Resum de la tertúlia amb l’artista pintor i escenògraf Sr. Frederic Amat, dimarts 12 de desembre de 2017

Aquest va ser el darrer sopar tertúlia de l’any i, com a bona predisposició per començar el nou any, aquest cop havíem convidat a un nou creador. Ja ens els prolegòmens del sopar i, mentre esperàvem l’hora per començar, així que anaven arribant els gironins, vàrem tenir ocasió de recordar amb en Frederic Amat, alguns dels darrers convidats i, particularment, vàrem parlar de l’altre gran creatiu, que dos mesos enrere  havíem tingut a taula, en Ferran Adrià. Ben segur que amb aquests antecedents no tenim excusa, i si molts arguments, per empeltar-nos i  poder preparar l’any nou, com a poc amb un bagatge de coneixements ben creatiu. Si no ho fem ja serà cosa nostre o de la nostre conjuntura… En Frederic ens feia al respecte, alguns comentaris prou interessants, com ara que feia poc encara havia parlat amb l’arquitecte que li fa al Ferran el projecte de la Fundació, per la cala Montjoi, i les dificultats que tenia. Li vàrem avançar que en Ferran Adrià ja ens va confirmar que li havien aprovat la darrera proposta. «Així que finalment li han aprovat, dons em consta que varen haver de forçar molt el projecte. L’Enric Ruiz, és l’arquitecte que va fer aquest projecte. El lloc és una meravella, i el que estan fent, també. El més extraordinari del que va fer el Ferran, però, és subvertir la cuina. No només és el plaer del que es menja. Tot plegat està molt a prop de l’art. De fet els plats que ha anat fet, tenen una dimensió artística innegable. Tant, que a la Documenta de Kassel, a la que m’hi varen convidar, hi va ser com a referent artístic. Això demostra una de les coses que jo crec interessants del moment actual de l’art, que és el gran llegat del segle XX, que és que s’han dissolt les fronteres entre les diferents manifestacions o expressions d’art. Abans un era pintor, ceramista, fotògraf… com artista … i ara al segle XXI el que millor el defineix, és la possibilitat de treballar en diferents mitjans. Com al calidoscopi, l’ ull és el mateix. No parlo mai, no em sembla prou adient, ni tampoc d’altres com ara polièdric o multidisciplinari. Un, és un artista que es manifesta en diferents expressions, però sempre i curiosament hi ha un substrat interior, que es el que fa que en una pel·lícula, una fotografia o un dibuix o una ceràmica, hi hagi una connexió. Això és el que es dona avui dia en molts dels artistes contemporanis i en el cas de Ferran Adrià, això és el que fa que la cuina pugui ser referenciada com art».

Bé, tot plegat, com veieu, uns comentaris que sense pretendre-ho ens han permès  entrar en la temàtica, sense el protocol previ de la introducció i presentació habituals… cap problema, amb la pretensió d’unes tertúlies ben lliures i creatives… De sobte, «Glups, disculpeu…», afegeix el convidat, «però jo  ja he començat, com deia el poeta, a galopar». Sense problemes, l’Enric en fa tot seguit una breu introducció amb una breu repàs de la proposta de funcionament, així com el lliurament del darrer exemplar publicat que correspon al primer llibre editat “Per sucar-hi pa”, amb la promesa de fer-li arribar el segon tant bon punt el tinguem al carrer. Aquest cop la presentació, que havia de fer l’Arcadi dons coneix prou bé el convidat i l’havia contactat per la tertúlia, no hi va poder ser. Després d’acordar la data, es va anunciar un acte electoral a Olot amb la presència del president Mas que el va interpel·lar i tot disculpant-se ben sincerament, no ens va poder acompanyar. I es va donar fe, que li hauria agradat d’allò més haver compartit taula aquesta vetllada. Tanmateix però l’Enric, li havia demanat unes paraules, un perfil més personal, a transmetre com a presentació diferida. Aquestes: “Avui dia en Frederic Amat, és l’artista actual amb un llenguatge més contemporani i més internacional en el panorama artístic català. Sempre ha cercat nous llenguatges per aportar a l’art contemporani. És l’expressió màxima de l’art contemporani a Catalunya”. Sobtadament en Frederic interrompí i respongué d’immediat, «una galanteria de l’Arcadi, que agraeixo. Ja el coneixeu. Disculpeu la interrupció, però es que haig d’agrair-li les paraules, i llàstima que no ho pugui fer en viu. Us haig de dir que l’Arcadi és de les persones que està a prop dels artistes, com diuen en francès “Toujours près” i també, com dic, ben a prop. Naturalment, jo crec i ho veureu, ha exagerat». Tot seguit es revisa una mica la biografia que impresa tothom te a taula i se li dona la paraula. Després d’agrair la invitació, ens diu que sent empatia amb aquesta terra gironina i pot dir que probablement li ve del fet que va ser dels primers en tenir una casa a l’Empordà, concretament a Peratallada. I, afegí:

«Va arribar un moment que era tant l’interès turístic de la zona, que vaig haver de decidir marxar-ne. Obries la finestra i tenies una càmera al davant… era com un rusc de mel on hi acudeixen totes les abelles. A més, era trist, perquè passejant pel camp veies les oliveres abandonades… es clar els seus propietaris tenien d’altres ingressos. Quant arribava de Nova York, el primer que feia era anar a l’Empordà, per què és dels llocs més bonics del mon i paga la pena. Tot i així, al final vaig decidir vendrem la casa i traslladar-me a una casa taller, que és on ara visc a Vallvidrera, ben a prop d’aquí. Una cosa ben diferent al que, usualment, fa la gent. Per sort hi tinc molts amics i de tant en tant tinc el privilegi de poder-hi tornar i gaudir-ne. Però no només l’Empordà, també m’agrada Girona, que conec be. De fet quan algú de fora vol fer una visita Barcelona, el primer que faig es portar-lo a Girona. Una i altre ciutat es complementen molt bé i s’ expliquen recíprocament. També Figueres, on hi ha el museu més important del país, el museu del joguet».

