Tertúlia sopar amb l’Hble. Sr. Antoni Comín, conseller de Salut, dimarts 7 de juny de 2016

A 3/4 de 9 arriba el cotxe de mossos i se situa davant l’hotel. Bona senyal. El conseller no s’ha oblidat de la nostra tertúlia. A les 9 en punt arriba la seva secretària excusant-lo perquè arribarà una hora tard. L’esperen a la porta l’Enric Calzada i en Lluís Busquets que en farà la presentació. Arriba un quart i mig de 10. En Lluís ens ha ofert el seu article que ahir publicava el “Diari de Girona” sobre la sanitat pública la sanitat privada. Val la pena recordar-ne algun fragment perquè explica la complexitat del nostre sistema sanitari:

A Catalunya, sortosament, gaudim d’un sistema sanitari exemplar. Per mitjà de la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya (LOSC) de 1990 es creà el Servei Català de la Salut, ens públic depenent de la Generalitat, que contracta serveis sanitaris a centres i institucions anomenats “proveïdors del CatSalut”, que en teoria poden ser públics o privats. L’Institut Català de la Salut (ICS), transformació el 1981 de l’INSALUD,  presta atenció sanitària a gairebé sis milions d’usuaris de tot el territori. Supera els 38.000 professionals en plantilla i gestiona vuit hospitals (Vall d’Hebron, Bellvitge, Germans Trias, Arnau de Vilanova de Lleida, Joan XXIII de Tarragona, Josep Trueta de Girona, Verge de la Cinta de Tortosa i Viladecans). Disposa de 287 equips d’atenció primària, tres dels quals a través d’un consorci amb l’Hospital Clínic de Barcelona i un quart amb un altre consorci amb l’Ajuntament de Castelldefels. A més de l’activitat assistencial, l’ICS desenvolupa una gran activitat científica a través dels set instituts de recerca integrats als centres hospitalaris i d’atenció primària. En el camp de la docència, l’ICS forma en els seus centres 2.300 especialistes de 51 especialitats diferents en ciències de la salut. També acull més de 4.500 alumnes de grau de medicina, infermeria, odontologia i altres ensenyaments.  Es podria dir que tots els seus treballadors són funcionaris. Però l’INSALUD no cobria tota la població i no funcionava prou bé l’atenció de proximitat. Per això va néixer la Xarxa Hospitalària d’Utilització Pública (XHUP) aprofitant la major part de centres de titularitat pública (ajuntaments, diputacions, consells comarcals…) o privada sense ànim de lucre (fundacions vinculades a l’Església o a caixes d’estalvi) amb els quals s’establien concerts per a la realització d’activitats assistencials. Durant gairebé 30 anys, els hospitals de la XHUP i de l’ICS oferiren  una bona assistència i conformaren el nucli del model sanitari mixt específic i característic de Catalunya. És a dir, una xarxa sanitària amb centres íntegrament públics, ja siguin amb titularitat de la Generalitat (ICS) o amb la participació de diferents institucions públiques en els seus consells d’administració (XHUP). Aquest model, amb les seves virtuts i el seus defectes, constituïa la sanitat pública del país (una cosa així com el sistema d’ensenyament concertat),  en què la participació d’hospitals amb titularitat privada i ànim de lucre era absolutament marginal. El 2010 s’aprovà la constitució del SISCAT (Sistema Sanitari Integral d’Utilització Pública de Catalunya) per unir en una sola xarxa els centres d’internament d’aguts de l’ICS i de la XHUP, els centres d’atenció primària, els sociosanitaris i les entitats de transport sanitari. El SISCAT, del qual  avui en formen part hospitals comarcals com el d’Olot, Figueres, Palamós, Sabadell, etc.,   cobreix el 60% de la població; l’altra 40% la cobreix l’ICS. Sembla que ha funcionat prou bé, tot i que als mitjans ha sortit que la nova conselleria farà fora del sistema, en acabar-se els contractes de proveïdors, l’Hospital General de Catalunya i la Clínica del Vallès, pertanyents a IDC [Ibérica de Diagnóstico y Cirugía] Salud, que s’arribà a fer amb l’Hospital universitari Sagrat Cor i amb la Clínica El Pilar). S’havia denunciat  que, les contractacions de CatSalut al grup privat IDC Salud havien augmentat de 71,1 milions el 2010 a 82 milions el 2013 (+15%).

