Tertúlia-sopar amb el Dr. Mariano Marzo, Expert en recursos energètics, dimarts 3 de desembre de 2013

Que si les elèctriques volen incrementar la tarifa, que si el govern de Madrid hi està negociant perquè no sigui així, que si el dèficit tarifari….Em sembla que, entre alguns dels gironins, hi havia interès feia dies a aclarir alguns dels conceptes de l’actualitat relacionats amb la energia i, es clar, també el seu subministrament. I més quant la autosuficiència energètica pot esdevenir un factor rellevant  a tenir present en les estructures d’estat, que enguany el govern, segons se’ns diu, està treballant. Certament comptar de convidat amb el catedràtic i professor  el Dr. Mariano Marzo, va ser tot un luxe i un bombardeig d’informacions i reflexions complexes. Per assentar-les, probablement ens ha calgut més d’una nit, amb aquells sons reparadors i fixadors de la memòria, que el mes anterior ens explicava el Dr. Estivill. Reconec, però, que al llarg de la tertúlia va quedar palès que alguns n’ estàvem ben desinformats. Sospito que el nostre convidat tenia raó quan ens comentava que, probablement, és el cas de molts dels empresaris i ciutadans del nostre país. Però en la regla sempre hi ha la excepció, i entre aquestes en Lluís Busquets per exemple, en parlava feia poc, concretament el passat 16 de setembre, en un magnífic i recomanable article al Diari de Girona, titulat “La energia, un dels problemes”. De fet l’article ens va permetre una certa preparació intel·lectual, per millor aprofitar el que de nou va fer de la tertúlia, una veritable classe magistral. El dia abans ja l’havíem publicat al grup del Facebook i la mateixa nit  facilitat  algunes còpies impreses a taula.

En començar, ja podíem saber, doncs, la importància que la energia té en el desenvolupament d’un model econòmic propi. A l’article en Lluís reflexiona amb dades del Dr. Marzo, afirmant que Catalunya consumeix (segons dades del 2009) un 47,1% de petroli, un 24,6% de gas natural, un 20,1% d’energia nuclear, un 4,1% d’energies renovables,… I només un 24,6% del total té l’origen a Catalunya.  Ara bé amb el 20,1% nuclear que depèn de l’ urani estranger, en resulta una dependència real del 95%! A Espanya la qüestió no es gaire millor: en aquest cas amb un 84,3%! Tant pel que fa al productes derivats del petroli com per al gas, malgrat que des de Catalunya se n’envia més a la resta de l’estat del que no se’n queda dins, la clau de l’aixeta la tenen a Madrid! Ens manquen infraestructures de distribució i d’emmagatzematge, com també d’interconnexió amb França. I, per postres, ens posem “fatxendes” i com a magnífics llepafils fem costat als ecologistes i acceptem les seves tesis: no volem interconnexions de gas amb França (MEDCAT), ni volem que la MAT ens travessi el territori o acceptem uns costos per soterrar-la, que no ens podem permetre…

Tot fent temps per començar el sopar a l’hora habitual, el Dr. Mariano Marzo ja ens va posar a l’aguait del que ens acabaria explicant en gran detall i la veritat, el resum preliminar no augurava massa optimisme en la ben suposada línia de reforçar el sobiranisme, tot confirmant les reflexions de l’article d’en Busquets.  Però en Jordi Martinell començà la presentació mentre ens servien un aperitiu a base de foie micuit, croquetes de bolets i llagostins en tempura amb maionesa de wasabi, explicant que quan més coneixes algú més difícil és resumir-ne el més bàsic i principal. El coneix des dels anys setanta i fins i tot va ser alumne seu. Ens recorda com ambdós varen estar compromesos amb en la lluita política contra el franquisme  i, afegí, que en Mariano va estar detingut un parell de dies a la presó, d’on en va sortir després de fer un gran soroll. Fins i tot el llavors degà de la facultat, per dir-ho suau d’una ideologia absolutament oposada, l’Alfredo San Miguel, el va arribar a defensar perquè en pogués sortir. Es va implicar molt, políticament. En Mariano és una persona molt constant amb tot allò que emprèn. Ja des d’un bon començament veié la necessitat de la col·laboració universitat-empresa, que ha portat sempre a terme.