D’aperitiu ens serveixen un pinxo de pernil ibèric, unes croquetes de bolets i un mini steak tàrtar de vedella. El celler del sopar està compost d’un vi blanc Petit Caus de la bodega Can Ràfols dels Caus D.O. Penedès. I també d’un vi negre Sogre i Gendre de les bodegues JOC D.O. Empordà (de Jordi Oliver Conti). Fet amb la varietat autòctona, la Garnatxa negre, una mica de Samsó (carinyena) i Merlot. Ha estat envellit en ampolla. Provinent de ceps de terrenys d’argila i pissarra de la zona de Garriguella (Alt Empordà). És potent i estructurat, rodó, de taní suau, omple molt i és molt persistent…

–Tant important el veus el museu del joguet de Figueres?
«Dons si. I haig de dir que fins i tot hi estic modestament exposat, ja que en Josep M. Joan i Rosa, per cert un nom fantàstic, va decidir demanar a una sèrie de gent, de la meva generació, que donéssim una joguina nostra de la infància. Així gent com en Quim Monzó, altre gent de la literatura, com també de la música, cinema, artistes i molts d’altres ho vàrem fer. La condició era donar la joguina, però amb una fotografia que relacionés la joguina amb el personatge.»
–I quina va ser la joguina que els vares donar?
«Dons una que m’havien portat els reis. Un dels espectacles que m’agradaven quan era infant, eren els Pastorets. Particularment per la caixa escènica. M’agradava jugar amb uns teatres de cartró de la casa Seix i Barral, que enguany probablement únicament es troben en antiquaris. Em feia ninots de paper i hi jugava molt. És el vessant del teatre que, de ben petit m’ha fascinat. Dons bé, a l’edat entre els 7 i 9 anys, anava a veure els Pastorets al centre parroquial de Sarrià i hi havia una escena, que per mi era providencial: la escena del dimoni. “Com xiula l’huracà” i llavors apareixia el dimoni amb una capa plena de colors, amb unes mitges vermelles i unes botes… i de sobte hi apareixien tot un cor de bruixes ballant, que em deixaven atònit i embadalit. Conseqüentment, cada any, quan em demanaven què volia pels reis, els deia el mateix: un vestit de dimoni. Es clar, el meu desig no es complia. Tot i que ho argumentava en d’altres ocasions, rebatent que si que n’hi devia haver. L’any següent, jo seguia insistint en la petició, recordo que vaig tenir un regal en una capsa de cartró, que hi posava llibreria Subirana —una llibreria que aquells anys era famosa a Barcelona— i que en obrir-la hi vaig descobrir un vestit gairebé cardenalici, però no de dimoni, sinó de bisbe. Me’l varen posar i apa… poc després recordo que em muntava una mena de celebracions, imitant la Santa Missa, a la que fins i tot hi assistia una meva tia àvia gran, i que incloïa, fins i tot, sermons. Així dons que, amb una certa vergonya us haig de dir, que estic exposat al museu del joguet de Figueres amb un vestit de bisbe.»
–I, t’hi han reconegut?
«Absolutament, fins i tot rebo missatges d’amics o coneguts per whatsapp que me’n parlen. En moro de vergonya… la veritat. Però no m’amoïna gens. Segueixo sent fidel a Satanàs…»
–Què vol dir això exactament?
«Ser fidel a Satan. Això naturalment és aproximatiu i en d’altres moments probablement ho matisaria en forma diferent. M’explico. L’art també te l’altre costat. L’artista el que vol, crec jo vaja, és subvertir la realitat, és a dir capgirar-la. Fer visible, l’invisible. I donar a veure coses mai vistes, que és el privilegi de l’artista i de tots els que contemplaran la seva feina. Cal afinar-ho més… »
–Però aleshores tu, com et defineixes?
«Dons mireu, precisament fa un parell de mesos, vaig tenir la sort de ser convidat a un dels diàlegs, crec que aquell era el primer, que s’han organitzat a Caixa Fòrum, ni més ni menys que amb el mestre Savall, a qui admiro profundament. El moderador em varen preguntar el mateix, com et defineixes, qui ets? La meva resposta, un punt perversa ja que no es meva, la dona Ulisses a l’Odissea quan el ciclop, que els te agafats a la cova, li pregunta a Ulisses, però tu qui ets? “Ningú“. Pot semblar pretensiosa, però és prou concreta. Ser ningú és el que et dona llibertat. Ser artista és una actitud de vida. Ser pintor, no és una professió. Mai, quan em pregunten la meva professió, els ho responc. Pintor professional?…no… Recordo una anècdota de Joan Brossa, que quan es va anar a fer el DNI, li varen preguntar la professió i els va dir “poeta”, varen entendre paleta… li varen posar “albañil”, i és que, poeta professional es pot ser… Em sembla una metàfora fantàstica.»
–Així dons, …és una actitud de vida…
«Efectivament, per un costat és una actitud subversiva, un capgirar les coses per trobar un altre possibilitat. El poeta Brossa ho feia, capgirava el llenguatge per trobar  altres llums. D’alguna manera el pintor també ho fa. Aquest fet, no és un endinsar-se en un mateix, que també, sinó en ser la primera persona del plural. És a dir, crec que també hi ha una actitud estètica, però també hi ha d’haver-hi una actitud ètica. Una actitud ètica, que vol dir ser un home bo, en el sentit ètic, no una bona persona. Mai he entès l’art com un exercici egocèntric o d’irradiació… no. És una manera d’entendre la vida. I jo diria encara més, una manera d’entendre la nit.»
–Què vols dir amb això?
«L’art, no te cap utilitat. Com la poesia. Quan dic la nit, vull dir, penseu en el Museu del Prado, existeix a la nit quan apaguen les llums? Si no hi ha ulls, no. La pintura existeix mentre hi hagi ulls que la contemplin. L’interlocutor és el que fa viva la pintura. De nit, per si mateixa, la pintura no existeix. Com la música tancada.»
–És emoció?
«Si, però que ens dona aquesta emoció? Coneixement i consol. D’alguna manera la pintura te la funció d’il·luminar una nit, de la qual venim, i no tenim coneixement. Misteri. La pintura il·lumina la nit dels nostres somnis de cada dia i la nit d’un esdevenidor que desconeixem. »
–Això quasi bé és poesia, no?
«Per això crec que la bona pintura és llum. Llum profunda. Lluminositat. La pintura il·lumina la nostra vida.»
–Des d’on?
«Hi ha una pel·lícula que m’agrada molt: “Blow up” d’Antonioni. Va marcar una època. Era una pel·lícula molt dels 60’s. És la història d’un fotògraf, basada en un conte que va escriure Cortázar. Dons bé, hi ha una cosa fantàstica en aquesta pel·lícula, que pot servir per explicar el que vull dir. És la obsessió del fotògraf en la fotografia per saber on estarà el misteri. El misteri, però, i és el moment màgic de la pel·lícula, està fora de la foto. Tot i que es va ampliant la foto, no es possible copsar el que ha succeït. Aquesta és la qüestió, l’artista sempre està fora del lloc comú, fora del mig de la foto. El lloc de l’artista és estar al marge. Perquè sols des del marge pots veure. El misteri està fora de camp. L’artista ha de cercar altres territoris. Per trobar el tresor a cops cal anar una mica a la deriva…l’aventura, el viatge… i l’art és aventura. Donar a veure el que mai s’ha vist implica anar amb una certa deriva…és la forma de trobar illes o paratges que desconeixies».

