Tertúlia sopar amb el Dr. Josep Brugada, professor de Medicina de la UB, cardiòleg de l’Hospital Clínic de Barcelona i cap de la secció d’Arítmies de l’Hospital Pediàtric Sant Joan de Déu i de la Unitat d’Arítmies de Clínica El Pilar-Sant Jordi, dimarts 1 de març de 2016

Avui som molts, i ens paren taula al menjador gran, perquè no cabríem al saló privat habitual, probablement perquè en aquest menjador no estava previst que hi hagués ningú més. De fet, abans de començar la tertúlia, volem agrair l’ajut i suport administratiu rebuts en la gestió d’aquests sopars en l’hora de la jubilació de la Sra. Monique Rous de Madinhac. L’Enric Calzada entre algunes reflexions i cites li llegeix, públicament aquest poema que en Lluís li havia suggerit i, que hi coincideix, li escau molt bé:

 

Una dona forta, qui la trobarà?
És més preciosa que les perles.
Tothom  confia en ella:
Difon el benestar i no malestar
tots els dies de la vida.
Sempre treballa amb delit.
És de nit i ja es lleva;
prepara el menjar per als de casa
i la feina a tothom.
Es posa amb energia a la feina,
fa anar els braços amb vigor.
Comprova que els negocis marxen bé:
en plena nit encara té encesa la llàntia.
Obre la mà als pobres,
l’allarga als necessitats.
Parla amb sensatesa,
els seus llavis instrueixen dolçament.
Tothom va  a felicitar-la,
els seus en canten lloances:
Reconeixeu-li el fruit del seu treball:
per tot el que fa, rebrà pública lloança.

Són fragments del llibre dels Proverbis de la Bíblia.
La Monique n’està molt agraïda i mormola “És massa, és massa”, tot adreçant unes breus paraules de satisfacció, d’agraïment i record.

Tanmateix i tot seguit i en nom del grup, li lliura un petit detall de record, una litografia del pintor barceloní Ramón Aguilar Moré (1924-2015), on es palesa una  pintura amb una clara  influència expressionista. El pintor construïa les teles des d’una base esteticista, de forma que feia ús de tons decorativistes  recorrent  a uns  colors ben intensos. Amb referents impressionistes Aguilar Moré es va decantar vers la figuració, tot i que la seva obra artística va passar per diferents etapes: naïf, expressionisme, cubisme i realisme. Hàbil en el dibuix, acostuma a crear atmosferes d’un cert neo-romanticisme. Enamorat del jazz, sovint el reflecteix en els seus temes, com pot ser el cas que ens ocupa. S’hi pot apreciar la sòlida estructuració de la escena, que es mou entre el rigor i la sensació de moviment.
L’Enric també vol fer memòria expressa d’un gironí del grup, gran contertulià que ens ha deixat,  Josep Trias, economista de Sant Martí de Llémena,  mort el dia 7 de febrer a causa del càncer que arrossegava, de qui exposa la seva trajectòria professional, d’ençà que, provenint del BNP Paribas i Fortis, com a gran economista i expert en fons d’inversió entre d’altres que era, topà amb Joan Antoni Samaranch, que devia influir que poc després alguns l’haguessin pogut tenir de company a la Caixa. Va fer arribar a la seva vídua i fills unes lletres de condol en nom de tots. I encara volem recordar una de les convidades als nostres sopars, la senyora Muriel Casals, també economista, que ens acompanyà el dia 7 de gener de 2014 i morí el dia 14 de febrer de 2016 arran d’un infaust accident de trànsit. Havia estat professora d’en Lluís Busquets, present al sopar, a Periodisme i companya professional del catedràtic en Paleontologia Jordi Martinell, que pren la paraula i explica com van coincidir l’un en el vicerectorat d’Internacional de la Central  (UB) i l’altra en el de l’Autònoma i van lligar actuacions i viatges diversos, durant els quals  es manifestà amb el tarannà serè i amical que la caracteritzà i que la premsa va testimoniar arran de la seva mort.

Acabats aquests records, tant emotius pel grup, el Dr. Josep M. Bordas presenta el nostre convidat d’avui, tot assegurant que ara com ara, més que la tecnologia esclafi els metges són els metges que, necessitats com n’estan, acaben esclafant-la. I en cardiologia és fonamental i necessària del tot. Sovint tenen al cap pràctiques que només poden posar en marxa quan els arriba aquesta tecnologia. Ens advera que molt poques vegades es dóna el cas que el nom d’un metge en plena activitat serveixi per denominar una malaltia o  síndrome com passa en el cas de la síndrome Brugada una disfunció cardíaca relacionada amb la mort sobtada cardíaca (MSC) que van descobrir ell i el seu germà gran, Pere, també cardiòleg. Afegeix que els metges catalans, i del Clínic en particular, són d’una mena especial per la seva formació perquè aprenen a fer assistència i a fer de professors, però també gestió, política, investigació i que el nostre hoste d’avui és dels que, després d’anys d’haver fet gestió, fins arribar a la direcció mèdica de l’hospital, un cop exhaurits els anys previstos al càrrec, ha tornat a l’assistència mèdica i a les classes, amb tota normalitat.
Quan el doctor Brugada pren la paraula, assegura que li agrada exercir de banyolí i de gironí i que en els congressos tothom es pensa que ell es el fill del Brugada que donà nom al síndrome actualment tant conegut arreu del mon en medicina i, particularment, en cardiologia.

