Tertúlia-sopar amb la Degana de la UB, Dra. Elisenda Paluzie, dimecres 13 de febrer de 2013

Vaig al Sopar de Girona. La grip ens obligà a canviar-ho a aquest dimecres. Em toca presentar l’Elisenda Paluzie. Subratllo que està  en plena maduresa (“In mezzo del camin”, que deia el Dante), el pas per les universitats de Yale, London School of Economics i per París, que es va donar a conèixer en el procés de l’Estatut del 2006 com a una de les promotores d’”Economistes pel No”, que ha promogut la plataforma independentista “Sobirania i Progrés” i que durant els anys de dedicació política a ERC (2008-12), fou la consellera més votada el 2008 i de les més votades el 2011. Encara que ara es dediqui de ple a les feines del deganat de la Facultat d’Economia i Empresa de la UB, on és titular de Teoria Econòmica, podria molt ben ser una futura responsable de la cartera d’Economia i Hisenda del futur govern català quan siguem independents. L’Elisenda hi afegí que ara ja no hi milita, per cap raó inexplicable, exclusivament perquè es volia concentrar en el deganat i això exigia separar-ho ben clarament.

Comença a parlar sobre la viabilitat de la nostra independència des del punt de vista econòmic, en ple aperitiu  (Bloody Mary de maduixa i alfàbrega, Esqueixada de bacallà i Broquetes de verdures amb romesco) exposant la teoria dels italians Alberto Alesina i Enrico Spolaore a The Size of Nations (Cambridge Mass, 2003) —en català, publicat per la Generalitat, La mida de les nacions—, segons la qual, en un món globalitzat,  hi ha forces econòmiques que tendeixen a crear estats grans i unes altres a crear-los petits. Dons bé els autors analitzen que l’equilibri de les dues forces, entre d’altres raons en desaparèixer els aranzels per la globalització, es trenca en favor dels petits. Així les nacions per sota o a l’entorn dels 10 milions d’habitants (contra el que s’havia dit  mirant Islàndia, Irlanda…) són més flexibles, més exportadores que les grans, i ja no necessiten disposar d’un mercat domèstic gran per aprofitar les economies d’escala, perquè el seu mercat és el món. Creixen més, són més obertes i el sector públic ( i el seu corresponent dèficit) és més petit. A més el govern d’un estat més petit pot ser més proper al ciutadà i tenir més joc. El federalisme pot tenir dos efectes contraposats: per una banda pot evitar, prevenir els processos d’independència  però per altra pot facilitar el procés i la transició, un cop aquest es desencadena. La internacionalització de Catalunya ho ha de facilitar. Així Catalunya, el 2011, exporta més al món que a la resta de l’estat; només en mercaderies, el 26,7% va anar al mercat català, el 34,5%  a la resta de l’estat i el 38,8  % a la resta del món, quan l’any 1995 a la resta de l’estat hi anava més del 42% i al món només un 23%. La crisi dels darrers anys, ha accentuat aquest procés gradual d’internacionalització en la comercialització de les mercaderies. Naturalment, això no significa que la resta de l’estat no pogués influir. La UE sap que Catalunya ven, però també compra a Europa (60/65% del que compra a la resta del món). Si el PIB català es de 200.000 milions d’euros, una quarta part correspon a l’exportació de mercaderies. El problema d’aquests darrers anys és que l’estat ha jugat sempre en contra de Catalunya i hem hagut de caminar amb una pedra a la sabata (el dèficit fiscal). No han prioritzat les inversions que ens haguessin afavorit, particularment en infraestructures (l’Estat segueix amb el sistema radial del TGV, sense coherència amb el model productiu-exportador (a Catalunya se li han tallat les ales per ser nucli mediterrani i cap de pont del comerç amb Àsia)).