Arriba l’entrant, una crema de carbassa amb “migas” de cua de bou i parmesà.

–Però quan pel matí arribes a l’estudi, què fas, comences a pintar…?
«En absolut, quan arribo a l’estudi tot és una estranyesa. Hi ha un interrogant, que intentes controlar.»
–En totes les professions, la tasca acostuma a ser la cerca del que no és evident.
«I un consol a la vida.»
–Recordo una definició de la bellesa per la qual aquesta seria tot allò que a través dels sentits produeix emoció. Com t’entrenes per aconseguir pintar emocions?
«Ben bé, no ho sé. Jo m’aixeco ara, molt diferent que fa deu anys, exactament que fa 13 anys. He tingut la sort de viure 50 anys, sense massa preocupacions. Ara anava a Nova York, ara estava aquí, sense saber ben bé per què… una mica a la deriva. Ara en canvi, quan m’aixeco al matí, tinc la sort que em miro al mirall i no em pregunto com estic, sinó com estan. I això a mi, m’ha salvat la vida. Tinc un fill de 13 anys i un altre de 5. Dit això, també hi ha un altre cosa i aquesta a més és fatídica. Enguany em passo almenys una hora i mitja a l’ordinador. Sempre m’ha agradat respondre les cartes… ara però amb el medis digitals és tot un altre cosa. Algú pensarà, i aquest “pringat” deia que calia anar a la deriva… i és que avui dia no tens alternativa. Si no ho faig, ara per exemple, no estaria aquí… Així que a banda d’aquestes dependències, quan vaig al taller, m’allibero. Vaig a la deriva, agafo el paper, hi faig una ratlla. El deixo. Un altre. De vegades un collage. I heu de saber que no hi ha collages abans del segle XX, que s’entengui com a pintura. Es a dir, si veiem un quadre de Picasso o de Brake on hi ha un tros de diari, no diem mira un tros de diari, diem mira una pintura. I això ens porta a la revelació pictòrica.»
–I, què és una revelació pictòrica?
«Dons una meravella, és un temps que es revela es manifesta a través de la matèria. En tant i en quan l’obra sigui millor, sigui més potent, aquest temps contingut es revela majestàticament, tant que pot arribar a cremar. Això és molt seriós, jo ho he viscut: Les pintures cremen!»
–Ho pots explicar?
«Em costa d’explicar. Són estats d’extrema emotivitat. També em passa quan veig una bona obra a un museu. La veig m’hi acosto, me’n aparto i m’hi haig de tornar a acostar i m’hi vaig impregnant. Poc a poc hi vaig entrant, de cop no puc, haig de recuperar-me. Hi ha una incandescència…»
–S’ha de tenir sensibilitat. Tu perquè vius la teva feina, però als demés ens han d’ensenyar…
«Es clar. I pot passar en música, en poesia,… Estàs comentant una cosa importantíssima, ja que entrem en un tema que a mi em preocupa moltíssim. Que és la cultura? Què és la educació? Estem en uns moments de fragilitat. Hi ha una manca de declaracions sobre educació i sobre cultura. Jo seria molt crític amb el teixit cultural actual. Hi va haver un moment en que aquest país era reconegut pel mon i va poder resistir la dictadura, gràcies a la cultura. Ara hi ha un desinterès profund per tot el cultural. Estem a les antípodes de tot això. »
–Estem totalment d’acord. Des de finals del segle XX semblaria que no importa la bellesa, ni les emocions que desperta l’art. Enguany prima la comunicació immediata i un punt, o molt, superficial.
«Exacte, és la irradiació.»
– I tot aquest mon, no és un mon que va contra l’art?
«Exactament i això és molt trist. I és molt greu. També amb la natura. I no vull fer ara una proclama ecològica. El que dius és cert i, és, molt greu. Aquest prioritzar l’immediat, el temps líquid que deia el Zygmunt Bauman, on l’art queda declinat de la vida quotidiana, crec que és greu i no només parlant com artista, és que hi perdem tots! Perquè d’alguna manera, art i cultura és identitat.
»Ja des de els seus inicis l’art va néixer perfecte, per això ens meravellen les pintures neolítiques. Al llarg del temps l’art pot manifestar-se de moltes maneres. Però algú pot dir que una pintura de Picasso o de Rembrandt és millor que una de les coves de Lascaux o d’Altamira? A diferència de la medicina, que respecto d’allò més i que, amb el temps, va evolucionant d’una manera espectacular, i en general de tota la ciència, que és acumulativa, la pintura sempre, en tots els temps, ha pogut ser genial. Aquest miracle de l’aparició de l’art, si nosaltres, en la vida quotidiana, l’ignorem, ignorem la cultura, serem més pobres. Així, si Catalunya perd la seva cultura perd la seva identitat. I és el pitjor que ens pot passar! La cultura, creieu-me és importantíssima. Cal donar mitjans a les escoles. I això vol dir, bon professorat. I pensant en l’art, la pintura, la música, la dansa… cal ensenyar-la, no únicament pintant, o mirant pintura, o escoltant música, és a dir només ensenyant les manualitats, com s’acostuma avui, no! Cal ensenyar en la emoció que pot provocar. Tot plegat son estats d’emotivitat i la emotivitat s’educa.»
Els gironins assistents estan dins el discurs i ben implicats i motivats. Els comentaris i preguntes a l’aire es multipliquen…
–I continuarà passant. No hi ha interès en educar la gent en la cultura. Es tant antic com l’art.
«Però és trist.»
–Però no hi ha cap interès predeterminat, no?
–Bé, en forma tàcita… però algú se’n beneficia…
–Jo crec que tot plegat s’ha programat. De fet, després de la república hi va haver un gran canvi. Una recessió brutal del sistema educatiu. Es va baixar el nivell dels ensenyants. I per tant també baixava el dels ensenyats. I el model es va perpetuar.
«Amb la república, ho teníem a tocar a ma. Particularment pedagògicament. Imaginat si hagués continuat…»
–D’això en va tenir molta culpa l’església…
«Varen ser els substituts.»
–Bé, varen baixar el nivell dels ensenyants al nivell dels ensenyants de l’església. De fet la cultura dels anys 40, encara venia dels ensenyants que hi havia hagut durant la república. A partir dels anys 70’s es varen esgotar aquests ensenyants i el nivell va baixar en forma notable. I posteriorment amb la inclusió a les classes de gent amb dificultats, ha fet baixar un esgraó més. L’art és el sobrenedant de la cultura. Si no hi ha cultura, no hi ha art. Calen uns mínims.
–Existeix l’art, si ningú no ens el mostra?
«Sí, existeix. És com una presència que pren vida quan uns ulls la fan visible. Però, per ell mateix, existeix. A la societat li espanta. Pot provocar l’inconscient.»

