Tertúlia-sopar amb el realitzador, guionista i director de cinema gironí Sr. Robert BellSolà, dimarts 4 de desembre de 2012

Quant, poc abans de les nou, una majoria acabàvem d’ entrar al saló privat, varen arribar en Robert i la Mireia. La presentació, que va fer en Quim Roca, ens va oferir la primera sorpresa de la nit.

Fa deu minuts acabo de conèixer en Robert!, ens digué en Quim. De fet en vaig tenir les primeres notícies, al darrer FIC-CAT, festival internacional de cinema, que des de l’any 2008 es fa a Roda de Berà. Era la 5a edició i girava a l’entorn de la  INTERNACIONALITZACIÓ. Entre d’ altres qüestions tractava específicament d’ una Introducció a concurs de la modalitat llarg metratge. Fins aquesta edició només s’hi projectaven curt metratges. El festival s’acompanyava d’ entrevistes amb productores i distribuïdores del país. I hi va haver una presentació i reconeixement dels realitzadors seleccionats, amb projecció dels llarg metratges seleccionats (van ser 5 dies de projeccions, activitats i espais paral·lels). Doncs bé allà i gràcies al fet que l’Antonio, que s’ocupava  de la gestió del festival, me’n va parlar, vaig tenir l’ocasió de veure el  primer llarg metratge d’ en Robert. La presentació que en va fer Bellsolà, em va agradar i em va semblar que podia tenir molt d’ interès poder-lo suggerir com a convidat per a la tertúlia dels Sopars de Girona. I sense més informació, a banda la de la referència que segueix que teníem tots a taula al costat de la minuta, va passar la paraula a en Robert , mentre la cambrera ens deixava a la taula d’aperitiu, unes delícies de perdiu i una selecció de canapès.
En Robert prengué la paraula i començà explicant que la seva germana Anna Bellsolà, també filla, néta i besnéta de flequers, encara recorda el viatge que va fer amb el seu pare, Pere Bellsolà, buscant la millor baguette de França –i per cert en va trobar una d’excel·lent, la d’Eric Kayser–, ha convertit la seva botiga Baluard, a la Barceloneta al carrer Baluard 38, en una fleca de referència que des de la façana lateral del mercat ha sabut transformar el sabor i la textura en senya d’identitat. Anna Bellsolà cou el pa en un forn que crema llenya de roure, faig i alzina. Són flequers de tota la vida, explicà.

Acabat el sopar, m’havia quedat el dubte si seria la mateixa fleca que mesos enrere havia descobert i hi havia anat a buscar pa. Vaig verificar que efectivament es tractava de la mateixa. Quina memòria!. Ara us puc assegurar i recomanar que es tracta d’ un pa excel·lent i que paga la pena, si no assíduament si us queda lluny, si anar-ne a comprar algun cop. La vaig descobrir llegint un suplement d’ un dels diaris del cap de setmana, on hi havien fet una llista de les millors fleques de Catalunya. Em va fer gràcia trobar-hi la fleca d’ Hostalets, amb un pa de pagès que personalment el trobo com el millor. Mogut per la curiositat vaig voler provar com seria el pa del primer de la llista: precisament es tractava de la fleca Baluard!!! Si xafardegeu una mica per la seva web, veureu quants guardons han aconseguit ….

Mentre estudiava economia, prosseguí en Robert, la mare em va demanar que en paral·lel també estudiés dret. En acabar, i al llarg de tres anys vaig estudiar a fons per fer oposicions a advocat de l’estat. Era duríssim. Fins i tot, en un determinat moment per provar i com el dret civil el portava molt bé, vaig provar d’anar a un tribunal a Madrid a veure com seria. Em vaig adonar que no era el meu camí. Davant el tribunal i preparant la exposició sobre el tema demanat: “el contrato mandato”, que per cert era l’únic que no havia aprofundit prou en el seu estudi, de sobte quan em demanaren que comencés, en comptes d’ iniciar la dissertació, els vaig dir que abandonava. Encara no sé ben bé, per què ho vaig fer!!!. Però era clar que havia decidit que aquest no seria el meu futur. Tot plegat, en tornar, va suposar un terrabastall familiar i més quant els vaig dir que la meva passió era fer cinema i que no ho podia deixar en segon terme per quan en tingués ocasió. I ens començaren a servir el primer plat una crema de carbassa amb  gamba i botifarra de perol, que a més d’apropar-nos a les comarques gironines ens facilitaren la conversa. Tot ben regat amb un vi negre de nom Beso de la DO Utiel- Requena, que més enllà de suscitar alguna brometa, va resultat prou rodó.

