Tertúlia-sopar amb el Dr.Miquel Vilardell, president del Col·legi de Metges de Barcelona, dimarts 12 de juny de 2012

No eren les nou del vespre i el Dr. Vilardell ja havia arribat. Alguns dels gironins havien mostrat molt d’interès en assistir a aquest sopar-tertúlia, però per compromisos anteriors arribarien amb algun retard, així que excepcionalment els que ja havíem arribat varem demorar el començament del sopar tot xerrant informalment a peu dret. Confiem que el Dr. ja ens hagi excusat pel retard.
Aquest cop però no estàvem al saló privat habitual dons s’havia quedat sense aire condicionat, així que ens varen habilitar el saló Corfú, molt còmode i molt ampli i que també va agradar a tothom. Un cop asseguts, l’Arcadi va completar la presentació escrita, que tothom tenia a taula  i que s’inclou al final d’aquest resum. Va fer algunes reflexions sobre la seva relació personal, tot subratllant que ja eren 41, els anys d’exercici com a metge i sempre en l’àmbit  públic. El va animar a incorporar-se a l’àmbit privat, on ens va confessar que tenia notícia des de ja fa alguns anys, d’algunes de les moltes i atraients propostes que el Dr. havia rebut del món de la medicina privada i que aquest sempre havia rebutjat. És un metge de cap a peus, va resumir. Amb ell, havia descobert  què era això de la medicina interna, quant el Dr. Vilardell va ser nomenat cap del servei a la Vall d’Hebrón, ja fa 24 anys. I ens començaren a servir l’aperitiu. Caramel cruixent de petxina de pelegrí, cornet de sobrassada i mel i Involtini de salmó i formatge fresc. Una delícia que el Dr., engrescat en les seves primeres paraules, tot un plantejament magistral, ni tant sols va tenir temps de gaudir. Probablement el seu ben plantejat, estructurat i clar discurs, tant entenedor en qüestions tant complexes per als que som aliens al món de la salut, s’entén pel seu perfil de professor universitari, amb càtedra a la UAB ja des de les olimpíades de Barcelona.

El Dr. Vilardell ens va confessar que desitjaria poder seguir sempre fent de metge, fins que es mori. És el que sempre ha ambicionat. El seu pare, tota la vida va fer de metge rural a Borredà, on vivia i havia nascut. D’ell en va aprendre valors importants com la humilitat, el respecte a les persones, l’amor a la família, la dedicació al treball i l’estimació al malalt. Era un metge amb un gran ull clínic, en aquelles èpoques en què la medicina es basava fonamentalment en la història clínica i l’exploració.
Gràcies a ell, ens digué, jo avui soc metge. No fa gaire, ha escrit un llibre titulat “Ser metge. L’art i l’ofici de curar” publicat el maig de 2009 per Plataforma Editorial i que és pot trobar fàcilment arreu. Al text hi reconeix, malgrat tots els problemes als que s’enfronta el sector de la salut, que encara gaudeix quan visita els malalts. Encara té tota la il·lusió, la esperança i la confiança necessaris en el futur, que a més li agradaria poder transmetre als joves que es plantegin endinsar-se en la ciència i l’art de guarir les persones.  I ens començaren a servir el primer plat, una amanida de fabetes amb gambes, pernil i menta, molt fresca i saborosa ben acompanyat d’un bon vi negre, Valdubón Crianza de la DO de la Ribera del Duero.

