Tertúlia-sopar amb el M.H. Sr. Jordi Pujol i Soley, dimarts 8 de gener de 2013

Tant bon punt arribà el M.H. Sr. Pujol a l’Hotel Alimara, en Gaspar Espuña des del vestíbul li va voler donar la benvinguda i, més enllà de la salutació, intercanviar-hi alguns breus comentaris, atès que no ens podria acompanyar al sopar. Ja al saló privat i asseguts a taula el M.H. va revisar un per un la llista dels assistents i ens va identificar a la seva manera, i certament va ser molt “furbo”, tal i com diuen els italians. En comptes de parlar ell, va voler que tothom li respongués com vèiem el país. Una bona manera de recollir la temperatura i l’accent del col•lectiu present aquella nit i una primera sorpresa, que ens va agradar, i que ens suggeria, com així va ser, una magnífica tertúlia. En primer lloc en Miquel Alsius en nom de tots, li va fer lliurament d’una litografia de record del grup Sopars de Girona, de l’artista Josep Maria Subirachs, on el creador va voler representar un diàleg entre la bellesa enfront la saviesa, en una bonica i suggerent composició. Al respecte, i responent al M.H. en Miquel, afegí que al país com la litografia, tenim saviesa i bellesa.

Passant a la qüestió que ens havia fet a tots, l’Arcadi Calzada i algú més li va parlar de desencís darrere l’embranzida i la gran il•lusió de l’onze de setembre, amb un cert pessimisme. Opinà que , des del punt de vista empresarial no es veia horitzó. En Joan Hortalà en va discrepar. Per a ell, la borsa pujarà (més endavant n’explicà les raons, en dir que la economia europea enguany se sap que no depèn tant de la americana, des de que a meitats del passat desembre l’actual economista en cap del Fons Monetari Internacional, Olivier Blanchart va confirmar que els models predictius que es feien servir fins llavors estaven malament), l’exportació que està funcionant prou bé, seguirà igual i l’atur, que ara ja raneja el 25%, a partir de l’estiu farà el tomb; ara es veia millor el panorama que fa vint dies. En Carles Casacuberta va comentar que tot plegat podria canviar si hi hagués un rescat. L’Hortalà respongué que CiU ho demana des de fa molt de temps i realment es necessita. No entén perquè no es demana. Vaja, potser es deu a que els que ho han fet en d’altres llocs han hagut de plegar… En tot cas, però la prima de risc baixaria i, per tant, baixarien els costos de finançament de les empreses. L’escenari actual no és optimista, resumí, però tampoc tant pessimista. A partir de l’estiu les coses poden canviar. En Lluís Busquets digué que la perplexitat vindria en veure que gent que podria anar al davant gira cua, i va posar els exemples del Grup Godó, Lara-Planeta i Fainé-Caixa. Ha sentit alguns comentaris, de gent gran propera, que creuen que no ens en sortirem. Hi ha desassossec. Els professors d’universitat opinen que l’ensenyament està malament, té el sostre molt baix, i que Bolonya no és cap panacea. Concretament en Jordi Martinell pensa que està malament, i no només per les retallades, el pla de Bolonya tècnicament no funciona. Els alumnes que arriben a la universitat ho fan pensant que segueixen anant al col•legi. No mostren o no tenen l’entusiasme que caldria. L’Hortalà opina que a la seva facultat no és així. El que passa és que hi ha incertesa. Cal tenir present que la Facultat d’Econòmiques té 13 mil alumnes i probablement això hi té a veure. La Maria Abellanet afegeix que els de Turisme hi van molt contents, han crescut en nombre i la gent la veu motivada. L’Hortalà hi afegeix, però, que la gent arriba molt menys preparada. Els metges asseguren que les retallades fan molt mal, la metgessa Maria Teresa Puig creu que els alumnes veuen dificultats a l’hora de fer l’especialitat i també pel futur. Al mon sanitari hi ha la sensació d’una certa por i preocupació, i quant a la gestió, creu que cal millorar i concretar la política global. En aquest punt el M.H. Pujol digué que venia a la tertúlia per rebre una injecció d’optimisme i li semblava que a la vista de tot plegat potser se’n hauria d’anar. L’Enric Grabulosa i en Pere Geli, malgrat tot, s’hi varen afegir, manifestant perplexitat, perquè el full de ruta sobiranista no és clar i els joves no saben on anar ni com orientar-se, sobretot, per a en Pere Geli, els que no tenen feina. Això els preocupa perquè pot provocar una gran frustració. No veuen la estratègia sobre on anem. En contra, d’altres opinen que justament per als joves el procés no es pot aturar. El M.H. Sr. Pujol va fer alguns comentaris i breus respostes, i estimulà que hi hagués més comentaris d’alguns dels gironins (per exemple, parlà de la diferència entre Espanya, Portugal i Itàlia). Resulta que Portugal no té la nostra immigració i en Joan Hortalà explicà que el dèficit primari italià és zero (despeses menys ingressos), mentre que el nostre puja als 230.000 milions. Joan Hortalà, sempre tant abassegador ens omplí de xifres. El crèdit ha baixat un 14%, dels 500.000 milions que Europa ha deixat al a banca, 320 han estat per a Espanya, caldria exigir un coeficient de crèdit (que la banca els donés en funció dels dipòsits que té). Des de sudamèrica, afegí, es parla força bé de Catalunya. A Espanya, però, la realitat és que la situació econòmica és insostenible. Alguna cosa s’ha de fer. Hi segueix havent un gran ofegament. Només tenim garantit el pagament del deute. En Miquel Alsius hi afegí que des de l’entorn no acadèmic, hi ha el perill del desànim i la claredat que cal seguir i ser perseverant. L’Arcadi digué que podem arribar a una crisi social amb la preocupació afegida sobre com afectaria al camí cap a la sobirania. Cal seguir de molt a prop la crisi social i més, veient el què i com va passar a França. L’Hortalà hi està molt d’acord i recordà la predicció del figuerenc Deulofeu, que darrerament ha sortit a algun mitjà. Segons els seus vaticinis (als anys trenta va predir la caiguda del mur abans de l’any 2000, o la disgregació de la URSS o la unificació de les dues alemanyes,…), Catalunya, Galicia, el País Basc, Ceuta i Melilla que tornarien al Marroc, assolirien la independència l’any 2029. En Lluis hi afegí que o la veiem nosaltres, la plena sobirania, o no es farà en molts anys. En Pere Gelis hi afegí que Brussel•les serà la que tindrà la darrera paraula. Es va discutir sobre les darreres eleccions, en Joan Hortalà parlà de la campanya bruta feta des de Madrid, que encara segueix; tothom hi assentí… Ja ens havien servit l’aperitiu, a base d’una tempura de llagostí i calçot, un cornet de foie amb codony i un “xupito” de crema amb carbassa i trufa, que amb tantes intervencions diferents, facilità la seva ingesta amb tota normalitat.