Expliquem-m’ho una mica. L’any 2000 CVC (Citicorp Venture Capital), després d’haver-se escindit de Citibank i de la filial nord-americana de Citicorp, ja era un dels fons de capital risc més grans d’Europa amb ànim de lucre. El 2011, adquirí IDC Salud al grup suec Capio per 900M€. Mentrestant, el 2012, Dougthty  Hanson, un cop convertit en accionista principal del Grupo Hospitalario Quiron, va promoure la fusió amb USP (United States Pharmacopea) Hospitals i el 2013 adquirí la Teknon de Barcelona a Magnum capital. El 2014, IDC es fusionà amb el Grupo Hospitalario Quirón com a QuironSalud i es constituí en el grup hospitalari privat més gran d’Espanya controlat per CVC. Segons la seva web són 26.000 professionals en més de 84 centres assistencials distribuïts per tota Espanya, que comprenen 40 hospitals generals i 26 centres multi-especialitat (només  a Barcelona, els que ja pertanyien a IDC més Teknon i Dexeus), a banda de 5 hospitals de dia, 5 de reproducció assistida, 2 oftalmològics i 6 residències per a la tercera edat.

La premsa parlà d’un 13% de beneficis. Tenint en compte que CVC Capital Partners tot just es va fundar el  1981 com a filial europea de Citicorp capital risc, al primer cop de vista sembla que topem amb altes estructures de més opacitat que transparència. Tenim el negoci sanitari a casa nostra, a l’americana? La sanitat ha esdevingut una inversió? Els proveïdors privats no tenen com a objectiu maximitzar els beneficis empresarials?

A partir d’aquí Busquets oferia un decàleg de tics de privatització de la sanitat davant dels quals caldria vigilar. A més d’això Busquets presentà Antoni Comín a la vintena de tertulians assistents al sopar com un dels seus ex-alumnes que prestigien la feina de professor i és que, segons ell, no hi ha major goig que un alumne superi el seu mestre. Afirmà que sabia gestionar les coses i, fins i tot, en aquell temps s’enduia les noies que volia… I és que, prosseguí, Comín, ja de jove, quan dubtava de fer carrera com a pianista, tenia capacitat per observar les coses de conjunt i gestionar-les, fet que, ben segur, li ha donat, des del seu posicionament de filòsof i no professional de la sanitat, un distanciament sobre el nostre sistema de salut allunyat de qualsevol servitud. A més, afegí, Comín és creient i creu que l’evangeli pot fer un altre mon possible. Sé que no s’esperava ser conseller de sanitat i que molta gent li te ganes.

Comín subratllà l’acollida i l’exigència que va trobar en Busquets com a professor, sobretot a l’hora d’ensenyar-lo a escriure i veure publicats els seus articles —tres persones feien una col·laboració periòdica que signaven “Fàfnir”, el dragó de tres caps—, perquè va declarar, “si no ho dic exploto”. «Des de ben jove, una de les meves passions segueix sent la d’escriure i una de les grans il·lusions,  publicar. I en Lluís és la primera persona que va fer possible que s’imprimissin els meus primers escrits. Publicar de tant jove, tot i que amb un mestre que encara t’està examinant, t’ajuda molt. Et queda gravat a la memòria per sempre i et dona una confiança de molta vàlua.»

