Tertúlia-sopar amb l’enginyer especialista en energia, sostenibilitat i finances Dr. Marcel Coderch, dimarts 6 de maig de 2014

L’Enric Calzada presenta el convidat, recordant que el visitava a Madrid quan era  el cap d’informàtica d’Anaya: «Allà hi tenia la fira del SIMO tot l’any! Molts dels fabricants i industrials americans del sector editorial en les tecnologies digitals, amb o sense seu a Espanya, li portaven gratuïtament alguns dels seus productes hardware i software més nous, per conèixer la valoració que el seu equip en feia». Posteriorment va ser pioner a muntar informàticament el diari “El Sol”, abans de venir a Barcelona amb el càrrec de director d’internet a Retevisión. Marcel Coderch professionalment s’ha mogut en l’àmbit de les telecomunicacions i la informàtica. Segons les enciclopèdies, és expert en qüestions energètiques, sostenibilitat i creixement econòmic.  Després, del 2006 al 2013 fou vicepresident de la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions (CMT). Ara és professor de la UPC i de la Barcelona Graduate School of Economics.

En un moment determinat, explica, es va adonar que sense wats no hi podria haver bits: sense energia no hi podria haver societat de la comunicació. Ningú en sabia gaire res d’aquesta interrelació. Aleshores, l’any 2005, varen crear l’Associació per a l’Estudi dels Recursos Energètics (AEREN) amb Daniel Gómez (president), Pedro A. Prieto (vicepresident), ell com a secretari, el Dr. Marzo com a soci d’honor i alguns altres. El Dr. Marzo s’encarregà del petroli, en Pedro Prieto de les energies renovables i a ell li tocà ballar amb la més lletja: l’energia nuclear. I llavors en Marcel va precisar: «Millor dit, en el miratge nuclear, perquè, contra els defensors d’aquesta energia, ja explicarem més endavant que ni tan sols econòmicament l’energia nuclear és viable i, per tant, no se sosté. Per què dons es va anar vers l’energia nuclear? Només m’ho explico per justificar l’armament atòmic. Els estats en garanteixen el rendiment i el retorn de la inversió. Això va portar al tema de les regulacions, que és el que determina les fronteres econòmiques de l’Estat. Termes energètics, de comunicacions i financers». Llavors algú hi afegeix, «L’argument serviria també per l’energia eòlica, no?», «La diferència, però, està que dintre de 50 anys la nuclear seguirà requerint les subvencions i l’eòlica no». Poc després li demanaran incorporar-se, com a conseller, al Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (el CADS, un òrgan creat l’any 1998 per assessorar el govern de  la Generalitat i promoure la participació en l’àmbit de les actuacions i polítiques amb incidència al medi ambient i el desenvolupament sostenible, i que està adscrit a la vicepresidència del que n’és autònom. Els presidents, des de la seva creació han estat Pere Duran Farell, seguit de Gabriel Ferrater; enguany ho és Ferran Rodés).

Però avui ens volia parlar d’un altre tema prou candent: la crisi econòmica i el sistema financer. Segons Coderch la crisi prové de l’enorme paquet de deute, majoritàriament privada, que enguany arriba a uns límits insostenibles.

—El focus es posa sempre en el deute públic, però cal adonar-se que aquest és conseqüència del deute privat. El 1988 el deute de les empreses privades no financeres era d’un 80% sobre el PIB; el 2008, era del 220%. Del deute privat de 1988, aquell 80% es desglossava així: el 50% era d’empreses industrials i el 30% de les llars; del deute del 2008, aquest 220% es desglossa així: el 140% pertanyia a les empreses industrials i el 80% era deute hipotecari. El deute públic, tanmateix, de 1988 al 2008 no havia augmentat: seguia sent del 40% del PIB.

Va començar a entrar l’aperitiu: botons de pernil ibèric, bombó de foie i  llagostí amb patata.

