i salutacions ens quedem amb un gran regust de boca i amb unes quantes reflexions per anar paint…

[1] Segons la viquipèdia, és un llibre de periodisme escrit per Michael Wolff. El llibre detalla el primer any de la presidència de Donald Trump. Esdevingué el best-seller número u en imprès i e-book a Amazon.com així com en la Apple iBooks Store. El 4 de gener, els advocats de Trump enviaren avisos de cessament i desistiment a l’autor i a l’editorial, en un intent d’aturar la publicació del llibre.

Biografia (enciclopèdia.cat i wiquipèdia)

Nascut a Tiana l’any 1953, és periodista i presentador de ràdio i televisió. Professor de la facultat de Periodisme de la Universitat Pompeu Fabra-UPF (1993-1998), va ser director fundador del Màster de periodisme Columbia University / Universitat de Barcelona-UB (1998).

Inicià la carrera professional a la ràdio (Ràdio Joventut de Barcelona i Ràdio Terrassa), i del 1970 al 1984 treballà a Ràdio Barcelona. Del 1984 al 1989 fou cap de programes radiofònics de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (actual Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals), i fins el 1994 conduí diversos programes de Catalunya Ràdio i Televisió de Catalunya, d’entre els quals el magazín radiofònic El matí de Josep Cuní (1985-95) aconseguí ser líder d’audiència a Catalunya de manera continuada durant anys, cosa que succeïa per primera vegada en la història de la ràdio en català des del franquisme. Presentà també per TV3 i Canal 33 diversos informatius, espais d’entrevistes, debats, magazins i reportatges, entre els quals cal citar Les notícies al Canal 33. El 1995 fundà la productora de ràdio i televisió Broadcaster. De 1995-2000 presentà a COM Ràdio el magazín matinal Els matins amb Josep Cuní, que del 2000 al 2003 passà a Ona Catalana. L’any 2004 inicià la presentació i direcció del magazín televisiu diari Els Matins a TV3, que fou un dels programes més seguits de Televisió de Catalunya. Al juny del 2011 en deixà la direcció i s’incorporà a l’emissora privada 8TV, del grup Godó, per presentar-hi el programa d’actualitat política 8aldia.

Articulista a la premsa escrita (El Periódico, Avui, La Vanguardia), és autor dels llibres Fora d’antena. Què s’amaga darrere d’un micròfon (1996) i La ràdio que triomfa. L’abecedari d’això que en diem magazín (1999).

Pel programa El matí de Josep Cuní obtingué els premis Ondas del 1988 i el 1990, el premi Ciutat de Barcelona de radiodifusió del 1988, el premi Òmnium Cultural de ràdio i televisió del 1988 i el premi Avui de periodisme del 1990. Per Les notícies al Canal 33 obtingué el premi APEI (Associació Professional Espanyola d’Informadors) el 1991. Pel programa El matí de Josep Cuní  obtingué el premi APEI el 1998. L’any 2002 rebé el premi Ràdio Associació al millor professional de ràdio a Catalunya. Els Matins a TV3, rebé els premis Ondas, APEI (2005), Òmnium (2009) i Nacional de Comunicació (2010). Pel programa televisiu 8aldia, rebé el 2016 el premi Quim Regàs de periodisme. L’any 2016 rebé el premi Quim Regàs de periodisme a la trajectòria i l’abril de 2017 la Creu de Sant Jordi. El passat 12 de desembre de 2017 aconseguí el premi Ondes al millor presentador de televisió els darrers sis anys (ex-aequo), ressaltant la seva pluralitat informativa.