Tot seguit li demana sobre què desitja que comenci parlant i, enfront diverses alternatives, acaba decidint comentar resumidament el contingut de la conferència, que el vespre anterior, havia fet a l’escola de negocis ESADE. La conferència es titulava “El model sanitari català: un camí de millora per enfortir-ne els fonaments”, on es va focalitzar en el debat sobre el model de provisió i explica el perquè ens agrada el nostre sistema sanitari públic de provisió diversa. Passats 25 anys de l’aprovació de la LOSC, la societat catalana disposa ja de la perspectiva històrica necessària i permet fer un balanç del model sanitari català. Un balanç on consignar les especificitats, avaluar-ne les fortaleses, identificar els reptes que haurà d’enfrontar al llarg de la primera meitat del segle XXI i planificar totes aquelles reformes que han de servir per superar les limitacions actuals i desplegar-ne totes les potencialitats. A més, aquest era un balanç fruit d’un diàleg obert entre tots els actors que havien estat protagonistes de la construcció d’aquest model sanitari en les darreres dècades i que ho continuaran essent en el nostre futur immediat. «A banda que espero aclareixi el conflicte actual derivat de la des-privatització de la gestió d’alguns hospitals.» Va començar explicant que, el vicepresident Junqueras l’havia convençut de posar-lo al davant de la conselleria de Sanitat, raonant que calia una persona que no fos professional de la medicina, justament per poder tenir una visió global, des de fora el sector, i així poder arribar a fer un relat comprensible per al conjunt de l’opinió pública. «Enguany, passat un temps, haig de confessar que també jo arribo a la mateixa conclusió. Però, perquè el nostre model sanitari és molt bo com a model? La diferència és que es tracta d’un sistema universal, públic i de provisió diversa. Si ens calgués tornar-lo a pensar, acabaríem  tornant a fer el mateix model.» I exposà que en arribar a la conselleria s’havia proposat tres objectius amb els recursos de què disposava ben lligats als valors d’aquest sistema sanitari: eficàcia, equitat i qualitat assistencial. I això atenent a la provisió diversa anunciada, és a dir, tant per als proveïdors de la sanitat pública de titularitat pública com per aquells de titularitat privada (del tercer sector) «Són tres objectius irrenunciables, i per tant hem de valorar qualsevol sistema sanitari sota el prisma d’aquest triangle. La diversitat de proveïdors- cadascun amb la seva titularitat, la seva història i les seves especificitats- permet maximitzar força bé aquests tres objectius, aquestes tres virtuts, i tots tres simultàniament. Diversitat pel que fa a la dualitat públic privat, amb afany de lucre o sense. Tot plegat amb la finalitat d’aconseguir diversificar els inconvenients i maximitzar les avantatges de cada tipus de proveïdor. Cal ser molt bons en els tres vèrtex del triangle. El procés d’aprenentatge aconsegueix que quan un centre sap que és capaç de satisfer un dels tres objectius de manera excel·lent contagiï a la resta, fet que es repeteix en els altres hospitals, que en garantir algun dels altres vèrtex a màxim nivell acaba aconseguint gràcies a l’aprenentatge recíproc per excel·lir en la resta d’objectius, que la mitjana dels tres s’elevi al màxim nivell. Cal que un sistema divers sigui endreçat. I tenir de proveïdors diversos titulars.» I posà tres centres com a exemple de titularitat i origen divers: Valle Hebron, Clínic i Sant Pau.

Passen l’aperitiu, taps de pernil ibèric, gaspatxo de pèsols i cucurull de brandada de bacallà i tobiko (ous de peix volador per elaborar determinats tipus de sushi).

