Tertúlia sopar amb el Sr. Rafael Vilaseca, Conseller Delegat de Gas Natural Fenosa, dilluns 16 de març de 2015

Gas Natural Fenosa (nom social: Gas Natural SDG, S.A.), presidida per Salvador Gabarró, amb el Sr. Villaseca com a Conseller delegat des del gener del 2005, és un grup multinacional del sector energètic que ofereix els seus serveis a més de 20 milions de clients dels cinc continents. Compta amb una potència instal·lada de 15,5 GW i un mix de generació diversificat d’electricitat. El Sr. Villaseca és també vicepresident de la Fundació Gas Natural Fenosa, vocal del Consell consultiu del Foment de Treball Nacional i membre del capítol espanyol del Club de Roma. Des del novembre de 2014 presideix la companyia xilena CGE (Companyia de Gas y Electricidad) i està tan ocupat que hem hagut de traslladar el sopar el dilluns 16 de març, cosa que, per problemes d’agenda, ens ha privat de la companyia d’alguns companys habituals. Arriba molt puntual, de manera que tenim temps de comentar les repercussions de l’entrevista de l’Enric i en Lluís al Carles Rexach (avui s’explica amb pèls i senyals al «Diari de Girona») i d’exposar-li com funcionen aquests sopars tot oferint-li el llibre Per sucar-hi pa. Passats el minuts de cortesia, l’Arcadi ens el presenta subratllant la seva estada a Panrico, on li consta que deu anys després encara és reconegut i estimat, abans arribà a la presidència de TABASA (Túnels i Accessos a Barcelona S.A.C.) i plegats varen coincidir en els temps il·lusionats de fer realitat el túnel del Cadí que portà, anys més tard, a GISA (Gestió d’Infraestructures S.A), que també presidí. Unes experiències notables, les dues darreres, exemple d’eficàcia tot fent  gestió privada en el sector públic. Va estar al capdavant del grup INISEL —avui INDRA (empresa multinacional que ofereix serveis de consultoria, transport, defensa, energia, telecomunicacions, serveis financers així com serveis al sector públic)—, va ser vocal de la Junta directiva del Cercle d’Economia i president del Club Espanyol de l’Energia. Atès que es públic —és a la xarxa i ho publicà “El Periódico” el 4-X-1984— ens confia que, en els temps de la presidència de Túnel del CADÍ SA, quan  tenia 33 anys, el 26-IX -1984 fou segrestat unes hores pels GRAPO (Grups de Resistència Antifeixista Primer d’Octubre) i extorsionat a pagar el rescat, rebut el qual, el van deixar en llibertat.

