Tertúlia amb el Dr. Borja de Riquer, historiador i catedràtic d’història contemporània a la UAB, dimarts 6 de març de 2018

Aquest vespre tenim un nou convidat de luxe, es tracta del Dr. Borja de Riquer, eminent historiador i catedràtic d’història contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona. Arriba tant puntual que encara no han arribat la majoria de gironins, així que mentre fem quòrum amb els que han confirmat la seva assistència, entrem al saló privat i ocupem alguns dels seients reservats per a la ocasió. Poc després de l’hora d’inici acordada i amb ja pràcticament tots els assistents a lloc, l’Enric comença explicant com va contactar amb el Dr. Riquer, a qui en primer lloc agraeix la seva presència i acceptació de la invitació. “Resulta que em varen convidar a assistir a una de les tertúlies que, també mensualment, organitzen el “Club Tomás de Mercado de Barcelona”, un club amb una antiguitat que no arriba a la d’aquest grup de gironins però si se li acosta força. Cal reconèixer però, que aquest club ens avança en la incorporació de convidats, que nosaltres només fem des de meitats de l’any 2011. Aquella nit havien convidat al Dr. Riquer, i malgrat ja es trobava a la llista dels nostres candidats, la seva dissertació sobre Cambó, em va fascinar tant que vaig creure que no ens podíem demorar més. Així que tant bon punt va cloure la tertúlia, m’hi vaig apropar i abusant de la seva generositat li vaig parlar del nostre grup i de l’interès que tenia en convidar-lo. Va assentir al moment, tot i que em va demanar deixar passar uns mesos atès que enguany estava acabant una de les publicacions que li estaven donant molta feina i tot seguit, a finals d’any, havia de participar al primer congrés internacional a Barcelona d’història de la corrupció política a l’Espanya contemporània. I afegí que, si ens semblava bé, ens podria parlar d’aquesta temàtica amb les dades ben actualitzades. Tanmateix qui més qui menys coneix algun dels trets i treballs del convidat. La biografia adjunta ens permet refrescar-ne la memòria. Veiem, per exemple, en un breu detall, la gran quantitat de llibres publicats, entre els que n’hauria de destacar el darrer, “Cambó en Argentina. Negocios y corrupción política“, no només per la referència que abans us feia en relació a l’altre tertúlia, o per la riquesa i varietat argumental i de fets i vivències explicades, sinó també pel gran reconeixement públic que n’ha rebut”. I després d’algunes altres referències i un cop reiterat l’agraïment se li cedí la paraula al Dr. que es mostrà content i, demanant un tracte més proper, inicià les seves reflexions.  

D’aperitiu ens acaben de servir un bombó de formatge de cabra, sobrassada i festucs, un botó de truita de patata amb alioli suau, una mini-russa d’anguila fumada i unes croquetes de rostit ibèric. El celler en aquesta ocasió el formaven un vi blanc de Garriguella, de la bodega JOC, de Jordi Oliver Conti, De Cap a Peus, per tant D.O. Empordà, amb les varietats de garnatxa blanca i macabeu. Un vi íntegre, autòcton i autèntic. Molt expressiu i de forts aromes. És untuós, persistent i arrodonit. També un vi negre Ca n’Estruc D.O. Conca de Barberà.

«Aquest congrés va quallar per dues circumstàncies. D’una banda pel fet que alguns historiadors, ja feia mesos que, i pel nostre compte, estàvem treballant en qüestions relacionades amb la història de la corrupció a Espanya, particularment dels segles XIX i XX. I per l’altre banda, la actualitat política del tema a l’estat espanyol.»

-Però, per centrar el tema, quin seria l’interès i les característiques d’aquest congrés?
«El més remarcable d’entrada, seria explicar que es tracta d’un congrés interdisciplinari. Historiadors, economistes, sociòlegs, gent de ciència política, analistes, filòsofs, … amb la intenció de plantejar un cert estat de la qüestió. Volíem veure les coincidències, els aspectes més rellevants, els més polèmics,…fins i tot els que caldrien d’un major aprofundiment. En definitiva es volia estudiar les raons per arribar on som i saber si és un cas extrem o no, i quines possibilitats de millora o resolució es poden plantejar.»   

-Què és la corrupció política?
«Doncs tota la corrupció que està vinculada al poder o a la administració pública que l’ostenta. Això significa que els beneficiaris són interessos privats en prejudici dels interessos públics i per tant de la majoria de ciutadans.»

Dr. Riquer

-Com es pot analitzar?
«Dons estudiant les administracions públiques. També el poder executiu i els polítics electes. Sovint entre tots ells, amb la connivència d’alguns funcionaris, plegats són els que es converteixen en agents d’aquesta corrupció. Però n’hi ha més: els grups d’interessos, que de fet són els corruptors. Hi ha petits o mitjans empresaris, holdings o particulars que entren en tracte amb les administracions per traure’n algun profit.»  

-Hi ha cap altre línia d’anàlisi?  
«Dons si, el que en podríem dir el dret penal i l’administració de la justícia. És a dir, veure fins a quin punt es contemplen en el dret penal les formes de corrupció. Fins a quin punt la justícia és eficaç a l’hora de penalitzar la corrupció.»

-I les actituds socials enfront de la corrupció?
«És l’altre gran tema. Hi ha una cultura de tolerància. Fins i tot alguns cops es veu el corrupte com una mena d’heroi. És un espavilat, es diu… Hi ha corrupcions grans i petites corrupteles, però es condemnen per igual?»  

-I les mesures de prevenció i de control per part de les administracions?
«Efectivament són molt rellevants. Cal saber fins a quin punt funcionen i fins i tot si existeixen.»

-Es controla la gestió dels polítics i la dels funcionaris?
«I encara més, se’ls exigeix els comptes que haurien de donar? Hi ha autèntica transparència? Es a dir, funcionen els canals i els circuits establerts que haurien d’impedir la corrupció? Però no s’acaba aquí, encara podem anar més enllà i preguntar-nos, és eficaç la denúncia pública? Fins a quin punt l’escàndol te una certa eficàcia? En aquest cas pensant amb la pròpia corrupció, la seva persecució o fins i tot quan als canvis en l’actitud de la ciutadania. Hi ha impunitat, en el sentit d’algunes lleis fetes per protegir alguns o per dificultar la seva persecució? O potser hi ha prou mitjans però, hi ha uns fiscals amb poca cura, alguns cops, i en determinats assumptes per perseguir-los? Problemes que, en aquest cas, serien legals i o formals.»  

