Tertúlia amb l’Hble. Sr. Josep Rull, advocat, polític i exconseller de la Generalitat de Catalunya, dijous 15 de setembre de 2022

Hi havia ganes… 

Després d’un llarg estiu, amb una calorada sostinguda i, pràcticament, arreu del país, alguns episodis de pluja i alguna granissada colossal, com a la Bisbal, apuntaven a un esperat canvi de temps. 

Tanmateix però, entre els gironins del grup, qui més qui menys ja havia començat a reprendre l’activitat post-vacacional, i ben aviat una gran majoria es varen apuntar al sopar tertúlia anunciat. 

No n’hi havia per menys. 

Iniciaríem la temporada, ni més ni menys que amb un dels darrers presos polítics més rellevants, que havia estat empresonat tres anys, quatre mesos i un dia.  Després de l’agradable i interessant vetllada, us puc assegurar que en tot moment el seu discurs no va deixar entreveure cap mena de rancúnia. I, es clar, molt menys d’odi, vers ningú, ni amb els carcellers ni amb els jutges que, la gran majoria creiem, tant injustament els varen empresonar.

“Sou puntuals” ens deia el conseller tant bon punt ens asseiem a taula. Sumàvem 25 comensals, i tots ja estàvem, a l’hora convinguda, al saló privat de l’hotel Alimara. Enguany no hi cabíem a l’habitual. La major assistència ens ho impedia. Més espai i amb vistes al jardí. 

Després d’una breu introducció, com de costum es dona pas a la presentació més personal. Aquest cop hi participaren fins a tres bones amistats del convidat, com ho són l’Albert, en Francesc X. i en Pere. Els tres coincidiren, amb diferents exemples i vivències, en subratllar la seva qualitat humana, amb un tracte especialment respectuós i amable, que sap escoltar molt i s’expressa amb una gran claredat i interès. Resumint ens va quedar clar que el convidat te una gran bonhomia, valentia i solidesa intel·lectual i emocional. Sens dubte estem amb una gran i molt bona persona. Què millor, curs i ras, se’n podria dir d’ell? 

I vàrem donar pas al convidat, que després de l’agraïment per la invitació i les paraules dels amics, postil·là:  

“M’impressiona haver de parlar amb aquest grup de gironins, particularment perquè a les terres gironines, com també en algun altre lloc del país, teniu una autoestima desbocada. I sense autoestima no s’aconsegueix res… D’altres territoris, han estat amarats de greuge i, es nota molt quan hom transita el país. Entre altres raons, probablement tot plegat deriva d’una societat civil, la gironina, que és molt solvent, molt activa. Un fet que probablement us ha conjurat per reforçar la vostre autoestima”.

I ens explicà, que a l’Albert el va conèixer en motiu del programa a 8TV, amb la proposta de fer unes entrevistes al companys de presó. Companys amb condemnes per delictes greus. “Va ser un terrabastall emocional, haver de tornar a la presó i tornar a parlar amb aquells presos que tant hi havia xerrat”. I ens va explicar alguns casos esfereïdors. Però a la fi, el més colpidor va ser escoltar la sentència: “darrera d’aquelles persones, hi ha una gran humanitat. Fins i tot, en general hi ha molta més humanitat dins la presó que, sovint, fora”. I és que ens explicà detalls sorprenents. “Ah i a la presó el primer que es perd, són els prejudicis!”.

Certament les aparences enganyen. Alguns d’aquells homes tant fornits i d’aparences tant brutals i fins aparentment agressives, incorporen al darrera persones prou properes, però que han viscut unes circumstancies extremes, que els han abocat als delictes comesos. I ens assegurà, que tot i això, dins la presó “mai es parla dels delictes de ningú”. 

Tot explicant la necessitat i els beneficis de l’autoestima com a país, i reconeixent que ara el batec és baix, feia memòria que, no fa gaire, ens reconeixíem tots a una i ens agradàvem. 

L’autoestima l’havíem tingut independentistes i no independentistes i col·lectivament ens donava seguretat i solidesa. 