Comença la seva intervenció explicant el posicionament de la seva empresa, de les 7 primeres d’Espanya i la primera de Catalunya. «Actualment tenim uns 20.000 treballadors, dels quals uns sis mil a Espanya  i en el darrer exercici hem obtingut uns guanys d’uns 1.462 milions €. Som la major companyia integrada de gas i electricitat de la península i la tercera elèctrica del mercat ibèric. Això si, no estem amb el negoci del petroli. Nosaltres comprem gas —en estat gasós o liquat (GNL)—, el transformem en plantes, emmagatzemem, traslladem, és a dir en fem la distribució i la seva venda però un cop feta l’extracció; no intervenim abans, en els pous. Amb l’electricitat estem en tot. La generació elèctrica inclou tot tipus d’energia, l’ordinària (nuclear, hidràulica, amb carbó, fueloil o cicles combinats de gas) i en règim especial (eòlica i cogeneració). A Espanya, el parc de generació és d’uns 13 GW, dels quals, 7GW corresponen a cicles combinats de gas natural. Tenim instal·lacions a Barcelona, Sant Adrià, Màlaga, San Roque (Cadis), Palos de la Frontera (Huelva), Sabón (A Coruña) Cartagena (Múrcia), Plana del Vent (Tarragona) i Lantarón (Àlaba).  Podríem dir que una  meitat del negoci és elèctric i, l’altra meitat, gasista. I que una meitat és a Espanya i l’altra, amb tendència a créixer, a l’estranger. De fet enguany amb Xile, ja  arribarem al 55%. Operem en 9 estats europeus (Holanda, Alemanya, França, Bèlgica, Portugal, Itàlia, Moldàvia, Luxemburg i Regne Unit), 11 de Llatinoamèrica, 6 d’africans, a més d’Austràlia, Oman, Índia, Japó… Som una multinacional de mesura important, perquè, en aquest camp, si ets petit i no vas fora, no hi pots jugar… En el sector elèctric anem darrera d’Iberdrola i Endesa. En el gasista, a España  som els primers. Tot és molt gran en aquest sector, i si un vol ser gran, cal estar al mon no només a Europa.»
—Segons “el Rànquing Global 2000 de Forbes” —afegeix algú—,GNF és una de les quatre empreses catalanes entre les 1.000 empreses més poderoses del mon, concretament es troba al lloc 230è (considerant ingressos, guanys, actius i valors de mercat). A Espanya n’hi totalitzen 15 companyies amb el Santander 43è, Telefònica 68è, BBVA 118è, Iberdrola 133è i les demés darrera Gas Natural Fenosa. En aquest rànquing  Caixabank seria la 325ª, Repsol YPF la 471ª i Abertis la 615ª…
«Això ja és un bon aval.»
—I l’accionariat també…
«El 35,3% el té CaixaHolding, el 30% Repsol, el 17,2% inversors institucionals internacionals, el 9,1% accionistes espanyols, Sonatrac el 3,9% i, tot seguit, ja vénen participacions més petites.»
—El 2005  Gas Natural va llençar una opa sobre Endesa. La Comissió Nacional de l’Energia no la veia malament, però hi va haver polèmica. Pel mig s’hi posà EON. Algú digué que preferia el sector elèctric en mans estrangeres que catalanes. El 2007 l’espanyola Acciona i la italiana ENEL es feien amb el 92% d’accions d’Endesa. Acciona va vendre les seves a ENEL i, des del 2009, ENEL controla el 92% de la major empresa elèctrica espanyola. S’hauria desplegat d’una altra manera, Gas Natural?
«No puc respondre futuribles. Hi va haver molta política pel mig del que havien de ser decisions empresarials. Massa.»
—El futur de l’empresa és expandir-se. Cap on?
«Llatinoamèrica, primerament. També Índia, Indonèsia, Malàisia, Xina.»

