Tertúlia sopar amb la Molt Hble. Sra. Carme Forcadell, presidenta del Parlament de Catalunya, dimarts 5 de juliol de 2016

“Volem un Parlament amb les parets de vidre”

Avui és un dia de molta calor i, al hall de l’hotel Alimara, amb aire condicionat, s’hi està bé per fer-la petar una estoneta abans de la seva arribada. Fa estona que, discretament, el cotxe dels mossos és a l’entrada de l’hotel. La presidenta del Parlament s’excusa per fer una mica tard. Arriba de l’ambaixada dels EUA. Asseguts a taula, som una vintena. L’Enric Calzada  agraeix que acceptés la nostra invitació i dóna la paraula a Carles Llorens per fer-ne la presentació. En Carles assegura que ara que la coneix només en dirà dues coses. La primera, que va néixer a Xerta (Baix Ebre), això li dona un accent prou particular i una catalanitat natural que molts de nosaltres compartim. Afegir que es llicencià en filosofia i ciències de la comunicació a l’Autònoma, on també cursà un màster de filologia catalana. Vol destacar aquest fet, justament perquè tothom sap que els qui estudien filologia catalana saben que no els servirà pas per surar políticament sinó que és una opció en pro del país. I la Carme, que treballà com a filòloga a TVE Catalunya (19879-82)  i de professora per oposició d’un IES de Sabadell (1985-1991), n’és un exemple. I la seva progressió, també: regidora per ERC a Sabadell (2003-07), vicepresidenta de la Plataforma pel Dret de decidir (2009-1015), Presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana (2012-2015). La segona cosa que vol exposar és que, en accedir a la Presidència del nostre Parlament l’octubre del 2015, amb l’acta de diputada de Junts x Sí, després de les eleccions del  27-IX, alguns podien hesitar pel fet que una persona sense ser política professional accedís a aquest alt càrrec a l’octubre següent. Aviat es van adonar que l’experiència d’haver contingut tots els bruixots de l’ANC no havia estat debades, cosa que s’ha demostrat que no és tant fàcil, i ell mateix en va fer l’elogi perquè, amb poc temps, la Molt Hble. Sra. Forcadell havia sabut trobar el to, el missatge i la funció del seu càrrec en un temps com l’actual. Havien desaparegut i superat les prevencions, i fins i tot aquella certa desconfiança o incomoditat inicials d’alguns, que també hi havia des de la militància nacionalista, dons al començament era ben desconeguda. Des de l’ANC va acompanyar la política quant no era gens fàcil, empenyent-la per moments i desencallant-la quan els polítics no ho aconseguien. Això va ser molt meritori i ara tothom li ho reconeix. Fins i tot, enguany es considera un actiu no ser una professional de la política, quan tots sabem que abans hagués estat considerat negatiu. Li demanà, doncs, que  parlés amb claredat i sense embuts  dels reptes actuals del Parlament de Catalunya perquè es trobava entre amics.

La presidenta, que  comença demanant que en qualsevol moment si algú ho creu convenient, l’interrompi,  inicià la seva intervenció explicant que en aquesta legislatura hi havia hagut moltes coses noves, a més de cares, començant pel fet de disposar d’un Parlament sobirà. Una legislatura diferent a totes les anteriors. (En efecte, els resultats de les eleccions del 27-IX-2015 van donar  Junts pel sí [CDC, ERC i independents], 62 escons; C’s, 25; PSC-PSOE, 16; Catalunya sí que es pot [Podemos, ICV, EUiA i Equo], 11; PP, 11; CUP, 10. Els rotatius «El Punt/Avui» i «Ara» asseguraren que havia guanyat el «sí» sumant 72 vots [JxSí + CUP], que eren 1.932.529 vots; en contra, 52 del «no» sumant C’s+PP [1.579.194 vots] i deixant als llimbs els 11 escons de Catalunya sí que es pot i els de la prescindible Unió Democràtica. La participació havia estat altíssima: 77,4%, més alta que per al referèndum constitucional que va ser 62,9%).