«Jo vinc d’una família normaleta de Banyoles. El meu pare era pollaire. S’alçava a les 4 del matí, corria mercats, matava aviram, gallines i conills, i en venia la carn. Havent dinat, era un home elegant que anava amb corbata, ben vestit i clenxinat, anava al cafè. Els seus amics, ens deia, parlen de milions i jo de pessetes, dons a mi una pesseta de més o de menys em representa guanyar o perdre en les vendes del dia. La mare, una dona exigent, era de la Bisbal d’Empordà i ens feia anar tots de vint-i-un botó. No volia que treballéssim  de pollaires. Ens va fer aprendre a tots l’anglès amb el senyor Torrent, quan ningú no el parlava.  I volgué que els tres germans féssim carrera. Quan en Pere, sis anys més gran que jo, acabava medicina, jo començava. Quan jo vaig acabar, en Ramon vuit anys més jove que jo i que ha muntat la facultat de medicina de la UDG, encara feia el batxillerat. Tots tres som cardiòlegs amb especialitats diferents, l’un dedicat a les cardiopaties, l’altra a les arítmies i l’altra a la genètica. Cap altre metge a la família abans. I ara només una neboda, la Geòrgia, filla de la germana que vàrem perdre,  completa les especialitats i és cardiòloga pediatra a Sant Joan de Déu. Però jo vaig començar de metge de poble a Riudarenes. “Médico titular por oposición”, de les darreres, l’any 1981-82. Obria al consulta a les set del vespre, quan la gent havia acabat la feina. No els podia pas partir la jornada. Tenia 23 anys i en volia més, per això la decisió d’anar plegats amb la muller a Montpeller a fer cardiologia.»
L’home ens explica que portà una joventut molt accelerada, segons la seva muller. El 1981, als 22 anys,  es va llicenciar en Medicina i Cirurgia per la Universitat de Barcelona: « Tot a la vida m’ha passat molt aviat. Vaig entrar a medicina als 16 anys i vaig acabar la carrera als 22. Als 23 em vaig casar, als 25 era pare per primera vegada. En seria una segona. Als 30 anys jo tenia la vida estabilitzada. Entre el 1983 i 1987 vaig treballar al Servei de Cardiologia de l’Hospital Saint Eloi, a Montpeller, i vaig ser investigador del Laboratori de Fisiologia Cardiovascular de la Universitat d’allí. Em vaig doctorar. Vaig tenir l’oportunitat de fer recerca a Holanda i entre  1988 i 1991 em varen nomenar Investigador de la Reial Acadèmia Holandesa de les Arts i les Ciències així com professor del Departament de Fisiologia de la Universitat de Limburg a Maastricht. Sou, pis, plaça fixa  i estabilitat i vida estructurada a Holanda. Parlàvem holandès. Quan havia sortit l’oportunitat de Montpeller, li havia dit a la meva dona que sols tornaria si podia ser metge adjunt del Clínic…»
—I va tenir la oportunitat.
—Mi va cridar en Paco Navarro, de Gironella, el germà de Vicenç, el politòleg i sociòleg català, catedràtic de Ciències Socials a la Pompeu (UPF), que enguany ha col·laborat en el programa econòmic de “Podemos” i va tancar la llista de CSQP a Barcelona. En Paco s’havia especialitzat en tècniques de cateterisme a Chicago i duia el Servei de Cardiologia i Unitat Coronària. Recordo que en saber la notícia, amb la muller ens vàrem mirar i  no vàrem tenir cap dubte. Això si vàrem tenir clar que volíem que els fills creixessin a Banyoles, malgrat que jo hagués d’anar i tornar de Barcelona. I efectivament el 8 de novembre del 1991 vam tornar a Banyoles. I em vaig fer tips d‘agafar la TEISA. Hi llegia, hi dormia i hi pensava… Com podeu deduir dons, estic orgullós de venir a aquest sopar i fins i tot de participar amb el grup, dons sempre he volgut exercir de gironí. Llavors, el Clínic, no tenia servei d’Arítmies, en vaig crear la unitat i ara és un dels tres de referència d’Europa. I un dels cinc grups de recerca en el món que més publica en el camp de l’arítmia, tot aconseguint-hi, a més, moltes beques. Vaig ser cap de Servei de Cardiologia i després Director del Institut del Tòrax i el 2008 em van elegir director mèdic del Clínic. Ho vaig acceptar  amb la condició de poder seguir treballant a la Clínica del Pilar i amb el tema de les arítmies pediàtriques a Sant Joan de Déu, on intervenim arítmies perquè un de cada 120 nadons neix amb cardiopaties congènites; ara, a Sant Joan de Déu, ens hem convertit en un centre de referència per a tot Espanya. Som el primer centre per arítmies pediàtriques a l’estat, ningú més ho ha tractat a Espanya. Això ha fet créixer molt la feina i enguany no hi vaig un dia a la setmana sinó dos. Sabia que de director mèdic hi podia estar un màxim de vuit anys. Així que aquestes dues condicions, posteriorment em varen facilitar la tornada de la gestió a l’assistència, formació i recerca. Els anys de Direcció mèdica del Clínic, foren temps de retallades. Els metges de l’Hospital vam perdre el 27% del poder adquisitiu (quan el sou mig és de 2.700,00€). Si es va haver de baixar el pressupost global entre el 15% i el 20%, el 12% va anar a sous.
En Lluís li explica que a la xarxa males llengües diuen que  el 2014 ho va deixar perquè  no volia deixar el sector privat. «El 2012 em van tornar a elegir amb el 86% de vots, 10 punts percentuals més que el primer cop. Dos anys després es va iniciar el procés de transformació del Clínic en una nova entitat jurídica. Mai he promocionat ningú si no te per endavant 4 anys de marge. Si demanava que la gent no acceptés càrrecs si no tenia un projecte de 4 anys o més,  servidor també havia de complir. Va ser elegit per a la direcció mèdica un altre gironí, el Dr. Campistol per a poder portar a terme aquest procés.