Porten l’aperitiu: Crespells de bacallà, botons de pernil ibèric i gaspatxo de pèsols i llagostí. Parlem  de la crisi i de la política elèctrica d’Espanya.
«A Espanya des del 2008 hi ha una gran crisi per la política elèctrica, tot i que ara n’hi ha una mica menys, en actuar sobre el famós dèficit de tarifa. Bàsicament el problema prové de les renovables».
—On estem ara?
«En el sector de l’energia hi ha tres grans vectors: el petroli, el gas i l’electricitat. Està convençut que cal pugnar contra el canvi climàtic, perquè té conseqüències més grans del que pugui semblar.
Tal i com s’està fent ara és un disbarat. Un disbarat sobre tot europeu. Sembla, però, que la política energètica es comença a corregir en tres línies d’actuació: política mediambiental, sostenibilitat econòmica (que fins ara no hi és) i seguretat de subministrament. Rellançament de polítiques sobre aquests tres eixos. Fins ara tot havia estat dominat pel tema ambientalista. Un fracàs. Ara sembla que comença ha haver-hi un canvi. A Europa tot està més globalitzat. Les magnituds desborden, diguin el que vulguin els estats (França, Espanya, …). No hi ha reguladors europeus i això provoca tensions. Hi juga molt la capacitat dels estats. Però el canvi climàtic s’atura si pugnem contra el CO2 i no d’altres maneres! Què produeix CO2? Determinades energies? Doncs, va: fem-ne d’altres! Cal tancar les plantes de carbó? Ha baixat de preu, EUA en té molt i el comprem a Europa. Tractem la mobilitat d’una altra manera? Planifiquem. Quan CO2 vols emetre el 2030? Regulem.»
—Els països subdesenvolupats ens acusen d’haver crescut contaminant i ara no deixar-los-ho fer a ells. Potser hem estat egoistes i no hem calculat el preu d’externalitzar costos. Fet i fet, som en un mercat energètic injust sense cap regulació.
«És clar. Comprem productes xinesos a baix cost perquè allà poden contaminar o treballar més hores o fer-ho sense assegurances… Ens en beneficiem nosaltres.»
—Si a Europa, cada govern va a la seva, no caldria un marc legal estable?
«No és fàcil regular aquests mercats, però és obvi que caldria un regulador europeu potent, i no ser un apèndix dels reguladors estatals. Calculant bé les coses, tanta energia d’aquests i tanta de l’altra, i externalitzant veritablement els costos. El que no es pot fer és liberalitzar a mitges, que és el que s’ha fet.»
—Ha esmentat el parc mòbil… Caldrà imposar el cotxe elèctric?
«El cotxe elèctric encara resulta car i no té tots els problemes resolts. Esperem, per exemple, bateries més duradores. I més llocs de recàrrega. De fet, vist que el parc no ha tingut l’expansió programada, hem passat a l’híbrid. I, entre nosaltres, a Espanya, l’alternativa del cotxe de gas no ha tingut èxit, tot i que, tècnicament aquest sí que ho té tot resolt. Sí que l’ha tingut a Itàlia i d’altres països. Entre nosaltres no ha tingut massa suport públic. »
—I de l’altra també hi deu haver interessos de les petrolieres. Sobretot, enllà d’Europa…
«Cada dia cal tenir una perspectiva més global dels problemes energètics. Europa està força ben servida entre petroli, gas i electricitat, tot i que les energies renovables – que son necessàries – poden donar més problemes del que sembla. Qualsevol factor, desconegut uns anys enrere, pot trastocar les coses. La tecnologia té un paper rellevant. Ara per exemple, tenim el fracking (la fragmentació hidràulica), que es una tècnica d’extracció de gas i cru ràpida, insuflant aigua a pressió amb uns additius en certs terrenys i que cal fer bé, perquè, si es fa malament, es poden contaminar els aqüífers entre altres problemes. El fracking ha donat  en aquests darrers anys un resultat espectacular: EUA era importador de gas i, gràcies al fracking, ha esdevingut exportador. El cost a Europa, però, és tres cops el dels EUA.»
—Però el fracking no era pel petroli?
«Bàsicament més el gas que el petroli. I, com deia, enguany als EUA no han d’importar gas.»
—És tant destructor com hi ha que diu?
«No ho crec. Té els seus punts negatius.»
—Aquí, des del primer moment, hi ha hagut contestació contra el fracking. A Riudaura, a la Garrotxa,  encara pot veure pintades de “Fracking NO”
«Ja. Aquí predomina la cultura del no, parlem de portes giratòries, protestem, denunciem  oligopolis, patim per hipotètics mals que ningú no ha provat científicament… i ens quedem sense saber tan sols si hi hauria possibilitat de jaciments. Als EUA hi ha mes de 200.000 pous de fracking i no ha passat res rellevant, bé que tinguin gran productivitat inicial i després decaiguin…   Per què als EUA no n’hi ha hagut contestació? Doncs, perquè allí, el propietari d’un terreny, té la propietat de tot el que es trobi sota del terreny i fa negoci. Aquí, no. El subsòl es propietat de l’estat. Si el propietari d’un terreny es beneficiés del que hi ha a sota o al damunt, veuríem… Vist que sembla que es troben en les antigues conques de carbó, ara a Polònia, Regne Unit… s’estudia aquest mètode. Els EUA ja poden vendre gas més barat que enlloc, fins al punt que Gas Natural ja prepara quatre vaixells de transport per comprar-los i te acords amb plantes per liquar-lo.»
—Amb la MAT també hi va haver moltes protestes i al final s’ha inaugurat…
«Sense que es compleixin els objectius exigits per la UE. Per a una bona interconnexió amb Europa caldria un mínim del 10% de capacitat d’interconnexió energètica. Estàvem en el 3% i ara en prou feines arribarem al 6%, amb MAT i tot. En paral·lel, potser es farà  una nova connexió pel golf de Biscaia, però, a França, un 80% de l’energia és a mans de l’EDF (Electricité de France) i no està per gaires brocs. »
—Les seves protestes van  aconseguir un bon tros de soterrament de la MAT.
«A un cost deu vegades més alt.»
—Els estats  intervenen  massa en les polítiques energètiques?
«Començant per la política europea. S’ha volgut canviar el paradigma energètic apostant per les energies renovables per contrarestar el canvi climàtic. D’acord. Però també ha fet disbarats. Les renovables també han de complir els tres eixos esmentats: sostenibilitat mediambiental, rendibilitat econòmica i seguretat consumista. La tercera no és fàcil. Si no fa sol o vent, què? Les renovables no són energies fixes. La gent vol tenir un panell solar, sí, però també un endoll, per si falla el sol. I això és caríssim. Mentre hi ha sol, ha de romandre aturada la xarxa elèctrica?»

Serveixen el primer plat.  Carxofes i petxines de pelegrí amb el seu suquet. El vi, aquesta vegada, es Líbido 2011, D.O. Navarra.
—Tots els estats europeus aprofiten la fiscalitat a l’hora de fer-nos pagar el gas i l’electricitat?
«Del gas paguem un impost verd, el 7%. En electricitat és mes elevat. Estem per damunt d’un 5% o 6% d’Europa.»

