Resum de la tertúlia amb la Sra. Assumpta Farran i Poca, física i fins setembre directora de l’ICAEN (Institut Català d’Energia) i presidenta de EnerAgen, dimarts 2 d’octubre de 2018

Aquesta, és una nit d’una encetada tardor. Encara amb el record ben viu de la calor estiuenca viscuda, gaudirem d’una convidada amb molta energia. Ben segur encendrà les idees més endormiscades dels gironins assistents a la cita mensual d’aquest grup. I és que tornarem a parlar d’energia, donant continuïtat a la estela iniciada en la primera etapa, el darrer mes de l’any 2013, per el professor Mariano Marzo, del que en guardem un magnífic record. Aquest cop però, la intenció és veure l’energia, des de l’ òptica d’una experta, física de l’aire, que compagina les energies renovables i el medi ambient. Un punt de vista, proper als usuaris, tot  afegint el  coneixement de l’estat de la qüestió i la possibilitat d’avaluar tot allò que aquests, hi podem fer. I, per fer-ho, ningú millor que la convidada d’aquesta nit, amb una llarga experiència. Inicialment, en l’àmbit tècnic del medi ambient i, posteriorment, en el de la energia a l’ICAEN. Entre mig, amb un període on ha dirigit l’ICAEN i per tant assumit responsabilitats d’elaboració i impuls de les polítiques energètiques de la Generalitat de Catalunya, tant en la millora i estalvi de l’eficiència energètica com en el desenvolupament de les energies renovables. Coincidireu amb mi, que és un altre tema del màxim interès sempre, i més avui amb tota la problemàtica mundial de l’escalfament del planeta pel canvi climàtic.
Després d’una breu introducció de l’Enric, el gironí del grup i també recentment convidat Pere Macias, en fa la aproximació més propera de la convidada. Aprofitem per felicitar en Pere, per les notícies de fa uns dies, sobre el seu recent nomenament per part del ministre de Foment del govern espanyol del PSOE, com a coordinador de Rodalies de Catalunya, on gestionarà les actuacions del ministeri a través de Renfe i Adif.
Més enllà de la biografia adjunta, que els comensals disposen a taula i prèviament a la web, en Pere comença la seva presentació amb les següents pinzellades. “Vaig conèixer l’Assumpta, quan treballava a Medi Ambient i per visualitzar qüestions personals, us explicaré que llavors hi feia una feina un pèl curiosa, però que posteriorment, és d’aquelles que acaba transcendint en millores substancials. Recordareu que el riu Besós, en aquella època, era poc més que una mena de claveguera pestilent … Hi havia una reclamació unànime a la Generalitat per tal de resoldre-ho. Tots els municipis per on passava, n’estaven farts. Dons bé, el primer conseller de Medi Ambient, l’Albert Vilalta (1933-2013), va endegar un programa per mirar d’arreglar-ho, el Programa de Sanejament d’Aigües Residuals Urbanes. A banda de les solucions amb depuradores, controls dels vessaments, … vull fer esment a un remei casolà que va funcionar d’allò més bé. Es tractava de tirar al riu aigua oxigenada.” La convidada postil·la, «es clar, com hi havia tanta concentració d’àcid sulfhídric, tant que era exagerat… la mesura va reduir en forma important les pudors. El riu no en tenia cap culpa segons la Junta de Sanejament… es negava la evidència, cosa que també es fa ara en d’altres qüestions». De nou en Pere prossegueix, “es dedicava doncs a controlar els vessaments de les indústries i a proposar alguns remeis, com el remei casolà explicat. Doncs bé, va estar un temps treballant en temes de millora ambiental per canviar posteriorment a treballar a l’ICAEN. Més tard, ja en temps del primer govern de l’Artur Mas, amb en Lluís Recoder de conseller de Medi Ambient, va tornar a la conselleria, ara com a directora general de Qualitat Ambiental on va treballar en allò que més agrada als físics que estudien l’atmosfera, millorar l’aire que respirem. Finalment amb el conseller Jordi Baiget a la conselleria d’Empresa i Coneixement,  va tornar a l’ICAEN, en aquest cas a la direcció d’aquest organisme públic, fins el mes passat. Crec que el més rellevant de la seva trajectòria personal i professional és que aplega coneixement i experiència en aquest tàndem d’energia i medi ambient, fet altrament que crec la situa en una de les tendències més actuals i modernes avui dia en el sector. Haig de dir que, també aquí i avui, la energia la seguim gestionant políticament com a eina de competitivitat per la indústria manufacturera. Una visió que és força del segle passat, quan arreu del mon occidental i particularment des de la segona dècada del segle XXI cada cop és més freqüent que el lideratge de la política energètica es desenvolupi des de les competències climàtiques i ambientals. La seva visió de l’energia, traslladada a l’àmbit de l’administració catalana, s’ha desenvolupat des de la vessant de treballar per a donar resposta al repte climàtic i de la qualitat de l’aire. A Catalunya, penso que aquest és un dèficit molt gran dels nostres governs. Puc afirmar, que en política energètica, fins avui mateix, els nostres governs també en segueixen sent molt deficients. No vull deixar de mencionar, que la convidada d’avui va tenir una participació molt rellevant en matèria de contaminació. Tots recordareu en aquesta qüestió, que en època del tripartit, l’any 2008, es va imposar la mesura del límit de velocitat dels 80 kms/h a les entrades de les principals ciutats de l’àrea metropolitana de Barcelona. Era una mesura ben racional però, en tot cas, una mesura discrecional que no entomava el problema de fons, ni anava dirigida al canvi social i tecnològic que caldria tirar endavant. L’Assumpta va tirar endavant l’aprovació i desenvolupament del Pla de Millora de la Qualitat de l’aire a la conurbació de Barcelona, del que potser coneixereu la declaració dels episodis de contaminació. Una actuació gens fàcil d’implementar i encara menys ser els primers en fer-ho. Doncs bé, al març del 2011 l’Assumpta declarava per primer cop a Catalunya un episodi de contaminació del aire. París i Londres ho farien dos anys després i Madrid no ho faria fins a l’any 2015. El més difícil era que responsables polítics tinguessin la valentia per donar transparència a un problema de salut pública de primer ordre, la mala qualitat del aire que afectava a 40 municipis de la conurbació de Barcelona. Avui, aquesta transparència la tenim normalitzada i la Organització Mundial de la Salut s’ha posicionat clarament al respecte, però de ben segur a l’any 2011 no era així. Amb el conseller Recoder va trobar un aliat per a declarar episodis, tot i els recels dels municipis i de les conselleries de Salut i d’Indústria i la inquietud dels propis companys de conselleria responsables de la mobilitat. Va ser el primer cop que es va donar transparència mediàtica i governamental a la mala qualitat de l’aire que respiraven els ciutadans de la conurbació de Barcelona. De fet, va ser tot un reconeixement, que calia actuar amb valentia i sense dilació per fer front a les emissions dels vehicles, de la indústria i de la zona portuària i del aeroport. De ben segur que heu sentit a parlar de les zones de baixes emissions, ja operatives als municipis de l’AMB (per les que caldrà circular amb vehicles amb distintiu ambiental) o potser de les primeres figures de fiscalitat ambiental associades a l’atmosfera. Em refereixo a mesures com l’impost als òxids de nitrogen de l’aviació i el de partícules i gasos a la indústria, però també, en l’àmbit positiu, la reducció dels peatges als vehicles nets i la gratuïtat als elèctrics. Totes elles formen part del Pla de millora de la Qualitat del Aire avui encara vigent. I, per acabar, des del punt de vista de l’energia, destacaria un projecte que ha dissenyat, dirigit i implementat des de l’Institut, el pla PIRVEC per al desplegament d’infraestructura de recàrrega per al vehicle elèctric. Un pla que està fent possible resoldre un dels primers problemes en relació a l’aposta per l’electromobilitat, facilitar el lloc on carregar-lo. Així, avui dia ja hi ha en construcció molt avançada una xarxa bàsica de recàrrega ràpida pública que permet assegurar la recàrrega ocasional en recorreguts llargs. La xarxa es recolza en el suport de les ciutats que permeten utilitzar espais públics propers a la mateixa (és el cas per exemple d’Olot, on tant si hi arribes per la Solfa, és a dir des de la Vall de Bas, com si hi vas des de la Rodona, a l’altre punta, hi ha sengles llocs on endollar un vehicle elèctric i amb menys de 30 minuts tenir-lo carregat)”.
Una clara i il·lustrativa radiografia que amb la biografia impresa a ma, ens situa prou bé, i dona peu a que la convidada inici la conversa…

Arriba l’aperitiu a taula, copa de codonyat i espuma de formatge garrotxa, gaspatxo escalivat, botó de truita de patata i melmelada de ceba i crespells de bacallà. El celler del sopar inclou un vi blanc Vitis D.O. Penedès i un vi negre Muller D.O. Priorat.

