Tertúlia-sopar amb el cap de l’oposició Hble. Sr. Oriol Junqueras, dilluns 1 de juliol de 2013

Aquesta vegada els assistents a la tertúlia sopar de gironins hem rebut un trònic demanant-nos de començar a 2/4 de 9 perquè el Sr. Oriol Junqueras estava molt cansat i volia acabar a les 11, de manera que abans de les 9 una bona colla —avui hem fet ple— ja érem al menjador de l’“Alimara”. Debades. Ha arribat el Sr. Lluís Juncà, el seu cap de gabinet, dient-nos que tenia no sé quina reunió i arribaria a les 9. A les 9 i cinc sèiem a taula i l’anaven a esperar a la porta els Srs. A. Calzada i M. Alsius. Ha arribat al cap de cinc minuts i l’Arcadi l’ha presentat argumentant que, en aquests moments, Junqueras i el president Mas tenien la clau del futur de Catalunya, una etapa no pas fàcil, a la qual cosa ha respost tot seguit adduint que el President té més experiència i més capacitat d’arribar a certs sectors que a nosaltres, els d’ERC, ens és més difícil d’arribar, i a l’inrevés: nosaltres arribem a certs sectors on CiU no arriba. “Esperem —ha conclòs— que tots dos ho fem bé des dels respectius papers que ens han tocat”.

   Atès que presentar-nos cadascun seria una llauna per al convidat, acordem, com a qüestió de procediment, que a mesura que anem fent preguntes ens anirem presentant. Així, mentre serveixen l’aperitiu —carquinyolis de pipes, xupa-xup de pinya amb pernil d’ànec i tempura de bacallà amb romesco—, X. Ferrer, europeista com sempre,  enceta les preguntes: “Avui celebrem la incorporació de Croàcia com a 28è estat de la UE; Catalunya serà el 29è?” Junqueras respon que no és rellevant si serem el 29è, sinó que arribem a ser un Estat dins la UE. I, desenganyem-nos, no hi haurà cap confabulació internacional a favor nostre. Per això cal fer els possibles per fer bé les coses. I en això està ERC. Volem que el procés es culmini ara que tenim majoria parlamentària. Per això recolzem el govern i fugim, per ara, d’eleccions anticipades. Necessitem una suma sòlida al Parlament de Catalunya i una actuació estrictament democràtica perquè es vegi això des de fora. “ I si no ens volguessin a la UE, què faríem?” No puc admetre preguntes contrafactuals, esgrimeix el president d’ERC. Si respongués, acceptaria la major. Ja som ciutadans de la UE i res no ens fa pensar que no ho continuem essent. Altrament, quan hagi passat la tensió, l’estat espanyol serà el primer interessat perquè formem part de la UE, només pel fet que el 70% de les seves exportacions passen per Catalunya. No podem plantejar cap altre escenari. Ferrer insinua que l’estabilitat monetària està a l’aire. Junqueras accepta el repte i addueix que ningú no sap què passarà amb les pensions a la tardor, si l’estat espanyol farà front als compromisos que té, si pagarà el que deu, com anirà el mercat interbancari… El Regne d’Espanya té un deute d’un bilió d’euros i, vulgues no vulgues, haurà de renegociar-lo. A Catalunya ens tocaran 240.000 milions, si comptem la mitjana pressupostada dels darrers anys (seria molt menys si comptéssim la mitjana d’inversions que ens han beneficiat), la qual cosa suposa el 140% del PIB. I encara caldrà afegir-hi 50.000 milions… Si acaba que no vol negociar amb nosaltres, millor, perquè el passiu és superior a l’actiu…  Però cal fer front a la crisi com més aviat millor. Cal fer front al dèficit, a l’endeutament, a l’atur… Si no ho fem ara, només ens queda anar a pitjor.