El M.H. Sr. Pujol va dir que efectivament enguany hi havia una campanya ferotge, des de l’ofec financer fins a tota la resta. A Madrid estant irritats encara que pensin que la independència és impossible. Es molt difícil fer entendre a la gent que hem perdut una guerra i que Espanya també ha perdut una guerra contra ella mateixa. Catalunya també. Això faria que la gent acceptés els sacrificis. Creu que seguiran les retallades, l’augment d’impostos i l’atur seguirà igual. La caixa està buida. I va insistir que caldria explicar-ho, tot i que creu que no es farà. Alemanya ho va fer i, a més, caldria demanar perdó. No creu que sigui possible fer-ho. En tot cas haurem d’explicar que cal apujar impostos. Creiem que, en parlar de la guerra, no es referia només a la guerra civil, sinó a l’Estat de coses d’aquests darrers temps, perquè vindrà a dir que també vam perdre la guerra al Tribunal Constitucional amb l’Estatut i, a les acaballes del sopar, tornant a la guerra, adduirà que si la fem ens hi hem de posar seriosament i no pas per anar a caçar mosquits. Espanya no pot admetre ni la independència ni la consulta. El que està clar per al M.H.Sr. Pujol és que ara no podem fer marxa enrere. De tot plegat i a banda del resultat final, segur que n’hem tret alguna cosa i que, vist que hem anat més enllà que mai, alguna cosa en sortirà. Per a ell, la campanya electoral de les darreres eleccions no es va fer prou bé i, per això, el resultat no va ser el que CiU esperava. L’altra cosa és que vistos els atacs de tot el Madrid mediàtic, especialment d’“El Mundo” contra ell i contra el President Mas, per al M.H.Sr. Pujol això deu ser un signe que a Madrid ens creuen més forts del que som i tenen més por del que nosaltres pensem. Altrament, quant al govern i els seus principals executius, inclosos els cappares del PP, el de menys agressivitat i animadversió, comparat amb els Montoro, Wert, etc…, per al M.H.Sr. Pujol, és el President Rajoy. Quan calgui tornarà al discurs recursiu de Felip de la Penya: el 1714 ens volien anorrear i Felip de la Penya i altres…van posar-se a fer país treballant de valent. De tant en tant, deixava anar coses interessants. Per exemple, que no s´havia d’haver aprovat al final de la legislatura del tripartit el desdoblament de l’Eix transversal perquè ara ens fan falta diners per a la cohesió social. També esmentà la carretera de Vilafranca a Vilanova. I serviren una amanida tèbia de carxofes amb pernil ibèric i avellanes, acompanyat d’un vi negre Castell del Remei Gotim Bru D.O. Costers del Segre, absolutament adient i excel•lent.
En Lluís Busquets que desitjava que el M.H. respongués les qüestions dels presents el més aviat possible, va demanar que comencéssim el torn de preguntes. L’Arcadi Calzada, moderant la tertúlia, li va donar la paraula. Li’n va fer quatre: 1) Va comentar que s’havia llegit els tres volums de la seva autobiografia, i que creia que, per a Catalunya, ell ha estat un home providencial, però, per no pecar de més ingenu del que és, creia que és una autobiografia selectiva (ho admetrà), perquè oblida al calaix força coses importants i en manefleja d’altres (per exemple, fa veure que CDC no havia gairebé intervingut a l’Assemblea de Catalunya, quan fins i tot havien format part de la taula presidencial d’algunes sessions Roca, Jaume Camps i que Miquel Sellarés no en faltava a cap). Concretament, per exemple, hi troba a faltar un personatge com Xirinacs. Resposta: Tota autobiografia és selectiva, i m’he preocupat de no parlar malament de ningú. A Xirinacs, l’admirava de temps enrere: el vaig conèixer a Olot, quan era escolapi, però no hi tenia massa punts en comú i sobretot no hi tenia contacte, per això no en va parlar. 