Tertúlia amb el Sr. Jordi Barbeta, periodista i politòleg, dijous 2 de juny de 2022

Una bona colla de gironins vàrem poder assistir a aquest sopar. Probablement hi hagi un interès general del mon no polític envers la situació política catalana, amb uns partits que no semblen estar a l’alçada del que hom podria esperar i del que s’endevina en alguns dels petits comitès que molts acostumem. Als relats imposats pel poder, hi sumem els dels partits, darrerament amb poc predicament entre la ciutadania, que probablement es reservi per, algun dia, ser escoltada de debò.
El darrer posicionament públic del convidat en alguns mitjans, amb la capacitat que li reconeixem de saber què es cou en molts dels reductes del poder, sens dubte n’ha estat el darrer catalitzador. I tant bon punt li donem la paraula, un cop feta la introducció i presentació als assistents, entra directa al moll de l’ós de la situació…Som-hi doncs…

“Com sabeu, la meva especialitat ha estat el comentari polític, que consisteix en analitzar les dades del passat i del present per tenir alguna idea d’on som i cap a on anem, però la situació global i local s’ha complicat de tal manera que ja vaig advertir que no estic en condicions, com en Carles Porta, de portar gaire llum a la foscor. Com ho veig tot negre preferiré parlar poc d’entrada i avançar el col·loqui perquè potser vosaltres que viviu en diferents quotidianitats segurament més reals que l’univers mediàtic en el qual em moc m’ajudeu més a mi a entendre el que passa que no pas a l’inrevés i pot ser entre tots arribem a alguna conclusió.”

Un marc mental, que diu molt… crec només pot expressar-ho qui te prou informació… Vegem-ho. El convidat arranca tot parlant de política internacional. No endebades havia estat quatre anys com a corresponsal de “la Vanguardia” a Washington, precisament els dos darrers de la presidència d’Obama i els dos primers de la presidència de Trump (període 2015-2018). El primer que ens va fer evident, és el gran canvi que va suposar la nova presidència. Amb Trump, ens explicà, podríem resumir que, la tristor va arribar a Washington. Es va palesar el pes de voler ser el guardià del món. La victòria de Trump ens deixà a punt la guerra d’Ucraïna, i atenció que, ens va fer veure que cada dia, paguem a Rússia 800 milions d’ € pel gas. La jugada dels neo-conservadors nord-americans be ens podria fer pensar en el fet pel qual Joe Biden enguany està oferint a Europa uns 41.000 milions de m3 de gas liquat obtingut per fracking. També va fer referència als referèndums al Donbass, conca hullera de Donets, i a Crimea, territoris ex-russos, que van sortir favorables a incardinar-se a Rússia, i que per fer-ho entenedor, els comparà a fer un referèndum a l’Hospitalet de Llobregat entre ser espanyols i ser catalans. Una afirmació que suscità un petit debat i controvèrsia, en creure algun gironí que no era ben bé el mateix.

“Efectivament, la situació global s’ha complicat molt, no només per la guerra d’Ucraïna. La victòria de Trump ha fer molt mal al conjunt de la humanitat, perquè va representar la renúncia dels Estats Units al lideratge moral del planeta. Ja sé que els Estats Units no són una organització filantròpica, sempre han defensat els seus interessos, però, amb totes les contradiccions, mantenia si més no una referència favorable a la democràcia i el respecte als drets humans que s’ha anat diluint. Trump es va fer amic de tots els sàtrapes del planeta, de Putin, que el va ajudar a guanyar les eleccions, però també de Kim Jong Un, el dictador de Corea del Nord i fins i tot de Bashar el Assad en plena guerra de Síria. Això ha tingut conseqüències arreu del planeta i ha creat escola a Hongria, a Polònia, al Brasil o a les Filipines.
A Erdogan, el líder turc, que ha portat a terme una repressió cruel contra el seu poble i contra el poble kurd, se li perdona tot perquè és un aliat estratègic de l’OTAN. La Unió Europea havia de ser el paradís democràtic on es respectaven més que en lloc les llibertats i els drets humans i ja hem vist com a tot arreu pugen els partits d’extrema dreta i determinen les polítiques dels partits que no ho són. En alguns casos els mateixos governs europeus fan barbaritats. A Hongria i a Polònia se’ls ha avisat des de Brussel·les, però com ara són necessaris amb la gestió dels refugiats, tot queda ajornat.”

