Tertúlia sopar amb el Dr. Miquel Bruguera, hepatòleg eminent, president del Cercle de Salut i Creu de Sant Jordi 2010, dimarts 7 de febrer de 2017

Amb tants canvis al calendari futbolístic, que bé ens aniria al país poder disposar d’un calendari prefixat almenys tres mesos abans…, aquest cop el partit de semifinals de la Copa del Rei entre el Barça i l’Atlético de Madrid va coincidir en data i hora exactament amb la nostre tertúlia mensual. Sap greu, que per alguns que som “futboleros”, ens calgui haver d’escollir. Però es que en concretar la data del partit amb tant poc temps d’antelació, no ens deixa marge de maniobra. Alguns, es clar, ja tenien compromís en acompanyar tercers a veure el partit i finalment no ens varen poder acompanyar a la tertúlia. Empíricament queda clar, que per facilitar l’assistència, pel futur immediat caldrà procurar estalviar tertúlies en dies de partit del Barça… Una tertúlia aquesta, que a banda d’escoltar tota una excel·lència mèdica, s’endevinava atractiva, particularment per a poder contrastar, com així va ser, la visió de la nostre medicina oficial i la no oficial, així com la sanitat, des d’un punt de vista experimentat que podria resumir, com la d’un “metge”. Paga la pena recordar aquí, que l’havien anticipat convidats amb altes responsabilitats i o experts en la matèria, com és el cas, entre d’altres, de l’actual conseller de Salut o del director de l’Hospital Clínic, i una mica més enllà el president del Col·legi de metges, que va ser qui va rellevar el convidat d’avui en el càrrec. Tot plegat ens ha ofert una visió global del nostre sistema sanitari i la medicina que gaudim.

L’Enric, com de costum, fa la introducció del convidat afegint que el tema proposat en la invitació formal, Medicina oficial vs Medicina no oficial, així com parlar-nos del recentment creat Cercle de la Salut, que presideix, eren exclusivament uns suggeriments i que parlés del que li semblés adient. «No, no» va afegir el convidat, «precisament aquest és un tema que m’agrada i que darrerament està molt calent». I abans de donar pas a la presentació més personal, que va fer el Dr. Bordas, li va explicar que prendrien algunes notes a fi de preparar un resum per publicar a la web i tot aprofitant l’avinentesa, li va fer a mans un exemplar del primer llibre del grup “Per sucar-hi pa”, recull de les tertúlies del període 2011-14 i que va cloure el president Mas.

“Som amics des de fa molts anys, de fet vàrem estudiar plegats i al mateix curs, i us puc ben assegurar que el Dr. Bruguera és un polemista excel·lent, una de les seves qualitats més manifestes. Amb ell podem xerrar del que sigui i passar-no-s’ho molt bé, per què és un home d’una amplia cultura general, extensa i intensa. Ara bé el fonamental d’ell és que és metge. I tant metge, que de fet, ens els anys 80 li varen proposar ser conseller de sanitat. S’ho va pensar i molt i va considerar que el viatge a la conselleria, era un viatge sense retorn i que el que volia ser i per lo que s’havia preparat, era per seguir sent metge. De fet és un metge especialitat, un metge internista amb coneixements d’especialitat suficients com per publicar tant com fa. Algunes d’aquestes publicacions es citen a la biografia facilitada a taula (aquí al peu del resum) i que a més estant ben indexades (en total unes tres centes i escaig). A més d’internista, és hepatòleg i anàtomo-patòleg, i per tant capaç de llegir laminetes d’anatomia patològica, fet que el diferencia de la majoria i on, a més, n’és una autoritat mundial.” «És excessiu», va interrompre el Dr. Bruguera. “Bé, en tot cas és tota una garantia al respecte. El vaig conèixer fent milícies a Castillejos, en una tenda.” «Dormíem de costat.» Afegí el convidat. “Posteriorment plegats amb el Dr. Rodés, ens vàrem afegir en una aventura, com va ser la creació de la Unitat d’Hepatologia. Després d’anys d’esforços, cadascú va anar fent el seu camí i de fet, tots hem estat fent coses diferents. La seva inquietud política-mèdica, però, posteriorment es va focalitzar en la presidència del Col·legi de Metges de Barcelona, on hi va estar 16 anys (quatre mandats). Està clar que ho devia fer molt bé! A banda d’això és un viatger incansable, tinc entès que li agraden molt els “vallenatos”…” «És veritat, els “vallenatos” són una música tradicional autòctona de la Costa del Carib colombiana, que s’ha anat estenen a d’altres països del seu entorn. No sé per què m’agraden, la veritat, però sí, m’agraden. » “Inicialment però li feia por volar en avió, que el va limitar els primers anys, però després va veure que anava bé i s’hi va acostumar. Enguany forma part del consell de govern de l’Hospital Clínic de Barcelona, fet rellevant ja que com sabeu es tracta d’un dels pocs hospitals autogestionaris d’Espanya, que ha tingut un gran pes específic en reorganitzar la sanitat a Catalunya i en els centres hospitalaris de tot Espanya. Darrerament, a més, està posat en el nou Cercle de la Salut, i on el que és vol, és tractar d’optimitzar els recursos que es posen en la sanitat, que són molts, i que els metges en ocasions els sobre-utilitzen. Es clar, això, exigeix una massa crítica que ho posi en evidència i del que confio ens en parlarà. Tot i que podria parlar de moltes coses més, com política mèdica, de grup, hospitalària, de medicina o … també, de “vallenatos””.

