Tertúlia sopar amb el Sr. Antoni Vila i Casas, empresari i mecenes cultural, dimarts 8 de novembre de 2016

Avui fa fred i la gent arriba abrigada. El nostre convidat, puntual, arriba amb gavardina. Un cop a taula, l’Enric agraeix que el senyor Vila Casas, hagi acceptat participar en la nostra tertúlia, perquè avui ja ha assistit al dinar al Via Veneto organitzat per l’Acadèmia de Gastronomia i Nutrició  en homenatge a Néstor Luján (1922-95). «Menjaré poquet», afegeix el convidat tot comentant que el discurs del president Puigdemont ha estat magnífic. L’Enric aprofita un minut per explicar l’opuscle que els comensals es troben al costat dels plats sobre una edició singular,  del gironí del grup Lluís Busquets titulat Amic i amat, tres homes de Déu en diàleg, de Llull, Verdaguer i Xirinacs. Una edició, tot just acabada de sortir a la llum, de només 202 exemplars a tot color, amb motiu del setè centenari de la mort del beat mallorquí Ramón Llull, en la que s’ha volgut promoure la vella complicitat entre l’art i la societat civil. Il·lustrat per Sergi Barnils, amb l’afegit d’una litografia signada i numerada pel pintor català nascut a Bata (Guinea) que tanmateix figura a la Fundació Vila Casas i del qual es prepara una mostra, se’ns ofereix a meitat de preu. Tot seguit, l’Arcadi ens presenta el convidat com un home positiu, idealista, creatiu i nacionalista, que estima el país, que estima la gent i el que fa i que es manté jove perquè s’il·lusiona cada dia. «És molt bona persona, que ha desitjat i aconseguit ser útil pel país amb un gran compromís amb l’art, particularment l’art actual que es fa a Catalunya,¡ , excepcional. Avui és sens dubte un exemple únic i no només de mecenatge, amb les quatre potes, que a més caminaran soles en el futur, que són Casa Manel Felip al carrer Ausiàs Marc de Barcelona, seu central de la Fundació Vila Casas, amb els espais Volart al seu costat, per la promoció d’artistes dels fons de la col·lecció i d’artistes de trajectòria a l’entorn català respectivament, Palau Solterra a Torroella de Montgrí amb fotografia contemporània, can Mario a Palafrugell amb més de 300 escultures des dels 60 fins l’actualitat i la gran obra Can Framis a al 22@ de Barcelona, amb el fons pictòric de la Fundació d’unes 700 obres». El Sr. Vila Casas diu que ens obsequiarà amb una mena d’autobiografia dialogada que du per títol El que pensin de mi no m’interessa gens. Reflexions sobre l’art, el món i la salut tot adduint que ha arribat a una edat que pot parlar de tot sense cap por. Títol, per cert, inspirat en una de les estrofes d’una cançó de Joan Manuel Serrat dedicada a en Joan Salvat-Papasseit. I, així amb aquest esperit es disposa a parlar. «El llibre només el vaig fer per explicar-me i sincerar-me, no per vendre. De fet no el trobareu a cap llibreria».

Comença explicant que era el quart de cinc germans i que es va quedar orfe als 11 anys, ja que el pare morí quan en tenia 48, després de la guerra. El conflicte els va sorprendre a Llavaneres, on van romandre mentre va durar, perquè el nostre pis de Barcelona estava decomissat. En morir el pare, la mare es va anar venent a poc a poc la col·lecció de segells del marit, encara que els avis també ajudaven. L’avi es deia Lluís Vila Miralles, era procurador en Corts pel partit conservador de Dato, tenia una fàbrica de filats i teixits i el pare de la mare va ser un dels signants de les Bases de Manresa. «Potser el sentit del col·leccionisme em ve d’aleshores. També vaig col·leccionar segells i mil altres coses. I els diumenges al matí el pare em duia a veure les galeries d’art d’aleshores: Layetana, Pinacoteca, Syra, Parés, Gaspar, Dalmau… Vaig contemplar de petit obres de l’escola d’Olot, Sagnier, Duran-Camps i em vaig quedar embadalit davant de Joan Miró». En definitiva, la mare va donar carrera als cinc germans. «Jo em vaig formar als jesuïtes de Casp, carrer on vivíem, i d’ells vaig aprendre l’examen de consciència que encara practico cada dia. Abans de dormir em demano què podria haver millorat de tot el que he fet avui.»