«Permeteu que al fil de la introducció, comenci procurant situar el tret diferencial que us podria ajudar a ubicar el meu perfil en relació al del esmentat professor Mariano Marzo. Ambdós compartim la inquietud pels efectes de l’escalfament global i la política energètica sota una visió fonamentalment científica, però l’òptica des de la que ho afrontem és prou diferent. En el cas del professor Marzo el gran coneixement que té de la geologia del petroli el situa com un gran referent en geoestratègia política, avui clarament dominada pels combustibles fòssils. Una geoestratègia en la que Catalunya hi pinta molt poc atesa la seva extrema dependència externa d’aquests recursos energètics (gairebé en el 100%). La seva envejable capacitat pedagògica ha ajudat molt a que molts ciutadans copsin la problemàtica de l’escalfament global.
»Per la meva part, com a científica de la física de l’atmosfera, l’energia l’afronto des de la necessitat de cercar solucions a l’ impacte que el model energètic genera en la fina capa de 15 km de gruix en la que es desenvolupa la nostra vida, la capa de l’atmosfera coneguda com a biosfera. L’escalfament global i la qualitat de l’aire com a principals reptes a afrontar però també com a gran oportunitat de transformació del model energètic, el motor de totes les economies i societats. Vull destacar que aquest impacte més enllà de la crema de combustibles fòssils, també inclou a l’energia nuclear que, tot i no ser una font energètica emissora de CO2, si que representa una amenaça per a l’emissió d’elements radio tòxics. Tan és així, que Catalunya disposa d’una xarxa de control radiològic atmosfèric, alhora que l’any 2017 el Parlament de Catalunya va aprovar una figura de fiscalitat ambiental que justament grava aquestes emissions radio tòxiques.
»Tinc a mans el segon llibre que heu publicat amb les participacions de persones molt il·lustres que han passat abans per aquest magnífic sopar de gironins, i que amablement m’heu obsequiat. Dons bé en aquesta suggerent portada, veig que de l’artista Joan Pere Viladecans, s’hi pot apreciar, entre d’altres grafismes, el d’una bombeta elèctrica que gairebé ocupa tota la portada principal. Això és una làmpada incandescent, la dita bombeta d’Edison, que tot i que se li assigna, no en va ser l’inventor, però que ens introdueix en la forma com la gent va “descobrir i gaudir” de l’electricitat a finals del segle XIX. També, com la ciència dels camps electromagnètics va ser emprada per millorar la qualitat de vida de la gent. Acostumo a dir, i aquí veig que hi teniu metges epidemiòlegs, que la bombeta incandescent va ser una de les millors mesures de la epidemiologia ambiental. Penseu que abans de la dita bombeta, ens il·luminàvem cremant olis de tota mena a dins de cada casa, amb una contaminació ambiental dins les llars molt pitjor que l’actual. Per tant la bombeta incandescent va ser una de les primeres mesures de sanitat pública. També ho va ser la electricitat que va aconseguir desplaçar les màquines de vapor de les fàbriques (cremant carbó) .. força anys després.»
– I avui on som?
«Seguint amb el símil de la bombeta incandescent, quan parlem d’energia, sovint només pensem en l’electricitat. De fet, però, l’electricitat només representa el 25% de la energia que consumim. Ara bé, la transició energètica cap a la descarbonització de l’economia en l’horitzó del 2050 justament fa referència a que l’ energia provingui completament d’energies renovables i, per qüestions d’eficiència i d’economia, això ho afrontarem fonamentalment des del vector elèctric, o sigui, la descarbonització passa per l’electrificació a gairebé el 100% de les nostres necessitats. Tots els usos energètics, òbviament sempre hi haurà alguna excepció, per al transport, els edificis i la indústria serà coberta amb electricitat, una electricitat que haurem generat amb energies renovables. També podríem parlar de l’hidrogen però aquest tindrà el seu origen en la electricitat renovable per tant, no el diferencio.
»Però és clar, caldrà veure com ens ho fem això. Tenim un model energètic que és de finals del segle XIX, arribant, al primer quart del segle XXI a aquest màxim indicat en l’electricitat del 25%. Per tant, encara que ens ho sembli, massa no hem avançat. Haurem de veure com ens ho fem per a fer atractiva econòmicament l’electricitat, on avui els seus costos a l’estat espanyol són dels més alts de la UE (des de l’any 2010 han pujat prop d’un 80%).
»Personalment quan vaig començar la carrera de físiques, a l’any 86, havia pensat en dedicar-me a l’energia nuclear, la gran font de generació elèctrica, però tres anys després vaig abandonar aquesta idea, com la majoria dels que hi érem…»
–Perquè?
«Hi va haver l’accident de Txernòbil. Alhora es  començava a parlar del forat de la capa d’ozó. Del canvi climàtic encara se’n parlava molt poc però, al darrer any de la universitat, l’any 92, l’escalfament global planetari ja va ser el tema que vaig triar per al projecte de final de carrera. Tot i que l’energia nuclear representa el 55% de l’energia elèctrica que fem servir a Catalunya, després de Txernòbil no estava clar el seu futur. Tanmateix molts ho vàrem veure així i no només els físics, també molts dels estudiants d’ Enginyeria Industrial vam perdre l’interès per la especialitat que aprofundia en la nuclear. En aquells anys un número significatiu d’estudiants de física també estudiàvem rus (de fet, molts llibres dels que seguíem tenien el seu origen en científics de l’antiga Unió Soviètica, no ens hauria de sorprendre, era un país líder en tecnologia nuclear), això ens va permetre apropar-nos a la informació de l’accident més enllà dels filtres polítics, i és que les professores que teníem de llengua eren doctores en matemàtiques i telecomunicacions pel que, crec que tenien força credibilitat. A més, empíricament va quedar ben palès, ja que avui la mitjana d’edat dels professionals que tenen cura del mon de producció de la energia nuclear, és prou alta. Actualment, encara menys estudiants de física o enginyeria trien aquesta especialitat.  Els queda clar que, sense saber quanta vida útil els pot quedar a les centrals vigents, ben segur que hauran tancat dins la seva previsible vida laboral. La manca de nous professionals en aquest sector és clarament un factor de risc que no ens hauria de deixar indiferents, estem parlant d’energia atòmica ¡ …»
–La majoria doncs reorienteu la especialitat a cursar…
«Es clar, tot plegat ens marcava nous camins. Jo vaig escollir, dins la física, la especialitat de l’atmosfera i geofísica, decantant-me vers la contaminació atmosfèrica. Hi ha companys d’aquest camí prou coneguts, com ara el mateix Tomàs Molina – també era estudiant de rus-  tot i que ell es va decantar cap a la vessant de la predicció meteorològica. I no m’equivocava gaire quan recent llicenciada, al 92, va tenir lloc la cimera de la Terra a Rio de Janeiro, on es comença a parlar de canvi climàtic ja a nivell mundial, més enllà del món científic. Ara bé, el canvi d’orientació no significa un posicionament contrari a la energia nuclear, més aviat la intuïció, cada cop amb més certesa, que li quedaven uns pocs anys de vida. Enguany, la jubilació li podria arribar tant sols en una dècada. Tant de bo que sigui així, perquè la nuclear és un obstacle de primera magnitud per tal que Catalunya avanci cap a les energies renovables. En definitiva les renovables són una gran oportunitat per al nostre país, molt ric en energia solar i amb uns recursos eòlics gens menyspreables.»
–Situats a data d’avui, la realitat del dia a dia però, és que les centrals nuclears segueixen i ningú parla de la seva substitució.
«No es veuen massa canvis reals, tot i que Catalunya, en la llei del Canvi Climàtic aprovada el passat mes d’agost de 2017, preveu el seu tancament abans de 2028 i el propi Govern de l’Estat, quan estava a l’oposició, parlava de no renovar les autoritzacions en arribar als 40 anys. Pel pes tant important que representen a Catalunya, el 55% de la producció elèctrica, el que caldrà tenir clar és que la seva substitució no es podrà fer en quatre dies, així que és molt important que hi comencem a treballar el més aviat possible si volem donar compliment a les nostres pròpies lleis.»
–Per tant podem pensar que tot plegat serà per a generacions futures?
«Si, però compte, parlem de la generació dels meus fills que avui ja tenen 18 anys i no pas de generacions abstractes que encara no han nascut. Penseu que, a nivell mundial, la transició energètica cap a un model descarbonitzat i renovable ja ha començat, ja disposem de les tecnologies disruptives que la possibiliten i els seus preus cada cop són més competitius. L’Acord de París va suposar un compromís per a prop de 200 estats on, ras i curt, cal evitar l’escalfament en més de 1,5 ºC per a finals de segle. Això suposa descarbonitzar l’energia al 2050 i, hi ha uns compromisos globals acordats. El camí per a fer-ho passa inevitablement per les renovables, l’emmagatzematge (bateries i hidrogen) i l’electromobilitat.»
–Però, quin percentatge representa l’energia en aquestes emissions que generen l’escalfament global?
«Dons ni més ni menys que el 83%. No és doncs, un tema menor. La generació de nois i noies que avui tenen 18 anys, el 2050, horitzó en que haurem d’aconseguir la neutralitat d’emissions, en tindran 50 i per tant els afecta de ple. Com deia, no estem parlant de generacions que encara no han nascut. Estem parlant de la carrera professional dels que avui s’incorporen a la universitat, als graus de formació o al mercat laboral. Per tant, hem de vigilar molt en intentar alentir una transició, que de ben segur no serà gens alentida en països com la Xina. Si ho alentim, estarem reduint les oportunitats professionals d’aquests nois i noies que no es prepararan per a la nova geoestratègia política de les renovables; en d’altres paraules, aquests joves no estaran preparats per a transformació industrial, que aquestes suposaran, que crec podria ser de la magnitud de la transició de la biomassa als combustibles fòssils.»
–A la biografia que tenim, indiques que acabes de deixar les responsabilitats polítiques. El mes passat. Hi te res a veure tot plegat?
«I tant. Absolutament. Catalunya es troba immersa en una refundació profunda, que tant de bo ens portí cap a un nou estat de la Unió Europea. Tanmateix, és important cercar camins i propostes il·lusionants que vagin més enllà de la separació d’Espanya. Es tracta d’un moment on el model energètic a nivell mundial també s’està refundant d’una forma extraordinària. Així que crec que tenim l’oportunitat de posar damunt la taula, una proposta de política energètica valenta, creïble i completament renovada. Proposta que hauria de fer front no només als reptes “de l’energia barata per als sectors econòmics”, sinó que afrontés amb valentia els reptes ecològics del model energètic com a motor de desenvolupament, per tal de situar-nos en el camí de la sobirania energètica. Al meu parer, per tal que aquesta aposta sigui creïble, caldria definir una estructura de governança adaptada a aquests nous reptes. Una infraestructura d’estat, d’entre les que no requereixen el permís de l’estat espanyol, ni del Tribunal Constitucional, com és la creació de l’Agència Catalana de l’Energia i el Clima. Per cert, una estructura prevista a la llei del Canvi Climàtic aprovada a l’agost del 2017 i que si m’ho permeteu, després hi entraré més a fons. Es tractaria de posar l’energia del futur a l’agenda política del present. Tanmateix, aquest va ser el nom del “paper” que vaig presentar al tercer congrés d’Economia i Empresa, organitzat pel col·legi d’Economistes el passat mes d’octubre de 2017. Malauradament, el pla de govern de la legislatura ja endegada, no ha contemplat ni els requeriments mínims per fer possible la creació de dita agència, tot i que des de la meva posició de directora de l’ICAEN vaig insistir fermament en la seva necessitat estratègica, ensems que recordava l’obligació del govern en donar resposta a les seves pròpies lleis. Així que, l’energia seguirà depenen de la conselleria d’Empresa i Coneixement, aquells companys de viatge que s’articulaven com a necessaris i sinèrgics als anys 80 —uns anys també de refundació, així com de renaixença de la democràcia a Catalunya— i, sense cap possibilitat de poder treballar en la seva  transformació. Res a veure amb la necessitat de dissenyar aquelles estructures de governança per a fer front als grans reptes —i oportunitats— energètics del segle XXI, que crec caldrien per afrontar el transport, l’edificació però també l’ocupació del territori, fent front a la instal·lació de parcs solars i eòlics i, òbviament, als receptors de les externalitats de la crema de combustibles fòssils: la qualitat de l’aire i el canvi climàtic.
»Dispenseu la meva insistència i convenciment, però fins ara, crec que no hem estat capaços d’entendre els reptes que tenim per davant. Uns reptes, possiblement dels més importants que haurà d’afrontar la nostra civilització, que requereixen de noves estructures i noves complicitats amb les que caldrà treballar per fer una transformació del país. Una transformació, m’atreviria a assegurar, que es pot qualificar, com deia el sociòleg, economista, escriptor i assessor polític nord-americà Jeremy Rifking l’any 2014, de tercera revolució industrial. Possiblement estem davant d’un canvi d’una magnitud equivalent a la que va succeir amb el pas de la biomassa als combustibles fòssils.
»Si mirem a la resta del mon, veiem que la indústria, el turisme, la seguretat industrial, les mines i el comerç ja no són els companys de governança de l’energia. Avui, el canvi climàtic i el dret a respirar aire net, tractats sinèrgicament amb la política energètica, són a l’agenda de molts representants polítics o, si més no, així es transmet. Prop de dos cents estats han signat i ratificat el Compromís Climàtic de París que, sense una transformació profunda del model energètic, quedaria en paper mullat.