-Un munt de qüestions, no?
«Justament és el que cal i dona sentit al congrés. La reflexió que fem els historiadors, és clara: des que hi ha interessos econòmics i poders polítics, hi ha temptació per fer corrupció. Ja ve d’abans de l’imperi romà. A Roma fins i tot es compraven les eleccions… la corrupció era enorme. Hi ha un llibre genial de Quint, germà del famós polític, filòsof, advocat i orador Marc Tul·li Ciceró, titulat “Breviario de campaña electoral” i traduït en castellà, que explica com comprar vots. Quint explica al seu germà quines argúcies emprar per guanyar-se el fervor dels votants en la campanya electoral per al consolat romà. I estem parlant del segle I abans de Crist!  Ara bé, de tot plegat podem concloure que el poder, en general, tendeix a dificultar les investigacions i la transparència. Tots els poders, no només els absoluts, també els democràtics. I pel que fa al vessant de la penalització, veiem que principalment aquesta recau en els funcionaris i empleats públics. Això es pot observar si s’agafa la història del codi penal. Són les primeres penalitzacions que es poden observar, i no cauen sobre els polítics, que acostumen a arribar molt posteriorment. A més, el codi penal sempre va molt endarrerit en relació als fets, quan aquests són nous. Així que els abusos abans no es converteixin en delictes passen dècades. Hi ha una sentència del Consejo de Estado de 1850 que diu literalment que no tots els abusos són delicte. Queda dons bastant clar… Per tant hi ha el problema de l’aclariment jurídic-penal sobre què és exactament un delicte. Pensem que enguany, hi ha molts delictes en l’àmbit de la globalització i de les tecnologies de la informació i internet, que són difícils de perseguir, ja que no hi ha la figura concreta a cap codi. Altrament tenim la qüestió dels mitjans, per tal que la justícia sigui eficaç i ràpida. Pensem en dos casos ben actuals: cas Palau, han estat més de deu anys en dictar sentència i assenyalar els anys de presó a cadascú dels principals implicats. Als EUA, el cas de Lheman Brothers, els responsables de la estafa varen trigar sis mesos en entrar a la presó. Conclusió: cal voluntat política i instruments per fer-ho.»

-Per què hi ha tanta corrupció en aquest país? Què ho afavoreix?
«Aquesta és una de les qüestions que els historiadors ens preguntem i intentem respondre. Centraré la reflexió en la escena espanyola i en bona part europea. Llatinoamèrica, és tot un altre cosa, que ara no tocaré.» 

Arriba l’entrant a taula. Pèsols del Maresme amb llamàntol, un complement espectacular i molt encertat que ens fa avinent la temporada primaverenca apropant-nos a la mar. Unes menges així tot parlant de corrupció, ens ben predisposen…

-Parlem dons d’Espanya…
«Els historiadors contemporanis acostumem a coincidir en la mateixa línia argumental que us exposaré. A la primera meitat del segle XIX, quan es produeix el que anomenem la revolució liberal, el constitucionalisme, la aparició de ciutadans amb llibertats i per tant la transformació del antic règim pel nou, hi ha una qüestió que cal tenir molt present sempre, la herència del passat. No hi ha una ruptura total. En el cas de l’antic règim la herència és la impunitat, els que manen estan acostumats a no rendir comptes a ningú. Durant les monarquies absolutes només es perseguia algú quant hi havia un veritable terrabastall polític derivat. Fins i tot hi havia certes pràctiques que avui consideraríem corruptes, ben institucionalitzades. És el cas de la compra i venda de càrrecs. Gairebé afectava a tots els càrrecs. Ah i fins i tot s’heretaven! Per tant la elit política estava acostumada a aquest tipus de funcionament tant corrupte. Canviar les regles de joc costava moltíssim. En aquest punt, a més, podem parlar dels “cesantes”. És a dir els funcionaris cessats, en funció de qui entrava al poder, com a conseqüència d’unes eleccions. I fins l’any 1918, no es prohibeix aquesta pràctica. Però és que, a més de la herència del passat, hi ha un altre aspecte rellevant, es tracta de la feblesa o precarietat de la nova administració única liberal. Per entendre-ho, cal recordar que la pèrdua de les colònies americanes provoca una fallida de l’estat, estem sobre l’any 1830, que n’és una de les causes d’aquesta precarietat de la nova administració. Cal pensar que el 40% dels ingressos de la hisenda pública espanyola venien d’Amèrica. En desaparèixer aquests ingressos per la emancipació, fallida total… I com no hi ha dos sense tres, un tercer factor a tenir present és la primera guerra carlina (1833-1840) encara vigent i, per tant, com els anti-liberals eren els revoltats, calia esmerçar molts esforços econòmics per tal de guanyar la guerra. Resultat un règim molt feble, precari amb pocs recursos, poca força i poca capacitat d’arrelament. Aquesta conjuntura, és la que els historiadors expliquem com una situació propicia, on la corrupció és un instrument que facilita un pacte entre els polítics i els grups d’interessos, com són els empresaris, banquers, industrials, comerciants,… vaja els adinerats. Cal consolidar el sistema, pagar deutes, l’exercit, una llista molt gran… i es disposa de pocs recursos i amb pocs coneixements per a millorar o ampliar la recaptació d’impostos. Així que la millor via per aconseguir el recolzament és a través de la corrupció. Aquests són uns pactes implícits amb els que a canvi del suport polític es faciliten negocis corruptes. Una forma de procedir que no és aliena a la resta de països d’Europa en el moment de la revolució, la única diferència és que aquí dura massa temps i la dimensió és molt superior, abasta a massa negocis. I tot plegat s’explica per tenir unes administracions, totes, des de la estatal a la municipal, molt afeblides. Aquest és un dels grans drames. Els corruptes han actuat de forma impune, ja que els polítics els necessitaven i aquesta situació va durar pràcticament tot el segle XIX.»

-Ara hi podríem afegir el tema del finançament dels partits, que enguany és la gran excusa per justificar-la…
«Aquest és el gran tema dels darrers quaranta anys. En el segle XIX no hi havia finançament als partits, el finançament anava directament a les persones. Sigui a la reina, sigui al diputat, sigui a l’alcalde, els partits quasi bé no existien. Llavors, la corrupció dels partits comença als anys trenta del segle XX. Cal recordar casos com l’estraperlo, un escàndol que esclata l’any 1935, resultat d’un ruleta tramposa que s’inventen dos estafadors, Straus i Perlo, que implica al Partit Radical de Lerroux, i que generalitza la paraula “estraperlo” com a sinònim d’estafa o enganyifa (es tractava d’un mercat negre a l’inici de la dictatura franquista, quan persones sovint properes del règim però no sempre, anomenades «estraperlistes» intentaven sobreviure o fer-se riques aprofitant l’escassetat de bens de primera necessitat). Es evident que llavors manaven més les persones que el partit, però el partit ja hi estava involucrat. La diferència principal rau en que llavors era minoritària. Enguany el finançament dels partits arriba al 80 i escaig o 90 % de la corrupció. Aquí i gairebé a tot arreu.»  

-…i segueix perquè no s’ha pogut o no s’ha volgut canviar.
«No s’ha volgut! Per manca de voluntat política.»

Per tal que pugui menjar, s’han estat fent les darreres preguntes, així com comentaris diversos, que sense esperar-se ha anat responent com ha pogut, fins que de nou es reprèn el fil de la darrera reflexió.

«A partir d’aquest aquest pacte implícit, en el segle XIX, hi ha un ventall enorme de pràctiques diverses, algunes llavors no eren corruptes, i que varen començar a institucionalitzar-se. Per exemple: tràfic d’influències a partir d’informació confidencial. Tolerància de pràctiques que són il·legals i que s’ignoren. Per exemple, el tràfic de negres. La trata! La trata està prohibida a Espanya des de l’any 1820, imposada pels britànics, que la vigilaven al llarg de l’oceà Atlàntic. La trata, no la esclavitud! (Trata és el tràfic de persones o d’esclaus, una activitat de transacció comercial amb éssers humans amb finalitat generalment lucrativa. Esclavitud és la condició que implica el control d’una o més persones contra la seva voluntat, obligades per la violència o d’altres formes de coacció. S’ha utilitzat com a força de treball o bé com a mercaderia). Per tant, tots el que entren a Cuba, fins l’any 1870, quan s’aboleix la esclavitud, ho fan de contraban. Entre els que hi actuen hi ha catalans, bascos i andalusos… Cal pensar, que des de 1820 fins el darrer any abans la prohibició de la esclavitud, varen entrar a Cuba de contraban uns 600 mil negres com a esclaus. La raó és que els capitans generals de Cuba de la època, cobraven 10 pesos cubans per cada esclau (llavors el peso cubà era equivalent a la lluirà esterlina). I, es clar, hi varen anar pràcticament tots els generals espanyols, on hi varen fer autèntiques fortunes. Alguns exemples, prou coneguts, com ara Leopoldo O’Donell Jorris, canari de naixement, el 1844 el general Narváez el va nomenar capità general de l’Havana (fins el 1848), quan cinc anys abans havia estat capità general d’Aragó; València i Múrcia, o Francisco Serrano Domínguez, gadità, mariscal amb Espartero, amant de la reina Isabel II (1846-1848), entre altres també va ser capità general de Cuba (1859-1862), o Joaquim Jovellar Soler —polític i militar mallorquí, capità general de Cuba i Filipines (1876-1879), ministre i president del Govern d’Espanya (1875)—, o Arsenio Martínez-Campos Antón —oficial segovià, capità general de Cuba (1876-1878, 1895-1896)) i president del consell de ministres (1879)—, … tots ells hi varen anar allà, clarament per aquesta raó.»  

