Tertúlia-sopar amb el Dr. Carles Viver i Pi-Sunyer, president del Consell Assessor de la Transició (CATN), dimarts 11 de novembre de 2014

Avui tothom espera el convidat amb candeletes, perquè fa dos dies de l’èxit del procés de participació (consulta amagada), amb gairebé dos milions i mig de votants malgrat totes les trampes i ardits estatals en contra (ciberatac informàtic inclòs) i ens agrada tenir la veu del president del Consell Assessor de la Transició Nacional (CATN). Arriba a un quart de deu i ens seiem a taula tot seguit. L’Arcadi el presenta, li agraeix la seva presència i particularment el seu compromís amb el país, més enllà del reconeixement amb el premi de la creu de Sant Jordi, que l’any 2003 ja se li va donar. Com a testimoni de reconeixement li ofereix en nom de tots, una litografia de Domènec Fita, feta l’any 1976 que incorpora la imatge parcial de la cara del president Francesc Macià.

El seu discurs inicial comença dient-nos humilment que fa el que pot com tants altres catalans i traient-se del damunt mèrits. «Les coses estan sortint bé. Estem dintre del que s’havia planificat. Els incidents de recorregut s’estan resolen bé i sobretot sense apartar-nos del camí que ens hem marcat. El més rellevant és que tenim el suport d’una part molt important de la gent del país que dona suport al procés. Som en un procés complex. No ho farem amb urgències, ni amb un any ni amb un any i mig… Serà llarg i complicat, així que els que es cansen, cal que s’asseguin i agafin forces. En la primera fase, ens hem de carregar de raons aquí i a fora. Hi ha un sector de la població que dubta, i hem de pensar que també els necessitem. Pot venir d’uns pocs milers de vots. Cal intentar convèncer-los.

«També davant la comunitat internacional. Internacionalment no tenim cap suport explícit. Quan la independència dels Països bàltics o els estats de l’ex Iugoslàvia, hi havia estats de pes al darrera, que els donaven suport per interessos. Nosaltres, d’Estat de pes que ens doni suport, ara com ara,  no en tenim cap. Tot i que la comunitat internacional és molt pragmàtica i si el procés anés endavant a curt o a mig termini reconeixerien el nou estat. Hem de fer les coses bé. Per això el CATN vam proposar passar per les quatre vies que consideràvem constitucionals…. Fixeu-vos, però, com ara tot va molt ràpid.

«En primer lloc vam demanar al Congrés dels diputats la transferència de l’autorització de referèndum, competència estatal segons l’art. 149.1.32ª, a partir del 150.2, que permet la delegació (via del tot legal segons alguns pares de la Constitució). I ens van dir que no perquè afectava a tots els espanyols.

 

«El mantra de no poder preguntar als catalans perquè afecta als espanyols, no té base jurídica ni lògica. De fet, la sentència 42/2014, que negava la sobirania jurídica catalana deixava una escletxa per permetre consultes que no fossin referèndums d’autodeterminació malgrat que el seu resultat pogués afectar tots els ciutadans espanyols, seguint la doctrina del Tribunal Suprem del Canadà. Negada la delegació, no tenia sentit demanar que l’Estat convoqués un referèndum dels previstos a l’art. 92 de la Constitució. Exhaurides les lleis espanyoles, restaven les catalanes. Tanmateix, no es va intentar la via de la llei catalana de consultes referendàries perquè havia estat recorreguda per l’Estat i, segons reconeixia la mateixa llei, la convocatòria d’un referèndum per part de la Generalitat requeria l’autorització de l’Estat. Quedava la Llei catalana de Consultes populars no referendàries aprovada pel Parlament el mes de setembre. A finals d’aquest mateix mes, el president Mas va signar al Palau de la Generalitat amb llum i taquígrafs el decret de la Consulta. Tant la llei com el decret van ser també recorregudes i suspeses pel Tribunal Constitucional, després que el Consell d’Estat es reunís un diumenge. Davant d’aquest fet el president Mas va decidir convocar la consulta en forma de procés de participació amb urnes i paperetes per donar solució a un problema de frustració col·lectiva que la suspensió podia provocar.

