Tertúlia amb l’empresari i promotor immobiliari, propietari, fundador i president de Vértix, segon grup immobiliari català, Sr. Felip Massot, dimarts 5 de juny de 2018

Aquesta vetllada ens acompanya un magnífic i exitós empresari i, amic d’alguns dels gironins assistents, vaja almenys pel que s’ha pogut veure en la arribada al saló privat de l’hotel Alimara. Així que enllà d’estar prou còmodes, tal qual el sopar d’amics que usualment tenim, aquest cop, a més, esperem que el convidat es trobi com a casa…  

Feta la introducció, agraint la presència del convidat i donar-li la benvinguda, s’han recordat els trets bàsics de funcionament, gens protocol·laris, d’aquests sopars. Fa la presentació més personal, l’Arcadi, ens consta molt amic seu. Tanmateix, s’ha comentat breument el segon recull de tertúlies del grup, en manifestar el convidat haver-lo llegit prèviament, fet que agraïm especialment.

“Només us parlaré de tres apunts, addicionals a la informació recollida a la biografia que tots disposeu impresa, dons molts ja coneixeu abastament en Felip i la seva activitat. Destacaria en primer lloc el seu tarannà, cordial, amic dels amics, amable, molt proper i un gran conversador. Tot plegat dons, facilita que t’hi trobis bé immediatament. En segon lloc, la seva personalitat, de la que sobresurt la seva brillant intel·ligència. Sovint he conegut alguns dels seus projectes i ho he pogut descobrir, ja que en comparteix inquietuds i oportunitats. Va tant ràpid exposant, que no es fàcil seguir-ne el seu raonament. Domina molt el terreny que trepitja, on hi neda com peix en l’aigua. Però sorprèn també fora del seu àmbit professional, on la seva rapidesa intel·lectual es fa evident. I finalment i com a tercer apunt a destacar, el seu patriotisme. Sempre ha estat i està al costat del país, les seves institucions i les organitzacions que l’acompanyen. El seu compromís amb el país, l’honora. En resum és un dels empresaris més brillants a casa nostre, un gran promotor en el sector immobiliari.”   

Cedim la paraula al convidat Sr. Massot.