Porten l’aperitiu, que ni tasta i ho entenem: taps de pernil ibèric, broqueta de llagostins amb all i oli de cítrics i tast de foie amb melmelada de carbassa i gingebre. El celler és Més que paraules, D. O. Pla del Bages i Rec de Brau, D.O. Empordà, que ja podem dir, com de costum, fantàstics.

Algú demana, vist que el col·leccionisme prové de família, d’on li va arribar l’ull empresarial. «Acabat l’examen d’Estat, l’avi Vila em va demanar quin regal volia, una moto o un teler. El meu germà Paco ja en tenia un, de teler. Vaig optar per aquesta opció, pensant que amb els diners que poguéssim treure unint tots dos telers, ja me’n  compraria una, de moto. I així va ser. Fèiem unes teles d’una mena de seda amb tons beixos, marrons i daurats per als altaveus dels aparells de ràdio treta dels residus dels pneumàtics Firestone. Ens costaven 3 ptes. i es venien a més de 500 ptes. Quan ens van encarregar 1.000 metres per a una empresa, ens vam tornar bojos. Vam acabar venent per Philips, Invicta, Iberia, Lucarda, Sanyo, Cahue i a tots els fabricants de ràdio de Catalunya i València. En vam arribar a tenir tres, de telers, al carrer Pallars 284, vora del Poblenou. L’important és saber vendre els productes que tens i a més creure-hi! És el que hi vaig aprendre. Va sortir un problema, un competidor (es deia Campos) que en tenia 20 de telers. Arribà una comanda de 15 mil metres per Làmpades Z. Vaig parlar amb el meu germà dient-li que això no anava. Vàrem oferir a la competència comprar el nostre negoci, tot menys els telers que vàrem vendre a un altre, que només els volia llogar. Tot plegat per la competència i el polièster.

—I per què va estudiar farmàcia?
—Jo volia ser advocat i fer dret a Deusto, amb els jesuïtes. Però els grans em van dir que havent-hi universitat a Barcelona, ja m’ho podia treure del cap. No veien massa bé marxar al País Basc. Què fer? Tenia d’amic el fill d’un metge, en Santi Oller, i em va proposar fer farmàcia no sols perquè permetia viure’n sinó perquè a la facultat hi havia les noies més guapes de Barcelona. Li vaig dir que m’hi apuntés, però que si hi havia una facultat amb noies més guapes, m’ho digués. Em va trucar i em va dir que a Filosofia i Lletres, efectivament, també hi havia noies guapes. «I quines van més ben arranjades?» «Les de Farmàcia.». I no em va desagradar pas, fer Farmàcia. En vaig regentar a la Trinitat, al districte de Sant Andreu. Hi anava amb la «Montesa» i tornava a casa a dinar: quinze quilòmetres quatre vegades al dia. I em tocà fer milícies a Castillejos. La mare havia d’anar a vigilar el dependent perquè no ens robés. Fèiem unes 4.000 pts al mes. Quan em vaig casar amb l’Anna als 24 anys (ella en tenia 19) disposava d’unes 3.000 pts: 600 per al pis, 500 per a la minyona i la resta per a viure. Aviat vam poder comprar una altra farmàcia, al xamfrà Gran Via –Girona. D’aquella ja en trèiem unes 60.000 pts al mes, una gran diferència.

La conversa és molt amena, perquè el nostre tertulià deixa entreveure amb la seva veu baixeta, ara i adés, pinzellades de la seva vida. La paraula ‘mecenes’ no li agrada gens i prefereixi la de ‘filàntrop’. Casat  amb segones núpcies amb Montserrat Pascual Samaranch el 1987, tot i que s’havien conegut el 1978. Un estiu, per a ella, va escriure una novel·la i el 1980 s’edità ell mateix Once cuentos de tierra mar y cielo.  Estalviador fins al punt d’aprofitar els sobres de les cartes que rep per escriure-hi notes. Ha estat als cinc continents, però diu que no li agrada gaire viatjar ni visita gaires museus. Diu que no ha escrit mai a màquina ni amb ordinador. I que li costa canviar d’opinió. Elegant però auster. Li agraden els toros, tot i que opina que ja s’extingien abans de la prohibició. És de l’Espanyol, però troba que en Messi ha convertit el futbol en poc menys que un art. No és monàrquic però sí independentista. Diu que té una visió antiga del món però et parla del grafè, un al·lòtrop del carboni, i t’assegura que a Barcelona tenim un dels millors centres de fotònica del món, l’ICFO. Parla molt baixat, però diu que quan s’enfada i esbronca algú alça la veu.

