Tertúlia-sopar amb el Secretari General de la Presidència, Hble. Sr. Jordi Vilajoana, dimarts 4 de Febrer de 2014

En Carles Llorens, quan tot just acabàvem de seure a taula i l’Arcadi havia iniciat la presentació del convidat, tot comentant que aviat es complirien els 25 anys d’aquests Sopars de Girona, ens va voler matisar l’origen més exacte dels mateixos. Sembla ser que ell i algun altre gironí volien ajudar un amic a ampliar contactes per Barcelona, ja que hi iniciava una nova etapa professional tot provenint de les comarques gironines. Certament un detall que  complementa el que, al respecte, ens explica en Lluís Busquets al pòrtic de la primera edició del llibre. que estem acabant. El convidat, prosseguí l’Arcadi, assumeix deixar tot un currículum professional d’èxits i amb molt futur al món privat, per ajudar a construir el país tot entrant al món públic de la mà de la política. Enguany podríem dir que, enmig del procés que ens trobem, és l’home ideal i el gran cuiner del país. Existeixen un munt de tasques prou desconegudes, tot i que del tot necessàries, que algú ha de fer. Podríem dir que ve a ser una figura del que a Madrid n’acostumen a titllar com a “los fontaneros del poder”. Cal afegir, a més a més que té les condicions naturals per ser-ho, derivades del seu tarannà. És culte, dialogant, obert, té criteri, fa fàcil l’anècdota per convertir-la en categoria, sempre està ben informat…. Tot plegat ens explica la raó per la qual en Jordi ha estat escollit pel President de Catalunya per aquesta Secretaria General de la Presidència. Ara només cal esperar que, d’aquí  tres o quatre anys, el poguem tornar a convidar i llavors ens pugui explicar tot allò que ara haurà de callar.

«Són dies molt intensos», començà explicant Jordi Vilajoana; «penseu, que enguany cada hora rebo algun responsable, personalitat o gestor rellevant, tant de l’àmbit públic com privat, nacional, de l’estat o internacional. Pel meu despatx passa molta gent per, podríem dir-ne, bescanviar xafarderies.» I ja teníem l’aperitiu a taula una  Cebiche de musclos, unes croquetes de pernil ibèric i una mini-esqueixada. «El President Pujol, quan algun cop escoltava que el citaven com a President de la Generalitat, acostumava a comentar, “Ah, i està bé aquesta companyia d’assegurances?…”. Ell, encertadament, hi afegia que era el President de Catalunya. Ara Barcelona és la tercera ciutat més fotografiada del mon, al darrera de Nova York i de Roma. I Catalunya, està  a l’agenda de totes les cancelleries del món. Enguany totes elles ja tenen una carpeta amb el nom de Catalunya, que els cònsols i ambaixadors que vénen a parlar amb mi, s’encarreguen d’omplir i actualitzar. S’assabenten que a Catalunya està passant una cosa que, em recorden, és impressionant. Un moviment que no neix des de dalt, des dels polítics. Neix del poble i va de baix a dalt. Una experiència única en les democràcies occidentals. Els darrers tres anys hem tingut tres manifestacions massives i espectaculars. La gent, de totes les edats i condició, en lloc d’anar de festa, a passeig, al cinema, al teatre o a veure la televisió, ha anat a  manifestar-se.  Sabien que, més enllà del desplaçament i  pel gran volum de gent que s’hi preveia, tot plegat seria més complicat que l’habitual. Una manifestació significa passar-se almenys quatre hores dret. I més encara quan la manifestació pren la forma d’un llarg recorregut, com els 400 kms. de la darrera, coneguda com a Via Catalana. Es veu clarament que alguna cosa està passant. I els meus interlocutors em fan veure com s’impressionen no només per la quantitat, tipus i diversitat de la gent que hi va assistir—famílies senceres! —, sinó pel civisme, cordialitat, alegria i pacifisme que hi va imperar. Fins i tot hi havia voluntaris per recollir papers, ampolles de plàstic, petita brossa o les burilles que inevitablement havien d’aparèixer, també al llarg de tot el recorregut, en el cas de la Via. La gent va arribar a aplaudir els Mossos d’Esquadra de servei quan passaven a prop. Això no ho aconsegueix cap partit polític!. És un moviment que ve des de baix.»