Porten l’aperitiu: taps de pernil ibèric, navalles amb escabetx cítric i xips de carxofa amb romesco. Deixem que mengi una mica.

Hi ha qui opina que això de privacitat en el sistema sanitari català (un 20% és privat i un 80% públic) no s’explica mai prou bé. Ni tan sols el “Barnaclínic+”. Qui parla dóna per suposat que l’anunciada sortida de la xarxa pública de l’Hospital General de Catalunya i de al Clínica del Vallès no li deu caure gens bé, al doctor.
«No, és clar. Mirin, els ho explico. Imaginin que al Clínic hi ha 30 genolls per operar, per posar-los una pròtesi. El trentè està programat per d’aquí un mes. Però resulta que el desè, posem per cas, no vol esperar, i com que té una mútua o diners, pot pagar-s’ho. Pot anar a una Clínica privada (on el metge li cobrarà el que està estipulat, posem 500€ on la clínica de fet li facturarà uns 5.000 €) o fer-s’ho al Barnaclínic+, en hores en què els quiròfans no funcionarien, on el metge cobrarà 1.000€ i els altres 4.000€ aniran per a l’Hospital Clínic. Amb el benefici que el trentè de la llista el podran operar abans. Tan difícil és d’entendre?  Ja sé què li respondria un purista. Que si el Clínic operés matí i tarda, el desè també entraria a les operacions. Però, el sector privat seguiria. Tractem igual els pacients del Pilar que els del Clínic. No hi ha medecina pública o privada. Hi ha bona o mala medicina.»
Ja que l’ha esmentat, un dels contertulians afectat arítmia es fa creus dels canvis del Centre Cardiovascular Sant Jordi, ara lligat al Pilar, antic referent espanyol de cardiopaties. El doctor confirma que de la Caixa de Catalunya va passar a Clínica Tres Torres per 500 milions de pessetes. «Una ganga. Però calien 10 M € per a la remodelació. La Caixa de Catalunya no havia invertit gens. I, sí que fou un  gran referent, cert. El visità fins i tot el Dr. Christian Bernard.»
—Es diu que va comprar la Clínica el Pilar, per 40M€, car i a crèdit. La Sant Jordi es pensava vendre per 20M€. Eren temps de vaques magres. Arribà el concurs de creditors.
—Ara, després de moltes giragonses,  fa part de Quironsalud.
Resseguim aquestes giragonses. El 2011, el fons de capital risc CVC adquirí IDC Salud al grup suec Capio per 900M€. El 2012, Dougthty  Hanson, un cop convertit en accionista principal del Grup Quiron, va promoure la fusió amb USP (United States Pharmacopea) Hospitals i el 2013 adquirí la Teknon de Barcelona a Magnum capital. Amb la compra del 61% del capital de Grup Quiron al fons Dougthty  Hanson, s’aconseguí el grup hospitalari privat més gran d’Espanya controlat per CVC, amb 40 establiments i 30 centres sanitaris, entre els quals, a Barcelona, Dexeus, Sagrat Cor o Clínica del Pilar. Algú dóna dades de Metges de Catalunya del passat setembre: les contractacions de CatSalut al grup privat IDC havien augmentat de 71,1 milions el 2010 a 82 milions el 2013 (+15%). Les preguntes salten per òbvies:
—Si teniment compte que CVC Capital Partners tot just es va fundar el  1981 com a filial europea de Citicorp capital risc, no ho troba molt opac, tot plegat? O és que ja tenim el negoci sanitari a casa nostra, a l’americana? I, quan la sanitat esdevé negoci, malament, no?
—Be, aquest és el sistema que tenim, amb inversors que creuen que es poden obtenir bones rendibilitats en el sector de la salut. El que la societat, els col·legis professionals i els poders públics han d’exigir és que l’assistència que es presti sigui de bona qualitat i acompleixi tots els estàndards que també li exigim a la sanitat pública. Si l’administració vol o necessita contractar o no amb el sistema privat es una decisió de gestió dels recursos. Quan a les inversions en salut per part de les companyies, desenganyem-nos, la indústria mèdica vol fer negoci com qualsevol altra indústria i desenvolupa allò que el món està disposat a comprar. Ho trec del Sala Martín. Ara ho focalitza tot en les cardiopaties i el càncer. Una vacuna per la malària no és negoci ja que els països que la necessiten no la poden comprar. Necessitem polítiques internacionals globals que permetin comprar per exemple la vacuna de la malària a la companyia que la desenvolupi per després oferir-la a qui la necessiti.