-Però, qui pagava?
«Pagaven el traficant i el comprador. Així per exemple, l’Antonio López López —nascut a Cantàbria, empresari a les colònies espanyoles d’Amèrica, que havia tornat com un indià enriquit i instal·lat a Barcelona, que havia fundat diverses entitats i empreses (Banc Hispà-Colonial, Companyia Tabacs de Filipines, Ferrocarrils del Nord entre d’altres)—, era comprador, no traficant. Tenia el monopoli de transport de tropes. La seva empresa, la Companyia Transatlàntica Espanyola, amb seu a Barcelona, va arribar a transportar en total 400 mil soldats, 135 mil de 1868 a 1878. Tant aquest monopoli com el del servei de correus entre la Havana i les Antilles, els havia aconseguit a dit. Posteriorment, al segle XX passarà el mateix amb Joan March Ordinas, però amb el contraban de tabac. Joan March — mallorquí i conegut com el banquer de Franco en ser un dels principals financers de la revolta, era contrabandista, polític i financer, i creador el 1916 de la empresa Transmediterrània i el 1926 de la Banca March— tenia subornats a tots els guàrdia civils i carabiners d’Espanya, des dels números fins els generals i, es clar, el tabac de les seves fàbriques a Algèria i el Marroc, entrava com volia. Feia servir vaixells amb bandera anglesa de Gibraltar i entraven a Espanya molt fàcilment.»

-Hi havia més línies de corrupció?
«Dons si. Seria el cas del lligam directe entre el poder polític i determinades empreses. Penseu per exemple, que fins 1917 no era incompatible ser membre del consell d’administració d’una empresa privada i al mateix temps estar al consell de ministres, en un govern que precisament feia concessions públiques a la mateixa empresa. Recordem el cas del Sr. Antonio Cànovas del Castillo —polític andalús i historiador, que va ser ministre i president del govern espanyol diversos cops —, que formava part del consell d’administració de diverses companyies ferroviàries, les quals rebien concessions del govern que presidia ell mateix. O el de Pràxedes Mateo  Sagasta —enginyer de camins i polític de la Rioja, tres cops president del consell de ministres—, que era membre del consell d’administració d’empreses ferroviàries que també rebien concessions del govern que presidia. No era il·legal ni era delicte, podríem dir que era un abús. Un altre cas seria el de les concessions del serveis de proveïment de l’exercit. Un exèrcit nombrós, calien dons moltes armes, menjar, instruments, vestits, etc i totes les concessions es feien a dit. És el cas de la exclusiva de les botes dels soldats, que subministrava “Calzados Segarra” de Vall d’Uixò, Castelló. No hi havia concursos, i quan a meitats del segle XIX es fa la llei de concursos, llavors hi varen deixar una excepció pel cas d’emergència nacional…» 

De plat principal serveixen lluç al vapor amb espàrrecs i salsa verda.

-I a qui més afectava tota aquesta corrupció?
«Dons començant per la corona, amb Isabel II i la seva mare, Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies, una corrupta absoluta. També hi ha el cas del segon marit d’aquesta, que era vídua de Ferran VII. Es tracta d’Agustín Fernando Muñoz Sánchez, el qual, per exemple, rebé concessions ferroviàries a dit, molt escandaloses. Tant era així, que el 1851 uns quants senadors, el varen denunciar. El cap de govern, el comte de Sant Lluís Luis José Sartorius, va dissoldre el Senat i va perseguir els senadors denunciants tot prohibint a la premsa parlar-ne amb l’amenaça de segrestar els seus mitjans. I tot plegat era l’any 1851, en la època liberal…si, si liberal… Un altre cas, el marqués de Salamanca, que tenia fama de ser l’home més corrupte d’Espanya. Dons bé a aquest senyor li varen donar la concessió de la línia ferroviària Madrid-Aranjuez i, al cap de dos anys, la va vendre a l’estat pel doble del que n’havia pagat. Ara bé, en la revolució de 1854 a Madrid, en una mena de justícia popular, el poble va assaltar i cremar el palau del marqués. I tot plegat es produïa, per la manca de suficient legislació que ho sancionés i, perquè les autoritats protegien descaradament els seus. Així, des de l’any 1845, per processar un regidor o un alcalde, calia el permís del governador civil, fins i tot en el cas que ho hagués demanat un jutge. Sense el seu permís, no es processava a cap càrrec municipal. Tampoc a molt altres, es clar. Al “Consejo de Estado” hi ha arxivades unes 180 mil peticions de processament i, malgrat no s’han estudiat a fons, es calcula que no arriba al 10% les que varen reeixir. I això mateix, també passava amb els diputats i senadors. En el període de 1837 fins 1913 es varen presentar 1.297 peticions de suplicatoris per processar diputats. Se’n varen concedir únicament el 4%, el propi Congrés de Diputats en va denegar el 96% restant.»

-En aquells moments, però, com s’escollien els diputats del Congrés?
«En general per sufragi censatari, que restringia la base electoral. En la època del sexenni (1868-1873), era per sufragi universal, després torna a sufragi censatari (1876-1890) i a partir de 1891 torna a ser per sufragi universal. Això si, només els homes i majors de 25 anys. No va ser fins la fi de la Restauració (1874-1931), amb la Segona República,  que s’ampliaria fins el sufragi universal total incloent-hi les dones (era l’any 1933, ja amb la Segona República).»  

-I això es coneixia?
«Dons poc, alguns no ho coneixien i els que si, no ho deien. Això ens mostra quin tipus de liberalisme s’exercia.»

-La dificultat en processar la corrupció també es donava en d’altres països europeus?
«Efectivament, a Gran Bretanya per exemple, per processar a un diputat o lord anglès, deunidó les dificultats que hi havia, ara bé res comparable amb Espanya, molt més descarada i endarrerida. Les possibilitats i garanties allà eren molt més grans quant tenies proves suficients.»  

-A Espanya, només hi havia endarreriment?
«Bé el dret penal feia tard i, quan les normes existien, s’aplicaven poc o res. Per la seva banda, les normes de l’administració per establir controls a funcionaris o a polítics, encara funcionaven pitjor. Usualment eren lentes o poc eficaces. Per tant, com suggereix la pregunta, efectivament no només hi havia endarreriment… Només cal mirar la resta d’Europa, particularment al centre i al nord. A l’hora de donar comptes en acabar els mandats, per exemple, hi havia unes exigències als polítics, que es concretaven a l’entorn de la transparència en la gestió. Aquí també n’hi havia algunes, però arribaven tard i, el més rellevant és que s’aplicaven amb moltíssimes dificultats.»