Porten l’aperitiu. Botons de pernil ibèric, crespells de bacallà i bombó de foie i ametlla. Perquè pugui menjar, es fan algunes intervencions, sense trencar-li el discurs.

La suspensió del Tribunal Constitucional, quan té el recurs del Consell de Ministres i el vist i plau del Consell d’Estat, és automàtic. El que no era tan normal era que el Consell d’Estat es reunís en festiu o que el Tribunal Constitucional canviés la cadència de reunions per afrontar aquell problema.

—Això a mi, em va sorprendre extraordinàriament, dons no és normal la reunió dominical ni que el Tribunal Constitucional canviés la cadència de reunions per afrontar la llei i el decret catalans.

El Decret de pobresa energètica va seguir el curs normal i el recurs es va fer en la mateixa data, seguint els seus ritmes normals i el Tribunal Constitucional va trigar 20 dies a admetre i suspendre. Considera una pífia recusar la magistrada Encarnació Roca com volia fer la Universitat de Girona i a més un gran desconeixement del dret algunes de les crítiques que s’hi han fet al respecte, ja que una cosa és una suspensió automàtica i una altra una sentència. I no n’hi ha cap, de sentència.

Algú pregunta el caire que podria tenir la sentència i quan creu que sortirà.

—Quan a les sentències, jo veig quasi impossible que la Llei es pugui declarar inconstitucional. No es cap referèndum encobert: es preveu que les consultes es faran en l’àmbit de les competències de la Generalitat i dels ens locals i no es crida a cap col·lectiu en concret a participar-hi, sinó que es preveuen els col·lectius que poden ser cridats pels decrets que convoquin les diverses consultes. El Decret també es recolza en arguments jurídics molt sòlids. I, en relació al “quan”, les meves informacions, si són certes, diuen que el Tribunal Constitucional no té cap ganes de posar-s’hi i que ho pot deixar ad kalendas graecas. I no seria estrany, hi ha d’altres casos semblants d’ara ja fa set anys.

—La gran novetat de les constitucions dels estats demoliberals plurinacionals al segle XXI penso que serà el reconeixement del dret de l’autodeterminació dels pobles, que acabaran recollint totes les constitucions.

I el mateix gironí prossegueix, «què ha passat amb el Tribunal Constitucional que ara actuï com una tercera cambra a instàncies del govern obligat a fer política? En el seu temps es feien sentències lingüístiques favorables a Catalunya o s’aturà la LOHPA… El problema és que no són jutges de carrera?».

—No crec que el problema sigui aquest. Tots els jutges tenen la seva ideologia, pot ser en aquell moment estava una mica més equilibrada. Pel que fa a la carrera judicial, des de fa temps s’observa una tendència a incrementar el nombre de membres del Tribunal Constitucional que provenen de la carrera judicial. Jo sempre he cregut que calen aquesta mena de jutges, però al Tribunal Constitucional hi ha d’haver una clara majoria de membres provinents d’altres branques del dret, especialment de la universitat. És un tribunal que no únicament resol casos concrets, fa doctrina constitucional, ha de marcar jurisprudència.

«Es normal que el Tribunal Constitucional es salti el calendari de reunions? »

—El Tribunal Constitucional ho va fer en la primera suspensió, però no en la segona.

«Es pot aconseguir un Tribunal Constitucional objectiu? »

—Si, si i tant, ara bé caldria traure les quotes dels partits. Els membres del Tribunal Constitucional són persones normals i com a tals tenen, i naturalment poden tenir, una ideologia. Així és arreu del mon. L’esperit constitucional de fet suggereix que els partits mancomunadament triïn i per tant es posin d’acord en tots i cadascun dels membres a elegir, sense separar-los per blocs ideològics i enlloc no explicita que cada partit hagi d’escollir els seus.