—I com va posar el seu primer laboratori, Prodes, el 1960?
—En Santi Oller, amic del col-legi dels jesuïtes de Casp, feia medicaments per al seu pare i em va dir que podríem comprar el laboratori Prodes per 600.000 pts. No les teníem. Les vam aconseguir fent deu participacions de 60.000 pts per a deu farmacèutics. Fèiem sals de bany Pinosan i un xarop expectorant, la Bronquidiamina que en vàrem dir Prodesmicina, que va entrar a la Seguretat Social i vam comercialitzar amb un flascó de plàstic. En plàstic va ser un èxit, en vàrem vendre un milió! Quan vam treure  la sulpirida Tepavil —gràcies a un acord amb els fabricants de Primperan perquè no promocionéssim un producte nostre semblant, el Metagliz—, un representant  d’Alacant va venir a veure un copa d’Europa del Barça i ens oferí vendre 2.000 xarops amb el 20% de comissió. «A l’any?», li vaig demanar. «No, no: al mes.» I ho va fer…

Afegeix que el creixement va ser gradual. «Mai no he fet projectes grans i ambiciosos, sinó que he avançat pas a pas, amb allò que m’ha fet il·lusió. Has de creure en el que fas. Als meus venedors els deia que seríem el primer laboratori del país. Alguns socis no van voler seguir el ritme d’inversions i els vam comprar la seva part.» Van quedar ells tres, Oller Daurella, Bravo Andreu i Vila Casas. El 1986 tindrien un hòlding d’empreses, Prodesfarma, amb possibilitat de fer investigació pròpia.

«No va ser tan fàcil. Distingeixo sempre tres etapes de Prodesforma. La primera, al carrer Perill del barri de Gràcia, de 1960 a 1973, quan vam aconseguir fer entrar a la Seguretat Social alguns productes productes com la Prodesmicina. Però, vam  tenir un conflicte amb el Diazepan Prodes, que va sortir el 1964 i valia 30 pts. Es tractava d’una benzodiacepina, un ansiolític relaxant, que era una còpia del Valium, que anava al preu de  80 pts. Els laboratoris La Roche, fabricants del Valium, ens van posar un plet a nosaltres i a Lacer, que va treure un producte igual amb vitamines B1 i B6 i valia 50 pts. Llavors es copiaven productes, però no es podien fabricar de la mateixa manera. La Roche va pagar dos investigadors del Centre Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) perquè emetessin un informe sobre els procediments de fabricació. I van concloure que els tres productes es fabricaven de la mateixa manera. Semblava tot perdut. Vaig anar a veure el ministre de Governació Garicano Goñi, que coneixia del toros gràcies el advocat Tejero Pere Balañá, el qual explicà el cas al Director general de Farmàcia. Total, que l’afer acabà davant de Franco amb un doble argument: érem uns laboratoris espanyols que calia protegir i el nostre producte estalviava a la Seguretat Social 50 pts per capsa. Franco va cridar Manuel Lora-Tamayo, que presidia el CSIC, i li va dir que la conclusió de l’informe no podia ser tan rotunda. Hi van posar que de totes les proves fetes “podia deducirse que había la probabilidad que se fabricaran de la misma manera”. Ja no era seguretat sinó probabilitat i el jutge fallà a favor nostre. D’allí vam passar al Tepavil i al Tepazepan, el primer medicament a tractar el binomi ansietat-depressió. Era el primer ansiolític registrat , els dos primers anys en vam vendre 300.000 cada mes, tot un èxit. Ja havíem marxat de Gràcia i ens havíem implantat, primer  a Sant Just Desvern i, després, a frec de Sant Celoni.

