Tertúlia amb Carme LLuveras, exjugadora, entrenador, director esportiu i general manager de basquet, comentarista i analista esportiu i professora de la Blanquerna, dimecres 6 de març de 2024

        Puntual a la cita la convidada d’aquesta vesprada arribà a l’hotel amb molt marge de temps. Alguns dels primers gironins també, i així varen poder fer-li una primera rebuda. Un cop al saló privat acostumat, uns deu minuts abans de l’inici acordat, una primera sorpresa destacava a la taula. Al davant de la convidada, hi havia un bol ple de dolços M&M, de tots els colors, o això semblava. El primer que va fer la convidada, va ser buidar el bol al plat que hi havia sota. Poc després els va retornar al bol. Ben segur que no passà desapercebut per a la majoria, que ben segur estaven prou perplexos. Ningú però va gosar dir-ne res.
        I ja amb gairebé tots asseguts, el Dr. Bordas, els dimecres te consulta fins les 20h. i es clar arribaria un pèl després, vam començar amb una breu introducció presentació de la convidada.
        Enllà d’explicar el tarannà informal acostumat i com funcionàvem, férem esment sobre la convidada, la Carme, que ella i llavors, ens va afinar tot dient-nos que acostumaven a dir-li «la Lluveras», que li resultava més proper.
        Prosseguirem afegint que la Lluveras és un dels noms cabdals de les últimes dècades del bàsquet de casa nostra. Acostumada a nedar contra corrent, en la seva trajectòria ha trencat barreres i a més, acumula grans triomfs (13 temporades al màxim nivell com a entrenador i director esportiu al basquet femení, més 5 com a entrenador de basquet masculí i   6 anys més de General Manager, totalitzant 20 títols oficials). Inclou algun èxit de primer nivell però sobretot èxits allà on tot costa molt més, fins i tot quan l’esport es amateur i cal comptabilitzar-lo amb d’altres feines. Un exemple de treball i meritocràcia en un entorn molt masculí. I amb aquest tarannà, li diguérem, l’havíem convidat a ser com és, raó que explicava que estigués allà.
        A alguns ens havia agradat molt veure-la en alguna de les moltes tertúlies esportives, avui dia tant repetitives i negatives fins l’avorriment. De fet, com amb la premsa rosa, amb pocs canvis podrien servir mesos i fins algun any abans o després del moment que pretenen servir… això si, deuen fer grans audiències, altrament no s’explicaria.
        I per què?
        Doncs sobretot perquè amb tantes discussions preparades, amb el seu guirigall orquestrat, impedeix rebre qualsevol coneixement nou o uns criteris mínimament ordenats.
        L’havíem vist a l’Onze d’Esport3 a TV3, un dels divendres amb la periodista i presentadora Míriam Riau, que a alguns ens està agradant en  semblar defugir aquell model, tot prioritzant un pèl més el coneixement tàctic i la heterodòxia, com la de la convidada. Subratllaré aquí quan, en un dels darrers divendres, la Lluveras emmudia els tertulians que s’afanyaven en discutir sobre gairebé res; llavors ella va posar el fre en sec, tot afirmant amb sentit comú «què vol dir que un grup professional no té ànima a la feina ni motivació a nivell individual?».
       Trobo que posava el dit a la llaga i, a més, que tenia tota la raó,  també quan es preguntava tot seguit «ens cal motivació, a qualsevol de nosaltres, quan anem a treballar?».
        «Hi anem amb animadors personals?».
        Només alguns analistes tècnics, com ara Alex Delmas, o Marc Mayola, o Natàlia Arroyo o Joan Golobart,… i d’altres, més habituals a la premsa escrita amb articles en diaris, com Ramón Besa o Jordi de Mas a la NBA, en general com la Lluveras, ens aporten un magnífic coneixement tècnic i tàctic en futbol i en bàsquet respectivament. Tanmateix la convidada ens havia sorprès positivament amb un tarannà, que una tertúlia com la nostre a bon segur podria quallar i ens hi podria afegir nous continguts, que sabem hem tractat poc al llarg de la història d’aquestes tertúlies. Com a grup que pretenem diàlegs interessants, aquest cop concloíem que ens aportà el seu gra de sorra i la Lluveras no ens defraudà.
        I quan parlava d’heterodòxia de la convidada, se li pot visualitzar, per exemple, quan a les xarxes no es pot veure la seva edat. També quan ens va demanar no emprar cap tractament acompanyant el seu nom, que podreu veure ben respectat. O fins i tot per voler alinear els comensals a taula de forma que cadascú en tingués un altre exactament al davant… però quan el total es ‘senar’ la cosa es complica i ella suggeria moure algunes cadires…
        La seva biografia ens remarca la seva permanent inquietud. Diferents estudis universitaris, Ciències empresarials o Dret que concreta amb la llicenciatura de piano, el secretariat jurídic més el títol d’entrenador superior de bàsquet, quan veié clarament el seu camí. I com tots els professors, el seu discurs es clar. Nogensmenys transpira el seu recorregut professional internacional als continents africà i sobretot americà, particularment pels EEUU.