«Molt content i agraït per la invitació. Ara bé de tot el que ha dit l’Arcadi, la meitat de la meitat… en primer lloc us haig de confessar que no m’he preparat res, tot entenent la filosofia dels sopars i amb la idea d’explicar-vos, d’aquest empresari del sud, d’on ve, com és que es fa promotor i empresari immobiliari i com veig aquest mercat avui…
»Soc de Lleida i en presumeixo… i molt. Començaré però pel final, aquesta meva feina és tant maca, tant maca, m’ho he passat tant bé que si hi hagués reencarnació voldria tornar fer el mateix. I n’explicaré les causes. Hi ha tres raons. Primer per la esposa que tinc, en segon lloc pels amics que he aconseguit i en tercer lloc per la feina que he fet. Amb aquestes tres condicions em reencarnaria demà mateix… si no fora així, ja no tindria el mateix interès…
»Soc fill d’una família senzilleta de Belianes, un poble petit de Lleida, terra de secà, enguany de la comarca de l’Urgell. El meu avi, forner, es va morí jove i el meu pare comença comerciant amb ametlles. El pare i el meu oncle compren un parell de mules i un carro, i porten les ametlles a vendre-les a Reus (dos dies d’anada i dos de tornada). Posteriorment hi afegeix la feina derivada de la gestió d’un molí d’oli, on treballaven tres o quatre persones, i la família vivíem a dalt. Voler comerciar, suposo que em ve de la família, a taula cada dia es parlava de si hi haurà bona o mala collita, si el temps hi afectarà o no, d’escoltar cada dia el “parte” amb els noticies també dels mercats, si els preus de l’oli eren aquests o aquells, que si l’oli dona un 22 o dona un 21…era la conversa habitual. Quan tenia 12 o13 anys, explico la anècdota, que a l’hivern, sovint trucava gent a casa a l’hora de sopar, érem el pare, la mare, els cinc germans i la padrina, i calia baixar a obrir. Sempre, m’hi feien baixar a mi. Hola Jaume, què volies? “Hola, què hi ha el pare”. Està sopant. “Saps el preu de les olives? “Avui a 4,50, els sindicats les paguen a 4,80…”. Molt bé, deixen 10 sacs… i tornava a pujar a sopar. El pare em preguntava, qui era, què havia fet. Jo li explicava i ell em responia amb un molt bé, i seguíem  sopant. Aquesta vida de botiga de poble, a mi m’ha servit moltíssim. Cap dels quatre fills meus, ha nascut amb això. Han anat a estudiar, aquí, allà, a l’estranger, a Suïssa, parlen un perfecte anglès…però no és el mateix. I aquesta crec, és la essència de l’empresari. Si no ho portes a la sang, no facis d’empresari. Aquest és el gran aprenentatge. El meu pare, era dels de girar, jo soc dels de girar si guanyem, sinó no paga la pena. Poc a poc, el pare és va anar arruïnant. Mentre gires, el diner corre, pagues i compres, i tot seguit “les pilotes”, les lletres les firmava i les descomptava i … total que em trobo que estava estudiant 5è de batxillerat a Tarragona i, de sobte, haig de tornar corrent cap a casa, unes lletres que no podia descomptar…i apa, cap a Andorra i sense res. Havien aconsellat al pare marxar per tenir temps per resoldre-ho, abans no s’ho enduguessin tot. Allà, em llogo a una benzinera. Poc després el pare que havia tornat, va morir i jo em trobo amb 17 anys i que haig de remuntar el negoci del molí d’oli. Anava a cercar les olives, amunt i avall amb una furgoneta i sense carnet de conduir… recordo poc abans d’això, la nevada del 24 al 25 de desembre de 1962, aquell dia vaig arribar a casa tard, molt tard, de matinada ja, després de passar la vetllada, amb un cosí meu, al bar jugant a cartes, al ruquet. El pare es desperta i em fot la gran bronca…no sé com, però per reblar el clau, li vaig dir que nevava i, de sobte em diu, ostres tenim comprat un camió d’olives a Torregrossa (a uns 18 kms), i si no les recollim amb la neu es faran malbé (jo ja sabia que un cop collides les olives si no es xafen, perden acidesa i el preu al mercat baixa). Ja em veus a mi anant a trucar al meu cosí, agafo el camió i anem a carregar els 140 sacs de 50kg i tornem per aixafar-les…va ser tot el meu dia de Nadal… És una anècdota, que no te importància, però que explica l’entorn en el que he nascut al mon dels negocis. La meva filla, encantadora, formada com la que més, va fer econòmiques, després dret, també a l’estranger i s’ocupa dels negocis, és consellera delegada de Vértix i ara està de moda, l’altre dia una pàgina sencera al diari Ara, però mai ha viscut un Nadal com aquell. Fer l’escandall, a vegades diuen bé en aquest cas és complicat, no se què…s’ha de fer de tot. Un bon comerciant ho te clar. I si m’he de reencarnar, ha de ser amb un dia de Nadal com aquell. Dons bé, treballant així vàrem guanyar alguns diners. I així vaig poder pagar la gent del poble, això és sagrat, els bancs .. després. Però, al poble, era evident que no hi havia gaire més a fer.»

D’aperitiu ens serveixen pop amb cremós d’hummus, puça de pernil ibèric, milfulles de patata amb maionesa de romesco picant i tàrtar de tomàquet, arengada i poma verda. Aquest cop la bodega que ha escollit el sommelier, inclou una ampolla de vi blanc jove Magenc D. O. Empordà de Cellers d’en Guilla. Elaborat amb les varietats Garnatxa Blanca (60%) i Macabeu(40%) de color groc metàl·lic, amb una entrada, que és intensa en boca i persistent. També un altre ampolla, aquesta de vi negre, la Musa D.O. Conca de Barbérà del celler Vins de Pedra. Amb les varietats cabernet sauvignon i merlot, és expressiu en nas ¡, color cirera picota amb una acidesa en boca que li aporta frescor. És llarg i elegant.