Mentre acabem l’aperitiu regat amb un bon vi manxec (Beso Crianza 2008, DO d’Utiel-Requena), fem una pausa perquè l’Elisenda el pugui assaborir. Arriben els ressagats com en Joan Hortalà i serveixen  un original trinxat amb cansalada i xampinyons a la crema. L’Elisenda segueix ara amb les balances fiscals (impostos dels catalans menys la despesa pública feta a Catalunya). Segons ha calculat el Departament d’Economia i Finances, que disposa d’una llarga sèrie històrica de dades que va del 1986 al 2009, el dèficit fiscal ha resultat, de mitjana, superior al 8’5% del PIB de Catalunya. L’any 2009 en concret va ser d’un 8,4% (el dèficit ratlla els 16.000 milions d’euros . L’any 2009 el Ministeri va fer pública la balança fiscal estatal de l’any 2005 i el dèficit català ratllava el 8,7% del PIB, només per darrera de Balears ( 14% ),  seguit de València (6,3%) i la comunitat de Madrid  ( 5% ). El pitjor del cas és que no sempre hi ha  relació entre la pobresa de les regions i el superàvit fiscal, encapçalat per Extremadura (17% del seu PIB), mentre que comunitats autònomes riques com Aragó, Rioja, o Cantàbria tenen superàvit fiscal enlloc de dèficit fiscal,  i més avall del que necessitaria, Múrcia. El sistema ha ajudat les comunitats pobres, però també algunes que no ho eren. El problema és que per aquest sistema, les comunitats autònomes han de sortir guanyant sempre. Això no té arranjament possible, perquè en les reunions de reforma del sistema de finançament autonòmic s’ha imposat  el que es denomina la clàusula de l’statu quo: “Cap comunitat autonòmica no pot acabar rebent menys del que rep abans de la reforma”. Tampoc no es compleix el principi d’ordinalitat tan proclamat pel conseller Castells del tripartit: si la teva comunitat és la tercera en recaptació (cas de Catalunya), ha de seguir sent la 3ª en rebre les liquidacions. Doncs el 2009 era la 8ena i el 2010 seguia més baixa que la mitjana, mentre Extremadura  disposava de més d’un 20% més que la mitjana, de manera que si ho mirem en termes dels € a gastar per ciutadà, podem dir que abans de la reforma del 2009 disposava de 800€ per persona/any més que la Generalitat de Catalunya (ara s’ha reduït una mica, però la diferència continua). Actualment la primera receptora és Cantàbria (23% per damunt de la mitjana), seguida per Extremadura (20% per sobre, que els anys anteriors havia arribat fins el 30%), la Rioja (18%), Castella-Lleó (17%), Aragó (13,4%), Galícia (11,60%)…. Per sota la mitjana hi ha Catalunya, Madrid, València i Múrcia. Habitualment parlem d’Andalusia com la major receptora, però no és ben bé així en quant a finançament autonòmic però sí que és cert que disposa d’altres programes de finançament especials (per exemple el PER, doncs el PER el rep directament de l’estat). Una altra forma de veure el dèficit fiscal: Del conjunt d’impostos a Espanya (amb un PIB mitjà català del 18,7%), entre 2002-09 Catalunya va pagar entorn del 19,5% i va rebre en despesa pública i pensions un 13%; si descomptem la Seguretat Social, en impostos sols vam pagar el 19,5% i vam rebre el 10,3% . És a dir rebem molt per sota del nostre pes poblacional (16%). El resultat de tot plegat  és que per cada € pagat per un ciutadà català en impostos, només se li’n retornen 52 cèntims .