Va aconseguir la càtedra d’estratigrafia i a partir d’una substitució d’un col·lega es va endinsar en el món dels recursos energètics. I el Dr. Marzo afegí: «Per sorpresa meva, curiosament, llavors ningú no es dedicava a aquest camp. És un tema estratègic i sorprenentment encara avui no ho és a Catalunya. Hi ha molts Think Tanks, però enlloc no s’estudien els recursos energètics. La gent encara no li dona importància.».

El Dr. Marzo llavors prosseguí explicant-nos que ell havia passat per tres etapes:

-Autoafirmació en el propi camp (vers la excel·lència tècnica);
-Necessitat de transcendir el món acadèmic (la relació amb el món industrial era un estigma);
-El coneixement transversal (per arribar a la societat).

A partir de la guerra de l’Iraq, és quan s’especialitzà definitivament en els recursos energètics.

«Com definiríeu l’energia? Potser com la capacitat de fer un treball…O també com la de transformar la matèria o… En el millor dels casos hi aplicarem una fórmula com ara treball per temps… Però hi ha tot una altre visió, anglosaxona, que em sembla tot una descoberta: “Power is Power” que podríem traduir per “l’Energia és Poder”!, la qual cosa implica capacitat per liderar.

Aquest tema em fa gaudir molt, doncs el trobo absolutament transversal. I, a més, en el món de la energia hi trobem un munt de problemes. El 30% de la població mundial consumeix el 80% de tota la energia primària. De sobte el 70% restant es desperta. Què hem de fer? Cal ser resilients. És a dir cal preparar-se per poder-s’hi enfrontar i respondre. Crec que és el més intel·ligent.

Arreu està ple de trilemes! No en podem arreglar-ne un sense afectar els altres dos. El principal en la qüestió és el trilema de les tres E: Environement (medi ambient, amb el tema del canvi climàtic per a parlar-ne llarg…), Economy (empreses competitives, però, per exemple amb un cost als EUA tan barat és impossible competir i tenim empreses, com la petroquímica de Tarragona, on la energia representa un 95% dels seus costos…) i Energy Security (dependència i seguretat jurídica de subministrament: d’energia en produïm prou, però el problema és fer-ho a preus assumibles i al ritme de la demanda).

No fem bé les coses i la geopolítica no està anant bé. Sabeu que el petroli suposa el 95% del transport? El quid de la qüestió és el binomi petroli-transport. Què fer? Doncs donar a la energia el màxim nivell estratègic del país. No tenim política energètica pròpia i ens deixem portar per la visió de la UE, resumida en el mantra del 20/20/20 que diu que em de reduir el nostre consum en un 20%, incrementar l’ús de renovables en un altre 20% i reduir les emissions de CO2 en un 20%. Cal un pacte per més de 4 anys, com fan a Dinamarca o a Gran Bretanya, on a diferència de nosaltres, tant a nivell espanyol com català, li donen tanta importància que hi tenen Ministeris d’Energia. Cal gestionar la demanda. L’empresa ho fa, doncs els hi va la productivitat. Els particulars no ho fem com caldria. A les centrals nuclears, per exemple, ara mateix li queden 10 anys de vida, si no decidim prorrogar la seva vida útil. I no en parlem. I és el 50% de la electricitat que consumim!  La qualitat del servei anirà a la baixa per manca d’inversions en la xarxa i ningú no preveu res! És un problema de qualitat del subministrament. I la Unió Europea es manté com un quixot. Ens ho encareix tot i ens fa poc competitius. No hi ha consciència!