«Totes les empreses volen reduir deute, també les llars amb les hipoteques… Com reduir el deute privat?», es demanava retòricament. «Desendeutant, això és, exportant més i important menys. Aconseguint una balança exterior positiva. Sinó  l’única possibilitat, atès que la variació del deute total d’un país és igual a la balança corrent, és augmentant el deute públic. Endeutar-se no és necessàriament dolent, sempre que el deute sigui per fer inversions que generin PIB i percentualment redueixen el nivell de deute. Per tant la solució a la crisi de Catalunya o d’Espanya seria la d’aconseguir aquests superàvits de la balança exterior. Ara bé si ho analitzem globalment, finalment les balances exteriors a nivell mundial han de sumar zero, així que serà molt difícil aconseguir aquest bilió € per aquesta via. Aquí ens hem endeutat sense ampliar el PIB, es a dir ho hem fet en inversions no productives, com ara en AVEs, ports i aeroports que generen encara més despesa i actuen en sentit contrari tot drenant l’economia. La solució, per tant, no pot ser donar crèdit a l’albir, perquè, a més crèdit més deute i això seria tornar a arrencar la roda de l’endeutament, i més si les inversions que es fan amb aquest deute resulten improductives.»

En aquest punt el convidem a que ataqui algun dels menjucs de  l’aperitiu.

—Arribats aquí cal fer-se la pregunta del milió. Qui crea el diner?  Cada cop hi ha més massa monetària. Els estats amb la maquineta de fer-ne? No, perquè en el món hi ha sols el 3% de monedes i bitllets; el 97% restant són dipòsits i altres productes financers. Ergo, no creen diners els Estats, sinó els bancs. Ja sé que algun dels economistes més prestigiosos del país, discrepa amb mi sobre això, fins i tot públicament. Els préstecs no provenen dels diners prèviament dipositats als bancs. Quan un banc atorga un crèdit fa dos apunts: un al seu actiu, el préstec, que li generarà interessos, i un al passiu, un dipòsit a nom del client. Al atorgar un crèdit, el banc crea diner nou, i al amortitzar un crèdit en destrueix. Així, doncs, cal concloure que el sistema bancari fixa i determina els diners de tot el sistema econòmic per fer les transaccions. En les crisis els bancs deixen de crear diners i van reduint la massa monetària cancel·lant els préstecs amb les aportacions pactades. I no s’acaba d’entendre que tinguem mercats molt regulats (energia, aigua, telecomunicacions) i en canvi el mercat financer estigui tan poc regulat. A vegades crea massa diners, i a continuació restringeix el crèdit i la creació de diner. A banda del privilegi de creació de diner, que els hem delegat, els bancs tenen un altre poder encara més gran perquè assignen diners a un sector o un altre i no poden errar en aquesta consignació; si l’error és greu tenim la bombolla immobiliària, les hipoteques subprime i la crisi ens afecta a tots.

Arribat aquí ja fa una estoneta que han servit el primer plat, amanida de llagostins, taronja i espàrrecs verds, i se li demana que mengi una mica. El vi és Valdubón Roble D.O. Ribera del Duero.

L’Enric Grabulosa, com a economista, ho aprofita per adduir que endeutar-se amb els interessos pertinents és treballar amb cost de capital i que el problema del sistema productiu és que es fa una economia fictícia perquè els bancs s’endeuten tres vegades per damunt del seu capital i, com que  uns ho fan, els altres també ho volen fer per no perdre pastís i la ficció resulta una cadena. «Els bancs són els culpables? O ho són més els Ministres d’Hisenda i els reguladors responsables de la cosa  pública?»«L’important no era dominar l’endeutament, sinó fer créixer l’economia com fos, de forma racional o no.» I aquí ens enfilem cap re-palancaments i cap a les teories de Greenspan, favorable a que cada individu es busqui el seu benefici perquè cap regulador no serà millor que el propi mercat. «Ep! Però, al final de la seva vida Greenspan va dir que s’havia equivocat, perquè  tota l’economia no és racional! El Wall Street Journal ho explicava així: If the best experts were not able to foresee the development, “I think we have to ask ourselves, ‘Why is that?'” Mr. Greenspan said. “And the answer is that we’re not smart enough as people. We just cannot see events that far in advance.” »

El Sr. Coderch, després de menjar una mica, torna a agafar les relles de la conversa.