Nova pausa perquè la ponent pugi  assaborir el trinxat, mentre ja serveixen  el segon, un suculent peix de llotja amb verdures  romesco. L’Enric Grabulosa aprofita per dir que cal fer alguna cosa per expandir arreu d’Europa aquestes dades i se li respon que, segons com, a Europa es prejutja el nostre anhel d’independència com un egoisme en moments de crisi.  Ell es refereix a la publicitat institucional, política i acadèmica per preparar el “caldo” de cultiu per fer efectiva la secessió, amb l’objectiu d’aconseguir el reconeixement exterior i la Elisenda li respon que a nivell institucional l’encarregat de la política exterior és el conseller Homs i que potser es desvetllarà, ara que té al costat els Srs. Albert Royo (secretari general de Diplocat – consell de la Diplomàcia Pública, pròxim a ERC i que va ser secretari d’Exteriors amb Carod Rovira al segon tripartit) i Roger Albinyana (nou secretari d’Afers Exteriors, de perfil liberal i sobiranista) . De fet des del passat 11 de setembre s’han propiciat reunions i dinars amb economistes tant d’aquí com de fora i també moltes entrevistes amb mitjans estrangers. Però, certament, la propaganda fins ara ha estat principalment particular; la institucional ha estat menor, i no només centrada en temes econòmics, també sobre la llengua pròpia i la cultura, així com sobre la existència prèvia de les nostres constitucions. En aquest context, si expliques les magnituds econòmiques aleshores ho entenen més, tot i que sembla que amb la independència no tindríem dèficit públic. L’Enric Grabulosa, afegeix que la gent del món econòmic tenim responsabilitats per explicar-ho fora, però comenta les dificultats de trobar les dades en anglès. Llavors l’Elisenda va explicar el cas d’una noia de Califòrnia, que va viure un temps a Catalunya, enguany està preparant un llibre amb diverses aportacions, que en un mes veurà la llum. Per altre banda ens aconsella consultar la web del col·lectiu Wilson.cat, en català, espanyol o anglès (el col·lectiu Wilson són: Pol Antràs, catedràtic d’Economia a la Universitat de Harward; Carles Boix, catedràtic Robert Garrett de Política i Afers Públics a la Universitat de Princenton; Jordi Galí, director del CREI (Centre de Recerca en Economia Internacional) i catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra i Research Professor de la Barcelona GSE; Xavier Sala i Martín, catedràtic J and M Grossman de Desenvolupament Econòmic  a la Universitat de Columbia de Nova York; Gerard Padró, catedràtic d’Economia a la London School of Economics and Political Science (LSE); i Jaume Ventura, catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra)  i els dossiers de la Fundació CatDem, especialment el titulat “Viabilitat de Catalunya com a estat: anàlisi de la hisenda pública ” de Núria Bosch i Marta Espasa, professores d’Economia de la UB, segons les quals la Generalitat hauria disposat de 21.000 milions més el 2006 i hauria tingut un superàvit de 1000 milions el 2009, si Catalunya fos un Estat independent. L’informe assumeix que la Generalitat hauria recaptat totes les  taxes i cotitzacions socials i hauria assumit les competències avui en mans de l’Estat. Una Catalunya independent se situaria un 9% per sobre de la mitjana de la UE i el 15% pel que fa el PIB per càpita. L’informe està disponible i és gratuït a l’enllaç adjunt sobre el títol en català, també està en espanyol i en anglès.  A més d’aquest informe, la Fundació n’ha presentat dos més, un que valora l’efecte mínim d’un hipotètic boicot espanyol als productes catalans, de l’economista de la Universitat Pompeu Fabra, Xavier Cuadras i Morató i també de  Modest Guinjoan (es tracta del llibre “Sense Espanya. Balanç econòmic de la independència” ) i un altre d’Heribert Padrol, economista i ex-cap d’Inspecció d’Hisenda a Catalunya, sobre el funcionament d’una hisenda tributària pròpia (es tracta del llibre “Els reptes econòmics de la Unió Europea. Com afectarà la nova integració fiscal a les comunitats autònomes. Reflexió sobre una futura agència tributària catalana“, us el podeu baixar aquí en català). Finalment, l’Enric Calzada, hi va afegir, el col·lectiu Emma, que en diferents idiomes, vol influir en la visió que els periodistes d’altres països ofereixen de Catalunya, tot traduint en diversos idiomes i interpretant tot allò que es publica al món sobre el procés sobiranista català.

