Tertúlia-sopar amb l’Hble. Sr. Santi Vila, conseller de Territori i Sostenibilitat, dimarts 10 de juny de 2014

L’Arcadi presenta el conseller de Territori i sostenibilitat, com un dels representants joves de les comarques gironines al govern, que guanyà l’alcaldia de Figueres amb majoria absoluta, amb una sòlida formació, una gran capacitat de diàleg i un futur polític resplendent. «Va propiciar l’entrada de gent jove als ajuntaments, que en realitat constitueixen la gran escola política», afegí. «Parla clar i afronta els temes de cara. Dóna respostes i es compromet. Cerca la veritat i en el diàleg no creu que la raó només la tingui ell. És un mèrit personal, la forma com aconsegueix algunes de les seves fites. Acostuma a emfatitzar molt bé, té bon gust i és mesurablement imprudent.» Llavors el conseller reconeixent que l’honorava, hi afegí «compartim un sentit social i el bé comú, n’estic segur». Ens presentem perquè ens pugui identificar.

Quan se li diu que pot parlar del que desitgi, se’l veu un home ordenat i ens diu que per parlar de la cosa pública del futur potser val la pena, abans de fer pronòstics, fer la diagnosi d’on som. Així, doncs, comença afirmant que els catalans estem vivint els millors trenta anys de la nostra història. I no és una qüestió exclusiva de Catalunya, també d’Espanya, tot i que enguany pot ser polèmica. Segons ell, els anys 70 havíem previst el gran desafiament de la modernitat i l’estem passant amb nota.

—Aquest desafiament comporta, per a nosaltres, aquests determinats paràmetres: a) Ser capaços de dotar Espanya d’una economia de mercat, desregulada i homologable; b) Assolir una democràcia de qualitat (partits, contrapoder,…); c) Arribar a un determinat Estat de benestar (amb cobertura social, sanitària, de vellesa i d’ensenyament); d) L’encaix entre Catalunya i Espanya; i, finalment, e) La sintonia plena amb el projecte de la Unió Europea.

Mentre parla, anem picant de l’aperitiu: tastet de pop i patata, cebiche de musclos i llagostí cruixent amb maionesa de romesco. Ens ho reguen amb una ampolla de vi negre Ederra Criança, D.O.C. Rioja.

El conseller segueix.

—Aquestes fites, no oblidem que del 1997 al 2007 va estar la dècada prodigiosa, a partir del 2005/06 ens han dut uns anys de vaques magres amb la recessió econòmica, que ha suposat una gran destrucció d’ocupació, la qual ha comportat la concurrència de fets negatius com un gran deteriorament democràtic, una crisi forta de credibilitat de les institucions (corona, Tribunal constitucional i magistratura, corrupció de polítics i diputats…) i una relació conflictiva institucional entre Catalunya i Espanya. M’incomoden els que diuen que hi ha una crisis de valors. No ho sé! Hi ha hagut concurrència de qüestions certament estructurals, però no ho han estat totes, també n’hi hagut d’altres de cercades. Si parlem del conflicte institucional, aquest conflicte n’ha dut d’altres en cascada, des de mals governs a una relació fiscal injusta; tot plegat, sobretot des del 2010, que configura el paisatge que es troba el president Mas, ens ha dut a una situació de col·lapse. Recordo que llavors, ens deien que la campanya seria fàcil perquè hi havia desig de canvi. Hi havia també uns valors de fons, que s’han atenuat una mica. Un govern amb un programa modernitzador, de base lliberal, reformista i clarament progressista (d’altres deien clarament conservador). Però la situació  exigeix un canvi substancial. L’entesa que podia encarnar el president Mas amb l’Estat, havent-ne sortit escamnat, ha canviat de soca-rel. Catalunya demana estructures d’Estat pròpies tot i voler una administració tan prima com sigui possible (però menys hispano-estatista). El tarannà liberal, modernitzador i reformista, tanmateix, s’ha bifurcat clarament en dues posicions: una de progressista cercant aire propi i una altre de conservadora i recentralitzadora. El govern es troba un clima polític molt enrarit a Catalunya i uns governs espanyols molt maldestres que agiten la bandera nacionalista espanyola (estatut, tribunal constitucional, tracte fiscal…) i ens argumenta que, amb el fracàs de l’Estatut del 2010, l’entesa amb l’Espanya del 1987 malgrat el “cafè per a tots” es trencà i, encara més, amb el pacte fiscal del 2012. Amb aquestes, arribà l’11 de setembre del 2012, en què es va perdre el control de la gent i de les institucions civils. Algú ho visualitza amb la metàfora d’una manada de búfals.