Algú altre addueix que exhaurides les vies del CATN només queden eleccions plebiscitàries, referendàries o constituents, es diguin com es diguin. El professor reprèn el seu discurs:

—Però, aleshores, entremig i al meu entendre encertadament, Mas s’inventa el 9N, un procés participatiu que permetia votar, que és el que havia promès, sense que fos vinculant ni tingués cap validesa jurídica, però que permetria comptar els vots. El govern central quedà un xic desconcertat com inicialment, aquí, els partits; però,  aquí, tothom es va arremangar les mànigues de la camisa mentre a Madrid es contradeien, perquè, d’una banda van tornar recórrer el procés i de l’altra el Sr. Rajoy deia que el que fèiem no era ni cap referèndum ni cap consulta. El Tribunal Constitucional ja no va afegir res a la suspensió automàtica, cap mena de requeriment de desobediència com volia el govern central. Altrament, des de Catalunya, es demanà al Tribunal Constitucional que aclarís l’ambigüitat de la seva prohibició explicitant què no es podia fer, cal suposar que per complir-ho, i no es va rebre resposta. El President Mas es va jugar bous i esquelles, i amb la col·laboració de tothom, va decidir anar endavant, i el 9N va sortir bé. Jo trobo que va ser un encert. S’evidencià un cop més que un  problema polític complex no es podia resoldre només recorrent a la llei. El següent pas ara són les plebiscitàries. Així el president Mas ha dit que caldrà demanar a l’estat fer una consulta acordada (novament cal carregar-se de raons). També que parlarà amb tots els partits favorables al dret a decidir, per tant també amb el PSC. Es tracta d’unes negociacions amb una finalitat molt concreta (que ha estat ben determinada al llibre blanc pel CATN), per després de les plebiscitàries. Ara bé, de cara a les plebiscitàries o com els diguin els polítics, els números són suficients? Aquí hi ha opinions de tots els gustos. La gent que compta els vots independentistes arriba a un sostre d’entre milió vuit-cents i dos milions. Com més siguem millor.

«..i una cosa són vots i un altre diputats», hi afegeix un altre tertulià.

—Res d’estrany que el President vulgui fer una roda de consultes amb els cappares dels partits i el Sr. Junqueres parli d’eixamplar el sobiranisme. Hem de fer les coses bé perquè ens pot anar de 50.000 vots… En el discurs d’avui, 11 de novembre, el President ha distingit molt bé entre l’instrument (les eleccions) i l’objectiu (la independència). I ha dit que encara intentarà un cop més el diàleg amb Rajoy, malgrat no n’esperi res i creï recels en alguns partits.

Diuen que unes eleccions son preferibles a un Referèndum pur i dur. Per a les primeres caldria un 70% de participació i per al segon més d’un 80%.

—Però fins que no hi siguem no ho sabrem.

Arribats aquí, seguint el CATN només queden eleccions.

«Quan? Amb llista única o candidatura unitària per legitimar les urnes o amb llistes diverses? Amb quins objectius? Amb persones de prestigi que no cal que siguin polítics professionals? Avui el president Mas ha suggerit unes eleccions quan tocarien, per tal de resoldre abans el pas que hem de fer.»

—Aquestes són les preguntes del milió. La candidatura unitària semblaria podria contribuir a reforçar el caràcter plebiscitari de les eleccions i a legitimar democràticament un futur govern de coalició més les urnes. Però hi ha qui diu que llistes diverses farien més vots…i fins i tot que és inevitable que els partits tinguin una part del programa diferenciat.  En tot cas les llistes diverses amb un punt comú ben clar al programa de tots els partits que ho defensin. La llista única, a banda d’algun partit, està defensada per la societat civil, concretament per l’ANC i Òmnium, pot ser un plantejament molt clar, però no és imprescindible.

«Els joves d’algun partit sobiranista no voldrien anar amb una llista encapçalada pel President Mas. Però diuen que la llista única, segons la llei d’Hont, més que beneficiar els grans partits, castiga els petits… Una gran participació exigirà més vots a favor del Sí-Sí? I, sobretot, quin serà el resultat i com es llegirà aquí i a fora?»

—Els partits que donen suport al procés i el president hauran de tenir en compte totes aquestes qüestions.

Llavors un dels gironins comenta que veu que el Dr. Viver és partidari d’anar a poc a poc, però es pregunta quin veu que seria l’endemà de les eleccions.