Entretant aprofitem per prendre l’aperitiu, que poca estona abans, el servei del sopar havien deixat a taula; xupa-xup de formatge de cabra, mini-pintxo de pernil ibèric i croquetes de rostit.

«Gràcies per la presentació, una mica més encomiàstica del que em mereixo, però que s’ha d’atribuir bàsicament a que som amics des que teníem vint anys. A més, la història aquesta d’un any a París plegats, dons uneix molt», “si, i era al 68”, precisà el Dr. Bordas, «efectivament vàrem viure junts el maig del 68 a Paris, que per cert em va servir molt per deixar enrere aquella anarquia, aquell desordre i aquella massa del descamisat i tot el que hi te a veure, que quan ho vius en primera línia, almenys a mi, em va deixar esparverat… A mi em va curar, va ser una mesura terapèutica molt eficaç contra els moviments assemblearis. En definitiva, però, una experiència vital molt interessant aquella.  Bé, havia pensat parlar d’alguna cosa de les medicines alternatives, dons sempre m’ha inquietat aquest tema, ja que les utilitza molta gent. Alguns estudis, de diferents indrets del món, indiquen que més del 50% de la població adulta, ha fet servir en algun moment alguna medicina alternativa o complementària, però no oficial.

Per concretar definicions, medicina alternativa és aquella que no vol assemblar-se en res a la medicina oficial, ni en el diagnòstic ni en les mesures terapèutiques, i a més sovint és hostil a la medicina oficial, que és la que en diríem científica, que es la que es basa en la ciència i s’ensenya a les facultats de medicina. Aquestes medicines seran alternatives o voluntàries segons la voluntat del que les aplica o del que les rep. M’agrada més considerar aquestes medicines com complementaries, ja moltes de les mesures que apliquen segurament tenen un efecte benèfic, més per la seva funció de placebo que per la seva connexió biològica. El que tenen en comú totes aquestes medicines, és que no segueixen el patró de la medicina convencional, oficial o científica, que defineix les malalties com un procés que te una causa, que te unes alteracions sobre el funcionament dels òrgans, i sovint dels teixits, i que te una història natural, es a dir una evolució determinada o coneguda i, després, que hi ha medicines que corregeixen o la malaltia globalment o alguns aspectes de la malaltia. El que creu en la medicina alternativa creu que les malalties són el producte d’una alteració de la energia corporal, que per alguna raó, normalment externa tot i que no sempre, es produeix una disfunció. Les mesures terapèutiques que s’apliquen en les medicines alternatives no tenen cap base científica ni massa credibilitat. »

En arriba el primer plat, amanida de mongeta fina amb foie i pera caramel·litzada, sorprenent i que fa les delícies dels comensals. El menú s’acompanya d’un celler molt adient, aquest cop amb els vins Heus DO Empordà i Masia Freyé D.O. Penedès.

«Dons bé totes aquestes medicines alternatives, es basen, en corregir aquesta disfunció, per una via o per un altre, perquè el cos es torni a arreglar sol. I aquesta interpretació del que és la malaltia i de com s’ha de recuperar la salut, és el que ha posat més obstacles a que hi hagi un examen crític, rigorós d’aquestes formes de medicines alternatives.  Perquè els que les fan, no es volen sotmetre als sistema de judici que fem els que seguim la medicina oficial o científica, que és l’estudi dels casos i controls.

»Com sabem que un tractament és eficaç? Dons donant un determinat tractament a un grup de persones amb un determinat trastorn, i no donant-lo, a un altre grup de persones que tinguin el mateix trastorn. De l’anàlisi estadística comparativa dels dos grups, deduïm si els que han rebut aquell tractament estan millor en una magnitud que tingui una significació estadística i si es així direm que aquell tractament funciona i en cas contrari no.

»Els alternatius no hi creuen amb això, diuen que cada persona és un mon diferent i s’han de tractar d’una manera individual. No accepten dons l’estudi de casos i controls i diuen que ni els casos són iguals ni tampoc el controls. Per tant no tindria cap valor el resultat que sortís. Quan han acceptat participar en estudis controlats, els americans hi ha posat molts diners a través de l’American Health Institute, al final han deixat d’aportar-hi i se n’han acabat sortint dons els resultats aconseguits ha estat sempre negatius. Però malgrat això, sabent que no és una medicina científica i que no es demostra que funcioni en forma rigorosa i objectiva, la gent en segueixen fent ús.