Serveixen el primer plat: pèsols amb cocotxes de bacallà i botifarra negra. Un plat d’una suavitat i lleugeresa magníficament aconseguides que amb el contrapunt de la botifarra negra constitueix tot una suau simfonia que ens predisposa d’allò més a la conversa. I els vins. Aquest cop —es va demanar temps enrere— novament són d’un celler ben gironí: Heus* blanc i negre D.O. Empordà, del celler la Vinyeta. Un vi blanc lleuger i fresc on en destaca l’elevada intensitat d’aromes i la llarga persistència. Quan al negre també te aquesta alta intensitat aromàtica i una notable persistència en boca a la que hi afegiríem una bona carnositat, ambdós sorprenen atesa la seva joventut.

Algú li recorda que del 2002 al 2004 va ser vicepresident de la Societat Espanyola de cardiologia i del 2005 a 2009 president de la Societat Europea d’arítmies cardíaques (2005-2009) i membre honorari de la Reial Acadèmia Nacional de Medicina… «Serà més divertit que us digui que des de fa cinc o sis anys sóc responsable de l’equip de cardiologia del Fútbol Club Barcelona.
—Parlem-ne,
—Sí, perquè el Barça, en aquest punt, treballa des de fa molts anys molt seriosament i són 3.500 esportistes de totes les categories. De moment, toquem fusta, no hem tingut mai cap mort sobtada, però, entre dos i quatre jugadors, cada any, els desclassifiquem, no els deixem jugar en cap esport de competició. Poden fer esport normal això si. I sabeu la tragèdia familiar que això suposa? Acostumen a cercar segones opinions i sempre troben algun metge que els diu que si que poden, però nosaltres els diem que a Can Barça no!
—Però passa revista tothom?
—Sí.  I passa revista de la mateixa manera un aleví de 8 anys que arriba al club que un jugador del primer equip, com ara en Messi. Igual que el seguiment posterior. Bé, de la mateixa manera no, perquè els jugadors professionals els costa molt passar revisions. No volen que els trobis res. Si poguessin, tots s’escapolirien, però al final tots hi passen.
—A banda dels equips professionals, com està la relació esport-medicina?
—Malament. Hi ha qui fa curses de llarg recorregut sense ni una revisió de cor. No tothom pot fer maratons! El primer, un soldat grec, s’hi va quedar. A veure si la gent s’ho posa al cap, a banda de la preparació prèvia qui faci aquestes proves hauria de fer-se sempre revisions abans i després.  Avui, sense entrenament, hi ha qui et diu que vol fer els ”Carros de foc”, la ruta de 55km. I 9.200 m de desnivell acumulat que volta d’Aigües Tortes fins a l’Estany de Sant Maurici que van començar quatre guàrdies preparats l’any 87…O la travessa “Cavalls del Vent”, que va començar l’octubre de 2009, una ruta circular de trekking de 80 km i 11.600 m. de desnivell acumulat en un recorregut que uneix vuit refugis del parc Cadí-Moixeró, amb alçades fins a 2.536 metres, que van començar quatre pirats. Després no volen patir arítmies!
—Abans de les arítmies en dèiem palpitacions, però no es normal distingir entre taquicàrdies i arítmies; a més, hi ha gent aprensiva que sempre parla de punxades al cor…
—No estava pas mal dit, això de les palpitacions. Jo sempre demano si les palpitacions són de metralleta ta-ta-ta-ta-ta o de cafetera ta-taata-ta-ta-taa-ta… Metralleta, taquicàrdia; si no, cafetera, arítmia. I quan em parlen de punxades dic que tranquils: el cor no punxa. Quan tens un cor d’un animal sa a la mà, el sents viu, palpitant rítmicament; si té arítmies, és com si estigués ple de cucs, cadascú per la seva banda.
—És cert que baixa la taxa de transplantaments de cor ara que s’havia vençut el rebuig?
—Han baixat els donants de tot, perquè hi ha menys accidents, sobretot de moto. Per tant ho tenim més difícil. A més al haver-hi menys donants òptims, ara agafem cors que abans no s’utilitzaven. A Catalunya se’n fan uns 60 a l’any.

Serveixen el segon plat, corball al forn amb premsat de patata i ceba. Deliciós i suau, probablement el millor peix del litoral i del Mediterrani, el preferit d’en Josep Pla i diuen que és millor que el llobarro i més econòmic. Alguns entesos expliquen que de tant bo que és, ha perdut el gust de peix, però no hi estic d’acord. Té un gust finíssim, de carn molt saborosa amb una certa semblança a la dorada, tot i que és poc conegut i per això mateix sovinteja poc als mercats. És el moment d’explicar-nos com arribà al “Síndrome Brugada” i la seva relació amb la mort sobtada.

