Tertúlia-sopar amb la Presidenta d’Òmnium Cultural, Sra. Muriel Casals, dimarts 7 de gener de 2014

La Sra. Muriel Casals i Couturier,  Presidenta d’Òmnium Cultural, acompanyada del Dr. Martinell, va ser rebuda per l’Enric i en Lluís, que l’havia tinguda de professora d’Economia a Periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona. En la presentació, el Dr. Martinell insistí en què era Una persona del seny en el procés que estem vivint, en contraposició a la rauxa que representaria l’Assemblea Nacional Catalana i la seva presidenta, la Sra. Carme Forcadell, en particular. Destacà el seu rigor mental, és forta mentalment i amb les idees molt clares, i recordà que essent vicerector de la Universitat Central, s’havia entès molt amb ella quan era vicerectora de Relacions Internacionals i de Cooperació de l’Autònoma. La seva relació però va més enllà de la relació estrictament professional. Fins i tot la Muriel va fer d’artista. «Bé exactament d’extra», postil·là la Presidenta. Es deixà estar de formulismes i aviat li va donar la paraula, mentre servien l’aperitiu, fruits secs garapinyats amb curry, croquetes de pernil ibèric i coca amb melmelada de tomàquet i confitura d’anxova.

Començà agraint haver estat convidada al sopar-col·loqui, cosa que li permet reflexionar per millor explicar-se i prendre dades de com la gent va rebent el progrés dels missatges que li arriben en el fieri en què ens trobem. Situà “Òmnium Cultural” com a entitat privada sorgida l’ any 61 —anys d’edicions 62, de la Nova cançó i d’altres espiralls de l’opressió en què vivíem— amb la finalitat d’ensenyar català i especialment de preparar els futurs professors de català, evolucionà en una mena de sinclinal durant els anys 80 (la recuperació democràtica oferí el miratge de ser prescindible), i torna a trobar-se ara en l’embranzida de les tasques de dinamització cultural, suplències necessàries i ajuts a la integració de la immigració per a incorporar-los a la catalanitat. Tingué molt de compte a insistir que ja fa tres anys que no rep cap mena de subvenció pública. I explicà, servint-se d’Espriu, per explicar la tasca d’”Òmnium” que si els primers anys  van actuar d’acord amb els versos:

Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa

ara ens correspon la continuació:

perquè seguíssiu el recte camí
d’accés al ple domini de la terra.

D’aquesta manera, “Òmnium” sempre serà necessària. Per això, partint del treball amb llengua i cultura com a identificadors de la nostra personalitat,  s’ha posat al costat de l’Assemblea Nacional de Catalunya (ANC) i l’Associació de Municipis per a la Independència (AMI)  en el camí d’aconseguir un Estat nou al servei del benestar dels catalans i plenitud del país.

Passà tot seguit a  resseguir la teoria pujoliana. «Al país, han canviat les majories i la moderació i la centralitat s’han desplaçat cap al sobiranisme. S’ha sobrepassat l’objectiu tradicional del catalanisme de reformar Espanya. En els primers anys de la democràcia pensàvem que col·laborar amb l’Estat  des de Catalunya enriquiria les nacions i regions més pobres de la península i ens permetria trobar un encaix per a nosaltres des del fet diferencial català, des del pluralisme lingüístic, cultural i polític. Però, amb els anys, s’ha pogut constatar que des d’Espanya això no s’entén així; després del darrer llarg període de democràcia, ens hem adonat que Espanya ja és una societat moderna, democràtica, reconeguda,  però no vol ser plural. No hi ha lloc per a Catalunya si insistim en ser catalans, diferenciats. Ni millors ni pitjors, simplement diferents. Així si volem seguir sent catalans, no hi ha més remei que cercar una relació amb Espanya  diferent, el més amical i democràtica possible. S’imposa un divorci per seguir sent amics. Ens cal forjar una relació diferent des d’unes estructures d’estat catalanes. Tenim la esperança que un cop fet això, ens veuran com veuen els francesos o els portuguesos i fins i tot entendran l’idioma.»