»El govern del PP ho va entendre parcialment i, per primer cop, va separar, en l’estructura ministerial, les polítiques industrial, de comerç i de consum de les polítiques d’energia. Va establir una sinèrgia amb les polítiques d’agenda digital, perquè és un sector que s’està digitalitzant molt ràpid. Ara bé, pel que fa a l’escalfament global, no és en aquest àmbit on es plantegen els grans reptes de la humanitat. La digitalització és una eina necessària per a la descarbonització, però no és l’objectiu en si mateix. Per tant, era un primer pas tot i que no el més òptim.
»Com diu l’historiador i filòsof Yuval Noah Harari al seu famós primer llibre Sàpiens, tota revolució industrial va precedida d’una revolució energètica.
»En els moments d’una revolució industrial sabem que la indústria pot ser un fre. Els canvis no agraden, i a la indústria menys, doncs suposen un factor d’incertesa en la seva competitivitat. A més, en el cas que ens ocupa implicarà una gran transformació de sectors, com ara el de l’automoció o el de refinament de petroli, tradicionalment amb molt de pes i molt importants per a Catalunya. De totes formes, el PSOE ho ha entès, crec que molt encertadament, amb la creació del Ministeri per a la Transició Ecològica.»
–Aleshores, avui quins haurien de ser aquests companys de viatge?
«Se’ns dubte Energia, Medi Ambient, transformació del territori i tots aquells sectors que esdevenen claus del canvi, com el transport per carretera. Per cert, el transport en carretera és el responsable de prop del 40% del consum energètic i del 70% del petroli que importem. A més, avui continua sent l’únic sector que encara incrementa les seves emissions —que necessàriament l’haurem d’electrificar!!!—. També tenim l’edificació, amb la necessitat de transformar radicalment un parc d’edificis devorador d’energia i que és una de les causes principal de la pobresa energètica. Probablement  tot plegat, és una qüestió de tenir o no, la visió de futur necessària i de les estructures governamentals adients per a la transició energètica. Per cert, a Catalunya i al respecte, es va aprovar, no sense dificultats, la Llei de Canvi Climàtic (agost de 2017). Inicialment, en el projecte de llei acordat pel govern i presentat al Parlament per al seu debat i aprovació, es parlava molt poc d’energia. Calia passar l’escull d’unes possibles reticències per part de la conselleria de Empresa i Ocupació (competent en els temes d’indústria però també, en els de l’energia). Finalment, ja en la seva tramitació al Parlament, s’hi va poder incloure la Transició Energètica en el document de bases, recentment aprovat —document de bases del Pacte Nacional per la Transició Energètica de Catalunya (febrer 2017)—.  Ara bé, la comissió parlamentària on es debatia el projecte de llei, la Comissió de Territori i Sostenibilitat, no tenia cap diputat de JuntsxSí en representació de la política energètica. Sortosament, el ponent i representant de la llei, el republicà Ferran Civit —diputat de JuntsxSí— ens va mantenir ben informats, ja que cap diputat de JuntsxSí participava en la Comissió d’Energia del Parlament de Catalunya (aquesta situació tant  “rocanvolesca”, ens mostra com en ple any 2017, no es creia que l’energia afectés al clima).
»De totes formes, no n’hi ha prou en aconseguir que tot plegat s’inclogui als textos legals, cal una estructura governamental que ho propiciï i ho faciliti, amb un lideratge potent, arrencant amb el del propi president que ho impulsi… Cas contrari difícilment serem capaços d’aprofitar les oportunitats de la transició energètica i, tot plegat, podria quedar en un simple postureig. Personalment, com comentava abans, la meva gran aposta va ser la creació d’una Agència Catalana de l’Energia i del Clima. Un organisme aquest que ja estava previst al Pla de l’Energia de Catalunya de l’any 2003 (un any en que no es contemplava incloure el clima), i que es va recollir al Pacte Nacional per la Transició Energètica de Catalunya (que tampoc incloïa el clima, tot i que força al·legacions en feien esment, ja que no es va voler entrar en disputes sobre competències entre conselleries). Finalment vàrem aconseguir incloure’l en l’articulat de la llei del Canvi Climàtic Catalana. Tanmateix, m’atreveixo a qualificar-la com d’infraestructura d’estat. Teníem l’oportunitat de repensar l’energia de forma integral, tal i com ja es va fer amb el cicle de l’aigua amb la creació de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), que va unificar la política del cicle integral de l’aigua (recurs, captació i depuració) en un únic organisme. L’any 2010, vaig descriure aquesta òptica en uns documents de treball per a Convergència i Unió. Una visió on, des d’un únic organisme sota la conselleria responsable de vetllar per les externalitats, s’integrava la planificació, gestió i externalitats de l’energia. El mateix que es va fer a l’ACA, creada anys abans, i que  va anar a dependre de la conselleria de Medi Ambient (on estava adscrita la Junta de Sanejament, en comptes de anar a la conselleria de Política Territorial, on hi havia la Direcció General de Política Hidràulica i la Junta d’Aigües). Crec que convé facilitar la direcció global a l’organisme que vetlli per estalviar les externalitats.
»Així dons, la meva marxa del govern, té a veure amb la convicció que perdria la oportunitat de plantejar, en aquesta legislatura i com un objectiu de país, la transició energètica i les seves estructures de governança; un projecte transformador i il·lusionant que, del meu punt de vista, s’hauria de concretar en la creació de l’Agència d’Energia i Clima de Catalunya dins la conselleria de Territori i Sostenibilitat. En no plantejar-se la creació de l’agència, ni tampoc es pensaven canviar els companys de viatge, se’m feia  molt incòmode continuar en aquest projecte polític, conjunturalment tan allunyat de les meves inquietuds més immediates. Probablement el meu vessant científic, fins a cert punt idealista, enguany hagi pesat més que la meva incipient i nouvinguda responsabilitat política. D’altra banda, vuit anys al capdavant de polítiques continuistes, poc properes a les més desitjades,  generen prou desgast personal. Per tant vaig creure que el més aconsellable era fer una pausa.»
–Has parlat que el PP va treballar, encara que tímidament, en aquest canvi d’estructura ministerial en el sentit que dius. Creus que es farà alguna cosa a nivell d’estat?
«Estic convençuda que enguany el govern de l’estat, en el que pugui, s’hi posarà les piles. Penseu que la Unió Europea (UE) acaba d’aprovar el paquet de directives i reglaments que fixen els objectius energètics i climàtics en l’horitzó del 2030. Es tracta del  “Clean Energy Package”, una “bomba de transformació del model econòmic i social”. Abans d’acabar l’any la UE presentarà l’estratègia climàtica a llarg termini, en l’horitzó del 2050 i, pel que sabem va en la línia d’emissions zero. Ho va anunciar la ministra per a la Transició Ecològica: l’objectiu energètic per a l’any 2030 serà del 32% renovable per a tota la energia que consumim, no només la elèctrica. És una xifra impressionant i d’obligat compliment per als estats!»
–Però, i a Catalunya, en tot plegat on estem ara mateix?
«De fet, ara mateix som molt lluny del objectius per l’any 2020, que són d’un 20% d’energies renovables i per tant, lluny de l’horitzó 2030. Ens en separa un abisme. Ara bé, com Catalunya avui per avui no és un estat, de fet no te aquesta obligació, que només la tenen els estats de la Unió Europea. A Catalunya, ara mateix estem en un 8% de percentatge de renovables respecte a l’energia final bruta que emprem. I hem de donar les gràcies als pantans franquistes… Tenim doncs una feinada monumental. En les meves presentacions sovint començo amb un semàfor en vermell, ple de senyals d’atenció. Compte, si fóssim un estat de la Unió Europea, en energies renovables estaríem més a prop de Polònia i Hongria que no pas de la anomenada “ Dinamarca del sud” i òbviament, incompliríem les directives europees. I de molt!»
–I a la resta del mon, com estan?
«Es mouen. L’any 2017, si ens referim només a la electricitat, les 2/3 parts de la generació nova instal·lada va ser eòlica i solar. Només 1/3 part de nova construcció d’infraestructura de generació va ser per gas, carbó, petroli i nuclear. Si ara mirem què passava a l’any 2012, llavors no s’arribava ni al 10% d’energia eòlica i solar. Fixeu-vos la gran evolució només en cinc anys. En aquests anys el preu de la energia solar ha caigut un 80%. I l’energia solar no és pas cap tecnologia disruptiva, de fet es fa servir des que vam enviar els primers satèl·lits a l’espai —l’any vinent farà 50 anys del primer home a la Lluna—. Ara bé, aquesta baixada de preu si que cal qualificar-la de disruptiva. Fins i tot per a l’Aràbia Saudí, un país amb tant petroli, la forma mes barata de generar electricitat és a través del sol.»
–Vaja amb el sol que també tenim nosaltres…
«Doncs si, no som l’Aràbia Saudí, però és el primer cop a la història del país que tenim en abundància el recurs energètic que marcarà (de fet ja marca) la propera revolució energètica. I en podem disposar a preus cada cop més competitius. Probablement coneixeu algun dels llibres publicats per l’historiador i professor israelià Yuval Noah Harari, un jove escriptor de 43 anys que, darrerament, està en boca de molta gent. Dons bé, com diu l’autor al primer d’ells, el best seller titulat Sàpiens, i hi insisteix també al tercer —21 Lliçons per al segle XXI—, tota revolució industrial va precedida d’una revolució energètica. Molt probablement tingui raó…»
– I Espanya, com estat responsable de complir amb els acords, que hi diu a tot això?
«Amb el canvi de govern, varen fer un gest que no ens crèiem que farien. La excusa de no canviar res era molt fàcil. La decisió es prenia a la Unió Europea en el mateix moment que es nomenava el govern de  Pedro Sànchez, que va ser un govern del PSOE. Per tant, era molt fàcil dir que no s’hi havia estat a temps. Però, en aquest cas no va ser així i em varen sorprendre molt favorablement.»
–I què és el que passava en aquell moment a la Unió Europea?
«S’estava en la darrera discussió dels trílegs (Parlament, Consell i Comissió) sobre l’objectiu d’energia renovable a assolir el 2030.  El ministre Nadal, representant per Espanya del govern anterior del PP, juntament amb Polònia ostentaven la posició més conservadora, un 27% de percentatge de renovables en l’horitzó del 2030. El Parlament europeu i els estats progressistes defensaven el 40%, Alemanya el 32%. La Comissió Europea també defensava un 27%, xifra que sortia de l’anàlisi d’impacte de la proposta de directiva presentada al novembre de 2016 “paquet d’energia neta”. Ara bé, el mateix comissari Cañete (recordeu, l’exministre del ministeri d’Agricultura de la primera etapa Rajoy), ja reconeixia que amb l’evolució dels preus de la tecnologia solar a l’any 2017 s’havien quedat curts i es podia ser més ambiciós. Finalment la Comissió rectificava i actualitzava la xifra i ja parlava d’un 35%. Doncs bé, just llavors, nomenen el govern Sánchez i el primer que fa la ministra per a la “Transición Ecológica”, Teresa Ribera, és assistir a la darrera reunió dels trílegs del passat mes de juny de 2018 i canviar la proposta espanyola de l’objectiu del 27% al 35% i, així decantar la balança del Consell d’estats a favor de més ambició per una atmosfera neta!! Haig de confessar que em vaig emocionar. Es va imposar el 32% de renovables en el mix d’energia final bruta, uns objectius que són d’obligat compliment pels estats de la Unió Europea. Així doncs hom pot esperar que, després d’aquest posicionament, l’estat haurà d’agafar alguns compromisos seriosos.»
–I ha estat així des de llavors?
«Dons el cert és que el president Sánchez, la setmana passada en unes declaracions a l’ONU, va parlar d’incrementar la potència renovable nova, per a finals del 2030, fins els 70 GW (gigawats). I per posar-ho en context puc afegir que a tot l’estat espanyol, ara mateix tenim instal·lats una mica menys de 100 GW de potència (amb la suma de totes les tecnologies fòssils, nuclears i renovables). Per tant és moltíssim! Gairebé duplicar el que tenim instal·lat, des que l’electricitat es va obrir pas a finals del segle XIX. La ministra de la Transició Ecològica ho traduïa, poc després al Congrés de Diputats, dient que en la propera dècada caldrà afegir, cada any, la xifra de 6 a 7 GW, fonamentalment solars i eòlics. Impressionant, aquesta és la paraula. Catalunya per la seva banda, quan a GW renovables, que no siguin hidroelèctrics, en té instal·lats francament pocs, en total 1,4 GW. Tot i que Catalunya en va ser clarament capdavantera, amb el primer aerogenerador a Vilopriu ja fa més de 30 anys, i amb la creació de la cooperativa Ecotècnia. Queda clar doncs, que a Catalunya, amb aquest panorama, li toca posar-se les piles. I aquesta, només és una part de la transició energètica, on principalment, la energia serà d’origen solar. El grup d’experts del govern espanyol, llavors coordinats pel PP, que amb la vista posada a l’any 2030, tot mirant vers el 2050, havien d’escatir d’on les trauríem. Aquest grup va concloure que, de la potència necessària, 47 GW serien solars i 10 GW eòliques. I hem de pensar que treballaven amb un escenari on l’ objectiu era del 27%. Avui que Europa ha aprovat el 32%, les xifres hauran de pujar fins a aquests 70 GW dels que parlava el president Sánchez.
»Deixeu-me introduir un altre concepte de la física, concretament de la la relativitat general. Si els altres es mouen i tu restes aturat, en realitat el que fas és retrocedir. Seria adient que ho tinguéssim present amb aquest percentatge tant “modest” de renovables que enguany tenim a Catalunya. Recordeu, un 8% i amb molt pocs projectes en curs de tramitació administrativa.»