En Robert es va assabentar que en David Trueba rodava “Soldados de Salamina” i sense conèixer-lo s’hi va presentar per oferir-s’hi. No va dir que llavors, ni s’havia llegit la novel•la, però com precisament estaven cercant qui els podria fer el making off, li varen oferir. A la vegada i relacionat amb aquest film, va fer el seu primer documental “Salaminos”, que va funcionar.  Llavors el pare va rebre una oferta de compra i em va demanar què volia fer.

“Can Bellsolà s’havia convertit en un dels establiments de referència d’una Girona que havia sabut transformar la paràlisi de l’autarquia en dinàmica comercial impulsada per homes atrevits, com Pere Bellsolà Fonalleras, que va fer un salt definitiu en transformar la societat en una gran empresa que no tan sols va aixecar una fàbrica a Aiguaviva. Segons publicava el diari El Punt el 29 d’octubre del 1987: «La consolidació definitiva de l’empresa Bellsolà com a líder de la panificació es va produir a partir de la introducció de nous serveis professionals que cobrien l’abastament de pa i pastisseria a cafeteries, restaurants, bars, botigues d’alimentació». Pionera en l’elaboració de productes com les bases de pizza, els croissants i el pa precuit, la qual cosa no tan sols va fer disparar la facturació –el 1999 va ser de 28,68 milions d’euros; el 2000, de 32,13 milions; l’any 2001 es va arribar als 36,60 milions; i el 2002, als 40,63 milions– sinó que Bellsolà va arribar a ser la cinquena empresa estatal del sector de les masses congelades i la Cambra de Comerç li va atorgar el premi al dinamisme exportador. Tot i les complicacions sorgides en el dia a dia, l’empresa d’Aiguaviva va arribar a l’any 2003 amb una salut envejable. Va ampliar i modernitzar la fàbrica, però el 19 de setembre, després d’un consell de família, Bellsolà, que tenia 500 treballadors, es va vendre a Bellpan SA, companyia amb seu a Madrid que va comprar tots els actius de la companyia excepte el forn de Sant Francesc, on a final del segle XIX, principis del XX, Pere Bellsolà i Bertran havia obert el primer forn.
Mireia Oliveras, esposa de Robert Bellsolà, es va llicenciar en farmàcia, però quan el seu sogre va vendre l’empresa d’Aiguaviva i es va quedar tan sols la casa mare situada a l’avinguda de Sant Francesc de Girona, va decidir que volia recuperar una manera de fer el pa, tornar als orígens, i per denominar la nova marca va escollir una data, 1892, i un nom, Antiga Casa Bellsolà, per donar a entendre als possibles clients que el seu seria un producte que no tan sols s’allunyaria del procés industrial, sinó que recuperaria elements simples i fonamentals com la utilització de farines de qualitat, que en aquest cas vénen de França, les hores de repòs de la massa, una bona cocció i la presentació acurada. Una aposta romàntica que l’ha transportat als temps passats quan el pa era artesà, la farina era mòlta amb molins de pedra i els forners pastaven amb les mans. Mireia Oliveras, que es considera continuadora de la nissaga de forners que es va iniciar fa més de cent anys, ha intentat recuperar no només les tècniques emprades en el passat, sinó que ha tornat a gestionar una botiga singular com El Fornet, situada a dalt de tot del carrer Migdia, que havia engegat el seu sogre i que avui és un espai obert i acollidor presidit per una taula d’obrador on els dependents atenen els clients pel nom.”

Enguany  ja són 6 les botigues a Girona i 33 els treballadors. Per exemple, enguany fan a mà un miler de croissants diaris. I no serveixen, per decisió empresarial de la Mireia, ni a bars ni a restaurants. Malgrat que ja han rebut fins a dotze peticions de franquícia, la Mireia ens diu que ho té clar i que no ho volen fer.

