Tertúlia-sopar amb el Dr. Joan Tugores – dimarts 6 de març de 2012

Aquest darrer dimarts, varem gaudir també d’una magnífica tertúlia, aquest cop amb el Dr. Joan Tugores. Una colla que varem totalitzar un nombre de comensals al voltant de la taula, com si d’una alineació d’un equip de futbol es tractés, això si de Messi va oficiar clarament el convidat. I és que només començar, en Jordi Martinell  que en feia la presentació del convidat, va fer un incís comentant que havent-hi en Jordi Roche – que iniciava la seva primera participació a les tertúlies com a gironí i a qui varem donar i donem des d’aquí la benvinguda-, també li hagués agradat començar parlant de futbol i es clar del  Barça, però que amb aquest convidat de luxe tocava parlar d’economia. Tot i que, encara no s’havia jugat el partit de Champions amb el Bayer Leverkussen, que com sabeu va acabar amb el resultat de 7 a 1  i amb 5 gols de Messi!!! El d’en Tugores, després tots hi hem coincidit, també va ser un “partidàs”.

En Jordi Martinell ens va explicar, tot ampliant la breu referència del Curriculum Vitae adjunt, que abans de ser rector de la UB el Dr. Tugores va ser director de l’Escola Universitària del grup Cett . Llavors el Dr. Tugores ens va puntualitzar, que a més hi havia estat molt bé, li havia agradat molt ser-ho i durant aquell any i mig ho havia fet amb una gran il·lusió. Fins i tot ens va confessar, que allà és on havia fet les “conspiracions” per concretar la candidatura a rector de la UB. En Gaspar Espuña va aprofitar per manifestar públicament la gran estima personal i professional que li manifesta i per agrair-li també la seva. Mentre degustàvem l’aperitiu amb els carquinyolis de pipes, la cullereta de txangurro i piquillo i les delícies de perdiu amb sèsam, en Jordi ens va comentar que el Dr. Tugores havia fet la tesis doctoral amb en Joan Hortalà. Llàstima que un compromís, un viatge fora de Barcelona, va impedir a l’Hortalà poder-hi  compartir taula i a nosaltres el seu diàleg.

Ja amb el primer plat a taula, uns mil-fulls de foie i poma, acompanyat d’un bon vi negre de la Ribera del Duero (Valdubón Roble), en Joan Tugores va fer referència, entre d’altres qüestions, a alguns dels efectes personals de la globalització. Així ens va parlar que ha hagut de donar més d’una conferència a un lloc tant remot com la Xina (reclamat a més per una universitat d’elit d’allà). Em sembla prou rellevant tenir-ho present, en tant que ha estat una de les primeres personalitats de l’estat en fer-ho, i si no vaig errat, probablement la primera.

La seva dissertació inicial sobre la economia a la zona euro i d’Espanya en particular, va començar explicant els que per ell són els dos grans errors en la posada en marxa de la Unió Europea. De fet la resposta a Europa arriba amb la integració com a via de solució definitiva en la resolució dels conflictes, excloent-hi així les històriques  matances dels conflictes armats.

La primera errada, segons en Tugores, va ser fer la unió monetària sense la integració política. Mai abans havia passat enlloc. Llavors va analitzar, amb prou detall, el cas dels EEUU, on allà varen començar la unió política mantenint monedes diferents, que la realitat diària els va fer veure la necessitat d’unificar, i que varen aconseguir sense problemes atesa la unió política prèvia.
La segona errada va ser creure que l’espai monetari integrat es faria automàticament, quant la realitat ens ha demostrat que no ha estat així. El sistema financer no ha canalitzat l’estalvi vers l’activitat productiva, com calia esperar.

Tot seguit va fer referència a l’esquizofrènia de les polítiques contractives, com darrerament ja s’ha dit fins i tot des del mateix MIT.
Analitzant el cas espanyol, només cal veure que tot i les retallades, el 2011 només s’ha aconseguit retallar el dèficit existent en 8 dècimes, i ara el tenim situat a un enorme 8,5% del PIB. En Joan Tugores considera que hi ha medecines traumatològiques i medecines regeneratives. Dons bé no només calen les primeres com s’ha fet, també i principalment calen les regeneratives, que ens han de permetre un cop aconseguida la estabilitat pressupostària, poder afrontar mínimament el futur en condicions que ens permetin la competitivitat i la productivitat necessaris per mantenir el nivell de benestar, tot i que aquest hagi de ser inferior al dels darrers anys. És evident, continua, que hem perdut 5 punts del PIB per sempre!!!.
Només sortirem de la crisis quan recuperem alguna part d’aquests 5 punts.
Enguany l’exportació és el que ens està funcionant millor, particularment en les empreses de 50 a 200 treballadors.
Quins són es 3 principals països exportadors? Dons són Alemanya, Xina i EEUU, amb uns volums d’exportacions totals enguany molt comparables entre si. Però mentre que Alemanya té 90 milions d’habitants, els EEUU en tenen 300 i la Xina més de mil. Com és això possible? Mentre el cas xinès s’explica pels baixos salaris, l’americà per la potència comercialitzadora. El cas alemany ho és per la competència tecnològica. Alemanya té una potència brutal amb les seves milers d’empreses mitjanes i ens en mostra el camí.
La millora de la productivitat és molt necessària, i no només ha de venir de la tecnologia. A Catalunya tradicionalment hem tingut una bona visió del que li cal al mercat, per exemple, fixeu-vos amb les tres bessones,…i aquest és el camí per on hem d’anar.