—Què fas davant d’una manada de búfals? O t’hi poses al costat, acompanyant-la, o et passa per damunt i et picona. El 2012 no hi havia pancartes contra Espanya: Catalunya volia fer el seu camí. Camí que s’explicità amb la Via Catalana del 2013 i s’ha anat explicitant amb el procés en què estem.

Serveixen  enciam i altres hortalisses i, al damunt,  uns cullerots de salmorejo amb llagostins i cecina (carn salada i fumada), tot ben regat d’un vi negre Ederra Criança D.O.C. Rioja. Deixem que mengi un xic, en una mena de pausa en què es parla de l’anterior conselleria i d’alguns aspectes de l’equip actual. El moment actual es si votarem o no el 9 de novembre. El conseller torna a prendre el buf:

—Abans de passar a qüestions concretes, deixeu-me agafar el zoom i prendre en compte tres elements que tenen greus conseqüències i que la gent sovint oblida. L’un, la demografia; tenim més gent de 60 anys o més, i cada vegada en tindrem més, que no pas de vint o menys. Això vol dir que podria ser que dintre vint anys m’emocioni pel sol fet de veure un nen pel carrer. (Com aguantarem la societat del benestar?) Per altre banda quan més envellida és una societat es torna més conservadora. L’altre: som en un món cada vegada més globalitzat i, això també té conseqüències polítiques. Finalment, hi ha una crisi de poders, un estat d’ànim que troba coses envellides, Catalunya subjectada o embridada i tots plegats volem ser cada cop  més lliures.

L’home ho exemplifica. Diu que després de la guerra mundial i fins els anys vuitanta, la gent volia una feina, disposar d’ una vivenda i conformar una família. És a dir, ens diu que hi havia tres decisions rellevants que tots havíem de prendre a la vida: 1er.-amb qui compartir-la, habitualment significava amb qui casar-se i compartir la existència, 2n.-què voldríem ser quant fóssim grans i 3er.-on decidies construir el teu projecte de vida, a quin lloc, doncs gairebé sempre l’acabaries allà mateix. Ara les coses han canviat. Cita un autor, Richard Florida, professor de teoria econòmica i social al Martin Prosperity Institute del Rotman School of Management de la Universitat de Toronto. És el creador de conceptes com: classe creativa (teoria criticada tant per progressistes com conservadors), mega-regions i regions d’aprenentatge, que li han donat gran prestigi internacional. És un dels oradors més reconeguts sobre tendències globals, economia i prosperitat. Les seves recerques tracten sobre el paper que juga la classe creativa, en el creixement econòmic i en la vitalitat urbana i proposa que aquestes classes seleccionen la seva localització en funció de la tolerància -cap a formes de vida no estàndard- i l’atractiu cultural de les ciutats i no tant per l’oferta laboral existent). Doncs bé, ens diu que Florida assegura que si es demana als joves com es veuen en el futur l’única cosa que sol sortir en les enquestes és que es veuen amb parella. Però no pas una parella heterosexual, ni única per a tota la vida, ni beneïda per l’Església o d’altres institucions, amb professions canviats i fins i tot itinerant d’una ciutat a una altra.