Després de fer alguns documentals més, així com videoclips, teasers i guions, vaig encarar-me al meu primer llarg metratge: “Passi el que passi”. És un llarg metratge sense cap mena de subvencions i així ho recalquem arreu. En varem demanar tant a Madrid com a Barcelona, però res, no hi va haver manera. La crisis efectivament hi té molt a veure. El seu cost de producció va ser de 40 mil € que va finançar la Mireia. Varen ser 12 dies de rodatge amb actors professionals, però aprofitant tota mena de recursos d’ amics i veïns. Posteriorment per la publicitat i les còpies el cost es va doblar. I fent jo mateix d’ introductor i venedor, s’ha anat venent amb empentes i rodolons, per exemple a 12 cinemes de Catalunya i a Andorra entre d’ altres. També a TV3, que té prevista la seva emissió en breu. S’ha subtitulat per portar-la al festival com a Canes, on varem comprovar el difícil que és. També al festival de Berlín  Algú va preguntar pel seu doblatge al castellà. En Robert explicà l’alt cost que suposa. “En aquest cas en concret serien uns 8 mil € i naturalment no ens ho podíem permetre”. Una distribuïdora polonesa li va comprar i, encara no ho entén, es va contractar i exhibir fins a 10 sales diferents del país. Van anar amb la Mireia al festival de Moscou on va ser seleccionada i,  per tant, també va suposar un ingrés econòmic.  És increïble l’ interès que suscitava (i a més dels subtítols en anglès, a fora com es fa en els d’òpera hi afegien subtítols en rus).  Fins i tot en acabar la projecció un munt d’ espectadors, m’esperaven a la sortida per signar autògrafs i fotografiar-me amb ells. Tota una injecció de moral. Em sentia tractat com si de l’Spielberg es tractés, tot i ser ben conscient que només estava començant a caminar. Tota una forma diferent d’ interpretar i veure el cinema. I encara no acabem d’ entendre la bona acollida que el film va tenir, tant a Moscou com a Polònia, particularment si atenem, com penso, que la comèdia d’ humor acostuma a ser força local. Cada lloc té el seu humor i no és exportable en absolut. També es va vendre a França i a d‘ altres llocs i es varen editar un miler de DVD’s. Tot plegat ha suposat que finalment haurem fet la pau econòmica. Tot un èxit del qual n’ estem molt satisfets. Ens varen servir el segon plat, un melós de vedella amb cremós de moniato. El temps ens passava molt ràpid, entre les explicacions tant franques i planeres, les preguntes i respostes i en aquest cas a més la projecció intercalada d’ alguns tràilers al fil de la conversa i sobre la marxa i donant continuïtat al discurs, que el mateix Robert s’encarregava de gestionar… i fins i tot li quedava temps per a sopar!!! Una tertúlia amb una gran frescor i .. ben diferent.

Enguany ens avançà en Robert, tinc la previsió de fer el segon llarg metratge. Tinc la història i el guió ben embastat. La pel·lícula es titularà “Caram quin parell”. El pressupost que hem estimat serà d’1 milió d’€. De totes formes no es cap exageració, tot i que molt més que els 80 m. € del primer. Cal tenir present que no és rar veure pressupostos entre deu i trenta cops superiors.  En aquest cas el rodatge preveiem que durarà 28 dies. Estem cercant finançament i explorant noves formes.

Entre les intervencions dels gironins, cal destacar l’anècdota que va explicar en Lluís Busquets, que va ser especialment molt benvingut després d’ alguns mesos d’ absència obligada, quan en Robert parlava de prestigiosos realitzadors com Passolini o Fellini, de qui es va declarar un gran admirador i seguidor. Deia en Lluís que es trobava a Roma els darrers anys dles 60 i primers dels 70, quant Pier Paolo Passolini ja havia filmat i estrenat “Il Vangelo secondo Matteo” (1964) . En Lluís estudiava crítica de cinema al Centro Internazionale dello Spettacolo e della Comunicazione Sociale i el seu director, Nazareno Taddei, va convidar una tarda Passolini, que portà una seqüència del film esmentat, el de les temptacions de Jesús, tot exposant que li havia costat molt passar-les a imatge i que l’havia errada. Les havia traduïdes plàsticament així:  petjades d’home damunt sorra de plata, petjades de boc  en direcció contrària fins a topar. Vam veure aquell fragment i Taddei lloà aquella traducció plàstica. Però el problema era que, al final,  les petjades d’home seguien les del boc-diable. Passolini explicà que Taddei, en veure-ho per primera vegada li havia preguntat si volia que guanyés el diable en la topada. Passolini s’adonà tot seguit de l’espifiada: si les petjades d’home seguien les del boc, guanyava el diable.  I ho havia canviat!. Ara, en el film, les petjades se’n van cadascú per la seva banda. I és que el director volia fer un homenatge a la seva mare que era molt creient. Havia mostrat als estudiants, doncs, un copió de la seva errada! Tot seguit arribà una mousse de torró acompanyat d’ un bon cava Parxet Brut Nature, varem decidir acabar. Era més de mitja nit i després d’ obsequiar-los amb una litografia del pintor gironí Perpinyà, ens va lliurar alguns DVDs de la seva pel·lícula “Passi el que passi” que varem agrair i que procurarem que circuli per que la puguin veure el nombre més gran de gironins possible.

Precisament aquest proper dilluns 17 de desembre, en Robert ens va informar que a les 20h. al Centre Artesà Tradicionarius està prevista la projecció del seu documental d’ investigació, que va fer amb el seu amic el gaiter gallec Carlos Núñez titulat “BRASIL SOMOS NÓS” que produeixen Keltia Produccions de Galícia i Bossa Nova Films de Brasil. La entrada és lliure i el C.A.T. es troba a la Travessia de St. Antoni, 6-8. Gràcia, 08012 Barcelona. El documental és tot un treball concretat en un viatge a la recerca del besavi de Carlos Núñez, que va emigrar al Brasil des de Galícia l’any 1904 i que va desaparèixer, suposadament assassinat per un altre músic. Una ocasió per fer un repàs de la omnipresent música al Brasil, que encara conserva la vella cultura galaicoportuguesa.