«Un 80% de morts sobtades són degudes a un infart. I l’altra 20 %? Ningú no ho sabia. La nostra recerca va començar com una curiositat. De fet un és científic per que és curiós. Et preguntes coses i acabes trobant-ne d’altres. A Maastricht l’any 1986 ens van portar un nen polonès de dos anys recuperat d’una mort sobtada, reanimat pel seu pare. Una germana seva s’havia mort un any abans i els pares estaven escamats. En Pere va veure el seu electrocardiograma i era molt estrany. Vam demanar el de la seva germana i vam comparar els electrocardiogrames de tots dos, i eren iguals. Li vam posar un marcapassos. Passats uns anys, ja el 1989, ens va visitar un senyor de 40 anys recuperat d’una mort sobtada. Amb en Pere ens vam adonar que l’electrocardiograma era igual d’estrany que el dels nens polonesos. Vam anar a l’arxiu, i efectivament coincidia. Tot seguit vam corroborar-ho amb quatre pacients més i vam decidir l’any 1991 exposar-ho en un Congrés Mundial de cardiòlegs a Washington. Ho vàrem explicar i de sobte molts dels cardiòlegs ens varen venir a dir que tenien alguns pacients així. En varen sortir 8 casos més. Hi va haver una certa eufòria  perquè semblava que podríem ajudar  a afrontar la mort sobtada. Un gran rebombori, tothom trobava pacients iguals. Amb en Pere vam fer un article que va costar molt publicar. Només ho va voler fer la revista Journal of American College of Cardiology. A distinct clinical and electrocardio-graphic syndrome: right bundle-branch block, persistent ST segment elevation with normal QT interval and sudden cardiac death (JACC, 1991). Vàrem tenir 15 mil cites. Impressionant!. Se’n parlava als congressos mundials de cardiòlegs, fins que un cardiòleg japonès li va posar el nom de “Síndrome Brugada”. Cada any es continuen publicant uns 250 articles amb la referència a la síndrome Brugada. Tot plegat va permetre veure tota la problemàtica. En Ramón, el tercer germà, que es dedica a la genètica cardíaca, va descriure a l’any 1998 la causa última de la malaltia: un defecte al canal de sodi cardíac genèticament determinat. Ja sabíem que eren una part d’aquelles morts del 20% diferents als infarts i es va fer un model.
—I com es descriu la mort sobtada? Hi ha qui diu que una defunció d’aquestes, judicialment és un envitricoll.
—Hi ha jutges de tota mena i alguns no entenien que  amb una mort d’aquest tipus calia encendre uns semàfor vermell per avisar la família. Ara amb l’Institut de Medecina Legal Català, la cosa ha millorat. La mort sobtada es discuteix des del temps del Dr. Bayés de Luna. Seria el decés inesperat d’una persona que es trobava bé en les 24 hores precedents i que es produeix en la primera hora des de l’inici dels primers símptomes com ara un esvaniment o pèrdua de consciència. La causa és una arítmia anomenada fibril·lació ventricular que fa que el cor perdi la seva capacitat de contraure’s de forma organitzada, per la qual cosa deixa de bategar. Als pacients que tenen risc de mort sobtada, els protegim amb un desfibril·lador implantat (com vàrem fer amb el nen polonès als 13 anys). Ara, gràcies als estudis d’en Ramon, sabem que és una malaltia d’origen genètic, produïda per l’alteració dels gens que dirigeixen la formació de les proteïnes cardíaques que regulen el pas de ions a través de la membrana cel·lular, conegudes com canals iònics. Per això se la considera una canalopatia. El problema no és estructural, sinó elèctric i genètic. Les mesures de reanimació cardiopulmonar aconsegueixen que el pacient es recuperi i l’arítmia desapareix; en aquest cas som davant d’una “mort sobtada reanimada.”
—A la xarxa hi ha un article signat per tots tres germans a “Revista Española de Cardiología”, El síndrome de Brugada y las miocardiopatías derechas como causa de muerte súbita. Diferencias y similitudes; es pot considerar la síntesi final de la investigació?
—Mai no s’arriba al final d’una investigació. Tenim encara molts interrogants. Per això des de la Societat Espanyola de Cardiologia demanem que si s’han produït casos de mort sobtada o de reanimació se’ns comuniqui  amb la màxima urgència a <muertesubitadxt@secardiologia.es>.

Algun dels metges recorda que el doctor ha publicat més de 400 articles originals en revistes internacionals indexades com “Nature”, “The Lance”t, “The New England Journal of Medicine”, “Circulation”,”Revista Española de Cardiologia”,  “American Journal of Cardiology”  i a la cèlebre “JACC” ( “Journal of the American College of Cardiology”), considerada la millor del món en cardiologia….  I afegeix: «Això es diu aviat però és molt difícil».
—Són molt exigents. “The New England Journal of Medicine” publica el 3% dels articles que rep. Un 50% són retornats als seus autors; l’altre 50% passa per revisors especialitzats que tenen la potestat de rebutjar-los. I sé el que em dic, perquè  per exemple vaig ser Editor Associat de l’“European Heart Journal”, de la Societat Europea de Cardiologia, la segona més important del món. En un determinat moment m’arribaven més d’una vintena d’articles setmanals, com una tortura —ser revisor és molt dur, esgota, és honorífic, no està remunerat—, però passaven el sedàs quatre o cinc. Ara me n’arriben quatre o cinc setmanals i és massa i tot… Tot digital, sí. Es busca originalitat i, per tant, indexació..
—Què vol dir revistes indexades?
—Un investigador pot publicar una vintena d’articles i, al cap de l’any, d’altres científics n’hi han citat un. El pes de la seva investigació ha tingut poca incidència. Es diu que te un baix factor d’impacte. Un altre en pot publicar un parell i obtenir una quinzena de cites. En aquest cas el factor d’impacte és alt. La seva investigació ha resultat molt més productiva. Avui a més s’usa l’índex Hirsch, desenvolupat pel físic del mateix nom, on es troben el nombre de publicacions i el factor d’impacte i que calcula la confluència de número d’articles i de les cites que obté i calcula la producció científica d’un investigador. Val a dir que des del Clínic obtenim resultats realment espectaculars.