«I llavors, començo a mirar la Vanguardia i decideixo buscar feina a Barcelona. Vaig aprovar un examen per entrar a la Caixa de Catalunya i un altre a la Seda de Barcelona. I la mare va i em diu, Felip, hi ha un capellà, que era amic d’algú del poble, que li ha fet saber que a Barcelona necessiten treballadors i m’ho ha fet saber. Molt bé ja hi aniré, li vaig dir per tranquil·litzar-la. I em presento a Via Laietana, a la casa d’en Cambó, a veure  el Sr. Arranz¿?, que era el sogre del Trias¿? del consell d’administració de ColaCao. Jo, llavors acabava de fer 18 anys. Em rep i em pregunta si busco feina. Li dic que si, i em demana, què vull fer. Començo a parlar i al cap de poc, m’atura i em diu. Molt bé, ja tens feina. Pots començar ara i aquí mateix. Al cap d’un mes i escaig, em truquen de Caixa Catalunya, havia passat les proves, i tenia una entrevista el mateix dissabte, per la tarda. Calia anar-hi, però llavors, ja em feia mandra, em vaig començar a veure com a funcionari… i vaig pensar, aquí la feina m’agrada, no? Dons, em quedo. La vida fa, que aquestes petites decisions, siguin les que defineixen el teu futur.
»Tenien el grup de la Ballena Alegre, i a més unes parcel·les a Viladecans, i també uns apartaments entre Tossa i Lloret de Mar. M’hi vaig estar set anys i mig. Allà hi havia d’advocat en Josep M. Coronas (el pare de l’advocat del mateix nom, amb despatx propi, també prou conegut i enguany advocat de l’estat, secretari general d’Abertis, secretari del Patronat de la Fundació Bancària “la Caixa”, que ha estat director general de l’Assesoria Jurídica de la Generalitat o secretari de la junta del F.C.Barcelona, entre d’altres). El Sr. Coronas em va dir, cada cop que jo vingui, et vull amb mi. Se m’emportava, anava a hisenda a ajudar-lo. Em va agafar de passant. M’anava molt bé. Allà vaig descobrir un munt de contactes i moltes coses… Llavors un dia el cap em crida i em diu, tu vas molt bé i tens futur, però hauries d’estudiar, particularment a la Universitat, dons només d’entrar-hi ja et dona tot una altre consideració pública. Havia deixat el batxillerat a 5è i no l’havia reprès. Del meu sou pràcticament vivia tota la família a Belianes. Així que, vaig anar a fer la mili i, m’estava pel matí al quarter del Bruch i els dissabtes i totes les tardes treballava. Entretant, esgarrapant matinades i llevant-me molt d’hora, també vaig fer 5è i 6è de batxillerat i finalment, el PREU, de lletres, en acabar la mili. Aprovat justet, però em vaig poder matricular a dret. Ja era universitari! Em vaig casar als 23 anys. En aquella època ja havia començat a vendre alguns solars amb comissió. Coneixia, d’acompanyar els meus caps, els funcionaris dels ajuntaments de Gavà, de Viladecans, de Castelldefels… i també tots els propietaris i els preus, de tots els solars i parcel·les de la zona. A l’any 69, amb 24 anys, vaig arribar a cobrar una comissió de 980m. pessetes. Molts diners de l’època… Al cap d’un any, però, decideixo marxar. Em volia parar per mi sol. Ja feia un parell d’anys havia muntat un petit negoci per la meva família i ara era hora d’anar-hi també jo. El Sr. Arranz¿? , quan hi vaig anar a comentar-li, em va dir que ho sospitava des del primer dia que em va contractar. Fa quaranta set anys que me’n vaig anar, i a la seva viuda, no li ha faltat mai el meu oli per Nadal. Conservo un gran carinyo, per ell i la seva família.

Com a entrant, ajoblanco de menó i alfàbrega amb llagostins i advocat.