            Serveixen el primer plat —gaspatxo amb poma i llagostins, regat  amb vi del celler de Mas Rabell Alquimia, D. O. Catalunya— i l’Arcadi, per deixar-lo menjar una mica, comenta si l’única perspectiva que tenim per millorar seria un quitament. Junqueras hi està, en part, d’acord, però, addueix,  no resulta fàcil. Ara sabem que la crisi xipriota prové del quitament grec. On anirà a buscar els diners de la part proporcional que hagi de pagar del deute públic el Regne d’Espanya? Què li passarà, per exemple, al Banc de Sabadell, ara que mira de digerir la CAM?, demana, dirigint-se sense malícia a Ramon Rovira. “Patirà”, deixa anar algú. (Té el 75% de clientela espanyola.) Sí, és clar: i dir que “patirà” és una manera suau de dir-ho, afegeix Junqueras. El problema és que als tenidors de deute públic del Regne d’Espanya els interessarà pactar per salvar els seus interessos De moment hem de fer confiança als tenidors de deute i jugar amb tothom, sindicats, institucions civils i el que calgui, a fi d’anar fent agafar confiança amb el procés i aconseguir que el resultat del referèndum sigui clar.

En Pere Montalà l’anima a anar endavant però aviat, perquè vol que els seus fills vegin la independència. Cal posar una data. Avui Homs ha parlat a RAC 1 del desembre o gener del 2014. Junqueras respon amb una metàfora. “Premeu el caragol per la banda que està fluix, no per la banda que ja està ben cargolat, perquè, quan muntes un moble, si prems només d’una banda port acabar  que el malmetis sencer. Per tant, sí: premeu per la banda que cal.

  Algú assegura que l’escenari va canviar a partir del passat 11-IX-12. Convergència el passat 11-IX es posà davant del poble, digué prou, i està disposada a pagar un preu polític. Per a Junqueras no hi ha altre camí. Si no fem les coses el 2014, com aguantar l’economia, com la pròrroga pressupostària, com la tensió social. El país ja no aguantarà més enllà. El procés vers la independència s’ha convertit en un deure.

El Dr. J. M. Bordas assegura que no podem renunciar a la identitat catalana  i que cal denunciar arreu, des de l’Europa de les regions o  nacions, que se’ns escanya econòmicament. Se li respon que l’Europa de les regions, que Pujol havia mirat de construir, avui no és res. Ningú no mourà un dit per Catalunya. Ningú no té cap carpeta  amb el tema català. L’obriran i es mouran si des d’aquí fem les coses bé i aconseguim un mandat democràtic.

El professor Casacuberta, a més de matemàtic és un bon jugador d’escacs i demana si s’ha pensat en les jugades que pot fer el contrincant com fan els escaquistes. Estem segur que guanyarem el referèndum?  Junqueras no descarta que el podem perdre, perquè Espanya s’hi abocarà en cos i ànima. S’han pensat jugades del contrincant, però també que pot jugar brut o fer trampes. El problema és que no podem pactar taules. Pactar taules és perdre.

Lluís Busquets fa tres preguntes relacionades: quan des de la metròpoli ens ofereixin el concert basc o similar, no hi haurà gent (Caixa, Grup Godó, BS, etc.) que s’hi posaran bé? Quina serà al final la postura dels socialistes? Junqueras considera les qüestions per fer un llibre, però accepta respondre-les. Primera: la situació econòmica del Regne d’Espanya és desesperada i no té gaire fàcil oferir res que ens interessi. Ha sembrat tantes mines mediàtiques (La Razón, ABC, El Mundo, Intereconomía, la 13, etc.), polítiques i econòmiques al seu voltant que gairebé no es poden moure, no tenen marge de maniobra. Fins i tot, superant el no voler i anhelant oferir alguna cosa benintencionadament, difícilment els deixaran. I suposant que vulguin i els deixin, el més probable és que no puguin. Aleshores Junqueras aprofita les seves dots didàctiques: Si ofereixen alguna cosa, la bondat de l’oferta serà proporcional a la força que tingui ERC, a la intimidació que els pugui generar. Per tant, potser paradoxalment, aquells que estan en contra del que proposa ERC el que han de fet és donar-nos suport, perquè potser només si ERC és prou forta l’Estat espanyol farà una oferta que valgui la pena. Quant als socialistes, diuen que la intenció de vot de menys de 30 anys és del 0,9%. Creieu que volen eleccions anticipades? I el PP? I IC? No, veritat? ERC, de moment, tampoc. I suposant que arribessin, qui es vendrà més baratet? ERC farà els possibles perquè ningú no es posi bé a acceptar altra cosa que no sigui el referèndum.