—Davant la crisi,  de fet els bancs, les empreses i particulars no en són els culpables, la culpa és sistèmica. Els poders públics deixen unes normes massa laxes. Les reaccions dels governs, són diferents. EUA, Gran Bretanya, Japó, fan polítiques reguladores, keynesianes d’augment de la demanda, se’ls dispara el deute públic però no la prima de risc. Als països del sud d’Europa se’ns dispara tot. Per què? Doncs perquè ells tenen moneda pròpia (dòlar, lliura, ien) i nosaltres no. Un país amb moneda pròpia mai no farà fallida, els mercats no se’ls tiren al damunt. Nosaltres, amb la política d’austeritat, volem  reduir el dèficit públic. Però això només es pot resoldre augmentant el deute privat o reduint el PIB. Les receptes són refer una política monetària de baixos interessos i una política fiscal més recaptatòria, tot plegat per generar demanda interna. Però la gent ja no pot més: ni pot estalviar ni pot pagar més impostos. Com fer una política monetària no convencional, que és el que caldria en aquesta tesitura? Draghi, al capdavant del BCE, compra actius financers preexistents (bons-deixalla, hipoteques subprime…), encara que segons els acords de  Maastrich no pugui finançar directament els governs (ho fa per intermediaris de solvència contrastada). Ens trobem, doncs, en un atzucac. La política monetària no és efectiva pel gran deute fiscal  i s’opta per la reducció del deute públic, però és impossible que tothom pugui avenir-se a aquesta solució convencional: reduir deute suposa reduir crèdit i el diner, que és a algun lloc, no acaba de circular… I les solucions no convencionals? Com injectar diner a l’economia sense creació de deute i que aquest vagi augmentant? Només ho pot fer l’estat a través del banc central. Ara bé, en aquest cas però no hi ha contraprestació al darrera (com per exemple amb les barres d’or), i cal ser sobirà per fer-ho. Hi ha diverses propostes de reforma en aquest sentit. La crítica però, és que genera inflació. En Sala i Martín al respecte té un acudit, ell creu que és una lliçó. Ho explicava la Mónica Planas al diari Ara, el passat 12 d’abril <http://tinyurl.com/mm55ddz>, quan deia: ”Amb un attrezzo molt rudimentari i naïf, davant d’un corral amb un parell de cabres i amb una màquina de fabricar bitllets pròpia d’un espectacle de titelles (potser es van passar amb la barrisesamització de l’escena), Sala i Martín va explicar la teoria monetària i per què és perillosa la deflació.” Es pot veure a un vídeo del programa Divendres de TV3 (aproximadament del minut 5 i 48 segons fins el minut 13 i 50 segons) a l’adreça següent: <http://tinyurl.com/onqt2l5>.La lliçó de Sala i Martin però és del tot errònia: la creació de diners no és inflacionària sempre i quan els diners creats per l’Estat serveixin per augmentar el PIB.

Ha donat prou metralla a la concurrència perquè li deixem provar una mica el segon plat, xai de llet fet a la cullera, tendríssim i melós. Alguns ho aprofiten per proposar i discutir solucions variades. El senyor Coderch sintetitza com posar diners en circulació: «La primera seria augmentar la despesa pública amb inversions lligades a estructures productives. El perill, si no es fa bé, és la inflació. La segona podria ser reduint impostos. Però, aleshores, com eixugarem el deute? La tercera seria un repartiment de diners als ciutadans, una mena de renda garantida, un dividend ciutadà.  Això va passar a la gran depressió. Alguns varen defensar el Chicago Plan, els bancs han de tenir un 100% de reserves i només poden deixar el diner que tenen. No poden crear diners. Un grup anglès el Positive Money <http://www.positivemoney.org/>, que compta amb el suport de l’editor en cap del Financial Times, creuen en una possibilitat viable (potser per espantar els bancs?). Tota la creació de nou diner la faria l’estat i els bancs només intermediarien l’estalvi, que al cap i a la fi és el que diuen que fan.