D’entrant el xef ha escollit pel menú de tardor d’aquesta vetllada, un remenat de bolets i vel de cansalada, que fan les delícies dels assistents.

I per tal de poder digerir tantes xifres, d’uns paràmetres desconeguts en detall per la majoria, s’engeguen alguns comentaris i qüestions, donant temps a la convidada a degustar les menges ja servides.
–Que si en termes de salut pública és necessària la transició, o si es mesura en forma eficient el canvi climàtic, o si no anem enganyats, o que les energies renovables estan altament subvencionades a les empreses o si es prenen en consideració els interessos com ara els del sector del carbó que en deuen ser contraris, o les traves que sembla hi ha per l’autoconsum de part dels grans lobbies… i finament si hi ha limitacions tècniques, a banda de les polítiques…
«Hi estic ben d’acord… De fet, ara podrien quedar en qüestió, tots els arguments que els convençuts de la mobilitat elèctrica empràvem (per defensar-ne una aposta política clara), com a gran palanca de la transformació del model energètic. Alguns dels lobbies, del mon de l’automòbil i del sector petroler, són tant forts que donen forma als temps de la post-veritat (convencen a tot un Parlament europeu). Així, justifiquen el manteniment de combustibles fòssils que, diuen, no contaminaran tant i que amb uns cicles d’emissió fets a mida, compliran perfectament amb les directives anunciades. Aviat ens faran creure, fins i tot que a la Terra, no s’aplica la segona llei de la termodinàmica, una llei universal física que, òbviament han de complir els motors tèrmics i que, ras i curt, no els hi permet arribar a eficiències més enllà del 30% …. En canvi veiem una colla de gurus que parlen de l’assoliment del 60%. Com a física em poso les mans al cap que ningú digui res.»