»A l’any 71, vaig començar a fer alguna promoció de pisos a Gavà o Viladecans. Llavors un pis amb tres habitacions bany, cuina i menjador valia 450 m ptes. És a dir uns 2.500,00€ d’avui. Avui però, ja costa més el metre quadrat. Havia comprat i venut un parell de solars i algun negoci més i ja havia estalviat uns 7,5 milions. La sort que vaig tenir, a més, va ser adonar-me que tenia un equip magnífic, amb gran coneixement i molta informació. Tanmateix, també que tinc la sort de tenir molta memòria i molta rapidesa calculant, sovint no em cal una calculadora i això, anar tant ràpid mentalment, m’ha servit de molt. Per escurçar, precisament llavors, just va arribar la crisi dels anys 70, que no es va començar a notar fins els anys 76 i 77. I es va allargar … fins el punt que l’any 80 i 81, recordo que jo encara deia, si em regalen un terreny, a Viladecans o a Gavà, i amb la condició que l’edifiqui, no el vull. Hi havia manifestacions i atracaments, a diari… l’economia estava feta pols, fins i tot més que ara. La diferència, és que ara te més profunditat. Llavors va ser dur, però provisional. En aquesta tessitura vaig fer un invent. Se’m va ocórrer fer cases per parades¿?, però a l’àmbit privat. Un nou mercat. Els solars valien poc, per la poca activitat del moment. Vaig fer divisions horitzontals, estatuts inclosos, que la gent no entenia, i es clar vaig fer sis o set centes botigues. A més, també vaig fer cases adossades al mig de la ciutat. Fins i tot a Barcelona, per exemple al Putxet. Vaig fer coses noves que no s’havien fet. De fet, cases adossades, ja ho havien fet fins els romans, ningú s’inventa res, només es tracta de fer les coses que toquen al moment adequat. Diuen que el secret de l’èxit és dir si o no, però al moment oportú. I és veritat.
»S’acaba la crisi sobre l’any 85-86. Havia estat suau fins l’any 79, però del 80 al 85, va ser dura. Surto de Barcelona, per fer barris sencers de Reus, o de Tarragona, o a Gavà…i vàrem créixer molt. Ara bé, cal tenir molt present que el gran èxit, ha estat sempre el de fabricar-me el terreny. Si l’has de comprar, els preus són molt ajustats i amb la edificació i els preus de mercat no et deixa espai de negoci. Així que, vaig pensar en fabricar-nos nosaltres els solars. I ens vàrem posar a buscar grans solars al mercat, i tenint molt present que quan fas l’escandall, han de sortir els números. Comprava grans solars, els urbanitzava i els dividia. Llavors edificava. Molts cops amb altres socis, com per exemple, en recordo un de dos mil dos cents habitatges, amb Caixa Catalunya. Urbanitzàvem 60 hectàrees senceres. Però també a Tarragona, Reus, Viladecans, i molts d’altres. I a l’any 90-91, quan de nou comença un altre crisis, ja estàvem fent coses com el polígon Mas Blau. Quan Saddam Hussein envaeix Kuwait (agost de 1990), de sobte canvia tot. Cauen fins i tot els compromisos de compra del mateix estiu, que ja no es signen.  Més tard, també a mitges, fem el gran centre de Gavà BarnaSud, que tenia 60 mil m2. Llavors com els tipus d’interès estaven al 14%, no es venien pisos. El llavors  ministre d’Obres Públiques i Transports, Josep Borrell (1991-93) i la Cristina Narbona, directora general de l’habitatge a Madrid (1991), s’inventen lo de l’habitatge taxat a preu concertat, amb la subvenció de l’estat de 5 punts en el tipus d’interès. Això anima el mercat. Tornem a fer pisos. I el 95-96 torna a haver-hi una època bona. I tornem a fer habitatges a Gavà, que per cert no se si coneixeu prou bé, però és una zona espectacular, amb 2 km de passeig i tant car avui dia, com ho pot ser el mateix Sarrià. El creixement era continu.
»I arriba el gram boom, que ens arrossega a tots… Obrim oficina a Madrid, a Palma,… error!! I mira que sempre m’hi havia negat. La punyetera vanitat i poder dir allò de …jo soc més que ningú… Agafem deute, que també penso no s’ha de fer. Al final una mica més i en enxampa… Allò que havia de valer 100, va costar 200 i es va vendre a 40. Fatal! Ara bé, en ser de poble, mai posava els ous al mateix farcell. Un dels projectes estava endeutat, però els demés, no. En dos anys ho vàrem arreglar molt bé, ara bé de 130 empleats, vàrem quedar 50.
»Quin és el corol·lari: dons que enguany, no tenim ni una pòlissa de crèdit. Ens hem organitzat amb el que hi ha a la caixa… així que, ara mateix, tenim terreny per fer entre 1.700 i 1.800 habitatges. Tenim una capacitat per fabricar uns 200 pisos a l’any. I és el que fem.
»L’escandall normal del promotor immobiliari vindria a ser, poc o molt, una cosa així: entre terreny, despeses i obra, posem que suposa un cost de 100. Per tant cal  vendre a 125. És a dir caldrà sumar-hi un 25% del cost. I del total, això representa el 20% de la venda.»