Enguany al col·legi professional de metges de Barcelona, encara hi ha força dificultats doncs les lluites existents n’entorpeixen el camí. El Dr. Vilardell creu que tenim uns sistemes sanitaris públic i privats d’excel·lència, els quals no s’haurien de barrejar sinó complementar. Naturalment calen fer canvis estructurals, però això no significa que es vulgui privatitzar. Però malgrat la seva lluita explicant-ho arreu, enfront qualsevol canvi estructural sempre es diu que es vol privatitzar. Volem mantenir també un sistema privat de qualitat. Cal individualitzar les solucions, ja que les mateixes a un lloc funcionen però a un altre no. El model de l’Hospital Clínic, per exemple. Perquè no en d’altres hospitals no hi fem salut pública també amb gent privada?. Del sistema de salut públic, diuen que no és eficient. Parlar d’eficiència és parlar de models de gestió. Per exemple, els models de gestió de les entitats de bases associativa (cooperatives) s’han pogut fer a Vic, a Terrassa,… però no es pot generalitzar. En aquests casos els professionals estan contents i el públic també. A la època del conseller Trias es va fer molt bé. Es varen crear els consorcis. Els consorcis tenen un Consell d’Administració públic. És el model català. Posteriorment en alguns d’ells ha aparegut el dèficit. Cal tenir molt present que el concepte de reduir pressupost en sanitat no és sempre possible. Canvis tecnològics, demogràfics de la població a atendre,… impedeixen la reducció pressupostària. A més, no sabem, per exemple, si en un parell de mesos és crearà una nova molècula o procediment que resoldrà un problema important i per tant tot això no es pot pressupostar. I això afortunadament és el que passa. Les millores són constants. De consorcis, el més gran és l’ICS (Institut Català de la Salut), amb 45 mil empleats de la salut. Es vol mantenir tot i que els hospitals si sumin, com el Clínic i a més s’automantinguin. El procés actual, on estem, és el de la descentralització amb l’objectiu d’aconseguir més eficiència. Permetria una contractació laboral sense ampliar la plantilla de funcionaris. Curiosament el PP hi està en contra. Voldria seguir el model andalús de l’INSALUD, dons vol evitar que es generin molts dèficits petits, difícils de resoldre i que caldrà suportar en altres instàncies. S’ha començat una prova pilot a Girona i a Lleida. Els sindicats hi estan en contra i els professionals no ho acaben de veure clar. La conselleria en tem el dèficit.
Penseu el difícil que és tot plegat. Per exemple el sou del cap de RRHH de l’ICS, d’uns 100 m€, fa molt difícil si no impossible aconseguir un professional adequat. És la meitat del que té el gerent del Sant Pau o del Clínic, o …. Si a Catalunya tinguéssim el que tenen els bascos, NO TINDRÍEM DÈFICIT!!! Això vol dir QUE ES GESTIONA BÉ! I com podem resoldre-ho tot plegat? Doncs amb taxes com les fetes fins ara. I el co-pagament? No es poden fer globus sonda. Si es diu que pagaran a partir d’uns ingressos anuals de 100 m€, hi caldria afegir els topalls!
L’Enric Grabulosa, pregunta pel cost de la sanitat per persona. Per tal de contextualitza-ho, el Dr. Vilardell ens va explicar que a Catalunya és de 1.100,00 €/any, al País Basc és de 1.400,00€/any i a Extremadura de 1.700,00€/any. Què ha passat a Catalunya que ara hi ha una crispació en la qüestió de salut?, es preguntà. Tenim una població molt medicalitzada, heretada del franquisme. A casa seva, tothom té una farmaciola plena de medicines. Es clar sempre han estat gratuïtes per la població. Hi ha una medicalització de la societat!. Deriva de pensar que qualsevol problema que es tingui, ens ho han de resoldre. Un a persona de 95 anys, si sap que hi ha una medicina que li permeti allargar 3 dies més, dons la vol, demana que li donin. El mateix per un transplantament. A tot això hi contribueixen els mitjans de comunicació i els propis professionals. En definitiva s’ha baratitzat!. Per aquesta raó, anem més al metge nosaltres que la població dels països veïns.  A més, hi ha el problema que la formació continuada dels metges la sostenen des de la indústria. I que quedi clar, la indústria o les molècules, no en tenen la culpa. El cost estricte del medicament a Espanya és el 20% del total final. De fet aquest total té 3 parts. El cost del que la fa, el del que la ven i la distribució. Les retallades han afectat a les dues primeres. Del punt de vista global s’entén que la salut és on s’han fet més retallades ja que representa el 30% de pressupost de Catalunya. De totes formes, em podríeu preguntar quines haurien estat les retallades que hagués fet jo? Dons bé, hagués reduït en un 15% dels salaris públics i incidiria en la eficiència. És imprescindible explicar-ho tot molt bé al ciutadà, les taxes i tot plegat. Cal fer com els anglesos, un grup d’experts suggereixen els medicaments adients per a cada malaltia. En el vessant formatiu, ara mateix tenim un problema, en haver-hi un gran percentatge d’estudiants de medicina que són estrangers i que més endavant acaben marxant. Aquest any, per exemple, del col·legi ens han marxat 300 metges d’origen sud-americà. Hi ha altres problemes a resoldre, per exemple fa uns dies vaig rebre una petició al col·legi en relació a una persona de la CCAA de les Canàries que es volia operar a Barcelona. Varem demanar si ho pagaria la seva CCAA. Ens varen dir que no. Dons no se’l pot operar aquí, va ser la resposta. I tot sense veure el malalt. Si el metge veu el malalt, no es pot negar a atendre’l, no ha de fer. I arribà el segon plat, un Mar i muntanya d’ibèric i petxines de pelegrí, força sorprenent i saborós.