Serveixen el primer plat, una crema de bolets amb ou trufat, que només tasta una mica, tot i que admet està francament bé. Explica que la segona etapa de Prodesfarma va de 1973 a 1984, amb l’arribada al poder dels socialistes el 1982. Van ser anys de desenvolupament, d’exportació a l’Amèrica Llatina, de crear la primera planta de síntesi i crear el nostre primer producte d’R+D. Vam adquirir un laboratori portuguès, Lusofármaco, que ens va donar empenta i mostrar els pros i contres de fusions. Els socialistes ens van afavorir perquè van decidir que tots els productes havien de tenir el mateix preu i ens va permetre pujar-los ja que els originals estrangers cars no es podien rebaixar. Així que amb l’increment de preus permès d’entre el 5 i el 10% vàrem passar de 80 milions als 800 milions de ptes. L’any 1983 vam poder adquirir més laboratoris — Funk, Berenguer-Beneyto, Infale — i rellançar-los.

—La tercera etapa?
—És la de consolidació, des del 1984 fins a la fusió amb Almirall el 1997 passant per la compra d’Aquilea el 1995. El 1986 Prodes esdevingué el grup Prodesfarma i va néixer el centre d’investigació Prodesfarma, ubicat a Sant Feliu de Llobregat. Llavors retiraren del mercat el Minilip, una amfetamina, que fabricava Infale. Hi vam perdre 80 milions i ens vam queixar a l’administració al·legant que estàvem donant viabilitat a laboratoris sense acomiadar personal i ens ho van compensar permetent-nos pujar entre un 5% i un 10% els productes inferiors a 150 pts. Vam recuperar les pèrdues multiplicades per cent. El 1990 adquirírem Farmasines a Espanya i Sintesa a Bèlgica  i ampliem la nostra activitat amb joint-venture amb UP-Farma i Pras-Farma a Espanya i Genteck de Veneçuela.

—I quan va inventar al molècula antiinflamatòria no esteroidea de l’aceclofenac, comercialitzat  com a Airtal des de 1992, l’any en què inauguraren les noves oficines i el nou centre d’investigació a Sant Feliu  encara devien fer més diners.—Si treballes molt, no és difícil guanyar diners; el difícil és saber-los administrar. Durant vint anys, cap dels socis de l’empresa vam cobrar una pesseta de salari; només vam cobrar els darrers disset anys. L’Airtal és un antiinflamatori i analgèsic que no produeix acidesa, amb el mateix efecte terapèutic que el Voltarén, sense cap necessitat de protector gàstric. Era un producte nou, fruit de la investigació que ens va costar 8 mil milions de ptes (facturàvem 20 mil milions de ptes). Vam fer proves de toxicitat amb rates, gossos i micos. I amb vint-i-quatre primats que valien un milió de pessetes cadascun. Li vaig dir al conseller Laporte: “Mira-t’ho bé”. Ens donà el registre la CEE i la vam comercialitzar a 15 països. Va ser un nou salt. Vam ser la primera empresa espanyola a registrar un producte a Europa. El vam llicenciar a diferents laboratoris UCB, Sanofi, Bayer… El pots trobar a l’Amèrica llatina amb el nom de Bristaflam i al Regne Unit amb el de Preservex…  I va funcionar tant perquè convidàvem cada setmana seixanta metges (traumatòlegs i reumatòlegs) amb les seves respectives esposes a l’hotel Melià de l’Avda. de Sarrià per passar un cap de setmana a Barcelona. Una campanya promocional a la qual dedicàrem mil milions de pessetes.

—I encara va comprar Aquilea, el 1995 i dona impuls al projecte Quiral.
—Els complements alimentararis, la parafarmàcia, començava. Ara està en auge. Vaig vendre Aquilea el 2005 al Dr. Joan Uriach i em consta que li va molt bé. ‘Quiral’ és un adjectiu químic, que vol dir gaudir de quiralitat, això és, en una configuració donada, la propietat de no-identitat d’una molècula amb la seva imatge especular, la qual cosa li confereix activitat òptica. L’Informe Quiral és un estudi d’investigació fet conjuntament amb el Centre d’Estudis de Ciència, Comunicació i Societat en el qual s’analitza la transmissió que els mitjans de comunicació realitzen del coneixement mèdic i de salut a la societat. El del 2014 va ser sobre medecina regenerativa; el del 2015, sobre l’èbola; el del 2016, sobre les vacunes. N’hem fet més d’una trentena. Els quaderns “Quiral Salud” recullen el resum de la trobada que anualment organitza la Fundació Vila Casas, amb l’objectiu de fomentar el debat social i la informació analitzada en temes de l’actualitat medicosanitària, L’Opinió Quiral aplega reunions per a debatre amb especialistes, representants de mitjans de comunicació i institucions del món sociosanitari, sobre el tema anual en què es centra la investigació de l’Informe Quiral. Vull creure que hem contribuït a augmentar la qualitat de la informació mèdica.