-Podem explicar alguns dels casos més rellevants?
«N’hi ha del segle XIX i … s’arriba fins el franquisme, amb l’enriquiment de la pròpia família Franco.
»Comencem per exemple, amb el cas de les mines de mercuri d’Almaden (Ciudad Real). Aquestes són les mines amb les reserves més grans del mon en cinabri, d’on s’extreu el mercuri. S’explotaven ja en temps dels grecs i romans. L’any 1835, les mines de mercuri, que eren propietat de la corona, se les varen vendre a la família jueva dels Rothschild. La venda es va poder fer, gràcies al president del consell de ministres, José Maria Queipo de Llano, comte de Toreno, que fins feia poc havia estat ministre d’hisenda i, per tant, coneixedor de l’estat de les finances de l’estat. Un estat amb un deute impressionant, en part derivat de la primera guerra carlina. Una bona justificació cara la galeria. Dons bé, el comte de Toreno i la llavors regent Maria Cristina, en concepte de comissió per la venda, varen cobrar 6 milions de rals i cinc milions de rals, respectivament (sis milions de rals serien entre deu i quinze milions d’euros d’avui). Naturalment una corrupció que va ser denunciada, però no va poder ser demostrada i per tant arxivada per la justícia. Ara se sap, dons s’han fet públics els comptes de la banca Rothschild, que com a bons jueus ho anotaven tot.
»També hi ha el cas de les mines de coure de Riotinto de Huelva. Es coneix activitat d’aquestes mines des de l’edat de Bronce, amb el seu màxim esplendor a l’època romana. Parlem dons de 5.000 anys. L’estat espanyol l’any 1873 va vendre Riotinto a Anglaterra. La companyia “Rio Tinto Company Limited” la va explotar mes de 80 anys. Només indicar que els anglesos, a la conca minera, hi varen fer grans millores tecnològiques, entre les que hi havia un tren de via estreta de mes de 300 km per més de 1.300 vagons i 2.000 vagonetes. I si ens fixem amb la pròpia activitat industrial, els beneficis dels primers 50 anys varen ser enormes. Només cal dir que, els tres primers anys d’explotació de les mines varen ser suficients per amortitzar la inversió. La resta d’anys donaven uns rendiments anuals d’entre el 20 i el 30%. S’ho varen vendre els governants espanyols a un preu irrisori. Fet que naturalment podem catalogar de delicte. Es tractava de patrimoni de l’estat.»  

-Parlem del segle XX?
«El primer que caldria puntualitzar és que a la transició, després del franquisme que va ser un règim corrupte, no es va fer cap exigència de responsabilitats per la corrupció a ningú. Això ha permès que les pràctiques corruptes continuessin a totes les administracions. Al llarg del segle XX però, hi comencen a haver certes normes penals i administratives, correctores d’una corrupció tant generalitzada. Tampoc, però, s’aconsegueix controlar completament. Per exemple, mirem les mines de ferro del Rif al nord del Marroc, el jaciment d’Uixan, a pocs kms. de Melilla. Unes mines, que donàvem més beneficis que les mines de ferro de Biscaia. Eren per tant unes mines molt importants. I seus els propietaris entre 1907 i 1967 varen ser polítics i aristòcrates, tots ells accionistes de la “Compañia Española de Minas del Rif”, que n’era la propietària. Tot plegat en un model d’explotació colonial en règim de monopoli i sota la protecció del exèrcit africanista, ja que hi havia una oposició popular amb els conseqüents rifi-rafes. Naturalment també amb l’ajut de suborns, principalment a les cabiles rifenyes (que eren les tribus d’àrabs i berebers del Rif). La població autòctona no acceptava aquella presència espanyola i el 1908 la revolta popular va obligar a paralitzar els treballs. L’any següent, al “Barranco del Lobo” hi va haver 1.200 baixes al bàndol espanyol. Fins i tot va tenir influència a la Setmana Tràgica de Barcelona del mateix any, atès que es reclutava els soldats obligatòriament excepte que es paguessin 1.500 ptes. que òbviament els obrers no podien pagar. Tot plegat va encendre a Barcelona l’antimilitarisme tant furibund que coneixem d’aquells dies.
»Podem citar entre els accionistes o propietaris de les mines, al comte de Romanones (Álvaro de Figueroa y Torres Mendieta era un polític i escriptor madrileny, president del Congrés i del Senat, 17 cops ministre i 3 president del Consell de Ministres. Membre del partit liberal — que és successor de la antics progressistes i per tant injuriat per la dreta però que no podem qualificar avui com “d’esquerres”—) o el segon marqués de Comillas (que era el català Claudi López Brú, fills del càntabre Antonio López y López, abans referenciat), o el comte Güell (Joan Antoni Güell i López càntabre empresari i polític, oncle d’Eusebi Güell, el protector de Gaudí. Va ser qui va regalar al rei Alfons XIII el Palau Reial de Pedralbes. Aquest Palau, des de la segona república, és propietat de l’Ajuntament de Barcelona, enguany cedit a la Generalitat), entre d’altres. Cal citar, entre aquests, el mateix monarca Alfons XIII. Vaja, la elit política i econòmica del moment. Quan a l’exercit, cal explicar que hi va haver fins a 10 mil homes per protegir la companyia i el ferrocarril, tot i que els beneficis anessin a mans privades. I, un nombre tant elevat de soldats, s’explica perquè les extraccions havien d’arribar a tren fins a Melilla. Es clar que de tinent cap amunt, tots cobraven de la companyia. Equivalia a doblar el sou.»

Afegir que tot i així les guerres que hi va haver al Rif, recentment s’han quantificat en milers de morts i més de 5.600 milions de ptes. a l’erari públic entre 1909 i 1931. Tanmateix els beneficis particulars, aquests mateixos els quantifiquen en més de 2.100 milions de ptes. des de 1907 a 1967.

-Encara funcionen aquestes mines?
«Dons no, es varen exhaurir just quan el Marroc va aconseguir la seva independència. Només els varen durar 4 o 5 anys.»  

