Resum de la tertúlia amb el Sr. Cristóbal Colon, fundador i president de la cooperativa La Fageda, dimecres 7 de novembre de 2018

Aquesta nit ens acompanya un convidat que, podríem dir, és prou especial, derivat de la seva experiència i iniciativa professionals, absolutament exitosa i reeixida. Fundador d’una empresa que, crec ens resultarà, a més de molt interessant i reconeguda internacionalment, molt engrescadora i, fins i tot, sorprenen. Tanmateix i un cop a taula i donada la benvinguda al convidat, Sr. Cristòbal Colon, l’Enric aprofita la introducció per donar al grup un parell d’informacions d’interès.

D’una banda el recent nomenament de la gironina del grup, la platjarenca Teresa Díaz, com a vicepresidenta de Skål Internacional, la organització internacional de directius i executius del mon del turisme.   Va ser a la matinada del passat 21 d’octubre a Mombasa, en el 79th Skål International World Congress on escollien els nous càrrecs executius de govern de la entitat. Uns càrrecs que tenen el mèrit afegit de ser escollits  pels propis companys de la organització en una votació absolutament democràtica. Enhorabona Teresa i ara, el proper any, per a la presidència!

La segona noticia va ser la acceptació i concreció, per part del president Puigdemont, del dissabte 16 de desembre per rebre el grup a Waterloo, anant, a continuació, a fer un dinar plegats a un restaurant per determinar.
Va aprofitar per plantejar alguns dels suggeriments per a la trobada, així com per aprovar el comitè organitzador, amb un responsable de comunicació pública i un altre de protocol, seguretat i administració en vinculació amb la Casa de la República.

Tot seguit, un cop fet un recordatori de la operativa acostumada del sopar i la tertúlia, l’Enric lliura el segon llibre del grup al convidat, i dona pas a la presentació personal del mateix, aquest cop de la ma de l’Arcadi.

“Agrair al Cristòbal, també personalment, la seva acceptació i més sabent com n’està de requerit, reclamat i desitjat arreu. Diuen que recordar es tornar a viure, dons bé jo em remetré a algunes vivències personals. Recordaré sempre, quan allà pels anys 80, em vaig trobar amb alguna sorpresa, tot just acabada la etapa de reivindicació des de l‘oposició, quan vaig ser nomenat president de la Diputació de Girona. I una de les primers qüestions que més em va frepar, va ser quant gent del Psiquiàtric de Salt em varen proposar parlar del manicomi. Es començaven a plantejar alternatives als tractaments clàssics que s’hi feien servir fins aleshores. La idea de la psiquiatria era traure una majoria dels malalts, fora el manicomi. Quin salt, no? Tots al carrer? Què podria passar? Cal puntualitzar però, que ja s’hi estava treballant, així, per exemple, hi havia hagut algun petit intent, com ara la sectorització que s’havia fet a la Diputació o la feina incipient del Dr. Borrell a la Garrotxa, però tot plegat era poquet. De sobte, se’m planteja la possibilitat de canalitzar un projecte social a través del projecte d’una empresa, que entre el seu personal inclouria un nombre rellevant de malats del manicomi de Salt. El millor tractament, per a la majoria d’ells, s’apuntava, seria el treball. I el principal actor de tot plegat, era un psiquiatra que estava treballant a Salt, que jo ja coneixia, i que s’oferia com a cap del projecte. I es proposava fer-lo a la Garrotxa. Per què? Dons vàrem tenir la sort que la novia d’en Cristòbal era de Castellfollit de la Roca, fet que li va facilitar el coneixement de la zona i que l’escollís com la seva preferència geogràfica. El projecte llavors no semblava factible i, encara menys, que pogués ser tot un èxit, com ha estat. Tot i això, va començar allà. Inicialment algunes empreses els demanaven fer algunes manualitats o feines menors. Al cap d’uns anys, en Cristòbal necessitava una finca, ja que necessitava avançar en el projecte i que no se’n anés en orris. Plegats, vàrem anar a veure algunes finques. Però ell tenia clar on la volia: a la Fageda d’en Jordà. En aquesta etapa primigènia, les vaques no acabaven de funcionar i va pensar en fer iogurts. Però com tenia clar que calia fer-ho molt bé, va fitxar un gran expert de la competència, de Danone i, naturalment va funcionar. Molts ens havíem de fregar els ulls, per inversemblant. Més aviat esperàvem haver de sortir a l’ajuda d’un desastre pronosticat, però va ser tot el contrari i tot, gràcies a ell. En Cristòbal ha aconseguit una empresa extraordinària amb uns tres cents treballadors avui dia, aproximadament un 60% dels quals amb algun tipus de malaltia mental, i model d’èxit empresarial. Sens dubte la empresa social més important de la Garrotxa i probablement també del país. Ha aconseguit que uns malalts mentals, que fins llavors o estaven tancats a casa o al manicomi, no només sortissin i fessin vida normal, sinó que poguessin tenir una vida digne, guanyant-se un sou com la resta de la població. Deixeu-me aprofitar per donar les gràcies a en Cristòbal, en nom de molta gent que ho voldria fer, i afegir que te el nostre reconeixement i la nostre estima. Moltes gràcies.”    