Aquest sol fet, segons la presidenta, en el dia a dia havia posat a prova les costures del Parlament, el qual, per dur a terme el mandat democràtic del poble català, volia que tingués com a primera qualitat l’eficàcia, a la qual, davant de les diferents vicissituds, ha hagut de sumar-s’hi una bona i gran capacitat de reacció. «Hores d’ara la eficàcia, la capacitat de reacció,… han quedat ben palesades. Recordeu sinó el 9N, el canvi de candidat, l‘organització d’un ple en 24 hores, fer un ple en diumenge, el tema de les tres ponències, la comissió del procés constituent,), en cada pas que fem tenim el TC al damunt,… mai havia passat res de tot això! Mai abans havia estat tant judicialitzada la política. La separació de poders no està gens clara. Ens trobem que hem de defensar la sobirania del Parlament de Catalunya, que ha de ser un lloc on es pugui parlar o parlamentar de tot, però això es posa en dubte. Està en dubte la sobirania del Parlament i la separació de poders i per tant la mateixa democràcia.»

Érem  en aquestes, quan els cambrers servien l’aperitiu: taps de pernil ibèric, una copa de gaspatxo de cirera amb formatge de cabra i crespells de bacallà amb melmelada de pebrot del piquillo.

 

Mentrestant la presidenta recordava els resultats de les passades legislatives estatals  (20-XII-2015), que no van permetre formar govern, feia memòria de l’incident l’Assemblea de Sabadell de la CUP-CC (27-XII-2015), l’empat tècnic de la qual no va permetre investir Artur Mas com a president, l’acord de Junts pel Sí i la CUP del dissabte 9-I-2016 que va permetre investir Carles Puigdemont com a president l’endemà, tot i haver de moure la mastodòntica maquinària parlamentària en aquest sentit, el desengany del posicionament de la CUP en no aprovar els pressupostos tot votant el 7-VI al costat dels partits no independentistes i no permetent les millores projectades en els nous pressupostos. «La pròrroga dels pressupostos  permet fer coses, certament, però no permet fer totes les que hi havia projectades. I tornant a les diferències, ara ens hem trobat amb una nova situació: la destitució d’un càrrec nomenat pel Parlament. Es tracta del cap de l’oficina Anti-frau de Catalunya.» El seu memoràndum efectivament s’abocà al coneixement el 21-VI-16 de les converses entre el ministre de l’interior espanyol Fernández Díaz i el director de l’Oficina Antifrau de la Generalitat de Catalunya, Daniel de Alfonso, a les vigílies de la Jornada de participació del 9-XI-2014, un veritable escàndol perquè suposaven una veritable conspiració contra Catalunya, duta a terme amb diner públic des de les clavegueres de l’Estat No debades, aleshores, tots els partits —llevat del PP— van demanar la  dimissió del ministre, que, malgrat tot, va rebre el recolzament de Rajoy. «Mai havia passat res semblant i s’ha destituït un càrrec nomenat pel parlament. En una setmana s’ha estudiat, debatut i executat. El Parlament va haver de tornar a demostrar la seva capacitat de reacció per destituir el magistrat en una setmana…I tot això en una institució com el Parlament, que és feixuc de moure. Jo que vinc de l’activisme, no estava acostumada a tota una maquinària burocràtica, en part necessària però amb uns ritmes i formes de fer que calia remoure, i es varen aconseguir les tasques en el temps i la forma requerits. Vàrem demostrar que tenim les eines necessàries. I això ha estat molt positiu, però penseu que cada dia hi ha un nou repte!»

Arribàvem així al Brexit del passat dia 24, a les eleccions legislatives estatals del 26-VI amb uns resultats que no eren  pas cap delícia per la governabilitat d’Espanya (PP, 137 escons; PSOE, 85; Podemos i confluències 71; ERC,9; CDC,8; PNB, 5; EH Bildu,2; CC,1) i a l’espasa de Dàmocles que penja sobre el cap de l’ex-president Mas i de tres consellers. «Això, que els asseguin davant d’un tribunal, per a la ciutadania pot esdevenir una línia vermella. Europa no entendrà que algú sigui processat i jutjat per posar unes urnes…»