—El CATN en els seus informes afirma que després d’unes eleccions plebiscitàries en les que guanyés el Sí-Sí caldria que el Parlament fes una declaració solemne proclamant que inicia el procés de construcció d’un estat català independent, caldria també que s’adrecés al Govern espanyol per proposar-li un acord per implementar la voluntat del poble català. La negativa de l’Estat a negociar no aturaria el procés. Això suposaria un període de convivència o conllevància, que deia Ortega i Gasset, sense trencar amarres amb Espanya. Igualment caldria notificar a la UE i  a la comunitat internacional que s’ha iniciat aquest procés; finalment, en aquesta primera etapa, caldria acabar de dissenyar i preparar les estructures d’estat necessàries per començar a actuar com a tal estat. Hi ha moltes coses que es poden fer en aquesta etapa, malgrat que el sistema jurídic vigent sigui l’espanyol i l’Estat no col·labori. Uns mesos en què hi hauria dues administracions, dos cossos de policia, una Constitució provisional… Seria un temps per negociar actius i passius entre l’Estat Espanyol i l’Estat que s’està dissenyant… Per exemple, la qüestió del deute. I anar acabant de constituir les nostres estructures d’Estat. Hem de tenir estructures d’Estat preparades. El CATN, que ha pensat moltes coses, no ho té pas tot solucionat, en alguns temes manca concretar exactament el detall. Algunes coses caldrà redefinir-les. Quan aquestes estructures estiguin mínimament dissenyades i preparades s’hauria de declarar o proclamar la independència i iniciar el procés per fer la Constitució definitiva del nou estat –que es pot anar preparant en l’etapa precedent-. El procés acabaria amb l’aprovació per referèndum de la Constitució.

Passen el primer plat —saltat de verdures i bolets amb ou escumat, regat amb vi del celler de Mas Rabell Alquímia D.O. Catalunya— i comencen les intervencions:

«L’Estat és molt poderós i molt perepunyetes i, davant d’unes plebiscitàries o constituents, ens podria dir que no són eleccions per constituir un Parlament sinó per a una altra cosa…»

—Impugnar-les per frau de llei? Doncs nosaltres, a partir dels programes, haurem de respondre primmiradament sense incórrer en frau de llei. Crec que no és un argument fort, dons serien unes eleccions ordinàries.

«Ja hem fet les eleccions i, suposem-ho, ha sortit un 51% de volts favorables a la independència. No seria poc?»

—El Consell Europeu ha dit que jurídicament no s’han d’exigir majories qualificades. No ens hem d’exigir més percentatge del que s’exigeix arreu. Només a Montenegro se li va exigir un 55% de vot favorable i un 60% de participació. Tanmateix políticament és necessari tenir un ampli suport social. El dilema és que encara no tenim clar que tinguem la majoria.

Se li diu que és molt optimista. «Espanya no permetrà ni pactes ni cap període de convivència o conllevancia, la que parlava Ortega i Gasset. A més, la prima de risc catalana ha pujat des del setembre un 60%. Per això hi ha qui voldria la DUI quan abans millor.»

Fitch, l’agència de ràting, deia fa poc que aquest és un escenari pitjor que el de la tercera via o el de la independència, perquè durant l’impasse generaríem dubtes i les inversions a Catalunya fugirien.

—És cert que la primera fase no es pot allargar excessivament. Escòcia s’havien posat un termini de 18 mesos. Aquí amb tota probabilitat no podríem disposar de tant temps. Hi ha qui vol la DUI tot seguit, sí, perquè valoren que és l’única manera que Espanya segui a negociar. Ara bé, les presses solen ser males conselleres. Altrament, si l’Estat espanyol no vol negociar el deute potser des d’Europa els obligaran a fer-ho… Si Catalunya no col·labora, Espanya quedaria molt tocada. I a nosaltres ens cal temps per acabar de tenir estructurades l’Administració tributària per disposar d’hisenda pròpia, la de justícia… Les prestacions socials han de continuar. Els tràmits duaners no es poden aturar ni 24h. Els fluxos comercials no es poden aturar ni dues hores. No sols caldrà tenir unitats de policia de fronteres, posem per cas, sinó saber quin telèfon trucar perquè s’activin. Cal donar compte als estats internacionalment.

Es debat sobre si seria convenient o no un referèndum després de la DUI. Porten el segon. Filet de vedella a la planxa amb cremós de moniato i suc de tòfona.