En Carles Llorens explica com des de Convergència ja es veia que s’havia d’anar més enllà de l’autonomia, tot i que potser ningú no pensava que es faria un camí tan ràpid. Corrobora que el regionalisme és una opció fracassada: ni a l’ONU ni a la UE fan cas a les regions/nacions. La sort és que Espanya té només el pes de ser un Estat, però no compta per a res. Ni tan sols surt esmentada al llibre Los próximos cien años. Busquets li respon que el mateix Pujol, en les seves memòries, accepta que Catalunya va ser fluixa a l’hora de pactar la Constitució i li llegeix unes frases del seu darrer llibre, Xirinacs i l’estafa de la transició: la Constitució i l’Estatut, que ha portat per oferir al Sr. Junqueras.   Aquest vol ser comprensiu i acollidor amb la feina feta els anys 70, amb gent que anava de les CCOO a les comunitats cristianes de base, dels representants dels barris a les institucions… En canvi troba estrany que en el “Pacte Nacional pel dret a decidir” no hi hagués cap representat de l’Església catòlica… Caldria saber acollir i acomboiar tothom i fer compatibles els discursos. Veníem d’on veníem i es va fer el que es va poder.

Ja servien el segon —filet ibèric amb picada d’orenga i patata al caliu— i el debat seguia viu. Una metgessa li demana per les retallades. Agafem-nos-ho per on vulguem, però falten 3.800 milions d’euros respecte a l’any passat, argumenta Junqueras. No hi són.  I, si no hi són, no es poden gastar.  És horrible, sí, perquè això equival a tancar els 5 hospitals més grans de Catalunya, les Universitats públiques, els bombers, la Corporació Catalana de RTV i encara queden 1000 milions per retallar. No aguantem. Per això he dit abans que la independència és un deure.

Passen les postres —llaminaduixa— i una mica de cava Lavit Brut Nature D. O. Cava. “Aleshores, com ens ho farem l’endemà de la independència?” Necessitarem una pòlissa de crèdit de 36.000 milions; caldrà un pull d’entitats financeres, pagarés, deute públic als nostres ciutadans, potser cessió temporal de ports i aeroports… L’euro no deixarà de circular: seguiran les exportacions i els turistes.  Seguirem en la zona euro fins i tot si temporalment no en fem part, perquè la moneda en circulació, derivat de les nostres relacions econòmiques, serà l’euro. Si Espanya no vol negociar, el passiu que se’l mengi amb patates. L’endemà de la independència no estarà pas tot resolt. Però aguantaríem com han aguantat altres nacions arribades a la independència.

L’Elisenda Paluzie, entre infusions i cafès, parla de l’Agència Tributària Catalana. L’històric de l’IRPF d’Hisenda no el tindrem, però ens hem d’anar mentalitzant a pagar a la nostra hisenda. Junqueras explica que la conversió a l’islam a la península vingué per una facilitació de les rendes (pagaven un 10% mentre els cristians seguien amb delmes i tota altra mena d’impostos). L’Enric Grabulosa és favorable al  referèndum, però està convençut de rebre bufetades de totes bandes i encara no sap què estem disposats els catalans a posar sobre la taula. En Quim Roca demana quines enquestes internes té ERC i si tindrem referèndum, simple consulta o eleccions plebiscitàries. Junqueras diu que no tenen diners per fer enquestes però que hem de ser astuts. I posa d’exemple la croada albigesa. Quan Simó de Montfort es volia quedar  les terres catalanes atorgades al Papa, Roma posà el crit al cel. Surt la qüestió d’assolir grans majories. Paluzie aporta que a Montenegro se li va exigir el 50% de participació (n’obtingué el 60%) i un resultat del 55% favorable (i obtingué el 56%). Algú deixa anar que al Quebec sempre es parla del 50% més 1. “És que donar la victòria a qui obtingui 50% menys 1 seria tenir nassos!”.

   El Dr. Bordas demana pedagogia. Se l’informa del grup Wilson i d’altres actuacions. R. Vilavella planteja el descrèdit de la classe política i demana com s’ho farà ERC quan hagi de governar  per captar tot el talent desaprofitat.  Junqueras respon  que bons professionals en alguns camps (empresa, ensenyament, etc.) no són cap garantia de ser bons gestors polítics. Altrament, per atractius econòmics, no fas anar ningú a la política. Posa com exemple que ell vivia molt millor com a professor universitari i col·laborador de mitjans abans de dedicar-s’hi i que sovint té la temptació de plegar.  Ara bé, un dels símptomes que el procés és sòlid és el de la implicació de les dones. I posa l’exemple de la Marta Rovira, 36 anys, casada, amb una filla i el seu exemple propi: el març del 2011  encara no militava a ERC i el setembre n’era el  president. Vam anar a buscar l’Alfred Bosch. En el futur ens podem equivocar, evidentment. Sé que d’aquí un temps totes les nostres virtuts poden esdevenir defectes. Però farem les coses tan bé com puguem i sapiguem fer-les.