La Rosa inicia la tertúlia, explicant dues anècdotes, de l’època que va treballar amb el convidat, que va dir se’n recordaria sempre. La primera, una anècdota divertida.
“El dia que el director general em presentava als tècnics, acabada d’arribar a la empresa, en Felip va treure el cap un moment per allà i, va i diu: què? com van aquest homes que ara els manarà una dona? …i és que aquest és un mon eminent ment masculí…”

La segona anècdota, professional i per reflexionar.

-Jo venia de treballar a l’administració i un dia coincideixo amb ell a l’ascensor i va i em pregunta: Què? Com va aquí? Pensa que en l’empresa privada, és tant important o més, fer, que fer-ho bé. Em va quedar fixat, i és què les administracions són més procedimentalistes…    
«Avui mateix, també li deia el mateix a una amiga. A l’administració sovint una decisió, quan no es prou clara, fa mandra i és deixa. A l’empresa privada, no. Cal decidir al moment. En un negoci, si tens dubtes sobre si va o no va, s’ha de resoldre. I avui dia més, dons al damunt et poden posar una querella…»

-Els pecats d’omissió en una empresa, són els pitjors…
«Les decisions no es poden demorar. També però, hi ha un altre gran característica. Jo he estat un gran estalviador. No he malgastat mai en res. Recordo molt els consells de la meva padrina. Deia: “estalvia perquè mai no tinguis que captar ni manllevar”. No he tingut mai hipoteques per a res. Si no puc canviar d’habitatge, dons no canvio. Això és molt català, és la manera de fer d’aquí. És soca-rel. L’origen. I aquest és un tret que no hauríem de canviar, tot i que, malauradament, la gent jove no sempre ho vegi igual…»

-Però parles d’un sector on no manllevar és molt difícil.
«Si, però és on hi ha major risc. Es parlen de milions euros com si no fos res. Recordo un espai grandet que es venia, pel carrer Paris. Un contacte em va comentar que els propietaris el voldrien vendre i es preguntaven quin preu podria pagar. Començava la crisi i no es venien pisos. Miro de fer quatre números tot esmorzant amb el contacte i tot seguit li resumeixo així, mira un cop construït, despeses i demés, afegit el que hi haig de guanyar, en total 46 milions €. Em diu, ni m’atreveixo a dir-ho als propietaris. I jo, li afegeixo, ni jo em vull hipotecar, ja tinc prou deute, així que jo, no ho faig. Tinc un handicap al golf, que és baix, prefereixo seguir practicant que no treballant endeutat. Una altre constructora en va pagar 96 milions i després de la crisis, va baixar tant que, en valia 20. Avui deu valer uns 40. Aquí ens hem equivocat tots.
»A una xerrada, com aquesta, a Tribuna Barcelona a l’hotel Ritz, explicava, i va quedar gravat, que, jo no hi entenc res. Arribo a casa, estàvem  a començaments de segle i en ple canvi de pesseta a euros, comptant la majoria encara en pessetes… i li comento a la dona, he arribat a la conclusió que no hi entenc res. Jo pensava que un pis a Viladecans, no podria passar dels 32, 33 milions de pessetes, al despatx em diuen que 40 i jo els dic que no pot ser. Al cap d’uns dies, em diuen que els han venut tots a 40. Alguna cosa no quadrava. Efectivament la capacitat de compra era la que jo pensava, ara bé algú ho estava facilitant molt i es evident que aquests eren els que ho desvirtuaven tot. La banca n’era la culpable. He vist deixar 30, 40 o 50 milions € a algú que, sincerament, jo pensava, però aquest no sap fer la o amb un “canuto”… es propiciava tant que es clar la crisi havia d’arribar. Avui, encara ara, torna a estar passat… De tots els que hi havia però, ara em quedat quatre. Deutes en teníem tots, els que els hem pogut aguantar, seguim. D’entre tots, però, des del sector algun dia al que hauríem de reconèixer la seva tasca pel be col·lectiu, i hauríem d’homenatjar, és a Josep Lluís Núñez.»