—També les residències canvien. I tot plegat té unes conseqüències polítiques fonamentals i influeix a l’hora de construir una identitat. Quines són les quatre potes d’una identitat? La història, la llengua, la cultura, les tradicions? Aquí al mig cal posar-hi la recaptació d’impostos i les maneres de compartir-la… O no? Es pot construir una identitat política sense tenir en compte els fluxos migratoris? Si ara ho concretem una mica a casa nostra, aquest projecte encara és majoritari, principalment per que no és identitari. El poc sentit de pertinença, però comporta una certa negativitat, particularment a l’hora d’enfrontar-se amb el pagament dels impostos.

Vist que segueix sense poder menjar fem una pausa. En Lluís addueix que hem trigat molt a adonar-nos que la Constitució era un engany, una ratera, i l’Enric hi afegeix que era massa i tot: el 23 F va ser un projecte per engegar a dida la Constitució i que les ovelles negres —Catalunya i Euskadi— tornessin al ramat. Per això el rei convocà tots els representants dels partits parlamentaris menys els del PNB i els de CiU.

En Miquel Alsius s’afegeix a la conversa i comenta que a més, arreu hi ha el tema del finançament dels partits.

El conseller, que discrepa de l’anàlisi severa de la Constitució doncs  va trencar amb la tràgica visió històrica d’Espanya, té una resposta teòrica: opina que si des del catalanisme es fa política seriosa, sempre surt guanyador. Particularment quant reuneix tres característiques bàsiques: 1era.- un catalanisme  modernitzador. Parla d’una primera etapa, que abraçaria d’Almirall a Prat de la Riba i Cambó; d’una segona etapa, la d’ERC de l’avi Macià i la República, als anys 30; d’una tercera, quan col·laborem lleialment en la transició política els anys 70 amb Roca i Pujol i dinamitzem el projecte modernitzador amb el qual ha començat. La resta, són etapes casposes. 2ona.-un projecte polític regeneracionista. I 3era.-un catalanisme vinculat a la gent senzilla amb polítiques socials. I avisa: «El veritable catalanisme està vinculat a gent senzilla. No ens hem de fer més d’esquerra, ni d’aquí, ni d’allà, sinó més propers a la gent. Això ens explica les grans victòries i les grans derrotes de CiU». Però el conseller també té una resposta pràctica o d’acció, i a la pregunta «Es pot resoldre?», hi afegeix «Crec que sí. No cal dramatitzar. La política és un reflex de la realitat. Qui, algun cop, no ha escoltat a algú explicar, molt cofoi, que no ha pagat l’IVA? Enguany, però ha canviat molt el nivell de tolerància. I, ha canviat per quedar-se. Cal fer una agenda reformista sensata, atendre el finançament dels partits i la retribució dels polítics, així com la seva relació amb l’administració».

I després de servir-nos un turbot a la planxa amb picada d’avellana, llimona i anet, comença el debat. «Com poden voler els polítics que la gent no s’allunyi, si es respira corrupció arreu?”» Per a ell, un polític no ha d’esperar que el condemni cap jutge. I part de la corrupció s’acabaria amb una Llei de finançament de partits, que ningú mou cap dit perquè arribi a bon port. Tampoc veu clara la resituació de polítics en consells d’administració de multinacionals un cop acabat el mandat; també caldria una llei per trobar-los un lloc adient amb total transparència o prohibir-los segons quines situacions…

I la Maria rebla el clau, «un altre problema de la CiU actual no ho pot ser el soci, o per concretar-ho millor en Duran», El conseller llavors puntualitza, «el problema d’n Duran és que no està alineat amb el President». És a dir,«hi ha un problema de deslleialtat total».

«Hi ha espurnes de reconducció econòmica?» Per al conseller hi ha més que espurnes, hi ha creixement econòmic i tot, des d’un punt de vista macroeconòmic.