»I com és això? Dons resulta que la gent necessita quelcom que no troba en la medicina oficial. Sobretot hi ha una gran diferència en el tracte, que és individualitzat i per tant més personal. Hi dediquen més temps que els metges convencionals. Així en la medicina oficial, alguns estudis oficials que xifren el temps mig que el metge d’ambulatori dedica a cada malalt en uns cinc o set minuts, quan en la medicina alternativa, hi dediquen molt més temps, uns trenta cinc minuts de mitjana.  Es clar, la gent necessita poder-se esplaiar, poder detallar els símptomes que pateix, encara que no ho facin massa bé, i sobretot que l’escoltin.  I el metge convencional no li vol o no li pot dedicar aquest temps. I els altres, si, dons viuen d’això, de la convicció que té el malalt que aquell terapeuta se’n ocupa d’ell. Un segon factor que hi te molt a veure, és l’econòmic. És molt més barat que la medicina oficial. No hi ha exploracions, no hi ha ressonàncies, no hi ha TAC’s … i per tant simplement l’interrogatori. I després la gent no queda decebuda del sistema, cal tenir present aquí que molta gent està molt cremada amb la medicina convencional, que és molt agressiva amb les malalties importants. Es te por de la quimioteràpia, de la cortisona, de moltes medicines comunes per els  efectes adversos que poden tenir en alguns casos… Podria passar que, com les medicines alternatives no tenen una base científica i no resolen els problemes, la gent hi deixés d’anar. Però tenen un avantatge, s’acostuma a anar a un alternatiu quan es te una patologia menys complexa que la dels malalts que  van a un hospital. Hi ha menor gravetat i una major simptomatologia, que no pas  evidencies d’alguna malaltia orgànica. Per tant són més fàcils de corregir els seus problemes, sovint psico-somàtics, amb l’afecte i el teatre que sovint aplica el terapeuta. Llavors el malalt percep un benefici, una millora. Recordo que quan estava en actiu al servei d’hepatologia del Clínic, bé d’actiu també n’estic ara la diferència és que ara no cobro de l’hospital, la resta igual… Dons bé, vaig voler fer un estudi entre els malalts d’hepatitis i els demanava que omplissin un qüestionari que no havien de signar ni identificar-se. Dons bé el resultat quan a la eficàcia, era que majoritàriament creien que amb els tractament alternatius havien millorat. Això era absolutament subjectiu, ja que les analítiques demostraven que seguien igual, però ells creien que no. I això està molt bé. Perquè l’ideal fora que els metges orgànics fessin el mateix  i aconseguissin que els malalts percebessin anar millor encara que la malaltia estigués al mateix punt. Si no ho podem arreglar almenys que en percebin millores.

I després, una altre convicció errònia que tenen la gent sobre aquests tractaments í és que són innocus. Es a dir que les medicines alternatives no fan mal. En canvi la medicina oficial és agressiva te efectes adversos, complicacions etc. I aquesta visió, es basa en un concepte tant simple com dir que és així dons et donen coses naturals. Jo sempre els hi deia i la cicuta també es natural, no? És a dir que ser natural, no et dona cap garantia que sigui inofensiu, això els desmunta una mica però l’efecte dura poc… En realitat em sembla bé que hi vagin a consultes alternatives o si voleu complementàries, , perquè les medicines alternatives donen un consol i per tant, com crec que la medicina no és només per curar sinó també i principalment per cuidar, cal posar tota la empatia que puguis per que el malalt se senti cuidat i posar tots els medis per que ho percebi així. Cal posar tots els medis formals possibles per que se’n adonin, i els alternatius això ho saben fer molt bé. I per tant hi ha coses que hem d’aprendre d’ells.

»Enguany el president del Col·legi de metges de Barcelona m’ha demanat un informe extens sobre tot això, per veure que pot dir-ne al respecte. Darrerament per exemple, els mitjans posen a “caldo” la homeopatia, tot dient que no serveix per a res, que caldria prohibir-la… Hi ha una forta campanya en contra. Jo crec que no cal ser maximalistes. Es com si els metges demanéssim que no hi hagin confessors, dons la gent que es confessa s’alleugera i les angoixes li baixen d’intensitat. Dons home això és bo. No és dolent anar a les medicines alternatives, quan no es creen expectatives equivocades. Així per exemple, quan un metge, després de sortir de l’ambulatori, fa homeopatia per la tarda, que és una activitat força usual entre els metges de primària, pràctiques per altre banda que s’aprenen en dos dies, amb pocs riscs, sense problemes i són una manera de guanyar-se la vida, dons que ho faci. Si els hi prohibeixes no guanyes res, perquè aquest metges ja fan usualment de metge i per tant ja s’adonen si aquell cas precisa d’un tractament més important. No em sembla dons que s’hagin de prohibir, el que si crec que és important és que les facin metges. Si són metges, almenys teòricament tenen la capacitat d’identificar si sota d’aquells símptomes hi ha amagat algun problema que necessita un altre cosa. Per cert des del Col·legi, encara hi ha qui em recrimina haver obert la porta del col·legi als alternatius, dons vaig facilitar una secció d’acupuntura, una secció de medicina natural i una d’homeòpates. Tinc però arguments per defensar-me, i és que crec que és millor tenir-los dintre que fora. Des de dintre hi ha un major control, també d’ells a si mateixos. Es tracta de garantir que no hi hagi gent fraudulenta, que enganya, que promet coses que no pot complir. Amb aquesta diguem-ne persuasió, crec es fa un millor servei i així no es treu la possibilitat, d’altre banda ben legítima, que alguns es puguin guanyar millor la vida. A més que ho fan en el mon privat, no obligant ningú a  anar-hi.»

