Tertúlia amb l’Excm. Sr. Jordi Domingo, cònsol major del Consolat de Mar de Barcelona, dijous 19 de gener de 2023

       Un capvespre, d’una jornada molt freda i ventosa arreu el país, també a Barcelona, que el grup de gironins completava amb el sopar tertúlia amb el cònsol major del Consolat de Mar de Barcelona, un dia ple de fets prou interessants i alguns fins notables.
       Començava el matí amb la trobada al MNAC dels presidents de l’estat espanyol i francès, Sanchez i Macron, amb la protesta al davant de les columnes de Cadafalch –la policia no va deixar acostar-hi més als aproximadament 25 mil manifestants– de tots els grups independentistes amb l’objectiu de mostrar que el “procés” no s’havia acabat, com dies abans el president Sanchez declarava, tot assenyalant la raó implícita per la que es feia a Barcelona. El president Macron però, no devia d’estar massa tranquil, i no per la manifestació que veia al seu davant a la esplanada sota les escales de Montjuic, ben segur estava al cas que aquell mateix dia a França –especialment a París– un milió de manifestants protestaven per la seva pretesa proposta política de retardar l’edat de jubilació dels 62 als 64 anys. Per la tarda continuava la festa amb la semifinal de la Supercopa d’Espanya de futbol femení, un altre clàssic Barça Madrid, aquest cop a Mèrida. I gairebé coincidint –quina manca de ma esquerra la de la Federació de futbol i de la Liga Professional per no estalviar la coincidència– un altre partit de futbol, ara d’octaus de final de la Copa del Rei amb el partit Ceuta-Barça masculí, en seu africana, on a priori la incertesa més gran, enllà del resultat final –en futbol mai es pot assegurar que un equip dues categories inferiors no et pugui eliminar–, era el viatge en helicòpter des de Màlaga fins a Ceuta…, anar per la tarda i tornar de matinada.

       Amb totes aquestes informacions delerosos per compartir, debatíem informalment els primers gironins que ens anàvem aplegant a l’hotel Alimara. Això si, ben conscients i disposats a escoltar el que hi havia al darrere, d’aquesta novetat per alguns, com ho és la reviscolada del consolat de Mar barceloní, del seu consol major i el redescobriment de la seva història.
       I un cop completarem la taula del saló privat acostumat, aquest cop a la introducció s’explicà que havíem d’agrair la mediació en el contacte amb el convidat, del Sr. Josep M. Samaranch, que a més ens en faria en la seva presentació, una aproximació més personal del convidat per l’amistat d’anys que mantenen. 
       En Josep M. te una biografia molt transversal i prou interesant, no endebades com a ex-alt directiu de “la Caixa” li havia tocat fer la renovació de l’Obra Social, llavors director executiu, com també anteriorment, quan la llei espanyola no deixava a les caixes sortir de la pròpia regió i dirigir l’expansió de “la Caixa” per Espanya a través de GrupCaixa. A més, cal mencionar que va ser regidor independent per CiU a l’Ajuntament de Barcelona (consistoris 1991-95 i 1995-99)    i president de l’Associació d’Amics de la Unesco; quan a la seva formació acadèmica va estudiar dret, psicologia i un màster en direcció d’empreses per Esade.

       Ens porten l’aperitiu. Gamba a l’allet, cremós d’api-rave amb caviar de truita del Pirineu i tallarines de peus de porc. Quan al celler, un vi blanc Intramurs de la bodega Abadia de Poblet D.O. Conca de Barberà i un vi negre La treta D.O. Empordà de la bodega Vinos del Paseante.

       Va ser fent un cafè a l’Ateneu, el passat mes de novembre, quan en descobrir que en Josep M. des del Consell de Cent barceloní (enguany una associació que aplega tots els exregidors del consistori) no havia reeixit en la proposta i intent per restaurar l’esperit de mediació internacional, que em va parlar del cònsol major ja que ara, com havia fet ell, també ho estava intentant, confiem que amb èxit. Vaig entendre que havíem de procurar poder-hi tenir una tertúlia. Ens hi va ajudar i avui feliçment els ho podem agrair als dos. 

