Tertúlia-sopar amb l’artista plàstic Sr. Josep M. Riera i Aragó, dimarts 5 de març de 2013

Nit, sopar de gironins amb un convidat, l’escultor Riera i Aragó, que té obra  arreu del món, de Mèxic a Zuric, Alemanya o Japó. L’Enric Calzada el presenta citant una periodista de l’ABC que el 2 de juliol de 2001 escrivia que Riera i Aragó no és pilot d’avions ni capità de submarins, es mareja quan navega i mai ha pujat a un zèppelin, tot i que aquests ginys són les formes primigènies de la seva obra. És un veritable artista plàstic, tot i que se sent més escultor que altra cosa, mai ha deixat del tot la pintura, feina que també a alternat amb el gravat. Ara ho engloba tot en la seva iconografia, bé que diu que és “escultor amb la dreta i pintor amb l’esquerra …” Per a cap de les dues activitats no li plau un full o tela en blanc ni un material  pur, sinó que parteix d’alguna cosa que ja hagi servit. Per això vol que la mateixa escultura expliqui el procés: si hi ha una soldadura, no l’amaga. Mentre arriba l’aperitiu —Piruletes de parmesà, Bloody Mary de maduixa i alfàbrega, Delícies de perdiu i croquetes de rostit— comencem admirant un vídeo, titulat “Le rêve du navigateur”, sobre ell al seu taller de Barcelona i sobre la seva obra, en especial l’exposada  al museu MuMa de Le Havre (Musée d’Art Moderne André Malraux. Le Havre, França) fins al 20-I-2013.

  Per a ell, la pintura comporta més sofriment, ja que la concep  de forma gestual i l’instant del gest no pot fallar; per això  pateix més angoixa a l’hora d’encertar-la. L’escultura li permet una construcció en l’espai menys instantània, més racional, més d’acord amb la quietud i la tel·luricitat, a partir d’elements simples i universals, que permeten investigació: la terra (on s’estintola tot), l’aire (avions, zepelins, hèlixs), aigua (submarins, substàncies), foc (fusió). No li importa trobar-se amb condicionaments. Una escultura per a un parc determinat o per un espai rígid, calculades les coses, de vegades fa que l’encertis perquè saps que la teva obra només pot ser d’aquella manera i no de cap altra. Es considera obsessiu i passional, vol que la inspiració l’agafi treballant i creu que quan t’hi poses has de deixar que les coses flueixin… Parlem una bona estona de la seva obra a Barcelona, en concret la de la boca sud del túnel de la Rovira, el “Submarí soterrat” al costat del parc de les Aigües. El lloc es va escollir per  donar continuïtat al criteri  de monumentalitzar els barris en motiu dels Jocs Olímpics. Allà hi ha un submarí a la sorra, que fa visibles  només algunes de les seves parts principals…. “El problema és que la sorra que jo hi havia posat perquè els nens juguessin ara…. està sempre plena de gossos”. També parlem del baix-relleu que, per encàrrec de l’Ajuntament de Barcelona, va fer per el Centre Ecumènic Abraham que es va construir per els Jocs Olímpics i que avui és la parròquia de Sant Abraham.

Arriba així la crema de carbassa amb timbal de botifarra de perol amb base de gambes i el deixem menjar una mica.  Preguntat quan es començà a sentir ell i com i amb quins “managers” actua,  respon que no té agents sinó galeristes arreu de món que hi confien i li demanen mostres de la seva obra. Ens ha sorprès la precisió amb que treballa la forja, tot al mil·límetre. “És així, tot surt de dins”. Algú hi afegeix, potser rutina. “La rutina és treballar cada dia. La exposició és la il·lusió de mostrar coses noves, actua com la pastanaga amb l’ase ”. Quan a sentir-se ell, fins als anys 80 va cercar tots els camins, però van ser  el pintor suïs  Paul Klee i Joan Miró qui li van ensenyar que  tenien un camí propi i que ell també havia de cercar-lo. “El missatge era que podia trobar el meu camí. Durant un any, d’auto disciplina, cadascun dels 365 dies, vaig fer un diari en imatges de tot el que em passava, fins i tot les qüestions més quotidianes. Per tant vaig haver d’inventar-me una iconografia que m’ho facilités”. Se l’etiqueta de conceptual o minimalista? “No, no. De conceptual, gens. Minimalista…tampoc, tot i que el concepte hi és i intento sempre dir el màxim de coses amb el mínim. Crec que no troben l’etiqueta apropiada per a mi…” L’Arcadi comenta  que la seva és una obra poètica. La primera exposició la va fer l’any 1973 i a l’any 85 va fer la seva primera exposició a la Galeria Joan Prats de Barcelona. En Joan Brossa, que li agradava molt la feina que feia, li havia presentat en Lluis Maria Riera, director de la galeria i a l’any 85 l’Arcadi reblà haver anat al seu taller a comprar-li tota l’obra, però que no hi havia accedit. I arriba així el segon plat, pollastre amb patata escalivada i salsa de mel, tot plegat regat amb un vi negre manxec  “Beso” D.O. Utiel-Requena.