I arriba el primer plat, un niu cruixent amb amanida de verdures, pernil d’ànec i parmesà, acompanyat d’un vi negre Ederra Criança D.O.C. Rioja. «En un moviment així, quina ha de ser la funció del govern i del seu President? Doncs seguir la ferma voluntat presidencial d’ordenar i donar un camí prou ferm a tot el procés iniciat per la ciutadania. Això sí, sabent que es pot haver d’assumir i calgui resistir davant de qualsevol situació que se’ns presenti. El gran missatge del President és aquest: “Hem de fer les coses molt bé. I sempre pacíficament i democràtica. No ens podem equivocar.” Això desconcerta molts dels ambaixadors i personalitats que em visiten. Certament, a alguns no els entusiasma, però es manifesten absolutament sorpresos. Recordo un cas, on se’m va demanar si podíem emprar la seva llengua, en aquest cas el francès, doncs volia estar ben segur d’entendre ben bé el que parlàvem. En un determinat moment de la conversa, que es va allargar un parell d’hores, quan l’ambaixador portava una estona emprant els tòpics jacobins més suats, no vaig poder fer altra cosa que interrompre’l tot dient: “Si us plau, no em renyi!, Només estem fent ús de la democràcia i la llibertat, tot de manera legal i pacífica. I malgrat l’enorme crisi general, sense cap aldarull enlloc.

És un procés, doncs, que el President assumeix en persona. No és que de sobte els convergents ens hàgim tornat independentistes. Fixeu-vos que al darrer congrés de CDC, el 97% dels congressistes varen votar per l’estat propi.
I per què estat propi? El mateix President Pujol ha reformulat les coses. En els seus anys de mandat, ell va voler  ajudar a aconseguir una Espanya moderna pensant que Catalunya hi tindria un encaix propi, en un nou intent de reformular el catalanisme polític d’Almirall, Prat de la Riba i Cambó, tan mal entesos en la nostra història precedent.

Els espanyols però, no entenen l’encaix que demanem. No entenen ni que parlem català. Sovint ens deien, tant la societat civil d’aquí com la de Madrid, que no ens explicàvem prou. Ho recordo molt bé, doncs llavors, l’any 2000, jo era el Conseller de Cultura de Catalunya. El President Pujol com a resposta a tot plegat  va decidir llavors que ens gastéssim una quantitat de diners impressionant, en una gran campanya informativa, per tal d’intentar explicar-ho bé.  I la resposta que varem rebre d’aquella societat civil va ser: ara sí que ho heu fet molt bé.
Poc després es va decidir fer una enquesta per veure’n directament i objectiva els resultats. Una de les preguntes va ser: Per què creu que els catalans parlem en català?
El 67% ens varen respondre que ho fèiem per demostrar que érem diferents als espanyols. Però és que, al respecte al fet, hi va haver moltes i destacades anècdotes. Per exemple, recordo el llavors Ministre espanyol d’Assumptes Exteriors, el català Sr. Josep Piqué, en ocasió d’una petita estada amb la família al coto de Doñana, com de costum, parlava amb el seu fill en català. De sobte el President Aznar amb qui hi compartia estada, veient que el ministre li parlava en català, l’interrompí dient-li “…però al teu fill li parles en català?”. L’origen, de la famosa frase del President espanyol, quan deia que parlava català en la intimitat?. Cal recordar que l’Aznar no havia aconseguit majoria absoluta i volia pactar (em refereixo al que després es va anomenar com a pacte del Majestic). El seu discurs pretenia justificar-se dient que cada cop era més rellevant la perifèria d’Espanya. Jo, que llavors era director general de la Corporació Català de Radio i Televisió, li vaig contraposar que no hi estava d’acord. Barcelona és el centre de la zona econòmica més important d’Europa, li responia. Però ell replicava amb tot allò que coneixia els grans autors catalans com Josep Pla o Joan Maragall, i afegia que els rellegia amb molt plaer. Cal tenir present que el seu pare era delegat a Madrid de la empresa catalana Gallina Blanca (propietat dels Carulla, coneguts catalanistes sens cap mena de dubte, de pedra picada). Precisament el mateix Lluís Carulla acostumava a parlar en català al pare de l’Aznar i fins i tot el mateix President Aznar més d’un cop, en ocasió de reunions familiars amb els Carulla, hi va ser present, i naturalment havia escoltat converses en català. Per això ens pot argumentar que fins i tot alguns cops parlava català a la intimitat familiar.

