Presentació del nou llibre del gironí del grup, Lluís Busquets a l’Ateneu Barcelonés, el dijous 29 de febrer a les 18:30h
L’amic Lluís estava escrivint la seva darrera novel·la, quan tot visitant el seu fill estudiant de Màster a la Universitat de Delf (Països Baixos) i mentre passejaven plegats la ciutat, de sobte li va cridar l’atenció un aparador. Un text en holandès deia: “Als de muziek breekt de noten van hetleven zijn onstemd“, per sort estava traduïda a l’anglés i volia dir: “Quan la música s’esquerda, les notes de la vida desafinen“. Ho va trobar preciós. Hi estem ben d’acord. I en va manllevar la primera part com a títol per la seva feina. I a fe que la va encertar.
Lluís Busquets, l’editorial Comte d’Aure i l’Ajuntament d’Olot ens conviden a la presentació de la seva darrera novel·la titulada “Quan la música s’esquerda”.
Adjunto la invitació:
La setmana següent novament Lluís Busquets, l’editorial Comte d’Aure i, en aquest cas, l’Ateneu Barcelonès ens conviden a la presentació de la seva darrera novel·la titulada “Quan la música s’esquerda”.
Adjunto la invitació:
Podeu llegir al respecte, l’article titulat “Lluís Busquets i Grabulosa novel·la una saga barcelonina des del segle XIX“, que publicava el Diari de Girona, el passat 28 de gener de 2024, d’on Busquets n’és col·laborador habitual.
El programa la Finestra d’Olot TV el va entrevistar al respecte una setmana abans de la presentació a Olot, la podeu veure i escoltar aquí:
https://www.youtube.com/watch?v=rgD10L08EUU
El PuntAvui en publica una entrevista el passat 11 de febrer de 2024, que podeu llegir aquçí:
https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/2384245-lluis-busquets-he-volgut-oferir-un-ventall-de-tota-mena-de-mals.html
Això és el que ens explica de la novel·la, la seva contraportada:
“Quan la música s’esquerda és, externament, la història de la nissaga familiar dels Pascual, músics emparentats amb grans figures d’aquest art com Albéniz, Rodrigo i Mompou, focalitzada en el jove pianista i compositor David Pascual i Roure, amb aptituds singulars des de jovenet —té el do de l’oïda absoluta—, tot i esguerrar-se la vida amb falses fugides vers la drogoaddicció. El besavi Ciscu es trobava amb Albéniz a «La Pajarera» de Barcelona, a finals del segle XIX. Dels seus tres fills, Lluís, el gran, havia mort al desastre de l’Annual; l’avi Claudi, el petit, havia estat el pianista de l’orquestra Ciutat de Barcelona; el mitjà, el cèlebre violoncel·lista Antoni Pascual, havia deixat bocabadat Pau Casals en una trobada a Prada de Conflent. Coneixem la saga, doncs, en paral·lel al desenvolupament de la ciutat de Barcelona —amb una mirada punyent a la marginació actual— i té com a retaule la història de Catalunya d’aquest darrer segle, sobretot des de la guerra incivil fins als actuals anhels de majoria d’edat del país. (Enmig de la guerra, sobresurt la figura Joaquín Maurin, fundador del POUM, un familiar del qual, esdevingut pastor a l’Alta Garrotxa, es creuarà benèficament amb els Pascual, tot i la ferida vital que arrossega.) La narració, començada com un conjur per Llorenç, fill de Claudi i pare de David, a causa d’un accident imprevist, esdevé, doncs, coral amb escenaris tan diversos com Barcelona, Olot, l’Alta Garrotxa, Florència, Buenos Aires, Kisumu (Kenya), Korczova (Polònia), Nova York, Melilla… Malgrat que la música hi plani com un ideal transcendent de perfecció i bellesa, emblema d’una existència dreturera i cabal, la novel·la, temàticament, amb la barrija-barreja del fang del viure, s’amara del dolor que comporta tota biografia i esdevé una pregona reflexió sobre el sentit de la vida entesa com una fugida del mal, present, aquí, en un dramàtic ventall de possibilitats. Com diu el poeta, «Quan la musica s’esquerda/ les notes de la vida desafinen». El relat, tanmateix, insinua senderes per tornar-les a afinar.”
Veieu la crítica o més exactament la paràfrasi que en feia Octavi Fullat per a CATALÀUNIA:
“No sóc entès en crítica literària. Sobre això, guardo silenci.
Alguna cosa sé de filosofia; ara parlo.
El marc dintre del qual l’obra es desplega no és altre que la Història cultural d’Occident –en Busquets mostra tenir-ne un excel·lent domini–; a més, l’escrit resta igualment emparat per històries de l’àmbit català.
Des de la perspectiva filosòfica, en Lluís planteja amb duresa un problema cabdal antropològic: el Mal en les biografies humanes individuals i en la història social.
¿Com resoldre els interrogants punyents que criden desesperats? Mals físics, mals psíquics, mals col·lectius.
I el silenci de Déu plana sobre el dolor dels humans.