Arriben els postres, cremós de xocolata, els cafès i la copeta d’Anna de Codorniu Brut Nature. Els assistents  fan les seves  intervencions i l’altre punt polèmic que l’Elisenda vol tractar és el de les pensions : caldria explicar-lo bé a la gent, que sovint veiem estan confoses. En Joan Hortalà hi afegeix que cal explicar ben clarament que el sistema és de repartiment. L’Enric Grabulosa hi afegeix que s’ha d’insistir dia a dia sobre com funciona. L’altre qüestió és que cal calcular bé el calendari dels passos a seguir per assolir la independència, sense perdre el buf com sembla que estem fent. Una cosa és el referèndum per decidir i l’altre la independència, que no serà pas l’endemà mateix com alguns  pensen. Hortalà, comenta que cal fer un calendari sense dates prèvies, i tot seguit  explica que la recessió segueix existint a nivell microeconòmic però no pas a nivell macroeconòmic. A banda que no hi ha mal que cent anys duri, hi ha alguns indicadors que ens ho demostren. Així ens comenta el que ahir va dir Draghi i troba cinc paràmetres macroeconòmics que, malgrat no arribin a la gent, indiquen que comencem a sortir del túnel: la reforma del sistema financer amb el refinançament de la banca, la balança positiva per compte corrent, la baixada de la prima de risc que comença a ser competitiva, l’estructura del dèficit (menys d’un 7%)  i la  reforma laboral .

Es diuen i comenten moltes coses interessants. Botons de mostra:

-“Guindos comentà a algú a S’Agaró. “Por mi podéis hablar de pacto fiscal o de concierto ahora mismo, pero no me vengáis con la independència. No os dejaremos marchar. Los vascos son el 6% de la riqueza de Espanya, pero vosotros sóis más del 20% y no lo permitiremos”.

-Per què a Mas li fa por la paraula “independència” i parla d’”interdependència”? (Hi ha assistents convençuts que Mas arribarà fins al final i d’altres que no).

-Sala i Martín és un bon professor de macroeconomia, l’Elisenda el va tenir de professor a la Universitat de Yale. Enguany periòdicament intervé al programa Divendres de TV3, on explica algunes d’aquestes idees a la gent, doncs ho explica molt fàcil i bé. Junqueras que no és pas ex-seminarista, com també pregunta Busquets,  és catòlic practicant i havia investigat, per a la seva tesi, a la Biblioteca Vaticana i per això coneix tant bé la Cúria del Vaticà, no per ser vaticanista com Ridao l’havia acusat. Fa un bon paper al costat de Mas, bé que a ERC hi ha qui no es refia de Mas.

-Busquets pregunta “Quin exèrcit hauria de tenir Catalunya?” L’Elisenda respon clarament, el que ens demanin a Europa: haurem de contribuir encara que no ens agradi. Però ara no és el moment de parlar de coses que ens divideixin. No cal obrir debats sobre el que decidirem després. Ja hi ha qui no accepta la Manifestació de Pau i Treva. Si ens dividim abans de res, malament.

-Grabulosa comenta que la gent jove de 30 a 40 anys, li diuen que és un problema de quants morts posem a sobre la taula. L’Elisenda però, creu que des de que Espanya està a la Unió Europea, no s’ho pot permetre. L’Hortalà afegeix que poden suspendre l’autonomia. No hem complert la llei d’estabilitat pressupostària; podrien intervenir l’autonomia catalana i no ho fan (Paluzie creu que aniria malament la intervenció i també, en resposta a una reflexió que Busquets va fer al M.H.Sr.Pujol sobre les pressions a Rajoy per intervenir Catalunya i empresonar el President Mas, un hipotètic empresonament de Mas com s’esdevingué amb Macià després de Molló; quedaríem decapitats. Per aquest motiu convé fer la consulta molt ràpidament).

-L’Elisenda afirma que la consulta cal fer-la encara que la pregunta la portin al constitucional. En aquest sentit cal que la pregunta sigui clara i aposta per la mateixa pregunta que faran a Escòcia.

-L’Arcadi afegeix que cal entendre que anem a la confrontació i l’Hortalà que si es guanyés, vol dir que iniciem un procés a la independència que no sabem si assolirem.

-Els Cavistes no tenen por d’un possible boicot d’Espanya (Freixenet, 90 mil.ions d’ampolles  Raventós , 37 milions). Tenen marques escampades de València a Extremadura.