—De totes maneres, interpel·la un gironí també metge i per a donar temps al doctor a que pugui menjar una mica, el fet que els col·legis professionals acceptin o ajudin o considerin que cal controlar la medicina alternativa no deixa de ser un problema, ja que es dona una cobertura legal a una activitat que de fet s’aparta del que hauria de ser una activitat medica específica. No sé si hi ha prou penetració, per que es consideri que és una activitat més de la medicina. A banda que fer publicitat d’això és difícil. Que la gent entengui la complementarietat no és senzill. Pot tenir beneficis alternatius, és cert i la idea és bona però hi ha el problema que es mal interpreti com a la base i no el complement. El problema és que hi ha gent que la exerceix i que no te altres coneixements, que no són metges i s’emparen amb aquesta legalització.

«Més que legalitzar, de fet ho autoritzem i, en una forma diguem-ne que passiva. Aquest argument però, efectivament també m’ha preocupat. És veritat que hi ha terapeutes que no són metges i que per tant no saben diagnosticar. Però és que hi ha metges que només fan medicina oficial i estan en les mateixes condicions que aquests i tampoc no saben diagnosticar. I em sap greu disparar contra alguns col·legues… però és que mireu entre d’altres activitats enguany presideixo una comissió tècnica, que s’anomena de responsabilitat civil del col·legi de metges, i en la que examinem tots els casos de reclamacions. La veritat és que m’esgarrifo d’algunes coses que passen. Afortunadament les reclamacions numèricament són una part ínfima de tots els actes mèdics que es fan. Afortunadament molts metges indocumentats no fan mal, dons recepten coses no perilloses, tampoc fan actuacions que posin risc, només entretenen…»

— …fan actuacions per omissió.

«Efectivament, això mateix. S’entretenen o demoren les coses, que també té algun risc per algunes malalties, però vaja… i això si que es difícil que ho arreglem. Quan era president del col·legi, durant força temps vaig estar preocupat tractant d’introduir o aconseguir que prosperés  la re-certificació. Que cada metge, cada cert temps, s’hauria de sotmetre’s a un control, a una certa revisió dels coneixements per part d’altres col·legues. No es tractava de fer un examen, sinó només una valoració de la seva activitat professional, que n’acrediti que manté el seu nivell de competències. Cada cop que ho comentava, menys llençar-me tomàquets, em deien de tot, menys bonic. La gent, a qualsevol control ho assimila a un examen, i, pel que sembla, això dels exàmens els ha deixat molt traumatitzats… Que quedi clar, però, que la immensa majoria de professionals són absolutament competents, altrament el sistema se n’hauria anat en orris…»

—Coincideixo absolutament amb el plantejament que en fas de la medicina alternativa, però penso que el problema de tot plegat és dels que en fan un mal ús, afegeix un altre dels Drs. Els has obert la porta i a més es pot estendre…estimula els xarlatans i es fa molt difícil posar-hi llindars.  Quant al poc temps de la medicina oficial, que deies, probablement el problema es que estem fent una mala utilització de la feina de fer de metge. Es demana un temps limitat i aleshores sense mirar el malalt cal tenir un diagnòstic. Això els aboca a fer proves i més proves. Proves que costen molts diners i a més la majoria, sabem que no serveixen per gaire res, vaja si per gastar diners. Caldria canviar el sistema. Cal mirar més el malalt i estar menys estona mirant a l’ordinador, que, lamentablement, enguany ja ens hi hem acostumat. Cal demanar al malat què li passa. El pitjor és que sovint el malalt ni s’ho espera, només confia que li digui que té i per tant vol proves i més proves, de fet ni li interessa el que te, només que el curin, de no se sap ben bé què.

«En tot això hi estic d’acord, però encara que no hi hagués medicina alternativa, també ho hauríem d’arreglar tot això, eh?»