«En relació al repte de la diversitat de proveïdors el que cal fer és aplicar la LOSC, Llei d’ordenació sanitària de Catalunya 15/1990 de 9 de juliol i la de modificació parcial, Llei 11/1995 de 29 de setembre, a partir dels recursos de què disposava. Per això tenim  tot el que ha dit la premsa de la no renovació de contractes amb alguns proveïdors com ara  la Clínica del Vallès, de l’Hospital General de Catalunya o de l’Hospital del Sagrat Cor… La LOSC diu que tenen preferència els proveïdors públics per davant dels privats. Si no n’hi ha, aleshores haurem d’anar als privats i afegeix preferentment sense afany de lucre. Estic d’acord amb aquest principi de preferència de la llei. Per això es tractava de traslladar l’activitat que feien per passar-la als hospitals públics del territori que tenien llits i quiròfans tancats, hospitals com el del Vallés, o l’Hospital General de Catalunya, entre algun altre. Això és el que hi ha i el moll de l’ós de tot plegat. A la conferència d’ESADE, m’interessava molt que l’exalcalde de Barcelona, Xavier Trias m’hi acompanyés, precisament per fer palès tot el meu argumentari actual de les des-privatitzacions de la gestió (passar l’activitat d’un proveïdor privat a un proveïdor públic, basat en restaurar el model per tornar-lo a l’origen que és la que preveu la llei i que ell va ser el primer en posar en marxa. Compte, una llei que, en el seu moment, va ser aprovada per tots els grups parlamentaris, excepte el grup socialista que inicialment no s’hi havia afegit, però s’hi va acabar afegint després. La veritat és que en aquesta qüestió em sento com el restaurador del model sanitari català. Només m’he atrevit a trencar l’status quo que quan aquest no es correspon amb el sistema sanitari català. I és veritat, ho he fet ràpid. Això ha propiciat que s’obrís un debat als mitjans que podia semblar ideològic, en el sentit pejoratiu del terme, i que, com he explicat, no ho és gens. Però, a banda que alguns d’aquests contractes provenen de circumstàncies derivades de la crisi econòmica del 2009 i 2010 per ajudar a tirar certs centres endavant, abans podíem tenir proveïdors públics saturats, cosa que implicava externalitzar serveis, i avui dia els podem tenir més disponibles. I la qüestió final és si complim o no la Llei que ens vam donar.»

—Sempre es parla de proveïdors…

«Em refereixo als que s’encarreguen de la tasca assistencial (bàsicament es tracta dels CAPS i dels hospitals). A banda hi ha les externalitzacions d’alguns serveis molt específics, amb molta inversió tecnològica (transport sanitari, oxigenoterèpia,…) que sempre fem per concurs. Quan son més intensius en capital tecnològic que en treball   l’externalització en aquest cas sí que representa un estalvi. Però això és l’esfera dels concursos. I del que estem parlant ara és de com prestem l’activitat principal, que és assistencial –especialitzada o primària- i on el gruix dels costos són de professionals. I és aquí on assolim un sistema excel·lent gràcies a la diversitat dels tipus de proveïdors. Per exemple a Barcelona: Consorci públic: Vall d’Hebron, Hospital Clínic, Sant Pau i Hospital del Mar. Consorci privat: Fundació Sant Joan de Déu, Fundació Puigvert. Com han demostrat els ecologistes, la diversitat aconsegueix uns boscos més forts. No ens trobem enfront de cap embolic, de fet la situació aconseguida per raons històriques, és tota una sort. Si haguéssim de començar de zero, com deia abans, voldríem arribar al que tenim ara. És un dels millors sistemes sanitaris del mon. Aconseguim un resultats altíssims, una universalitat total amb una cartera de serveis molt ample I a més aconseguim que la despesa sanitària pública en relació al PIB estigui per sota la mitjana dels països del nostre entorn. El problema principal és que els molts metges tenen un salari més baix del que caldria i que hauríem d’arreglar.»

Per deixar-lo menjar es comenta que si treu operadors privats del servei públic, aquest tornaria a quedar saturat i les llistes d’espera més llargues. Es mostra apassionat, deixa de menjar i respon tot seguit: «No, no. Els recursos que traiem de la banda privada els posem a la pública. Per cert us puc dir que constato que la majoria de la població té claríssim que la qualitat a la sanitat pública és molt alta. Als hospitals públics el que cal és millorar l’aspecte residencial i els temps d’espera. I, escolteu, les llistes d’espera  s’acaben amb més diners. Si ens paguessin els 16.000 milions € que l’Estat deu a Catalunya, aviat les tindríem acabades les llistes d’espera! Però és més, com sabeu del pressupost total de la Generalitat, la sanitat representa el % més rellevant i que darrerament està a prop del 40%. A banda de la part proporcional que li correspondria en el cas de poder disposar del dèficit fiscal amb l’estat, us puc assegurar que si disposés de tant sols dos mil milions € més, resoldria els dos principals problemes de la salut a Catalunya. La meitat seria per adequar els sous dels metges i dels empleats sanitaris i l’altre meitat per eliminar les llistes d’espera. Però no els tinc… Altrament, ara, a Catalunya, càncers i altres malalties greus no fan llistes d’espera. Una altre cosa és una operació de maluc, per fer un cas…»

Passen el primer plat, un piquillo farcit de cua de bou i formatge suau de la Segarra fantàstic tot ben regat amb un vi blanc o negre Heus* D. O. Empordà.