        La Lluveras va començar tot dient que havia acceptat venir per curiositat. I va pensar que aniria a distreure un grup que, deia haver afegit convidats ja que entre vosaltres ja us coneixeu prou. «Així que bé, tinc clar que vinc a distreure-us amb un cert contingut i espero aconseguir-ho».

        Finalment la convidada ens confessà la raó per la condició inexcusable  que havia demanat de trobar-se al davant del seu lloc a taula, un bol ple dels dolços M&M de tots els colors menys els de color marró. Una extravagància, un joc que ens explicà provenia de la clàusula Van Halen que el famós guitarrista de rock americà imposava als seus contractes dels concerts, com a esquer per no haver de verificar tota la resta dels detalls importants que demanava sobre l’equipament electrònic que arrossegava en diversos camions fins el lloc. Així sabia que si no hi havia el bol de M&M sobre la taula ja podia marxar d’allà, no calia ni iniciar el concert. En el cas de que el bol tingues els de color marró volia dir que els petits detalls no eren importants per aquella gent, però si havien tret els de color marró, eren de fiar fins el menor

detall, aparentment sense importància, i donava per fet que es complirien la resta abans d’iniciar qualsevol concert. En el cas de la Lluveras li servia per saber que l’audiència estaria prou interessada en el que ella necessitava i explicaria. Ho fa sempre que la conviden a parlar. «En aquest cas com s’ha complert la condició em quedo. Sou un grup preocupat que fa que em senti ben tranquil·la amb vosaltres».

        I ara permeteu-me a mi una petita llicència, que crec ve al cas … aquests dies entre d’altres interessos, estava provant un nou model de cercador, que en breu coincideixo amb alguns especialistes, podria substituir al vigent de Google, que s’anomena Perplexity, mireu sinó les respostes obtingudes, després de la nota explicativa, a les preguntes següents: (El programari en qüestiótracta d’un motor de cerca impulsat per IA (intel·ligència Artificial) generativa basat en processament de llenguatge natural en comptes de fer-ho per paraules clau com fem enguany i que accedeix a internet a les notícies del moment que, a més, podríem filtrar. El cercador de Google actual, convertit en vint anys en la major plataforma publicitària del mon, enguany està en una gran crisi de rellevància i eficàcia. Entre les raons hi ha la saturació dels continguts patrocinats, afiliats i fins per la perceptible desinformació que ens complica als usuaris la tasca de cerca d’informació de qualitat a la xarxa. Voler atreure tant tràfic i millorar el posicionament als motors de cerca ha deteriorat sensiblement la experiència del usuari i la funcionalitat del cercador)
Què significa la petició d’un convidat a una taula de tertúlia per posar-li un bol amb M&M de colors excepte els de color marró?
Resposta de Perplexity: La petició implica una sol·licitud comuna en esdeveniments socials o reunions informals. En aquest context, demanar M&M de colors excepte els de color marró pot ser simplement una preferència personal del convidat o una forma d’afegir un toc especial i diferent a l’experiència gastronòmica durant la tertúlia. També pot ser vista com una forma d’entreteniment o com un detall que busca sorprendre o distreure als convidats amb una petita excentricitat. És important destacar que aquest tipus de peticions sovint sorgeixen en contextos informals i relaxats, on es busca crear un ambient distès i agradable per als participants.
Pot tenir relació amb la clàusula Van Halen?
Resposta de Perplexity: La petició d’un convidat a una taula de tertúlia per posar-li un bol amb M&M de colors excepte els de color marró pot tenir relació amb la clàusula popularment coneguda com la “Clàusula Van Halen”, una condició específica en els contractes del grup de música Van Halen durant la seva gira de 1982. Segons aquesta clàusula, es demanava un bol d’M&M’s, però amb la condició explícita de que no hi hagués cap M&M de color marró. Si es descobria un M&M marró, el grup podia suspendre el concert i exigir el pagament íntegre del seu caché i els costos de producció.
Aquesta peculiar petició tenia un propòsit pràctic dins del context dels concerts de Van Halen. La presència del M&M marró servia com a indicador visual per als membres del grup per verificar si s’havien complert detalls tècnics crítics en el contracte i en les especificacions del concert. Així, la petició del convidat a la taula de tertúlia reflecteix una similitud amb aquesta clàusula, potser com una referència humorística o com una manera d’imitar aquesta famosa condició de Van Halen.”