       I tot seguit quan ens feia la presentació del convidat ens ho explicà en detall. Vint anys després que ell ho havia intentat, aprofitant que  l’exbatlle de Barcelona Sr. Joan Clos era director executiu d’ONU-Habitat i per tant tenia contactes amb els principals alcaldes de tot el planeta, en no funcionar enllà de bones paraules, sentí una gran alegria en saber que el seu amic, ara nomenat cònsol major del Consolat de Mar barceloní, estava ferm i convençut en l’empeny de sacsejar les brases del que havia estat un exemple i model internacional en els tractats de comerç i mercantils: els consolats de mar i particularment el consolat de Mar de Barcelona.

       Donem la paraula al convidat. Després d’agrair la invitació, el recull de tertúlies del segon llibre que li vàrem lliurar i mostrar-se gratament impressionat en conèixer el detall dels gironins que convoquem, va engegar tot reconeixent que «els consolats de mar dels Països Catalans, que començaren al segle XIII, s’havien esborrat intencionadament de la nostre història». Podria ser el titular de la tertúlia. Una raó per la qual una gran majoria en teníem un desconeixement absolut –fet que ens alleujà a alguns, doncs particularment els que venim d’una formació, que en dèiem de ciències, arrosseguem alguns dèficits inqüestionables–, i que el mateix cònsol major fins ens reconegué que, només n’hi havien explicat quatre detalls (si ho comparem amb el que realment van representar) quan estudiava dret.
       El Consolat de Mar de Barcelona, tal i com podeu llegir a una entrevista al cònsol acabat d’escollir a finals de l’any 2020 al digital  Vilaweb, és una institució, vinculada a la Cambra de Comerç de Barcelona i que té la seu a la Llotja de Barcelona. Aquest edifici, malgrat les vicissituds que ha hagut de passar, conserva l’esplèndida sala gòtica on es reunien els mercaders, en què l’alçada, les columnes, el sostre són testimoni d’una època brillant i dinàmica, però també d’una manera de fer que l’arquitectura reflecteix a la perfecció.

       Un passat que el Cònsol Major reivindica com les veritables arrels del futur que necessitem: «no es tracta només de recuperar  l’importantíssim llegat històric i cultural, sinó de reconvertir-lo en present i futur. El Consolat de Mar va liderar indiscutiblement el món del comerç, la navegació i el dret durant segles, amb les eines pròpies d’aquella època. Ara té com a gran repte saber emprar les noves eines del futur (basades en la tecnologia, la intel·ligència artificial i el metavers, entre d’altres que sorgiran) per a posicionar-se, novament, com a un dels líders mundials. Això vol dir, entre altres coses, que el Consolat de Mar s’obri al món i a la societat en particular i que torni a exercir la mediació comercial, empresarial i (per què no) política. Hem de fomentar arreu, el nou paradigma internacional de la mediació i saber passar del conflicte al diàleg i del diàleg a la cooperació. Representa una gran millora social que no tan sols ajuda a desencallar el col·lapse dels jutjats, sinó també a posar damunt la taula una cultura de solució de conflictes que estalvia tensió, temps i diners. Va ser Catalunya, i el Consolat de Mar en temps del rei Jaume I, que va instaurar –a nivell universal- els sistemes alternatius (o adequats) de resolució de conflictes. I això no hem de deixar-ho mai de reivindicar».