Però la presidenta vol acabar el seu parlament inicial tot explicant-nos les tasques del futur immediat que s’ha proposat la nostra cambra, «la primera de totes, recuperar la confiança amb els polítics amb algunes iniciatives que potser es podran dur a terme abans de les vacances d’estiu: el codi de conducta (què és ètic), la llei de transparència i bon govern, el registre de grups d’interès (llegeixin lobbies, registre per tal que totes les agendes dels diputats siguin públiques, no només com ara la de la presidenta), l’accés a la informació (tots els ciutadans podran accedir lliurament a tot el que es generi al Parlament, tret de les matèries reservades, a l’inrevés de com es feia fins ara), la reforma horària, que ens ha de distingir de l’Estat espanyol… Hem de recuperar els temes internacionals perquè Catalunya té relacions i acords amb estats com Califòrnia i regions com Baviera… Jo rebo molts cònsols i ambaixadors,… Tothom sap del procés català i tothom ho considera un afer en el qual no volen intervenir malgrat posin al davant de tot el respecte per la voluntat democràtica dels catalans…  Si aconseguim liderar la reforma horària mostrarem internacionalment una cara ben diferent. Tot això la gent ho hauria de saber. I finalment, el darrer tema és que hem d’obrir el Parlament a la ciutadania, i no només un o dos dies assenyalats de l’any… Tothom ha de poder tenir accés fàcil a la informació. Volem un Parlament amb les parets de vidre! Per això m’agrada poder dir que el Parlament fa la feina que li ha encarregat la ciutadania, la fa bé, de vegades calladament, i de pressa. Una altre cosa són els grups. De vegades hi ha les normals discrepàncies i alguns mitjans titulen els des-encontres com si ens tiréssim contínuament els plats pel cap. Jo veig un gran respecte entre els grups parlamentaris».

Se li demana que mengi una mica, però mentrestant les preguntes surten espontàniament:

—Com veu la qüestió de confiança a què es vol sotmetre el president Puigdemont el setembre? Com està l’ambient dins Junts x Sí?
Ella la veu com una oportunitat, com a veritable demòcrata, no ho viu pas com cap tragèdia.
—És una qüestió de vivència democràtica. M’han tombat els pressupostos, i doncs, tinc o no tinc la confiança de la cambra? I jo crec que està ben encaminada i que la passarà amb escreix.. En aquests moments al Parlament tenim la convicció que ho superarem. Ara és diferent d’abans, tot és imprevisible. Des de fora sembla com si Junts x Sí ens tirem els plats pel cap, però no és així en absolut.

—L’any vinent, serà un any històric i problemàtic… particularment per la presidenta —comenta l’Arcadi. Sortir del marc de les lleis espanyoles, iniciar els tràmits parlamentaris,… poden inhabilitar o fins i tot empresonar la presidenta. Serà l’hora de la veritat.

—Efectivament, afegeix ella.

Serveixen el primer plat. Un exquisit i refrescant carpaccio de gambot amb guacamol, preparació culinària a base d’alvocat on se sol incorporar suc de llimona i sal.  Ho reguem amb Heus* D.O. Empordà, primer blanc i , després, negre.

En Lluís vol plantejar diverses qüestions, la primera de totes, sobre si el procés arribarà a executar-se.

La presidenta ho dóna per descomptat.

—El procés arribarà al moment de la seva execució. Abans, exposa, caldran tres lleis: la de transitorietat jurídica que permeti la desconnexió, la d’hisenda pròpia i la de protecció social…

—El Brexit ha ajudat?

—Queda clar que Europa ha rebut els mandataris escocesos. Allò que semblava impossible, ho ha estat. Europa sempre actua d’una manera pragmàtica respectant la democràcia. Ara, nosaltres hem de fer el nostre camí…

En Lluís té diverses qüestions, la primera de totes complementant el que ha dit en Carles, sobre la perplexitat d’algunes persones quan accedí el seu actual rol des d’una posició de no professionalitat política. «El tema rau, si de cas, en el fet que la confusió provenia d’abans, de l’hora de conformar Junts x Sí, perquè ni els estatuts d’Òmnium ni els de l’ANC permetien a la Muriel Casals, aCs, ni a vostè passar del  càrrec civil a la política. Ja sé que, abans, van haver de renunciar al càrrec, i que, a brau passat, ha resultat un èxit, cosa de la qual em congratulo, però això no vol dir que en el seu moment no creés hesitacions. En segon lloc no veig tan clara la postura de la CUP  a l’hora de la qüestió de confiança del president Puigdemont. El passat 17 de juny sis dels quinze membres del secretariat de la CUP-CC dimitiren del secretariat i tres dies després l’executiva ja en funcions acordava elaborar un reglament de les eleccions internes que han de tenir lloc aquest juliol o agost. Moltes coses poden dependre d’aquest resultat. En tercer lloc, vostè ha parlat de molt bon rotllo entre els membres del govern. Entre els periodistes es diu que aquest bon rotllo arriba fins als directors generals i, de director general en avall, hi ha les pinyes de sempre. Finalment, vostès sempre han dit que aniríem de llei a llei, però al ciutadà, més que interessar-se pel full de ruta o la comissió del procés, li interessa saber on pagarem impostos l’any vinent, o, si ho vol d’una altra manera, què farem quan l’Estat ens suspengui les lleis de què hem parlat i ens deixi sense aquestes incipients estructures d’Estat que necessitem.» (Entre parèntesi, el TC ho va fer dos dies després, el dia 7)