Per això és un tema complex. La gent no pensa en la complexitat i per això tenim un problema. Veiem que el món avui tendeix a la simplicitat, pensem per exemple en el twiter com a medi de comunicació, paradigmàtic en aquest sentit… Com volem doncs, que els polítics actuïn en el sentit de la complexitat, que és el que caldria?.»

Ens havien servit el primer plat, una coca de bacallà, albergínia i ceps amb vinagreta d’escabetx ben acompanyat amb un vi negre Nauta Criança D.O d’Alacant, però ningú no interrompia i, és clar, el convidat no podia ni menjar…Llavors algú, tot reflexionant amb el que tot plegat implicava, va pensar que potser el fracking a llocs com Riudaura o la recuperació del magatzem de l’antic camp de petroli d’Amposta com a magatzem de gas davant de Vinaròs, no els podíem defugir i potser calia aprofitar-los. La pregunta era òbvia: què hi ha de tot això?. «Quant al fracking, res de res; a Riudaura no hi ha res a treure de no convencional, únicament, potser, gas convencional, del de tota la vida, que s’extreu sense utilitzar la tècnica del fracking, així que tot plegat és soroll sense motiu. Hi ha col·lectius ecologistes que diuen que es fa fracking, quant en el pitjor dels casos s’estan recollint dades. Actuen per si de cas n’hi arribés a haver, tot i que com deia sabem que no n’hi haurà. A més, s’expliquen raons sobre la base del que hi ha als EUA, quan aquí no hi res ni que s’hi assembli. Als EUA, efectivament, es dóna el que s’explica per aquí. Enguany, després dels prop d’un milió de pous, s’ha acumulat prou coneixement i experiència (i també alguns problemes). Però aquí només ens parlen d’això sense tenir present que el territori, allà, geològicament, és tot un altre cosa. Si fins i tot tenim una comissió al Parlament, sense que hi hagi cap recurs. Així que només es tracta de màrqueting. Ignorància i incompetència és el que hi ha!. »

En aquest sentit, probablement la facilitat d’accés a la informació

que Internet ens dona, i el seu ús habitual que oblida tant les fonts com el context, no hi ajuda gens. Molts pensen que el més fàcil, per cobrir-se les espatlles i donar continuïtat a la simplicitat regnant, es curar-se en salut, en comptes de cercar el coneixement on tocaria. «El principi de precaució aquí ens porta a la paràlisi. A les Illes Canàries passa el mateix i, allà, l’argument és el turisme. Caldria que féssim com diuen i fan als EUA “Learning while working”, és a dir aprendre mentre avancem i anem corregint en funció dels resultats.» El Dr. Bordas comentà que la gent no estava prou informada. «Més aviat no vol aprendre, malgrat els ho repeteixis molts cops. Jo mateix ho he explicat arreu i a tots els que tenen capacitat de decisió en aquest país. És massa complex. A més, no estem preparats per la negativitat. Tampoc els científics. Ningú no publica els errors, allò que no ha funcionat. I els americans se’n aprofiten d’allò més.» Un altre gironí hi afegeix: La primera part de la tertúlia ha estat catastròfica. Mentrestant ens servien una espatlla de xai a la cullera, amb carbassa i romaní, boníssima, tot i que de tant absorts com estàvem, em sembla que era, com a mínim, fora de to fer-ne algun tipus d’esment en aquell moment.