Per ampliar el coneixement i comprendre els conceptes expressats, és aconsellable, llegir l’article que havia de publicar la convidada en els següents dies, en motiu de l’Expoelèctrica. Enguany, quan escric aquest text  ja està disponible sota el títol: ”Los coches diésel y de gasolina nunca podrán almacenar electricidad”. Tot una declaració d’intencions, que emfatitza un concepte nou (que podria ser determinant en el futur): la gestió i distribució intel·ligent de l’emmagatzemament de la energia elèctrica a les bateries dels cotxes elèctrics.
–A la primera part s’ha dit que anem a un model molt renovable, i amb quin detall segueix?
«Efectivament seguint el relat del que hem parlat fins ara, arribaríem a la conclusió de que podríem anar a un model d’energies renovables, però mantenint el model energètic actual centralitzat, oligopolista i amb tocs de digitalització, però amb algunes petites variants. Grans instal·lacions renovables que subministrarien la energia neta, però en mans d’unes quantes operadores, probablement les actuals a les que de ben segur s’hi afegiran algunes petroleres i constructores, que són les que disposen de capital per finançar grans instal·lacions (ja ho hem vist en les subhastes solars, una bona part per exemple han anat a parar a la constructora ACS). Canviaria la tipologia de la energia, però no el model. Aquí és quan prenen rellevància totes les preguntes i comentaris que fèieu sobre la salut, sobre el canvi climàtic, … Què està passant? Des d’Edison fins a Nicola Tesla (per cert, grans enemics), tots s’enfrontaven al mateix problema i que avui encara no hem resolt satisfactòriament. La energia elèctrica no s’emmagatzema, pel que cal consumir-la sota un mercat de “ just in time”. De fet són electrons generats en una central que es mouen, canalitzats per una línia elèctrica, fins a arribar a on els necessitem. Un cop produït un electró cal consumir-lo. Tenim una mercaderia sense estoc! Penseu que a tot el món, només hi ha 33 minuts d’energia d’estoc, en forma de centrals hidroelèctriques reversibles, i es podria arribar, com a molt, a un màxim de dues o tres hores (òbviament hi ha excepcions per característiques geogràfiques com l’illa del Hierro). A més, aquests electrons renovables es produeixen, en forma intermitent, quan fa sol i vent, i això s’escapa al nostre control. A  la nit per exemple,  segur que l’energia solar no serà gaire activa. Per resoldre aquesta intermitència, el que fem avui és: quant no hi ha vent però volem consumir, s’arrenca la energia de cicle combinat (gas natural) o la tèrmica de carbó (carbó, gas,…). Això surt molt car. De fet, aquestes centrals viuen de donar resposta a puntes de consum i pel recolzament a les intermitències de les renovables. Avui, aquesta intermitència a l’estat espanyol és d’un 20% de tota la electricitat que es genera. Tot plegat es gestiona relativament bé, amb aquest sistema de capacitat flexible de cicles combinats i carbó, encara que fa pujar molt el preu del mercat majorista. Per això estem tenint aquests preus tant alts que, a més, incorporen el preu del CO2, que darrerament s’ha multiplicat per 5.
–Però que passarà quan el percentatge d’energies renovables sigui molt més alt?
«Doncs no cal fer hipòtesis, cal mirar als nostres veïns d’Alemanya. Com que tenen molta més energia eòlica i solar (si, de solar també en tenen molta més, de fet, un ordre de magnitud per sobre), els dies que bufa el vent i fa molt de sol, els sobra molta energia. Els sobra, no només energia renovable, hi ha centrals de carbó, de gas i les nuclears (encara en resten sense tancar) que no poden parar de produir. Com algú ha de consumir aquells electrons, l’energia que en el mateix moment a Catalunya val 60 €/ MWh, a Alemanya val -45 €/MWh. És a dir, els consumidors cobren i els generadors paguen (el món al revés). Què passarà però, quan la intermitència a l’estat espanyol sigui del 70% (probablement abans del 2030)? Doncs caldrà més cicle combinat, quan no hi hagi ni sol ni vent ni aigua…. i llavors es pagarà a preus astronòmics ….o bé a preus negatius quan tinguem excedents… això serà la mort econòmica de la energia nuclear que no estigui subvencionada. Aquella energia que avui es cobra i al preu de la més cara en la subhasta (són les regles de joc establertes), en aquells moments s’haurà de pagar. Però és que aquestes centrals no es poden aturar sinó és de forma programada o per perill imminent (un perill que ha de ser superior al risc de no aturar-la). Aquesta és la situació que ha portat ha demanar el tancament dels generadors nuclears de Califòrnia abans que se’ls acabi la vigència operativa.
»Tot això succeeix perquè el model tarifari i d’assignació de preus ve regulat per unes normes del mercat elèctric de finals dels anys 90, en un moment on aquestes alternatives energètiques renovables eren insignificants. La culpa doncs, d’aquests preus tant elevats no és del CO2 ni de les renovables, sinó d’aquestes regles obsoletes del mercat elèctric. Unes regles pensades per un mercat marginalista que s’ajusta a la forma de funcionar dels combustibles fòssils i l’urani, però que res tenen a veure amb les derivades del vent i del sol. Les regles d’un mercat, quan apunta vers un alt nivell d’energies renovables, necessàriament han de canviar per tal d’ajustar-se a les noves tecnologies i no per mantenir artificialment, amb uns preus altíssims per als ciutadans, les tecnologies obsoletes fòssils i radioactives. I és en tot això, on enguany s’està treballant molt. Calen unes noves regles del mercat interior de la electricitat.
–Tenint-ho en compte, com resoldrem aquest problema de les intermitències? Podria ser amb una major redundància del sistema? O potser reduint el funcionament de les centrals contaminants? En aquest darrer cas, les centrals que no treballessin, serien o no viables?
«Justament és aquí, on rau el veritable repte de la transició energètica. Es tracta de fer possible un model 100% renovable, sense haver de recórrer a sistemes fòssils per cobrir les intermitències o tal com s’anomena, poder disposar del “backup”. Penseu que si en algun moment ens quedem sense electrons, cau tot el sistema i si ens en sobren, la xarxa de transport  i distribució es “crema o pateix”.
»Un repte apassionant que, si ho fem bé, ens permetrà no només avançar cap a la sobirania energètica i renovable sinó fer-ho sota un model democràtic i distribuït. Un model on el consumidor és el gran protagonista del canvi i no pas les operadores centralitzades com ho són avui. Operadores que altrament també tindran un paper molt important, tot i que no exclusiu.»
–S’entén que el gas és la tecnologia de trànsit fins assolir completament la transició energètica. Per tant el gas tindrà una notable rellevància en tot aquest període, veritat?
«Es clar, per això en diuen el combustible de transició. El gas serà necessari però possiblement menys del que alguns podrien imaginar. Altra cosa seria, haver de decidir ara si caldria fer unes costoses inversions pels propers trenta anys, com serien les necessàries per a la construcció d’un nou gasoducte. Amb tota probabilitat amb els sistemes disponibles avui dia, i sense haver de realitzar més inversions al respecte, serà més que suficient. Tanmateix, el lobby del gas, és més que probable que faci pressió per tal que la Comissió Europea mantingui el projecte de construcció del gasoducte MidCat. Es tracta del gasoducte que creua Catalunya, com a infraestructura prioritària per connectar Europa. El gasoducte MidCat comportaria una inversió molt elevada, que en més del 60% recauria en el rebut del gas dels ciutadans de l’estat espanyol i per tant també de Catalunya. Només cal confiar que els organismes reguladors ho analitzin bé. En el nostre cas es tracta de la CNMC, responsable de garantir els costos el més ajustats possibles i la màxima eficiència del sistema. Si em pregunteu la meva opinió, em mullaré. Aquest gasoducte NO és necessari.
–Però, per aclarir-nos i encara que pugui resultar repetitiu, la transició energètica són només les renovables?
«Dons no, ho és també, i molt especialment, la necessitat de recolzar la seva intermitència.»
–Podem entrar en més detall?
«El model actual funciona exactament com fa cent anys. Uns actors generen energia, d’altres la consumeixen i al mig, a banda dels cables que la transporten, hi ha unes persones que ho gestionen. De fet, es podria gairebé gestionar amb un telèfon dels de la època de Grahan Bell.»
–Com és fa aquesta gestió?
«Es tracta de trucar per telèfon als responsables de la generació d’energia, que en total no sumen més d’un centenar d’actors, cadascun al front de la seva empresa que genera el tipus d’energia que produeixen. Llavors, ens podem imaginar aquest tipus de converses: —a la empresa generadora d’energia que crema carbó— “augmenta la producció i crema més carbó, ja que avui la demanda pujarà i ens cal afegir X kwh”. O bé —al responsable de la empresa de generació de cicle combinat— quan a mitja tarda s’ha aturat el vent: “necessitem que genereu més kwh ja que ens cal sumar més energia, atesa la demanda que hi ha ara mateix”. Naturalment a la banda de la demanda, no s’hi pot fer res, són milions els consumidors, inclosos tot tipus d’aparells elèctrics. De fet, si que algunes grans empreses electró-intensives hi participen des de la demanda, però son molt poques les que ostenten aquest privilegi.»
–Tot plegat ben manual i força depenen dels gestors, no?
«Exactament. Ara bé en el segle XXI, amb la potència de càlcul que cadascú de nosaltres portem al damunt (el terminal del telèfon mòbil), ben segur que podem prendre accions, també en forma distribuïda, i executar-les en una forma molt més precisa i, fins i tot, força més intel·ligents. Es poden preveure anticipadament, algunes accions en relació a aquells escenaris possibles i versemblants, executant-les quan i com ens convingui a cadascun dels interessats. Penseu que la potència de càlcul d’un d’aquests terminals mòbils (smartphones) és molt superior a la dels ordinadors que varen dur l’home a la lluna. Dons bé, un dels canvis a fer, que afecta al fons de la gestió i no només a la forma, seria fer entrar en joc a tots – o a molts-  d’aquests milions de consumidors.»
–I exactament, com es podria fer?
«Per primer cop podem “veure” aquests milions de consumidors. Tenim a l’abast la tecnologia que ho permet des de els nostres smartphones i, també, els comptadors digitals (a finals del 2018 aquests comptadors ja estaran instal·lats en tots els habitatges del nostre entorn). Només cal que hi afegim la informació del consum actual i històrica (a gestionar a través del Big Data) i, amb el recurs de la Intel·ligència Artificial, uns algorismes d’actuació prou llestos pel que fa al cas. És el camí per interrelacionar la demanda. Podem doncs tenir present aquesta potència distribuïda, que avui tots portem al damunt, però també addicionalment la possibilitat de disposar de nous actors de la banda dels generadors d’energies renovables. En primer lloc, les plaques fotovoltaiques dispersades pel territori als terrats, cada vegada més, dels nostres habitatges i, en segon lloc, en un futur que ja ha començat, afegir-hi l’energia de les bateries dels cotxes elèctrics. Bateries que poden rebre energia però també donar-ne. Son veritables magatzems d’energia, per primer cop disponibles també com a generadors, que es poden emprar i monetitzar. Penseu que un cotxe elèctric de tipus mitjà dels previstos per al 2019, ja disposen de 60 kwh (que equival a la energia de tota una setmana d’un habitatge mig). Si fem alguns números, amb centenars de milers d’aquests vehicles, estem al davant d’un generador molt gran d’energia. Això que aquí podem pensar com el proper futur, hi ha països on ja és el present. Tot un nou escenari.»
–Què li passa a la demanda avui?
«Hi ha unes hores o minuts al dia, quan la demanda és molt alta, que entren els generadors d’energia més cars, que, ensems, si les empreses no especulen, són els més contaminants. Llavors per les regles existents al mercat elèctric, tota la energia subministrada es cobra al preu que aquesta tecnologia hagi marcat (de fet usualment el més car en cada moment), i com a conseqüència el preu que en paguem tots és molt alt. Potser alguns de vosaltres escolteu la rentadora de l’Ortuño al programa del Jordi Basté de RAC1, doncs és això.»
–A veure si ho hem entès. Si en un d’aquests moments, per exemple, cas que la energia més cara fos el carbó, la resta de subministraments energètics, com ara el nuclear, el gas, …. facturaran al preu més car i per tant amb uns marges molt superiors als oferts per si mateixos. Vaja tots plegats estaran encantats en que hi hagi moltes puntes altes de demanda, no? En aquest cas, s’hi podria fer res?
«Aquest és el veritable moll de l’ós de la transició energètica. El mercat elèctric avui és gestionat per l’oferta. La revolució energètica suposa cedir aquesta gestió a la demanda. M’explico. El segle XX i bona part del segle XXI han estat marcats per la geopolítica dels combustibles fòssils, que per definició és un món d’economia energètica centralitzada. Però a mesura que avanci el segle XXI anirem entrant en una nova geopolítica, la de les renovables. Per definició, aquestes són molt més descentralitzades i distribuïdes en el mapa mundial i les inversions per a cada instal·lació són de més de tres ordres de magnitud inferiors a les que podia suposar una central nuclear, de gas o carbó. Això vol dir que moltes més empreses, però també comunitats de ciutadans i entitats locals poden ser-ne propietàries. Per tant, anem a un món amb “milers o milions de generadors … i no pas un centenar”, on a més, l’energia que produeixen depèn d’un recurs “ volàtil”, no en preus, com si ho són els fòssils, sinó en control, predicció i existència (el sol i el vent). A més, cal pensar que complir amb la directiva de renovables en l’horitzó del 2030 ens situarà en un mix elèctric on el 70% serà renovable i … el 50% intermitent i tot això, sense disposar de magatzems per a poder gestionar.
»I és aquí on els científics hauran de fer allò que saben fer des de fa més de 70.000 anys: fer possible l’impossible. Només tindran un obstacle: no es poden incomplir les lleis de la física …. quant a la resta, tot s’hi val. Per tant, estaria bé que poguessin treballar sense haver de fer front a lleis absurdes i bloquejadores dels parlaments d’alguns països.
»L’oferta doncs serà tremendament difícil de gestionar i per tant caldrà pensar que ho faci la demanda, que de fet és on tots els focus estan posats. Com a mínim els de les ments que pensen en fer avançar la societat i en donar resposta als reptes socials i climàtics. Però també n’hi ha d’altres, que s’esforcen en perpetuar el passat o fins i tot pitjor, ni tan sols ho tenen a l’agenda. Hi ha molt en joc, de fet en joc hi tenim una “revolució industrial” i molts que hi poden perdre. N’hi ha d’altres que es troben massa còmodes en la mediocritat.»
–Però, exactament, què vol dir donar la gestió a la demanda?
«Doncs, apoderar al ciutadà, de forma que per fer-ne la gestió del mercat elèctric, en pugui traure uns beneficis econòmics. I em podríeu preguntar per què no ho fèiem fins ara. Doncs perquè no disposàvem de la tecnologia. Avui, com comentava abans, amb la digitalització dels elements consumidors d’electricitat i dels comptadors intel·ligents estem construint el conjunt d’informació necessari (big data), que ens permet plantejar els algoritmes necessaris d’integració. A més, estem a les portes de passar de l’anècdota a la generalització massiva del vehicle elèctric i, en menor quantitat, a la generació elèctrica des de sistemes fotovoltaics d’autoconsum a casa. Quan dic a les portes, hem de pensar en uns 10 anys —per a que siguin massives o si voleu, significatives—, però això és molt poc temps per tal de poder reestructurar tot allò que ho faci possible. Però succeirà, no en tingueu cap dubte. Els fabricants asiàtics pressionen molt, tot i la somnolència dels fabricants europeus, també de Seat. L’any 2019 ja tindrem al nostre mercat, uns vehicles SUV de les marques Kia i Hundai amb bateries de 60 Kwh per un preu d’uns 35.000 €. I no en parlem del mercat Premium amb el Tesla model 3. Els vehicles elèctrics consumeixen igual que ho fa avui un habitatge, però amb una gran diferència, ho poden fer amb una gestió “modèlica”, perquè poden emmagatzemar electricitat, en quantitat i forma molt significatives.
»La proposta de directiva del mercat interior de la electricitat fa una aposta clara per a que gestionem la demanda. Fins i tot, en aquest mercat tant tancat com és l’elèctric, crea la nova figura de l’agregador.
»Els agregadors, ja existents avui dia per exemple a Alemanya, al Regne Unit o a Califòrnia, estan posant a punt els mecanismes per gestionar la demanda, que faci possible la integració dels grans volums de renovables intermitents que s’implantaran en la propera dècada.»
–Que són i què fan aquests agregadors?
«Els agregadors són uns intermediaris amb unes formes jurídiques diverses. Els agregadors signen uns contractes amb els usuaris, de forma que estableixen les condicions (volum, horaris, tipus d’energia renovable i preu a facturar), per al subministrament a la xarxa de la energia que individualment aquells generen. Una energia, quin origen pot ser dels equipaments particulars (plaques fotovoltaiques, bateries de la instal·lació d’autoconsum, bateries de cotxes,…), i o d’energia sobrant, que en alguns moments no es consumeix. Aquest fet, de forma individual només tindria sentit per a grans consumidors, com ara una cimentera. Ara bé, quina seria la situació, cas que la tecnologia ho permetés, en el cas d’agrupar molta energia renovable d’origen particular, com ara, per exemple, de les bateries de molts vehicles? (aquest és el concepte d’agregació que aquí aplica). Dons bé, avui sabem que la tecnologia ho permet. Ara bé, encara caldrà un marc legal adient i tanmateix procedir a endreçar el sistema actual disponible.
»Per a que s’entengui, en el sistema elèctric cal mantenir sempre l’equilibri (imagineu una balança), de forma que si no es pot gestionar l’oferta, s’haurà de fer amb la demanda. Tant sigui deixant de consumir, com, consumint més. Naturalment tot plegat d’acord amb allò que facin el vent i el sol, i amb uns grans volums de reposició distribuïts, com ho són els vehicles elèctrics. És a dir que l’electromobilitat i les energies renovables estan predestinades a estimar-se o condemna-des a entendre’s. Si una de les dos no hi és, això no acabarà de funcionar prou bé. Penso que sempre caldrà mantenir-ne l’equilibri.
»Naturalment tot plegat es gestiona en forma digital, aquí no calen fer trucades als actors, altrament seria impossible, es clar… De sobte dons, disposem d’una nova central d’energia renovable, en aquest cas virtual.
–Una solució, que requereix confiança, no?
«Es clar. Sabem que són milers els actors que es poden agregar. Ara bé, a nivell individual, quan qualsevol d’aquests actors tingui el seu vehicle al garatge amb una bateria carregada amb 60 kwh, molt probablement no li suposi cap inconvenient haver de desprendre’s, posem que només de 7 kwh, que a més podrà monetitzar. I mireu, només amb aquests 7 kwh multiplicats pels 3 milions de vehicles tipus turisme, com els que enguany disposem a Catalunya, naturalment comptant el moment que siguin elèctrics, suposarien un total màxim de 21 GW. Justament la mòdica quantitat d’energia que enguany consumeix Espanya, França i el Regne Unit a l’hora. Sembla clar que per aquí hi tenim el futur.»