—Algú comenta que el conseller és nou i jove, però polític. Sovint i en general arriben nous polítics i sembla que si hi ha caos, ni ho noten. A més, en moltes ocasions, particularment darrerament, es troba a faltar la flexibilitat d’un acord entre tots ells, particularment quan la voluntat del poble no fa majories clares.

«Cal posar polítics a fer política. Un govern l’han de formar polítics, com hi ha d’haver metges a l’equip de la conselleria de Salut. Però el conseller forma part del govern. Entre altres raons, enguany a Salut calen polítics per aconseguir el consens que en ocasions es podria haver allunyat. Ara cal refer el consens! Jo el primer que faig és fixar-me en els escandinaus, que són els més rics i els més igualitaris. Hi ha un mètode escandinau Per construir l’Estat del Benestar (fer-ho a  poc a poc, mirar-se molt la política en minúscules, la ètica del servei públic… i el consens polític). El seu és el que més s’assembla al desitjat d’entre tots els sistemes d’estat del benestar. Aquí s’ha seguit aquest mètode escandinau en salut (s’ha seguit el model escandinau ja des dels consellers Espasa i Laporte i també posteriorment). Repeteixo que per mi el consens és i ha estat bàsic per l’èxit del sistema català, ara bé permeteu-me que us digui que no sé si es bo que ho vagi repetint tant en públic, no sigui que acabi sent contraproduent pel mateix consens.»

Un dels gironins, que va assistir a la conferència d’Esade, comenta que n’acaba de fer un magnífic resum. La conversa fa un tomb i s’arriba a parlar de números.

— Els pressupostos condicionen l’activitat. No pot ser que el que costa per català de 900,00 a 1.150,00 € com una plaça hospitalària, si ho traslladem a números actuarials (cal pensar que una pòlissa de salut a tot risc pot suposar uns 1.150,00€/any o un vehicle d’alta gama a tot risc uns 1.000,00 €), llavors tenim que per un nen o nena s’arriben a pagar 6.000,00 € (2.500,00€ al pares i 3.500,00€ a l’administració municipal). Això és insostenible! No quadra de cap manera! La gent ha de saber que un transplantament costa 20.000,00 €. En termes econòmics, seria per dir-li a l’afectat que no pot tornar a emprar el sistema fins dintre uns quants anys.

«Aquí és on cal dir que les guarderies són molt importants. Al llarg dels anys hem vist com gràcies a elles hem assolit uns magnífics resultats educatius després. D’aquesta forma elevem el capital cultural des de baix tot assegurant posteriorment un major èxit. Hem de gastar-nos dons els 6.000,00€ de la plaça al·ludida. A banda d’aquest detall, estic 1.000% d’acord amb tu.»

—Què passa amb el pressupost de la conselleria de Salut, que segueix tant estancat?

El pressupost de la Generalitat de Catalunya el 2015, l’inicial és de 8.467,0 M€  i executat de 9.466,3 M€ . Així suposa un 40% del total del pressupost de la Generalitat. Davant les retallades el pressupost de Salut és el que menys es retalla en termes relatius (tot i que seguia sent, per definició, el que més diners perd en termes absoluts, perquè suposa el 40% del total). De la mateixa manera en el moment en que el pressupost es recupera passa a ser el que menys avança en termes relatius (tot i que, de nou, és el que més guanya en xifres absolutes). De totes maneres, la idea és que el pressupost de Salut es mantingui amb un pes del 40% del pressupost de la Generalitat.

—Si el 30% de catalans amb mútua ens hi donéssim de baixa, què passaria amb el sistema públic?

«Dons no passaria res, com deia abans, ja que cercaríem la forma per tal que aquests recursos dels catalans que ara van apagar la pòlissa de les mútues anessin al sistema públic per compensar automàticament la capacitat de finançament i la despesa. Així dons en aquest cas les llistes d’espera no tindrien per què créixer. Tant els diners com els professionals anirien a la pública i ningú al carrer.»