—Si, però probablement és el primer punt a arreglar ja que llavors la medicina alternativa només afectaria a un petit col·lectiu. Hem alterat el fer de metge. M’expliquen alguns companys, que es dediquen a omplir tot un conjunt de dades que només potser serviran per determinades anàlisis estadístiques. I nosaltres en tenim alguna culpa, per que ho fem cada cop pitjor…

«En això tens raó, per això el Cercle de Salut vol començar a arreglar coses…»

—Tanmateix un tercer metge del grup s’afegeix a la conversa, i no només per sentir-se interpel·lat, que també, si no per ampliar el tema. Comenta que la Conselleria de Salut fa un temps que va voler regular totes les medicines alternatives. Perquè estem parlant de metges que, amb la cobertura del col·legi, fan aquestes pràctiques, però també de terapeutes que no en són, i que també practiquen amb aquestes medicines. No se’n varen sortir. Altres països ho tenen regulat?

«Ho he estudiat bé, però no hi ha cap país que ho tingui regulat.»

Entrem en un debat sobre els medicaments alternatius, que si els laboratoris que els fabriquen no passen els mateixos controls que els oficials dons no es consideren medicaments sinó productes naturals, que si suposen un volum econòmic important amb grans beneficis que a més només estan en el mon privat, que normalitzar-ho suposa posar d’acord moltes institucions, fet d’altre banda que sembla força impossible, i fins i tot que com el col·legi te unes possibilitats limitades, tot això ho hem de fer a mitges i tot pensant que no han de ser alternatius sinó que han de ser complementaris. També els metges convencionals aconsellem comportaments alternatius, com ara fer bafs, no anar a dormir ben sopat, …

—Però és que a la televisió diuen “consulte a su farmacéutico”

«Amb això també vaig tenir problemes al col·legi, alguns col·legues hem deien que no protestava davant aquests eslògans… Els metges no podem parlar dels medicaments que no estan en el petitori de la seguretat social, que acostumen a ser els que s’anuncien per la televisió. I qualsevol sense prescripció o amb la del farmacèutic, els pot anar a cercar a una farmàcia.»

—I si vas a una farmàcia i escoltes el que diuen, és fantàstic.

«I tant, i es que ho fan tant bé com els alternatius…»

Per facilitar els metges que puguin menjar, un dels gironins ens explicà que acostuma a ser molt refractari amb l’anunci d’alguns tractaments aparentment miraculosos. El cas és que la seva esposa, amb dolors importants d’artritis es va deixar convèncer i va comprar uns pegats, que li sembla fa servir micro-robòtica. Sembla ser que cada cop que li fa mal, se’n posa un i abans d’acabar el següent minut ja no te dolor.

—Tant és així que fa poc vaig tenir un problema al peu, em varen fer una radiografia i no tenia res trencat ni lesionat, tenia però una fascitis plantar. Sense dir-ne res, un dia que em feia mal, vaig agafar un pegat i, sorprès, el mal em va desaparèixer en un parell de minuts. Es tracta d’un producte anomenat LifeWave. Mireu per internet. Adreçat a tots els metges, no només al convidat. Què en penseu? En sabeu res? Es curiosíssim…

«No, no el coneixem, probablement, hi coincideixen tots, inclouran alguna mena d’analgèsic o fins i tot morfina… Ho mirarem» La incredulitat, però és total. A internet indica que son pegats d’acupuntura i de nanotecnologia. La típica imatge dels tractaments o medicaments alternatius… i explicita que no introdueix cap producte químic al cos … ¿?

Sense ni adonar-nos ens trobem amb el segon plat a taula, un tronc de lluç amb vel de cansalada, moniato i salsa de Pernod. Es desfà solet en boca, una delícia.

—Jo ja feia estona estava esperant que algú de la taula sortís amb alguna aplicació personal que li havia anat bé … afegí un altre gironí. I encara més, digué un tercer, això ens deu haver passat a tots, a mi us asseguro que tenia un rebaixinc o una unglera, vaja el típic “uñero” en castellà. Per tres cops un metge havia intentat resoldre-m’ho traient-me la ungla i no ho vaig aconseguir fins que vaig anar a un “curandero” que va fer unes creus i una certa litúrgia, que em va acabar funcionant…mai més.

«Això que dius no ho sé, però hi ha una sèrie de problemes, com són els de columna, on els osteòpates ho fan molt bé i ho resolen abans que els traumatòlegs. Per què la columna adquireix sovint males posicions per les feines o la forma de dormir o posturals i alguns músculs de la zona de la columna no es relaxen mai i hi ha inflamacions doloroses. Molts cops els experts, són francesos dons allà els ho ensenyen bé. Recordo l’anècdota d’un cap de servei, i estava molt fumut del reuma de la columna, quasi no podia caminar, i veia que el reumatòleg no li arreglava res. De sobte va arribar un dia eufòric i em va reconèixer que li feia vergonya dir-ho, però un osteòpata que li havien recomanant, li havia resolt i ja no li feia mal res. Per tant no podem posar en un sac totes les alternatives. La dificultat rau en trobar fórmules de regular, principalment per la seva heterogeneïtat. Sorgeixen problemes de competència, saber a qui li correspon cada situació i qui ho ha de dir, teòricament l’administració, però a mi no em queda gens clar. La osteopatia, per exemple, te una certa base teòrica, d’altres no en tenen cap. I sobretot que no és el mateix si la practiquen metges o no!»