Serveixen el plat principal, un rap a la planxa amb espinacs, sèsam negre i salsa d’ametlla.

–Aleshores, si tenim la tecnologia digital, què més necessitem per que funcioni?
«Doncs més enllà que les regles del mercat ho permetin i que els governs s’atreveixin a posar per llei la data límit per introduir nous vehicles que emeten emissions de CO2 pel tub d’escapament, també, en tot un seguit d’opcions que ho facilitarien. Opcions com ara que les empreses automobilístiques no bloquegessin al vehicle elèctric o que els aparcaments en comunitats de veïns en règim de propietat horitzontal tinguessin un camí administratiu senzill per a fer possible que els vehicles carreguin a casa de forma intel·ligent (de fet posant en pràctica els serveis de recàrrega previstos al primer article de la llei del sector elèctric i, avui inexistent, una fiscalitat on qui contamina paga) … entre d’altres.
»Probablement, sembla ciència ficció, veritat? Enguany però, el joc està situat a l’entorn d’aquests conceptes. La Unió Europea ara mateix ho està discutint. S’estan aprovant tot una sèrie de directives, és el paquet anomenat Energia neta per a tots els europeus. Us he parlat de la directiva d’energies renovables i ara s’acaba d’aprovar la directiva del mercat elèctric. Justament on ara, hi ha el ball de bastons. Hi ha els que demanen poder ser agregadors a partir d’ajuntar l’energia d’1 MWh de diversos clients (admetre agregadors petits, per exemple d’uns 100 vehicles) i els que defensen que com a mínim siguin 10 MWh (factible només per a grans productors, els de sempre). Amb la tecnologia disponible avui i ara mateix, són possibles ambdues opcions, aleshores perquè hauria de limitar-se només als grans?»
–Queda clar que la transició energètica, no només eren les energies renovables.
«Efectivament, ho és a més, la necessitat de recolzar aquesta intermitència. És exactament on tenim el gran boom tecnològic i on la post-veritat ens és absolutament indiferent.»
–Tot plegat doncs es basa en aquests nous magatzems d’energia.
«Efectivament, però també veurem com en aquests 10 anys hi ha una gran aposta per les bombes de calor i l’aerotèrmia i la seva gestió remota. Tot i que ni les bombes de calor ni l’aerotèrmia no emmagatzemen energia, per l’agregador són senzills de gestionar. Remotament es pot gestionar la pujada i baixada de la temperatura. Es possible per exemple, baixar un grau de temperatura en un moment determinat de molta demanda o, pujar-lo quan hi ha excedents renovables en el sistema. Si això ho sumem per a molts usuaris, tenim una bossa d’energia molt gran.
»És a dir, tornant a la pregunta, realment tot plegat es basa en la possibilitat d’accedir a tots els milions d’usuaris i la seva gestió de la energia. Tanmateix però, necessitarem magatzems grans (amb enormes bateries d’un cost important, que indefectiblement hi hauran de ser), magatzems mitjans (els dels cotxes elèctrics – a l’entorn dels 60kwh-), i magatzems petits (els d’autoconsum particular. De 2 a 12 kwh).»
–Fa 25 anys, amb l’aparició d’internet, es va iniciar un camí vers la democratització de la informació. Enguany, qualsevol persona pot ser punt d’informació i esdevenir vital, com ara en el passat 1-O. Així, hem pogut veure una violència policial sobre la població i també alguns missatges contraris de part de mitjans convencionals, explicant a la població una realitat ben diferent i argumentant la post-veritat ben parcialment. Podríem considerar que, ara i amb tota la tecnologia existent que s’ha explicat aquí, estem als inicis de la democratització de la energia, també amb el convidat de pedra de la post-veritat esmentada?
«Efectivament. És inevitable, per una raó ben senzilla: per raons d’economia. La qüestió és que no tots els països ho seguiran a la mateixa velocitat, ni en trauran les mateixes oportunitats per a la seva societat.
–I els monopolis?
«Els monopolis elèctrics no em preocupen excessivament. L’electricitat és la gran guanyadora del segle XXI. Aquests monopolis saben que el pastis es fa gran, molt gran. Per tant, estan disposats a cedir-ne una part, per facilitar que es produeixi la transició energètica. Però per altre banda hi ha els monopolis perdedors. En primer lloc tenim el monopoli de l’automoció  tèrmica, que no s’estaran ni callats ni quiets. En segon lloc, el monopoli del sector petrolier, amb els països productors que avui controlen la geopolítica del món. El segueix el monopoli del gas, també perdedor, tot i que a més llarg termini. I finalment també tenim el monopoli del carbó. En tots ells,  ben segur que la post-veritat hi tindrà un gran paper. I només hi podrem lluitar, amb l’emmagatzemament d’energia renovable distribuïda i els models de negoci que s’hi puguin desenvolupar. Ara per ara, ja s’ha inclòs l’emmagatzematge en les regles del mercat, fins i tot en els principis de la transició energètica de l’estat espanyol. Caldrà seguir-ho atentament per tal que hi càpiga tothom, no únicament els grans…»
–En relació a les infraestructures de recàrrega que s’ha comentat en la presentació inicial, quina és la situació actual?
«Efectivament, com bé heu explicat, des de l’ICAEN hem dissenyat i desenvolupat la planificació de la xarxa de recàrrega sota el programa PIRVEC. Una xarxa que, des del seus orígens, s’ha plantejat en una forma molt diferent al model de benzineres per a vehicles tèrmics. Cal pensar que carregar un vehicle a casa, pot tenir un cost 10 vegades inferior a fer-ho en un punt de recàrrega ràpida. A més, si la recàrrega vinculada inclou  intel·ligència (allò del que parlàvem abans), la diferència de cost pot arribar a les 20 vegades. Això també ajuda a entendre el poc interès del sector privat en invertir en punts de recàrrega.
»De totes formes, hem començat a ubicar els punts de càrrega ràpida seguint el model més conegut, el més semblant al de les benzineres, per què ens cal donar confiança i per que és culturalment més proper als usuaris. Volem reduir les dificultats i facilitar la compra de vehicles elèctrics. Al llarg del 2019, probablement la xarxa ràpida de Catalunya, que opera sota el nom de “Aliança de Municipis per la interoperabilitat”, disposarà d’infraestructura de càrrega cada 50 km. La part més poblada, amb diferència, és el corredor mediterrani i les zones metropolitanes de les 4 capitals de província. Enguany, estem començant a cobrir totes les capitals de comarca. Cal mencionar aquí l’ajut dels municipis, que ens faciliten espais municipals propers a la xarxa viària, per implementar la infraestructura de càrrega. Aquesta infraestructura és inter-operable —funciona amb una única targeta i ben aviat amb el mòbil— i el seu estat i geo-localització és visible, i amb dades obertes, des d’un visor situat en el portal web de l’ICAEN. Però el salt no el farem, i és el que realment interessa des de la visió de canvi de model energètic, fins que sigui molt senzill poder recarregar des de casa en un punt vinculat amb càrrega de potència baixa i intel·ligent (és a dir, a un cost 20 vegades inferior al que avui ens costa l’equivalent en gasoil, i això tenint present les actuals tarifes elèctriques, que són de les més cares de Europa). Mentre això no sigui possible, ens mourem dins de l’anècdota. Tanmateix, cal tenir-ho clar, aquest no és l’objectiu, que ens apropi, ni de lluny, a la revolució tecnològica, social, cultural i econòmica que la mobilitat elèctrica porta associada. Prop del 65% dels catalans vivim en el 2,3% de la superfície del territori. Vivim, per tant, molt agrupats. Així que, serà clau, trobar solucions de recàrrega comunitàries.
»Avui encara es continua demanant que l’administració segueixi afegint nous punts de recàrrega arreu el país, en format benzinera. Ara bé, a la vista de la experiència acumulada, particularment de països que van per davant nostre (Noruega, Regne Unit i Califòrnia), no crec s’hagi de continuar fent, tret d’alguns punts estratègics molt concrets (més enllà de capitals de comarca, els nusos viaris i les àrees de servei de vies d’alta capacitat). Els usuaris, s’ha demostrat que no carregen els seus vehicles elèctrics a la carretera, més que puntualment. El que s’acostuma és carregar al garatge (majoritàriament de casa, però a continuació a la feina i, finalment, també tot i que menys sovint, als llocs on va, com ara a supermercats o…). Té tot el sentit del mon, vista la diferència de preus i, òbviament, és on cal  intensificar la recàrrega intel·ligent que permetrà l’equilibri, la integració i la maximització de les energies renovables en la línia del que us he explicat.
»Algunes empreses del sector, com Iberdrola, s’anticipaven, tot oferint-se a seguir fent ells aquesta infraestructura. Però es clar, a canvi de repercutir el seu cost en el preu de la factura dels clients —en els costos regulats— sota el concepte de xarxa. Així, amb tants usuaris com hi ha, ben aviat quedaria pagat i amortitzat. Molt llestos, no? A més, d’aquesta forma disposarien d’una xarxa de recàrrega privada… tot un nou monopoli…  Probablement, aquesta astúcia parteix del fet que hi ha un imaginari col·lectiu, pel qual la existència d’aquests punts, semblaria donar tranquil·litat als futurs cients o usuaris i de retruc permetre el creixement del sector. Tenim clar, però, que no calen massa punts més a la xarxa pública de recàrrega i, per tant, sense prou negoci pel mig, ningú no s’hi afegirà pel seu compte. Ara be, alguns com Iberdrola, ja s’han adonat del gran negoci de les recàrregues a d’altres llocs, com ara als aparcaments. Així el darrer mes, ja he vist algunes passes en aquesta línia, com es per exemple, la proposta d’afegir més punts a la xarxa (per exemple, han programat per  l’any 2019, 200 nous punts de càrrega ràpida arreu l’estat espanyol). En aquest cas al seu càrrec i amb la vista posada a captar clients, als que probablement oferirà bones tarifes per carregar a casa seva. Fins i tot possiblement els demanarà, a canvi, que li permetin agafar-los alguns kwh de la bateria del seu vehicle elèctric, això si només quan als clients no els hi calguin. També, carregar el seu vehicle quan les operadores tinguin excedents. El problema per aquests clients, podria ser que la fidelització contractual els atrapi i no els permeti canviar de proveïdor en anys, quan hi hagi més actors i més opcions. Conclusió, cal que el mercat creixi i s’obri, que hi hagi molts actors. D’aquesta forma, el cost de la energia s’abaratirà. Tot plegat per treure el màxim de profit al gran volum d’energies renovables que es preveuen en els propers anys, sens dubte les més barates de totes.»