Quant al primer cas, especifica que ella no va renunciar a la presidència de l’ANC, sinó que no es podia presentar ja que els estatuts de l’Assemblea limiten a tres els mandats al Secretariat Nacional. Per tant, quan li van proposar anar a les llistes ja feia temps que no tenia responsabilitats a l’ANC; el president Mas, justament per eixamplar la base, volia  gent diversa a Junts x Sí i per això l’entrada d’independents com Lluís Llach. Pel que fa a la CUP, no tenim certeses, però sí alguns indicis: el discurs d’aquests darrers dies ha canviat. (I ho corrobora l’Arcadi, que també respon al tercer punt abans de la convidada: «Les tensions i preses de postura de directors en avall són normals i ben lícites, perquè no tothom dins Junt x Sí pensa el mateix. Mentre el govern s’entengui… la sang no arribarà al riu.») La presidenta, a més, afegeix que no veu pas aquestes tensions en el dia a dia… «El clima del Parlament es de treball i respecte. Els debats són forts dins l’hemicicle, però a fora la gent se saluda amicalment. De vegades, qui més sembla fer de bull—dog, resulta ser el més institucional.» Finalment, en relació als impostos, torna a parlar de la necessitat de les tres lleis esmentades. I repeteix un cop més que, faci el que faci Espanya, nosaltres hem de seguir fent el nostre camí.

Serveixen el segon plat: filet de vedella amb mil-fulls de patata i cabrales amb salsa de vermut. Exquisit.

 

Ara  se li demana per l’escàndol de les converses entre Fernández Díaz i el director de l’Oficina Antifrau de la Generalitat de Catalunya, Daniel de Alfonso.

—Com a Parlament i des del govern no es pensa fer res?

—S’està estudiant, però sóc partidària, que si ens hem de moure per aquest cas, l’hem de guanyar; en cas contrari, reforçaríem l’adversari.

—I el senyor Alfonso en podrà quedar aquí com un dels magistrats? Quin mal exemple!

—Veurem si els altres magistrats no tenen res a dir…

Tot seguit se li demana si veu eixamplar-se o no l’independentisme al país.

—Mirin. Jo sempre dic que els de l’estelada ja sabem el que volem i a Madrid també ho saben. Els de l’estelada ja hi són. No conec cap independentista que ho hagi deixat de ser. En canvi cal gent no independentista, que vegi que volem construir una república millor, més transparent, més social, més encarada a les emergències de les persones. Per això ens calen moltes actuacions per arribar als de la no-estelada. Un exemple, ara treballem la reforma horària, hi pot haver gent d’aquests que això els agradi i s’hi sumin. O treballem contra la corrupció amb propostes que poden engrescar i no tenen a veure amb l’estelada.

Se li demana com veu l’ANC i com s’haurà de celebrar el proper 11 de setembre. Voldria no haver-ne de parlar ara que no n’és la Presidenta, però entre tots l’obliguem a fer uns comentaris sobre l’11 de setembre. Assegura que, al seu temps, també resultaven ser cíclics, això és, tenir moments d’eufòria i de decaïment. «Però , ara, és un moment diferent. Aleshores calia demanar un govern independentista i aquest era un objectiu comú; ara ja el tenim. Ara cal estratègia. Cal empènyer, però no és el mateix que demanar el que ja es té. Cal actuar fins a vèncer… Jo confio molt en la gent de l’ANC. I no sols amb el Secretariat, sinó amb la gent. La gent del territori volen fer coses. Si el projecte és engrescador el faran. Tenim cinc-centes assemblees territorials… Això no és poc! Quan es posen a treballar, poden fer molt.»