— Hem parlat d’osteopatia, i la quiropràxia?

«Dons seria força equivalent, també es basa en manipulacions del cos. No és però el mateix.»

—Com els “curanderos”?

«Si, si,… recordo per exemple, que el pare d’un traumatòleg, quan jo era estudiant, era “curandero”. Quan el seu pare no es trobava bé, ell el suplia de “curandero”, no de metge, i quan ho feia li deia al recepcionista que sobretot no li digués doctor. No volia perdre la credibilitat. La gent allà  no volia un metge o traumatòleg …»

—Algú diu, el metge no es bo i una pastilla es creu que cura però no sempre és així. El cas paradigmàtic, seria el de l’Steve Jobs, que amb un càncer acudeix a la medicina alternativa i després reconeix l’error. Com hi cau una persona així, que no dubtem sigui culta, intel·ligent i tingui accés a tota la informació…?  O el cas dels osteòpates, afegeix un dels Drs. del grup, que acaben estudiant si, no sé quina vertebra repercuteix en el moviment del parietal i això actua no se sap on…

«La qüestió és que aquesta medicina alternativa es fa exclusiva en comptes de complementària. Tot plegat, fixeu-vos, rau en que ho expliquen senzill i molt bé, pel que el malat vol escoltar i és aquí on la medicina oficial tenim el problema. Nosaltres ho expliquem d’una manera on el malalt no ho entén i aquest es pensa que li estàs amagant alguna cosa.»

—I que en pensa del diagnòstic per l’iris?

«Un disbarat. A mi, per exemple, sempre m’ha fet gràcia això de la reflexologia plantar. Fàcil d’estudiar. El peu està dividit en sectors i cadascun correspon a una part del cos. En un curset de tres mesos, aprés…»

—I amb 75 anys, continua treballant igual?

«Si, si, fins i tot jo diria que més. He perdut part de la capacitat de dir que no. Faig de metge, vaig cada dia a l’hospital, dos cops per setmana vaig al col·legi fins les 16-17h. on hi faig temes culturals (treballo en la web, organitzo actes culturals…), també m’interesso per l’àrea de responsabilitat professional a la vista de com estan les mancances que tenim els metges,… també faig medicina privada i no precisament pels diners, bàsicament per veure malalts… i veig pel·lícules que m’agrada molt…»

—…i del Cercle de Salut?

«Aquesta és una novetat, que no em pensava que em passes a aquestes alçades de la vida, però m’ho varen demanar i no vaig poder dir que no. Ara ja és una associació (els estatuts, molt polits fins i tot políticament, ja estan per aprovar a la conselleria de Justícia). Pretén ser un grup de reflexió i d’informació sobre sanitat. Sobretot centrada en proposar fórmules o iniciatives que vagin en el sentit d’ajudar en la modernització del sistema sanitari català, que bona falta li fa. Un sistema, que ha funcionat molt bé durant molts anys, pels diners que hi vàrem posar (hagués funcionat millor si n’hi haguéssim posat més). Sobretot per que ho hem fet a l’esquena dels metges, que són els que han patit més aquest sistema, ja que els metges cobren molt poc comparativament amb el que cobren d’altres metges en sistemes públics equivalents del nostre entorn civilitzat, bàsicament els europeus. I malgrat hem mantingut el sistema en bon estat,  cada cop està més tensionat, perquè els pressupostos assignats a sanitat són més justets. Diners n’hi ha més, però no ens arriben, els governs prioritzen d’altres qüestions. Com tot funciona i mai ens hem posat en vaga… A més la població creix i els sistema sanitari és el mateix. Tot està més sobrecarregat. Hi ha un límit! Els recursos però són bàsics. A més hi ha la obsolescència del material i utillatge que els metges tenen per treballar, que cada vegada és més car d’actualitzar. O pagues salaris o compres aparells. I això és molt preocupant, pels gestors i també pels metges, tot i que els metges son una espècie molt rara, ja que accepten cobrar menys del que haurien de cobrar, mentre els deixin treballar bé. I si bé en el seu moment havia començat bé, ara no és així. Altrament i al respecte, tampoc ni ens arriben ni veiem perspectives encoratjadores… no ens expliquen projectes que facin veure un futur millor i si, en canvi, debats recents que, més aviat, distreuen…»

Es parla de privatització, on és?, per exemple l’Hospital Clínic no ho és, un 60% és de la Generalitat i la resta de la universitat,… de BarnaClínic, amb uns salaris als metges més adequats i on els beneficis reverteixen al propi Hospital Clínic,…

—…i els malalts aguts?