De postres una mousse de mango.

–I la gran indústria del petroli, com hi juga en tot això?
«De fet millor que parlar només de transició energètica caldria parlar de la tercera revolució energètica, de la que se’n deriva que hi ha dos clars perdedors, els de l’automoció convencional i els del petroli. La resta no hi perd.»
–Però per aquesta revolució, quant de temps estem parlant? per d’aquí a vint anys?
«Es fa difícil de preveure… El primer cotxe elèctric que de fet qualsevol client podia comprar era el Nissan Leaf l’any 2013. Des de llavors el motor elèctric ha passat dels 22kwh als 30kwh, després dels 30 kwh als 40 kwh i ara pel 2019 dels 40 kwh als 60 kwh i sempre mantenint el mateix preu final del cotxe. Això és ràpid o lent? És rapidíssim.»
–I si fem la pregunta a l’inrevés? Quants kwh necessitem a la bateria d’un cotxe elèctric?
«Amb una bateria de 60 kwh, gairebé mai, ja no et cal proveir de carburant pel camí. Representen uns 500 kms d’autonomia, vaja, com actualment per a la majoria de vehicles.»
–En el cas dels smartphones i tot el que suposa, la majoria sabem, primer, que els terminals els cobren molt més cars del que valen (sobretot algunes marques…) i, segon, que el cost del mateix no incorpora tots els costos dels serveis que disposem. Aquests costos son molt superiors i es monetitzen a través de la publicitat o de la cessió implícita de la informació que es facilita. En el cas de l’energia, ens podem trobar en un model equivalent?
«Justament aquest dies hi ha una discussió als diaris que, per a la majoria i per raons tècniques, és difícil de comprendre i, per tant, de seguir. Te a veure amb la propietat dels comptadors elèctrics que tenim a casa (que tenen una potència contractada entre 2 i 15 kw). L’any 2019, com ja he comentat, tots els comptadors seran digitals i, per tant, de control remot. A més, el comptador, com l’haurem pagat, serà propietat nostre. Per això i en coherència, tant el ministeri com la Comissió Nacional de Mercats i de la Competència ja han dit als operadors elèctrics, en concret a les distribuïdores, que els comptadors no són seus. Penseu que un comptador digital, pel consum que se’n deriva, sap en tot moment si estàs carregant o no, i també, quan ets a casa o no, etc. I per tant qui ho sap és la teva distribuïdora, que a més com a client no pots escollir (de fet la distribuïdora és la que et porta el fil elèctric a casa, que a més no es pot canviar, ja que és una de les activitats regulades. En el cas de Catalunya, Endesa ho fa en el 94% dels subministraments). Tenim dons un monopoli natural, ja que no es pot pensar que cada distribuïdora posi els seus cables fins a casa… així que el client només escull la comercialitzadora. Ara bé, el comptador i la informació que recull, també han de ser monopoli natural? Naturalment que no. Per això, enguany s’està discutint sobre el comptador. El debat es centra en la protecció de dades. Si el client no ho autoritza explícitament, les distribuïdores no poden facilitar a les comercialitzadores cap mena d’aquestes dades. I llavors, es clar, les comercialitzadores es queixen que, sense els permisos de tots els clients, no poden dissenyar models de consum. Models, segons les hores de consum escollides en cada cas, per a optimitzar el preu a oferir als seus clients. A Holanda per exemple, ja ho han resolt. Hi ha un hub de dades del consum elèctric, de propietat estatal. Així que, quan qualsevol actor en demana dades, no se’ls facilita el que fa un comptador en concret, sinó informació de tot l’edifici. I atenció, no tenim cap garantia que aquesta distribuïdora, insisteixo que a Catalunya amb el pes del 94% d’Endesa, faciliti les nostres dades a la seva comercialitzadora, també d’Endesa, donant-li així, en un mercat de lliure competència, un privilegi de mercat inadmissible.»
–En tota aquesta temàtica, quins són els actors més forts?
«Siemens, Google, Tesla, … és a dir, els tecnològics.»
–Quin import total suposa enguany la importació de petroli?
«Ara mateix representen uns 40 mil milions d’euros, que és el 55% de l’energia final consumida. Naturalment amb la transició energètica, no els podrem estalviar tots, però gairebé. Estem pensant en estalviar més del 90%. I aquest import donarà per molt…o renda bàsica, o …»
–No hi pot haver un problema de tempo? o de saber com anar-hi? o de saber superar la reacció dels sectors perdedors, que no s’estaran quiets?
«Tenim la tecnologia i, també el sol i el vent, és a dir, els recursos energètics. Tots ells, a data d’avui, són els més competitius econòmicament. Dependrà doncs de la resposta de la societat i de com els governs orientin aquesta resposta, per tal que hi surtin guanyant Catalunya i els catalans.  Per això és tant rellevant el company de viatge que tinguem. Si aquests companys, són els que hi tenen molt a perdre, la resistència al canvi serà molt superior.»
–En etapes on no hi ha canvis, la energia i la indústria van juntes. Ara bé què passa quan es preveuen canvis rellevants?
«La revolució energètica és prèvia a la revolució industrial. Sempre! És la història de la humanitat. Per tant si a la indústria no li interessa, s’hi resistirà. I està clar que hi ha sectors que no els interessarà gens.»
–I, al respecte, com estem a Catalunya?
«Dons no estem bé.»
–I fora?
«Dons, per exemple, a Califòrnia, tot i que amb un gran debat, funciona molt bé. També al Regne Unit o a Noruega. Tots ells actualment en són pioners.»
–Tots entenem perfectament les mesures en temes de metres, de kgr., litres o fins i tot de graus. Per fer-nos una idea més aproximada, després d’una vetllada tant reeixida i on estem aprenent tant, seria possible tenir alguna explicació que ens acosti al que representen les unitats de potència?
«Dons si. Penseu en una bombeta incandescent de 60 watts, de les que tots havíem tingut a casa (avui està prohibida la seva comercialització). Si la tenim encesa una hora, haurà consumit 60 wh. Per tant un miler d’aquestes mateixes bombetes representarien 60 Kwh, que és precisament la potencia energètica que tindran les bateries dels cotxes elèctrics que enguany s’anuncien per l’any 2019, amb una autonomia ja suficient.»
–Tot repassant el nostre entorn, es parla molt però es fa poc. Ni a França, ni a la Unió Europea en general, ni a Catalunya s’està fent gaire res. Tot és a llarg i mig termini, i per demà què? Podem esperar alguna cosa de bo…?
«Precisament algunes organitzacions del sector acaben de definir aquest, com l’any en blanc de les energies renovables a Catalunya. Per fer-nos una idea, per abastir les necessitats actuals de Catalunya, en el cas d’energia fotovoltaica, només ens caldria ocupar de plaques, un 2% del territori. Vaja poc més o menys l’espai que ocupen les carreteres. Ara bé, per fer-ho caldrà canviar poc o molt el model social, econòmic, territorial,… i tot això no es farà, si no hi ha, a més d’un bon lideratge, una bona organització enfocada vers aquest objectiu. I anar tots a l’una. Ho podem aconseguir? Dons més aviat em sembla que no. Els nostres tràmits són massa llargs. Ara, no és com abans que hi havia primes, subvencions… Ara hi ha les subhastes i per guanyar-ne calen crèdits, fiances i avals, que no se’t retornen si en una data concreta, el parc solar o eòlic no es posa en funcionament. Per aconseguir-los has de poder complir. Els bancs sovint veuen que amb els tràmits i problemes d’autoritzacions, no es compliran els terminis i, amb tant risc, en redueixen el possible finançament. O encara pitjor, marquen els interessos més alts, en funció del territori on es trobi el projecte. Per això no es fan projectes a Catalunya. Caldria fer unes normatives que ens permetessin avançar. Tanmateix però, en aquest cas hi ha oportunitats. S’ha acabat això de donar les culpes a Madrid! Fins ara les noves centrals que s’implementaven eren de potències elevades, superiors a 50 MW. Per a aquestes potències, les competències d’autorització i de declaració d’impacte ambiental són estatals. Catalunya només en fa el tràmit. Per exemple, la darrera planta feta a Catalunya, va ser una central de cicle combinat de 400 MW de potència a l’Hospitalet. Ara bé, la mateixa normativa, que no va preveure ni imaginar-se que arribaria un dia que les tecnologies renovables i descentralitzades serien viables tècnicament i econòmica, per sota de 50 MW va donar les competències a les comunitats autònomes. I ves per on, la major part de projectes renovables que s’estan projectant estan per sota d’aquesta potència. Per tant, són les CCAA i per tant Catalunya en el nostre cas, les que decideixen tant en les autoritzacions com en les declaracions d’impacte ambiental. Així que, també són les responsables que un projecte d’un sol aerogenerador de 2,4 MW tingui una tramitació administrativa que duri 8 anys o bé 1 any o, fins i tot, menys.
»A Catalunya des de l’any 2013 només s’ha posat en servei un aerogenerador al municipi de Pujalt. Propietat d’unes 2.500 famílies, han calgut 8 anys per a que entrés en funcionament i Espanya no hi ha tingut res a veure. Pels que el vulgueu conèixer, el projecte es diu “Viure del aire del cel”.
»Tenim dons la competència territorial, la competència urbanística, la competència energètica, la competència ambiental,… tot és competència nostre. Però tenim una llei de territori, que no parla d’energia, com no ho fa tampoc el pla de govern (per ser justos si ho fa però, de forma molt pobra i amb gens de visió de futur)…»
–I si parlem en termes d’eficiència, quina energia renovable seria millor?
«Aquí novament tenim un canvi cultural. És necessari estalviar, quan parlem d’energia fòssil procedent del carbó, del petroli, del gas o fins i tot la nuclear. Uns recursos energètics finits, que contaminen i dels que no en tenim gens ni mica. Eficiència i estalvi doncs són termes anteriors a les energies renovables. En el cas de les renovables, cal aprofitar, no estalviar la energia, això sí, cal ser eficients. A migdia per exemple, en el cas solar, cal aprofitar tota la energia, consumir-la i emmagatzemar, fins on es pugui, la que no ens calgui, per a emprar-la en hores sense sol. Aquest és el nou paradigma. Quin sentit tindria estalviar uns electrons solars que es produiran igualment …. el que hem de fer és aprofitar-los.
»A nivell individual, malgrat que és del tot possible, ho tenim difícil. Les comunitats de propietaris, per exemple, no sembla el millor camí. Difícilment s’aconsegueixen acords… aleshores com reeixirà tot plegat?
«Malauradament les grans companyies, que ja han vist el model de negoci, novament ens ho resoldran a nivell majoritari. Vindran amb una proposta tancada, on seran elles les que faran la inversió de les instal·lacions a la nostre finca. La oferta proposta podria representar per a cada copropietari de la comunitat un 30% de reducció en el preu que estava pagant fins ara pel mateix consum elèctric. A canvi, caldrà autoritzar-los a posar les plaques fotovoltaiques i el cablejat i, es clar, com ja han fet les operadores de telecomunicacions, demanaran alguns anys de permanència sense canviar de companyia. I no hi podrem fer res més…»
–Només les grans empreses?
«Principalment, pel volum de les inversions necessàries. Ara bé hi ha cooperatives i empreses petites, que han anant apareixen al mercat, que també ho faran i que no es poden menystenir. Casos, per exemple, com ara Som Energia o Hola luz… estant tenint molt d’èxit i són molt positives les experiències que ens arriben d’aquells que les han adoptat. Entre d’altres,  inclouen compres col·lectives de tecnologia.
–…però, abans quan parlàvem dels llargs tràmits administratius catalans, el cinquè llibre del Codi Civil català, exactament com hi afecta en el cas de les comunitats de propietaris?
«Dons, pel que fa a la recàrrega de vehicles, si no hi ha un acord de la comunitat, un veí qualsevol pot informar a la comunitat de veïns, amb una carta al president dient-li que vol posar un endoll a la seva plaça, seguint un projecte particular, això si, al seu únic càrrec. Aleshores, la comunitat te un mes per respondre’l. Una resposta podria ser, que el projecte presentat no li agrada a la comunitat. En aquest cas, aquesta comunitat hauria de posar damunt la taula un projecte alternatiu propi, a seguir per tots. Ara bé si és més car,  el cost hauria d’anar a càrrec de la comunitat. Ah i tot plegat haurà de quedar resolt en un termini màxim de dos mesos. Si no es així, el projecte particular, segons el Codi Civil Català vigent, es podrà executar tal i com s’ha informat. Això està ben resolt, és una solució limitada que ens ha permès avançar, per a que els “early adopters “ comencin, però ens cal anar més enllà, com ara propostes de serveis energètics, instal·lacions comunitàries etc.. que són les que aportaran solucions per a volums grans de ciutadans permetent-nos sortir de l’anècdota. Per als sostres solars, no ho tenim resolt. Les solucions individuals en finques comunitàries són complexes de tirar endavant si la resta de veïns no hi està d’acord.
–… vaja com passar amb els aparells d’aire condicionat… ara bé una solució que s‘ha vist ho faria fàcil, seria endollar directament un cable a la plaça i afegir en cada cas un comptador individual per plaça. La comunitat pagaria el consum que cobraria directament a cada copropietari per la seva plaça. Això resoldria l’atzucac, o no?
«Si però hi ha un efecte amagat. Es tracta d’una solució que podria funcionar pel primer copropietari, però, probablement, no pel segon. De fet es podria fer fins afectar la potencia màxima que admet l’escomesa de l’edifici. Quan s’arribés al llindar, caldria ampliar aquesta potència. Llavors el cost global per a la comunitat serà superior. D’altra banda, aquesta és una solució que requereix molta confiança amb el propietari del vehicle. Si aquest no paga la energia consumida, ho haurà de fer la resta de la comunitat i … (el consum d’un vehicle al llarg de l’any, serà equivalent al de l’habitatge, així que no sembla que aquesta solució sigui la ideal). Es clar que això de la potència màxima té una certa flexibilitat. Em consta, per exemple que Endesa Comercialitzadora, en algun cas ja ha dit que, si tots els copropietaris o una majoria ho fa o ho vol fer, es compromet a la pràctica a no incrementar gairebé res el terme de potència contractada. Però atenció, amb això dels negocis separats (les empreses verticals tenen tendència a confondre’s entre elles..). La distribuïdora de Endesa (que no la comercialitzadora) sap, que des que es van construir la majoria d’edificis, la escomesa no s’ha tocat i és obvi que la electrificació s’ha incrementat molt. I, en el futur per la necessitat de l’aire condicionat, si continuen augmentant les temperatures, aquesta electrificació creixerà més.  A banda que això d’endollar un vehicle elèctric de 60 Kwh, no és cap tonteria… fa cinc anys hagués estat una hecatombe, avui dia ja sembla que no…»
–Ja han començat a lluitar en aquest camp les grans empreses?
«Han començat i estant en plena feina.»
–I en aquest terreny, quina seria la empresa més activa?
«Dons Iberdrola, que també és la que té més energia renovable.»
–Per acabar, ens pots explicar què fa i qui són Som Energia?
«Som Energia, és una cooperativa energètica. També és una comercialitzadora, que compra energia al mercat i la ven exclusivament als seus socis cooperativistes. A més de ser-ne client has de ser-ne soci, contribuint al seu capital social emprat per tirar endavant projectes de generació renovable que són de la cooperativa. Els socis, a més de pagar la energia consumida, financen alguna cosa més, doncs són promotors de parcs energètics. De fet és la única, que en aquell any en blanc que abans comentava, ha seguit fent parcs solars. Per exemple, n’ha fet un parell a Sevilla, d’1 Mw (que és una hectàrea aproximadament). Entre d’altres, també estan desenvolupant projectes de sostres solars amb compra col·lectiva de captadors solars.»
A punt d’arribar a mitja nit, després d’agrair les paraules i la quantitat de conceptes energètics, que molts reconeixem haver aprés aquesta vetllada, li fem entrega d’una litografia de record, en aquesta ocasió de l’artista gironí Josep Perpiñà, fill també del pintor gironí Pere Perpiñà impressionista, expressionista i fauve. Josep és un pintor, treballador incansable, reconegut per haver dedicat una particular atenció a la morfologia de Girona. De fet la litografia lliurada és una de les representacions tant típiques d’ell de les cases arrenglerades que ressegueixen el riu Onyar. En aquests treballs explora la forma i el color tot ratllant la desmesura fauve. Tota una reflexió retrospectiva.
Sortim a les escales del vestíbul de l’hotel a fer-nos la foto de grup i acomiadar-nos, en una nit de temperatura encara agradable.