En tot cas, hem de ser conscients que la gent té mútua perquè busca confort i rapidesa (evitar la llista d’espera). No perquè busqui qualitat, perquè la gent té molt clar que la qualitat de la pública és tan o millor que la qualitat de la privada. A la pública tens la mateixa qualitat sense pagar. Per tant, per què pagar una mútua? Només per dues raons: per temps i per confort. A mesura que reduïm els temps d’espera, el percentatge de catalans que tenen doble cobertura, és a dir, que paguen mútua, anirà disminuint.

Comparacions de despesa? Nosaltres gastem un 6 o 7% del PIB en salut: a Itàlia està entre el 12% i el 14%; A França el 17%…

«La despesa en relació al PIB és una decisió política. Afegir que a més d’haver-hi una despesa superior en els països del nostre entorn, sovint és així però sense tenir millor sanitat.»

El Dr. Brugada assegura que la sanitat catalana surt bé de preu  perquè els metges que treballen i investiguen s’ho creuen i hi posen un sobreesforç. El conseller està d’acord que els metges del sistema públic no cobren el que caldria….

Hi ha gironins que són metges del Clínic i és obvi que cal parlar de Barnaclínic (la part d’actuació privada a les tardes-vespres del Clínic, que forneix de diners la pròpia institució.). Algú assegura que no es pot tancar la sanitat pública a gent que vol pagar-se-la.

—Qui es pensi que és fàcil obrir un Barnaclínic li asseguro que no. No tothom pot obrir un Barnaclínic. El 90% dels nostres hospitals no podrien.

«Actors privats fent activitat pública. Hi ha dos problemes de naturalesa molt diferent: com és el dels actors privats que fan activitat a la xarxa publica (casos de la clínica del Vallès o de l’Hospital General de Catalunya). L’altra és  el dels actors públics que fan activitat privada (Barnaclínic). Són dos casos totalment diferents, que no tenen res a veure. En el primer cas no es pot defensar que un sol € públic acabi arribant a les butxaques d’un fons d’inversió quan hi ha alternatives que garanteixen la mateixa qualitat i ens permeten evitar-ho. En el segon cas, si ens ho mirem des del punt de vista del flux financer, és exactament a l’inrevés: un privat paga diners a un hospital públic, que millora els seus ingressos. En el tema de l’activitat privada dels hospitals públics hi ha però una qüestió ètica i estètica que hem de debatre a fons i assossegadament…»

El conseller sap que aquest és un tema complex i al·ludeix a informes de l’Observatori d’Ètica i de persones com Victòria Camps que alerten dels problemes d’equitat que poden produir-se en casos com el de Barnaclínic.

—Critiquen l’assistència privada. Nosaltres, a més d’assistència, fem docència i recerca. En docència fem màsters per a russos a 3.000,00 € i no hi ha cap queixa. Fas una operació cobrant, amb una bona part del cobrament per al Clínic, que a més descongestiona llistes d’espera i sembla que s’hagi d’acabar el món.

El conseller es limita a dir que la qualitat assistencial ha de poder arribar a tothom i es refereix a les crítiques que en seu parlamentària ha fet la CUP.        El debat està engegat.

—Quan començarem a tenir competència entre hospitals? El sistema penalitza en aquest terreny. Quan s’arriba a un llindar, cal frenar l’activitat per norma. Caldria incentivar a fer més. Cal incentivar els que brillen i sobresurten més que els altres, els que volen treballar més…

«Estic d’acord amb moltíssimes de les idees expressades. Permeteu-me un parèntesi per tornar un moment al 6 o 7% del PIB abans esmentat. A  més hem de tenir present dues particularitats en el cas de Catalunya. D’una banda tenim el dèficit fiscal (proper al 8%) i de l’altre el frau fiscal (que també es calcula aproximadament en un altre 8%). Això de nou representa una despesa molt superior que ens diferencia dels països del nostre entorn. Bé en el cas del frau fiscal també n’hi ha a fora, tot i que molt inferior a aquest 8%. Si reduíssim el frau fiscal i el dèficit a nivells més normals, la Generalitat tindria entres 15.000 i 20.000 milions d’euros més!!!