Les propostes provoquen un cert debat. Ja hi havia el Fons de garantia dels propis bancs i la crisi hi va ser igualment. Es van haver de rescatar bancs amb l’excusa que no hi podia haver cap fallida sistèmica. Too big to fall. La proposta de Coderch és retornar els bancs al seu paper d’intermediació i distingir dos tipus de bancs, les entitats de dipòsit i transacció (obligades a respondre de les seves activitats amb el 100% dels seus recursos  sense possibilitat de superar el propi sostre) i les entitats d’estalvi. «Ara bé, el que ens haurem d’acabar demanant és si podem créixer infinitament quan sabem que el planeta és finit. Ja ningú no parla de creixement sostingut, sinó de creixement sostenible, de desenvolupament o de decreixement. I això suposa també un desenvolupament energètic alternatiu.»

Arribats aquí s’obre el debat (tot hi que hi hagut “finestres obertes” amb anterioritat). El deute es mira de pagar amb exportació, turisme, venda d’actius i remeses de diners que envien els immigrats i actuen com a exportacions. Amb la nostra estructura econòmica, potser ens hem deixat d’obrir alguna aixeta que caldria?. «També ho hem fet malament.» No és errònia la política de fer la vida difícil i expulsar gent del segment dels actius (els grans que no treballen per exemple), perdent així capacitat productiva? Quina diferencia hi ha entre creixement i desenvolupament? «És la clau de tot plegat, només amb creixement no seria el mateix.» «I si ens fan fora de l’euro, seria dolent, no?» «Si haguéssim sabut el que passaria, no s’hi hauria d’haver entrat. Un cop a dins els costos de sortir-ne serien massa alts. Una cosa diferent seria desmuntar-ho coordinadament. Hi ha solucions, com ara la de crear uns euros estatals, amb una relació d’intercanvi amb l’euro (que òbviament seria alemany). Això donaria molt més marge d’actuació a cada estat. El creixement econòmic es el creixement del PIB sabent, tanmateix, que cada 1% de creixement del PIB té un cost d’un increment en despesa energètica d’un 0,7%; ara bé si tenim present que cal absorbir el nivell de població, per fer-ho necessitarem un increment del creixement d’entre el 3 i el 4%, és a dir un creixement energètic d’entre un 2 i un 3% cada any.  El desenvolupament, en canvi, cerca viure en aquest món de manera harmònica i equilibrada  sense augmentar el consum energètic.»

—Quina distribució energètica tenim?

—El 3 % o menys prové de les de renovables; una proporció semblant, el 2%de l’atòmica o nuclear; el 85% de l’energia prové de combustibles fòssils (petroli, gas natural i carbó, és a dir uns combustibles que ha anat preparant el sol a base de molts anys), i el problema —assegura Coderch— és que aquesta surt massa barata. Paguem només els costos de l’extracció, no els de la reposició i per tant no internalitzem els costos ecològics i de tot altre tipus i, a més, ens pensem que tenim una renda vitalícia quan, en realitat, és finita. La única energia que incorpora la reposició és la energia renovable.

—Fa deu o quinze anys, el Club de Roma, tot això ja s’havia dit, ja avisava dels perills en què hem caigut al seu informe Els límits del creixement.

—I tant! —admet Coderch—. I, aleshores, tothom titllà l’informe d’exagerat. Els límits del creixement se’l varen carregar des de la dreta fins l’esquerra, tot l’espectre polític. Hem consentit a crear una situació que es fa cada vegada més insostenible i irreversible. I la població creix i tothom vol energia. Som animals, amb estratègies diferents si el medi i l’entorn és favorable o no.

—Però hi ha qui assegura una cosa: quan els països en vies de desenvolupament  s’hagin desenvolupat,  la demografia també baixarà.

—Sí. Això s’ha estudiat. Se’n diu “transició demogràfica”. Però baixen la natalitat quan la dona entra al mon laboral i també aquelles comunitats que han assolit els 25.000 $ de renda per càpita. I com si arriba a aquest nivell de renda a nivell global amb 10.000 milions de persones? La gran contradicció la porta el capitalisme en ell mateix, sota la seva pell. Es tracta de pagar poc el propi treballador perquè produeixi molt a fi que d’altres treballadors ben pagats puguin comprar els productes produïts. Com es menja, això? La cobdícia ha portat moltes fugides endavant.