—La fusió amb Almirall va ser idea seva?
—Sí. L’any 90 sortí un film del Costner, Ballant amb llops, recorden? Ja vaig fer un article dient que la indústria farmacèutica havia de ballar amb elefants, que eren les multinacionals, a causa de la internacionalització dels mercats, l’equiparació de preus, la implantació de genèrics, la guerra per la investigació, la dificultat d’obtenir llicències… Calia fusionar-nos. Només els germans Gallardo d’Almirall, em varen trucar preguntant-me si parlava seriosament. Jo volia el 50% i per a ells la direcció executiva, per relleu generacional. Em vaig conformar amb una minoria reforçada del 33% (és a dir amb opció de vetar les decisions rellevants que afectessin al moll de l’ós de la empresa). Posteriorment en saber que tenia linfoma em vaig voler vendre la meva part. Tot i el bon preu i les facilitats, inicialment no ho acceptaven. Al final ho varen fer, ben segur que hi va influir un plet que abans els havia posat per haver aprovat per vendre sota preu de mercat un edifici i uns productes a preu molt baix. Amb els diners rebuts vaig impulsar seriosament la Fundació, que havia creat el 1988, per ajudar iniciatives sociosanitàries. A partir de llavors només em vaig dedicar a l’art a partir de conservar la tradició, fer país i promocionar artistes locals contemporanis.

Assegura que no enyora el món farmacèutic perquè hi segueix connectat gràcies a projectes d’investigació a través de capital risc. «Ara tothom investiga coses relacionades amb càncers. Una noia de Verges, L’Elisabeth de los Pinos, té molt avançat un producte contra el melanoma de l’ull.»

—I pren píndoles, al llarg del dia, vostè?
—Sis al matí i cinc al vespre. Per a la pressió, el colesterol, las plaquetes, la gota…. Un antioxidant, una aspirina infantil contra la coagulació de la sang, el Sermion per a la circulació cerebral, una contra el restrenyiment i el Diazepan, que no falti.

Algú comenta que venia convençut de tenir una tertúlia sobre art i no esperava que fos tan explícit en el tema farmacèutic. El senyor Vila Casas s’excusa dient que la farmàcia ha format part molt anys de la seva vida, però que tot seguit parlarem d’art i de la seva Fundació, perquè el 2004 li diagnostiquen un limfoma i li donen un any i mig de vida màxim dos.

«Vaig haver redirigir les meves activitats. La Fundació Vila Casas, creada per reforçar la investigació sociosanitària la vaig redirigir cap a l’àmbit artístic. Ja havia rehabilitat el 1998 l’edifici modernista de Can Felip , una finca modernista al carrer Ausiàs March de Barcelona, actual seu de la Fundació Vila Casas. Paral·lelament, a Pals, aquell 1998 vaig inaugurar-hi amb una quarantena de peces un petit museu d’escultura, Ca la Tona, que ja no existeix. I també a Pals vam comprar amb Francesc Jover i Xavier Millet, Ca la Pruna, una casa fortificada del segle XVI, situada extramurs al començament de la vila, i donada al municipi com a Casa de Cultura, a banda de Can Ramonet i Can Frailem, que els vaig tenir interinament. Volia donar visibilitat a artistes catalans que, al meu entendre, no en tenien prou. No podem perdre la pròpia identitat. Sóc independentista perquè Espanya no ens tracta bé ni ens hi tractarà mai. Per això em vaig voler desempallegar d’Aquilea i de les accions d’Almirall-Prodesfarma i en Santi Oller em va fer costat. Amb els diners d’Aquilea ens vam comprar un palauet a Mallorca i, amb els de les farmacèutiques  una part dels diners va anar a la Fundació i l’altra la vaig invertir en una immobiliària, on vaig quedar ben atrapat, i en dos edificis al Passeig de Gràcia perquè donin unes rendes per mantenir la Fundació.