La tertúlia bull, està molt interessant i alguns gironins s’hi esmercen de debò, sense a penes deixar la paraula al convidat que sovint assenteix o puntualitza. D’un matis a un altre. Així que ara un altre tertulià hi puntualitza el següent.
–La cultura i l’art estan fumuts dons no interessa a les classes dirigents. Es pot trobar a despatxos de dirigents però enlloc més i mai a l’abast dels treballadors ni a les fàbriques.
«Tens raó, però jo no perdo l’optimisme. No te sentit una obra d’art al mig d’un passadís. No crec que l’art hagi d’entrar a una fàbrica al costat del rètol de no fumar. L’art implica un estat d’ànim, una situació i un escenari.»
–Quina seria dons la manera d’entrar l’art a una fàbrica?
«L’escenari tampoc és el despatx d’un directiu. Dissenya un bon banc. Fes una bona tipografia i un bon cartell. Posa la llum correcta al passadís. És a dir, ara i aquí entraríem en tot allò que és el treball de l’espai. Un espai fet d’una forma o d’un altre permet que un treballi o mengi millor o pitjor. I sovint quan es resolt, es fa d’una manera artística. Per això crec molt en el disseny. I en el disseny, hi ha una gran implicació de l’art. O en l’arquitectura. Les fronteres es dissolen entre diferents disciplines.»

El plat principal, bacallà amb carxofes i cruixent de pernil.

– Els artistes poden col·laborar i col·laboren en l’arquitectura?

«I tant, jo mateix que vaig fer arquitectura, ho faig sovint. Porto aquí el catàleg de la meva darrera exposició a la Pedrera, la primavera-estiu de 2017, amb el títol de Zoòtrop, i us explicaré una de les obres, que fan al cas. Un arquitecte em va venir a cercar dons tenia un problema, ja que al darrera de l’hotel Ohla hi havia una paret immensa, que se li queia visualment al damunt. Llavors varen pensar en la nova seu de l’Institut del Teatre a Barcelona. Allà tenien un problema semblant. Unes grans vidrieres que donen al darrera del Mercat de les Flors, que usualment no tenen cap tipus d’interès. En aquella ocasió, quan m’ho proposaren, i mentre hi reflexionava, va coincidir que vaig fer un viatge per a l’India. Un cop allà, un dia tot passejant per un mercat a Jodhpur, em vaig trobar amb una muntanya d’olles, talment col·locades com una muntanya de síndries. Les vaig fotografiar i, quan més tard ja sobre el paper, vaig guixar i esquitxar les fotos em vaig adonar d’un resultat força sorprenent, formes diverses i encisadores on, fins i tot en algun cas, s’hi podien endevinar calaveres i d’altres imatges prou esperpèntiques que em varen agradar d’allò més. L’edifici en qüestió, de l’any 1029,  te alguns elements de fang, així que vaig pensar que podríem fer unes olles, que, amb el fang encara fresc i humit, aixafaríem a cops de puny i, fins i tot, mossegaríem, als tallers de la Fundació Artigas de Gallifa. I així vàrem fer el Mural de les Olles. Però com interpretar-ho a l’hotel? Tenia l’embrió de la solució, ara en un Mur d’ulls. En aquest cas vaig cobrir l’epidermis de l’edifici amb un conjunt d’agulles de cap acabades amb uns ulls i les seves ombres variables al llarg del dia. I què succeeix? Dons que d’una cosa impossible que era la façana, fas quelcom que sorprèn el vianant que s’hi atura a contemplar-ho. La feina, aquest cop, es va fer al taller de ceràmica d’Antoni Cumella, amb porcellana esmaltada. De sobte, la casa hi veia. Una sorpresa pels vianan. L’hotel, ara és l’hotel dels ulls.»
–Però, quin és el teu secret?
«El meu secret són els mestres que he tingut. Varen ser referents. Als deu anys el meu pare em va posar a una escola pilot, amb molt pocs estudiants i un professorat excel·lent, comandats per un director excepcional: l’Emili Teixidor, al que li dec mitja vida. Teixidor, era nascut a Roda de Ter i molt amic de Martí Pol. L’escola en qüestió va ser, l’escola Patmos. Allà, va ser on va néixer el meu interès per l’art! La raó és que em varen deixar ser jo, que em va ajudar molt i que trobo és el més rellevant. El drama actual de la joventut, és que el concepte de mestre s’ha dissolt. Ho ignoren. La joventut te la veritat, però no aprèn, ni vol. Jo recordo, que als meus setze anys, molts diumenges per la tarda, me’n anava a veure al poeta Foix. Allò, era un tresor. En Foix em treia llibres del Miró, m’ensenyava originals o em mostrava un dibuix del Lorca i, sobretot me’n parlava. Des de llavors en Lorca m’ha perseguit tota la vida.»
–La pintura que hi ha a la paret de l’entrada de la biblioteca de l’Ateneu,  es teva, no?
«Si, si. Vaig pintar aquesta gran pintura mural, a l’entrada de la biblioteca, en motiu de la restauració d’aquesta seu de l’Ateneu.»