En Lluís Busquets li demana tres coses: una, com és que, abans de les properes eleccions europees,  arreu d’Europa hi ha hagut debats sobre si convenia o no seguir a Europa i en l’euro (aquí només el tàndem Oliveras-Forcades ho ha posat en quarantena); dues, si les troiques (BCE, FMI i UE) que vigilen els països rescatats fan alguna cosa més enllà de vigilar els seus interessos, perquè, prenent el cas de Grècia, fa molts anys que  està sotmesa a la troika i sembla que, si ni amb la troika se’n surt, caldria repartir responsabilitats; finalment, li demana com pot afectar  la situació econòmica en el procés català. Per a Coderch, «és cert que a Europa hi ha els debats dels euroescèptics i els eurofòbics i a Espanya la pertinença a Europa no s’ha qüestionat; potser serà per l’ajuda obtinguda… Allò del refrany castellà: “Es de bien nacidos ser agradecidos”. Quant a la troika, efectivament, l’única cosa que fa a Grècia és assegurar les inversions i els préstecs alemanys i d’altres països, no fos cas que malgastessin un euro abans de pagar deutes. Pel que fa al procés català, el problema pot ser que Europa es fiï de Catalunya però no es fiï d’Espanya sense Catalunya. La part de Catalunya la pot cobrar, però cobrarà la part d’Espanya sense Catalunya? Això no ens anirà a favor…»

Porten els postres: xarrup de llimona amb maduixes i hibiscus.  I una copeta de cava, Juvé y Camps Reserva de la Família D.O.

Algú li comenta que sembla el Niño Becerra amb el seu pessimisme. Poden sortir  altres invencions, altres fonts d’energia…

—Pot ser, però pel que sabem avui no és probable. El que no té sentit és defensar la continuació dels nostres consums amb l’argument de que “alguna cosa trobarem”. És com aquell que compra un dècim de loteria i com que li pot tocar ja es gasta el premi.

Algú altre hi afegeix si no és un problema de cobdícia. Francesc Cabana ja en parlava a l’assaig La cultura de la cobdícia de Pòrtic (2009), un llibre sobre les causes i les conseqüències de la crisi econòmica actual. L’estudiós de la burgesia hi lamentava l’hegemonia de la cultura de la cobdícia. Així aquest historiador de l’empresariat català equiparava el frau del Palau amb el de Madoff ja al mes de juny, o sigui, un mes abans que es destapés el cas Millet. És tota una descripció precisa i amena del que havia passat en el sector financer mundial i els seus efectes a Espanya i a Catalunya. En aquesta última, menys, fidel reflex de la pèrdua de centres de decisió.

—El sistema actual incentiva comportaments poc altruistes. Cal un canvi en aquest sentit. I tornant al tema, l’energia està sotmesa a les lleis físiques; l’economia a lleis aritmètiques i matemàtiques. El cotxe elèctric fa molts anys que estava inventat, però no té l’autonomia ni la versatilitat del de combustible, amb el qual tens una autonomia de fins a 800 km i no només de 120. Tampoc pots anar amb una placa solar d’un metre quadrat per obtenir 3 wats.

—Però les bombetes semblaven intocables i ara hi ha les led…

—És clar. En la llum perdíem el 80% en calor. Ara s’ha trobat millor eficiència energètica. Però quan arribes a un topall, ja no hi res més a fer… Per això es parla del retorn energètic. Per fer un exemple: Quan en un pou de petroli l’extracció d’un barril  requereixi l’energia continguda en el barril… s’ha acabat el prou de petroli.

Algú insinua, tot entrant en l’energia nuclear com alternativa, que a més un dia podem obtenir energia de fusió.

—La energia de fusió funciona. De fet es tracta de generar energia com fa el sol. Però, per què funciona el sol? Dons per la força gravitatòria que fusiona els àtoms. No hi ha cap força externa. Per fer-ho igual, necessitaríem gastar energia abans de generar-la. Avui s’hi investiga a l’ITER, on s’hi estan abocant molts milers de milions €. Però fins ara només s’han aconseguit uns segons d’energia amb un retorn del 60% de la energia que es necessitaria per fusionar… Però és que a més si l’ITER aconseguís generar energia a un cost energèticament menor, llavors caldria fer un reactor. No és racional actuar com si ja haguéssim assolit el que està lluny d’aconseguir-se. Això és com el fracking o la geotèrmia: aquí els costos són massa alts per resultar rendibles.