Serveixen l’aperitiu, taps de pernil ibèric, “tallat” de rossinyols i ametlla, xip de brandada de bacallà i dau d’ànec amb pera. Acompanyarà el sopar un vi blanc Mas Donis de la D.O. Montsant i del celler de Capçanes fet amb garnatxa blanca (65%) i macabeu (35%) i de 13 graus. Com els blancs joves de garnatxa blanca, ben matisat amb el cupatge de macabeu, és saborós, potent, ple i complex en boca. També un vi negre, D.O. Empordà Vidivi, del celler Espelt, amb les varietats  lledoner (garnatxa negre) 80%, merlot 10% i cabernet sauvignon 10%, que amb aromes de cuir i espècies, en boca és un punt dolç, destacant especialment els torrats.

«Gràcies Arcadi, per aquestes paraules que particularment impliquen també a tota la gent que ha col·laborat i treballat al llarg del temps per aconseguir que la iniciativa reïxis… tots han estat imprescindibles per a l’èxit de la empresa. Recordo un dels moments importants, que sovint explico, …un dia sortia de l’ajuntament d’Olot sobre les 16h i et vaig trobar al carrer major, com alcalde t’havia demanat que podíem endreçar i netejar els jardins de Sant Roc gratuïtament, i com havia anat bé ens vares fer un contracte d’un any per fer-ho arreu de la ciutat. Jo allà vaig veure que la cosa podia funcionar. Si entràvem per un any, vaig pensar d’allà ja no ens treu ningú…No era gens fàcil i menys l’any 1983, fer confiança a un grup de treball o a una empresa, on hi havia una majoria de treballadors malats mentals, per fer la neteja, endreça i cura dels jardins de la ciutat. Va ser el primer cop que un ajuntament feia una cosa així. Després, com deies, vàrem ampliar activitats i l’any 93, començàrem a fer iogurts. Haig de confessar que foren 10 anys molt difícils. Fins el 2003 no vàrem poder pagar els proveïdors quan tocava, sense retards i amb solvència. No ha estat gens fàcil. La realitat és que arribar al punt d’equilibri empresarial, en el negoci, ens va costar 20 anys.»  

-I en la seva activitat posterior, no ha demanat ajut a les administracions, ni tant sol per vendre els iogurts. Ell els oferia i res més. Sempre ha volgut ser el més competitiu del mercat i amb els millors productes.
«Certament és així, i ara mateix podem dir que en iogurts naturals, desnatats i els plans, som el proveïdor que en ven més a Catalunya. Tenim pràcticament la tercera part del mercat. En venem uns 7 milions d’unitats mensuals. I no som els més barats. Com no podíem pagar estudis de mercat, feia servir la Carme Jordà, la meva parella, cofundadora i directora de la part assistencial, per validar-ho una mica tot, i va funcionar…»

-Com està la delegació de funcions del director general i de l’equip directiu?
«Teníem un equip directiu molt potent. Hem passat 30 anys treballant molt. Jo deia que érem xirucaires… Ara ens cal gent jove amb idiomes. De fet enguany ja tenim gent de la Plana de Vic (2) i majoritàriament de la Garrotxa i rodalies (Besalú, Santa Pau, Olot…) que cobreixen aquest perfils. Hem aplegat talent del territori que havia marxat i ara està encantada amb nosaltres i han tornat a la Garrotxa. Disposem d’un equip directiu de primer nivell. Jo cada vegada més, només acompanyaré i procuraré esquiar més… de fet els dimecres, fins i tot els moments més durs, sempre hi anava i haig de dir que les millors decisions que he pres les he fet fora del despatx. D’aquest equip directiu, no ho dubteu, és d’on sortirà la persona que liderarà la empresa. Jo tinc la sort de ser el fundador i el propietari intel·lectual del projecte, però la empresa no és patrimoni personal. Som una fundació que és on està el patrimoni de la empresa.»

-Quants treballadors sou i quant diners moveu enguany?
«Unes 400 persones, ja que també tenim residencies de 365 dies l’any, programes d’oci, pre-laborals, centres ocupacionals,… Cal tenir molt clar que nosaltres no som una empresa, sinó un projecte social. Abans dèieu que competim amb Danone, però no només, també amb Mercadona i la seva marca blanca Hacendado, amb Carrefour, amb totes les marques blanques de la distribució… i hi negociem… Quant al valor econòmic creat, estem sobre els 25 milions €.»