Albert Camus en la novel.la La Peste acara el dolor dels innocents. Mort l’infant, després de sofrir molt, exclama el metge Rieux davant del jesuïta Paneloux:
—Vostè sap molt bé que aquesta criatureta era innocent.
I en un pla teòric, el literat francès afirma que el concepte Déu és contradictori: O Déu és infinitament bo i llavors es mostra impotent, o bé és infinitament poderós i es manifesta pervers.
I en el pla teòric el tema del mal queda plantejat com a mínim des del segle VI aC. a Iran. Si mal hi ha, cal admetre l’existència d’una divinitat perversa, Ahriman, font de totes les maldats, de la mateixa manera que els bens demanen una fontana, Ahura Mazda, déu del Bé.
Aquesta solució, dualista, inspirà el maniqueisme fundat per Manes al segle III. La matèria és foscor, Déu és llum.
Aurelius Augustinus –sant Agustí– va ser maniqueu durant nou anys.
Els càtars i els actuals vegans són aliquo modo mazdeistes o, si voleu, càtars.
¿De quina manera Aurelius Augustinus abandonà el maniqueisme —dues divinitats; la del Bé i la del Mal– i abraçà el cristianisme –un sol Déu– batejant-se a l’any 387, a l’edat de 33 anys?
El Déu del Mal no existeix; el mal no és res més que manca-de-bé.
Pot semblar que fujo d’estudi, però no és pas així; en Busquets s’abraça a la solució agustiniana. A la pàgina 95 del seu llibre en Lluís escriu:
“El mal i el bé són graduals. El primer és enganxifós, però mai esdevé radical i nuament absolut, encara que ho sembli; de radical i absolut, només existeix el bé.”
Rodó. Augustinisme en estat pur.
Enhorabona, Lluís.”
I encara un altre crítica, ara la religiosa Maria Victòria “Viqui” Molins, stj, en aquest cas gairebé gens filosòfica com la descrita de l’Octavi Fullat, però interessant tot dibuixant-nos l’escenari i els actors que trobarem en llegir la novel·la, com és el seu propi cas. Una lliçó d’humanitat i d’història del país, amb un recorregut musical i geogràfic que el fa molt atractiu de llegir.
“Començo per dir que he llegit el llibre tenint sempre davant meu l’esquema de la família Pascual i la seva genealogia. Això m’ha ajudat a saber en quin moment de la saga familiar em trobava.
És precisament aquesta diferencia cronològica el que m’ha fet que hem resultés tan enriquidora la lectura del llibre de Lluís Busquets: una erudició i coneixement de “casa nostra”, una capacitat narrativa per a ficar-nos en el temps i la situació que descriu, i una sensació de realitat que li dona la presència de persones reals amb altres personatges ficticis. Confesso que he agraït molt la llista final en la que consultava sovint quan no sabia si es tractava de una persona real o històrica. Però és precisament aquesta barreja la que crea un doble efecte: el de recordar allò que hem viscut i avivar la imaginació del que podia haver estat.
Per una altra banda, la quantitat de cultural musical que es desprèn de la lectura al llarg de tota la saga, és fa prou assequible al no iniciat gràcies a la capacitat narrativa que ens endinsa en un moment històric, conegut directament o indirecta per libres o comentaris dels nostres familiars que ens han precedit.
I en el centre de tota la narració, la lectura d’allò que ja queda clar des del títol de la novel·la: la vida de qualsevol persona i en qualsevol època té una tendència a esgarrar-se i a manifestar les seves esquerdes en mig de moments gloriosos o de qualitats familiars que en un moment determinat queden enfosquides per les circumstàncies externes o per les debilitats i deficiències personals.
En el meu cas –que vaig viure el desgavell dels efectes de la droga al meu voltant- la comprensió del protagonista de la saga, David, se’m va fer fàcil i familiar.
No trobaria millor resum de la novel·la que la que fa servir en aquell últim capítol Llorenç, el fictici narrador de la saga, resumint-la així: Una “estrambòtica sonata familiar, un singular concert de família, que és una mica la història de la nostra nissaga de família en el xup-xup de la del nostre país”.
L’erudició de Lluis Busquets a la que he fet referencia es posa de manifest en molts moments i en diferents àrees del coneixement humà. La música, en primer lloc, però també la geografia -de casa nostra sobretot- la condició humana, les malalties, les deficiències i les virtuts personals…
I, per adobar-ho tot, les al·lusions constants a la realitat que estem vivint, per exemple en l’Hospital de Campanya de Santa Anna en el que el protagonista està ficat, i algunes de les persones –como jo mateixa- que sortim en mig d’altres personatges de ficció donant-hi a tot el conjunt eixa sensació de realisme que traspua en tota la obra.
Al mateix temps, el nostre lluís Busquets no desaprofita la narració per fer la crítica indirecta de realitats actuals i deficiències humanes, polítiques o col·lectives, defensant les postures de casa nostra a través de fets històrics tant els recents com el d’altres moments i situacions. Un veritable plaer endinsar-se en la nostra història recent de la mà d’aquest escriptor que estima casa nostra sense fugir de la realitat, i coneix la condició humà tan rica com fràgil i tan enriquidora de la història humana malgrat les seves esquerdes.”