—La malaltia?
—Tenia un linfoma fol·licular, que en principi es cura. Més tard el Dr. Bosch que és qui em porta, va veure que era d’un tipus (Mantell) que sempre torna. Amb la químio vaig tenir sort: vaig poder anar a treballar cada dia. Sóc el primer pacient tractat amb Rituximab de la Roche, un cas d’estudi als congressos d’hematologia juntament amb dos austríacs vius, en la meva mateixa situació. No passa any que molt metges no li demanin si segueixo viu…

Serveixen el segon plat, lluç al vapor amb cremós de moniato i salsa d’alls cremats. Finíssim. El tasta una mica i diu que el troba molt bo. Té declarat que li agraden menges senzilles: el pa amb tomàquet amb truita, les patates bullides, els pèsols, les costelles, el fricandó…i aquesta nit, que es pensava no menjar res, s’ha sorprès de l’àpat, molt adient per a un sopar amb tertúlia que ens permetrà tot seguit poder agafar el son ben aviat per així reparar i ordenar a la memòria amb tant coneixement rebut…

Ens explica que l’afany del col·leccionisme que ja havia començat a Pals, seguí a Torroella de Montgrí. L’any 2000 s’obrí les portes del Museu Art 2000 de Torroella, ubicat en el Palau Solterra, un palauet d’arquitectura civil del s. XV. «Els primers anys s’hi exhibí gran part del fons pictòric de la col·lecció. Amb el temps ha passat a dir-se Palau Solterra, Museu de Fotografia Contemporània perquè acull una col·lecció de fotografia de caràcter nacional i internacional». Dos anys més tard, al 2002, als magatzems de la finca modernista Casa Antònia Puget, considerat bé cultural, al carrer Ausiàs March, s’inaugurà l’Espai Volart, el primer àmbit de la Fundació obert a públic a Barcelona, destinat a la celebració d’exposicions temporals. «A finals del s. XIX, la superfície de l’actual Espai Volart, pertanyia a l’empresa Volart de Puntes i Teixits  s’utilitzava com a magatzem de puntes i teles, un exemple característic de la producció i comerç tèxtil catalans d’aquella època.» I el 2004, per tal d’ampliar l’espai expositiu de la col·lecció, que progressivament anava creixent, rehabilità Can Mario, a Palafrugell. «Una antiga fàbrica de suro serví com a museu per a exposar-hi les obres de pintura, fotografia i escultura, que va substituir el petit museu de Pals de Ca la Tona i, en l’actualitat, s’ha convertit en Can Mario, Museu d’Escultura Contemporània.»        

Algú explica que, aleshores, quan va patir el limfoma va encarregar a la Rosa Serra un escultura seva pensant que si ell desapareixia hi hauria un seu bronze.

—I la Rosa està enfadada amb mi perquè, un cop guarit, no vaig tenir collons de posar la meva escultura al museu. Era dins una caixa com la mòmia d’un faraó, però feia nosa. Ara  és al museu, però ben embolcallada. Quan em mori o si pateixo Alzheimer, ja la podran destapar.

—El 2008 a Volart s’afegí Volart 2.
—Sí. A més de la seva activitat corrent, cada mes de juliol tenen lloc les exposicions ‘Patrim’, consistent en la selecció de treballs dels estudiants del darrer curs de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, i l’exposició de les obres seleccionades del ‘Concurs de dibuix Ynglada-Guillot’, així com la cerimònia de lliurament del seu premi. I encara, potser, podrem ampliar l’espai.

—Ja tenim Torroella, Volarts i Palafrugell. Li rendeixen una mica?
—No. Sí de cas, maldecaps. Puc fer el que faig gràcies als diners fets amb els laboratoris. La Fundació Vila Casas costa cada any 3 milions d’euros d’aportació personal. Te 25 persones i és una empresa sense beneficis. Em preocupa saber què gasto i què ingresso.