«Els costos de la energia és una qüestió del tot bàsica. La solució? L’estalvi, la eficiència i potser també la energia nuclear té quelcom a dir en el cas de la electricitat. El problema és el finançament i la seguretat jurídica. Com podem assegurar que el que signi un determinat govern, el següent, que pot ser anti-nuclear no ho cancel·li? Al país seguim sense una  política energètica.» L’Arcadi demanà precisions: I a Catalunya? Què tenim? Què hem de fer? «No tenim infraestructures d’estat. Ni tenim centres de distribució. A Madrid tenen la clau de pas i ens poden fer mal sense que es noti. Centres de producció, sí que en tenim prous. El dia després, cas de ser independents, poden desconnectar la xarxa elèctrica. Els centres de dispatching són a Madrid. Des d’allà, es gestiona tota la xarxa elèctrica, els oleoductes i els gasoductes i es decideix què fer en la producció i amb la demanda. Hi ha moltes possibilitats de posar problemes, sobretot amb la qualitat del servei, fet que sens dubte generaria conflictivitat social.» Llavors l’Enric Grabulosa hi afegí que uns amics enginyers li comenten que el problema està en els sobrants. «Efectivament tenim un problema amb el control de la xarxa, tant pels excedents com per la producció que podem fer sense problemes.» I l’Arcadi, volgué matisar: Què fem amb la pressió social? «No n’hi ha prou a tenir raó, com s’explica a la novel·la “Victus”. Hi ha estratègia i tàctica per saber com guanyar. No cal posar més benzina al foc. El més important és que ens cal presentar el Llibre Blanc de la Energia. Al país hi ha massa festa i massa rotllo positivista. El primer que caldria fer és com els israelites i pensar que el camí és llarg i dur. Espanya està igual de malament; la situació em recorda aquell gravat de Goya, que representa a dos homes ensorrats en el fang fins els genolls i donant-se garrotades… .»

I quan anàvem a abordar el tema del gas, van arribar les postres: un Lingot de xocolata i crema de vainilla amb gerds acompanyat del cava Aria Brut nature, que va facilitar relaxar una mica els ànims.

«A Catalunya, el consum de gas no recuperarà el nivell de l’any 2008 fins el 2020, i per tant ens sobra el gas fins almenys l’any 2020. Quan a l’emmagatzemament del gas, a l’any 2007 tot tirava cap amunt, després es va demanar a moltes grans empreses del sector energètic, però varen considerar que hi havia massa risc geològic i no ho varen veure clar. De fet amb la situació de crisi de consum actual, el magatzem sols tindria sentit si Espanya i Catalunya fos territori de pas per portar el gas a Europa des del nord de l’Àfrica.»

«La MAT està bé, tot i que ens costa molt cara. Almenys ens ofereix una connexió amb Europa. Alguns grups de pressió del territori són els que han bloquejat les infraestructures necessàries per la construcció de Catalunya. A més, per tenir alternatives, que de fet dupliquen els costos, persegueixen l’autoconsum. Amb aquests regnes de taifes no es pot funcionar! Cal definir clarament una política global de país. Ens manca disposar d’una mentalitat d’estat!»

El tema del dèficit tarifari, no és el conte de la lletera? va preguntar algú. «Doncs, sí; es tracta de subvencionar l’energia en comptes de transmetre’n els costos íntegres. A més, probablement hi ha un sobrepreu derivat de les ensenyances de les escoles de negoci, que fan que el preu encara sigui més gran. I arreu els executius han anat a les mateixes escoles o, dit d’un altre forma, a totes les escoles de negoci d’arreu del món ensenyen el mateix.