“No endebades”, prosseguí, “els anys anteriors havíem estat construint veritables estructures d’estat”. 

“De fet, l’estat ni se’n havien adonat i va ser amb l’aplicació del 155 quan varen veure per exemple, per citar-ne algunes de prou potents, que havíem legislat sobre els residus, amb un cànon que ens permetia fortes inversions en els mateixos, com també amb l’ACA amb l’aigua o amb l’Incasol. 

Mireu sinó com ara, el PSOE amb Podem han començat a limitar-nos les capacitats de legislar en l’àmbit dels residus, fent la seva llei estatal. I estic segur que seguiran amb l’aigua i finalment amb l’Incasol. 

Unes estructures que probablement eren massa complexes i podríem pensar que ni entenien quan les vàrem iniciar. Un altre cas, és el de les lleis de l’acció climàtica, que vàrem legislar abans que cap país del nostre entorn, ni França, ni Portugal, ni… com tampoc a la resta de l’estat espanyol. 

I tot plegat com a resposta d’un batec compartit. Amb les responsabilitats de govern que vaig tenir l’honor d’exercir, recordo que comprenia que les competències disponibles no eren les d’un govern autònom, de fet la majoria es feien amb visió d’estat. I sovint sempre anàvem a una. 

L’1-O vàrem arribar més lluny que mai. Quin va ser el problema doncs? 

No en sabíem prou. 

Ara sabem què hi ha darrere el mur. 

Es deia que l’estat no s’atreviria… i si, i tant que es va atrevir. Espanya és capaç de tot…per garantir la integritat territorial.

Es deia que Europa no permetria segons què… I una part d’Europa s’ha mostrat indiferent. Ara, un altre part d’Europa, la de la justícia, ens ha ofert un recorregut que no imaginàvem (la justícia alemanya, la justícia belga, la justícia escocesa, la justícia sarda i la justícia de Nacions Unides o de la Cort de Luxemburg i, confiem que també, la de Cort d’Estrasburg)”.

Els aprenentatges ens resumí, són que, units aconseguim les mes grans fites, i també que, l’estat espanyol és molt feble. Els dèbils imposen (prohibicions, codi penal, presó, exili … ), els forts pacten (referèndums a Escòcia o al Quebec). Ens feia fixar en que l’estat per fer front a unes idees ben legítimes està desmantellant part de l’estat de dret. 

I postil·la: “el més rellevant de tots: la gent no falla mai”. 

I ens hi afegí una anècdota. 

“Al 9-N (2013) hi vàrem arribar barallats (recordem Pedralbes). El president Mas va ser valent. En aquella conjuntura els actors vàrem poder pactar la possible resposta a la premsa, sobre els votants que esperàvem, entre 800 i 900 mil. De sobte l’alcalde de Girona, llavors també president de l’AMI, declarà que 2,5 milions. Tothom se’n feia creus. 

I el president Puigdemont, la va encertar. 

Quan a aquest poble li dones els mecanismes democràtics, no falla i ell ja ho havia entès. 

Ara però, en aquest moment de batec tant feble, tinc clar el que ens cal. 

Ens cal recosir! 

Mai hem de parlar malament de cap company de viatge. A banda que comparteixis molt, poc o gens, ni que sigui en part, algunes de les declaracions o fins dels programes. O fins i tot que vegis clarament un canvi total de plantejament de l’adversari que no t’expliques, ni per assolir una suposada hegemonia…”. 

Després d’algunes confidencialitats polítiques va afegir algunes reflexions més. Per exemple, que no només no s’estava complint el pacte per la investidura, sinó que s’estaven desmantellant els avenços aconseguits. L’autogovern no avança sinó retrocedeix, amb les actuacions o immobilisme d’aquest govern. Penseu en avenços amb els mossos o amb els bombers o… també amb els residus abans esmentats. I les lleis estatals que enguany estan envaint-ho tot… I ens recordà el que diu, amb gran honestedat al respecte, en Jordi Turull: no demanar res nou que no sigui estrictament el pacte acordat. 