-I com era la corrupció a les dictadures?
«Dons a les dictadures, tant la de Primo de Rivera com la de Franco, la corrupció arriba als màxims, per l’absència de controls. Si n’hi ha, s’oculta i la justícia no actua. Així, es creen aliances entre els que estan al poder. Fins i tot es faciliten corrupteles relacionades amb la misèria de la gent. És el cas del mon de l’estraperlo. Els estudiosos de la economia, han establert que fins una tercera part del blat d’Espanya, anava al mercat negre. I es venia a 4 o 5 vegades el preu oficial. També passava amb d’altres productes, com ara l’oli. I tot plegat només podia passar per la complicitat comprada. Des del caporal de la Guàrdia Civil, fins la comissaria d’Abastaments o fins el governador civil. Tota una xarxa, que en cada cas determinava a qui calia subornar. L’historiador Ángel Viñas, va estudiar la corrupció de Franco i la seva família. Va poder documentar fets com els següents: a juliol de l’any 1936 se sap que el general Franco tenia un sou però no tenia cap patrimoni. Alguns dels que financen la revolta, entre ells Juan March, garanteixen al general que, cas que el cop fracassi, disposarà d’un fons suficient, amb els que no passarà problemes econòmics la resta de la seva vida. Així que obren una mena de subscripció per aplegar diners, per tal que hi hagués fons suficients pel general i la seva família. Franco, n’autoritzà una sèrie de companyies. Per exemple la ITT, la Telefònica nord-americana, pagava 100.000 ptes. al mes al general Franco.  Així que, arribats a l’any 1939, s’ha detectat que Franco va acumular en comptes corrents a bancs espanyols uns 35 milions de ptes. A data d’avui seria equivalent a uns 300 milions €. Així que queda clar, que una part dels diners que es recaptaven per a la “causa nacional”, anaven directament pel general, a nivell particular, no per la compra d’armament o d’aliments. Però hi ha més. El 1945 el president del Brasil i cap civil de la revolució de 1930, Getúlio Vargas, origen del getulisme o varguisme, un autoritari amb simpaties franquistes, va fer un gest al poble espanyol enfront la penúria que passava i que era coneguda arreu del mon. Va oferir, gratuïtament, aproximadament uns 6 milions de tones de cafè, dons a Espanya no n’hi havia. La intenció era que fos distribuït entre el poble. Dons bé, el Sr. Viñas va descobrir que, tot aquest cafè va anar directament a mans de Franco, que s’ho va vendre al mercat negre (va poder verificar que aquell cafè havia anat a “Patrimonio del Estado” i tot seguit al “Jefe del Estado”, d’on va desaparèixer). Per altre banda la esposa de Franco, la Carmen Polo, alguns li deien “el terror dels joiers”, es va dedicar a fer negocis encara més productius. Comprava finques a republicans, que s’acabaven d’expropiar per responsabilitats polítiques, naturalment a un preu baix. Un cop les tenia i les unia, feia que “el Instituto de Colonización”, les posés en regadiu, sense que ella hi posés ni una pesseta, convertint-les en patrimonis altament valuosos. Ho va fer especialment a Extremadura i Andalusia. Aquestes finques les tenen encara la família, en forma de societats anònimes i ho conserven com a patrimoni propi. Parlem de milers d’hectàrees. Fa uns anys es veia clarament, ja que a les distintes societats instrumentals hi apareixia indefectiblement el nom de Carmen Polo, i d’altres familiars directes, als respectius consells d’administració. Amb les tècniques posteriors d’enginyeria financera, totes aquestes societats s’han anat construint de forma que per als periodistes els sigui gairebé impossible detectar els patrimoni exacte d’algun dels hereus en tots aquests casos, pel cas d’una futura exigència de responsabilitats jurídiques.»

-Hi ha molta diferència, quan a corrupció, en els diferents països europeus?
«És una de les preguntes que sovint ens fem els historiadors en tractar aquestes qüestions, ja que veiem que enguany hi ha molta menys corrupció a Dinamarca, o a Suècia, sabent que fa 150 anys era pràcticament igual. És evident que allà han passat coses diferents, que no han passat aquí. D’entre totes les teories que hi ha, us n’apunto algunes. La primera, provindria com a conseqüència del pensament de Max Weber, quan descriu la diferència entre protestants i catòlics. Hi ha el mon mediterrani catòlic amb una cultura de tolerància amb els pecats. Cultura que inclou la confessió i el perdó. Així que, hom podria pensar que un cop aconseguit el perdó, hom s’estova i, per tant, podria semblar més fàcil repetir… En canvi pels calvinistes o luterans, és a dir pels protestants, amb una cultura on no hi cap el perdó, la culpa per pecar l’arrosseguen tota la vida. Segur que s’hi mirarien més. Aquesta en seria una explicació, tot i que no substancial, dons per damunt hi ha la cultura dels valors morals i ètics. Valors sobre la responsabilitat de les persones, amb l’afegit d’haver de donar comptes. Podríem resumir-ho com la imatge moral. I es clar, aquesta imatge comporta una cultura política, que, això si, es crea amb el temps. Una cultura que implica exigència i autoexigència. Però per arribar-hi, abans cal haver-ne fet promoció des de l’escola, la església, la política, els intel·lectuals, … En alguns països tot plegat es fa molt estrictament, es fa de debò i acaba arrelant a tota la societat. En canvi, en d’altres països, tot plegat és pren d’una forma, diguem-ne que, més laxa. Aquesta tolerància, seria l’origen de la menor censura moral per part d’aquells que haurien d’assenyalar tot allò i tot aquell que no veiessin prou bé. És a dir, no hi ha la censura moral d’una majoria que assenyala als corruptes, tot explicitant que no valen tractes amb ells. En aquests casos, fins i tot, es dona un  comportament contrari. Al corrupte, se’l veu com un espavilat, que s’escapoleix d’algunes obligacions i al que no son capaços d’enxampar (podria ser el cas de Berlusconi, quan ell mateix ho explica…). Està clar però, que aquesta visió va lligada a d’altres requeriments. Per exemple, la necessitat d’unes exigències molt superiors de control i investigació sobre els polítics, particularment els electes i, també, sobre els partits polítics. Cal tenir establerta la obligació, de tots ells, de donar comptes de la seva gestió a comissions independents, que, si s’escau, els puguin processar. Però aquesta és una qüestió que ha de sortir del propi poder, dels mateixos polítics. A més, cal que hi hagi una legislació penal que contempli i, sent prou àgil, sancioni durament els casos de corrupció. I això, per a ser eficaç i exemplar, precisa d’una administració de justícia amb prou mitjans humans i materials. Si no hi ha mitjans, per més que hi hagi jutges honestos i interessats en voler actuar es poden acabar frustrant… Si a més, resulta que la fiscalia no és independent, dons depèn de l’executiu, hi haurà temes on arribarà al fons i en d’altres no, semblant més aviat una actuació com a defensor i no com a ministeri públic, com hauria de ser. En definitiva, alguns països no han fet els deures com calia. Penseu per exemple el cas espanyol, on al llarg dels darrers 40 anys, encara no s’ha resolt el finançament dels partits. Finançament que, sabem, incorpora una part molt important de la corrupció a l’estat espanyol. Un tema, que no es resolt amb una llei de partits. Calen mesures de control sobre la transparència, la contractació pública,… Precisament, la contractació pública i les subvencions són els dos grans sectors on, amb diferència, hi ha el major volum de la corrupció. I a tots els nivells, des de l’administració estatal (la econòmicament més gran), a la autonòmica fins la local.»    

-Com s’explica això?
«L’època franquista, va ser absolutament tolerant amb la corrupció, implicant ajuntaments, diputacions, funcionaris, empleats públics, jutges, … En acabar-se el règim, la transició va ser molt suau i sense demanar comptes ni responsabilitats a ningú, ni als corruptors ni als corruptes. És a dir, ni als empresaris ni als funcionaris que s’havien beneficiat. Moltes de les pràctiques i tradicions corruptes han continuat. Els primers ajuntaments democràtics varen haver-se d’enfrontar a moltes pràctiques inversemblants. Recordo el cas de l’ajuntament de Barcelona, quan hi va entrar en Narcís Serra, que va trigar nou mesos en que li poguessin respondre quants funcionaris tenia l’ajuntament. Varen haver de bloquejar els pagaments i obligar a que tothom passés a cobrar per un mateix lloc. Llavors es van descobrir unes 500 persones que cobraven sense saber quina feina feien. Uns 500 casos que no varen poder demostrar on treballaven i en què. Només cobraven… El problema llavors va ser com traure’ls, ja que molts d’ells eren funcionaris amb plaça vacant, però pròpia.»

