Tertúlia-sopar amb el President de Catalunya, M. Hble. Sr. Artur Mas, dilluns 3 de Març de 2014

Som molts, 25 gironins o més i cal comptar el secretari general de Presidència, Sr. Vilajoana. S’ha establert un protocol mínim. Ens han pre-parat una magnífica taula a l’aularestaurant del CETT. Mentre la comissió de rebuda l’espera a l’entrada, la majoria de tertulians esperem al bar de l’aularestaurant, on en Miquel Caselles, vingut de Girona, comenta els articles d’avui als diaris de dos dels presents, Xavier Ferrer (Reptes interns, bàsics a la UE, «El Punt/Avui», 3 de març de 2014 a la URL: <http://tinyurl.com/o8loml4>) i Lluís Busquets (Al Príncep de Girona, «Diari de Girona» de dilluns 3 de març de 2014 a la URL: <http://tinyurl.com/pfnaxqp>). Hi ha trànsit a les rondes, un accident entre les sortides 5 i 4 direcció Besós, i algú comenta que el President arribarà tard, però no és així. Aviat ens avisen que ja surt del cotxe. No triga a ser amb nosaltres i, encara que no coneix pas tothom, ens dóna la mà un per un. Abans de res, per no perdre temps en acabar, fem la foto de grup amb el fotògraf oficial i li oferim l’habitual litografia d’obsequi. Es tracta de la litografia Bellesa i Saviesa de Josep M. Subirachs. Camí del menjador, en Busquets li ofereix discretament el seu darrer llibre Xirinacs i l’estafa de la transició. Seiem a taula. L’Enric Calzada, com a president del grup dels Sopars de Girona, li dóna la benvinguda en nom de tots i l’Arcadi en fa la presentació, tot agraint-li la seva fortalesa; explica, a més, que l’any 2000, en una entrevista, va deixar anar que Mas, llavors conseller d’Economia, seria la persona o líder més ben preparat per substituir Jordi Pujol. Alguns amics li van comentar que havia estat imprudent per haver donat tota mena d’esquers als periodistes i ens confessa que no va dormir tranquil. L’endemà, però, a la premsa no hi havia interpretacions malèvoles enlloc, senyal que havia encertat el pronòstic i que era compartit.
Entre les raons que li varen portar a poder fer aquest pronòstic, l’Arcadi va citar la seva sòlida formació, una gran honradesa, experiència de govern i unes envejables i profundes conviccions, junta-ment amb una gran fermesa, compromís i coratge.

El President es fixa una mica en la llista de contertulians, demana com solem endegar la conversa i, en dir-li que, generalment, el convidat fa una breu explicació inicial abans de ser bombardejat a preguntes, es disposa a fer-la anunciant que només parlarà breument dels quatre grans temes que tenim plantejats al país. Una lleu afectació al coll li té agafada la veu. D’altra banda, manifesta tenir més interès a conèixer les inquietuds i reflexions dels gironins, que a repetir aquelles idees i informacions prou conegudes.

En primer lloc ens parla del funcionament de l’economia, en una època de clara recessió. Voldria esperar que, de la crisi, fóssim capaços de pouar-ne algunes dinàmiques positives. Ressituar-nos i estalviar els errors que hem comés en el passat seria el millor que podríem esperar. I posa alguns exemples. El país va aprenent a internacionalitzar la seva activitat exportadora millorant les possibilitats del simple mercat interior; sabrem seguir per aquest camí? Ens hem d’apropar, com a país, als millors països amb els quals ens podem equiparar, com serien Àustria, Dinamarca o fins i tot Holanda. Porta també les dades d’atur del mes de febrer, que han de sortir demà en públic. Catalunya ha tingut el millor febrer dels darrers deu anys, en el conegut context actual, tant complicat. Són dades, que inclouen els darrers cinc anys de recessió i també els anteriors a l’any 2008, que eren d’expansió. No vol cantar victòria, perquè tenim els aturats que tenim i els contractes temporals representen una feina més precària, amb salaris més baixos, però també resulta una dada més positiva que negativa, sobretot quan, a la resta d’Espanya, no hi hagut pas el mateix comportament. Però és que, a més, guanyem en competitivitat. Sabrem seguir així? Sabrem, també en això agafar de model Dinamarca o Àustria? Una darrera dada: les fàbriques d’automòbils de l’estat tenen uns costos salarials un 30% inferiors als de França, de manera que la indústria del sector s’ha tornat a animar a fer inversions. Això, que té una cara negativa, també resulta posi-tiu per sortir d’una recessió econòmica.