       I abans, alguns prolegòmens que ens fa avinents el cònsol major:
«El Consolat de Mar de Barcelona és -entre d’altres coses- el Centre de Resolució de Conflictes de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria, Serveis i Navegació de Barcelona, que l’any 1956 va acollir-lo sota el seu paraigua, a instàncies de la Llotja de Cereals. Es tracta d’una institució que enguany celebra els ¾ de Mil·lenni com a conseqüència de ser els costums de la mar de les Costums de Tortosa, de 1272, l’origen de molts dels “usos i costums” recopilats per la Universitat dels Prohoms de la Ribera del barri barceloní del mateix nom (amb personalitat administrativa des de començaments del 1258 i clar precedent del Consolat de Mar).
Quant al reconeixement oficial del Consolat de Mar de Barcelona com a tal, hi ha un cert garbuix de dates. En qualsevol cas, sembla que la que s’ha anat imposant (i que modestament comparteixo) és la que defensava el Dr. Josep Maria Font i Rius (probablement el millor historiador del dret del segle XX) tot fent referència a la reconversió de la “Universitat dels Prohoms de la Ribera” en “Consolat de Mar” mitjançant una disposició, de Pere III el Gran, del 19 de juny de 1279. Contràriament als qui defensen que aquest reconeixement es va produir gairebé 70 anys després (el 1348, durant el regnat de Pere IV el Cerimoniós.
En qualsevol cas, la seva vocació representativa dels interessos mercantils la dugué a defensar i governar amb encert el món dels nostres mercaders, tot procurant la superació dels entrebancs propis de l’activitat dels negocis. En definitiva, contribuí a la formació d’un entorn favorable al progrés econòmic i social del nostre país».

       Serveixen d’entrant una amanida tèbia de pollastre amb escabetx de remolatxa.

       Prosseguí el convidat parlant-nos de la història del Consolat, del seu passat, del seu present i del seu futur, explicant-nos que de consolats n’hi hagué vuitanta a tota la Mediterrània, com ara a Venècia, Bugia, Alexandria, Constantinoble (ara Estambul), Ragusa (l’actual Dubrovnik) … i quaranta més establerts a la resta del món, en llocs tan reconeguts com Bruges, Londres, Porto o Lima. El Consolat de Mar de Barcelona ja a l’Edat Mitjana s’ubicava a la Llotja Mar (o Casa Llotja), edifici construït pel propi Consolat (a l’igual que Santa Maria del Mar i, conjuntament amb el Consell de Cent, les Drassanes). De la Casa Llotja avui es conserva la part medieval i, també la posterior, d’arquitectura neoclàssica, que ens va convidar a visitar.

«Els consolats (o alfòndecs) començaven a establir-se com una mena de fonda o magatzem i s’anava completant al seu voltant tot un poblat. Eren autèntiques “zones franques” on únicament s’hi aplicava el dret de la Corona de Catalunya i Aragó i on el cònsol n’era l’autoritat màxima. Evidentment que van haver-hi conflictes diplomàtics amb les autoritats locals, però la norma general era aquesta.
El Consolat de Mar és universalment reconegut com el bressol del dret marítim internacional i autor del primer codi de comerç internacional (Llibre del Consolat de Mar). També va ser qui va crear el primer banc públic europeu (Taula de Canvi), conjuntament amb el Consell de Cent. I, tal com ens deia abans, va instaurar universalment els sistemes alternatius de resolució de conflictes quan -a la segona meitat del s. XIII- el rei Jaume I va encoratjar els mercaders i navegants del regne a prescindir de la jurisdicció del rei (jurisdicció ordinària) i jutjar els seus propis conflictes d’acord amb els seus “usos i costums”.
No hi ha cap mena de dubte que les grans columnes sobre les que se sustentava l’activitat del Consolat de Mar eren en aquella època: el comerç, la navegació, el dret (“usos i costums”), la resolució dels conflictes (àmbit jurisprudencial i de mediació), la llengua, la cultura i la diplomàcia. Una diplomàcia extraordinàriament activa a través de l’intercanvi comercial i de la cultura que teixia relacions i consensos arreu del món conegut.
També es pot afirmar que el Consolat de Mar va ser un dels pioners en allò que avui coneixem com “capital risc”. Molts dels comerciants no podien afrontar el cost de les expedicions a ultra mar i era el Consolat de Mar el qui -a canvi d’una bona part dels beneficis que s’obtinguessin-finançava -a propi risc- aquestes expedicions. I així, si els negocis o operacions no acabaven com s’esperava (per exemple, per temporals a mar o per atacs per corsaris als vaixells…), llavors el Consolat de Mar n’assumia les corresponents pèrdues.