–A mi, afegí un altre gironí dels assistents, és quelcom que sempre m’ha fascinat. Sempre que hi passo, m’hi quedo embadalit. Què hi ha al darrera de la mateixa?
«Moltes gràcies. Aquest treball, també el podeu trobar al catàleg que us he comentat. Va ser l’arquitecte, llavors president de l’Ateneu, Oriol Bohigas qui em va convidar a fer-hi una intervenció al lloc. Després de mirar-me a fons l’espai, vaig rememorar les tombes visitades a la Vall dels Reis, a Tebes i en particular la tomba de Ramsés VI. Allà al sostre de la cambra funerària hi ha una filera de figures sobre fons blau, que vaig pensar, és el que dona profunditat al conjunt. Va ser la font d’inspiració. Hi vaig veure que ho podia traslladar al mur de la biblioteca, on les figures vindrien a ser com una mena de guardians, un al costat de l’altre, i, això sí, tots diferents, malgrat mantenir forma humana, si bé en una forma abstracte i molt contemporània. D’una construcció cal·ligràfica, com anatomia del llibre i cadascuna única i singular. En vaig omplir l’espai.»

Les postres una mousse de xocolata i escuma de llet.

La imatge que acompanya aquest text, és la d’una Amaeba proteus pinocytosis, que amb el seu contorn dona el perfil que, oh casualitat, en part coincideix amb el perímetre de planta on està l’edifici de la Pedrera. A la foto, ambdues es veuen sobreposades, naturalment canviant les escales en relació a la mida real de cadascuna.
Frederic Amat, que a la tertúlia ho està comentant, ens ho fa palès al catàleg Zoòtrop de la exposició que hi va fer, allà mateix, el segon trimestre de l’any 2017. El catàleg inclou la transparència de la imatge comentada. La Pedrera, ens explica, seria una pedra novament liquificada, en una teoria evolutiva inversa, tot situant l’origen primer de la creació de l’home en les pedres. És el viatge de restitució de la memòria.
No us sorprengueu, però a mi aquesta visió de Gaudí o de Jújol, de la  ma de Frederic Amat, me’ls fa encara més entenedors i em complementa la visió arquitectònica i fins i tot teològica, particularment de Gaudí, escrita al resum del segon recull d’aquestes tertúlies. Recordo que vàrem fer una visita a la Sagrada Família de la ma de Jordi Bonet, que em va impactar. Jordi Bonet és l’arquitecte emèrit i va ser el director de la construcció del temple durant els 25 anys que precedeixen als de l’actual director. Al resum que comento, el gironí del grup Lluís Busquets va postil·là d’una forma precisa i exquisida una sèrie d’indicacions teològiques que Gaudí, bon coneixedor de les mateixes, hi va aplicar. Una delícia pel coneixement.

–Algun altre espai que creguis rellevant?

«I tant, m’estimo molt l’escala que dona accés al Teatre Lliure. Aquell és un teatre, que per mi va ser una escola. Abans de morir en Fabià ens deia, no perdem aquesta sala, encara que es faci un nou Lliure. Amb l’Àlex Rigola, ja director, coincidint amb la remodelació de la seva sala, l’arquitecte n’estudiava alternatives, que si una rampa, que si… quan en vàrem parlar, jo hi vaig donar algunes voltes. L’escala tenia una memòria, un carisma. Jo li havia de donar una visió molt escènica, molt teatral. Com una mena de cortina, com un teló de boca que s’hagués dissolt per les escales. Però també, tot recordant Lorca, quan deia allò de “el teatro será la verdad de las sepulturas”. I com no, calia afegir-hi aquella cosa dionisíaca, de celebració. Però vaig recordar aquells sòcols magnífics de l’eixample. I em vaig dir, no un sòcol, faré tota la paret. De nou un mural, on una pluja de sang que llisca amunt per l’escala cap a l’escena, amb centenars de gotes esmaltades de vermell. M’agrada veure, com la gent en pujar-hi, les toca…»
–I als jardinets de Gràcia, allà a la vora de la plaça, popularment dita, del llapis, hi tens una obra també, veritat?
«Efectivament. Es tracta del monument a l’Espriu, per això ara se’n diuen jardinets Espriu. I és de les meves preferides. Era l‘any 2014, quan se’n complia el centenari, que l’ajuntament, llavors amb l’alcalde Trias, va decidir fer-li un homenatge. La forma que varen pensar va ser encarregar-me fer-hi una escultura. Escultures a l’entorn públic, jo acostumo a posar-ho en qüestió. D’alguna forma condiciones a tot el veïnat. A més, sovint s’ignora el seu entorn històric o s’eludeix el diàleg i la continuïtat amb l’escenari urbà que l’envolta, quan directament no es tapa la visió d’algun edifici d’arquitectura rellevant. Allà, hi haig de posar una escultura? Amb el poc espai verd que hi ha? Vaig pensar que potser hi aniria millor plantar-hi una olivera, que seria una metàfora viva i un homenatge a la seva poesia.»
–Una elecció a dit?
«No, no, en absolut. En aquell moment hi havia una comissió independent d’assessoria d’art, amb arquitectes, directors de museus (del Macba, de la Fundació Miró, …),… que varen fer una llista tancada, no pública, dels artistes possibles per fer la escultura. Quan em varen dir que jo era un dels convidats a fer-hi una proposta, m’hi vaig posar a treballar. Per copsar, a fons, el lloc, anava a asseure’m a un dels bancs que hi ha als jardinets. Ho vaig repetir, almenys un parell de dies més, tot prenen notes al meu bloc, on sempre hi guixo tot el que hi reflexiono. En aquesta ocasió, no hi vaig veure cap possibilitat per a una escultura. No sabia què proposar.