—Ara bé, el problema és que havent-hi creixement  experimentat, no arriba a les capes socials més necessitades ni es redueixen desigualtats. Les desigualtats augmenten. I això encara és pitjor, perquè crea mala bava social. La classe mitjana cada cop va a pitjor. Cal connectar amb l’agenda de preocupacions. O connectem amb la gent o no farem res de bo, perquè, malgrat haver aturat la recessió, les diferències socials creixen. Les grans fortunes van endavant i les classes mitjanes endarrere. I això és molt greu. Això sí que trenca el consens entre polítics i ciutadans!

«Minimitzar les desigualtats, estic d’acord, és un objectiu prioritari, però com es fa?», hi afegeix un altre gironí. «És el gran examen. Superada la crisi econòmica, si les desigualtats no es redueixen, això suposa trencar el consens. Cal donar formació i educació a la gent. Tot i que la solució al problema és europea.»

La cosa ens porta a parlar del Brasil (protestes pel campionat de futbol perquè les classes baixes perden poder adquisitiu) i fins i tot can Vies (casa d’okupes a Sants que l’Ajuntament no ha pogut desallotjar).

«Davant del procés, quina és la postura del govern i quina la seva política?»

El conseller no amaga l’extrema dificultat del moment. Se’ns observa planetàriament. Quant al govern, per a ell, el conseller Homs és el més idealista i maximalista, però, des del punt de vista privat, assegura que no farà un pas per perjudicar la gent.

«I això, què vol dir?»

—Doncs que si es perjudica alguna cosa, pensions, infraestructures…. sabrà canviar de marxa. Al meu entendre, per exemple, no hi pot haver ni un sol minut d’inseguretat financera. Entre el «no afluixarem» i la cançó enfadosa de «és il·legal”» hi ha una línia molt prima.  També cal entendre, que si van mal dades, quan més força hàgim acumulat millor arribarem a l’hora de negociar.

«Malgrat la seva capacitat de diàleg amb la ministra de torn, en infraestructures ja ens perjudiquen… Madrid no ha complert els accessos al port, tot i la inversió xinesa, ha deixat podrir Rodalies i  no parlem de la N-II de Girona… »

—Mireu. Jo podia haver tingut un tap a Madrid, un bloqueig constant,o fer el que he fet. Nosaltres tenim un imaginari de bilateralitat que ells no tenen. Anna Pastor també em fa retrets amb clau funcional. Per a ella, mai tenim una actitud de compartir la idea d’Espanya. Per a ella, ens pensem que tota la inversió que fa a Catalunya, la fa de mala gana…

«Es que la hi fa…»

—Es pot entrar per la finestra o per la porta… Jo ja entenc la dificultat. El futur és escindir-nos o refundar Espanya. Però ells no es volen refundar. Tenen molt de gust de reconèixer-se com són.

«Entrar per la finestra és acceptar com un èxit que els camions tinguin gratis l’autopista de Girona a França en comptes d’exigir una autovia com Déu mana?”

—Més val ocell en mà que cent volant.

Algú canvia de tema: «Amb un procés tant complicat, que espera el President per fer un govern d’unitat amb ERC. ERC ha d’entrar al govern? Asseure els PP, PSOE, PNV i CiU, seria un procés constituent com el dels 70, que acabaria de nou amb un 23F al cap de tres anys. El procés estaria abocat al fracàs, tret que formi part d’un procés revolucionari en profunditat».

—Se l’ha convidat. El President va oferir a ERC entrar a govern, fins i tot anar plegats a les eleccions europees, just quan ERC les podia guanyar. De totes formes al proper mes de setembre, eés possible que es plantegi un nou govern d’unitat, que fins i tot teé opcions de veure’s. La manca de diàleg amb Madrid és terrible. Hi ha qui voldria que, amb el nostre procés sobiranista, sigui exitós o no, enfonséssim Espanya. Jo no ho veig així. Passi el que passi, per a Espanya hauria de comportar una revolució amb profunditat.