I tot parlant de la Unió Europea, arribem a Espanya. Ara que tenim ben present encara el complot anti-català del Deep State, amb les escoltes de Pegasus… opina el nostre convidat que Pedro Sánchez sap que pot perdre les eleccions i es busca un lloc a Europa. Felip VI és de Vox, però no li interessa un govern Vox-PP i mirarà d’influir perquè es faci la gran coalició PSOE-PP. El marc mental de l’estat espanyol, de sempre, és el de dominar Catalunya. És qui li porta maldecaps i sap que sense Catalunya no és res. Construeix el prestigi de l’estat en la bandera de l’anti-catalanisme. La seva és una mentalitat invasora. En la seva anàlisi ens ho relata així:
“ I si se li perdona tot a Erdogan, a Victor Orban, l’hongarès o a l’Andrej Duda, el polonès, què no se li perdonarà a l’Estat espanyol, que segon The Economist l’any passat era una democràcia defectuosa. Això era l’any passat. Ara amb tot el que sabem del Rei, del CNI, de la policia patriòtica i del funcionament de la justícia i de la persecució dels adversaris polítics parlar democràcia defectuosa a Espanya a mi em sembla un sarcasme.”

I arriba al punt clau, la seva tesi sobre tot plegat: creu el convidat que l’1 d’Octubre del 2017 va ser fruit d’un càlcul i programació de l’Estat espanyol. Podríem afinar un pèl més en l’origen del mateix i veure-hi al darrera el think tank aznarià…
La seva tesi seria que vàrem canviar el dret a decidir (que afirma és admès arreu del món) pel procés cap a la independència (on creu que el món venia a dir-nos que ja ens ho faríem): un gran error!!!
Jordi Barbeta ens ho desgrana així: “Us diré la meva tesi, que no és gaire compartida … Per mi el procés ha estat una iniciativa espanyola, una iniciativa d’això que en diem el Deep State, l’estat profund, i els catalans, que mai hem sabut de política, vam mossegar l’ham. Començant per la reforma de l’Estatut. Jordi Pujol, que sí en sabia uns mica de política, ja va avisar que corríem el risc de marcar-nos un autogol. No ha estat un autogol ha estat una golejada en pròpia porta”
De fet Jordi Pujol, al seu llibre Memòries, explica com Aznar, després de la seva majoria l’any 2000, li va dir que entrés al seu govern i, en dir-li que no, li va prometre que «entonces iremos mal i no te quejes».
El convidat ens explicà que havia entrevistat al llavors vicepresident espanyol Rajoy que li havia assegurat que els traspassos a Catalunya s’havien acabat.
Recordem que teníem el PP envitricollat en plena corrupció, el rei caçant elefants i perdent credibilitat, Podemos amb l’empenta inicial com per guanyar els socialistes, la gent parlant de República…
L’estat va programar un col·lapse a Catalunya. Calia dividir-la i, sobretot, ferir el PSC-PSOE. Jugada que convenia i molt al PP…
El lema de l’11-IX-2012, amb 1,5 milions de persones al carrer, feia por: «Catalunya, nou Estat d’Europa».
Les eleccions del 25-XI-2012, en què l’espionatge va fer perdre 12 escons a Mas, no va ser suficient.
Preocupació quan el 23-I-13 hi va haver: Declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya, on el Parlament de Catalunya declarava que “El poble de Catalunya té caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà” i instava el govern a pactar amb l’Estat una consulta per decidir el seu futur.
I també, pel procés participatiu del 9-XI-2014.
Les eleccions del 27-IX-15, convertides en plebiscitàries per la ciutadania, la premsa i els partits polítics, però no acceptades així per Madrid, on Junts pel Sí (CDC, ERC i independents) van obtenir 62 escons, no agradava.
El 2016 Artur Mas va haver de fer un pas al costat (greu error) obligat per la CUP i fou investit Puigdemont.
Allò tan secret, el ministre de l’Interior Jorge Fernandez Díaz ho sabia i demanà informes de Puigdemont a la Vanguardia.
Tampoc l’atemptat de les Rambles no donà resultat.
I és aquí on concreta la seva tesi: l’estat ens parà un esquer i vam picar l’ham de l’estat: l’1-O-17.

Ho resumeix exactament així: “A la primera dècada d’aquest segle Espanya feia aigües per tot arreu, la corrupció afectava a totes les institucions, l’economia s’ensorrava i estava a punt d’esclatar tots els escàndols de la monarquia. I com sabeu, les repúbliques espanyoles sempre han tingut Catalunya com un protagonista principal. Provocant la reacció sobiranista, la monarquia s’ha tornat a erigir en la garantia de la unitat d’Espanya i tot lo altre queda relegat. I com els catalans vam plantejar una batalla de manera que no es podia guanyar, sense tenir en compte les condicions objectives i subjectives que segons els marxistes requereix qualsevol la revolució. L’Estat estava i està disposat a matar i aquí ningú estava disposat a morir ni a posar en risc el seu patrimoni. I davant la feblesa catalana, l’Estat ha entrat a sac en tots els àmbits.”