En segon lloc planteja el problema de com sostenir la cohesió social en aquesta situació de restricció econòmica com la que patim. El tema de les polítiques socials va lligat a les finances públiques, i és delicadíssim, perquè s’ha rebaixat un 20% el pressupost de despesa real. Polítiques d’interès públic, que inclouen Salut, Ensenyament, Atencions socials, Seguretat, etc., s’han hagut de retallar. Llevat d’algun programa de la lluita contra la pobresa, s’han rebaixat totes en un 20% com a mínim (i en alguns casos, un 50% i un 60%!). L’únic que ha augmentat de veritat són els interessos que deriven del deute.
Per visualitzar el drama que representa, la partida d’interessos que ha de pagar la Generalitat s’ha multiplicat per dos en tres anys i ha deixat la Generalitat en la més absoluta precarietat. Els 950 milions € d’interessos anuals que pagàvem el primer any, quan vaig arribar a la Presidència, el 2013 s’han convertit en 2.000 milions €. Cada dia la Generalitat, només d’interessos de deute, ha de pagar 5,5 milions €. Això vol dir que devem tres vegades l’equivalent a la despesa de tot el Departament d’Empresa i Ocupació. Què hem fet per dominar tot aquest problema? Doncs tot de polítiques antipàtiques: baixar sou als funcionaris (10/15% a la majoria, 30% als càrrecs), aturar les inversions noves en infraestructures i d’altres afers i retallar les antigues, aprimar el pressupost en un 20% com a mínim, apujar tots els impostos, vendre tot el patrimoni que podem (l’any passat vam vendre 2.100 milions € i enguany 2.300 milions €) i endeutar-nos amb l’Estat.

En tercer lloc, el procés polític del país. Resulta que estem tirant endavant aquest procés en les pitjors condicions de dependència financera. Val a dir que fa tres anys el deute amb l’Estat era pràcticament zero. Teníem altres creditors: els posseïdors dels bons patriòtics, bancs i caixes d’aquí i de fora, fons d’inversió, deute públic… però no teníem deute amb l’Estat Espanyol. Això, però, ara ho tenim tot pràcticament amortitzat. En aquests darrers 3 anys, amb el Fons de Liquiditat Autonòmica, resulta que depenem de l’Estat en un 50%. El nostre únic Banc, cal dir la veritat, és el Govern espanyol. I en aquesta situació de precarietat, resulta que li fem braça, un pulso que diuen a les Castelles.

I arriba al punt final. En aquestes circumstàncies, en les pitjors condicions, resulta que hem obert la caixa dels trons per decidir el nostre futur, la qual cosa, per al govern central, significa un tour de force inusitat, i més quan és un procés audaç, atraient per als catalans, pacífic i democràtic. Un desafiament històric com no s’havia fet en els darrers tres-cents anys. «Què crec que passarà? El procés va endavant! En algun moment de l’any 2014, signaré un decret per a poder fer la consulta del 9 de novembre d’acord amb el marc legal que estigui establert en aquell moment. Consulta o referèndum, sense conseqüències jurídiques immediates. Però no ens autoritzaran res, ens anul•laran tots els marcs legals, no cercaran cap escletxa d’entesa i… La partida es juga a Espanya i a fora. És bàsic que a fora s’adonin del repte democràtic plantejat. Veurem què s’esdevindrà en el marc internacional.»
El President fa una pausa i reprèn:—I fins aquí els quatre temes que volia exposar. Ara les preguntes són de tots vosaltres… Si algú té idees que ajudin, a mi m’interessarà molt sentir-les.