Hi ha qui assegura -també- que el Consolat de Mar va ser l’origen de la creació de la Lliga Hanseàtica. En veure la bona organització que tenien la gent del sud pel que fa al comerç internacional, la gent del nord la creà per fer-ne el contrapunt. Afegí que l’escriptor gironí i franciscà Francesc d’Eiximenis (1330-1409) establí les rutes de sud a nord i de nord a sud per a la relació comercial. La gran transcendència del Consolat de Mar durant l’edat mitjana va ser aconseguir aquesta globalització bo i aplicant els usos i costums de la mar entesos des de Catalunya… »

       En relació al present, ens va seguir explicant que el gran repte avui del Consolat de Mar és fer-se notori i evident davant de la societat, nacional i internacional, tot reivindicant el seu passat per a propulsar-se cap al futur. I ens recordà, que sempre havia dit que hem d’aconseguir que la presència activa del Consolat de Mar es faci present, i notòria, a tots els Consells d’Administració, a les Cambres de Comerç, a les Universitats, al món de la cultura, a l’àmbit sindical, a les escoles i instituts… i a tots els menjadors i cuines de casa nostra.

«És un fet que el Consolat de Mar és més conegut a fora que a casa nostra, si ens referim als àmbits acadèmics. Especialment aquells àmbits dedicats al món del dret marítim internacional, els quals veneren i reverencien el Consolat de Mar perquè es consideren (i així ho manifesten de manera explícita) els seus deutors, a qui li deuen tot el que intel·lectualment són, atès que les arrels de tot el seu coneixement, de passat i de present, s’enfonsen inexorablement fins al Consolat de Mar medieval. »

       És per això que, va seguir explicant, «vam establir com a prioritats: (i) definir la columna vertebral o pal de paller del Consolat de Mar en l’àmbit dels ADR (per ser-ne, precisament, els pioners reconeguts universalment); (ii) reforçar, consegüentment, les àrees d’activitat de l’arbitratge i la mediació en seu del Consolat de Mar, en col·laboració amb la Generalitat, Cambres de Comerç i Col·legis d’Advocats; (iii) celebrar una gran efemèride (3/4 de Mil·lenni) que ens donés ressò nacional i internacional (que va ser reconeguda, per la Generalitat, com a commemoració oficial de govern); i (iv) obrir projectes de futur que permetessin fer un gran salt endavant a la institució i recuperar -fins allà on sigui possible- el prestigi de l’edat mitjana o, si més no, deixar-la a la via adequada per a que les generacions futures ho puguin realment aconseguir».

«El Consolat de Mar de Barcelona actua a través del Consell de Vint, tal i com recull la seva ordenança, i està integrat pel president/a de la Cambra i per vint cònsols. Tots ells nomenats pel Ple de la Cambra: cinc d’ells a proposta del propi Plenari; cinc més designats directament per la Llotja de Cereals; cinc provinents necessàriament del món del comerç i de la indústria; i els cinc restants provinents del món del dret i la justícia. El consell està presidit pel president/a de la Cambra de Comerç de Barcelona o, per delegació seva, pel/per la cònsol major, escollit d’entre els i les membres del Consell de Vint i designat pel president/a de la Cambra. »

        Menció a banda, subratllà el cònsol major, mereix el Llibre del Consolat de Mar. «Cal distingir bé entre la institució i la seva obra. Més enllà del que ja ha quedat palès (i d’altres fites aconseguides per la institució que no tenim temps d’aprofundir) el cert és que el Llibre del Consolat de Mar és, indiscutiblement, la seva gran obra magna. El text recopilatori dels “usos i costums”. El que, de manera activa i progressiva, va anar acumulant durant segles “el bo i millor” de cada casa (o per dir-ho de manera adient, “de cada port”). Personalment, ens va dir que pensa que és precisament aquesta voluntat i capacitat dels nostres avantpassats d’obrir els seus ulls a totes les experiències foranies, per anar modificant o ampliant els “usos i costums” propis, la que va permetre una vigència de segles al Llibre del Consolat de Mar. En altres paraules, és fàcil d’imaginar que tothom s’hi podia sentir reconegut i representat, tan bon punt allò que era aparentment “millor” quedava afegit, d’una o altra manera, als “usos i costums” vigents. »