De sobte però, em vaig adonar que al costat hi havia un obelisc de pedra. Una icona, homenatge fet per Pi i Sunyer a Francesc Pi i Margall i a la primera república, al bell mig de la plaça, que llavors, es deia del Cinc d’Oros i que havia inaugurat el president Companys l’abril del 36. És l’obelisc de la nostra memòria i les seves derives. Es tractava de l’anomenat llapis, que donava nom a la plaça. Al costat dels jardins on calia fer l’homenatge a l’Espriu, plaça que llavors, a l’any 2014, es deia de Joan Carles I. En aquells jardins era on, al seu costat, havia viscut Salvador Espriu. Vaig pensar que aquest espai podria ser el de la història i la vida de l’Espriu, ja que havia passat de la república al franquisme —tots recordem l’escultura de Frederic Marés que hi havia, commemorativa de la Victòria i que es va retirar en compliment de la llei de la memòria històrica— fins la monarquia de la democràcia vigent.

Per tal d’aprofundir-ne en els detalls,  vaig tornar al taller. Ja en tenia la idea primigènia. Arranquem l’obelisc i l’emplacem al terra dels jardinets. Amb el moviment i l’obelisc jacent a la gespa, s’integraria la història i l’homenatge demanat. Vaig preparar un llibre amb el nom de Seqüència, explicant-ho tot. I llavors, vaig anar a l’ajuntament, per presentar en detall aquest projecte.

Al cap d’un mes i escaig, em trucaven de la regidoria corresponent, per dir-me que la meva proposta era la escollida per la comissió. No us diré que no em va sobtar o emocionar… però així va ser.»
–Però, aquest projecte no és el que ara s’hi pot veure, no?
«Efectivament, ara només hi ha la petjada, que crec fins i tot és més poètic.

Amb això del mòbils, ara hi ha gent que en fa fotos i es comparteixen… Dins l’escultura s’hi ha arribat a fer, multitud de coses… Hi ha joves que fins i tot s’hi ha inventat jocs, d’altres hi fan classes i, el més sorprenent és que, una parella hi va arribar a fer l’amor de matinada. Quan a la pregunta, calia que, a més de la comissió, la proposta fos acceptada per tots els grups polítics i, particularment, per totes les ideologies que d’alguna forma s’hi podien veure reflectides. I es clar, no va ser fàcil i ens va portar alguns mesos més, però crec que el resultat final ha estat totalment satisfactori.»
Fixeu-vos que ara, seria la “moraleja” de la història, si t’asseus a algun dels bancs on hi vaig anar a reflexionar abans de concebre la proposta, no es veu absolutament res, no hi ha escultura, la intervenció queda absolutament soterrada. Íntimament és la meva satisfacció! La obra, de fet, ha anat molt més enllà del que es va proposar.»
–I des d’on es pot veure millor?
«Sens dubte des de la terrassa de l’hotel Can Fuster. D’allà en tinc alguna foto, com la que es va fer en una de les darreres manifestacions, on l’espai buit quedava rodejat de gent amb estelades i senyeres.»
–Ara entenem perfectament el projecte i el valorem en forma força diferent. Fins i tot coincidiríem en les seves virtuts. Alguns, que fins i tot passem sovint per allà, ni ens n’havíem adonat. Tot seguint amb el mateix esperit il·lustratiu, ens podries parlar del sentit que li vares donar al projecte fallit d’intervenció al Liceu?

Projecte de la façana del Liceu Copyright Frederic Amat – Tots els drets reservats

La seva història és gairebé una novel·la, ara probablement un pel massa llarg d’explicar. Em volien cremar!…literalment…. Jo entenc que hom hi pot discrepar o fins i tot mostrar-se’n contrari, però al punt que es va arribar… Hi va intervenir tothom i al màxim nivell. Tothom hi va opinar, el president, el conseller de cultura, l’alcalde,… l’associació de veïns… Em varen muntar una presentació per convèncer el Cercle del Liceu i … finalment, va arribar a la xarxa, que en va fer la resta. Algú va fer la llista dels “No’s”. Mai ningú, però, fa la llista dels “Si’s”…