Mentrestant han anat servint els entreteniments de benvinguda: un bastonet de llardons, una llauna de favetes, amb vinagreta de cítrics i encenalls de pernil ibèric i un saltat de bolets amb tòfona negra, senzillament extraordinaris, que ens mostren com l’aularestaurant de l’Escola d’Hoteleria del CETT té uns professionals de primera, on els alumnes hi practiquen l’excel•lència. Ens serveixen aigües i un vi blanc Tomàs Cusiné Auzells, D.O. Costers del Segre, però el President discretament comenta que en prefereix un de negre i tot seguit li’n porten.
Erigit l’Arcadi de moderador, dóna la paraula a Xavier Ferrer, que, després d’agrair-li la seva capacitat de resistència, justament confereix molta importància a aquest marc internacional al•ludit i demana quin pols es va prenent des de la Generalitat. «Suport internacional, desenganyem-nos, no en tenim», respon el President; «tampoc no hem fet cap pas perquè des de fora se signifiquin. No és el moment. Si ho fessin, es trobarien amb problemes insolubles per part de l’Estat espanyol. Que hi hagi països petits que ens mirin amb simpatia no és significatiu. Caldran fets consumats perquè a fora es defineixin i, potser, entendre que el procés no serà tan ràpid com alguns voldrien. Els estats només es mouen per interessos. ¿Per què s’haurien d’enfrontar a un estat que funciona fa segles sense saber si el procés endegat seguirà? Mireu. De processos d’independència n’hi ha d’aquests quatre tipus: un, per una explosió inesperada com va passar amb l’antiga URSS; dos, per una guerra civil com va passar als Balcans, i encara cueja el tema de Kosovo; tres, per una entesa amb lideratges ètics com el de Vàclav Havel, cas de Txèquia i Eslovàquia, que aquí no passarà; i quatre, garrotades. Desenganyem-nos, però és així. I aleshores també caldrà saber quin és el grau d’aguant, de risc, de seny i de rauxa dels catalans. Aquest és un dels grans temes on ens ho juguem tot; sempre i quan arribem a aquest punt el poble català tindrà la darrera paraula.»