       Explica -així mateix- que era un llibre extremadament avançat socialment i -per exemple- molt respectuós amb els drets dels mariners: tot mariner -encara que estigués mallat- havia de cobrar el seu sou íntegrament. «Si es posava malalt durant la travessia, el “senyor de la nau” (o capità del vaixell) l’havia de deixar (si així li ho demanaven els “prohoms de la nau” o comerciants que hi viatjaven per anar a vendre els seves mercaderies) al port més proper amb mig sou, perquè l’altre mig aniria al seu substitut i els al·ludits prohoms es feien càrrec de l’altra meitat. Si -d’altra banda- el mariner traspassava durant el viatge (tant si era el primer dia, com l’últim) la seva vídua tenia el dret a percebre íntegrament el sou pactat per tot el viatge.
L’esposa del “senyor de la nau” tenia dret preferent de crèdit sobre qualsevol d’altre (creditors, mariners, bancs, etc.) en el cas d’haver de recuperar la dot matrimonial. En altres paraules, gaudia del dret a ser la primera en cobrar.
Als advocats, d’altra banda, els hi estava prohibit -en seu judicial- ser “escarnidors, baralladors o amenaçadors” sota amenaça de ser expulsats del judici i castigats d’acord amb la llei, atès que el propi Llibre del Consolat de Mar establia literalment -des del segle XIII- que “en judici tothom ha d’estar assegurat i el seu dret ha de ser atès i no amenaçat, ni escarnit, ni ser objecte de befa, ja que per tals coses algú perd el seu dret i es desconcerta i per por no demana allò a que té dret, la qual cosa és contra Déu i contra els homes”.
És per això, i per moltes altres coses, que la petjada del Consolat de Mar és indeleble i el Llibre del Consolat de Mar ha estat considerat el text jurídic més important en aquesta matèria.
I malgrat que els esdeveniments del 1714, el procés de codificació endegat per Napoleó al segle XIX i l’aparició del Código de comercio español (d’inspiració napoleònica) al 1829 van afectar -seriosament- la vigència i aplicabilitat de les normes del Llibre del Consolat de Mar (i l’existència i viabilitat de la pròpia institució), el cert és que, en ple segle XX (concretament al 1908) encara hi ha referències d’alguna sentència als Estats Units que desestima pretensions per no respectar els usos i costums del Llibre del Consolat de Mar de Barcelona. Una prova més de la gran importància internacional d’aquesta joia intemporal i transcendental que ens representa. »

       En qualsevol cas, tal com li agrada recordar el cònsol i acostuma a dir Ramón Tremosa, «el Consolat de Mar és l’aportació més important de Catalunya a la història universal».

I arriba el principal, un turbot al forn amb suc del seu rostit.

«El Consolat del Mar és -no hi ha dubte- l’exponent històric més clar de la unitat dels Països Catalans. Això no ho pot discutir ningú. És una institució de tots els territoris de parla catalana, que eren units per un objectiu comú: el comerç i el seu desenvolupament legal. »

       Tal com ja he fet palès anteriorment, enguany, afegí, celebrem els 750 anys. El passat 24 d’octubre de 2022 Tortosa va acollir l’acte inaugural de l’any commemoratiu d’aquests ¾ de Mil·lenni.