Poc després, algú va dir prou, per tancar la polèmica que ja era al carrer. Aquí, entenc jo, hi va haver una espifiada, que va ser presentar el projecte, per indicació d’algú del Liceu, en realitat virtual. Els “renders” són una enganyifa. La realitat virtual no mostra el que ha de ser. Calia haver facilitat un dibuix, on al mateix dones marge a l’espectador, al vianant, al lector del diari, a que s’imaginin el projecte, a que facin tota mena de suposicions i s’imaginin la nova façana del Liceu. La gent hauria pensat que potser seria una façana que aniria pintada, o potser una part seria en relleu o… I ara us explico la meva visió, que era el que em preguntàveu… Jo crec, que era una bona solució, tot i que, ja no es farà.»
–I perquè aquella proposta?
«Mireu. Quan hom baixa per la Rambla i arriba a l’alçada del Liceu, al pla de l’Ós, a terra hi ha el mural d’en Miró. Preciós. A més, per una banda s’hi veu la casa Bruno Cuadros o Casa dels Paraigües, de magnífica façana amb tots aquells paraigües. I, quan es mira a l’altre costat hi apareix el Liceu actual. Com jo, segur que molts penseu, aquesta no és la façana que es mereix el teatre d’òpera, que és el Liceu. La majoria de teatres del mon estan al davant d’una plaça. Aquí, no només no hi ha una plaça, sinó que per una banda hi ha un carrer estret, el carrer de Sant Pau, i per l’altre, a la Rambla, una colla d’arbres en tapen la façana… Un teatre d’òpera, on es celebra la escena i la música, crec que és important, que sigui un batec vers els espectadors.

Així l’espectador s’adonaria que és troba a un altre lloc, al lloc dels somnis, al lloc de la representació escènica i de la celebració de la música… I per mi, això ho dona la façana. De fet, això ho vaig aprendre d’en Fabià Puigserver. Recordo quan em deia, asseguts els dos al cafè de l’Òpera, al seu davant, “Fixa’t aquest teatre no sembla un teatre d’òpera, més aviat un casino d’una petita ciutat”. Sovint, hi passejava  pel davant. Llavors, em vaig adonar, que en realitat no es tractava només d’una façana, més aviat d’intervenir en una cantonada. Hi havia la banda del carrer Sant Pau, amb una façana que encara ara s’està caient. A la façana del carrer Sant Pau, tapiats hi ha quatre fantàstics vitralls de l’Oleguer Junyent, fets el 1904 i, a més, està ple de balconets, que donen la impressió més aviat d’un col·legi de monges o de capellans… Llavors em vaig reafirmar en que la solució havia de passar per treballar la cantonada, que és com una quilla d’un vaixell. Però, no n’hi havia prou amb pintar la façana, calia anar a una solució com la de l’hotel dels ulls. Llavors i un cop em trobava al taller, vaig agafar la planta del primer teatre romà del mon, tal com va descriure Vitruvi la seva platea, que era circular, i tallada feia com una C, que és el públic. Ja tenia l’element principal. Per això el projecte es deia “Cercle Obert”. Un cercle amb el públic com a cercle obert a l’escenari i la planta de la gran sala enaltida com un cercle vermell. Així que vaig proposar instal·lar a la façana uns dos-cents cercles oberts de ceràmica esmaltada en roig, d’un metre de diàmetre i fixats mínimament al mur. Un diàleg des de la contemporaneïtat, un ornament antidecoratiu. A més en ser un edifici catalogat com a patrimoni, el projecte es va fer amb un criteri d’intervenció “reversible”. I amb els cercles a la façana, de fet, es convidava al mon de l’exterior a ser-ne partícips, com si la platea arribés a l’exterior. I dotava la façana d’una renovada expressió plàstica. La solució capgirava la visió d’aquells balcons, especialment del carrer Sant Pau, que ja no es veurien, afegint-li un color tant teatral, com es el vermell. Arreu, particularment a la cantonada, s’hi projectarien ombres que anirien canviant al llarg del dia. Però, com vaig respondre poc després a un periodista, l’artista proposa i la ciutat disposa…»
–Com i on vares viure els atemptats del 17 d’agost a la Rambla de Barcelona?

«Estava treballant amb un equip de gent jove i, a quarts de cinc de la tarda, un d’ells ens interromp i ens diu que estan matant gent a la Rambles … No ens ho podíem creure. Quan veig que és veritat, agafo la moto i me n’hi vaig. Vaig quedar glaçat amb el que hi vaig veure. Usualment comentava que les ciutats canten, parlen, fan soroll, tenen la seva musica particular… Barcelona llavors estava muda, amb un silenci fantasmagòric. Un silenci esglaiador. Em va copsar moltíssim. Jo allà no hi podia fer res i vaig tornar a casa. Un cop a casa, vaig veure per televisió la furgoneta al Pla de l’Ós, al damunt del mural del Miró, just a l’epicentre que us he parlat, i tot seguit vaig començar a rebre un munt de missatges per Whatsapp. No els podia respondre tots. Alguns eren d’amics que aprecio, que viuen a l’estranger. Llavors espontàniament i sense pensar gaire, de tant copsat que estava, vaig agafar un retolador vermell i un de negre i, en un paper, hi vaig escriure la paraula Barcelona amb la l només en negre. I va quedar un llaç negre dins la paraula Barcelona. El vaig fotografiar, estripant el full ja que no hi cabia i  l’estrip va quedar al peu de la mateixa. Tot i així el vaig començar a enviar com a resposta. Al cap de mitja hora un munt de missatges que es reenviaven em deien que s’estava viralitzant. Em va trucar el Lluís Pasqual del Teatre Lliure, per si el podien emprar. Naturalment els vaig dir que era seu. Els ping s’anaven repetint insistentment. El matí següent, divendres, hi havia un minut de silenci a la plaça Catalunya. Passat el minut de silenci, la gent començà a aplaudir i un bram in-crescendo i de forma natural es va començar a escoltar: No tenim por! No tenim por! Va ser extraordinari. Una vivència única que ho explica tot. De sobte quan miro a l’entorn, veig unes pancartes amb el meu escrit: Barcelona en vermell i la l en negre. I el més curiós es que l’estrip que jo havia fet per la foto, es va entendre com una onada i hi estava reflectida a sota, com una línia blava. El mateix dissabte em varen trucar de l’Ajuntament. S’havien reunit i havien decidit que farien un homenatge la setmana següent, i em demanaven poder emprar el meu text com a símbol de la manifestació de condol.»
–Has comentat haver conegut a Joan Miró, com va anar? com era Miró?
«Era un personatge extraordinari. Irradiava. El vaig conèixer a Mallorca, poc abans de marxar a Mèxic. Jo havia fet una exposició a Mallorca, com a homenatge a ell i vaig tenir la sort que va venir. Li vaig comentar que just llavors tenia previst marxar a Mèxic. I ell em va dir, “fantàstic. Cal viatjar molt, és molt important. A mi, que no hi he estat, m’hagués agradat conèixer Mèxic. Ara bé, mai oblidis els arrels, eh?” I afegí, “l’artista és com un arbre. Arrels endins i branques cap a fora”. A Mèxic tenia pensat estar-m’hi un mes, però me’n hi vaig estar tres. Al cap d’un any, hi vaig fer la primera exposició. I al cap de dos anys, aquest cop aquí a Barcelona, vaig fer una segona exposició, amb obra feta allà. La galeria, que es deia Tretze, hi havia fet un catàleg molt maco. I n’hi vaig enviar un al Miró. Anys més tard, quatre o cinc, sobre l’any 81, em va trucar el director de la Fundació Miró de Palma. Miró va deixar el seu estudi, tal qual, com el va deixar amb tot el que hi havia, naturalment a la família, però sota la gestió de la Fundació. Sobre la taula de Miró, em va explicar el seu director, hi havia el catàleg d’aquesta exposició.»