-Quan us he contactat, teniu un magnífic programa de visites al grup,  he tingut la sensació que promocioneu molt el contacte virtual, és així?
«Bé, nosaltres estem venen més iogurts que Danone i no hem fet mai publicitat. Es sorprenen d’això, quan en parlo amb les escoles de negoci…»

-No heu fet publicitat, però si un bon màrqueting…
«Efectivament. Tenim una estratègia de màrqueting perfectament definida. Ho vaig aprendre a l’IESE, quan ho explicava l’expert en direcció comercial i en govern a les pimes, el mestre de directius, en Jose Antonio Segarra. Una cosa és el màrqueting i l’altra la publicitat. Vàrem decidir no fer publicitat, però si establir canals de comunicació pel consumidor. Tenim unes 50 mil persones que ens visiten cada any, però a més amb números clausus. Vàrem començar amb visites gratuïtes, posteriorment cobraven, però in-situ, i finalment ho fem però des del portal web de reserves i pagant per endavant.»

-I funciona amb molt d’èxit, el passat mes ja no teniu lliure fins el mes de desembre…
«I a més, tenim clar que no volem créixer… Tanmateix quan els dius a la gent que ara mateix està ple i que s’han d’esperar, encara els entren més ganes de venir… Aquest any, enguany estem fent una eina de màrqueting relacional, una eina per crear i gestionar una comunitat. Tenim 2,5 milions de persones que, cada dia, mengen iogurts la Fageda i, que creiem que són molt més que clients. Aquestes persones saben que pertanyen a un grup que gestiona un projecte social del que vol formar-ne part.»

Com a entrant de l’àpat, un timbal de carxofes, ou escumat i pernil ibèric.

-I com ho heu aconseguit això?
«Dons precisament per no haver fet publicitat. Mai no hem dit a ningú que mengi els nostres iogurts que els fan uns malalts de la Garrotxa…i en canvi hem fet un producte molt bo. Naturalment hem emprat les relacions públiques. I amb el màrqueting, hem creat una imatge emocional positiva.»

-Es veritat que vàreu començar a tenir èxit a partir de la venda de iogurts als hospitals?
«Absolutament. Vaig decidir entrar en el mon del iogurt, a rel de la crisi del sector làctic quan Espanya va entrar a la CEE l’any 1986 i es varen fixar unes quotes per al sector, que sotmetia als productors de llet i que l’any 1992 era ja d’obligat compliment. Molts productors varen abandonar les seves explotacions. També afectava a la granja la Fageda. Només teníem dues opcions o reduir l’estructura per encaixar amb la menor producció demanada, fent fora treballadors, o transformar-nos i cercar noves alternatives de rendibilitat. Llavors em varen aconsellar fer iogurts, mai formatge dons en qualitat toparia amb la competència de milers de formatgers petits que cercaven el mateix. Lligava amb el propòsit de la cooperativa de fer que el treball servís per augmentar l’autoestima i donar sentit al que es fa i també crear llocs de treball, no destruir-los. Així que ho vaig tenir clar, tot i que vaig viatjar fora d’Espanya per veure altres mercats. Vaig veure que arreu hi havia iogurts de marques locals i productors més o menys petits. Per tant a Catalunya hi havia d’haver mercat per a un producte artesanal, com els dels països europeus. Confiava en poder aconseguir un producte excel·lent, el millor iogurt de Catalunya. Tothom em deia que era una bogeria… La Carme Jordà, la meva esposa que s’ocupava de la part assistencial, també, però va confiar amb mi. Al mon sanitari, però, hi tenia alguna coneixença, així que un dia vaig convidar a dinar a la Montse Betriu, llavors l’any 1992, directora financera a la Vall d’Hebrón i anteriorment a l’ICASS (Institut Català d’Assistència i Serveis Socials), coneixia per tant els tallers ocupacionals i el centre de treball La Fageda. Com suposava no li desagradaria la idea, això si volia un molt bon producte i al mateix preu que el de les multinacionals que els subministraven. Vàrem coincidir, tot i que el preu no ens deixava guanyar diners. Així que decidírem fer una fàbrica de iogurts. A l’hospital consumien uns milers de iogurts diaris, per tant l’hospital com a client era determinant… Recordo que als tres mesos d’iniciar el servei, l’any 1993, em va trucar. La veu no presagiava cap bona notícia. Resulta que s’havia incrementat el consum en un 30%. Nosaltres només servim el que ens demaneu, vaig replicar-li. Tenien tant d’èxit que el personal de servei, que fins llavors no hi feia atenció, ara en devien consumir, per allò que un no es notarà, … però si, es va notar. A partir de l’èxit amb la Vall d’Hebron, vàrem anar al Clínic, al Sant Pau…i sense guanyar diners veníem iogurts a tots els hospitals.»