Ara toca parlar de l’endemà de la Declaració d’Independència. Algú pregunta si el temps juga a favor o en contra de la posició sobiranista.  «Què passarà amb la  Unió Europea? Espanya ens barrarà el pas?»

—No dic que no. Però la Unió Europea no s’ha trobat mai amb un cas com el català d’un nou estat que compleix amb tots els requisits per ser membre de la UE, a banda de ser contribuent net, i que els seus ciutadans són ciutadans europeus que hauria d’expulsar. És possible que un vet espanyol obligui a sortir de la UE i a tenir que demanar l’ingrés, però el més probable és que, mentre es produeixi el “reingrés” es continuï aplicant a Catalunya la major part del dret europeu, és a dir, que no s’estableixin aranzels a l’exportació, ni ens diran que anem a la cua, darrera de Turquia, Montenegro o Sèrbia… Si estem fora seria per a poc temps. L’Alemanya oriental va entrar a l’UE ipso facto.

«Per pagar sanitat, pensions, educació necessitarem 4.500 milions d’€ al mes el primer mig any.»

— Sí els primers mesos de funcionament del nou estat poden ser els més complicats, tanmateix, s’han analitzat també mecanismes i instruments de finançament. Superada aquesta primera etapa no hi ha cap dubte que el nou estat seria perfectament viable per tal de poder fer front a aquestes despeses. El més rellevant és la majoria del poble, que han d’estar disposats a no defallir i a estar en sintonia amb els partits i institucions.

Algun altre tertulià hi afegeix, «els 1,8 milions i escaig del Si-Si han fet un acte de fe».

Llavors es comenta «S’intueix que el que fa i vol el president Mas és el mateix que ens ha exposat i que vol una candidatura unitària. Quin paper hi jugarà ERC?»

—Si l’estat no vol negociar, el procés seguirà el seu camí. Hi ha, com dieu, diferencies entre partits, però el que hem vist és que finalment s’acaben posant d’acord (pregunta i 9N). A més la gent de l’ANC i d’Òmnium, asseguts a taula son gent molt enraonada i ponderada.

Ara les preguntes giren entorn dels assessoraments del CATN:

«No convenceríem ciutadans que dubten de perdre la nacionalitat espanyola i augmentaríem la resposta sobiranista fàcilment si poséssim ben a la vista la possibilitat de seguir amb la doble nacionalitat, catalana i espanyola?»

—El Consell no només ho té en compte sinó que ho recomana. Ara bé cal tenir present que parlem del primer mig any o del primer any. No hem entrat en les polítiques futures que s’hauran de determinar des del futur Parlament. En això com amb l’idioma cal ser curosos. Cal mantenir el castellà i potenciar el català. Donarem les facilitats màximes per que els funcionaris es quedin.

«Al llibre blanc es comenta la necessitat de tenir un país geo-referenciat i per això cal un cadastre. Pels impostos és imprescindible. Això enguany ho té el Ministeri d’Hisenda espanyol. Ens ho podem construir, però ara mateix com tenim el tema del cadastre?»

—Aquest és un tema que hem tocat menys del que caldria. No només el cadastre, també totes les bases de dades com els registres de penats o condemnats, la vida laboral, …Segons preveuen diversos tractats i acords internacionals (per exemple el conveni de Viena) i una pràctica internacional consolidada tots els registres i bases de dades que ara té l’Estat matriu han de ser transferits al nou Estat quan siguin necessaris per assegurar el funcionament d’aquest Estat. L’estat espanyol però, alguns d’aquests tractats, no els ha signat. Creiem que ens els transferiran quan fem la negociació dels actius i dels passius.

«Com els papers de Salamanca? No seria millor que el que podem fer-nos nosaltres des de baix, vist que els ajuntaments tenen accés al cadastre, ens ho féssim?»

—No dic que  no.

«A mi em preocupen les aixetes. La Red Eléctrica del Estado i altres distribuïdors. Les telecomunicacions o l’espai aeri. Si hem de fer ponts que ho assegurin, com més aviat millor. S’ha fet alguna cosa?», diu un tertulià.