Nota: els paràgrafs entre cometes són un recull adaptat d’ un text més ample de la web del diari El Punt Avui de 27/10/10.

Breu referència (pròpia)

Llicenciat en Dret i Llicenciat en Ciències Econòmiques. Després d’intentar opositar a advocat de l’estat va fer un documental “Oposiciones” que va emetre el Canal Documania de Digital Plus.

L’any 2002 va crear a Aiguaviva (Girona) la seva pròpia productora de nom Aiguaviva Films, S.L. juntament amb uns altres socis: Ventura Barba, Mireia Oliveras y Anna Bellsolà.

Produccions:

Any 202

-Making of del film “Soldados de Salamina” de David Trueba inclós al DVD del mateix film.
– Documental paral·lel al film, “Salaminos”(dir. Robert Bellsolà), emes a TV3, TV3 internacional i al canal Hispavisión de TVE, seleccionat al Napoli Film Festival i Millo documental al Festival de Cinema de Girona 2003.

Any 2003

-Curtmetratges en Dvcam:
“Masovers” (dir. Robert Bellsolà)
“Actos de amor” (dir. Robert Bellsolà) amb Jordi Vilches. Millor banda sonora al Festival de Cinema de Girona 2003

Any 2004

-Documental “Abuelas cocineras: Un viaje al arte de la cocina tradicional” (dir. Robert Bellsolà)
Emes per TV3 i TV3 internacional/Seleccionat a Docúpolis 2004

Any 2005

– Desenvolupament del llarg metratge “Boda”, que rep una subvenció per a guions de l’ICIC.

Any 2006

– Documental “Cinema do Mar” (dir. Robert Bellsolà) amb el gaiter gallec Carlos Núñez, inclòs al disc de l’artista. Amb The Chieftains, Jackson Browne, Alejandro Amenábar, Dulce Pontes i Ryuichi Sakamoto entre d’altres.

Any 2007

-Producció de diversos videoclips per a Vale Music Universal Music
Spain:
Víctor, tema “Potser”
Daniel Zueras, tema “No quiero enamorarme”. Més d’un milió de descàrregues a YOUTUBE
Natalia, tema “Orden de desalojo”
-Altres videoclips per a Música Global de Kabul Baba i Frenètic

Any 2008

– Preparació del projecte de llarg metratge “Fat Love”.
Amb el suport del programa COPILOTS. El guió obté el segon premi de guió de comèdia a l’any 2007.
Indie Gathering Film Festival de Cleveland, (Ohio), és seleccionat al 2007 Cinema City International Film
Festival(LA), en el 2008 Beverly Hills Film Festival i queda finalista entre 2500 guions presentats en la 2007 Expo Screenplay Competition.

Es roda un teaser de presentació del projecte amb Andoni Agirregomezkorta (“Vaya Semanita” de ETB) i Carolina Bang (“Plutón BrbNero” d’ Àlex de la Iglesia a TV2). El teaser es pot veure a www.fatlove-robert.blogspot.com . Actualment a la cartera de la productora.

Any 2009

-Carlos Núñez i Robert Bellsolà recòrren Brasil amb el film documental “BRASIL SOMOS NÓS” que produeixen Keltia Produccions de Galicia i Bossa Nova Films de Brasil. Ha rebut ajuda del 2n. Fons de Coproducció Galicia-Brasil. Amb la participació de la TVGa.
En aquest film Aiguaviva Films presta el servei de desenvolupament, càmeres i edició. Robert Bellsolà l’escriu, dirigeix, edita i roda.
Premi del Públic i Premi Miño al Festival Internacional de Cine de Ourense.
Seleccionat al Festival de Cine Español de Nantes 2012.
Seleccionat per al Festival de Málaga 2012.
Nominat al millor documental per l’Acadèmia Gallega per als Premis Mestre Mateo 2012.

Any 2010 i fins l’actualitat

-Videoclip de THE PEPPER POTS, tema “I wanna blindly trust in you”.

-Llarg metratge “PASSI EL QUE PASSI”(Pase lo que pase). Amb la participació de TV3.
Estrenat en 14 sales de Catalunya, Andorra i les Baleares el 22 de Juliol de 2011.
Seleccionat en el 2011 Festival Internacional de Cine de Moscou, en el 2011 New York City International Film Festival i en el 2011 Detroit Windsor International Film Festival.
Venut a França, Bèlgica, Rússia, Turquia i Polònia (estrenat a sales amb 10 còpies en aquest pais).

Enguany està preparant el seu segon llargmetratge : “Caram quin parell!“