Avui els mitjans van plens d’unes declaracions de Duran sobre la possibilitat que deixi d’encapçalar el grup parlamentari. «No sembla alineat amb Mas i sempre aprofita per intervenir quan pot fer més mal», comenta un metge. El Conseller no és de la mateixa opinió i pensa que es pot ser lleial al president i discrepar. Algú deixa anar: «El problema és que està associat al lobby del Puente Aéreo i, quan parla, ja se sap amb quins interessos ho fa». Algú assegura que el grup Godó li prepara una bateria de periodistes per si vol encapçalar una posició de tercera via.

Es debat el calendari futur. L’11 de setembre, el 9 de novembre, les municipals. D’aquí es passa a la necessitat de la Generalitat de vendre edificis, al Pla d’infraestructures, al Codi de Territori, a l’Agència Catalana de l’Aigua i el seu deute.. Fixeu-vos quan en Francesc Xavier va comentar: «d’ençà que és conseller, com a pas, s’ha destruït molt capital fix. El territori està més degradat que abans», quina va ser la detallada explicació del conseller: «Del punt de vista del departament, tenim 1.800 milions €, un 35% menys que el 2010 quan vàrem entrar al govern i a més estem molt sobre endeutats. S’ha pogut resistir, gràcies a la maduresa del país, quant a les seves infraestructures. Només citaré un cas d’exemple, el de l’Agència Catalana de l’Aigua (ATM), amb un deute de 1.300 milions €, és a dir tècnicament en fallida econòmica. Enguany hem baixat el deute fins els 900 milions €. Tot i això, un 40% del pressupost anual és per amortitzar i per pagar els interessos del deute, l’altre 40% per donar el servei i el 20% restant per la inversió d’infraestructures. El que se’n deriva d’això, l’opinió pública ho aguanta per que estem molt bé en infraestructures». Sobreendeutament, mal govern, recessió…algú postil·là, « i dons ara, com es pot actuar?» «És el moment de posar intel·ligència als serveis. Per exemple és l’hora de la targeta T-Mobilitat (targeta única i pionera amb xip pel transport públic, que entrarà en vigor l’any 2015 i que fa la validació sense contacte. Farà possible adaptar el preu real a la mobilitat de l’usuari perquè es tindran en compte el nombre de viatges i les distàncies, amb descomptes per ús) o del codi de Territori (un text normatiu bàsic que establirà els grans principis en les matèries relacionades amb el territori i que pretén superar la fragmentació normativa sectorial, aconseguir una major flexibilització legislativa i donar resposta a les noves necessitats territorials)… Afegint-hi intel·ligència les ciutats es regeneraran per elles mateixes i seran més sostenibles. S’ha acabat l’època quan construir era un valor en si mateix a banda del valor del construït. Això ens va dur a les urbanitzacions fantasmes, entre d’altres desastres. Una època que no enyorem, ni tornarà».

I va arribar el torn del transport metropolità i la línia de metro L-9, quan algú va comentar: «En deixen de fer un bon tros, fan que el metro vagi de la zona rica de Pedralbes al Prat i ho vénen com si fos una gran fita… »

—No hi havia més diners. La línia de metro L-9 acabarà costant uns 16.000 milions € i en vull dir tres coses: l’excel·lència de l’enginyeria emprada, l’excel·lència de l’arquitectura i el desastre del punt de vista de la enginyeria financera . Nego que sigui  la línia dels rics. Servirà a d’altres activitats econòmiques com arribar a l’aeroport (en concret a la terminal T2), també a la zona on es fa el Mobile World Congress o on hi ha Mercabarna i finalment serà el metro de barri per a l’Hospitalet de Llobregat i per al Prat de Llobregat. L’any 2016 inaugurarem el 65% de la línia. I el que es pot retreure al govern del tripartit, concretament a l’exconseller Nadal, és que varen comprometre els 3 o 4 governs que els seguirien. L’abús del mètode financer, va ser clarament escandalós. Quant a les infraestructures, no som al quinquenni 2000-2005, en què cada cinc dies es construïa un Eixample. Com comentava fa un moment, construir era un valor més i ara no…

«Com veu Felip VI, ara que serà proclamat rei, després de la renúncia anunciada el passat dia 2 per Joan Carles?»