—El Consell ha tractat detalladament el problema de l’aigua i de l’energia. Els que hi entenen ens diuen que cap problema quan a l’abastiment de l’aigua i sobretot de la energia. Quant a l’espai aeri és inimaginable que l’Estat espanyol tanqués l’espai aeri català ja que col·lapsaria en pocs minuts i durant molt de temps l’espai aeri mundial. La reacció de la comunitat internacional seria immediata.

«Crec que manca suport internacional i que hem convençut pocs intel·lectuals aquí, a Espanya, i arreu  del món. Queda molta feina a fer per convèncer a gent més enllà dels entorns propers a cadascú de nosaltres. Hi ha qui entén que això s’hauria fer des de les universitats i el món acadèmic, més enllà del col·lectiu Wilson. Per altre banda l’estat no negociarà mai»

—Em consta que des de Catalunya, especialment des del Diplocat, s’està treballant intensament en aquesta qüestió. Malgrat que en aquest camp i en d’altres encara queda molt per fer.

Quan a l’estat, el professor no ho té tant clar, tot i que dona la raó al tertulià i li recorda que a Castella mai no pacten, només donen treves. Caldrà aprofitar alguna d’aquestes treves?

Es parla del Consell d’Estat —Viver és amic d’Herrero de Miñón per haver coincidit al Tribunal Constitucional d’Andorra i ens diu que el va fer somriure quan li va dir que els consellers d’Estat «són vitalicis, mai no dimiteixen i gairebé no moren mai»—, també parlem de la censura que va fer-li, com a Sánchez Piñol, l’ambaixada espanyola a Brussel·les on havia d’impartir una conferència…

—Hi havia de fer una conferència al Think Tank més rellevant d’allà… Sembla que va actuar l’ambaixada i el ministeri d’assumptes exteriors ho va vetar. Van dir que si la feia jo sol només hi hauria una opinió i mancaria pluralitat. Excuses. El problema és el procés català.

Un dels tertulians salta: «Ens podrien  suspendre l’autonomia o inhabilitar el President Mas com van fer amb Ibarretxe?»

Algú altre deixa anar que el jutge Santiago Vidal ha declarat que no hi ha res escrit, en aquest aspecte. El nostre convidat hi respon.

—El problema és que l’article 155.1 està redactat d’una manera molt ambigua. I, a les males, ves a saber com l’aplicarien. Diu així: “Si una Comunitat autònoma no complís  les obligacions que la Constitució o d’altres lleis li imposen, o actués de forma que atemptés  greument  l’interès general d’Espanya, previ requeriment al President de la Comunitat Autònoma i, en cas de no ser atès, amb l’aprovació de la majoria del Senat, podria adoptar mesures necessàries per obligar a la comunitat al compliment forçós de aquestes obligacions o  per a la protecció de l’esmentat interès general”. Com sigui, el President abans, hauria de ser requerit i caldria que passés pel Senat… Un bon embull! Quant al cas Ibarretxe, se li va dir que el seu pla afectava tots els espanyols.  No podien votar els mateixos que participaven en referèndums o eleccions a Euskadi. L’òrgan estatal no es podia identificar amb el de la comunitat autònoma.

Llavors un altre tertulià, hi afegí, «Ja tenim prou calculat que en les properes eleccions estatals el PP  no tindrà majoria?»

— El què cal saber és si la resta de partits (PSOE, Podemos…) poden oferir alternatives que satisfacin les aspiracions de la majoria dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Per exemple si reconeixen el dret a l’autodeterminació, que, com us deia, al meu entendre s’acabarà incorporant a les Constitucions del segle XXI en els estats plurinacionals.

Porten les postres. Poma confitada amb granissat de rom  i xarrup de passió.

 

Se li agraeix el seu posicionament fa pocs dies al Cercle d’Economia, en unes jornades per impulsar la tercera via amb tres catedràtics catalans de Dret Constitucional, amb motiu de discutir les tesis que sosté el catedràtic de dret administratiu Santiago Muñoz Machado en el seu llibre Cataluña y las demàs Españas, amb la participació dels unionistes Eliseo Aja (anterior president del Consell de Garanties Estatutàries) i Francesc de Carreras (anterior membre del Consell Consultiu), on es va dir que las independència era impossible des d’un punt de vista racional, jurídic i fàctic perquè si continuàvem s’oposaria fàcticament la violència.