I ens recordà els tres punts on el partit és unànime, també ara mateix: Primer, la Taula de diàleg, que ben gestionada ens permetrà guanyar legitimitat, però per demanar l’autodeterminació i l’ amnistia. Segon, una mínima coordinació al Congrés (23 diputats és una xifra rellevant), bàsicament per mantenir l’autogovern aconseguit i que s’executin els pressupostos, per exemple. El tercer, uns mecanismes de governança compartida, el que se’n diu estat major, per ajudar a decidir en cada moment l’acompliment del full de ruta compartit.
I tot retrocedint en el temps, ens recordà allò que ens deia en Jordi Turull: el pacte ho és, però per fer segons què. 

L’acord d’investidura, ens recordà, el vàrem fer per desplegar una agenda nacionalitzadora, modernitzadora i social amb l’objectiu d’avançar vers un horitzó que ens permeti caminar vers la culminació de la independència. Puntualitzà que és el que en diem, l’embat democràtic o confrontació intel·ligent.  

De fet, ens recordà, un missatge del president Puigdemont quan els consellers, tot just nomenats, el varen anar a visitar a Waterloo: “Sou consellers de la Generalitat de Catalunya, enguany una autonomia de l’estat espanyol. Ara bé, us demano que en tot el que aneu a fer, ho penseu i concreteu en lleis amb mentalitat d’estat, com si no tinguéssiu restriccions ni limitacions”. Recordem que en autopistes no teníem competències, doncs la vinyeta… aquest és el sentit d’aquelles paraules… De fet ens estava dient que si amb les limitacions d’una autonomia ja havíem aconseguit les grans fites existents avui dia, tothom veurà què no podem aconseguir, quan esdevinguem un estat lliure i independent. 

Diverses intervencions entonen la tertúlia i fa que s’escoltin algunes afirmacions prou contundents: “Eixamplar la base no és desplaçar la base vers espais sense cap compromís nacional, que és el que alguns discursos que escoltem ens suggereixen”. 

El conseller Rull amb contundència explicà que la gestió dels membres de Junts és notòria i exemplar. “Els departaments amb gent de Junts s’estan gestionant amb la màxima eficàcia i la màxima intencionalitat d’agenda modernitzadora i de benestar de la gent.  La vicepresidència per exemple, està posant el país al segle XXI amb una agenda digital del màxim nivell. També el conseller Giró, amb uns pressupostos amb una visió alineada amb aquella agenda… una gestió impecable i reconeguda globalment. Fins ha resolt el conflicte a Ensenyament afegint uns diners que ho han permès. O el departament de Drets Socials amb les seves polítiques d’habitatge tant reconegudes. També l’acció del departament d’Exterior amb més presència internacional i noves seus com mai abans. O mirem la solidesa del departament d’Universitats amb una gestió impecable i una activitat en l’àmbit de la recerca que és encomiable, fins millorant la estructura creada pel conseller Mas-Colell. O el departament de Sanitat amb un conseller que surt com el conseller més conegut i valorat pels ciutadans.”

Amb un debat prou encès amb detalls i greuges diversos amb diferents intervencions, el conseller es referí al discurs de Xavier Antich en motiu de la Diada Nacional. “Em va interpel·là”. Crec que és justament això. 

Finalment tot reconeixent que hi ha hagut ferides, greuges i disputes, ens dona la seva recepta que a la fi ens recomana a tots: Generositat, sentit de transcendència, i lleialtat d’on venim i sobretot d’on volem anar.

I va concloure la tertúlia tot dient-nos: “Que no ens llevin el somriure”.

I després d’agrair la seva presència i coratge, li vàrem lliurar, com a record en nom de tots, una litografia de l’artista d’un surrealisme personal molt imaginatiu, José Maria Porta Missé. Un artista autodidacta i independent, amb una obra vital, variada i optimista, summament acolorida, que ofereix a l’espectador força i positivitat.  A l’escala de l’hotel també ens férem la foto de grup. 

Podeu consultar la seva biografia aquí.

Etiquetes:

Leave Comment

  • *required fields