«Hem de tornar a col·locar -insistí- el Consolat de Mar dins l’imaginari col·lectiu actual del conjunt de la societat catalana, balear i valenciana, com a institució viva, carregada d’història, de present i de futur compartits; així com promoure les relacions entre els diferents territoris de llengua catalana i les relacions internacionals arreu d’Europa i del món, basades en la cooperació i la diplomàcia cultural i comercial per tal de difondre i explicar el rol actual del Consolat de Mar.
Tal com em va fer notar una reconegudíssima àrbitre internacional en una visita molt recent, a nosaltres -els catalans- no ens cal inventar cap història. La tenim i és nostra. Només cal que la fem surar. Catalunya i Barcelona poden competir -li deia al cònsol- d’igual a igual amb els grans centres de hearing d’arbitratge internacional (com Singapur i Londres). Teniu -li comentava- una posició estratègica envejable, bones connexions internacionals, bon clima, bons hotels i excel·lents espais per a celebrar mediacions i arbitratges. Tanmateix vosaltres teniu -va afegir- quelcom que ningú més té al món: el Consolat de Mar. Una institució sense parangó al món, a qui ningú li pot discutir l’autoritas que la història acumulada li atorga i que tothom la hi reconeix. »

       Hi la moltes idees i projectes en curs per a celebrar els ¾ de Mil·lenni i ajudar a fer surar -tal com toca- el Consolat de Mar. Entre d’altres iniciatives ens detallà les següents:

• Celebrarem un Congrés Internacional de Mediació i ADR, amb la presència de reconeguts mediadors i àrbitres nacionals i internacionals. Volem que Barcelona i el Consolat de Mar siguin la seu d’una trobada referencial a escala internacional. Volem debatre decididament els nous reptes dels ADR i treure’n conclusions importants per al futur.

• Hi haurà, també, una Exposició historiogràfica i bibliogràfica, de caràcter divulgatiu, al Museu Marítim de Barcelona, amb una part immersiva. Volem també que sigui parcialment itinerant (si els recursos ens arriben).

• Presentarem, així mateix, un projecte gastronòmic que posarà en evidència -a través de la intervenció de 3 reconeguts xefs (una del País Valencià, un del Principat i l’altre de Mallorca( la influència del Consolat de Mar en la gastronomia (tant des del punt de vista importador com de l’exportador, de coneixements i d’experiències).

• Farem un documentari, dirigit pel director Lluís Danés, per tal de posar en evidència la transcendència del Consolat de Mar i de la seva obra.

• També ens introduirem a les escoles i instituts per a facilitar material pedagògic relacionat amb la història del Consolat de Mar i -entre aquest material- tenim el projecte d’incorporar-hi un videojoc per tal que el jovent pugui jugar, i aprendre, amb la representació d’institucions i personatges nostrats com el propi Consolat de Mar, l’Abat Oliba, Roger de Llúria, Roger de Flor, els almogàvers i tants d’altres.

       Pel que fa al futur, prosseguí, el Consolat de Mar ha obert tres vies fonamentals que poden tenir -a parer seu- una gran transcendència per a la institució, però -sobretot- per a Catalunya i per a Barcelona. «Són tres projectes que han sorgit en moments diferents i per causes també diverses. Totes tres, però, es fonamenten en el reconeixement de l’autoritas indiscutible del Consolat de Mar i, també, en la neutralitat que la institució pot oferir i que les institucions (públiques o privades) internacionals li demanen. »

Sense cap ordre de prioritat, el projectes afegí, es resumeixen en:

• La creació d’una càtedra -o màster- interuniversitari del Consolat de Mar i vocació internacional (amb la participació, si més no, de les universitats, públiques i privades, pertanyents a la Xarxa Vives);

• La formació del Centre Coordinador del Tribunals d’Arbitratge i Centres de Mediació de la Mediterrània (amb l’estreta col·laboració de l’Associació de Cambres de Comerç de la Mediterrània, que agrupa més de 400 Cambres de Comerç de la regió); i

• La participació en el projecte de digitalització del trànsit mercantil internacional i la facilitació del trust imprescindible per tal que les solucions tecnològiques arribin a ser aplicables de manera efectiva i eficient.