Ara el problema gira entorn del fet que la gent jove no va a votar. S’expliquen exemples.

«Això ho sabíem perquè ho tenim estudiat des de la Jornada de participació del 2014.  Hi ha una franja que ens falla, que és dels 18 als 25…»

Se li demana si serà millor un RUI (Referèndum Unilateral d’Independència) o una DIU (Declaració Unilateral d’Independència). No es mou del full de ruta. «Si de cas, abans aprovem les lleis que hem dit, i després, parlem-ne…»

En Xavier contradiu en Lluís i considera que la Muriel Casals (acs), i ella van fer molt bé de presentar-se com a diputades (en Lluís s’ha congratulat que ho fessin), com a especialista i bon europeista afegeix que no ens podrem sostreure del paper d’Escòcia i assegura que ja sabem els arguments i forces espanyoles, però que nosaltres hem d’anar fent. Acaba afegint, «a més em sembla que perdem molt temps parlant de nosaltres mateixos, però no serem independents si no tenim relacions internacionals, sé que s’hi està treballant però perdem massa energies parlant que si la CUP, que si CSQEP, que si…».

«Avui vinc del consolat dels EEUU, on hi havia també els consellers Romeva i Baiget així com el president Puigdemont. Estic d’acord que treballar això és molt important. Tinc moltes visites de cònsols internacionals, que et pregunten moltes qüestions però sempre acaben demanant pel procés. No ens hem trobat en  cap reacció contrària. Cal donar seguretat. Complirem tots els compromisos internacionals. Sempre ens diuen que no s’hi posaran dons és una qüestió interna. Hi estant molt interessats. Dependrà de com ho fem nosaltres.»

—Com veu el Parlament la política espanyola?

—El Parlament no ho sé, Junts x Sí si. Volem que els vagi molt bé, però nosaltres hem de fer la nostre via. No podem estar lligats al que passi allà.

—Es creia que Podem podia aportar alguna cosa i ara ja es veu que no. Ja no s’ho creu ningú.

—Malgrat tot l’independentisme ha mantingut posicions respecte el 20D. Això és molt important i positiu.

Arriben les postres. Arròs amb llet i xocolata blanca acompanyat d’una copeta de cava Aria Brut Nature D.O.Cava.

Hi ha qui assegura que no es pot engrescar la gent sense tenir la força per aconseguir el que se li proposa i, encara menys, deixar-la desprotegida, sense lleis. «Complirem la llei, no en tingui cap dubte. Seguirem el full de ruta. Pel que fa a Catalunya, el PP i el PSOE es diferencien poc. No crec que surti cap demòcrata a l’Estat que ens permeti un referèndum a l’escocesa. I quan es votin les lleis, hi haurà eleccions. La participació és cada vegada més alta. L’independentisme no té topall. El poble tindrà la darrera paraula. Segons el full de ruta de JxSí, caldrà aprovar la Constitució en un referèndum.. Quanta gent ha votat el Brexit? Donant per entès que es configurà una llista on s’apuntaren el 37% dels que tenien dret a vot i d’aquests, cinquanta i poquet per cent van anar a votar, resulta que els britànics han decidit sortir d’Europa per un 18,5% de vots enfront d’un 18,4% de vots. I ningú no ho discuteix. Vull dir que cal esperar que no ens discuteixin resultats. Ara, si perdem, cosa que sincerament no crec, muts i a la gàbia. Abans de res, som demòcrates.»

Encara tornem sobre diversos temes: cal fer les coses bé, ull amb les exigències de les votacions amb el Quebec i Regne Unit d’exemple, amb la gent de CSQEP caldria millor contacte ara que la gent s’ha desenganyat del referèndum i aglutinar-los cap a la independència…

—No es peca d’un excés d’optimisme?

—Jo veig el contrari. Tothom deia que si s’arribava al 70% de participació els independentistes aniríem al carrer. Vàrem votar el 78% i  vàrem guanyar. Crec que el referèndum que es perd és el que no es fa. I estic convençuda de tenir una majoria independentista… Cal explicar-se molt més. Què hem de fer nosaltres? Hem de donar la imatge de seriositat sabem que tenim la majoria.. Certament que hi ha un moment que la gent ha de prendre decisions. El govern sempre ha dit que no et deixaran dubtes. És a dir, per exemple, no et caldrà decidir on pagar els impostos. El mateix a tota la resta.