Comencen les reflexions i les preguntes perquè la convidada  pugui menjar una mica, mentre serveixen el primer plat, trinxat amb cansalada i llagostins. El resum d’alguns dels punts que es toquen seria aquest. «A diferència dels anys 60, des del vers del poeta de salvar els mots, enguany necessitem el ple domini de la terra i això s’aconsegueix amb un estat propi. Cal recordar que als anys 60 varen aparèixer alguns empresaris, com els Cendròs, Carulla, Millet, Vallvé, Riera, els 5 fundadors d’Òmnium, que es varen arremangar i en una època que no es pagaven impostos varen decidir aportar diners a la causa del país. I es parlà del lideratge del M. Hble. President Mas en aquests moments, comentant que caldria arropar-lo i fer-li costat decididament, no n’hi ha prou com es fa. «És veritat i més quan tothom reconeix que el President ho està fent molt bé. Com a explicació històrica, hem de tenir present els antecedents culturals, els espanyols sempre han necessitat tenir líders, Don Pelayo, El Cid,… en canvi a Catalunya destaquem per la voluntat d’enfortir-nos a les institucions. Ens costa molt personalitzar» «Les seus territorials d’Òmnium, com la de la Garrotxa, són molt importants». «Òmnium no està format només per gent gran i nostàlgica; estem rejovenint l’entitat, els socis nous son en gran part joves ». «Sí: Roca i Herrero de Miñón haurien d’insistir més , com a pares de la Constitució, a dir que la consulta cap en la Constitució». Algú demana si pot avançar què s’organitzaria per al proper onze de setembre, ara que ja tenim pregunta i data. «Ara  caldrà fer campanya en pro del Sí-Sí, i, òbviament, caldrà pensar què fer l’11 de setembre  d’enguany, però encara no ho sabem.» Algú comenta que hi ha intel·lectuals que o bé  fan aigües o bé demostren que depenen d’una menjadora. També es comenta l’eslògan que enguany, a Òmnium s’està difonen, que gira a l’entorn de la frase  “Un país normal”.

«Quant a les eleccions europees», és de l’opinió que «no s’han de desaprofitar, si es pot fer una candidatura unitària més ampla que (entre) CiU i ERC, fantàstic. Però allò important és que els diputats catalans al Parlament Europeu actuïn coordinadament allà en els temes de defensa del dret a decidir.. Se li insinua que la premsa ha fet el seu nom com a futura diputada europea, però se’n descarta: «Quan vaig accedir a la presidència hi havia una mena de pacte no escrit: la persona havia d’estar jubilada per tenir temps (la Junta no està pas retribuïda), tenir un cert consens i no aprofitar l’entitat com a  escambell per aconseguir altres càrrecs.»

“Hi ha tertulians, columnistes, periodistes i intel·lectuals, que podríem ubicar en allò que entenem com del món del progressisme, segons la interpretació més clàssica del terme, que avui i en el debat col·lectiu majoritari vigent, estant absolutament descol·locats. I no només quant a la independència, també quant al model de país. Estant fent quelcom que és molt perillós. Només parlen d’incerteses i fant dubtar a gent de bona fe”, l’Arcadi reflexionà. La Muriel hi afegí «jo vinc del PSUC i puc afirmar que entre els joves d’alguns partits de la esquerra hi veig actituds que semblen més velles que les dels vells. Hi podria haver una certa gelosia, en no ser ells els revolucionaris del canvi social que s’endevina. En algun cas, fins i tot s’hi observa una animadversió irracional contra Convergència, que no s’entén. A més i a nivell espanyol, l’esquerra, del punt de vista de posicionament econòmic, tampoc es pot afirmar que siguin gaire d’esquerres». Un altre gironí hi afegeix “em preocupa que no ens fem mal entre nosaltres. S’ha de sumar”. «Cal afegir a tothom que puguem i en això hi treballem. Necessitem el poble però també la política. Ambdós són imprescindibles.» Un altre gironí, parla d’un “vici dels tertulians d’aquests sopars”, com seria el de pensar que Europa entendrà els catalans. «Aquest risc hi és, però tampoc jo no soc tant pessimista en relació a Europa. A l’altre extrem i soc conscient que m’he de posar molt optimista, jo no descarto que el govern espanyol accepti la consulta.» Segons l’Arcadi, “el PP es presoner del seu tacticisme polític i nosaltres ens podríem trobar en un procés límit: un procés contra el President Mas o contra Òmnium,…”. «Estem tenint cura de tots els supòsits i posem molta cura en que cap dirigent o gestor pugui tenir qualsevol petita qüestió personal que pugui donar peu a posar-hi llenya (multes administratives per exemple).» Llavors en Jordi Martinell es preguntà com era que des de la faràndula espanyola, pràcticament ningú no s’ha alineat amb el dret a decidir.  «Es pot dir que tot el que hem dit del PP s’ha encomanat a la resta de la societat espanyola. Cal tenir present que el període industrial, tant rellevant a Catalunya i que n’ha forjat el seu caràcter tant específic, a Espanya no ha existit. Han passat en la seva història econòmica de l’agricultura a les finances sense passar per la indústria.» I el Dr. Parés afirmà que mentre nosaltres ho veiem clar, si som independents què passarà amb la resta d’Espanya? Els bascos s’hi afegiran tot seguit, però, i la resta?. «serà com després de l’any 1998 i la pèrdua de les colònies. Hi va haver una regeneració després de la depressió i se’n varen sortir. En relació al deute, caldrà pacíficament posar-nos d’acord amb Espanya.»