El detonant posterior de tot plegat, però, va ser la darrera reforma de l’Estatut. Allà va quedar palès que mai no tindríem un encaix convenient per Catalunya dins Espanya. Es varen seguir tots els camins constitucionals i es van fer TOTES les aprovacions legals, modificant allò que es demanava tant al Congrés com al Senat espanyols, amb referèndum popular inclòs. Fins i tot Artur Mas, llavors a la oposició, en un gran acte de responsabilitat política poc comprés i reconegut, havia ajudat a desencallar el procés d’aprovació final, en un viatge confidencial a la Moncloa, on va pactar amb el President Zapatero inversions per a Catalunya equivalents al 16% del PIB. Tot i el seu compromís, ni Zapatero ni els seus successors no ho varen complir. I precisament el PP, llavors en minoria parlamentària, va recórrer aquest Estatut aprovat i referendat pel poble a un Tribunal Constitucional  absolutament polititzat i desprestigiat arreu l’estat perquè fins i tot tenia membres caducats. L’any 2010 la sentència d’aquest Tribunal Constitucional es va carregar el nou Estatut referendat, amb l’agreujant que molts dels articles assenyalats com anticonstitucionals, i que havien estat copiats íntegrament i literal en d’altres estatuts d’algunes altres comunitats autònomes, hi estant plenament operatius i, fins la data, hi són plenament legals.
Enfront d’aquest incompliment tant escandalós, és plenament enraonada i comprensible l’actitud actual del President Mas de no voler ser enganyat de nou i enfront les propostes de terceres vies, ens respongui que li semblen molt bé però que, en qualsevol cas, han de ser presentades al poble català per saber si les accepta majoritàriament o no. »

I mentre deixem una estona perquè el convidat pugui menjar una mica, en Pere Montalà ens explica com recorda  els 16 anys que va estar sota les seves ordres a la mateixa empresa del món de la publicitat, i també com algunes de les nits “marxava a reunions que llavors desconeixíem … “ i resulta que anava a fer política a la seu d’una de les seus locals de CDC. I en Carles Llorens, tornant al tema, hi afegeix que llavors pensàvem que “Espanya ens deixaria més espai per caminar, que hi hauria més marge”. Llavors, encertadament un altre gironí matisà que, “parlem molt d’Espanya quan en realitat ho hauríem de fer de Castella.  Castella sempre ha estat conquistadora més que treballadora.”  I enguany, més “per la força política i mediàtica”, hi afegí un tercer gironí. I de nou en Jordi Vilajoana  reprengué la conversa, tot afirmant que «avui els extremenys volen ser castellans, els andalusos també, com el valencians i la resta, inclosos els gallecs. Només no ho volen els bascos i, es clar, nosaltres. Ni Pujol ni Duran mai no ho han volgut. Per això no ens entenen.» I en Quim Roca, afegí “…i perquè perden el 20% del PIB”. «Espanya té un problema: té 13 autonomies que cobren i només 4 que paguen. I aquestes 13 que cobren tenen més població que les 4 que paguen i, per tant, poden dominar la situació. »

«Europa segueix pensant que Espanya no ha fet els deures!. I és veritat. A Catalunya hem reduït un 20% el pressupost. Entre d’altres coses, per exemple, els funcionaris han perdut els darrers dos anys una paga extra.

I quant a la rebaixa del dèficit que va acceptar la Unió Europea, l’Estat se’l queda i no el traspassa a les autonomies que n’han de suportar la part més gran, quan moltes autonomies no tenen els departaments més cars o tenen traspassades totes les funcions. En el cas de l’energia, per exemple, podem parlar de l’engany de la fotovoltaica, per cert absolutament minoritària a Catalunya; va ser molt potenciada per l’estat, que la subvencionava. Cal pensar que potser una de les raons principals del seu èxit, va ser precisament que no exigia afegir-hi el recurs del treball. »

I arriba a taula un magnífic bonítol a la planxa amb salsa marmitako, donant fe d’una cuina com cal no només en els productes i la seva acurada elaboració, sinó també en la elecció d’uns menús que sempre són diferents.

«Alguns bancs ens diuen: sou viables, estant millorant els ràtings i no ens preocupa la secessió. Però, pagareu una part del deute? Resposta: Si, si el procés es pactat i pacífic. No, si s’acaba anant a bufetades. Podríem assumir el 16% que és el percentatge de població de Catalunya en relació al total d’Espanya.» Algú parla de la bona feina que es fa a la Conselleria d’Economia. «El conseller d’Economia Mas Colell ens ha demostrat el que val.»

Algun gironí es qüestiona sobre la davallada electoral de CDC a les darreres eleccions, enfront el compromís del programa que explícitament incorporava la votació per a l’estat propi. I més quan, totes les enquestes dels dies anteriors pronosticaven una majoria clara i els resultats electorals no varen ser els esperats. «El procés està per davant de tot. Està clar que ens hagués agradat tenir 66 diputats, però a hores d’ara algú ens garantiria que, a nivell de país i del procés, globalment no estaríem pitjor? Enguany ERC ens ha recolzat el pressupost i, per tant, podem pensar que arribarem bé a l’any 2016, que és el darrer d’aquesta legislatura. ERC ha fet un gran acte de responsabilitat.