Serveixen  les postres, dolç de coco i xocolata i una copa de cava, Aria Brut Nature D.O. Cava.

Algú comenta que la seva especialitat d’arítmies al Clínic té tota una història…
«I tant. Primer semblàvem els savis de cardiologia. Tot el dia investigàvem, però no curàvem res. Sabíem molt sobre arítmies, però només receptàvem Trangorex, i no paràvem de fer estudis electrofisiològics que només servien per generar coneixement. No teníem eines. Per sort vàrem viure dues revolucions. La primera revolució va ser els anys 83-84, quan va aparèixer el desfibril·lador implantable. Finalment allò que matava ho controlàvem.»
—Els desfibril·ladors ja s’implanten?
—El 1958 C.W. Lillehai i Earl Bakken  introduïren els dispositius d’estimulació amb piles. L’evolució natural del marcapassos (MP) portà a la invenció del DAI (Desfibril·lador Automàtic implantable) per Michel Mirowski, un jueu polonès que vivia a Israel i que perdé un seu amic per mort sobtada, el Dr. Harry Heller. Assajà amb gossos, vencé tota mena d’incredulitats i el 4 de febrer de 1980, els Drs. Mirowski, Reid i Mower l’implantaren amb èxit a una dona californiana a l’ Hospital John´s Hopkins de la Universitat de Baltimore. Avui tenen una mida de mig telèfon mòbil. Tots els desfibril·ladors són marcapassos, però no a l’inrevés.
—I enguany quant desfibril·ladors s’implanten?
—Centenars de milers cada any al  mon i uns 8.000 només a Espanya. A Catalunya uns 1.000 cada any.
—I la segona revolució?
—Va ser la gran revolució que realment va ser entre els anys 88 i 89. La radiofreqüència. Es tracta de fer servir un catèter per cremar els punts que provoquen la taquicàrdia. Va ser una època irrepetible.
—I així operen les arítmies?
—Efectivament amb cateterisme. En diem ablació. Fem una ablació per radiofreqüència i els pacients es curen. Pacients que havien anat fins a dos cents cops a urgències per taquicàrdies. Un cop mesurada l’activitat elèctrica del cor, destruïm o cicatritzem  el teixit del miocardi que està causant l’arítmia i ja no es patirà més. L’ablació per radiofreqüència utilitza energia tèrmica para eliminar la zona problemàtica; la crio ablació utilitza temperatures molt baixes. Així que després de les dues revolucions, vam començar a intervenir arítmies i implantar marcapassos.
—I el Síndrome Brugada?
—No hi ha tractament curatiu; el que fem és identificar pacients amb risc i prevenir la mort sobtada amb la implantació d’un DAI(Desfibril·lador Automàtic implantable)
—A Girona tothom ha vist unes capses amb un desfibril·lador, principalment a les places dels pobles. El problema semblaria que és saber emprar-lo.
—La província de Girona ha estat el primer gran territori cardioprotegit d’arreu del món, gràcies a la Universitat i a la Diputació. En realitat va sorgir, quan nosaltres, en Ramon i jo mateix des de la Facultat de medicina i la Fundació Brugada, estàvem treballant en aquests projectes, i el president de la Diputació, que tenia un pressupost sobrant derivat del traspàs de l’hospital de Santa Caterina, ens ho va demanar explícitament per a tots els pobles de la província. Ara mateix ni tenim posats 750. A cada poble que n’hi ha, el trobareu a la seva plaça major. Us explico un cas real que va publicar el diari “El Periòdic de Catalunya”. Quatre persones d’un poblet de 200 habitants jugaven a la botifarra havent dinat. Un d’ells va caure en rodó. Què fer? Acabaven de posar el desfibril·lador a la plaça del poble i un  dels jugadors el va anar a buscar. No sabien què fer, però l’aparell deien salvava vides. Van obrir aquell fòtil i una veu els va començar a donar instruccions. Les van seguir i van salvar la vida del company. A Girona d’ençà fa 4 anys que els vàrem posar, ja s’han salvat 34 persones gràcies al desfibril·lador.
—I què cal saber?
—Que cal actuar ràpid, en un ínterim de 10 minuts. Les neurones necessiten oxigen. Hi ha pèrdua de consciència tant sols entre 5 i 10 segons sense oxigen. Cada minut que passa tens un 10% menys de probabilitats de reversió. Posar els dos pegats i seguir les instruccions.
—I a Barcelona?
—vàrem crear una Associació anomenada Barcelona Salut per promocionar hàbits saludables. Després vàrem decidir iniciar el programa Barcelona Ciutat Cardioprotegida. No sabíem on posar-los. Qualsevol ciutadà però té una farmàcia a 250 m. o menys, així que va ser per on vàrem començar. A dins o a fora de les farmàcies? N’hi ha 1.048, de farmàcies. Vam començar amb les que estan obertes les 24 hores; després les de 18h. Ja n’hi ha a 300 farmàcies. A estacions de tren i de metro. A Sants, el primer dia de posar-lo, va salvar una persona. Al metro, i n’és la única excepció fins ara, ens van robar una unitat…
—Quan val un aparell d’aquests?
—Uns mil euros. El podeu trobar a internet. Però, cal revisar-lo periòdicament, talment com un extintor. Tenim sort que els paguen uns sponsors, com ara Philips, laboratoris Ferrer, Menarini, Fiatc, etc. El Banc de Sabadell va esponzoritzar la col·locació als mercats de Barcelona (on hi passen l’any uns 60 milions de persones).
—I com s’estudia la possibilitat de mort sobtada?
—En un 80-90% dels casos és un problema cardíac. Però també pot ser per un aneurisma cerebral o d’aorta i morir-se. A Europa i als EEUU hi ha un 1/1000 per any de morts sobtades. A Catalunya estem al 0,6-0,7/1000 per any. Un 90% d’aquell 90% es deuen a una fibril·lació ventricular. L’altre % restant al fet que no funciona l’electricitat i o la mecànica cardíaca. El cor és una bomba i necessita electricitat per funcionar. La fibril·lació fa perdre la sincronia necessària. Per desfibril·lar donem un xoc elèctric.
—I la fibril·lació auricular?
—Provoca un mal batec del cor, irregular. Però com les aurícules no són les que impulsen la sang, dons se’n ocupen els ventricles, la sang flueix sense problema, però es fan coàguls i pot provocar ictus. Per això en aquest casos es facilita un medicament anticoagulant com el Sintrom per exemple.
—Com es defineix la mort sobtada?
—És aquella mort on la persona afectada perd el coneixement i des de llavors fins la mort passa com a màxim una hora.
—Com es pot prevenir la mort sobtada?
—Cal evitar l’infart, que n’és la causa principal en un 80% dels casos. A banda d’això com en la cura de la salut cardíaca, l’aspirineta que algú comenta està bé, menjar sa, no fumar, fer un exercici normal, controlar el colesterol i la hipertensió. Vaja els factors de risc clàssics. Es tracta de fer una vida sana!