Quant se li pregunta pel president Puigdemont —i el convidat afirma que s’arrenglera amb els perdedors, i considera que el que volen fer a Laura Borràs és una ignomínia— opina que es creia la independència, però va tenir dues grans traïcions:
-la primera de Junqueras, quan la nit atziaga del 26-X Puigdemont decidí eleccions, per influència del Santi Vila —l’endemà va haver de canviar de parer—Junqueras va deixar dit que ERC sortia del govern (l’endemà, després de la proclamació amb sordina de la República —només es llegí la part expositiva— s’havia de reunir tot el govern al a Generalitat, Junqueras se n’anà a Sant Vicenç dels Horts);
-la segona, la del PP: Albiol va deixar dit que encara que hi hagués eleccions el 27 hi hauria 155.
I ara afegeix algunes confidències: Junqueras, darrerament, ha perdut algunes votacions a l’executiva del partit. Per a ell, abans de l’1-O-17, alguns consellers no estaven per la labor de crear estructures d’Estat, creure’s la Independència. Altres eren ingenus. A Mas li digué que si Rajoy no dialogava, 100.000 persones bloquejarien Catalunya durant un mes. D’on les treia aquestes 100.000 persones disposades a jugar-se el patrimoni i la presó?

I el convidat afirmà: «El procés a mi m’ha amargat la vida». Sobretot quan el 13-IX-12, en un esmorzar al Fórum Nueva Economia de Madrid, Artur Mas demana estructures d’Estat per a Catalunya. No hi havia cap polític; només Rafael Spottorno cap de la Casa Reial (2011-14) i va escriure un article a la Vanguardia amb el següent titular: «Sólo la Casa Real al lado de Mas».

Ara, conclou, no podem tornar a pensar en la independència. I menys com ho hem fet.
Quan se li pregunta pel resultat de les futures eleccions? La seva resposta és clara: Tripartit del PSC-ERC-Comuns/Podemos.
Finalment rebla el clau tot dient:
“Hem vist aquesta setmana el que passa amb les inversions de l’Estat, amb el repartiment dels fons europeus…la llista de greuges és interminable i els jutges continuen la seva croada contra representants institucionals, contra la llengua i contra el que calgui. I els catalans seguim patint aquella “impotència coercitiva” de que parlava en Vicens Vives. Sembla que no hi ha res a fer, tret del ridícul que fan bona part dels nostres representants institucionals, que no tenen altre prioritat que mantenir l’estatus laboral a la Generalitat.”

I anant a la política municipal, centrats en la ciutat cap i casal del Principat, el convidat no veu alcaldes ni a Sandro Rossell ni a Trias ni a Collboni ni a Iceta ni a Illa. Creu que hi falta una personalitat rellevant. Si no, guanyarà Colau de nou perquè amb la “conya” de tramvies (empresa privada), carrils bici, menys espai pels cotxes, etc., s’emporta molts vots de la gent jove. Nogensmenys ho matisa en una forma molt, però que molt significativa: “..quant a la ciutat de Barcelona, sincerament crec que el moviment Colau, sent un grup minoritari, és molt fort i està imposant una política contrària al progrés econòmic que afectarà de retruc a tot el país i sent com és minoritari, no apareix cap alternativa, tenint en compte que la majoria està dividida i enfrontada entre esquerres i dretes i independentistes i anti- independentistes que facilitaran la continuïtat de l’actual alcaldessa.”

Es debat tot plegat i també la situació general dels propers mesos on la tesi del convidat es resumiria així: “… no tinc una bola de vidre per endevinar el futur però puc expressar una sèrie de temences:
Em temo una tempesta perfecta a Europa: inflació, augment de la despesa militar, crisi energètica, crisi alimentària i problemes de subministrament de matèries primeres, de peces i d’aliments.
Crec que no hi haurà govern PP-VOX a Espanya, perquè el Rei s’estima més la gran coalició PP-PSOE, que no sé que és pitjor.
I a Catalunya no crec que passi res gaire important d’aquí a l’any 2025 quan després d’unes noves eleccions, el PSC lideri un nou tripartit amb Esquerra i els Comuns.”

La tertúlia ben farcida de contingut, va propiciar a estones un viu debat, però l’estona va passar ràpida de forma que amb el bon gust a la boca i molta informació per digerir, vàrem agrair la vetllada al convidat i li vàrem lliurar com a record un treball del gran dibuixant i pintor català Cesc.

I ens acomiadem de la magnífica vetllada amb la foto de grup a la escalinata de l’hotel

Podeu veure aquí la seva biografia