Tenim centrals de gas funcionant enguany al 30% de la seva capacitat. Per tant, els propers deu anys produirem més energia de la necessària. Centrals tancades i mentrestant hi ha les energies renovables, que darrerament s’han anat estimulant. La demanda ha baixat i ens sobra potència. El sistema, en el fons, està basat en la ineficiència. De nou estem en el mateix. Hi ha un canvi de model amb resistències per part dels actors anteriors.»  I llavors l’Arcadi demana per Europa. «A Europa s’està remunicipalitzant l’energia, als grans municipis, es clar. De totes maneres està fatal. No hi ha una política comuna. Cadascú fa la seva.» Cal recordar aquí que Espanya no va voler que en l’accionariat d’Endesa hi entrés Gas Natural, és a dir que Endesa fos una mica més catalana. De fet, la llavors presidenta de la Comunidad de Madrid, Esperanza Aguirre, titllava implícitament Catalunya com a territori forà, del que ella anomenava com a nacional. I es desconeix que posteriorment, hi hagués cap crítica rellevant de ningú al respecte, ni dels governants de l’estat, ni dels grans partits polítics, ni dels intel·lectuals espanyols… «Endesa, enguany està dominada al seu accionariat per una empresa italiana. Però resulta que Itàlia, no té cap central nuclear i, com a conseqüència, no disposa d’enginyers nuclears, especialitat que, conseqüentment ni tant sols s’ensenya a la Universitat. La derivada de tot plegat és que Endesa no te el coneixement a mà i ha de confiar amb els informes tècnics que els fan enginyers espanyols. I les nuclears envelleixen…» Què passarà quan els interessos econòmics es contraposin, encara que sigui lleugerament, amb alguns dels requeriments tècnics o quant els tècnics deixin de donar-los prou confiança?. «França, Alemanya i Gran Bretanya no es fiaran mai l’un de l’altre i, per tant, a Europa no podrà haver-hi una política energètica conjunta. Catalunya si vol aprendre d’ algú, que ho faci d’Israel. »

L’Enric Grabulosa es preguntava per les mines de carbó. «Es mantenen per les subvencions, bàsicament per mantenir la pau social. Resulta molt més barat importar-lo de fora, inclòs el cost del seu transport. De fet, ara seria el moment de tancar-ho tot! El panorama és prou complex. Per on es trenca el cercle viciós? Enguany amb la profusió del fenomen de les xarxes socials, anem enrere. Sense anar més lluny, no es pot fer més de deu minuts de classe sense que es xategi S’aconsegueix estar a la última en informació, però si no en fas l’anàlisi, de què et serveix?

Els darrers conflictes a l’Iraq, ha provocat que les extraccions del seu cru s’hagin aturat molts anys. Això fa que el seu cru encara sigui del petroli bo (el fàcil d’extreure) i bé de preu. Podríem parlar de petroli d’uns $4,00 pel barril, quan enguany es ven a $110,00. El món està esperant aquest petroli. Ningú, però, no ho està controlant. De fet el petroli està a prop de la superfície i és fàcil d’extreure, però podem confiar que tot i així el petroli arribarà a temps on caldrà i  quan caldrà? El món compta amb això per fer front a la demanda creixent de la Xina (arribats a aquest punt cal recordar que als EUA hi ha 750 cotxes per cada 1.000 habitants, a la Unió Europea 650 i a la Xina 20). Caldrà que funcionin al màxim Iraq, Khazastan i Brasil (que en té molt, però en condicions geològiques i tècniques complicades que el farà molt més car d’extreure que el de l’Orient Mitjà). La concentració de la producció de petroli i gas en uns pocs estats de la OPEP (essencialment de l’Orient Mitjà) i Rússia constitueix la subversió total de l’ordre econòmic internacional, tal i com l’hem conegut. Ens hem preguntat algun cop, què fan aquests països amb els guanys derivats de la venda d’aquestes matèries primeres? Dons entre altres coses, a reinvertir-los per tal d’aconseguir el control de les principals empreses d’Occident (si només fos el Barça…). Al cap i a la fi, els seus dirigents han estudiat a les mateixes escoles de negoci, que els nostres directius. És una faceta geopolítica de primer ordre. Per aquesta raó,  la Xina procura fer-se amb el control del màxim petroli possible.» Fins i tot el conflicte actual entre la Xina i el Japó per unes aigües territorials, podrien tenir el mateix transfons (i es clar, no només pel mar, cal recordar que al bell mig de la zona en disputa hi ha les illes Senkaku/Diaoyu, dels aliats des de la Segona Guerra Mundial i amb l’administració cedida pels EEUU al Japó, que l’any 1971, en descobrir-hi reserves de gas i petroli, tant la Xina com  també Taiwan varen iniciar la reclamació del dominium de l’arxipèlag).