Fa uns dies, el Dr. Vilardell ens va comentar, vaig ser honorat a participar com a jurat del premis Jaume I a València. La primera agradable sorpresa va ser conèixer que compartiria tribunal, amb 41 premis Nobel!
L’atenció que varem rebre va ser extraordinària. Un magnífic hotel de luxe, els dies que convingués i amb acompanyants. I l’import del guanyador un premi de 100 m. €, molt important com es pot veure. Tot un dispendi i més, avui dia, en la situació que tots coneixem….Però no tot va ser això, el que em va cridar l’atenció i que té interès al que estem comentant va ser la pregunta recurrent que molts dels premis Nobel, feien reiteradament a tots als candidats: vostè què ha fet o investigat diferent? quina és la seva aportació personal que pensa ha fet i la que pensa fer en el futur?. Cap dels candidats va poder respondre afirmativament. I n’hi havia amb titulacions magnífiques. D’aquelles que ja comencen a ser un patró, tot i que probablement sense suc o amb poc suc propi. Estudis diversos a les millors universitats, amb màsters internacionals, fins i tot a Harvard, amb un gran nombre de publicacions etc.. Tot molt il·lustratiu, no?.
I per part dels gironins assistents, es va fer un nou intent per tal que el Dr. pogués menjar una mica més. És tanta la passió que manifesta i tants els arguments i coneixement aprofundit que té de la Salut al nostre país, que ràpidament torna a recuperar la paraula. En Xavier Ferrer es preguntava, com pot un conseller de sanitat acceptar ara, una reducció pressupostària del 10%?. Les reduccions les decideix la Conselleria d’Economia que no coneix la problemàtica de la de Salut i on, com dèiem abans, la conjuntura sanitària comporta que els costos són  sempre creixents. El Conseller de Salut, acaba sent un apèndix del d’Economia. El Conseller actual, va arribar com a nou Conseller amb un gran coneixement del sector i amb moltíssima il·lusió i energia i en ser pressionat, per la situació trobada i probablement sense poder-se’n adonar, ho acceptà. Sabem d’una altre resposta a una situació semblant, el Conseller Trias va respondre amb una llista d’hospitals per tal que li diguessin quin d’ells havia de tancar, per aconseguir la reducció demanada. Cal tenir molt clar que aquesta conselleria és VOCACIONAL!!! I en Francesc X. Ventura es preguntava si parlàvem de persones o de diners. Creu que de diners i ara fa una pregunta de persones. Molts metges treballen a la sanitat pública, a la mutual i a la privada. Es per que estan mal pagats? La resposta és taxativa, SI I MOLT MALAMENT! Els metges a Catalunya que fan privada i que també estan a la pública, n’hi ha uns 8 mil d’un total de 40 mil, de mitjana a la pública no arriben als 2 m.€ al mes. Així per exemple un metge a la pública amb un horari de 8 a 17h ingressa 2.600,00 €/mes. I ho fan bàsicament per dos motius: un l’econòmic, però no és l’únic ni el més important. Cal pensar que el salari adequat per a cobrir les seves necessitats haurien de ser a l’entorn dels 6 mil €. L’altre raó és l’autoestima. Penseu, per exemple, en la situació de l’entorn de l’estudiant, en el cas d’un estudiant de notes magnífiques (entre 9 i 10), des de primària, ESO, batxillerat i després la llicenciatura. Fins i tot quant fa el MIR. Tothom ja l’ha programat. És un número u i ha de seguir-ho sent. La sorpresa els arriba quan han acabat i comencen en algun lloc de treball  a l’hospital. Apareixen tot un conjunt de factors nous que desconeix i en els que no necessàriament ha de ser també excel·lent. I aquí cal apel·lar a la importància d’aquests factors per fer de metge. Empatia amb els malalts i amb els altres professionals, adaptació a la estructura i posteriorment les grans dificultats de progressar-hi. Alguns metges així arriben a un lloc, on segueixen 20 ó fins i tot 40 anys després. En molts casos hi ha poques o nul·les possibilitats de promoció. En aquesta situació més enllà dels diners, el professional necessita el contacte amb el malalt i molts ho aconsegueixen a la privada. Penseu que l’efecte placebo del metge és del tot cert, més enllà de com sigui cadascun i això té un retorn gratificant. L’efecte placebo, en el que per altre banda tots més o menys hi creiem, com quan acceptem que en alguna ocasió hem anat a veure, per les comarques gironines, els dits “curanders”, com eren  en Caseca o en Canova, no?. I la Maria Teresa Puig, col·lega que treballa com a metge adjunt al Servei d’Epidemiologia Clínica i Salut Pública a l’Hospital de Sant Pau, mentre comentava el que estava passant, es preguntava quins serien els millors mecanismes institucionals a Catalunya per vetllar per la qualitat i equitat de l’assistència hospitalària tenint en compte les diferents mesures de contenció de la despesa  que s’apliquen en els diferents hospitals de forma no homogènia. El Dr. Vilardell va fer referència a la complexa situació de Sant Pau; i per altra banda, respecte a la pregunta, va mencionar que un bon model a seguir seria el model  NICE anglès i també va destacar el paper que ha de tenir l’Agència d’Avaluació de Tecnologia Mèdica en aquest tema. L’Enric Grabulosa, afegí que la seva dona, com professional de la infermeria, afirmava categòricament que el Sant Pau funciona tot com un rellotge. El Dr. Vilardell respongué categòric: ÉS UN MIRACLE!!! I afegí, el de la Vall d’Hebrón igual, és una roda QUE FUNCIONA!. Només hi ha un mínim de persones que no compleixen. És un miracle, per que hi ha molts bons professionals!!.