Se li demana que es comprometi  amb  qüestions actuals: “Picasso o Miró?” “Picasso és el segle XX, Miró és més el segle XXI.” “Tàpies o Clavé?” “Són incomparables. Ara, crec que Tàpies ha donat més camins en la història de l’art, ha fet més feina,” “Figures del panorama actual de la plàstica catalana?” “Morts Tapies, Guinovart, Hernàndez Pijoan i Ràfols Casamada, ja ve la nostra generació: Llena, Perejaume, Plensa, Barceló…” “I Viladecans?” “En un moment se’l criticà molt per repetir coses. Ara sembla que  torna a agafar embranzida…”. Al vídeo hem vist algun mòbil. “Fins i tot amb llums i tot el que suposa la cinètica, però va arribar un moment que vaig dir prou i a partir de llavors: el silenci”. “La màquina també és runa, és a dir també l’aprofito per fer una denúncia. Faig servir la màquina en un sentit decimonònic. És de fet l’eina per arribar als elements bàsics que em fascinen i m’interessen: el cel o el mar”.

El mar d’Aral, originàriament  la desembocadura de l’Amudarja i després tot el llac, és una mar interior endorreica (no troba una sortida cap a rius i oceans) i d’aigua salada de l’Àsia Central (entre l’Uzbekistan i el Kazakhstan). Als anys 60, quan era el quart llac més gran del món amb una extensió equivalent a la dels Països Catalans, es va incrementar molt el desviament d’aigua, bàsicament per incrementar el conreu del cotó, imitant als americans. El resultat actual és d’un volum d’un 80% menys d’aigua, augmentant la salinitat més de 4 cops i quedant fortament contaminada per les proves d’armament, projectes industrials i vessaments de fertilitzants fets abans de la desaparició de l’URSS. Tot plegat un gran desastre ecològic, on enguany s’estan fent esforços per tal d’aconseguir la seva recuperació. “Aral” o “Els Arals” han estat més d’un cop unes escultures monumentals, algunes de fins els 8 metres d’alçària, que en una configuració filiforme, com a simples grafismes espacials,  ens mostren el sentiment pel desastre de la tragèdia, les dues figures, talment com una paternitat, miren l’horitzó, el mar que recula per l’acció de l’home. A Bèlgica hi té uns “Arals” que van estar exposats a la platja de Bredene durant la trienal “Beaufort” l’any 2006 i que desprès de ser comprats pel Ministeri de Turisme de Bèlgica es van situar a la ciutat de Mesen, on ens  mostren la seva enorme tristesa. L’artista, en explicar-ho, ens en va obsequiar in-situ el dibuix d’un
petit grafisme explicatiu, que podeu veure adjunt al text. “La meva obsessió és fer una escultura ingràvida, cosa que potser no es pot fer. De fet tant els submarins, com els avions en el seu medi em recreen aquesta il·lusió”. Oposem la seva obra, en certa manera etèria,  a la de Chillida, més imponent i atapeïda, i a la d’Oteiza, de la que opina que fa de l’escultura el límit. Arriba el cava i el postre, mousse de iogurt i torró .

Com que la seva obra també palesa una certa preocupació ecològica, el professor Martinell aprofita el cafè per demanar-li com és que  es basi en avions i submarins, que són dels més grans contaminants del planeta. Riera i Aragó  respon que la seva dèria seria trobar materials que s’aguantessin en l’aire sense suport, que fossin ingràvids… Això ens porta a parlar de la tensió superficial i de per què les mosques s’aguanten a les parets i no cauen… I aquestes disquisicions ens en porten d’altres de ben divertides.