—Diuen els ben informats, que el Princep Felip diu que el seu pare va portar la democràcia a Espanya. Jo, quan sigui Felip VI, tinc clar que  hauré de refundar Espanya amb el concurs del catalanisme polític, que activament m’haurà d’ajudar en aquest propòsit o malament… Tots tenim la opinió formada sobre el recorregut d’aquest camí. Ara bé, en paral·lel, jo crec que al segon semestre les coses s’enduriran i hi haurà qui voldrà una certa agenda rupturista… El missatge a l’opinió pública sobre el procés, sigui el que sigui, es que és un projecte llarg…

Són quarts de 12 i ens decidim a plegar. El conseller no accepta mai sopars. Li agrada arribar al despatx ben aviat i desvetllat. Se li lliura una litografia d’obsequi molt identificable del pintor empordanès, conegut internacionalment, Modest Cuixart i fem la foto de grup de rigor.

Biografia

Nascut a Granollers l’any 1973, és historiador, polític i actual conseller de Territori i Sostenibilitat. Es llicencià en Lletres, especialitat d’Història a la Universitat de Girona i ha fet cursos de doctorat en Història a la Universitat Autònoma de Barcelona i de Girona. Com a docent va impartir classes al col·legi La Salle de Figueres i a les Facultats de Lletres i de Ciències Econòmiques i Empresarials de la Universitat de Girona des del 1998, a on va ensenyar història contemporània. Ha publicat diversos articles científics i de divulgació  sobre l’integrisme catòlic a Catalunya i en especial sobre la figura de  Fèlix Sardà i Salvany. També s’ha interessat per qüestions relacionades amb la memòria històrica, amb treballs com Elogi de la memòria que va obtenir el reconeixement dels Premis Octubre de 2004, guanyant el premi Joan Fuster d’assaig.

El 1999 va ser regidor de l’ajuntament de Figueres per CiU i va dirigir l’àrea de Benestar Social del Consell Comarcal de l’Alt Empordà, fins al novembre de 2006, on va dirigir l’àrea de Benestar Social. Des de l’any 2000 és militant de CDC i  des de l’any 2007 va ser alcalde de Figueres. A les eleccions municipals del 2011 es va convertir en el primer alcalde que va obtenir majoria absoluta a la ciutat de Figueres. Va ser elegit diputat al Parlament de Catalunya a les eleccions de 2006. Ha participat a les comissions d’infraestructures, cultura, educació, universitats i relacions institucionals. Posteriorment va ser designat cap de llista de CiU a la circumscripció de Girona en les eleccions al parlament català de l’any 2010 i va repetir el 2012. El mes de desembre del 2012 va ser confirmat com a nou conseller de Territori i Sostenibilitat, substituint Lluís Recoder. En el primer any al capdavant del Departament de Territori i Sostenibilitat s’han portat a terme actuacions destacades com ara: la signatura del conveni d’accessos al port de Barcelona que suposa abaratir el cost 50M€ respecte el projecte original de 2006; la prohibició del pas de vehicles pesants per la N–II a les Comarques Gironines, fet que ha millorat la fluïdesa i ha reduït la sinistralitat; la signatura del contracte de servei de rodalies amb RENFE que introdueix objectius de qualitat de servei i marca inversions per valor de 165 M€; el reforç de les polítiques socials d’habitatge fent possible ajudar a més de 24.000 famílies catalanes en situació de risc i l’impuls a la política d’espais naturals protegits amb l’ampliació del parc de la Serralada Litoral i l’anunci de declaració del nou parc natural de les Capçaleres del Ter i del Freser.

Va ser fundador de l’Agrupament Escolta Xiprers al Vent, a la comarca de l’Alt Empordà, i patró de la Fundació ALTEM, dedicada a la integració de discapacitats psíquics i de la Fundació Tutelar de l’Empordà.

Obres publicades: M. Àngels Custey (2000), Un camell en el garatge (2003), Elogi de la memòria (2005) i Sense límits (2012).