-I com vàreu seguir?
«Dons com els iogurts, ara amb un nou envàs, un disseny agradable amb un dibuix d’una vaca, retolats en català i fets a la Garrotxa, la gent els veia atractius, els va començar a voler-los comprar per menjar a casa. Però no els trobaven enlloc. Recordo que em truca la Rosa Llach, la responsable de la meva secretaria, i em diu tens una trucada del director de Alcampo de Barberà del Vallés. Al·lucinava… Resulta que a la seva mare, que havien operat de galindons, el diumenge menjant tots en família la seva paella, li comenta que es pensava que era llest i, que a la botiga tenia els millors productes del mercat, però, ves per on, no tenien els iogurts de l’hospital. Així que, si vull tornar a menjar paella, els he de vendre… I així vàrem aconseguir ficar un peu a la distribució. Després amb l’ajut d’en Joan Boix de Noel, vaig poder visitar l’empresari Max Marcó i d’allà ja vaig poder entrar a la distribució.»

-Així que, res de fer 300 iogurts, com una empresa familiar petita. Però aleshores qui en sabia de fer iogurts a la cooperativa?
«Ningú. Trobem algun assessor extern amb experiència prèvia i coneixement internacional del negoci, que comença dirigint la fàbrica des de la part tècnica ajudant a fer un iogurt excel·lent. Posteriorment personal propi des de la co-direcció inicial i combregant amb la filosofia de la organització, se’n fa càrrec i consolida l’intent.»

-Vàreu tenir suport de l’Institut Català de Finances (ICF)?
«L’ICF ens va ajudar i molt. Com a tots, el que queda clar és que ningú no finança un projecte que no tingui viabilitat. En el nostre cas potser se l’havien de mirar amb més “carinyo”, pel gran component social incorporat.»

-La confiança bancària s’assoleix quan hom veu, com vàrem veure alguns dels que vàrem estar a primera línia amb tu, per l’audàcia i l’astúcia que  tenies.
«La capacitat de convenciment prové del que jo ja creia, després de la estada als darrers manicomis on havia treballat, que depenien de les respectives diputacions. A Saragossa, a Martorell i a Salt. Tenia unes idees molt clares sobre el que calia fer i de fet allà ja vaig començar muntant uns tallers de laborteràpia. Es tractava que els malalts treballessin i no per passar el temps, calien unes feines de debò i absolutament reconegudes. És la única forma que els malalts rebessin un retorn per la seva feina, enllà del salari, i es veiessin no només útils, sinó necessaris per a la societat. Així que escollida la Garrotxa, tenia clar que calia desenvolupar un projecte a la natura. Necessitava una finca on treballar, l’espai de la plaça del Carme, que l’ajuntament ens havia cedit quan era alcalde en Joan Sala, havia de ser provisional i, si creixíem, com pretenia, no hi cabríem.»

Arriba a taula el plat principal. Corball a la planxa amb garum i cremós de moniato, que com acostuma aquesta espècie tant apreciada, resulta extraordinari. Un peix fresc, ben tractat i de proximitat que el xef ha deixat al seu punt i que ens permetrà una agradable digestió, mentre al cervell ordenem les interessants aportacions intel·lectuals.

-I on vares començar, com i amb qui?
«La Isabel Brussosa, llavors presidenta de la Mancomunitat de la Garrotxa ens va ajudar en la compra de la finca de 15 milions de ptes. Una finca, els Casals, que vaig voler a la Fageda. Ho vàrem concretar, amb la mediació de l’Arcadi Calzada, llavors alcalde, que negociava millor que jo. Era a principis de l’any 84.»

-Així que llavors la Fageda era un espai privat.
«Efectivament. L’Arcadi, que des del 1980 era president de la Diputació de Girona (ho va ser fins meitats del 1983), va ser qui abans havia fet la compra de la Fageda d’en Jordà per a la Diputació de Girona, i que, ara, ens podria explicar.»