Arriba el principal, un rap amb sofregit i tallarines

-Què està passant ara?
«Si llegeixes el diari, els lloguers pugen i, Barcelona te un efecte repetició que, s’escampa per tot el seu entorn. Barcelona està de moda. Hi ha 96 km2 i gairebé cap solar. Potser en podem trobar algun, per la zona de Sant Andreu o per la zona Franca…però vaja, res, quatre coses. Hem de considerar però, com a ciutat, l’àrea metropolitana. Hi ha demanda? Dons, a l’àrea metropolitana, si. Sabíem que a una velocitat de creuer normal, Catalunya hauria de tenir un parc disponible d’uns 40 mil habitatges l’any. A l’any 2000 en fèiem 70 ó 80 mil. Avui, no en fem ni 10 mil. I crec que, mai més en farem 20 mil. No hi ha tanta demanda. La gent està força servida. Abans dèiem, com pot ser que a Espanya es facin 500 mil habitatges i a França només 200 mil. Dons perquè varen començar abans i, la immigració, que tenia el seu efecte, ara ja està al seu lloc.»

-I les segones residències, no és un mercat mort?
«La meitat de la meitat. Crec que ja no es recuperarà.»

-I la gent amb feines precàries i no es guanya com abans.
«No es tant això. Tanmateix les segones residencies que hi ha, algú o altre les heretarà. Hi haurà poc mercat de segones residencies. Noves se’n faran poques…»

-Abans tenia entès, tenies un terreny o el compraves, el requalificaves, l’edificaves i …ara deu ser molt difícil…
«No, no mai ha anat així. A Catalunya l’àrea important és la metropolitana. Tot el que es pot fer ho diu el pla urbanístic general. Es va aprovar l’any 74. Així que tot el que es pot fer, ho diu aquest pla. Compro un terreny i ja sé el que hi he de fer, com ara els carrers, les places… Llavors els ajuntaments de cada municipi, tot seguint-lo, et diuen com ho volen i per tant com ho pots fer. Cada ajuntament decideix, seguint el pla general i amb les característiques que marca la llei, si ho vol més cap aquí o més cap allà, en marca els matisos. Pots negociar-ho però, res més. I sempre amb la llei a la ma. Ah, i li he de donar a l’ajuntament, el 10% del que em surti al projecte final. Sempre ha estat així.»

-Un 10% de la venda?
«No, no, és un 10% del que has fet, de tot, vaja un 10% que és perdut pel promotor. Un % que passa a ser públic. Per exemple si urbanitzo i en faig 10 solars, un és per l’ajuntament.»

-Segueix així ara?
«Ha canviat, ara ve a ser un 15%. A més, avui em diuen que haig de col·locar un 20% protegit, de protecció oficial, que és el més econòmic, per tal que la gent el pugui comprar. I un 10% de concertat. Apart, els he de donar el 10% del valor. Es calcula segons la zona. Així dons, queda clar que d’un terreny rústic, mai l’hem requalificat com a urbanitzable. Mai. Ni un.»

-I es compleix?
«A Catalunya, això ha estat molt seriós. S’ha complert sempre. En Joan Antoni Solans, el totpoderós director d’Urbanisme de la Generalitat fins l’any 1997, tenia Catalunya al cap i havia participat l’any 1976 en la elaboració del Pla General Metropolità, va vetllar amb ma de ferro per l’aplicació del pla, i va actuar, sempre vigilant, amb una gran cura i escrupolositat.»