Hem arribat als  problemes tarifaris en relació a Europa. Algú insinua que els que van invertir en renovables, actualment es queixen. Calia escampar-les i per això el PSOE va voler subvencionar el mercat de les renovables?
«Amb subvencions molt importants. Els tipus pugen molt més que el que suggeriria la racionalitat. Els desastres fets tenen a veure amb decisions públiques. És veritat, però, que hi ha la directiva europea sobre energia anomenada del 20-20-20. De fet el decret de renovables ja el signa Aznar, i només hi entrava energia solar i eòlica. Però el van portar endavant els socialistes. L’any 2013 hi havia un cost mig de 45 € el megawatt (mesura de potència equivalent a un miler de kilowatts), per a l’eòlica s’oferien 80 € i per a la fotovoltaica 380 €. Les energies renovables costen entre el doble i deu cops respecte les energies convencionals. Semblava que tothom s’havia de posar a vendre electricitat a la xarxa. Per postres, a manca d’energia, s’obligava a les companyies a comprar renovables, encara que fossin més cares. Sorgiren una gran quantitat de renovables, amb l’esclat de les fotovoltaiques, que suposaven un negoci rodó. Es dissenyaven guanys d’un 18% a un 20%. Les comunitats, encantades; els municipis, també. Molta especulació. Es pensava que es podria incloure la factura a les tarifes a 25 anys vista. Però els costos es dispararen. Solució? Anar pujant tarifes.»
—I el forat del sistema elèctric anà pujant… Clos i Sebastian no s’adonaven de res?
«El ministre Sebastián s’adonà de l’error i ell mateix ho va dir. Llavors s’agafaren a la llei que permet el dèficit de tarifa: diferir el pagament del dèficit als consumidors a 15 anys amb interessos. Cap deute de les elèctriques ni l’Estat, sinó dels consumidors. Però el forat arribava a 30.000 milions €, fins un 3% del PIB espanyol.»
—Quan va arribar el  PP ho havia de parar.
«El PP ho va haver de retallar tot, també les subvencions a les renovables. Abans de les retallades la subvenció era de 9.500 milions €, ara de 7.500, millor però tot i això no es resolt el problema. Encara el 2013 el forat s’engruixí en 3.000 milions, tot i que s’havia d’anar reduint a zero. El 2014 es talla la sagnia per aconseguir el dèficit zero, però es va resoldre amb un alt cost pel sistema i els consumidors. Es baixà totes les renovables a una rendibilitat del 7,5% garantit. Els que havien especulat, es clar, hi surten perdent (a les fotovoltaiques per exemple venien d’un marge del 18-20%, òbviament hi va haver moltes protestes). Però no tot està arranjat. Això el PP ho ha fet relativament bé, tot i que no s’ha resolt el forat anterior. El cost de l’electricitat segueix essent un dels més cars d’Europa. També es van reduir els costos de transport i distribució, es van reduir altres subvencions i van pujar impostos, però l’electricitat segueix sent caríssima.»
—I quina és la solució? Quins canvis preveu?
«No sóc expert en tecnologies, però crec que  les renovables s’han d’abaratir, sobretot les fotovoltaiques. No s’havien de promocionar només pel fet de ser energies verdes. L’any passat un 45% de l’electricitat va provenir de les renovables. Les subvencions al final totalitzen els 13.000 milions €. Convé millorar la cogeneració. Caldrà una nova política amb el carbó i els seus filtres… Finalment, es  dediquen molts esforços a la fusió nuclear perquè generi més energia de la que es gasta per aconseguir que en faci… A trenta anys vista ens pot canviar el panorama.»
—Segons el llibre Energia en España 2013 del Ministeri d’Indústria, Energia i Turisme, <http://www.minetur.gob.es/energia/balances/Balances/LibrosEnergia/Energia_en_espana_2013.pdf>, en relació a l’any anterior, el 2012,  augmentà el consum d’energia derivada del carbó, disminuí la del petroli, la de l’electricitat  i les renovables, s’estancà la del gas… S’han fet les subvencions degudes? Una cosa és la producció interior d’energia primària, amb un 43,8% d’energia nuclear seguida per un 22,7% d’eòlica, solar i geotèrmica, un 17,8% de biomassa, biocarburants i residus i un 9,4 d’hidràulica i amb escasses mitjanes de carbó (5%), petroli (1,1%), gas natural (0,1), i l’altra el consum d’energia final. En el consum, el 2013, els productes petrolífers passen al davant amb un 50,8%; segueixen electricitat (23,4%), Gas (17,7%), Renovables (6,2%), Carbó (1,6%)…»
—Un dels problemes amb reguladors mediocres és que estem abocats al fracàs. Quines condicions hauria de tenir un regulador per no ser-ho? Per altre banda, sento que parlem de costos i es focalitza tot en la producció i la distribució, i les externalitats?
«El regulador hauria de ser europeu amb poder de decisió. Els governs, però, volen un regulador nacional. De les externalitats, és cert totalment. Per exemple, les externalitats negatives de les renovables. Els costos són elevats. No són energies fixes. Quan el vent s’atura, cal tenir alguna reserva. L’autoabastiment es caríssim. Perquè les renovables? Per lluitar pel canvi climàtic. I què significa? Deixar d’emetre CO2. I és la forma més raonable? Potser no. El primer, en aquest cas, hauria de ser disminuir les plantes de carbó, que emeten molt CO2. També controlar les emissions en mobilitat. Tot el tema s’ha focalitzat en el sector elèctric. I és un gran error, ja que no n’hi ha prou i resulta molt car.