—Tindrem el que la ciutadania vulgui

—Efectivament

Passen de quarts de 12 de la nit, hora establerta amb la presidenta per plegar. Hauríem pogut començar abans de les 21h. però encara molts dels gironins tenen compromisos fins darrera hora de la tarda, que els ho fa difícil. Així que com a mínim havíem d’acabar abans, tot procurant un petit signe d’empatia en l’empeny de la presidenta i del Parlament vers la practica d’una nova regulació horària, que no dubtem intentaran es pugui concretar en llei en els propers mesos. Un cop concretat aquest desig, estem convençuts que el grup de gironins auto-anomenat Sopars de Girona, procurarem ser dels primers del país en adoptar també un nou horari per als nostres sopars-tertúlia. El Sr. Enric Calzada li torna a donar les gràcies. El Dr. Bordas li ofereix en nom de tots una litografia de record, es tracta d’una litografia de l’escultor gironí Domènec Fita (1927), feta l’any 1976 on en la mena de  collage que hi fa, hi incorpora la imatge parcial de la cara del president Francesc Macià. Domènec Fita es va anar desproveint progressivament de l’academicisme (palès en obres a la catedral de Girona o a l’abadia de Montserrat) fins arribar després de tres lustres llargs de treball intensiu a una abstracció radical, basada en una recerca sistemàtica, imprevisible i serial que defuig els ismes en ús.

Fem les fotos de rigor i ens acomiadem. La nit és esplèndida. Definitivament, tenim l’estiu al damunt.

Biografia (web del parlament, viquipèdia)

Nascuda a Xerta (Baix Ebre) el 1955, viu a Sabadell. És  llicenciada en filosofia i en ciències de la comunicació per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i té un màster en filologia catalana per la mateixa universitat. Lingüista i activista política catalana, des d’octubre de 2015 es presidenta del Parlament de Catalunya. Va ser  fundadora de la Plataforma per la Llengua, membre de l’executiva i vocal de la junta d’Òmnium de Sabadell i presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana des de la seva fundació fins al maig de 2015. Va treballar per a TVE Catalunya entre 1979 i 1982. La seva carrera professional s’ha desenvolupat principalment en l’àmbit de l’ensenyament. Funcionària per oposició, va exercir com a professora de llengua i literatura catalanes a l’IES Escola Industrial de Sabadell des del 1985 fins al 1991. També des del 1987, i fins al 2006, exercí com a professora formadora del Departament d’Ensenyament.     Posteriorment, en aquest mateix àmbit ha estat formadora del professorat de les aules d’acollida; dels coordinadors de llengua, interculturalitat i cohesió social dels centres educatius; del programa d’immersió lingüística, i en temes relacionats amb l’ensenyament i l’ús de la llengua. Catedràtica d’ensenyament secundari, fins al 2015 ha treballat com a assessora en llengua, interculturalitat i cohesió social al Departament d’Ensenyament.

És autora de diverses publicacions de pedagogia, llengua i literatura, i del Diccionari pràctic i complementari de la llengua catalana. Ha col·laborat en diversos mitjans de comunicació per a tractar aspectes a l’entorn de l’ensenyament de segones llengües, el plurilingüisme i la planificació lingüística.

Trajectòria política. Membre de l’executiva nacional (2001-04). Regidora per ERC (2003-07) a l’Ajuntament de Sabadell. La seva implicació política s’ha concretat sobretot en l’àmbit associatiu, des del qual ha impulsat projectes i mobilitzacions rellevants en la vida política del país. Membre de la Comissió per la Dignitat i de l’executiva de la Plataforma per la Llengua, l’any 2009 fou elegida vicepresidenta de la Plataforma pel Dret de Decidir, càrrec que va ocupar fins al 2015. També formà part del Moviment per la Independència, embrió de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). L’any 2012 va ser escollida presidenta de l’ANC, càrrec pel qual va ser reelegida dues vegades, i que va exercir fins al 2015. El mateix any es va presentar a les eleccions al Parlament en la coalició Junts pel Sí i va obtenir l’escó de diputada per la circumscripció de Barcelona.