Més enllà del dia a dia, ara mateix estem parlant amb tothom, explicant arreu el procés i la voluntat del poble català. El conseller de  Presidència, Francesc Homs va arreu i el President Mas també. A més d’atendre tothom que li ho demana, com, sense anar més lluny, va fer aquest mateix cap de setmana amb el cara a cara amb el President Felipe González i conduït pel periodista català Jordi Évole, al programa “Salvados” de la cadena de nivell estatal La Sexta. Tot plegat mantenint sempre la filosofía pacífica i democràtica. »
En Carles Llorens, aprofita per comentar que ja en temps del President Pujol, en ocasió de l’Economic World Forum de Davos, molts eren els dirigents i responsables internacionals a mostrar coneixement quan no admiració pels catalans, veien el seu President no només parlar-los en molts casos en la seva llengua, sinó  particularment també amb motiu de les qüestions que els plantejava, només possibles a partir del coneixement detallat sobre la realitat més immediata als seus països d’origen. «A Davos, ara ho saben tot del procés català. Ho coneixen perfectament. Però no només a Davos, el MIT, que mai abans s’havia aconseguit, ha entrevistat el President Mas, i també la BBC. O el diari italià “La Repubblica” que n’ha publicat 3 pàgines. En definitiva volem internacionalitzar el procés. Quant aconseguim ser notícia en mitjans internacionals rellevants, tot seguit hi ha un resó als mitjans de tot l’estat, que el reprodueixen i en fan d’altaveu.

Un altre via és la d’omplir-nos de raó. Hem trobat, i ho expliquem, que hi ha fins a 5 formes de poder fer legalment la consulta. S’ha de fer tot pensant que fins i tot la Gran Bretanya ens ho podria aplaudir.»

Amb les postres, un pastís d’avellana i llimona, arriba el D.O. cava Lavit Brut Nature i parlem de la gran quantitat de tertúlies que hi ha a Catalunya. «N’hi ha 16, al llarg de tot el dia i probablement és massa.. Cal tenir calma? És fonamental. A Palau sempre és així i cal mantenir-ho i ampliar-ho arreu. » I un gironí afegí “potser necessitem un programa com el Gato al Agua del canal televisiu Intereconomia”. «No ho crec. Nosaltres estem en un altre tesitura. » I ja s’havia fet mitja nit, així que, com de costum, varem fer-li a mans un detall d’agraïment de part del grup amb una la litografia de Josep M. Subirachs, amb un cavall de Troia força alegòric i esperem que prou suggestiu…

Biografia (viquipèdia)

Nascut a Barcelona l’any 1949, està casat i té dues filles. Es llicencià en Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona i obtingué la diplomatura en màrqueting de nous productes per ESADE i el títol d’Advanced Management per la universitat de Harvard. El 1975 fou un dels fundadors d’Esquerra Democràtica de Catalunya (EDC), i el 1978 passà a CDC.

Ha treballat activament en el món de la publicitat (durant dues dècades a una de les principals agencies de publicitat del món com és la Batten, Barton, Durstine y Osborn, més coneguda com a BBDO), i ha estat conseller de La Seda de Barcelona S.A, però ho abandonà el 1995 per ocupar la direcció general de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV) fins l’any 1999. Alhora, s’encarregà de cogestió de la Federació d’Organismes de Ràdio i Televisió Autonòmics (FORTA) i amb la presidència del complex multimediàtic català Media Park.

Després de les eleccions al Parlament de Catalunya de 1999 fou nomenat Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, càrrec que ocupà fins al 2003. A les eleccions generals espanyoles de 2004 va ser escollit diputat per CiU al Congrés per la circumscripció de Barcelona fins l’any 2008, ocupant el càrrec de vicepresident segon del Congrés dels Diputats. Tot seguit va ser senador per designació autonòmica i portantveu de CiU des del 2008 fins el 2013. En ser nomenat Secretari General de Presidència de la Generalitat de Catalunya, el gener de 2013 va renunciar a l’escó del Senat.

Ha estat membre de la Permanent de la Fundació Universitat Oberta de Catalunya, del consell d’administració del Teatre Nacional de Catalunya, del Consell Social de la Llengua Catalana, del Patronat del Gran Teatre del Liceu, del Patronat de la FUNITEC, Enginyeria La Salle, i de la Fundació de l’Orfeó Català-Palau de la Música Catalana. Enguany segueix com a vicepresident de la Fundació CatDem