Porten el segon plat: filet de vedella amb foie i salsa Oporto. Potser per això arriba la pregunta clau:
—La baixada de preu del petroli també deu haver influenciat en el mercat energètic. Passar de 100$ el barril de Brent a 60$, suposa que algun tipus d’especulació hi havia d’haver. Tots els altres preus energètics s’indexen seguint el preu del Brent? Què passarà amb el petroli?
«En certa manera, sí. Els preus venen arrossegats per la baixa del preu del barril del Brent. Ara bé, no sabem què passarà. Qui t’ho digui t’enganya. Probablement es recuperarà el nivell dels $80/barril, en cap cas però els $100. El preu surt de les necessitats d’oferta-demanda o es tractava de castigar Veneçuela i Rússia? Veurem què fa Aràbia Saudita, que disposa d’un coixí de 2 milions de barrils per regular. Si es tanca a vendre’ls, pujaran els preus. Ara bé, la demanada de cru tampoc ha pujat com es pensava.»
—Catalunya necessita de les nuclears?
«Ara, sí. A qualsevol país en una crisi econòmica, com aquí, sembla raonable pensar en prorrogar 10 anys més el seu ús. I sóc partidari de no menysprear el que tenim. El problema vindrà quan a les nuclears se’ls acabi la vida amb eficiència i seguretat… González va fer la moratòria: cap més construcció, d’acord. I com ens ho farem? Ho hauríem d’anar planificant ara… Perquè no crec que es vulgui fer cap més central… Als EUA han allargat la vida a les que tenen, com en alguns llocs d’Europa. »
—Es construeixen, tanmateix, poques plantes nuclears.
«Perquè valen un imperi i cal veure’n la rendibilitat. El govern de Finlàndia el 2005 acordà la construcció d’un nou reactor, a Olkiluoto, al nord; havia de ser la primer central europea construïda en els darrers  quinze anys, a partir de dues constructores, la finlandesa Teollisuuden Voima (TVO) i la francesa Areva, a aprtir d’un disseny d’aigua pressuritzada —obra d’Areva, EDF i Siemens—, de tercera generació dit EPR (Evolutionary Power Reactor), amb una potència de 1.600 MW. Havia de costar 3.200 milions € i inaugurar-se el 2009; els costos s’han triplicat i encara no està inaugurat i potser no ho estarà ni el 2017…El d’Hinkley Point, al Regne Unit, té problemes semblants. I el pitjor: el cost estimat de l’energia originada seria de 92,50 lliures per Mwh.»
—O sigui que, sortosament,  no es preveu cap futur nuclear…
«En aquests moments, a més dels esmentats,  es demanen quatre reactors a Xina, hi ha dues sol·licituds a EUA, i plans, sense contractes, a Gran Bretanya i Emirats Àrabs. Pocs, certament. Però, el problema és com substituirem l’energia dels reactors nuclears i com millorar la seguretat de tot el parc nuclear. També això s’hauria de planificar millor.»