Passen els cafès. El doctor, exemplarment, no en pren.
Un dels presents assegura que el doctor passa temporades al Tercer Món.
«Sí. Des que vaig deixar la direcció mèdica del Clínic, m’he pogut dedicar a la part humanitària. Vaig entre sis i vuit vegades l’any a l’Àfrica, a Egipte, a la banda d’Asswan, i ara mateix vaig a Moçambic, a Maputo,  i m’hi estic una setmana operant arítmies. A Asswan m’hi va portar la Cadena de l’esperança del Dr. Magdi Habib Yacoub, professor de cirurgia cardiotoràcica a l’Iimperial College de Londres; allà el veneren com un sant i malgrat els seus 81 anys encara segueix operant… A Maputo hi arribo amb motxilles i tot d’aparells portàtils i medicaments. Moçambic té 25 milions d’habitants (2013) i 800 metges, menys que els que treballem al Clínic, dels quals només hi ha 8 cardiòlegs. Treballo en un Hospital militar, que porten unes mitges monges i en un de públic, que és un desastre. A cada llit hi ha dos pacient capiculats. Opero en un garatge emblanquinat on a vegades hi passen escarabats….»
—Ha de passar de la realitat més crua a l’excel·lència de la investigació. On arribarem? Amb les noves biotecnologies es parla de transhumanisme, posthumans reparats a peces, gràcies a les impressores 3D, la robòtica i a les cèl·lules mare (amb les quals, l’equip de Yacoub, ha aconseguit una vàlvula cardíaca). Mentrestant, 400 milions de persones viuen amb algun tipus d’hepatitis i empreses com Gilead es fan la barba d’or amb medicaments.
—És cert. Un fàrmac que a Egipte val 900€ perquè està infectada un 40% de la població, aquí val 70.000€, i tenim més de 50.000 pacients amb hepatitis. Això ja es veu que no pot ser. Caldran lleis.
—El càncer?
—El cronificarem aviat, com hem fet amb el SIDA. Ara ningú no es mor de SIDA, encara que cada pacient costi 10.000 € l’any.
—I el sistema ho resistirà?
—Be imagino que com en tot haurem de prioritzar els recursos i les companyies hauran d’entendre que no podem continuar pagant indefinidament preus caríssims per recursos necessaris per curar malalties. Al final la salut és el be mes important que tenim i haurem de trobar l’equilibri entre que podem pagar i que necessitem per tractar el millor possible als nostres pacients.

És mitjanit i, com sempre, cal ser puntuals en acabar. Fem els agraïments al convidat i tot seguit el lliurament d’una litografia de record, en aquesta ocasió de l’artista de sentiment empordanès Modest Cuixart (1925-2007); un treball on empra exclusivament dos colors, el negre i el sèpia, més el blanc del fons del paper, en un tema poc comercial i fins i tot allunyat d’aquella època acolorida de rostres femenins. En aquest cas la obra  ens recorda que va ser un dels artistes fundadors del grup d’avantguarda català Dau al Set, en aquest cas entre l’oníric i el surrealisme, tot mostrant un món propi. Un cavall volant damunt un objecte, que el Dr. Brugada ràpidament va associar a un cor, certament una imatge central que també ens ho va suggerir quan la vàrem escollir. Cal tenir present que el nexe del grup Dau al set era l’estil surrealista: empraven la imatgeria onírica i la literatura de tall incongruent com a fonts d’inspiració. El seu nom sintetitza la setena cara d’un dau, indicant que pretenia anar més enllà dels límits establerts, atès que un dau només te sis cares.
Finalment anem a la sortida per fer les corresponents fotografies de grup a l’escalinata de l’Hotel Alimara i ens acomiadem.