-Dons si i com tot a la vida, sempre hi ha un punt d’atzar que ho facilita. Alguns ens trobàvem pel matins, a fer el cafè al desaparegut i mític Pub Watson del carrer del Roser d’Olot. Allà hi anava també, en Masllopart, que llavors n’era el propietari. Pel que sembla, necessitava ingressos i a la barra del pub, vaig poder sentir de la seva boca, com comentava que volia talar la fageda per vendre’n la fusta. Llavors, no com ara, la fusta de faig encara es pagava i, per tant, tenia una certa rendibilitat. Podria ser certa la brama que posteriorment corria, sobre el fet que de talar-se tota no tornaria a reeixir. S’explicava, que les condicions del seu microclima la mantenien viva. De fet es troba als 550 ms. d’altura respecte el nivell del mar. Usualment acostuma a estar en indrets força més alts i costeruts. Dons bé, sigui o no certa la brama, em va semblar preocupant. Molts garrotxins, ja llavors ens estimàvem la Fageda d’en Jordà. No parava de donar-li voltes i finalment vaig pensar que podria proposar, a la Diputació de Girona, la compra de les 89 hectàrees que te aquesta, posteriorment, Reserva Natural dins el Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. Per tal d’agilitar-ho, vaig convidar els membres de la comissió de govern a fer-hi una visita. Calia que tothom conegués exactament de què estàvem parlant. Hi havia poc temps, així que un cop vaig tenir el seu vist i plau, vaig trobar-me amb el propietari i va començar la negociació a fi de poder portar al ple una proposta tancada. Vaig parlar amb en Masllopart de comprar-li-ho tot, bosc de fageda, pastures i espais oberts, i la masia. La masia de Can Falet al bell mig, llavors n’era el seu habitatge particular. Passada la sorpresa inicial, no li va semblar gens malament. Inicialment en demanava 40 milions de ptes. La operació incloïa la finca de Can Jordà, enguany seu de la Reserva i del Parc Natural. La negociació va acabar en 28 milions de ptes. Llavors un cop el ple de la diputació ho va aprovar, es va signar la compra l’11/6/1981 i tot seguit vàrem decidir cedir-ho a la Generalitat, situació en la que segueix enguany. Poc després, l’any 1982, el Parlament de Catalunya va aprovar una llei que declarava la fageda reserva integral parcial dins del Paratge Nacional d’Interès Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. Aquesta figura legal va ser l’embrió de l’actual Parc Natural.  
«Nosaltres a la cooperativa, posteriorment, com us deia, vàrem comprar una finca que està just al costat, la finca dels Casals.»   

-Ens podries resumir els principis que has seguit que estan en el rerefons de l’èxit i de l’emprenedoria assolits a la cooperativa? Estic pensant, per exemple, en alguns punts que ens has indicat com ara no fer publicitat, o estar convençut del missatge que donaves, o el de tenir un propòsit molt clar que has mantingut, o la reputació…
«L’èxit de la Fageda te a veure exclusivament amb això. Parlaré en primera persona, però no per vanitat. Jo vinc del món del marxisme (vaig estar dos cops a la presó per militar en un partit comunista). He estat en el món del psicoanàlisis. Per tant vaig treballar, rodejat d’ambdós pensaments, fins arribar a una certa al·lèrgia emocional. Així que del manicomi, en surto fugint de tot plegat. Tenia una crisi existencial profunda. Només podria continuar amb alguna alternativa que omplís el vuit. Les noves fonts adoptades, naturalment eren més fresques i naturals. De fet, no soc psicòleg sinó sastre. Fill de pagès, a poc mes de trenta kilòmetres de Saragossa, la família als 16 anys em va enviar a aprendre’n l’ofici amb el meu oncle. Així que vaig aconseguir tenir sastreria pròpia i una bona clientela, que el meu germà, que era banquer, em facilitava. Però com abans de fer la mili, ja m’havien empresonat un cop, després que un amic psiquiatre em portés a veure el manicomi de Saragossa, vaig decidir vendrem la sastreria. Tenia clar que no faria al servei al millor lloc possible… Estant al destacament d’alta muntanya, em tornen a tancar a la presó. Total que, en acabar la mili, començo a cercar feina i en trobo com a mosso al manicomi de Saragossa. Llavors no tenia cap formació. Quan s’assabentaren que havia estat a la presó em varen fer fora, així que faig cap a Barcelona. Allà no em coneixien… Va ser quan em matriculo a l’escola de psicologia. I, passat un temps, em vaig psicoanalitzar… fins que començo a qüestionar-m’ho tot plegat. Finalment dons, la raó profunda per la que vaig plegar del manicomi de Salt, va ser perquè primer m’havia de salvar jo. Ajudar-me primer a mi mateix, per després poder ajudar els demés. A partir d’aquí passo del relativisme psicoanalític marxista a reconèixer els principis més elementals que tots tenim al davant, com són la veritat, el be, la justícia… és a dir la consciència moral. Només podria seguir bé amb mi mateix, si alineava la meva vida amb aquests principis. Des de llavors, he procurat que tot el que fes, fossin coses que m’avergonyissin el mínim possible. Així que, per exemple, mai he pretès que l’empresa o la cooperativa fora ni parcialment meva, de forma que ara estic molt més tranquil.»

-Permeteu-me un encís. He fet un doctorat en temes estratègia a una universitat americana. Dons bé, crec que la estratègia avui en dia està completament equivocada. Entre d’altres coses el DAFO està equivocat. No te en compte les coses que et surten de dins. La Fageda quan va començar, fent aquest anàlisi, segurament tenia internament més punts febles que forts. I externament tindria menys oportunitats i més amenaces. Hi havia un aspecte que l’anàlisi d’estratègia econòmica no contemplava, que és la voluntat de fer un projecte amb èxit i posar tot el que fes falta per aconseguir-ho.
«I no tornar al manicomi…»  

Les postres, una mousse de xocolata i nous.