Així i tot ens explica que el 2009 va culminar el projecte d’espais museístics amb la inauguració de Can Framis, Museu de Pintura Contemporània, en una antiga fàbrica tèxtil rehabilitada i localitzada al districte 22@ del Poblenou a Barcelona. «A mi m’agrada molt rehabilitar espais, i aquesta la realitzà l’estudi BAAS Arquitectes. Can Framis va ser una fàbrica de finals del s.XVIII, propietat de la família Framis. S’hi exposen al voltant de 300 obres, que daten des de la dècada dels 60 fins l’actualitat i que pertanyen a diversos artistes nascuts o residents a Catalunya. A l’Espai A0 de Can Framis s’hi celebren, a més, exposicions temporals. Avui, és un racó per a la contemplació artística situat en el mateix districte, a la zona del 22@, que ha canviat la indústria per la innovació. I atorguem els premis de pintura, escultura i fotografia. Per a cada artista se li fa un catàleg i un doble vídeo, de com treballa i de la mostra. En portem més de dos-cents.»

Ja hi ha confiança es disparen les preguntes.

—Com fa la tria per al seu fons?
—Només compro l’art que m’agrada. M’ha d’entrar pels ulls. I sóc eclèctic. Em deu venir de petit: col·leccionava còmics, balances angleses. A part dels segells, el pare ja comprava quadres i em duia a les galeries barcelonines els diumenges al matí. Comprar pintors que comencen i acabar tenint una col·lecció de pintors correcte del teu temps ja és tot un projecte. Anem enriquint el fons, de fet es canvia cada 18 mesos. A Can Framis fem canvi de fons anualment. Després fem l’art de col·leccions amb l’expert Giralt Miracle.

—De les 3000 obres que té, sumant quadres, fotografies i escultures, quina és per a vostè més important que té exposada?
—Potser Rio Manol, de José María Guerrero Medina.

—El millor artista català viu?
—Jaume Plensa té fama mundial. De pintors, els més cotitzats són Barceló, Blasco i Cabellut, una gitana filla d’un català, de qui farem una mostra aviat. Però m’agrada haver promocionat Agustí Puig, les teles del qual són les que pinta a Penélope Cruz a Vicky, Cristina, Barcelona, de Woody Allen, del qual sóc un fan. Gerard Mas guanyà el premi d’escultura 2015 i Jordi Díaz Alamà, el premi de Pintura 2016.

—Artistes gironins?
—L’Enric Ancesa. Ja he parlat de la Rosa Serra. La Lídia Masllorens, de Cassà, a cada Fira que va ven una vintena de quadres…

—Encara que al discurs d’ingrés a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi va dir que mai no es compraria un Miró, no va complir…
—És el meu pintor preferit i em semblava impossible que mai pogués arribar-ne a comprar cap. Però ho vaig fer per celebrar els 25 anys de casats. És molt petit i en vaig pagar vint milions de pessetes.

—Tres museus d’art contemporani —fotografia, escultura i pintura— i dos àmbits per a exposicions temporals i sense abandonar els projectes de salut. I tot ho porta vostè?
—Funciono amb un patronat, amb un director general, una directora d’art i faig cas a galeristes entesos. Gastem entre 300.000 i 400.000 euros anuals en adquisició de noves obres.

— Què passarà quan vostè falti?
—Mireu, el fet de no tenir fills em dóna molta llibertat. Potser els hauria exigit tant que hauria estat un mal pare. El meu lema és «Esforça’t a millorar sense fer mal a ningú». Sé que m’acabaré abans jo que els meus diners. La gent que té fills passa molts maldecaps. La gent es baralla per les herències. Jo podria no haver fet testament. Quan em mori, em moriré i ja està. Deixo unes rendes per a la meva dona i, la resta, per a la Fundació, que procuro deixar ben nodrida. M’agrada molt una cançó de Joan Manuel Serrat: Cançó per a Joan Salvat-Papasseit, on diu: “I el que pensin de mi no m’interessa gens, no m’interessa gens, no m’interessa gens”. Com ha sortit abans, enguany he publicat unes memòries titulades El que pensin de mi no m’interessa gens. Reflexions sobre l’art, el món i la salut.  Quan em mori, que no ho diguin a ningú fins que no estigui enterrat. Després, els amics que vulguin que vinguin  a acomiadar-se i que desembalin l’estàtua de la Serra, que cantin  “El que pensin de mi no m’interessa gens” i, després, el Virolai. Ho tinc dit a la meva dona. I aire, adéu. Estic ben tranquil.