-Fins i tot recentment va passar una cosa semblant a Can Barça quan va entrar Laporta de president. Hi havia unes 2.000 persones amb passi gratuït. I era l’any 2002!
«Efectivament, hi havia molta gent amb passis gratuïts d’accés a tribuna. Entre tots ells, en tenien tots els jutges de primera instància de Barcelona, tots els inspectors d’hisenda, tots els delegats d’urbanisme, de l’habitatge,… i les seves parelles, es clar. Es a dir els beneficiaris n’eren tots aquells, amb els qui convenia estar bé, bàsicament pels negocis particulars dels principals directius. Ara bé, finalment aquesta és una corrupció dins l’àmbit privat, que només afecta al soci propietari a ningú més i per tant te tot un altre rellevància.»  

-A la vista de tot plegat, la corrupció és molt gran, ara bé potser algun altre país ens guanya, o potser no? Per exemple Itàlia. Hi ha rànquings?
«La quantificació de la corrupció és molt complex. Hi ha estudis. Concretament, per exemple n’hi ha un de 2016, de països a la Unió Europea, que és brutal. Està publicat, però és força llarg i detallat. Ara bé resumint, calculen que, anualment i en diners, la corrupció a tots aquests països suposa un total d’uns dos bilions d’Euros (bilions europeus, no americans). Aleshores per fer els rànquings, fan servir el PIB de cada país per relacionar-lo amb la riquesa i també els habitants. Per volum econòmic, tenim com a primer França i com a segon Itàlia (països que van molt per davant per exemple de Bulgària, ja que són economies molt més grans). En tercer lloc Espanya, seguida d’Alemanya. Per percentatge sobre el PIB, primer Bulgària, segon Romania i tercer Hongria. El seguia Polònia. Tots ells però, molt per sobre de la resta. Al rànquing, Espanya sortia cap el mig per avall. I els menys corruptes, eren tots els països nòrdics, amb molta diferència.»

-Canviant una mica de tema, aprofitant que tenim el Dr. entre nosaltres, ens podria parlar d’altres temes treballats i fins i tot publicats? Per exemple el seu estudi de la figura de Cambó?
«Cambó penso jo, és una figura molt interessant i evidentment un polític molt important. Molt intel·ligent i molt polièdric, la majoria d’estudis i publicacions que han vist la llum, crec que són molt insuficients, en ocultar massa aspectes prou rellevants de la seva vida. Des de la biografia Cambó 1876-1947 de Jesús Pabon, encarregada per la família, fins la majoria dels que han seguit, que en bevien d’aquesta. Tots han ocultat coses i tergiversat algunes altres. Ho he pogut verificar a partir d’alguns documents originals. S’ha fet en part dels negocis i fonamentalment en el Cambó polític. Un Cambó aquest que parteix de les memòries escrites l’any 1946 des de l’Argentina, a partir del que va passar a Catalunya i a Espanya. Es tracta, com fan tots els llibres de memòries, d’una justificació d’on som. Només atén a les raons pròpies i es clar són els altres els que van en direcció contraria. Unes memòries, des d’aquest punt de vista, molt infumables. La realitat ens mostra un Cambó que dubte, que s’equivoca,… És la gràcia de la correspondència privada, que sovint ens explica la veritat. Tanmateix, és evident que és el mecenes més extraordinari que ha tingut Catalunya. Un mecenes, això si, a la americana. És a dir és gasta molts diners per posar-los al servei de la societat i no precisament per a lluïment propi. Per exemple, la col·lecció de pintura que dona al MNAC, és la més important que aquest museu ha rebut mai. En termes quantitatius i posats al dia, estaríem parlant d’una inversió d’en Cambó d’uns tres cents milions euros.»  

-I per què ho fa?
«Dons per diverses raons. En primer lloc perquè tenia molts diners. En segon lloc, perquè és polític i creu que aquests diners han de ser rellevants també per a poder passar a la història com un polític mecenes. Un mecenatge relacionat amb els seus projectes polítics. Com a noucentista, creu que la cultura catalana ha de tenir una homologació internacional, que creu ha d’ajudar en la millora de l’autoestima dels catalans.»

-Cambó manifesta que és una cultura equiparable a la francesa, l’anglesa, la italiana  o la alemanya, però a nivell cultural com en concreta aquest mecenatge?
«Per exemple, en la col·lecció Bernat Metge, que recull la publicació de traduccions d’autors grecs i llatins al català. Es tracta d’una iniciativa editorial de màxim nivell cultural, únicament comparable amb les col·leccions clàssiques de renom, com l’alemanya de Teubner, les angleses d’Oxford i de la “Loeb Classical Library” o la francesa de l’Associació “Guillaume Budé”. Aquesta col·lecció, de la que no existeix cap paral·lelisme en castellà per a Espanya, va ser la activitat principal de la Fundació Bernat Metge, que va ser una institució fundada el 1922 sota el patrocini de l’editorial Alpha, de Francesc Cambó, i avui forma part de l’Institut Cambó. Per cert, es va vendre l’any 2017 al grup cooperatiu català SOM, que inclou les cooperatives Ara llibres i Sàpiens publicacions, entre d’altres. Grup que treballa per construir una indústria cultural forta, viva i al servei de la societat i uns mitjans de comunicació lliures i crítics. Una col·lecció amb 417 volums, que avui dia, tant gran, no tenen ni els anglesos.
»Un altre exemple de concreció cultural, les col·leccions de pintura. Cambó va preguntar a un gran museòleg, què podia fer pels museus catalans. La resposta va ser “faci com amb la Bernat Metge, una col·lecció de clàssics, però en pintura”. Efectivament als museus de Barcelona hi mancava pintura renaixentista, és a dir pintura del Trecento (XIII i XIV, el període gòtic europeu), Quatrocento (XV) i Cinquecento(XVI). Joaquim Folch i Torres, museòleg, historiador i crític d’art, va ser  el representant de Cambó per aconseguir obres d’art, com és el cas d’alguns dels Botticelli de la seva col·lecció. Folch orientador de l’ideal estètic noucentista, moviment cultural renovador —encunyat així per Eugeni d’Ors—, a banda de les seves responsabilitats, es dedicava a la crítica, la divulgació artística i a l’assessoria de grans col·leccionistes. Va se el cas amb Francesc Cambó, per a qui dissenyà la col·lecció «Monumenta Cataloniae». Cambó va estar comprant els quadres de la col·lecció de pintura dels clàssics, des de l’any 1925 fins pràcticament l’inici de la república.»  