-Vaig sentir a dir que a la Fageda, havíeu agafat un projecte a Badalona, hi ha alguna cosa de cert?
«Dons si. L’any 2010, la consellera de Treball, Maria del Mar Serna, ens va trucar. A Badalona hi havia una fàbrica de gelats que donava feina a uns discapacitats, que havia fet fallida. Ens demanava que ens la quedéssim. Va ser un error. Vàrem actuar amb el cor i no amb el cap. Al final ens hi vàrem posar i vàrem aconseguir que funcionés, per aquesta raó ara també venem gelats. Ara bé, no som una empresa sinó un projecte social, així que els treballadors havien de venir tots a la Garrotxa. No em podia responsabilitzar d’unes persones a les que no veia cada dia. És un dels principis. La nostre és una organització social i per tant s’estableixen relacions socials. Igual que, soc contrari a que l’empresa es faci gran. Només venem a Catalunya. No volem se grans. Perquè? Dons, per què penso que una organització sana es basa en unes relacions sanes entre la gent que hi treballa. L’objectiu és fer-ho bé, no fer diners. Que la gent s’ho passi bé i trobi sentit en el que està fent. No em preocupo de la rendibilitat ni del comte d’explotació. Em preocupo de les relacions i quan millors són aquestes, més diners guanyem. De fet, per ser feliç, es necessiten pocs diners. El que més orgull genera, que no vanitat, és la felicitat de la gent que t’envolta. I tot això, finalment arriba als consumidors i configura el veritable tret diferencial.»

-Enguany està molt de moda parlar de la ideologia de l’empresa. Aquell conjunts de principis que li donen una entitat pròpia i que te valor de permanència més enllà dels fundadors. La Fageda d’aquí a vint anys, creus que tindrà aquest esperit que ens expliques? La Mireia hi afegeix, parlem d’ideologia o d’alguna emoció? 
«No, no parlem només d’emocions. Efectivament es tracta d’ideologia. Les emocions acompanyen. És tot el que te el ser humà, intel·ligència, voluntat i emocions. La pregunta parla dons només de la intel·ligència. Les organitzacions estan formades per essers humans, per tant tenen el mateix que aquells. Quant a la meva resposta, dons no ho sé. Per què? Dons perquè el viatge personal que he fet, només l’he fet jo. Puc deixar escrits els principis en un text tipus constitucions. Com ha escrit el professor i amic Segarra, de l’IESE, al seu llibre sobre el cas de Montserrat on explica l’ordre de Sant Benet, el monestir de Montserrat és una organització que porta 1.500 anys i funciona. En el nostre cas, i n’hem parlat amb ell, la primera diferència és que els que em rodegen, ni al consell directiu ni al Patronat, no han fet vots, com si fan els monjos benedictins de Montserrat. Per tant, no em puc sentir responsable pels que vindran, en tot cas només pel que jo faig procurant que sigui el millor possible. El reconeixement d’aquests principis és quelcom personal i intransferible.»  

-De totes formes, per d’altres experiències, d’aquí a vint anys, naturalment que el pòsit de la empresa perdurarà. Algunes organitzacions procuren deixar escrit el codi ètic. Dons com aquell, també hi ajudaria tenir escrita la ideologia, aquells principis detallats.
«Naturalment que he intentat i he deixat escrits aquests principis i fins i tot he fet un pas mes. A tots els treballadors i col·laboradors de la organització procuro explicar-los en detall aquests principis. Tinc una presentació feta amb el programa Microsoft PowerPoint, on ho explico, ajudant-me d’acudits de Mafalda. Ara bé, com volia matisar l’aclariment a la pregunta sobre la ideologia que ha fet la Mireia, les organitzacions com les persones, enllà la ideologia o intel·ligència, tenim voluntat i també ànima, les emocions. I malgrat tenir clara la ideologia, ben interioritzada, a l’hora de prendre decisions la cosa es complica. Puc comprendre perfectament els principis, però la cosa pot canviar a l’hora de fer. La vida no és fàcil, i a l’hora de prendre decisions en una empresa, és molt difícil ser coherent i íntegre. Costa donar la raó a qui la te si va en contra dels teus interessos, o ser ben honest amb un proveïdor, o amb un treballador… també reconèixer errades. Això és el realment complicat. I no tothom hi estem preparats. És la complexitat del dia a dia. Aquest procedir és el que actua de taca d’oli, estenent-se per tota la organització. N’és l’exemple pragmàtic dels principis. Contínuament es prenen decisions en qüestions i territoris absolutament complexes. Sovint es contraposen conjunturalment interessos econòmics i els principis… la integritat individual que et manté en el camí que saps correcte és molt complicat de seguir sempre… Quant ho explico em poso una còfia i un davantal… els dic que jo estic al seu servei i hi afegeixo i vosaltres heu de fer el mateix. Al final però em poso el tricorni. És a dir, també cal “mala llet”, que significa posar-hi coratge. No sé si m’entendran, confio però que alguna cosa quedarà…»

-I com mesures l’èxit?
«Dons, en la cara que posa la gent quan vaig a treballar.»