Davant de les telecomunicacions hi ha qui és optimista. L’Andreu  Teixidor addueix que els nostres fills segueixen el Barça o TV3 des de Nova York estant. Troben que comprar cotxe és obsolet i ja no gasten plomes estilogràfiques de marca com feia la nostra generació, en tenen prou amb un boli. (Algú mormola sottovoce que, en canvi, volen roba i calçat de marca!) «Hi ha hagut una transformació  tecnològica que permet viatges i comunicacions com mai», per a Teixidor.

—Cert. En alguns camps encara veurem resultats espectaculars, com en el de la nano-tecnologia, on ja s’apliquen drones per a processos quirúrgics. Però, globalment, en els vint-i-cinc o trenta darrers anys, la taxa d’invenció ha caigut. Són dades que no agraden, com el fet que les hores de treball es paguen menys. Algú està disposat a treballar la meitat i a no consumir les hores sobrants…?

El doctor Josep M. Bordas no vol  deixar-lo marxar sense que ens parli de l’energia nuclear, ja que n’és expert, i que hi digui la seva.

«Senzillament, l’energia nuclear, serví per justificar el que s’havia fet durant la Segona guerra mundial per part dels EUA amb les bombes nuclears d’Hiroshima i Nagasaki. Els convenia un ús civil i pacífic; res més. De fet les centrals nuclears es construïren amb rendiment garantit. Avui ja fa seixanta sis anys del primer reactor i encara cal subvencionar-los amb diner públic. Això vol dir que no són rendibles per ells mateixos, mentre que hi ha energies renovables com l’eòlica, que, malgrat les inversions inicials requerides, gairebé ja són rendibles. I ara ja sense subvencions. L’energia nuclear encara no ha resolt els seus quatre grans problemes:1) Cost; 2) Seguretat; 3) Residus; 4)Lligams mantinguts amb la tecnologia militar.»

Se li demanen més clarícies de la seva història.

—Durant els anys 50, els EUA volgué una aplicació no armamentística i va posar un primer reactor en un submarí, el “Nautilus”. El submarins tenien un problema, dons havien de sortir a la superfície pel combustible. Militarment era el seu taló d’Aquiles. A la URSS les coses no van anar gaire diferents. Com que hi havia el Programa Manhattan de desenvolupament i enriquiment de l’urani, en adonar-se que amb la hèlix es podria generar electricitat, és va construir un reactor d’ús civil finançat per General Electric i WestinghouseElectric Company. El van fer més gran i va ser el primer reactor per fer llum.  Òbviament estava finançat pel govern. Per generalitzar el sistema, havien de posar preus. Quan costaria l’energia que generés? Es va fer un escalat de preus ideal, comptant que l’energia aconseguida sortia al mateix preu que la convencional amb carbó. Hi va haver una demanda de dues-centes quaranta unitats de l’any 1965 al 1973. Però el preu proposat no era el real i es va haver de pujar bastant i força. Hi va haver les primeres cancel·lacions. Calia massa inversió pública. De l’any 1973 al 1978 només hi va haver 3 comandes. I això que durant els primers 70 es donà la primera crisi del petroli i l’accident de Harrisbourg no s’esdevingué fins a 1979. Què havia passat? Doncs que els interessos per pagar la inversió havien pujat molt i ja es veia que els projectes eren financerament inviables. L’any 1978 als EUA es reduïren els més de dos-cents projectes a cent-cinc i, a més, des de llavors no se n’han tornat a fer cap. Una central nuclear triga entre cinc i deu anys en construir-se i el mercat pot canviar. És el que va passar posteriorment, així en el moment que es decideix la compra el creixement econòmic anual estava entorn el 5 o 6%, però després i com a conseqüència de la primera crisi del petroli, el creixement va caure al 2%. A més el primer cost d’una central nuclear ho són els interessos i entre els anys 73 i 75 varen pujar molt. A més enguany amb les alternatives del fracking i del gas natural, l’interès és nul. El preu inevitablement hauria de ser subvencionat i, a més, per sempre. En tot això rau i no en els accidents la veritable raó en la davallada o frenada nuclear.