-Com va fer la fortuna?
«Li van oferir presidir la Companyia Alemanya Transatlàntica d’Electricitat (CATE), la inversió alemanya més important a l’estranger i la principal companyia elèctrica de Llatinoamèrica. Després de la Primera Guerra Mundial els alemanys temien la decomissió de la CATE. Era l’empresa elèctrica més important d’Europa i generava importants beneficis. Cambó tenia molt d’interès en el continent americà i gaudia d’un gran prestigi polític. Havia sigut ministre de Foment, era un bon coneixedor dels problemes del món bancari, havia seguit de prop la fallida del Banc de Barcelona i estava molt interessat en la indústria de l’electricitat. Cal destacar que a principis del segle XX el més ultramodern era l’electricitat.  Després de la primera guerra mundial, la CATE podia ser incautada pels vencedors i per tal evitar-ho varen fer una operació simulant que la compraven uns espanyols. Així que l’estiu del 1919 els alemanys van oferir a Cambó liderar una operació d’enginyeria financera: crear una nova societat, la Compañía Hispano Americana de Electricidad (CHADE). Els propietaris  estrangers (alemanys, i ara sobretot belgues, britànics i nord-americans) continuarien sent els socis majoritaris (85%), però Cambó amb el 15% presidiria la companyia i, aparentment, seria exclusivament espanyola perquè la seu social estaria a Espanya i només hi hauria espanyols en el consell d’administració. Veritables homes de palla. A més de presidir el consell d’administració, n’era el conseller delegat i presidia les comissions més rellevants. Anualment la empresa repartia un 20% de beneficis als socis. Amb poc temps, però, seria l’empresa amb més mala fama de l’Argentina: els portenys van inventar l’adjectiu cadista o chadista com a sinònim de trampós o estraperlista. La CHADE va cometre tot tipus de delictes i Cambó va rebre sucoses comissions i dividends (l’1,75% dels beneficis anuals). Es calcula que, al capdavant de la CHADE, Cambó guanyava cada any, entre comissions, sous i dividends, un milió i mig de pessetes. Avui serien uns 20 milions d’euros l’any i lliures d’impostos, perquè no en pagaven. A més cobrat en divises, que normalment situava en bancs suïssos. Cambó dons, es va fer immensament ric i va invertir els diners a Espanya en importants i lucratives operacions immobiliàries. S’explica que això el va canviar, es va tornar molt conservador, presoner dels seus diners. D’un jove arrauxat i idealista, va passar a defensar la monarquia d’Alfons XVIII, enfonsant-se plegats. De reformar el sistema a reforçar-lo.»

-Així dons un riquesa lligada a la molta corrupció que hi havia…
«La CHADE tenia impunitat i els consumidors estaven indefensos. Entre corruptes i corruptors s’hi varen establir grans vincles. Hi havia polítics, periodistes, civils i militars, jutges, alcaldes, homes i dones de totes les ideologies, conservadors, radicals, peronistes… La CHADE va acumular denúncies, hi va haver mobilitzacions i mítings multitudinaris en contra, però sempre va guanyar la companyia perquè va subornar els mitjans de comunicació, les autoritats polítiques i les judicials. La companyia presidida per Cambó aconseguia grans beneficis econòmics perquè les seves tarifes eren abusives.»  

-S’ha pogut quantificar aquesta riquesa?
«Com us deia, vaig calcular que a meitats dels anys 20, entre els beneficis, les 20 mil accions que disposava i el sou i comissions, percebia anualment, el que avui dia serien, uns 20 milions euros. Ara bé, anem a l’any 40. Els alemanys havien ocupat França i, un detall que molta gent oblida, hi havia un gran temor entre els potentats europeus. Es tractava del perill que els alemanys envaïssin Suïssa i s’emportessin tots els diners que hi havia dels bancs. Així que molts varen decidir traure els diners dels bancs suïssos  i portar-los cap Amèrica. Cambó concretament ho va fer als EEUU, a Canadà i a l’Argentina. En vaig trobar els resguards de les transferències que va fer. Entre les riqueses hi havia valors immobiliaris, que naturalment no es podien transferir. Entre accions de companyies i divises, he calculat que va traslladar l’equivalent avui dia d’uns 300 milions euros.»

-I les seves relacions amb el gènere femení?
« Li agradaven molt les dones. Va tenir moltes novietes i amigues íntimes… Entre aquestes algunes foren després molt conegudes. Als voltants de 1905 sortia amb la soprano nascuda a Barcelona Maria Barrientos i abans ho ha fet amb  la mezzosoprano, també barcelonina, Maria Gay (Maria de Lourdes  Pitxot). Més tard quan ja és un polític conegut, te una major temptació per les dones joves. Preferentment noies militants de l’associació femenina de la Lliga Regionalista.  N’hi va haver dues que varen quedar embarassades. Una, Montserrat Ribera,  la va poder convèncer de casar-se  amb un tal senyor Girona. L’altre, la Mercedes Mallol, llavors amb 28 anys, era molt llesta i no va voler que la casés amb ningú. Va adoptar una estratègia resilient, fent-se col·laboradora de Cambó (llavors 52 anys) per seguir-lo arreu amb la seva nena Helena, des de Suïssa fins a Itàlia. A l’inici de la guerra mundial abandonen Europa amb Cambó, anant primer a Nova York i posteriorment a Buenos Aires. El contacte amb la nena fa créixer en Cambó un afecte per la petita que es materialitza quan encara no tenia els 18 anys. Llavors a Buenos Aires (any 1946) i amb 69 anys reconeix la Helena com a filla i es casa amb la Mercedes, així la noia podria, en el seu cas, heretar legalment la fortuna de Cambó. Al mig any de la boda i quan preparava  un viatge en vaixell a Espanya, la infecció d’una  vacuna li provoca una septicèmia i Cambó es mort. Com Helena es menor d’edat, la fortuna queda en mans dels marmessors, tots prohoms de la Lliga, entre ells Narcís de Carreras,  Josep M. Trias de Bes, Joan Ventosa i Calvell, Lluís Duran i Ventosa, Josep Bertran i Musitu, … No s’entenen amb la vídua i la filla i s’arriba a un plet, plet d’altre banda molt complex dons a més dels diners, s’hi afegeix la decisió d’on es paguen els drets reals. A l’Argentina on residia i tenia part de la col·lecció o a Espanya, com a ciutadà espanyol on hi tenia propietats o a Suïssa on hi tenia l’altre part de la col·lecció d’art. Tres governs amb expectatives… A la vídua, que cerca un bon advocat pel plet, li aconsellen un despatx d’advocats catalans joves, amb despatx a Madrid, que dirigeix Laureano López Rodó. En Laureano, respon a la vídua que ell no es apropiat ja que és administrativista, però li aconsella molt especialment al seu amic del despatx i company d’estudis, també de l’Opus, en Ramon Guardans. Guardans se’n va a Buenos Aires i, poc després resolt el plet. Es casa amb la Helena, de forma que aquesta passa a ser major d’edat. Com a dona casada despatxa als marmessors i ja es pot fer càrrec de l’herència. I en Guardans passa a ser l’administrador de tot. De totes forma encara quedaven alguns serrells pendents, com ara la baralla entre la vídua i el gendre i la manca d’entesa amb el govern argentí, que durant uns anys no deixa traure els quadres que Cambó havia donat a l’ajuntament barceloní. Varen arribar per balisa diplomàtica de contraban…»  