—Va ser molt desagradable. La seva primera tesi és que independència és impossible.

«No va ser Herrero de Miñón, del Consell d’Estat, que va declarar públicament que la independència cabria a la Constitució?»

—Feia referència al Tribunal Suprem americà, que per cert, no dimiteixen i no moren…. I Herrero de Miñón ho fa servir. Ara però han tocat “a rebato” i “todos a una”.

Se li demana si el CATN continuarà. La resposta és afirmativa. Se li han demanat més informes per seguir-nos carregant de raons.

A l’hora dels cafès toca parlar del llibre blanc La transició Nacional de Catalunya, una síntesi del qual oferí “Presència” el passat 5 d’octubre 2014. Algú el considera un totxo. «Caldria una síntesi menys jurídica, escrita per un periodista o un publicista.»

— Efectivament, podria ser bo que se’n fes una versió més sintètica i amb un llenguatge més planer, malgrat que aquesta tasca crec que no correspon fer-la al CATN. De fet l’informe era pel govern. Caldria enfocar-ho a la gent jove. Allò de la Transició explicada amb 100 preguntes i respostes. La meva filla ho va començar a llegir i em va dir: “Els que ho han escrit miren el passat, endarrere,  en comptes de mirar el futur”.

—Té raó.

Algú fa xanxa: «Vostè que ha estat president al Tribunal Constitucional d’Andorra, perquè els andorrans no ens envaeixen i així obtenim la independència de cop?» Somriu amb un somriure sense afectació. La gent també. Una bona manera d’acabar. Falten uns minuts per la mitjanit. Nous agraïments i fotos de rigor.

Biografia (viquipèdia i web del CATN)

Nascut a Terrassa, l’any 1949, és docent i un dels juristes més prestigiosos del país. Des del mes de març de 2013, és el president del Consell Nacional per a la Transició del Departament de la Presidència de la Generalitat de Catalunya (CATN) i ha coordinat els treballs del consell per la publicació del Llibre blanc de la Transició Nacional.

És llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona, on posteriorment s’hi va doctorar i en va ser catedràtic (1987-90). Tot seguit, va ser membre de la comissió fundadora de la Universitat Pompeu Fabra i primer degà de la seva Facultat de Dret, de la qual actualment és catedràtic de Dret constitucional.

Entre els anys 1992 i 2001, fou magistrat del Tribunal Constitucional espanyol, òrgan del qual exercí la vicepresidència entre els anys 1998 i 2001. És director de l’Institut d’Estudis Autonòmics de la Generalitat de Catalunya des del 2004 (IEA), des d’on assessorà tècnicament en els treballs de redacció de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006 i en la proposta de Pacte Fiscal, i membre nat de la Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat de Catalunya. Entre  2006 i 2014 fou magistrat del Tribunal Constitucional d’Andorra, per designació del Consell General, del qual en fou president de 2008 al 2010.

Reconegut jurista especialitzat en l’organització territorial de l’Estat i la jurisdicció constitucional, matèries en les quals ha centrat la seva activitat investigadora i les seves publicacions acadèmiques. També és membre del Comitè Científic de l’Institute for Studies on Federalism and Regionalism (EURAC) amb seu a Bolzano (Itàlia) i membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans des de març de 2012.

Ha obtingut diferents guardons i distincions, entre les quals destaquen el Premi Justícia de la Generalitat de Catalunya (2002), la Creu de Sant Jordi (2003), la Gran Cruz de Isabel la Católica (2004) i el Orden del Mérito Constitucional (2005).

És autor de diverses publicacions, entre d’altres, El procediment legislatiu en l’ordenament jurídic català (1981), La Constitució (1984), Materias Competenciales y Tribunal Constitucional (1989), Las autonomías políticas (1994), El auto de planteamiento de la cuestión de inconstitucionalidad (1999), La reforma de los estatutos de autonomía: con especial referencia al caso de Cataluña (2005, coautor), Por favor, no disparen contra el pianista. Mito y realidad del (mal llamado) principio dispositivo (2008), Impact of the Global Economic Crisis on the Political Decentralisation (2010), The transition to a decentralized political system in Spain (2011) i Linguistic and Cultural Rights (2012).