—I a França?

—França, on efectivament el 75% de l’energia és nuclear, hi va entrar amb retard. Amb el seu orgull i els aires de grandeur també volgueren la bomba nuclear. El varen introduir bàsicament per fer plutoni, unes centrals certament primitives tecnològicament (a Vandellós en teníem una d’aquesta tecnologia), però també ja que no tenien ni carbó, ni petroli ni gas i els va semblar estratègic.Per cert, treien plutoni de Vandellós I (els trens de material radioactiu passaven per sota el Passeig de Gràcia fins que no es va fer el desviament Sant Cugat-Montcada). Van programar les coses perquè el 75% de la seva energia fos nuclear amb aquell eslògan Pas de gas, pas de charbon, pas de petrôle, pas d’alternatives… i van fer uns primers reactors amb tecnologia Westinghouse. El govern signà 58 reactors, a construir-ne 6 cada cinc anys. Cal dir però, que derivat dels problemes associats amb el canvi climàtic, els anys 2004 i 2005 es va parlar de la renaixença nuclear arreu del mon. La raó principal era que aquesta energia no emetia CO2 (tot i que una petita quantitat si que se’n provoca a la cadena de producció). Llavors, a França es varen fer dos nous reactors, els de tercera generació (tecnologia EPR) per Finlàndia que no volia dependre del gas de Rússia. Ara bé des de la comanda de l’any 2005, encara no han entrat en funcionament, amb el cost inicial de tres mil milions €, que enguany ja s’ha duplicat. Això ha aturat qualsevol altre comanda exterior. També tenien en projecte construir-ne algun a Xina. Els anglesos? Tenen 11 reactors de tecnologia obsoleta. Els italians? Cap.

—Al món, quants n’hi ha?

—D’actius uns quatre-cents quaranta. Tots tenen  entre vint i trenta anys, quan la mitjana de vida útil és de quaranta. Aviat caldrà jubilar-ne la majoria. Només en construeixen els coreans i els xinesos. Fukhujima acabà de reblar el clau contra l’energia nuclear. Els problemes de cost, seguretat, residus i usos militars no s’han resolt mai. El problema és la dependència. França té un 75% de dependència nuclear.

—I Catalunya?

—A Catalunya, el 50% de la energia que consumim prové de les centrals d’Ascó (I – 1984 i II – 1986) i Vandellós (I -1967, clausurat, i II – 1981). Algun dels reactors ja tenen més de quaranta anys, que era la vida útil estimada inicialment. Ara l’han allargat als seixanta anys, però en cap moment sembla que s’estigui replantejant la seva renovació, que en el seu cas pressuposa un termini de deu anys per la seva construcció. Ningú, de moment,  no pensa res ni decideix res en aquest sentit. El brau ens agafarà quan menys ho esperem.

Encara tenim temps de parlar de la MAT (la línia de Molt Alta Tensió), explicada molt malament segons Coderch. “Es tracta d’estar interconnectats i de bastir un mercat únic d’electricitat europeu…”

Fa estona que ha passat mitjanit. L’Enric Calzada li agraeix en nom de tots la seva presència i li ofereix una litografia de Josep M. Subirachs (a.c.s), precisament quan fa pocs dies  del seu decés (8/4/14), que fa referència a la seva ciutat natal.

Biografia (viquipèdia)

Marcel Coderch i Colell, nascut l’any 1953 a Olot, és enginyer de telecomunicacions per la ETSETB de la UPC. És expert en qüestions energètiques, sostenibilitat i creixement econòmic.

Llicenciat a la Universitat Politècnica de Catalunya, Màster i Doctor en Enginyeria Elèctrica i Ciències Informàtiques per l’Institut Tecnològic de Massachusetts. És professor de la UPC i de la Barcelona Graduate School of Economics.

Des de l’any 2006 fins el 2013, és vicepresident de la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions. Milita a ERC.