2) Per què els Srs. Fainé, Godó, etc, giren l’esquena al procés sobiranista? Resposta: el Sr. Godó és monàrquic de sempre; parlà bé del Sr. Fainé, per qui en té una gran consideració. Va ser primer Director General i, després, President de “la Caixa” per decisió seva a proposta de l’actual President Artur Mas, aleshores conseller d’Economia, i ell ho sap, però deu estar patint perquè ara la Caixa té més oficines i impositors a Espanya que a Catalunya (diferent del Santander o BBVA, que fan els beneficis bàsicament a sudamèrica). Des d’aquest punt de vista, la seva gran part d’activitat i negoci el fa a Espanya, cosa que no fan els altres dos. El mateix quant al Banc Sabadell. Ho aprofità per dir que dues de les grans entitats bancàries actuals de l’estat són catalanes: “la Caixa” i el Banc de Sabadell. 3) Com s’explica que la monarquia tingui tants mals assessors en relació a Catalunya i la casa del Príncep sembla que segueixi pel mateix camí? Per exemple, no el ve a veure, a vostè, ni que sigui de tant en tant. Resposta: Se li escapa en veu baixa: “Mira, avui mateix el príncep ha vingut per inaugurar el nou tram del TAV Barcelona-Girona-Figueres”. I diu en veu alta: “A mi no m’ha de venir a veure. Ha d’anar a veure el President Mas…” “No”, en Lluís afegí; “i també a vostè, sense premsa ni fotografies…” El M.H.Sr. Pujol hi afegí que així i tot sempre se s’acaba sabent i canvià de qüestió i en Lluís li digué que ja veia que si tingués fil directe, tampoc no ho diria. Però no li semblava, segons afegí en Lluís en veu baixa, que hi hagués fil directe. En canvi, el M.H. va fer una llarga dissertació sobre el mal funcionament de les coses d’Espanya, perquè, digué, no funciona res: ni la monarquia ni el Tribunal Constitucional ni la Justícia ni els dos grans partits ni el Banc d’Espanya ni… La banca espanyola ha funcionat de les pitjors….” El rei podria haver aprofitat el seu 75è aniversari per abdicar…hagués estat molt intel•ligent” La institució més ben valorada de l’Estat sabeu quina és a les enquestes? L’exèrcit! 4) Possiblement el PP perdi la majoria absoluta i en la pròxima legislatura necessiti CiU per governar. Resposta: “Sí, i això anirà molt malament per a CiU. Ara no podem ni pensar en la possibilitat d’entendre’ns amb el PP. I, escolti digué a en Lluís: abans hem d’haver resolt el nostre procés!” Pujol hesità: hi ha moments, assegurà, que no ens permetran fer el referèndum i, d’altres, que sembla que sigui possible emprendre el camí sobiranista i cità un parell de vegades el seu darrer llibre “El caminant davant del congost. Quan tot és difícil i necessari” (Barcelona: Proa, 2012), títol en relació a “El caminant i el mur”, d’Espriu, ja que el poeta topa amb una paret que és la mort i ell volia donar una petita esperança, trobar una escletxa, amb més esforç i més risc, que és el congost. I sense adonar-nos-en ja ens servien el segon plat, un rap al forn amb salsa de safrà, boníssim. Els que van voler canviar de vi, varen gaudir d’un bon vi blanc Creu de Lavit D.O. Penedès.