I arribaren les postres. Una bomba de xocolata i fruita de la passió. El Dr. Vilardell però, i no sabem si per tal de seguir millor la dieta mediterrània que tant recomana, va demanar només fruita. Vaig pensar que potser hauríem de revisar les minutes dels sopars-tertúlia de Girona amb una òptica més cardio-saludable. De fet, al respecte, es recomanable llegir el discurs de l’octubre de 2006, que el Dr. Vilardell va llegir en motiu del seu ingrés com acadèmic a la Real Acadèmia de Medicina de Catalunya, titulat “Envelliment i Salut. De l’envelliment vascular fisiològic a la malaltia vascular de l’envelliment”. El  podem llegir al pdf publicat a la web de la Acadèmia a http://www.ramc.cat/composicio/vilardell.pdf. Tot i el rigor tècnic i a banda dels necessaris tecnicismes que inclou, penso que es poden deduir tot una sèrie de recomanacions del tot interessants. Potser podria donar prou tema per a una nova tertúlia amb ell, en aquest cas però per a resoldre’n els dubtes que si es vol aprofundir, inevitablement ens surten als profans de la medicina. En Quim Roca també va intervenir comentant el vessant formatiu de la indústria, que ell coneix bé, en participar professionalment en la organització d’alguns dels congressos que promou la indústria Farmacéutica arreu. Probablement aquest no hauria de ser el sistema, però la realitat és que si apareix una nova molècula, quan es pretén explicar-la només organitzant una reunió o seminari, no hi acudeix ningú. El Dr. Vilardell afegí que avui dia qualsevol metge té tota la informació al seu abast, així qualsevol nova molècula surt publicada a New England, Lancet i altres que, tot metge sempre té a ma. No caldria dons fer cap event  especial.
I després d’algunes explicacions més, un cop degustats els cafès, infusions i alguna copeta varem donar la magnífica vetllada i tertúlia per acabada.

Biografia (Viquipèdia):

Miquel Vilardell i Tarrés (Borredà, Berguedà, 20 de juliol de 1946) és un metge català. El 1969 es llicencià en medicina a la Universitat de Barcelona, on es doctorà el 1979. El 1988 fou nomenat cap del Servei de Medicina Interna (reumatologia i geriatria) a l’Hospital Universitari Vall d’Hebrón i el 1992 catedràtic de medicina interna de la Universitat Autònoma de Barcelona. De 1991 a 1997 fou vicedegà i de 1997 a 2001 degà de la Facultat de Medicina de la UAB.

Des de 2000 és honorary fellow de l’Acadèmia Americana de Medicina i és membre del Consell Català d’Especialitats Mèdiques. El 2004 ha estat vicepresident de la Comissió Nacional d’Avaluació del Medicament i president de la Societat Catalana de Medicina Interna (1992-1998) i de la Societat Espanyola de Medicina Interna (2003-2003). Des de 1985 també és membre de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya i des del 2000 és editor de la revista Medicina Clínica.

El 1978 va rebre el Premi Pere Farreras i Valentí atorgat per l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears. El 1996 va rebre la Medalla Narcís Monturiol del mèrit científic de la Generalitat de Catalunya per la contribució a l’organització i difusió de la immunologia clínica i de la geriatria i les aportacions a la recerca en el camp de les malalties sistèmiques i autoinmunes. En aquest camp ha participat en el programa assistencial Programa Vida als Anys i en la creació de l’associació Ventijol per a ajudar a famílies d’alcohòlics i drogoaddictes de Nou Barris i Sant Andreu del Palomar.

El 2010 fou nomenat president del Col·legi de Metges de Barcelona, del que ja n’era assessor des del 1997. També fou nomenat president del Consell Assessor del Govern de la Generalitat en matèria sanitària per tal d’informar sobre el control de la despesa sanitària, per a la qual ha elaborat l’anomenat Informe Vilardell. L’abril de 2011 es va oposar públicament als retalls en despesa sanitària aprovats pel govern català.