       En aquest tercer punt ja hi hauria empreses i fons d’inversió interessats, tot i que ens assegurà que no és gens fàcil el camí a recórrer.

«Tots els projectes esmentats són -evidentment- ambiciosos i, tal com es pot suposar, requereixen ineludiblement de recursos i de voluntats polítiques. Tots tres, són els alçaprems que considera imprescindibles per a situar el Consolat de Mar del futur en el lloc preeminent que la història i la seva autoritas li permet i legitima. »

       Quant als riscs de no reeixir, sempre ha dit que -més enllà del propi finançament (que és -òbviament- peça clau de la qüestió), en el nostre país sempre hi ha tres elements que posen (o poden posar) en perill qualsevol projecte. I que són, dissortadament, endèmics.

«Un, és la manca d’ambició o l’existència de pusil·lanimitat. Hi ha gent que té por dels grans reptes; dels llistons massa alts; tot els hi sembla massa i els hi fa pànic fracassar. Això els tenalla i paralitza. I juguen el rol d’impedir qualsevol somni, per possible que aquest sigui. El Consolat de Mar necessita -indiscutiblement- gent tan responsable com agosarada i valenta; que no tingui, en definitiva, cap mena de por d’afrontar el repte de lluitar per a recuperar el pes específic que la institució va senyorejar pel món. I això no encaixa amb la gent pusil·lànime.
L’altre, són les mesquineses i limitacions subjectives que -massa sovint- veiem arreu i que perjudiquen obertament els projectes importants (enveges personals, “si jo no ho puc, tu tampoc no ho faràs”, protagonismes mal entesos, actituds absurdes mancades de tota generositat, pals a la roda, paranys, gent que no rema mai en la direcció dels altres, oposició sistemàtica sense argumentació ni alternativa, incapacitat de generar equips empàtics que lluitin pel mateix objectiu…).
Finalment, el que coneixem com a política gallinàcia (de curta volada) que tothom entén, i que pot ser característica del poder polític però també de les polítiques exercides en institucions públiques i/o privades.
La clau de volta, per al Consolat de Mar (i per a qualsevol institució que tingui un projecte de tanta notorietat com els abans referenciats), és que mai cap d’aquests tres elements pugui incidir de manera decisiva en el decurs de la presa de decisions i de la pròpia execució del projecte. »

       Si això és així, els fonaments de l’èxit estaran ben plantats i -personalment- entén que si la institució aconsegueix que cap dels elements citats tinguin transcendència, la problemàtica econòmica trobarà sempre solucions adequades.

De postres, taronja amb crema de moscatell i sorra d’ametlla.

La xerrada portà molta participació.

-Com és l’actual  relació hi ha entre el Port de Barcelona i el Consolat de Mar?  
«Ens parla de Damià Calvet substituït per Lluís Salvador a la Presidència del Port de Barcelona, amb els qual s’ha mantingut una bona relació. »

-Per què l’Ajuntament de Barcelona el 10-XI- 2008 inaugurà el primer Consolat de Mar de Barcelona a Shangai (Xina)?   
«L’objectiu seria reprendre el model dels consolats de l’edat mitjana per formar una xarxa internacional a diferents ciutats del món. » 

-Com incidí el decret de Nova Planta al CM?  
«Amb els decrets de Nova Planta (1707-16), foren suprimits tots els Consolats de Mar dels Països Catalans, excepte els de Mallorca i Barcelona. Possiblement, l’evidència i notorietat de l’expansió internacional produïda, feia del tot impossible eliminar-los de soca-rel. Tanmateix, els hi van arrabassar el patrimoni -entre ell la Casa Llotja- i els van “matar civilment” (tal com ara s’acostuma a dir).
L’edifici va quedar reconvertit en caserna militar (com habitualment en aquells moments) i no va ser fins l’època de les Juntes de Comerç, en ple segle XIX que gent com Antoni de Capmany (i altres prohoms) van organitzar una mena de “crowdfunding” entre els empresaris catalans, per tal de recuperar de l’Estat borbònic la titularitat de la Casa Llotja.
I en allà es va organitzar una mena d’universitat clandestina, on s’ensenyaven els estudis tècnics i els arts i oficis, atès que a Barcelona se li havia prohibit gaudir d’universitat i aquesta havia passat a Cervera. »