-L’Arcadi comenta que el comerç amb Espanya és el 34% i ens compra per què som competitius, però “la Caixa” té  quasi el 25%  de la banca de proximitat a Espanya, fora de Catalunya. Un boicot contra “la Caixa” seria carregar-se l’estalvi català. L’Elisenda respon que per tant és una possible pressió i que “la Caixa” vol evitar el procés.

-Hi ha qui parla d’un “Pla de contingència” de “la Caixa”: la fusió per absorció del Banc Popular Espanyol i presentar-se amb aquest nom a Espanya. L’Hortalà assegura que es dóna a “la Caixa” una importància que no té, perquè la seva activitat financera bancària és gairebé deficitària (la gent jove ja no fa hipoteques). Enguany ja té 34.000 treballadors. “la Caixa” té les seves joies de la corona (participacions a Telefònica, Gas Natural, Repsol, Abertis…) i les seves assegurances (VidaCaixa). La part industrial li aporta uns 350 mil milions d’€. Considera Nin un outsider de la Caixa.

-Es parla del Barça (l’actual Junta pot fer pagar a la de Laporta els avals, la qual cosa seria injusta). També del prestigi de les 3 presidències catalanes: la de la Generalitat, la de “la Caixa” i la del Barça.

Breu referència (bloc propi i viquipèdia)

Elisenda Paluzie nascuda a Barcelona, l’any 1969, és l’actual Degana de la Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona des del mes de febrer de 2009. És professora Titular de Teoria Econòmica des del 2001 i Directora del Centre d’Anàlisi Econòmica i de les Polítiques Socials (CAEPS) de la UB des de l’any 2002. És màster en Economia Internacional i Desenvolupament Econòmic per Yale University (1996) i Doctora en Economia per la Universitat de Barcelona (1999).

Va obtenir una Beca de “la Caixa” per fer recerca predoctoral a la London School of Economics (1997-1998). I ha gaudit de beques post-doctorals (Beques Batista i Roca i Beques d’estades a l’estranger de la Generalitat de Catalunya i Research Training Network de la Comissió Europea) per cursar estades de recerca post-doctoral a la London School of Economics (2000-2001) i al CERAS, École Nationale de Ponts et Chaussées, Paris (2002-2003).

Ha publicat articles sobre temes de comerç internacional i geografia econòmica en revistes internacionals com Journal of Economic Geography, Journal of Regional Science, Regional Studies, Papers in Regional Science, Spanish Economic Review i Cliometrica, entre d’altres.

També ha publicat articles sobre el dèficit fiscal de Catalunya i el sistema de finançament autonòmic a revistes com Idees, en informes (III Informe IEB de Federalismo Fiscal), i en llibres com l’editat per Bosch, N., Espasa, M. i Solé-Ollé, A. (Eds.), The political economy of inter-regional fiscal flows: measurement, determinants, and effects on country stability.

És membre del Claustre de la UB i de la Junta de la Facultat d’Economia i Empresa en representació del professorat i ha estat representant a la Junta de Personal Docent i Investigador per la Intersindical-CSC.

En l’àmbit cívico-polític, va ser Secretària de Finances de la FNEC (1989-1994) i membre del Claustre i la Junta de Govern de la UB en representació dels estudiants. També va ser secretària general del Club FNEC (Associació d’Antics Membres de la FNEC). En el procés d’aprovació de l’Estatut del 2006 va ser la promotora de la campanya Economistes pel No. És impulsora de la plataforma independentista Sobirania i Progrés creada l’octubre del 2006, i va ser membre de la comissió d’internacional de la Coordinadora Nacional de la Consulta sobre la Independència i de Barcelona Decideix. En el període 2008-2012 va militar a Esquerra Republicana de Catalunya, on impulsà el corrent crític d’opinió Esquerra Independentista. En el congrés d’Esquerra Republicana de Catalunya del juny de 2008 fou la consellera nacional més votada amb 1.324 vots, i en el de setembre de 2011, la cinquena més votada.25