-Però també en la sostenibilitat del projecte, no? He vist organitzacions molt felices que se’n han anat en orris.
«Però nosaltres no som hippies…per això explicava que al final em poso el tricorni…hi ha una cosa que es diu justícia, treballar bé, … i això és molt difícil de fer.»

-…serà sostenible en el temps si a la organització hi ha felicitat i, a més, que es generin els mitjans per que ho sigui de veritat, i que l’efecte del tricorni es vegi reflectit en quelcom tant poc prosaic com el compte de pèrdues i guanys…
«Evidentment, per això insistia en que no érem hippies. Mireu un altre principi, que coneixem tots. Penso que els homes som lliures i responsables. Pel fenomen de la causa efecte, allò que hom faci tindrà alguna conseqüència. Nosaltres exigim responsabilitat. I en el nostre cas, la gent sap que guanyem diners. I també, que aquests diners no se’n van per al gaudi de ningú, es queden a la cooperativa, i, a més de treballar dur i estar contents, sovint participem en documentals on sortim i veiem que amb tot això ajudem a d’altres, que sense el nostre esforç no farien res i no serien feliços treballant. A més, els empleats veuen que fins i tot se’ls facilita alguns llibres per llegir i se’ls expliquen qüestions que, fins llavors, no hi estaven interessats i que els fa descobrir nous mons. Arriben a casa cansats però contents. I, l’endemà, quant tornen s’ho senten tant seu que són els primers de posar-s’hi i defensar la feina i la organització amb ungles i dents.»

-Avui dia hi ha una discussió sobre què s’ha de buscar entre la gent que et rodeja a l’empresa, entre motivació i compromís. Per la teva experiència i principis, tu que n’opines? 
«La discussió que planteges, em recorda un acudit que parlava dels ous ferrats amb xoriç. I deia que, la gallina participava i el porc s’havia compromès. Dons això. Molt content quan tenim ambdós conceptes. Sovint en aquesta tessitura diria que el rellevant és tenir clar el sentit del treball. El sentit del treball és un treball amb sentit. És a dir si treballes per fer quelcom que és útil, queda clar el sentit del treball. Però és que el treball  també t’ha de permetre desenvolupar les teves capacitats i cadascú, tots, tenim les nostres. Finalment, el darrer aspecte a considerar, és que cal transcendir l’egoisme. Com nosaltres som essers socials, al treball t’obliga a relacionar-te amb els demés per un be comú. Tots sabem els conflictes que sorgeixen al treball, amb el cap, amb la secretària, amb la gent de la neteja, amb els companys, l’enveja, les ganivetades … El treball en equip que permeti desenvolupar les capacitats de les persones s’ha de sustentar en la lluita contra l’egoisme que tots tenim, dons la nostre naturalesa ens hi porta. Transcendim l’egoisme quan ens posem la còfia, i anem a servir als demés. A la meva presentació en PowerPoint hi poso, com a metàfora, un vaixell, concretament un catamarà. Per què? Dons perquè el nostre vaixell, que te veles, te una dimensió empresarial i una dimensió social. I els explico que aquest catamarà, que és la nostre organització, és meravellós si ens adonem que podem transcendir el nostre egoisme. Fent quelcom útil, guanyant diners i permeten desenvolupar-nos.»

-I cada quan fas o feu la formació a la gent?
«Tenim un pla de formació i permanentment ho fem. Cal distingir però, entre la formació per la feina, com ara l’anglès, a més de la formació en ideologia, de tot el que us he estat explicant. Fins i tot fem tallers, d’entre 15 i 20 persones, on permanentment anem refrescant tots aquests conceptes.»

-I el personal amb algun tipus de deficiència o malaltia, heu verificat si milloren?
«Absolutament. Pensa que fins i tot els seus veïns, coneguts o familiars, l’entorn més proper i immediat, veuen l’orgull que manifesten per la seva feina i, està clar que res omple tant…Tots reconeixem ser reconeguts!»

-Per acabar, no et pregunten que és això de la innovació social?
«I tant i força sovint. Els dic que la meva àvia em deia: Cristobalico, espavilat! Això, estrictament, és el que penso que és innovar. Al respecte recordo una recepta que adreçaria especialment al matemàtic del grup. Una de les formules més conegudes de la teoria de la relativitat d’Albert Einstein va ser la formulació de la energia: E=mc2. És a dir, energia és la massa per la velocitat de la llum al quadrat. Dons bé la millor interpretació de la formula aplica a la definició d’innovació: moure el cul al quadrat!!!»