En aquest sentit, va ser francament aclaridor el concepte i la afirmació, nova per a molts, en relació al fet que el petroli en realitat no s’acabarà mai. Per fer-nos entendre la raó, ens va explicar com es troba habitualment el petroli. Si algú pensava que hi havia bosses on s’hi emmagatzemava i que la cerca del petroli pretén trobar aquestes bosses, anava errat. Ens va fer la comparació d’un terrós de sucre que submergim al cafè. El petroli estaria a les roques de la mateixa forma i del que es tractava era de traure aquell cafè de dins el terrós. En alguns casos, per la seva baixa viscositat, és molt fàcil d’extreure. D’altres, no és així, i només conforme avança la tecnologia ens és possible extreure’n una mica més. Enguany en alguns pous se n’ha arribat a extreure fins un 45% i ja no es pot anar més enllà. Millores tecnològiques aconsegueixen un 5% més d’extracció. Nogensmenys, mai no s’arribarà a treure tot.

«Ara bé malgrat el petroli no s’acabarà mai, allò que en limita la seva disposició és el pic de producció. Hi ha una saturació en el nivell d’extracció per a cada explotació. Podríem dir que és un problema de l’aixeta, que no en pot rajar

I amb els ànims diguem-ne que molt temperats, a  mitja nit, varem donar per acabada la tertúlia, una veritable classe magistral sobre els  recursos energètics a casa nostre. En agraïment per tot plegat varem lliurar al Dr. Marzo una litografia amb un bonic paisatge de l’Empordà del pintor gironí de l’Escala, Lluís Roura, amb la badia de Roses al fons.més, encara que la bota estigui mig plena. En la producció, el recurs més escàs són els tècnics. És l’aixeta.»

 

Biografia (web pròpia)

Mariano Marzo, nascut a Carmona (Sevilla) l’any 1951, es va llicenciar en Geologia per la UB (1973). Doctor en Geologia per la UB (1981). És catedràtic d’Estratigrafia i professor de Recursos Energètics i Geologia del Petroli a la Facultat de Geologia de la Universitat de Barcelona. Membre de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona i també de la “Junta Directiva y del Comité Académico” del “Club Español de la Energía”. Participa o ha participat en diversos consells assessors en matèria energètica, tant de les administracions central com autonòmica (“Secretaría General de la Energía del MICYT”, Departament d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya), així com d’altres institucions (“American Chamber of Commerce in Spain”, “Cátedra BP de Desarrollo Sostenible de la Universidad Pontificia Comillas”, Cercle d’Economia, Fundació del Centre d’Informació i Documentació Internacionals a Barcelona, Fundació Fòrum Ambiental, Fundació del Reial Automòbil Club de Catalunya, Institut Europeu de la Mediterrània, “Observatorio de Política Exterior Española de la Fundación Alternativas”, “Real Instituto Elcano”). Manté una relació continuada amb la indústria del petroli i del gas (Cepsa, ConocoPhillips, Enagas, ExxonMobil, Hess, Norsk Hydro, Repsol-YPF, Shell, Statoil y Total) a través de la investigació aplicada al sector (exploració i caracterització sedimentològica de jaciments) i a la formació continuada. Ha treballat a Europa, EE.UU., Sud Amèrica, Orient  Mitjà i al Nord de l’Àfrica. És membre de la “American Association of Petroleum Geologists” i de la “European Association of Petroleum Geoscientists & Engineers”. Ha publicat més de 75 treballs a revistes científiques, editat o coeditat 15 volums i presentat més de 100 ponències a conferències i congressos. Ha format part dels consells editorials de revistes de gran prestigi internacional en el camp de la geologia, com “Basin Research”, “Geology” y “Sedimentology”. És un col·laborador habitual sobre temes energètics a La Vanguardia, així com en diverses emissores de ràdio i televisió del nostre país.