-Ara podríem parlar de Catalunya vs Espanya i de les raons que l’han convertit en independentista.
«He arribat a la conclusió que aquest país necessita la independència, perquè és impossible dins la política espanyola que hi hagi el reconeixement mínim que caldria. A Espanya no estan disposats a reconèixer quatre conceptes que a mi em semblen bàsics. Catalunya és una nació, que te dret a funcionar per si mateixa i per tant implica disposar d’unes institucions i d’uns recursos, que no poden estar permanentment sotmesos a xantatge. La realitat dels diferents partits polítics espanyols m’han fet veure, que dins d’Espanya, això és impossible. Espanya no crec que canviï mai en aquest sentit i per tant ens cal trencar les regles del joc. Cal una altre via. Això no significa que l’única possibilitat sigui la total i absoluta independència. Potser es veuen obligats a una situació que calgui respectar tot allò que no han fet i al poble ja li sembla bé. Ara bé, sense pressionar no es pot arribar enlloc. Mai tindríem res. Si s’acceptés la subordinació o la dependència, només es podria empitjorar, a banda de patir-ne unes greus conseqüències. Un altre qüestió és la via que hem adoptat. Sempre he pensat que cal ser molt forts. L’enfrontament, cal tenir-ho ben clar, és amb un estat amb molts segles de lluites, fins i tot d’emprar la violència, i on la cultura del pacte es veu con un deshonor. Com diu Felipe González, “pactar en el último momento, cuando no haya más remedio y ceder la mínimo possible”. Aquest és l’adversari. O hi anem molt blindats amb molta gent i molta força o … Aquí hem tingut una mobilització enorme, no s’havia donat mai ni a Catalunya ni a la resta de l’estat, ni dins la història europea actual. Aquest capital polític cal intentar ampliar-lo, consolidar-lo i regular-ne el ritme, ni massa a poc a poc ni massa ràpid. I això darrer és el més difícil, ja que sovint hi ha molts impacients. Cal convèncer els no convençuts i en això els polítics de tots els pelatges, que fins ara hem tingut, no han estat a l’alçada del gran repte… es clar que estem possiblement amb el major repte que mai ha tingut Catalunya.
»S’han comés molts errors, alguns s’han redreçat i d’altres és més difícil. La DUI va ser un greu error, sense tenir força suficient a Catalunya, ni suport exterior, ni tenir cap pla per l’endemà amb la república. A partir de llavors la iniciativa va passar a mans de Rajoy, que va posar en marxa l’article 155 de la Constitució. L’1-O era el moment decisiu. S’havia guanyat el respecte d’arreu el mon amb un referèndum pacífic, únicament amb violència per la banda policial. El que calia fer, atès que podia haver-hi dubtes sobre la validesa del referèndum, era convocar eleccions  autonòmiques, amb caràcter plebiscitari. Llavors amb més del 50% dels vots, que crec s’hauria assolit, es revalidava la majoria davant d’Europa i potser la seva resposta hagués estat diferent.
»Per altre banda, el discurs del rei va ser un error polític, en aquest cas per la banda de l’estat. No es va referir a la brutalitat policial, no va fer cap referència a les víctimes i no va fer d’àrbitre, com indica al Constitució, ni va obrir cap via de negociació futura.»

-Com ho veieu ara?
«Cal un govern fort que faci front al 155 i tot seguit que marqui una clara estratègia. Ara bé, cal tenir molt present que això és una marató. Són anys i cal que tothom ho sàpiga. Sovint recordo que a Escòcia, fins a poder fer el referèndum, varen passar 25 anys.»  

-I abans d’acabar, tornant a la corrupció, com ha estat aquesta a Catalunya?
«També n’hi ha hagut, bàsicament a la Generalitat i als ajuntaments. Ara bé en gestionar força menys diners aquesta ha estat molt menor. De totes formes hi ha un cas, que es comenta poc i és molt paradigmàtic, no hi ha hagut una sola denúncia per corrupció en relació als Jocs Olímpics de Barcelona de l’any 1992. Ni tampoc cap mena de rumors.»

En Xavier lliurant la litografia al convidat

S’acosta la mitja nit i malgrat ens queden moltes qüestions per preguntar, amb el bri d’esperança dels jocs olímpics del 92 i la possibilitat que no hi hagi hagut cap mena de martingala, decidim acomiadar una vetllada on les bromes fosques de la corrupció han omplert l’ambient de negativitat, tant real com inacceptable per a la majoria. És dons, el moment de lliurar al convidat un detall, record dels gironins del grup al convidat. Es tracta d’una litografia del pintor gironí Joan Josep Tharrats, de tall informalista amb un gran cromatisme, derivat de la evolució de la seva abstracció surrealista anterior. Tharrats va ser membre i fundador del grup Dau al Set. Una de les seves aportacions mes reconegudes són les maculatures (una tècnica d’impressió o estampació pròpia) amb resultats de creacions fantasioses, com ho és la litografia que li lliura en nom de tots el gironí, Xavier Ferrer.

Només ens resta fer la foto de grup acostumada, que farem a l’escalinata de l’entrada del mateix hotel Alimara. Enguany, quan encara mantenim la sang glaçada per les informacions escoltades del convidat, el fred meteorològic a fora ha començat a cedir i ens plaurà d’aprofitar-ho.

Biografia (Enciclopèdia Catalana  i Viquipèdia)

Nascut a Barcelona l’any 1945 és historiador especialista en història espanyola i catalana dels segles XIX i XX. Llicenciat en història l’any 1968 a la Universitat de Barcelona (UB), fou professor a la Universitat Autònoma de Barcelona, on el 1988 guanyà la càtedra d’història contemporània. Durant el darrer franquisme i la transició estigué vinculat al Partit Socialista Unificat de Catalunya, i el 1975 fou un dels signants del Manifest de Bellaterra, primer document públic des de la fi de la guerra civil en reivindicar una universitat autònoma, democràtica i socialment responsable. Fill del filòleg Martí de Riquer i Morera, el govern de la Generalitat li va concedir la Creu de Sant Jordi l’11 d’abril de 2017.

Com especialista en catalanisme i en la Restauració, ha publicat entre d’altres la seva tesi doctoral, Lliga Regionalista: la burgesia catalana i el nacionalisme (1898-1904) (1977), Les eleccions de Solidaritat Catalana a Barcelona (1972), El franquisme i la transició democràtica. 1939-1988 (1989), amb J.B. Culla, setè volum de la Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar i Epistolari polític de Manuel Duran i Bas (correspondència entre 1866 i 1904) (1990).

Ha dirigit l’obra Història de la Diputació de Barcelona (1987-88). El 1992 presentà al Primer Congreso de Historia Contemporánea de España la ponència Nacionalidades y regiones en la España Contemporánea. Reflexiones, problemas y líneas de investigación sobre los movimientos nacionalistas y regionalistas, on polemitzava entorn del fracàs de la construcció de la identitat nacional espanyola al segle XIX. Aquesta ponència causà un impacte notable i es publicà a Itàlia (Passato e presente, 1993), França (Revue d’Histoire Moderne et Contemporaine, 1994) i Espanya (Historia Social, 1994). Ha dirigit l’obra en dotze volums Història. Política, Societat i Cultura dels Països Catalans (1995-99) i ha codirigit Catalunya durant el franquisme. Diccionari (2006).

També ha publicat La historia en el 90 (1991), L’últim Cambó (1936-1947) (1996), Memòria de Catalunya: del retorn de Tarradellas al pacte Pujol-Aznar (1997, codirector amb Lluís Bassets i Joan B.Culla), Identitats contemporànies: Catalunya i Espanya (2000), “Escolta Espanya”. La cuestión catalana en la época liberal (2001), Francesc Cambó. Entre la monarquia i la República (1930-32) (2007), La dictadura de Franco (2010, novè volum de la Historia de España dirigida per J. Fontana i R. Villares) i Alfonso XIII y Cambó. La monarquia y el catalanismo político (2013).

Ha format part de la comissió d’experts que treballà pel retorn de la documentació de la Generalitat republicana, i d’altres organismes públics i particulars dipositada a l’Arxiu de la Guerra Civil de Salamanca. És col·laborador a la premsa diària, i l’any 2015 publicà Anar de debó. Els catalans i Espanya, sobre el moviment independentista català de la segona dècada del segle XXI. El darrer llibre publicat “Cambó en Argentina. Negocios y corrupción política“, Barcelona, EDHASA, 2016, tracta d’una investigació que ha rebut el premi Juan José Carreras que atorga l’Asociación de Historia Contemporánea i que qualifica (sic) com “el mejor libro de historia contemporánea de autoria individual publicado en 2016”. Darrerament ha dirigit el llibre “Història Mundial de Catalunya”, que ha estat un gran èxit de vendes l’any 2018.

Etiquetes:

Leave Comment

  • *required fields

    *

    code