-Com s’actuava?        
«A cada consolat exercien competències dos cònsols i un jutge d’apel·lació. »

«Finalment, us voldria demanar encaridament que ens donéssiu un cop de mà. Aquest projecte requereix de l’esforç i de la col·laboració de tots plegats. De la gent i de les institucions en general. Tenim una història que ha romàs oculta per a la majoria de nosaltres i que el país necessita recuperar per enorgullir-se de 750 anys d’història i de les fites que Catalunya va assolir durant segles i també -molt especialment- per a propulsar-nos cap al futur. Necessitem que aquest coneixement s’estengui com a taca d’oli i que ens ajudeu a que el reconeixement, i veneració, que molts acadèmics internacionals tenen per a la nostra institució s’encomani, a casa nostra, en tots els àmbits socials, institucionals, culturals, empresarials i acadèmics. També necessitem la cooperació -intel·lectual, professional i econòmica- de tothom qui pugui (amics, empreses, institucions etc.). Tothom pot aportar-hi un gra de sorra. I si ho feu, si ajudeu a convèncer als qui us envolten de la magnitud i importància del projecte, el vostre gra de sorra serà, indubtablement, immens. »

       I acabà la seva interesantíssima exposició, agraint la ocasió de poder explicar una institució tant rellevant i que els catalans hem tingut tant oblidada i ens va convidar a visitar la Casa Llotja.

       Una vetllada en la qual tots hem après una mica. I el Barça masculí en va endossar 5 al Celta en el seu partit de lliga. Tanmateix, per no ser menys,  el Barça femení va guanyar la semifinal de la Supercopa d’Espanya al Madrid, per 3-1, després d’haver de jugar més d’una hora, pròrroga inclosa amb una jugadora menys… ni així han pogut amb elles… tot un esperit guanyador que hem d’encomanar als gestors del país per ajudar en l’empeny majúscul del nostre convidat. Ha fet el primer pas d’una gran rellevància, sacsejar la institució i donar a conèixer aquesta història que ens omple d’orgull i que hem i cal difondre. Ara a tots ens toca posar el nostre gra de sorra que aconsegueixi consolidar la tant gran i noble iniciativa. Enhorabona cònsol major!!! Endavant les atxes!!! Em queda una pregunta a l’aire, no podria ser fructífer el contacte amb els actuals gestors de la Nova Lliga Hanseàtica, de la que parla el digital BBC News Mundo? S’hi explica, com la llavors cancellera alemanya, Angela Merkel, en la inauguració del Hansemuseum va descriure la Xarxa Hansa com un model a seguir per a la UE. Sumant-hi els Consolats de Mar, no només podria ser un model per a la UE, també amb la globalització per a tot el món actual del comerç, incloent-hi així Londres.

       Com a record lliurem al convidat una litografia del pintor barceloní que vivia  a l’Empordà des que va acabar la seva estada de jove a París, als anys 70 i escaig, en Ramon Pujol Boira (Pujolboira). És pintor de llum i color. De l’abstracció de jove va passar a la figuració.
       La seva obra gira a l’entorn del mon surrealista i lligada a la cultura catalana. En tot cas des de l’Empordà tenyia la seva obra d’una llum sota una extensa gama de gradacions cromàtiques. Pujolboira també ha practicat el dibuix, el gravat, la litografia, la ceràmica, l’obra pública i l’escultura.

       Per acomiadar una vetllada tan reeixida, com acostumem ens férem la foto de grup, alguns gironins ja havien hagut de marxar, aquest cop pel fred exterior al vestíbul interior de l’hotel on ens vàrem acomiadar.

Podeu veure la seva biografia aquí.