També se li pregunta per la seva experiència a França: “Professionalitat, forma de treballar, tracte de respecte amb els artistes…” “Són més objectius y racionals. Aquí hi ha massa capelletes i tabús”. S’inicia un debat sobre la seva obra, que si és concepte o si és emoció com deia l’Arcadi.”Una obra ha de portar emoció, el concepte com a tal concepte sense més el pot dur l’obra d’un intel·lectual.” Es  pregunta pels moments difícils al llarg de la seva vida artística, “al principi, després no dons li he sabut donar la volta”. “I els encàrrecs?”. “És quant millor m’ho passo. Em fascina. Que em posin límits  em dinamitza per dins. Lluny del pànic, funciono molt per la il·luminació, les idees acaben apareixent. Mai m’ha passat que després de donar-li unes quantes voltes no hi trobi la solució. Acostumo a pensar-hi en els moments de la vigília, de matinada, mig endormiscat, aleshores tens les  idees  i alguna acaba funcionant”.

   Una vetllada del tot interessant i plausible, en què hem donat la benvinguda  a la gironina Na Rosa Vilavella, directora d’Economia i Finances de l’Hospital de Sant Pau i de la Santa Creu, si no fos que durant el sopar hem tingut l’ enjòlit del partit Manchester Madrid, en què ha començat marcant l’equip anglès, però ha acabat guanyant el de la nostra metròpoli (Manchester 1-Madrid, 2), de manera que passa l’eliminatòria de la “Champions Leage”. A la sortida, seguia plovent com a l’entrada…

Biografia (web pròpia i viquipèdia)

Josep Maria Riera i Aragó és un artista plàstic nascut a Barcelona, Espanya el1954. Estudià a la Facultat de Belles Arts de Barcelona. Al llarg de la seva carrera s’ha dedicat tant a l’escultura com a la pintura i a l’obra gràfica. Riera i Aragó recrea en la seva obra un món de màquines i artefactes (zèppelins, avions i submarins) que, en clau d’humor, recorden els que es descriuen en els relats de ciència ficció decimonònics, en ocasions amb cert patetisme. D’aquesta manera, critica l’irracional enlluernament davant el poder de la màquina, com a símbol de progrés, omnipresent encara en el segle XX. Apart del bronze utilitza el ferro, materials amb els que aconsegueix que els seus avions o submarins flotin en una atmosfera màgica. Ha realitzat exposicions individuals i col•lectives i està present en diferents col•leccions de Museus. A més, és un autor de grans escultures per a espais públics.

Riera i Aragó, un dels artistes que van emergir i marcar la dècada dels vuitanta a Catalunya, és el gran protagonista del Museu d’Art Modern de Ceret. A finals del 2011 hi va inaugurar ‘El somni del navegant‘, exposició que mostrava una tria d’obra de tres dècades de la trajectòria d’aquest artista. A més, Riera i Aragó també mostra obra seva al Museu de Cotlliure i unes peces a l’aquari de Banyuls. És un artista ‘atípic’ adjectivava la comissària i directora del Museu de Ceret, Josefina Matamoros, ‘amb un vocabulari precís sobre els enginys volants: avions, zeppelins… però també d’enginys aquàtics, amb els seus extraordinaris submarins. Treball molt poètic, recerca exigent i incessant de cada peça sortida del taller, exploració constant de la forma i del contingut.’ A peu d’exposició, Matamoros deia que la voluntat és fer entendre l’obra de l’artista: ‘És un recorregut potent d’una obra conceptual, intel·lectual, d’un artista transformista del món’. Riera i Aragó forma part d’una generació d’artistes catalans emergents als anys vuitanta, que van obrir les portes cap enfora l’art contemporani català.

L’obra de Riera i Aragó es pot trobar als següents museus i col·leccions:

– Museu de Céret, França                               – Museu Rufino Tamayo, Mèxic D.F.
– Fundació Joan Miró, Barcelona               – Museu d’Art Modern, Luxemburg
– Centre Cultural d’Art Contemporani, Mèxic D.F.  – Col·lecció Testimoni. Fundació La Caixa, Barcelona
– Fundació Vincent Van Gogh, Arles (França) – Städtische Museen, Heilbronn (Alemanya)
– Museu Réattu, Arles (França)                   – Museu Otani, Nishinomiya (Japó)
– Fundació La Caixa de Girona                     – Col·lecció CAI Luzán, Saragossa
– Col·lecció Institut d’Estudis Catalans, Barcelona    – MACBA, Barcelona
– Museu d’Història de la Ciutat, Girona    – Museu de l’Hospitalet
– Col·lecció Rega, Zürich (Suïssa)               -Fundació Fran Daurel, Barcelona
– Museu d’Escultura, Pals (Girona)            – Musée d’Art moderne André Malraux , Le Havre