Abstrets i corpresos per la naturalitat, proximitat, senzillesa i solidesa argumental… Ah i, un procedir gens usual, explicat per un convidat que ha despullat l’ànima. Podem reconèixer-hi l’aplicació informada del més pur sentit comú. Arribats a aquest punt, donem per finalitzada la tertúlia, moment que aprofitem per donar al convidat una litografia de record, que la Maria Teresa li lliura en nom del grup. Es tracta d’un treball de Pujol Boira, artista pintor barceloní que viu a l’Empordà d’ençà que va acabar la seva estada de jove a París, als anys 70 i escaig. Una mostra de la seva feina idíl·lica, plàcida i eterna. La seva obra acostuma a mostrar un onirisme que creiem potser contacta amb algun vessant de la professió d’en Cristòbal, ni que sigui en algun dels aspectes del seu confessat i superat psicoanàlisi. Aquest pintor, comenta l’altre pintor empordanès Lluís Roura, te una tècnica extraordinària, severa i molt rigorosa. Una obra que gira a l’entorn del mon surrealista i lligada a la cultura catalana. En tot cas des de l’Empordà tenyeix la seva obra d’una llum sota una extensa gama de gradacions cromàtiques, com es pot veure en aquest exemple. Sortim a la escalinata a fer la foto de grup. I ens acomiadem, amb l’esperit content i ple d’optimisme, reconeixen que l’home, quan s’hi posa, te un gran futur. Enhorabona Cristobal! Enhorabona La Fageda! Motes gràcies dels garrotxins i gironins.

Biografia (pròpia)

Nascut a Zuera, Saragossa, l’any 1949, és psicòleg i empresari. Llicenciat en Psicologia Clínica a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i Màster PDG per IESE. Tot i haver estat aprenent de sastre i més tard propietari d’una sastreria, el món de la malaltia mental i l’immens misteri que amaga, el va subjugar fins el punt de dedicar-hi 10 anys de la seva vida, treballant en diferents “manicomis”. Aquest periple el porta a Salt, en plena reforma psiquiàtrica a Europa i també a la conclusió que calia buscar una feina real i digne als interns, per tal d’abandonar les estructures confinatòries que havien esdevingut els hospitals psiquiàtrics. L’any 1982, sent alcalde l’Olot el Sr. Joan Sala, crea la cooperativa La Fageda SCCL juntament amb la seva esposa i el psiquiatre Josep Torrell. Els primers treballadors són 14 persones de la comarca amb tractament psiquiàtric, que fan manipulats per a empreses veïnes i feines de jardineria per al municipi. 10 anys més tard, s’instal·la al mas Els Casals de Santa Pau, una finca de 16 ha situada a la Fageda d’en Jordà. Empès per la necessitat de tirar endavant el projecte, Colón decideix fabricar iogurts “La Fageda”, marca cedida per l’empresari Xavier Espuña, que ha adquirit una gran notorietat i omple d’orgull a les més de 350 persones que hi treballen, 60% dels quals amb malaltia mental o discapacitat psíquica. Actualment, el iogurt natural “La Fageda” és el més venut a Catalunya, per davant de les marques multinacionals. Però el més remarcable és que la taxa d’atur a la Garrotxa dels col·lectius atesos és pràcticament nul·la.

Per tal de preparar l’etapa post-fundacional, La Fageda ha invertit 25M d’euros en 5 anys, dotant-se d’una fàbrica amb la darrera tecnologia làctia i renovant completament les instal·lacions i la finca.

La Fageda s’ha convertit en un cas d’èxit estudiat en universitats d’arreu del món, que ha inspirat i inspira nombrosos empresaris.

Alguns dels casos publicats:
J. A. Segarra; La Fageda, una iniciativa de locura, (IESE, 2014)
Casadesus, Ricard, Mitchell; La Fageda, (Harvard Business Review, 2011)

El model de La Fageda és una visió global, integradora, de la persona i del treball. No és un model empresarial, ni assistencial, ni tampoc un model organitzacional: és el model complet dels valors i creences (cultura), i de l’estructura organitzativa que se’n deriva. És el model que concep una autèntica i real empresa social.

Colón ha rebut la Creu Sant Jordi l’any 2009 i el 2010 el Premi Memorial Luis Companys de la Fundació Josep Irla. La Fageda, per la seva banda, també ha rebut nombrosos premis i reconeixements. Segons es desprèn dels resultats del Monitor de Responsabilitat i Bon Govern (Merco 2015), La Fageda és l’empresa alimentària més responsable de l’Estat i la setena en el rànquing general.

Etiquetes:

Leave Comment

  • *required fields

    *

    code