Biografia

(webs de http://www.barnaclinic.com/,    http://www.policlinicamiramar.com i viquipèdia)

Nascut l’any 1958 a Banyoles, casat amb 2 fills, es va llicenciar en Medicina i Cirurgia per la Universitat de Barcelona (UB) l’any 1981. L’any 1987 es va doctorar per la UB amb la qualificació “Cum Laude”. Entre els anys 1983 i 1987 va ser membre del Servei de Cardiologia de l’Hospital Saint Eloi a Montpeller i investigador del Laboratori de Fisiologia Cardiovascular de la Universitat de Montpeller. Aconseguí la especialitat en cardiologia per la Universitat de Montpeller el 1987. Entre els anys 1988 i 1991 el varen nomenar Investigador de la Reial Acadèmia Holandesa de les Arts i les Ciències així com professor del Departament de Fisiologia de la Universitat de Limburg a Maastricht, Holanda. Posteriorment va cursar el màster en Direcció de Serveis Integrats de Salut d’ESADE.
Ha estat becari de la Fundació Joan Bruguera per estudis d’especialització (1984-1986), becari del “Ministerio de Educación y Ciencia” per la formació de personal investigador a l’estranger (1986-1988), becari de la “Sociedad Española de Cardiología” per a estàncies a Hospitals d’Europa (1990) y becari de la Fundació Valverde per a investigació (1991). Va aconseguir la Beca Bayer d’Investigació el 1992 i la Beca Mapfre d’Investigació el 1993 i el 1994.

Cardiòleg de l’ Institut Clínic del Tòrax (ICT) i cap de l’equip de recerca IDIBAPS d’Aritmies, Resincronització i Imatge Cardíaques, des de l’any 1992 va dirigir successivament la Secció d’Arítmies, el Departament de Cardiologia i l’ Institut Clínic del Tòrax del Hospital Clínic de Barcelona. Entre el 2008 i el 2014 va ser el Director mèdic del mateix Hospital Clínic. Dirigeix actualment la Unitat d’Arítmies Pediàtriques de l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona (única unitat de referència reconeguda pel ministeri a tot l’estat espanyol) i la Unitat d’Arítmies del Centre Cardiovascular Clínica del Pilar Sant Jordi de Barcelona.

És professor de Medicina de la UB, professor invitat a la Universitat de Lausanne a Suïssa i de la Universitat de Sardenya (Itàlia).

Igualment és el responsable de l’equip de cardiologia del Fútbol Club Barcelona.

Ha organitzat 48 cursos, dirigit 8 tesis doctorals i ha estat Mentor de 108 fellows internacionals en electrofisiologia i arítmies. Conjuntament amb els seus germans Pere i Ramon, varen descriure una síndrome causant de la mort sobtada: la Síndrome Brugada (trastorn genètic poc freqüent de l’activitat elèctrica del cor), comptabilitzant, hores d’ara, més de 20 anys d’experiència com a referència internacional en el tractament d’arítmies i de la mort sobtada.

Del 2002 al 2004 va ser vicepresident de la Societat Espanyola de cardiologia i del 2005 a 2009 president de la Societat Europea d’arítmies cardíaques (2005-2009) i membre honorari de la Reial Acadèmia Nacional de Medicina.

Ha publicat més de 400 artícles originals en revistes internacionals, com Nature, The Lancet, The New England Journal of Medicine, Circulation, Journal of the American College of Cardiology i American Journal of Cardiology entre d’altres. També ha dut a terme més de 450 presentacions en congressos i escrit 49 capítols de llibres i publicat 10 llibres.
L’any 1990 va ser finalista del Premi d’Investigació de la Societat Nord-americana d’Electrofisiologia i Estimulació (NASPE) a San Diego, Califòrnia. El 1991 aconseguí el Primer Premi d’Investigació en Cardiologia del Col·legi Americà de Cardiologia (American College of Cardiology) d’Atlanta i el 1999 va rebre el Premi “Fritz Ackher” de la Societat Alemanya de Cardiologia i el Premi “Josep Trueta” de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears. L’any 2010 és nomenat Acadèmic Corresponent Honorari de la Reial Acadèmia Nacional de Medicina espanyola. Ha seguit rebent molt premis com ara l’any passat Doctor Honoris Causa per la Universidad Nacional del Sur (UNS) d’Argentina i aquest any Doctor Honoris Causa per la Universitat de Bahia Blanca. Ha estat guardonat amb el prestigiós premi “Rey Jaime I” en la categoria “Medicina Clínica” a l’any 2015.

Es President de la Associació Barcelona Salut per la difusió d’hàbits saludables, de la Fundació Brugada que ajuda a combatre la mort sobtada amb la implantació d’espais cardioprotegits. Realitza, de forma regular, missions humanitàries a Maputo (Mozambic) i a Aswan (Egipte) per intervenir nens amb arítmies cardíaques.5