Tot seguit és el torn de Lluís Busquets, que s’aprofita i li fa moltes preguntes: a) Suposant que votem, ¿com es farà el recompte, vist que un 70% de SI en la primera pregunta i un 70% més en la segona, dóna 49% sense arribar a 50%?; b) Atès que ens neguen la consulta feta a manera tradicional, amb testimonis internacionals, ¿no es podria fer informàticament?; c) Vista la campanya de clavegueres del darrer període electoral, amb el document del sindicat de la policia publicat per El Mundo i l’actuació de la justícia, ¿espera noves actuacions des de les clavegueres de l’Estat?; d) Vist que a La Repubblica va declarar que tancades totes les portes, quedava fer eleccions i una Declaració Unilateral d’Independència (DUI), ¿ens podríem sostenir tot seguit, si Madrid té les aixetes dels diners i de l’energia, o vostè ja ha pactat, com la gent comenta, un sosteniment dels primers mesos de la República catalana?
El President ha pres nota i es disposa a respondre pacientment: «El recompte anirà explicitat al Decret de la Consulta, òbviament. En qualsevol cas, no ens hem de posar més condicions de les que dicta el sentit comú. Tot i que la participació és important, ho és més la diferència entre els vots a favor i els vots en contra. Cal pensar en una diferència amplia. Si el resultat fos 49% a 21% el resultat seria clar; si féssim 49% i 46%, el país estaria dividit… Fer la consulta informàticament? No es pot valorar. I la gent gran? I els hackers de la Xarxa? Quant a les clavegueres, la veritat és que espero de tot. Per això sempre dic que ens l’hem de jugar, però sense fer bestieses. I de la Justícia, i és greu, no n’espero res. Depèn de l’estat central. Els jutges d’aquí no rasquen bitlla o toquen el violí. No va ser el Fiscal de Catalunya que per no condemnar el dret a decidir va haver de dimitir ipso facto? Aquesta trentena de jutges que s’han manifestat pel dret a decidir són herois, però saben que sempre sortirà una instància superior per esmenar-los la plana. Quant a la Declaració Unilateral d’Independència (DUI), he de respondre sincerament que no tinc resposta segura. Fer una Declaració Unilateral d’Independència vol dir, d’una banda, entrar en terreny desconegut i, de l’altra, que no tenim seguretats de res. Ara bé, dit això, també afegeixo aquell adagi que diu “Qui no s’arrisca no pisca”. La qüestió és quin percentatge de risc estem disposats a assumir. Han de ser els mínims, però vol dir riscs. Cert: l’endemà de la declaració ens poden fer molt la guitza, econòmicament i energètica, però també els ciutadans poden organitzar-se. Ningú de fora no ens ho resoldrà fins que nosaltres estem disposats a fer-ho. Haurà d’arribar algun moment de seure al voltant d’una taula. No tot es farà l’endemà.

Demana la paraula el secretari general de Presidència, Sr Vilajoana, perquè el President pugui menjar alguna cosa. («No us preocupeu de si menjo o no», fa ell; «estic sobrealimentat: ja aniré picant…») El Sr Vilajoana exposa que la confrontació somorta és contínua, que les clavegueres de l’Estat no han deixat d’actuar, que es van llimant totes les llibertats constitucionals: llengua, drets, ensenyament… «Poden dir-nos que ens hem posat en un atzucac, que les passarem magres. Però, i quedar-nos com estem, què representaria? Tots els consellers d’Economia quan feien pactes de finançament a Madrid en tornaven la mar de contents: havien assolit el millor pacte de la història. I, després, què? No els complien i ja està. Com ara també passa amb les addicionals… L’escissió és un garbuix, un bullit, un lío, diuen ells; però si ens quedem tindrem un garbuix doble!» El President torna a intervenir: «Es que abans, al Consell de polítiques financeres es repartia creixement. Ara, amb l’arribada de les vaques magres, la cosa s’ha acabat. Mireu, en el moment que estem, hi ha tres alternatives i només dues depenen de nosaltres. Primera, renunciar; segona, seguir; tercera, que l’Estat ofereixi als catalans un pacte econòmic, polític, lingüístic, de caire nacional… Aquesta no depèn de nosaltres i seria un miracle, però ja ha estat dit que qui no creu en els miracles no és prou realista… Que què faria llavors? Doncs, si Espanya ofereix una alternativa, posar-la en consideració dels catalans. A veure si ens entenem: la gent vol un futur que depengui de nosaltres i de ningú més. Però, des d’un punt de vista democràtic, no podria deixar de consultar la ciutadania».
Al seu torn el Dr. Bordas, que va recordar haver compartit taula feia uns anys, va comentar que la gent no vol córrer riscos i es preguntava per la influència de la recuperació econòmica. El President va comentar que «passi el que passi amb el procés polític, millor si hi ha recuperació econòmica. El que passa no deriva només de l’economia. Entre els catalans hi ha un procés de desconnexió mental del que és Espanya i seguirà igual al marge de l’economia. Tret que s’arribi a pensar que la millora ve donada pel fet que el govern espanyol ho faci tot molt bé. Tanmateix la reactivació econòmica actual és bàsicament catalana».
Tot seguit el torn de paraula és per a en Pere Montalà, el qual li diu que, a Sant Pere Pescador, parla amb la gent del poble i molts, sobretot els terratinents i els horticultors, tenen el cul petitet; tot el procés els causa allò que ells diuen mitja basarda. «Perdoni, ¿li puc demanar quina mitjana d’edat té aquesta gent?», pregunta el President. En Pere respon que òbviament són gent gran. «Aquí està el detall. Els joves no tenen pors de perdre res perquè o no tenen res o ben poc. Però els il•lusiona poder regir-nos per nosaltres mateixos. Només ho podrem aconseguir si els joves i les classes mitjanes ho volen».