Per postres, mousse de coco, mango i iogurt

-Quants habitatges es fan enguany a Catalunya?  on?
«A Catalunya avui som 7,5 milions d’habitants. Tot i que si ens contéssim potser no hi arribaríem… A la província de Girona deuen haver-hi entre els 810 mil i els 820 mil. A Tarragona uns 860 mil i uns 435 mil a Lleida. Així sumem uns 2,1 milions d’habitants. Ens en queden dons uns 5,4 milions per a la província de Barcelona. D’aquests, uns 4,5 milions estan a la primera corona de Barcelona. I ara ve el que ens interessa. La necessitat d’habitatge es concentra bàsicament en aquesta primer corona. Fora de la mateixa, hi ha solars més que de sobra. Girona te 100 mil habitants, però no hi ha demanda d’habitatge. No es poden pujar els preus dels pisos. La gent se’n van a viure fora de la ciutat. El Prat de Llobregat te 70 mil persones, te la indústria més important del país, que és l’aeroport, a prop de Barcelona i te metro, i estic sol fent habitatges, uns 110 l’any i cobrim tot el mercat. Jo soc de prop de Tàrrega. Allà costa més urbanitzar, que pagar el solar, que costa poc. Cap demanda. Lleida te 140 mil habitants i terrenys pels quatre costats, tampoc no hi ha demanda. Tarragona te més possibilitats. Reus, Tarragona i Salou, són un triangle amb possibilitats, fins i tot l’AVE a prop, ara bé tampoc hi ha demanda. Fa temps que en aquests llocs els preus no canvien. Els meus càlculs eren, un pis ha de costar entre 120 i 130 m € preu finalista, però ni així, no acaben de sortir els números. Per tant, només queda la primera corona. Una consideració més. Hem de fer 20 mil habitatges. D’aquest el 65% seran a l’àrea metropolitana. És a dir 13 mil. Ara fem una projecció a 10 anys. Seran 130 mil habitatges. Quin és el problema? Dons que no existeixen terrenys per fer-los.»

-I rehabilitar edificis?
«No serveix per a res. Potser en podem fer uns 200 pisos l’any. No és res. La gent els costa molt marxar, no els pots traure de casa seva. Hem de crear espai nous. Alguns amb planejament. Hi ha plans de fa anys i no arrenquen (la Seda, el pla de Foment aprovat des dels anys 70-80,…).»

-I com és que hi ha tants plans aturats?
«Els ajuntaments no fan res. A la que es belluguen, els surt una plataforma per salvar les vespes, l’esquirol o el cucut negre i ja ho han fastiguejat. A més ningú no signa res. Si cal un planejament nou, és un calvari. En aquest sentit, haig de dir que, per treballar, em sento còmode amb tots els alcaldes que he treballat, tant els de l’antiga Convergència, com els socialistes. En això estan a tocar. No hi ha diferència. No es pot dir el mateix d’altres, amb els que, cas d’haver d’anar al mateix vaixell amb ells comandant, em baixaria a la primera aturada. Penseu que de totes les hectàrees que hi ha, el 90% estan ermes, en algunes hi ha cosetes testimonials i, si t’hi interesses,  ni tant sols trobes algú que pugui cultivar-les. Ara la gent jove no s’hi dedica. Ara bé quan fas un ple, tot són utilitats i proteccions que al final t’adones, són fum. És un discurs fals.»

-També en els casos que ho portaven als programes electorals, prometen que farien habitatge públic?
«Mireu a l’ajuntament de Barcelona. No se n’ha fet ni un.»

-i perquè no els fan?
«Dons perquè es passen els dies fent comissions i paperets. Que m’ho diguin a mi i ja els hi faré! Catalunya te un pressupost d’entre 36 i 40 mil milions euros de pressupost. L’Ajuntament de Barcelona uns 3 mil. Hi ha terrenys, i sinó alguns privats ja els en facilitarem…. i si no es a Barcelona, dons serà a l’Hospitalet i sinó al Prat o Viladecans. Un miler de pisos, sabeu quan valen? Dons 100 milions euros. Si fessin un miler de pisos anuals. Al cap de deu anys tindrien 10 mil habitatges. 100 milions euros, que un cop pagats, suposarien poder cobrar un lloguer. No són a fons perdut o llençats… I només representaria el 3% del pressupost municipal de l’ajuntament.»