Serveixen els postres: Crema de mango amb mousse de xocolata i reixats de xocolata negra. La dolçor, amb els cafès i les infusions, ofereix un clima propici per als comentaris irònics —«Les factures de l’electricitat no hi ha qui les entengui…», «Als domicilis sofrim una guerra de comercials  i tots  es fan passar per Gas Natural siguin d’Endesa o Iberdrola…» —, per a les preguntes que sols es deixen anar sense esperar cap resposta, perfectament imaginable —«Què sent quan Greenpeace denuncia extractors que contaminen l’Àrtic, per exemple, i potser vostès en són clients?»—i d’aquelles qüestions més confiades com les que segueixen.
—Què hi fa un senyor com Felipe González al Consell d’Administració, ja que vostè ha esmentat les portes giratòries?
«Doncs miri, molt. Ho sentiré si se’n va. Té contactes molt bons a Sud-Amèrica i al nord d’Àfrica i una gran experiència de governant que sempre dóna consells interessants. Ara potser plegarà i em sabrà greu.»
—Vostè que viatja tant, com es veu, en el món, el procés català?
«Doncs miri: no es veu en absolut.»
—Què va passar amb la plataforma “Castor”?
«No els diré gran cosa nova, perquè tot ha resultat tan desastrós com sembla. Nosaltres però no hi tenim res a veure. Magatzems de gas en necessitem. Les directives europees els recomanen, per regular la demanda. A Catalunya, nosaltres hem parlat més d’una vegada d’un magatzem a Súria i Cardona, a les antigues mines de sal. Sembla haver-hi interès, estant molt contents però no s’acaba concretant res. Tot està molt aturat. Seria bo establir mercat entre magatzems. En tenim al País Basc i a Cadis… Sembla que en antics magatzems de gas, se’n pot emmagatzemar, però és més difícil en altres llocs on s’havia ubicat petroli. I el projecte “Castor” era molt gran.»
—Quin és el problema entre Ucraïna i Rússia?
«Molt senzill: Ucraïna necessita gas rus i no paga. El vol més barat. I Rússia li talla. Però part del gas que va a Alemanya o a l’Europa de l’Est passa per Ucraïna. Què fa? Se’l queda. I aleshores les polítiques són diferents, perquè de gas rus també n’arriba a Itàlia i França. Alemanya advoca més per una entesa amb Rússia que per una canalització des d’Espanya. D’altre voldrien que el gas que arriba a Espanya travessés els Pirineus i Europa no depengués només del gas rus. Però aleshores a França no li interessa gaire el gas espanyol. El 95% funciona amb energia nuclear i ja té  un bon gruix de llars gasificades.»
—Tenim gas suficient per oferir-ne a Europa?
«En tenim un terç assegurat d’Argèlia i dos terços que vénen d’arreu: Angola, Qatar, Oman, Abu Dhabi, Emirats… El proper any ja podrem disposar de gas des dels EUA.»
—De totes les seves experiències empresarials, quina valora més  per la seva incidència en el bé comú?

«La veritat és que trobo apassionant el camp de l’energia on ara estic.»

És vora mitjanit i no cal allargassar una conversa que ha estat prou viva i participada. Li donem les gràcies, li oferim un gravat de Cuixart de record i li preguem d’acompanyar el grup al vestíbul de l’hotel de l’«Alimara» per fer la fotografia de rigor. Constància per al futur.

Biografia (web corporativa de Gas Natural Fenosa)

Nascut a Barcelona, l’any 1951. És enginyer industrial per la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i MBA per l’ IESE, de la Universitat de Navarra.

Va ser nomenat conseller delegat de Gas Natural Fenosa el mes de gener de 2005. El 20 de novembre de 2014, es nomenant president de la companyia xilena CGE. A més es vicepresident de la Fundació Gas Natural Fenosa, vocal del Consell Consultiu de Foment del Treball Nacional i membre del Capítol Espanyol del Club de Roma.

Abans havia estat conseller d’Enagás, conseller-director general del Grupo Panrico, president de Túnels i Accessos de Barcelona, S.A.C. (TABASA), president de Túnel del Cadí, S.A.C., president de Gestió d’Infraestructures, S.A., president del Grupo INISEL (avui dia grup INDRA), conseller delegat de Nueva Montaña Quijano, S.A., conseller de Gas Natural SDG, S.A., conseller d’ Amper S.A., president del Club Espanyol de la Energia i vocal de la Junta Directiva del Cercle d’Economía.

També ha estat president de l’Associació d’Antics Alumnes de l’IESE.

Ha estat reconegut amb el premi de l’Associació Espanyola de Directius (AED) al Directiu 2009 i millor CEO segons la edició 2010 de Platts Global Energy Awards (New York).