I arriba el primer plat, una boníssima crema de carxofes amb carxofa arrebossada i cloïsses, acompanyat d’un excel•lent vi negre Els Pics D.O. Priorat. Es el torn del professor Casacuberta, el qual, atès que és matemàtic, s’ha sentit una mica al•ludit quan s’ha parlat del recompte. Per a ell no hem de fer escarafalls ni magarrufes a l’hora de la participació ni del recompte, tot i que millor guanyar la consulta folgadament. El seu consell seria no deixar-hi posar massa mans o cervells a remenar o pensar la comptabilitat del procés. «Com menys matemàtics millor. Cal evitar fórmules, o la fal•làcia del producte del resultat de les dues preguntes. ¡Vaja!, que ho ha d’entendre tothom.» I és clar, per a ell, millor consulta que no pas eleccions plebiscitàries. El President està d’acord amb tot el que ha dit, però recorda a tots un refrany castellà: Lo mejor es enemigo de lo bueno, i l’interpel•la: «Entre eleccions plebiscitàries i res, vostè què tria?». La resposta sembla òbvia.
Ara és un altre gironí qui li contraposa la fantasia que cal per fer la consulta i el que podria esdevenir a una part de catalans: addueix que li fa por que, després de tot plegat, no sols en resulti una gran decepció per a nosaltres sinó que s’acabi donant ales a una Espanya que ara està desnortada i sense il•lusió. Això, segons ell, ja ha passat alguna vegada en la història i sembla, diu, com si ho portéssim en el nostre ADN social. El president li respon que el que ha dit està lluny de la fantasia de la consulta. «La nostra fortalesa, i només tenim aquesta, és la dels tres milions de persones que vulguin decidir amb el seu vot. És la ciutadania que ha de portar la veu cantant. El nostre paper, el dels polítics, és el de posar la cara, que ens bufetegin, que ens diguin desgraciats, folls, insolidaris, bojos, trabucaires i fins i tot terroristes, ja veureu com ens ho diran. I no podrem defensar-nos amb cap querella criminal, cap.»
Parla tot seguit el professor Martinell, que fa una prèvia sobre el fet que Catalunya ja exporti més fora d’Espanya que en l’interior; l’exterior seria Amèrica del Sud, part dels EUA, nord d’Àfrica, Orient… Però ell, amb l’experiència d’haver estat a l’equip rector de la UB, s’adona que la Universitat també exportava saber i coneixement del medi natural i es generaven grans oportunitats; ara, amb les retallades la UB també ha baixat en excel•lència. Assegura que no parla per ell. «Si els paleontòlegs hem de renunciar a un fòssil, no s’acabarà el món! Ara, hi ha d’altres línies d’investigació a les quals no es pot renunciar tan fàcilment.» Es queixa que els investigadors no tinguin estabilitat, que l’accés a les càtedres sigui una escalada de manera que als 40 anys encara, avui, hi hagi professors que no sa-ben si aquella serà la seva vocació. El President li respon: «Em pot dir on era Catalunya, des del punt de vista de la recerca, deu anys enrere i on és avui? Suposo que haurà de convenir que hem fet un salt espectacular. Ara ja se’ns considera alguna cosa. En aquests darrers tres anys hem treballat molt per aconseguir pressupostos financers europeus amb projectes de gran calat. Serem capaços d’obtenir-los? Quina era i quina és la participació del sector privat en recerca? Cert, que n’hem d’assolir més, però no som on érem. I, perdoni, pot demanar estabilitat un investigador en un marc que ningú no en té, d’estabilitat? Es parla molt de recerca, d’I+D, cert. Però jo també afegeixo que els qui recerquen haurien d’arribar a alguna troballa en la seva cerca, no troben?» I ja teníem el segon plat a taula: ànec farcit amb calçots.
Donen suport al professor Martinell la Dra M. Teresa Puig i el Dr. Josep M. Bordas; la primera recorda que alguns investigadors han d’anar-se’n a l’estranger i allà obtenen resultats dels quals nosaltres no ens podem aprofitar, tot i que s’han format aquí, amb els nostres diners; el segon assegura que, a més del problema de sous —molt superiors als EUA i Canadà que no aquí—, n’hi ha un altre, de problema: allà hi ha més possibilitats d’endegar projectes d’investigació molt més ben dotats que no aquí, que de vegades s’endeguen sense la qualitat requerida i havent-los de compartir; tot i això té esperança en el futur, perquè el nostre potencial mèdic és bo. El President admet l’aporia cost de formació interna versus resultants a l’estranger dels nostres investigadors, i ho lamenta, però també cal pensar que nosaltres ens aprofitem d’investigadors forans. «ICREA, la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats, que ja ha complet 10 anys, ha disposat de vora de 300 investigadors forans. I jo veig que a l’Institut de Ciències fotòniques, amb el seu lideratge mundial, hi ha investigadors d’arreu del món. I el mateix es podria dir de l’Institut de Ciències genòmiques, o de l’Institut de Ciències Químiques de Tarragona… No ens podem aturar, és clar. De deu intents que fem en recerca, només sortiran bé un parell, cinc tindran resultats normalets i tres cauran… Això ja ho sabem. Altrament, hem d’anar aglutinant la inversió privada en R+D. Hi ha països que multipliquen per dos els nostres pobres percentatges. Això, en tots sentits. Israel, darrerament, ha aconseguit fons per fer més habitatge que Alemanya i França junts. Nosaltres també hem de ser capa-ços de vincular fons privats amb R+D, i amb Indústria, i amb Turisme…»
Potser enardit pel cava, Gramona 3 lustros, D.O., i les postres —escuma de coco amb esponjós de pinya dins un ou de xocolata—, en Quim Roca li confessa que porta un encàrrec de la gent del seu poble: demanar al President si s’acabarà arrugant o no. I en això és taxatiu: « No m’arrugaré. Tinc coratge. I no sé què més he de fer per demostrar-ho. Ara, també afegeixo que no tinc cap ganes de fer el ridícul. Ens ho diran molts cops que fem el ridícul, però aquestes queixes són els lladrucs aquells del Quixot: “¿Ladran? Luego, cabalgamos” No. Per a mi fer el ridícul és fer passar el punt d’alguna cosa per dallonses, sabent que no et sortirà bé…»