S’ha fet mitjanit. Ens ofereix a cadascú dels assistents, un exemplar del llibre esmentat, que molts demanen els dediqui aprofitant l’avinentesa. Abans però, li oferim com a record de la trobada, una edició de la obra ens dos volums numerats d’un total de quatre mil exemplars de Gerunda Girona, amb 235 i 227 pàgines de mida foli i apaïsat (32×24) amb estoig de tela i cartró, que ja està exhaurida. Es tracta d’un recull de fotografies fetes pel basc Jordi Olavarrieta d’arreu la província en cadascuna de les quatre estacions de l’any, amb una introducció de Manuel Ibáñez Escofet que va editar l’any 1986 la Caixa d’estalvis provincial de Girona, abans que el gironí del grup l’Arcadi la presidís. Fem les fotos de rigor. El senyor Vila Casas és l’exemple vivent que el poder no sempre corromp i que es pot administrar com cal una fortuna.

Biografia (pròpia i viquipèdia)

Nascut a Barcelona l’any 1930, és llicenciat en farmàcia per la Universitat de Barcelona (1956). Empresari, divulgador de la indústria farmacèutica, així com el més important mecenes cultural actual de Catalunya. Fundador i president del consell d’administració de Laboratorios Prodes (1960), que més tard es va fusionar amb Laboratoris Almirall (1998), el 1988 va crear la Fundació Vila Casas, per reforçar la investigació sociosanitària. El 1986 presidí el consell d’administració del holding Prodesfarma, un laboratori farmacèutic que s’havia  involucrat en crear. També presidí els d’altres empreses del grup (aplegant un total de més de 800 treballadors).

És membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (2003), de la Reial Acadèmia de Farmàcia de Catalunya (2004) i ex-membre del Consell Social de la Universitat de Barcelona (1993). El 1996 va rebre la Gran Creu de l’ordre del Mèrit Civil, el 1999 la Creu de Sant Jordi, el 2004 el Premi Montblanc al mecenatge, el 2009 el Premi Consell Nacional de la Cultura i les Arts (CONCA) al patrimoni cultural, el 2012 premi GAC categoria col·leccionisme i el 2013 la medalla d’or al Mèrit Cultural de l’Ajuntament de Barcelona.

La creixent afició d’Antoni Vila Casas pel col·leccionisme d’art contemporani català, alimentada per la seva inquietud per contribuir a l’enriquiment de la cultura i preservar la tradició del país, es posaren de manifest per primer cop l’any 1998 amb la rehabilitació de l’edifici modernista Casa Felip a l’Eixample de Barcelona, el Principal del qual acull la seu de la Fundació Vila Casas.

L’any 2000 s’obriren les portes del Museu Art 2000, situat a Torroella de Montgrí (Girona) i ubicat en un palauet d’arquitectura civil que data del S.XV. Els primers anys s’hi exhibí gran part del fons pictòric de la col·lecció. Amb el temps ha passat a dir-se Palau Solterra, Museu de Fotografia Contemporània perquè acull la col·lecció de fotografia de la Fundació Vila Casas de caràcter nacional i internacional. Dos anys més tard, al 2002, s’inaugurà l’Espai Volart, el primer àmbit de la Fundació obert a públic a Barcelona, destinat a la celebració d’exposicions temporals.

Per tal d’ampliar l’espai expositiu de la col·lecció, l’any 2004 es rehabilità Can Mario, a Palafrugell (Girona), una antiga fàbrica de suro, com a museu per a exposar-hi les obres de pintura, fotografia i escultura. En l’actualitat, s’ha convertit en Can Mario, Museu d’Escultura Contemporània.

A finals de 2008, es va inaugurar el segon espai per a mostres temporals a Barcelona, l’Espai Volart 2 (al costat de l’Espai Volart), i un any després, el 2009, es va culminar el projecte d’espais museístics amb la inauguració de Can Framis, Museu de Pintura Contemporània, una antiga fàbrica tèxtil al districte 22@ del Poblenou a Barcelona, que acull al voltant de 300 obres pictòriques, a més de fotografia i escultura, que daten des la dècada dels 60 fins l’actualitat, de diversos artistes nascuts o residents a Catalunya.