La tant interessant vetllada arriba a la seva fi. A l’entorn de la tertúlia, es respira un ambient de respecte i reconeixement vers l’artista i també una certa sorpresa, com palesen alguns silencis al bell mig de la conversa. Cal temps per interioritzar aquesta intel·lectualització tant brillant. És evident que en Frederic descobrint el seu procés de pensament creatiu, ens ha emocionat i convençut. L’Enric després d’agrair novament la seva presència i particularment les seves reflexions, li anuncia que com a record del sopar i la tertúlia al grup hem pensat que atès que l’art romànic ha estat determinant en l’art contemporani…
«I a Girona.»
Dons, com deia, ens ha semblat que el llibre que ara et fa a mans, en Josep M. en nom de tots, titulat “El romànic en les col·leccions del MNAC” t’agradaria.

Tanmateix i com acostumem a cloure aquests sopars i tertúlies, els que hem pogut esperar fins el final, ens fem una foto de grup al vestíbul de l’hotel o a la seva escalinata d’accés. La fresca que fa fora aconsella fer-la dins.

Biografia (web pròpia, enciclopèdia.cat i wiquipèdia)

Nascut a Barcelona l’any 1952, estudia disseny de decorats i arquitectura al costat de Fabià Puigserver, amb qui col·laborà estretament com a escenògraf. La seva obra pictòrica és de tendència experimental i conceptual. La seva concepció oberta de la pintura l’ha portat a integrar al seu treball creatiu múltiples llenguatges artístics. Sota la influència d’Antoni Tàpies i Joan Miró utilitza els colors i la pintura amb finalitat expressiva emprant tot tipus de tècniques com el collage, l’assemblage o resina entre d’altres. Conrea un informalisme amb escasses referències a elements concrets i recorre molt sovint a l’ús de materials tèxtils. Són característiques les seves entonacions càlides. A seva obra s’ha exposat i publicat arreu del mon. Segons Andrés Sanchez Robyana, Amat viatja a l’equinocci del somni. La seva obra, ens diu: “és la exploració d’una terra incògnita on els animals arriben a la categoria de signes de l’Enigma; busseig en un mon on els fruits d’un arbre no son peres ni pomes sinó llengües; immersió en els estigmes, els objectes, les visions: es diria que tota l’obra de Frederic Amat apareix marcada pel viatge. La pintura seria abans que res un viatge a les regions on tot es fa visible, fins l’invisible. Encara més: l’acció de la pintura, seria justament aquesta, revelar els objectes no en la seva única presència, en la seva immediatesa, sinó en el seu ser mistèric, fent-nos partícips d’aquest esser”.

És molt destacable també la seva activitat com a il·lustrador, vessant en el qual destaquen, entre d’altres, les col·laboracions en edicions de bibliòfil. Ha realitzat també audiovisuals, murals, vitralls, intervencions en espais arquitectònics i escultures (com ara l’escultura Solc, un homenatge a Salvador Espriu i ubicada a Barcelona, al Passeig de Gràcia amb Diagonal — 2014).

A finals de la dècada dels 70  s’interessa per les arts escèniques arran alguns viatges per Àfrica i Amèrica del Nord. Des de 1986 ha col·laborat com a dissenyador de l’espai escènic, decorats i vestuari, en espectacles de teatre i dansa. També en la direcció escènica i en la direcció d’algunes pel·lícules.

Ha estat guardonat amb el premi Ciutat de Barcelona de Belles Arts (2002),el Premi Nacional de cultura d’arts plàstiques (2007) i el Premi Internacional Terenci Moix (2013).

L’any 2005 fou l’encarregat de dissenyar el trofeu que acredita els guanyadors del Premi Internacional Terenci Moix, realitzant per l’ocasió un peix de fang amb el segell del premi envoltat per una serigrafia.

L’any 2007 va ser guardonat amb el Premi Nacional d’Arts Visuals, concedit per la Generalitat de Catalunya, per l’exposició realitzada a la Galeria Carles Taché en la qual va reunir la seva obra pictòrica, escultòrica i multimèdia. Aquell mateix any va decorar el vestíbul d’accés a la biblioteca de l’Ateneu Barcelonès amb el mural «La Porta dels lectors».

El segon trimestre d’aquest any 2017, va presentar una selecció de projectes d’intervenció d’espais, naturals i urbans, a la exposició “Frederic Amat Zoòtrop” a la Pedrera de Barcelona.