«Aquest és un problema mal enfocat pel nostre sistema sanitari. Tenim uns hospitals que es varen dissenyar per atendre malalts aguts. Se’ls feia un diagnòstic, se’ls tractava i llavors se’ls enviava a casa, per incorporar-se al circuit normal. Això ja s’ha acabat, a l’hospital enguany no hi arriben malats aguts, el que tenim són malalts crònics, són crònics vells i que no s’arreglen mai. I mantenir això representa un cost altíssim. No queda compensat pels efectes benèfics que comporta. Caldria re-dissenyar dons tot aquest sistema.»

—…i les llistes d’espera? i els serveis d’urgència?

«Exactament, llargues llistes d’espera en algunes especialitats. I alguns serveis d’urgències saturats. Els metges de capçalera no van per les cases. I llavors què passa? Dons quan estàs una mica preocupat, quan tens un problema, dons vas a l’hospital. Penses que és l’únic lloc on algú et veurà. El metge de capçalera visita només sis hores, que són les contractades i que el disseny actual comporta, i després has de demanar hora i si estàs fotut…»

—..s’ha pervertit el sistema. És l’absurd del sistema sanitari que tenim i a sobre els polítics n’estan contents, tot explicant que és una cosa meravellosa…

«És així.»

—…però si truques al 061, un metge et ve a casa, no?

«Si d’acord, però el raonable no és haver de trucar al 061, sinó que no tinguis d’anar a urgències, dons el metge de capçalera t’atengui abans o vagi a casa teva sense haver de trucar a urgències.»

És l’hora de les postres, i un cop retirats els plats, serveixen un lingot de xocolata amb llet i canyella, i el debat, que està ben calentet…, continua…

—Tinc una metge en el CAP, que comença a les 10h. i a les 22h. encara és allà.  Un altre dels metges respon.

«Això tampoc és el que tocaria. Les urgències estan plenes de gent, per que no atenen adequadament els malalts. S’ha pervertit el sistema, el malalt no sap explicar ni el que li passa. Va a un lloc, perquè l’atenguin i li donin coses… perquè el que fa de metge d’assistència primària te sis hores i no pot anar a seguir el malalt a casa i el passa a un altre o a l’hospital, que a cops no te sentit.»

I el Dr. hi afegeix, «no hem sigut prou militants per tal de no eliminar la prova del metge de capçalera, que era la tradicional. La prova del metge de capçalera es va crear per descriure el rol que feien els metges d’abans. Tenint en compte com era llavors Catalunya. A començament del segle passat, Catalunya era un país rural, amb ciutats i pobles més aviat petits. Per tant, la majoria dels metges eren de poble, i com tenien pocs recursos, el que feien era anar cada dia a veure el malalt i asseure’s al capçal del llit, al seu costat. Li prenien el pols, la temperatura o la pressió, es preocupaven del que havia menjat, de si havia anat de ventre i com,… vaja sobretot l’escoltaven, hi enraonaven i l’animaven. Si tenia febre, li aplicaven una frega d’alcohol, si tenia tos dons una cataplasma… Vaja feien el que fan ara els terapeutes o els metges de la medicina alternativa o complementària: parlar força. I per això, la gent estava contenta i tranquil·la. La gent es moria, per què es tenia de morir…no responsabilitzaven ni als metges, ni al sistema. Però els metges de família varen considerar que això els empobria. I llavors varen fer una reivindicació, de forma que la seva àrea havia de tenir una especialitat tant científica i valuosa, com la cirurgia o com la pediatria o …  de forma que si t’havies de magnificar com a professional, havies de donar hores, posar un límit i no anar per les cases, altrament et posaries al nivell de l’especialista convencional d’hospital.»

—Hi ha un altre problema interessant, com és la sobre-utilització de la medicina. El sobre-diagnòstic i el sobre-tractament. A les facultats de medicina se’ns ha ensenyat, que cal fer sempre tot el possible. Hi ha coses i situacions però, en que els estaments responsables haurien de facilitar que els metges no haguessin de fer res més. El Cercle de Salut ho tocarà això?

«Si, al Cercle de Salut hi ha la idea del “less is more”, és a dir fent menys coses perjudicarem menys. A més hi ha un altre concepte, que és la iatrogènia (fer mal en comptes de bé, volent fer bé). Hi ha coses que passen, que poder ser culpa del metge, però d’altres que no són culpa de ningú, potser de mala sort… Tot i que estudiar-ho és complicat, fins i tot està mal vist. Hi ha moltes d’aquestes qüestions que justifiquen una certa  reflexió, que sembla clar necessita de molta informació, moltes dades… el Cercle de Salut pretén trobar un espai on es pugui fer això. Veurem si sabrem fer-ho, si tindrem la capacitat… Al Cercle tenim transversalitat i és bo, però això mateix fa difícil l’acord, també per què hi ha molts interessos.»