Passen els cafès amb alguns entreteniments i una mica de Vi de Glass, Gewürztraminer, D.O. Penedès. Són les 11, termini del pacte horari que havíem fet. La cap de Protocol ens avisa que haurem de plegar. El President demana: «Quins costums teniu?» «Ens hi estem una mica més, President», li xiuxiueja l’Arcadi sense gosar dir-li que pleguem sempre a mitjanit. «Doncs va, una mica més.» El secretari general Vilajoana concedeix vint minuts més.
Busquets torna a intervenir i li demana si creu possible que suspenguin o intervinguin l’autonomia o que el posin a la presó. «Tant de bo em posessin a la presó! No per sempre, eh? Però estic ben disposat a anar-hi. Ara bé, no crec que facin aquest error tan garrofal i exorbitant… Ara, suspendre l’autonomia, sí que ho poden fer. Poden omplir provisionalment determinats llocs de govern amb botiflers catalans… És clar que sí. Després, però, veurem si la ciutadania s’ho empassa…» L’Arcadi intervé una estona argumentant que estem en un procés molt seriós i no en cap festa major i, amb actitud d’acabar, torna a donar les gràcies al President pel seu coratge. Ara sí que pleguem. Són 2/4 de 12. Algú deixa anar que si intervenen l’autonomia… ningú no podrà fer cap Declaració Unilateral d’Independència, que a Madrid esperen poder fer aquesta doble jugada, però la constatació es perd entre les remors de final del sopar. L’Enric Calzada dóna les gràcies al President en nom de tots. Els cuiners i cambrers de l’aularestaurant es volen fer una foto amb ell, el qual hi accedeix amablement. Darrera dels cambrers van d’altres.
Pobre President! Demà, sant Tornar-hi. Que el Cel ens el conservi molt de temps!