»Pel que fa a Barnaclínic haig de dir que també s’ha avaluat del punt de vista ètic. Hi ha per tant costos en termes d’equitat que caldrà minimitzar (a més cal escatir per exemple si afectarà a tota la cartera de serveis oferts o no, als estrangers o no,…).»

Porten el segon plat. Rap a la romana amb cremós de cigrons i vinagreta de tomàquet confit.

Es parla del DPO. La DPO -en realitat DPpO (Direcció Participativa per Objectius)- és fonamentalment una eina de gestió començat a aplicar al sector sanitari a la dècada del 1990. Un dels primers documents de l’Institut Català de la Salut (ICS) en matèria de DPO defineix aquesta com “eina de gestió basada en la especificació d’objectius operatius i en l’avaluació del seu compliment, que pretén que els treballadors-professionals orientin la seva activitat cap als objectius estratègics de la empresa”. La DPpO té cinc dimensions:

1. Ser eina per a la gestió i direcció de persones.
2. Orientar-se cap a la millora contínua.
3. Proporcionar reconeixement.
4. Fomentar la motivació/incentivació.
5. Oferir informació als professionals en forma de feed-back.

També s’esmenta l’autorització des del 2013 de l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries (AQuAS) del Departament de Salut per emprendre un procés de diàleg competitiu amb empreses especialistes en l’àmbit de la gestió de dades –les big-data—, per al disseny, implantació i operació d’un model de gestió i serveis per al projecte VISC + (Més Valor d’Informació del Sistema Sanitari Català). El Comitè de Bioètica de Catalunya (CBC) emeté un  informe en què analitzà els aspectes ètics i de privacitat del projecte VISC+. L’informe destacà que el projecte VISC+ era una oportunitat per a millorar la qualitat i la sostenibilitat del sistema públic de salut, que requeria la contribució anònima i solidària dels ciutadans. El CBC conclogué que el respecte als principis ètics i la garantia de compliment dels aspectes relacionats amb la custòdia i seguretat de les dades, així com la transparència en la implantació del projecte, havien d’esvair els dubtes que puguin tenir els ciutadans en relació amb aquest projecte. El conseller li dóna molta importància a l’hora de fer recerca. El big data és un instrument imprescindible per fer avançar la recerca clínica.

L’informe s’ha realitzat seguint la sol·licitud de l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS), entitat impulsora del projecte, per tal d’avaluar els riscos potencials per a la privacitat de les persones i els possibles conflictes entre les institucions i les persones implicades. Després del treball dut a terme pel CBC, a l’informe es pot observar que bona part de les recomanacions que realitza el CBC en relació a les garanties ètiques d’ús de les dades -els principis i criteris científico-ètics, els procediments i directrius i els òrgans garants dels aspectes ètics- van en la mateixa direcció que el que s’exposa en la documentació de referència del projecte.

Els postres consten d’una mousse de gerds amb crema de vainilla i d’una copa d’Aria Brut Natura D.O Cava.

També s’al·ludeix al Pla de salut, instrument indicatiu i marc de referència per a totes les actuacions públiques en matèria de salut, en l’àmbit de la Generalitat de Catalunya. A diferència dels plans de salut anteriors, aquest nou Pla que s’ha elaborat incorpora elements clau de caràcter assistencial i de governança del sistema que, afegits als objectius de salut pròpiament dits, configuraran una visió completa del que ha de ser el sistema sanitari a Catalunya fins al 2020. En aquesta línia, el Pla de salut 2016-2020 s’inspira en el decàleg de principis i valors següent:

1. Salut en totes les polítiques per promoure la protecció i la promoció de la salut i la prevenció de les malalties mitjançant el desenvolupament de plans inter-departamentals.
   2. Coneixement clínic incorporat en la presa de decisions de la política sanitària i assistencial, i en la transformació del sistema com l’actiu més valuós del sistema públic de salut.
   3. Atenció centrada en la persona. Tenir cura de preservar-ne la intimitat (confidencialitat) i d’assegurar el contínuum assistencial. A més, informar i formar les persones sobre la cura de la pròpia salut perquè facin un ús adequat dels recursos assistencials al seu abast.
   4. Accessibilitat i resolució dels problemes de salut de forma adequada i en funció de les necessitats socials i sanitàries de cada persona mitjançant l’oferta de les alternatives assistencials més adequades.
   5. Equitat en l’accés a les prestacions, però també en els resultats de salut.
   6. Qualitat i seguretat en les activitats assistencials per satisfer les persones que utilitzen els serveis assistencials.
   7. Descentralització de la gestió per fer-la més propera a les persones mitjançant una planificació territorial.
   8. Resultats en salut com a prioritat en la contractació de serveis i com a incentiu de la planificació territorial.
   9. Recerca a tots els nivells, però especialment en la recerca orientada a la millora de la prestació de serveis i a la incorporació de les innovacions.
   10. Transparència de la informació, l’avaluació i la rendició de comptes a tots els nivells.

El debat retorna a girar sobre els perns sanitat individual/col·lectiva, pública/privada. Però hem arribat a mitjanit gairebé sense adonar-nos-en.

Com és habitual, se li fa lliurament d’una litografia, en aquesta ocasió una obra d’un artista que va ser convidat a un dels sopars de la primera etapa, concretament el mes de març de 2013, es tracta de l’artista plàstic Riera i Aragó. Un tema que ens porta a un d’aquells estris pesats de la seva iconografia bàsica, que veiem sovint com objectes pesats en el nostre imaginari i que tant bé ens mostra ell amb aquella personal ingravidesa. Es fan les fotos de rigor a la porta de l’Hotel Alimara amb tots els participants, abans d’acomiadar el conseller.

Biografia (web pròpia, web del parlament, web del govern i viquipèdia)

Nascut a Barcelona l’any 1971, és filòsof, polític i actual conseller de Salut. Viu en parella i te una filla adoptada. Es llicencià en Filosofia i en Ciències Polítiques per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Postgraduat en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra (UPF). Doctorand a l’Institut d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra. Té estudis superiors de Piano i Teoria Musical a l’Escola de Música de Barcelona.

És professor associat del Departament de Ciències Socials d’ESADE (URLl) des de 2001. Va ser professor de batxillerat al Col·legi Sagrat Cor-Diputació des de 1997al 2003.

Diputat al Parlament de Catalunya pel PSC del 2003 al 2010. Durant aquest període va ser president de la Comissió de Peticions, vicepresident de la Comissió d’estudi sobre la Globalització, portaveu en la Comissió de Cooperació i Solidaritat, portaveu adjunt en la Comissió d’Economia, membre de la Comissió de Treball, Indústria i Comerç, i membre de la Comissió de Joventut. Membre de la junta rectora de Ciutadans pel Canvi (2006-2010). Responsable d’acció política i de la campanya per la iniciativa legislativa popular «Per una llei electoral de Catalunya», sobre la reforma de la Llei electoral de Catalunya, i de la campanya «Via federal», per la reforma federal de la Constitució espanyola. Membre actiu del moviment altermundialista (2001-2004). Militant del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) (2011-2014). Des de 2015 és diputat per Junts pel Sí.

Autor de diverses publicacions junt amb altres autors com Qué hacemos por una sociedad laica (2013); Democracia Económica. Hacia una alternativa al capitalismo (2011); Vèncer la crisi: socialdemocràcia i més Europa (2012); Les paraules del socialisme. Un diccionari obert per a l’esquerra de demà (2008); «¿Todavía un cristianismo liberador’» (2008); Governabilitat democràtica global. Proposta d’organització institucional (2007), entre moltes altres.

Col·labora habitualment a RAC1, a l’ARA, El País, i la revista El Ciervo, entre d’altres.

Membre protector de la Fundació Alfonso Comín. També és membre de diverses institucions com, per exemple, del Centre d’Estudis Cristianisme i Justícia, vicepresident de la Fundació Catalunya segle XXI, del Consell Assessor de la Fundació Catalunya-Europa.