Mentre arriba el segon plat, filet ibèric amb salsa de porto  —tot regat amb vi Castell del Remei Gotim Bru D.O. Costers del Segre—, se li demana de tot. La fem opinar dels socialistes, del paper que jugarà Europa en el nostre procés, del concert del Camp Nou (on eren els cantants d’esquerra, tret de Paco Ibáñez i Ramoncín? Calia el discurs del palestí?) i  de les relacions amb l’ANC.  Tothom hi posa un xic cullerada i el debat resulta una mica més anàrquic que d’altres vegades. Malgrat hi ha qui distingeix en una vera democràcia la capçada de l’arbre (el parlament elegit o sector polític) i les arrels (l’Assemblea Popular o sector popular), a l’hora d’establir relacions , amb prudència, ella assegura que potser l’ANC pensa que marca el temps a la política tot i que a l’hora de parlar de contactes assegura que miren de posar-se d’acord (per exemple, Òmnium volia fer una campanya d’Objecció fiscal) i des del món polític s’aconsellà que no era el moment. També hi ha qui diu que el referèndum serà molt difícil de guanyar. Obtenir un 70% del primer “SÍ” i un 70 % del segon “SÍ” dóna un 49%, global, menys de la meitat, cosa que no estaria ben vista a Europa. «Depèn de com es compti. Certament del primer 70% es dedueix una gran majoria per l’estat propi, només un 30% voldrien seguir com ara i per tant la primera pregunta en resulta guanyadora. Per comptar el segon, si surt un 70% llavors es torna a guanyar per una gran majoria, ara per la independència. És un tema de majories!». Tampoc ningú sap com es gestionaria, perquè el “Sï”-“No” global seria d’un 21% i sortiria guanyador sobre un 49%!”.

Ens explica que tenen el país estudiat per zones segons el vot i que hi ha sorpreses, com per exemple bosses negatives al costat de  centres tinguts per positius (per exemple, Vic) També sorpreses bones. Hi ha castellanoparlants independentistes.  Porten els postres, pastís d’avellana i llimona,  i se li pregunta si veu  capaç el govern de Madrid de suspendre l’autonomia, cosa que no descarta.

Algú es de l’opinió que el Ministre d’Exteriors Margallo, que demà ha de tenir una conferència a Barcelona, després del dossier contra Catalunya a les cancelleries, hauria de rebre una sonora xiulada. Al País Basc ni podria fer la conferència. La majoria és de l’opinió que això enguany no convé. En aquest conflicte és molt important no donar cap argument als contraris, ni facilitar camins a actuacions violentes que s’acabarien venent com del procés, ni que sigui en protestes justificades que entrarien en el que hom considera llibertat d’expressió. La senyora Casals diu que ho han debatut i que han decidit anar-hi i fer una pregunta (el ministre li respondrà que “pedir lo imposible es altamente peligroso”). Encara queda temps de dir que Europa té por que Espanya, sense Catalunya, no pagui, i  de tornar a recomanar seguir la informació que es publica a la xarxa per part del grup Wilson, o del col·lectiu Emma i també la web <elclauer.cat> d’Òmnium i altres entitats.

Entre els gironins hi ha el convenciment que no hem de convèncer Espanya de res, ho tenen molt clar, malgrat els mitjans espanyols ho centren tot en el President Mas. Fins i tot tenen clar el dèficit fiscal. Llavors es pregunta si cas de no poder votar, les eleccions plebiscitàries haurien de ser l’any en curs o el 2016, atès que el 2015 amb les eleccions ja previstes seria molt complicat. La Muriel afirma «des d’Òmnium no pensem en fer l’Agenda del govern i pensem que els polítics són els que l’han de marcar. En això nosaltres vindríem a ser un motor diesel. El motor de benzina serien els de l’ANC, que sí que suggereixen dates. Hem d’agrair d’allò més a la gent de l’Assemblea el fantàstic paper que està jugant i que siguin l’avançada del procés.»  Llavors es preguntà, abans d’arribar a unes eleccions plebiscitàries, cas que finalment no ens deixin fer la consulta a Catalunya, no tindria sentit una consulta a tot Espanya, que ens donaria també els resultats de Catalunya i fins i tot alguna sorpresa a la resta d’Espanya? «Hi estic d’acord, però han de ser ells els que ho han de demanar.»