-Tampoc no saben, després, com assignar-los…
«Efectivament, després els han d’administrar i diuen que després no els paguen o que es barallen o … al final no volen problemes.»

-Tots els ajuntaments són iguals?
«Ajuntament del Prat. Color polític, ICV, és a dir comunistes. Bon ajuntament. Els facilitem els terrenys. Nosaltres, reparcel·lem i vinga a fer habitatges: Les parcel·les de l’ajuntament, les del 10%, buides. Els fa por gestionar-les i ho van ajornant…A tot arreu, les empreses municipals han hagut de plegar. Han fet fallida. La gent no paga, tot ha d’anar a concurs,…»

-Amb tot plegat, hem de pensar que tornarem majoritàriament al lloguer d’habitatges?
«No, en absolut. Situem-ho a preus d’avui. Tu, per exemple, vas al Prat de Llobregat i vols llogar un pis. Serà un pis de l’any 84, 85, 86,…amb molta sort del 93. Carrers de 8-10 m., habitatges de planta baixa i dos plantes, un al costat de l’altre, sense cap gràcia. El preu uns 800 € mensuals. Nosaltres estem fent un barri nou, al final d’un miler d’habitatges. Amb jardins espais verds etc. Inicialment era extraradi, però poc a poc han anat veient la qualitat del barri i se’l fan seu. El pis de compra, en total et costarà 260m €. Pagaràs un 30%, 78 m€. Si tens 60 m€, o no hi arribes, et finançaré la diferència, a 5 anys sense interessos. A més tindràs una hipoteca de 190 m€, al preu fix del lloguer, 800 €. Hi hagi o no inflació. Per tant el pis de compra et costa 60 m. €.»

-Per tant coincideixes amb un dels arguments principals de la Dra. Cabré. Si tens un pis propi tens garantit un cert benestar en la jubilació, que no et donarà un pla de pensions, que bàsicament beneficia als bancs i a hisenda…
«Em sembla que es ben clar. Si avui dia la màxima quantitat mensual neta d’una pensió pública de jubilació són de poc més de dos mi euros, i has de pagar un lloguer de mil, ja em diràs com ho fas per gaudir d’un cert estar de benestar. I no et dic res, si aquest sou ha de mantenir d’altres membres de la  família…altrament sense lloguer, pots viure bé. L’habitatge propi és una garantia. I ja no dic res, si a més, en tens una segona residència, que podries llogar.»

-Per cert, no hi ha massa arquitectes que no es dediquen a projectar habitatges i en canvi estan ocupats en d’altres qüestions?
«Efectivament. A les universitats, em generat una gran quantitat de llicenciats que la societat no necessita. Per exemple, quants arquitectes hi ha a Catalunya? Dons 12.500. Quants habitatges hem de fer a l’any? Deu mil. Quants pisos fa un arquitecte? Cent. Amb un centenar d’arquitectes tenim els deu mil pisos. I els altres 12.400?  Dons, no hi ha feina per tots ells. Els que tenen anys d’experiència, aconsegueixen fer cosetes, però malviuen… No dona per més. Uns estan a l’administració, d’altres a…»

La tertúlia ha anat desgranat anècdotes personals i curiositats d’entre tantes com en te el convidat, descobrint detalls d’un mon desconegut per la majoria, totes de gran interès però la vetllada arriba a la mitja nit i cal acomiadar-se i cloure, malgrat tot les intervencions. Com de costum lliurem al convidat una litografia, en aquesta ocasió del poeta i pintor barceloní Ràfols Casamada. Artista contemporani i polifacètic, que va integrar el millor de Matisse i de l’expresionisme abstracte americà amb una gran riquesa cromàtica. Va evolucionar de la figuració a l’abstracció emprant colors i estructures geomètriques. Als anys 60 va fer els primers collages i va austeritzar la cromacitat. Posteriorment, als anys 80 tornà a incorporar signes i a reforçar el color.

Sortim al vestíbul per fer una foto de grup a les escalinates d’accés. La temperatura és excel·lent i propicia els darrers contactes personals i el comiat. Hem tocat de peus a terra en una temàtica que a tots ens interessa i d’alguna manera ens interpel·la.     

Podeu consultar la seva biografia aquí