Després l’Enric Grabulosa li demanà sobre els possibles amics que tenim fora de Catalunya. Resposta: A Espanya cap, i a fora, si en tenim algun, cal tenir clar que procuraran de posar-nos-el en contra. Hi intervingué en Carles Llorens, que ha tingut càrrecs internacionals a CDC, mostrant un gran pessimisme en aquest sentit. En cas de xoc de trens, cap, hi afegí. La qüestió es tenir una gran majoria aquí. El M.H. afegí que una gran majoria social és l’important i el més difícil. La gent s’espanta. En Francesc X. Ventura li demanà si en tota aquesta etapa del procés no han mancat valors. Resposta: Puc assegurar que sempre he estat preocupat pels valors (probablement coneixeu les meves reflexions, des de fa força temps, relatives a l’IVA: Idees, Valors, Actituds), però enguany passem per un moment difícil i en un doble sentit, el procés sobiranista ha esvalotat el galliner i la gent està ja força cremada com per dedicar-se a la política i així veiem que, en general, es prefereix fer feina o voluntariat per a Caritas o per a una ONG. Admet, això sí, que per començar l’aventura que hem començat, potser no hem calculat prou on som, potser caldria una reflexió profunda sobre el què és Catalunya, de què és capaç i fins on està disposada a arribar. Repeteix, de totes formes, que hem arribat més lluny que mai i, passi el que passi, ben segur que col•lectivament hem avançat i hem mostrat una certa voluntat col•lectiva vers un camí ben clar. Ara caldrà veure les actituds…I, també està molt clar, que el que no es pot fer ara és plegar, de cap de les maneres!!!. Només ens podrien fer desaparèixer, si juguessin el paper de la immigració abassegadora: per això és tant important la immersió lingüística i també la integració. Pensin que des del 1714 ja no hauríem d’existir. Va ser el final jurídic de la nació catalana, ja que ens suprimiren les constitucions (però deixaren els usatges, hi afegí l’Hortalà). Des de llavors hem recuperat moltíssim. Hem mantingut la llengua, la iniciativa i d’altres característiques que ens defineixen com a poble. Fixeu-vos que França sí que ha aconseguit un molt alt grau de centralització i d’homogeneització cultural i lingüístic, i Espanya no, i la raó és perquè França és un país més potent i perquè Catalunya té un sentit d’identitat molt fort i una mentalitat moderna i pròpia que a part de països com França ningú no té amb prou força i amb un plantejament tant complet. El que ara caldria és més lideratge, també a Catalunya, o un fet moralment mobilitzador…