Al final en agraïment a la presència als Sopars de Girona de la presidenta Muriel, se li ofereix una litografia del pintor gironí Domènec Fita, on el collage que s’hi observa hi incorpora una fotografia parcial del president Macià, al·legòric del moment, que li fa molta il·lusió. Algun gironí, encertadament hi afegeix, “es tracta d’un detall per la persona, més enllà de la representació institucional que representa…”.

Permeteu-me una reflexió final a modus de corol·lari: Aquesta ha estat una nova tertúlia prou política, que de nou trobo allunyada de plantejaments identitaris i fins i tot de conceptes estrictament nacionals. Un fet que em sembla reflexa allò que també està succeint arreu de Catalunya, tant en debats públics com fins i tot particulars. En aquest context em pregunto, si tot el procés del dret a decidir, en realitat no és la punta de l’iceberg del principi d’un canvi social important, que probablement és imprescindible per atendre tota la problemàtica de crisis social i econòmica d’avui, amb unes diferencies ben visibles que diàriament tots podem palesar.

Biografia

Muriel Casals i Couturier, nascuda a Avinyò (Occitània) l’any 1945. És economista per la Universitat de Barcelona i professora emèrita del Departament d’Economia i d’Història Econòmica de la UAB, d’on també n’ha estat vicerectora de Relacions Internacionals i Cooperació entre els anys 2002 i 2005. Els seus temes d’interès són les reconversions industrials, la història del pensament econòmic i l’economia europea. Casals va ser també representant de la UAB a la Xarxa Vives d’Universitats del 2002 al 2009, i ha fet estades a universitats britàniques: Universitat d’Edimburg, London School of Economics i Universitat de Gal·les a Bangor.

És col·laboradora habitual del setmanari El Temps. Va ser membre del consell d’administració de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (1983-1988), i és membre del Consell Català del Moviment Europeu. Va formar part també de la junta de l’Ateneu Barcelonès (2003-2007). Des de l’any 2008, és membre de la junta d’Òmnium Cultural, i des del 20 de març de 2010 n’és la seva presidenta (Òmnium Cultural és una entitat, sense ànim de lucre, que treballa per a la promoció de la llengua i la cultura catalana i per la identitat de Catalunya. Entre els darrers  actes més rellevants, podem citar: la manifestació organitzada el passat 10 de juliol de 2010, en protesta per la sentència del Tribunal Constitucional per l’Estatut de Catalunya, amb el lema “Som una nació. Nosaltres decidim” o el Concert per la llibertat, conjuntament amb l’Assemblea Nacional Catalana, el passat 28 de juliol de 2013).

El 9 de setembre de 2011 rep el Premi Identitat, en el marc de la Nit d’Identitat que organitza l’entitat socio-cultural cornellanenca Identitat.

Entre les seves publicacions podem destacar:
-La indústria a Catalunya. Tèxtil i confecció (1992, en col·laboració amb V. Fabregat, F. Balcells i O. Homs), Departament d’Indústria i Energia de la Generalitat de Catalunya.
-Crisi i renovació del tèxtil: La diversificació de la base econòmica dins Sabadell: Indústria i Ciutat. 1800-1980, (1994, J.M. Benaut, E. Deu, J. Calvet (eds.)) Abadia de Montserrat.
-La cultura, el mercat i la política dins Informe per a la Catalunya del 2000. Societat, Economia, Política, Cultura. (1999) Fundació Jaume Bofill. Editorial Mediterrànea.
-Women and Work in Catalonia: Is Catalonia still a working society? dins Networking Europe. Eassys on Regionalism and SocialDemocracy. (2000) E. Bort and N. Evans (eds.) Liverpool University Press.
-Solving the “national” problems of Europe dins European Union, the Next Fifty Years (2007) (FT-LSE).  -Per una Europa Oberta dins Onze de Frankfurt. (2007). Institut Ramon Llull.intel