Biografia (viquipèdia i la Vanguardia)

Nascuda a Barcelona l’any 1968, es va llicenciar en Ciències Físiques amb l’especialització posterior en física de l’Atmosfera per la Universitat de Barcelona (UB) i Màster en Enginyeria Ambiental i Energètica per l’Institut Català de Tecnologia.
En l’àmbit de la gestió pública, ha participat en els programes de formació en Direcció Estratègica i Gestió de la col·laboració público-privada (ESADE) i d’Innovació i Lideratge a la Gestió Pública (IESE).
Amb 25 anys de carrera professional en els àmbits tècnics de la contaminació atmosfèrica, el canvi climàtic i l’energia.

Entre els anys 2011 i 2016 va ser directora general de Qualitat Ambiental de la Generalitat on va  liderar l’aprovació i desenvolupament del Pla d’Actuació per a la Millora de la Qualitat de l’Aire a la Conurbació de Barcelona, avui encara vigent, la implantació dels episodis ambientals de contaminació,  la primera llei de fiscalitat ambiental de Catalunya, aprovada el 2014, per les emissions de l’aviació comercial i la indústria contaminant,  la posta en marxa del segon període del comerç d’emissions de gasos d’efecte hivernacle – avui tristament famós per la pujades dels preus de la electricitat dels darrers dos mesos- així com del Pla de reducció de les emissions contaminants de les grans instal·lacions de generació elèctrica que va portar al tancament definitiu de totes les centrals de fuel i carbó l’any 2012.
En els  dos darrers anys ha estat directora de l’Institut Català d’Energia (ICAEN) i presidenta de l’Associació d’agències d’energia estatals ENERAGEN. Sota la seva direcció, l’ICAEN va coordinar un ampli procés de concertació social i polític que va finalitzar amb l’aprovació del Pacte Nacional per la Transició Energètica de Catalunya. Un pacte que tot seguit va quedar recollit en la Llei del Canvi Climàtic de Catalunya i que hauria de marcar el camí cap a la quarta revolució energètica i industrial del nostre país. Sota la seva direcció es creen la Taula de les Infraestructures de recàrrega del vehicle elèctric –PIRVEC- que avui està desplegant la única xarxa de recàrrega ràpida d’accés públic que existeix i la Taula per a l’autoconsum fotovoltaic i les bateries.

A finals de juliol deixa totes les seves responsabilitats polítiques – però no tècniques – per poder canalitzar, el que alguns ja anomenen de revolució energètica, cap a l’àmbit més social atès que està convençuda que les oportunitats que aportarà la transició energètica cap a un model renovable, distribuït i participatiu no es produirà si no es compta amb la implicació del ciutadà. Avui forma part del patronat de la Fundación Renovables.

Biografia d’interès:  web Hibridos y elétricos i Sense Ficció – TV3 (juny 2017)

-Articles de la revolució solar:
La revolució solar. Sense Ficció TV3
https://www.facebook.com/tv3/videos/10155469594114886/
https://www.youtube.com/watch?v=AIeZ1BFCF4I
Catalunya aprofitarà el sol que capten els sostres i terrats. El Punt Diari
https://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/1242869-catalunya-aprofitara-el-sol-que-capten-els-sostres-i-terrats.html 
“El pitjor que pot passar és que aquí no passi res”
http://www.laconca51.cat/pitjor-que-pot-passar-que-aqui-no-passi-res/

-Articles de la revolució del vehicle elèctric
Articles: Respirar aire limpio, gana.
https://elperiodicodelaenergia.com/respirar-aire-limpio-gana/

Transición energètica justa
https://blogs.20minutos.es/la-energia-como-derecho/2018/12/14/transicion-energetica-justa-un-nuevo-eslogan-politico-i/
Petróleo y movilidad eléctrica. El fracaso y la esperanza de la Cumbre climàtica de Katowice ( COP 24)
https://blogs.20minutos.es/la-energia-como-derecho/tag/assumpta-farran/
Los coches dièsel y de gasolina nunca podran almacenar electricidad
https://www.hibridosyelectricos.com/opinion/assumpta-farran/coches-diesel-gasolina-nunca-podran-almacenar-electricidad/20181012171747022445.html

Etiquetes:

Leave Comment

  • *required fields