—Doctor, què és el que recomanaria als que no som metges, com a pacients, per anar pel mon?  No posar-nos malalts,…

«El més important és no pensar gaire en les malalties, perquè la salut és un estat mental. Es clar que hi ha un component físic inevitable quan la perds, però jo crec que el concepte d’estar sa és mental, cal pensar que el cos humà te limitacions de moltes menes, però no per que un tingui una alteració en algun lloc vol dir que està malalt. Tothom te coses i no per això s’està malalt. Un fet rellevant és que els metges han d’ensenyar a la gent a conviure amb les malalties, les que no es poden curar, es clar. Cal aprendre a conviure-hi. La interferència pitjor de totes és la por. Així dons, no s’ha de témer ni pensar en les malalties.»

Tot i que al llarg del sopar i la tertúlia, almenys en un parell d’ocasions, el cambrer “sotto voce”, ens havia anat informant del resultat del partit, “guanyem 1-0 però patim…” o “han fallat un penal en contra nostre i seguim igual…”, vàrem arribar a prop de la mitja nit i algú va comentar que havíem passat. Buff! algú va deixar anar… I es que els assistents, o no eren massa afeccionats al futbol o bé érem del Barça i, com passa sovint, inconscientment hi apliquem la primera persona del plural, fent-lo de tots… 1-1 al xiulet final. Així que ja, un cop tranquil·litzats pel Barça, ara ja a la seva quarta final consecutiva, vàrem iniciar el comiat del Dr. Bruguera, tot agraint-li, novament per la seva assistència, i sobretot per la il·lustrada tertúlia, fent-li present un detall de record del grup. En aquesta ocasió havíem reservat un bonic treball, en litografia limitada a 99 exemplars, del pintor barceloní, amb taller també a Cadaqués, Ramón Aguilar Moré (1924-2015). Una obra amb el tema del ball, que tant agradava al pintor, probablement en un intent de plasmar l’alegria i el moviment de la gent, mentre sonava alguna melodia de swing. La música de jazz era la seva altre gran passió! Ja des dels seus inicis havia fet molts apunts de dansa, music-hall i ballet des dels teatres barcelonins que freqüentava… fins i tot ho va fer al Liceu. En la litografia s’aprecia una obra influenciada per l’expressionisme amb tons decorativistes, però sempre de colors intensos. L’artista es nota que sabia dibuixar molt bé, aconseguint uns quadres d’una gran base esteticista. El Dr. Bruguera es congratulà, manifestant-nos la seva coneixença del pintor, que a més li agradava molt.

I mentre marxàvem i acabàvem els comentaris en petit comitè, ens vàrem aplegar a les escalinates de l’hotel. Ho permetia una nit no tant freda com les de la setmana anterior amb nevades arreu el país. I ens vàrem fer la foto de grup, malgrat alguns amb compromisos, havien hagut de marxar…

Biografia (ViquipèdiaReial Acadèmia Medicina de Catalunya i Enciclopèdia.cat i Universitat de Barcelona)

Nascut a Barcelona l’any 1942, llicenciat en medicina a la Universitat de Barcelona (UB)(1965), especialista en medicina interna i de l’aparell digestiu (1972) i doctor en Medicina per la UB (1979), d’on és professor titular de Medicina (1985). Formació de postgrau a l’Hópital Saint-Antoine de Parí (1967-68) i al Royal Free Hospital de Londres (1975).

Cap de secció (1979-2000) i consultor sènior (2000-2010) del Servei d’Hepatologia a l’Hospital Clínic de Barcelona. President de la Societat Catalana de Digestologia de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques i de la Salut de Catalunya i de Balears (1983-1984), president de l’Associació Espanyola d’Hepatologia (1993-1997), president del Consell Assessor per l’ús terapèutic de l’interferó del Servei Català de la Salut (1991-2005), president del Patronat de la Fundació Museu d’Història de Medicina de Catalunya des del 1995, i president del Col·legi de Metges de Barcelona (1994-2010). Des del passat mes de gener de 2017 forma part de la nova associació Cercle de Salut, que vol defensar el model sanitari català.

Ha rebut la Medalla Narcís Monturiol de la Generalitat de Catalunya al mèrit científic (2001), la medalla Josep Trueta (2010) i la Creu de Sant Jordi (2011). Recentment també ha estat guardonat amb el premi d’Ediciones Mayo 2010 en la categoria de Personalitat sanitària de l’any, com a reconeixement per la seva contribució a la millora en l’àmbit de la medicina durant el 2009.

Publicacions: Llibres: com autor 5, com editor 3, i com autor d’un capitol 49 Articles en revistes indexades : 335

Referències d’interès:
-El Dr. Miquel Bruguera i les medicines alternatives i complementàries, en la primera sessió de Fòrum Salut Clínic 2014
-Fòrum Salut Clínic: “Medicines no oficials” – Dr. Miquel Bruguera

Etiquetes:

Leave Comment

  • *required fields