Biografia

Nascut a Barcelona l’any 1956, està casat i té tres fills. És el gran de quatre germans i prové d’una família relacionada amb la indústria tèxtil de Sabadell i la metal·lúrgica del Poblenou. Cursa estudis al Liceu Francès i a l’Aula Escola Europea. Domina el francès i l’anglès, a més del català i castellà. Economista, llicenciat en Ciències Econòmiques per la UB, i polític d’ideologia catalanista i liberal. És president de CDC i de CiU.

La seva activitat professional va començar l’any 1979, en un grup d’empreses industrials dedicades a la producció de material de logística i elevació. Més tard, va dirigir una societat d’inversions propietat d’un grup industrial del sector de l’adoberia. La primera vinculació amb el sector públic es va produir el 1982, quan va treballar per la promoció exterior i la captació d’inversions estrangeres per a Catalunya, primer com a cap del Servei de Fires i després com a director general de Promoció Comercial. El 1987 es va presentar per primer cop a la candidatura de CiU a l’Ajuntament de Barcelona i va ser escollit regidor. Al 1995 és diputat al Parlament de Catalunya i conseller d’Obres Públiques (1995-1997). Més tard, assumeix la Conselleria d’Economia i Finances (1997-2001). L’any 2000 és portaveu del Govern i, un any més tard, serà nomenat conseller en Cap (2001-2003). Cap de l’oposició (2004-2010). Des del 23 de desembre de 2010, és el 129è president de la Generalitat.

En el discurs d’investidura, Mas reivindicà un nou model de finançament per a Catalunya, inspirat en el concert econòmic, com el gran repte per als pròxims anys i proclamà la transició nacional de Catalunya basada en el dret a decidir. Arran de la històrica diada de l’11 de setembre de 2012,  a favor de la independència de Catalunya, amb prop de dos milions d’assistents segons l’ANC, i també de la negativa del president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, a negociar la proposta de pacte fiscal d’acord amb el mandat del Parlament aquell mateix any, Mas i CiU van prendre posició a favor d’un Estat propi per a Catalunya. Va convocar eleccions a la cambra catalana, amb el dret a decidir com a horitzó. Els comicis, que van elegir el Parlament de la X legislatura, van suposar una participació inèdita del 70 % del cens electoral.

Li agrada molt llegir. Gaudeix anant al cinema i al teatre. De més jove jugava a futbol, handbol, bàsquet, voleibol, ciclisme, tennis, esquí, etc. Ara practica natació per mantenir-se en forma.

Es defineix com una persona treballadora, constant i auto-exigent, per al qual la família i els amics ocupen un lloc principal en la seva vida. Per a ell, és important recuperar valors com la cultura de l’esforç, el treball, la mentalitat oberta, el mèrit, etc., valors que han permès sobreviure i fer gran Catalunya com a país. Repeteix sovint aquella frase de J.F. Kennedy que diu així: «El futur no és un regal sinó una conquesta».