I ens varen servir el segon plat, un excel·lent rap a la planxa amb cap i pota!!.

D’excel·lent almenys hem coincidit en qualificar-lo molts dels gironins assistents al sopar. Des d’aquí aprofito per felicitar-ne públicament el xef de cuina del restaurant de l’hotel Alimara. A la pregunta sobre, i ara Grècia què?, en Joan ens va fer un símil molt il·lustratiu. Si mirem als EEUU, es preguntà, quin podria ser un estat equivalent a Grècia per la Unió Europea?. Posem que Winsconsin. Dons bé, algú als EEUU es preocuparia si Wisconsin tingués problemes?
Dit això, també cal tenir present que a la Unió Europea, es tenen present elements rellevants de cohesió social i per tant es concebé la unió en forma molt diferent a com ho fan els EEUU, la Rússia i Xina.
En Xavier Ferrer es preguntava la raó per la qual no estava arribant al crèdit alguna part del bilió d’euros, que en dues tongades ha lliurat el BCE als bancs i entitats financeres dels països de la Unió. En Tugores va donar raons de tipus tècnic, com és la necessitat imperiosa de les entitats financeres de tapar els seus forats. La esperança és que un cop tapats, les “escorrialles” arribin a la gent. En Jordi Roche va afegir que probablement una part important no arriba ja que l’administració pública ho absorbeix per les seves necessitats. En Jordi tot seguit va afegir que com a empresari tenia clar que les seves empreses estaven reduint dràsticament les necessitats d’apalancament fins a eliminar-lo completament, afirmant que la banca havia perdut la complicitat i la confiança amb els empresaris. La política de canvis constants dels directius de la banca no ha estat bona. Amb la banca d’avui, no hi veu prou base ètica o moral. S’ha perdut aquella confiança i complicitat personals que fa uns any hi havia hagut  i va deixar en l’aire, com des de la banca ho pensen resoldre en el futur. Creu que és una visió que està agafant cos avui entre els empresaris. D’aquí a cinc anys, ens comentava, quant es vulgui engegar la màquina no es podrà. Quan els bancs vagin a oferir-los crèdit llavors probablement molts empresaris no els necessitaran i llavors què faran?.
En Roche també va comentar la necessitat de resoldre algunes qüestions o situacions que es donen avui dia, que porten al que va anomenar com la mort civil. Quant algú no pot tenir una tarja de crèdit per raó de fets o situacions anteriors o bé quant, per exemple, per una errada en la inversió en l’habitatge propi, no havent calculat que hom es podia quedar sense feina i per tant no poder retornar el corresponent crèdit. I llavors es va preguntar, no es podria pagar part del deute directament en actius immobiliaris? En Tugores li va respondre que efectivament si seria possible. La qüestió però, seria més aviat política, en raó de les conseqüències que podria comportar. Explicà que, per exemple, a Palma de Mallorca, la seva ciutat natal, hi havia barris on no es podia demanar un cafè ni en català ni en castellà, només en alemany.

Mentre ens portaven les postres, unes maduixes amb nata acompanyat d’una copa de cava Freixenet Brut Nature, en Tugores ens va detallar i desglossar la seva recepta per sortir-nos-en, amb la exposició de les tres variables econòmiques bàsiques amb valors, a tenir molt present: l’estalvi (que vol dir pensar en el futur), la productivitat (que significa formar-se) i la qualitat de les institucions (que és qui ha de resoldre els conflictes distributius). Després de tot, ens estava  donant el seu corol·lari, molt ben argumentat, que ens permetia una visió optimista cara el futur, malgrat l’amplia exposició, tant ben retratada,sobre la situació actual.

Després del cafè i alguna copa, puntualment a mitja nit varem donar per acabada la magnífica vetllada.

Biografia de Joan Tugores

Joan Tugores Palma de Mallorca (1953)

Llicenciat en Dret i en Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona (1975).
Doctor en Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona (1980)
És professor de Teoria Econòmica des del 1977 i Catedràtic de la Universitat de Barcelona des del 1986.
Degà de la Facultat d’Econòmiques de la UB (1993-1998)
Vicerector de Relacions Internacionals e Institucionals (1998-2000)
Rector de la mateixa Universitat del 2001 al 2005.
Del 1999 al 2001 va ser president del Comitè de Normativa i Ètica Professional del Col·legi Economistes Catalunya (1999-2001).
Des del 2006 és coordinador del Fòrum d’Entitats de Coneixement de l’Observatori de Mercats Exteriors d’ACC1Ó.

És autor de nombroses publicacions en els àmbits d’economia internacional i globalització, i entre elles:
“Economía Internacional” (McGraw-Hill, 2005).
“Economía Internacional: globalització i integració regional” ((McGraw-Hill, 1ª Ed. 1993, 6ª Ed. 2006),
“I després de la globalització?” (2008),
“Integración regional y políticas públicas” (2006),
“Competitivitat i cohesió social a un món global” (2006),
“Economia: text per a batxillerat” (2009).

Així mateix, publica amb regularitat a mitjans de comunicació, entre ells, La Vanguardia, Expansión.i Món Empresarial.