Llavors arribaren les postres amb un bombó de xocolata i gerds amb salsa de iogurt, acompanyat d’un bon cava Parxet Brut Nature. Es debaté si els catalans vam anar a la batalla de l’Estatut o ens hi va portar el tripartit. Per al M.H.Sr. Pujol “ens hi van portar i no va quedar altre remei que anar-hi”. Hem d’entendre que, per a Madrid, hem declarat la guerra, per a ells és impensable i hem de comptar amb tota la seva hostilitat, però malgrat això en el futur, ser amics d’Espanya. I s’esplaià sobre la seva admiració pel poble castellà. Arribada la mitjanit, hora que acostumem a plegar…encara va haver-hi temps per a demanar que signés alguns exemplars dels seus llibres i que es fes algunes fotos amb tots nosaltres.

Sembla que s’ha trobat bé amb tothom. Finalment l’Arcadi li donà les gràcies i varem donar per finalitzada la fantàstica vetllada.

Breu referència ( Biografia Centre d’Estudis Jordi Pujol i Viquipèdia)

Neix el 9 de juny de 1930 a Barcelona. Està casat amb Marta Ferrusola, amb qui té 7 fills. Estudià al Col·legi Alemany de Barcelona. És doctor en medicina per la Universitat de Barcelona. Domina el català, el castellà, el francès, l’anglès, l’alemany i l’italià.

Amb 11 anys, contempla un paisatge desfet per la Guerra Civil i per primera vegada pensa en una fita del seu futur: reconstruir Catalunya. L’ambient familiar que viu és marcadament catalanista. Aquest catalanisme queda palès des de molt petit. Quan només tenia dotze o tretze anys, un estiu a Premià demana al seu oncle que li busqui un llibre per aprendre a llegir i escriure en català. Aquesta serà una de les seves constants: l’autoformació.

Durant la dècada dels seixanta dedica grans esforços a iniciatives culturals, econòmiques i socials que les institucions oficials de l’època no duien a terme: des de la constitució d’un banc fins a una completa enciclopèdia general de la llengua catalana, passant per nombroses accions pedagògiques, editorials o cooperatives. Liderà les campanyes contra el director de la Vanguardia Luis de Galinsoga (coneguda com l’Afer Galinsoga), la dels Fets del Palau o la de “Volem bisbes catalans“. El 13 de juny de 1960 va ser empresonat pel règim franquista pels fets del Palau de la Música (va complir dos i mig a la presó de Saragossa i un de confinament a la ciutat de Girona). Presidí l’entitat financera Banca Catalana la qual fou un centre de finançament d’activitats culturals catalanes, com el grup Enciclopèdia Catalana, Òmnium Cultural o la Llibreria Ona.

El 1974 va ser un dels fundadors de Convergència Democràtica de Catalunya, i en va ser escollit Secretari General. Va ésser Conseller de la Generalitat de Catalunya en temps del President Josep Tarradellas.

El 24 d’abril de 1980, és investit per primera vegada President de la Generalitat de Catalunya. El 16 de desembre de 2003, deixa la presidència. Al llarg de sis legislatures, durant 23 anys, la tasca de govern de Jordi Pujol ha estat decisiva per vertebrar l’autonomia catalana, convertint-se en una figura cabdal de la història de Catalunya i la figura més important des del restabliment de la democràcia.

La seva profunda vocació europea el porta a ser elegit l’any 1992, president de l’Assemblea de Regions d’Europa.

L’any 2003 féu donació a la Biblioteca de Catalunya del fons bibliogràfic recollit durant l’exercici del seu càrrec de president de la Generalitat, format per més de 16.000 documents.

Ha rebut nombrosos diplomes, medalles i condecoracions, així com ha estat distingit amb nombrosos títols.

El 25 de gener de 2011, a l’edat de 80 anys, publica l’article Del Tribunal Constitucional a la independència. Passant pel Québec, on aposta per la independència de Catalunya si és que la integració de Catalunya amb Espanya no té un format similar al del Quebec amb el Canadà.

La seva feina política ha anat acompanyada d’una forta expressió intel·lectual. Jordi Pujol ha escrit diversos llibres que plasmen bona part de les seves inquietuds: bàsicament centrats en la qüestió catalana i d’altres que tenen com a objectiu Europa i, sovint, també les regions europees.