Són les 11 i deu. L’Arcadi, implacable, consulta el rellotge i diu que és hora de plegar. Se li ofereix un gravat de Domènec Fita amb el rostre del president Macià.  Fem la fotografia de grup a les escales de l’hotel.  Arriba de banda de mar la brisa fresca de nit estiuenca que ens eixoriveix una mica de tants bits d’informació. Ningú no té ganes de fer-la petar una estona més ni al menjador ni als jardins de l’hotel com fèiem altres anys per celebrar l’arribada de l’estiu. Algú comenta que avui hem tingut l’honor d’escolar el futur president de Catalunya. Amén!

Biografia (Viquipèdia i web pròpia)

Oriol JUNQUERAS nascut a Barcelona l’any 1969, és un historiador i polític català. És President d’Esquerra Republicana de Catalunya i Alcalde de Sant Vicenç dels Horts. És llicenciat en Història Moderna i Contemporània i doctor en Història del Pensament Econòmic per la UAB.

Va estudiar al Liceu Italià de Barcelona i després va fer estudis econòmics a la UB, tot i que va acabar inclinant-se per historia a la UAB. Actualment és professor agregat al departament d’història moderna i contemporània de la UAB i dona classes en “Història premoderna de l’Àsia Oriental” i “Les bases del Món Modern”.
Ha col·laborat en diferents mitjans de comunicació, com ara en els programes “En guàrdia” i “El nas de Cleòpatra” de Catalunya Ràdio, en els programes “Minoria absoluta” i “Tu Diràs” de RAC 1 i en el programa “El favorit” de TV3.

Ha treballat com a guionista i assessor en sèries documentals de televisió, com “L’Onze de Setembre de 1714”, “Els Maquis: La guerra silenciada” o “Conviure amb el risc” o “Barcelona sota el franquisme”, entre altres.

És promotor de la plataforma Sobirania i Progrés i membre del Consell Directiu de la Institució Cultural de la Franja de Ponent. És soci del Centre Excursionista de Sant Vicenç dels Horts i de l’Orfeó Vicentí. Des de 2008, just un any després que s’estrenés a la xarxa el diari digital directe!cat, va agafar el relleu de Joan Camp en la direcció d’aquest mitjà electrònic d’informació i actualitat.

El 2009 l’executiva d’Esquerra Republicana de Catalunya ratificà la seva candidatura com a cap de llista del partit per a les eleccions europees. Tot i ser regidor d’ERC a l’Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts (Baix Llobregat) integra les llistes com a independent. Finalment aconsegueix ser diputat en el Parlament Europeu per la coalició Els Verds-Aliança Lliure Europea.

El 2011 es va convertir en alcalde de Sant Vicenç dels Horts, després de rebre els vots de la candidatura que liderava, Junts per Sant Vicenç (Vicentins pel Canvi + ERC), ICV-EUiA i CiU, deixant el PSC, a l’oposició.
El 9 d’octubre de 2012 Junqueras escrigué un article en El Periódico en el qual afirmava rotundament que “El castellà també serà oficial a la República Catalana” a desgrat de la representació limitada del seu partit i d’un futur poc previsible.  És cap de llista d’ERC-Catalunya Sí a les eleccions catalanes convocades pel 25 de novembre de 2012.

És autor i coautor de diversos llibres, entre d’altres:

Els catalans i Cuba, 1998.
La batalla de l’Ebre. Història, paisatge, patrimoni, 1999.
La presó Model de Barcelona, 2000.
Manel Girona, el banc de barcelona i el canal d’Urgell. Pagesos i burgesos en l’articulació del territori, 2003.            Guerres dels catalans, 2003.
Guerra, economia i política a la Catalunya de l’alta edat moderna, 2005.
Economia i pensament econòmic a la Catalunya de l’alta edat moderna (1520-1630), 2006.
Camí de Sicília, 2008
Les proclames de sobirania de Catalunya (1640-1939), 2009