        Com veieu cada cop més la IA està envaint espais de coneixement posant en qüestió, per exemple, el propi periodisme de investigació, ja que aquesta mateixa eina pot ser molt útil per disposar d’un resum de notícies, tot estalviant lectures i titulars. Ens pot oferir un resum d’un article d’un diari (o un text nostre no públic), sense estar-hi subscrits. Aquesta IA ens ho posa aparentment massa fàcil i probablement ens anuncia que plegats ens enfrontem a un repte majúscul. El periodista Kevin Roose, el 4 de febrer passat al New York Times deia que, després d’haver-lo provat al llarg de varies setmanes, patia tot pensant que aquest motor pogués destruir la seva feina i que la indústria de mitjans digitals col·lapsés per aquests tipus de productes. I he fet aquest parèntesi, ja que m’ha semblat que aquests exemples visualitzen aspectes nous, com que fins la privacitat escollida per la convidada, pot quedar en ben poca cosa…

        …i ara pro-segueixo, tot reprenen el fil de la tertúlia…
           La convidada, ens va afirmar que voldria parlar del periodisme en el mon de l’esport. «M’agradarà saber la vostre opinió d’algunes qüestions per a debatre, com a ciutadans interessats».

        Va començar amb una introducció i ens va explicar els seus 3 pilars bàsics d’una societat: «el primer, la sanitat, la salut que amb la pandèmia ja hem pogut veure la seva fragilitat i precarietat» i amb el pas del temps particularment, ens diu que ha entès la gran importància de la salut. 
        «El segon, la educació que inclou la cultura i particularment l’esport com a activitat formativa i competitiva amb tota la seva essència, mai com a negoci en el que s’ha convertit actualment el nostre món, i com tercer, el periodisme o la informació.
        »Des de fa 21 anys alterno la vida en els dos àmbits i si amb la informació genèrica no anem bé, en la esportiva encara pitjor. La informació en els darrers anys i especialment amb l’aparició de les xarxes en comptes d’estar al servei de la societat, per poder transformar-la en coneixement, s’està convertint en una eina per publicitar-se cadascú i de les tres, és l’activitat més decebedora dels últims anys, vulnerant la honestedat intel·lectual.  
        »Avui una gran part del periodisme no informa, majorment opina, jutja i  en fa critica d’activitats i professions que mai han exercit.
        »Nuccio ORDINE en els ’Clàssics per la vida’ ens recorda que George Steiner deia que el veritable crític no hauria d’oblidar mai QUE EL SEU PAPER HAURIA DE SER EL D’UN SIMPLE CARTER. El crític hauria de posar-se discretament al servei de les ‘obres’, escoltar-les, protegir-les, deixar-les parlar i ajudar-les a arribar al seu destinatari.
        »Alguns s’autoanomenen crítics i jo em pregunto on han aconseguit el carnet o la llicencia? O, on es compra aquesta titulació?
        »Un exemple, el periodista que mai ha estudiat música, ni treballat en el món musical, fa de crític musical. I així en la resta d’especialitats i especialment en l’esport.
        »Jo em pregunto, qui els hi ha donat aquesta potestat?
        »Per tant, jo em puc autoanomenar crític de crítics.
        »Tot plegat és una falta de respecte, ja que tu pots tenir la llicenciatura en el que vulguis però quan no s’ha estat mai professional, ni exercit  l’activitat en qüestió, és molt agosarat fer ús dels altaveus i del privilegi mediàtic, que només disposen pel fet de ser periodistes».

        I es varen afegir diversos comentaris i opinions, intentant justificar afirmant que, en tot cas, les distintes critiques serien totes diferents. També es va parlar de la rellevància de la comunicació, que la LLuveras va contraposar amb el coneixement. I es clar, per a ella un analista ha d’aportar coneixement essencialment viscut i no només acadèmic i apuntà el seu desacord també quan en va parlar amb en Puyal, ‘el mestre’ afegí, doncs no entenia que aquell en prioritzés la comunicació.
        «Penso que a parlar se’n pot aprendre més fàcilment que no adquirir el coneixement requerit per ser un bon analista professional de qualsevol activitat». 
        I referint-se a les opinions diferents, postil·là: «Em sembla que algú ha fet trampa. Parlava de fer una anàlisi… L’analista és el que te coneixement i jo demanaria que a més tingués experiència. Com a la pel·lícula ‘Sully’ que us recomano, si no heu vist. Es el gran exemple del que exposo, allà tothom opinava, i hi havia un munt d’enginyers i especialistes, sobre com millor aterrar l’avió al riu Hudson en un moment d’emergència, i jutjaven sense tenir present l’essencial, que és el factor humà».

        Fins debatérem sobre què havia de ser un periodista. Uns responien que “periodista és aquell que ha de parlar de tot sense saber gairebé de res”, a l’afirmació de la convidada que defensava la menor subjectivitat possible en la feina del periodista en traslladar la informació que ha conegut, sense alterar-ne el contingut. I la subjectivitat en sí ja va donar molt de si… Però llavors, es va entendre tot el que volia dir, quan ens explicà que «fa vint anys, quan entrenava l’equip del Barça, m’entrevistaven per a d’altres mitjans al que vaig anar, uns joves que desconeixien les bases més elementals del basquet. Quan em vaig topar amb en Santi Carreras, que llavors no vaig distingir dels altres, aquest en escoltar les explicacions tàctiques i tècniques que li feia, va tenir la feliç iniciativa de demanar-me si aniria a la ràdio a explicar i parlar sobre tot plegat, amb d’altres experts i esportistes. Unes taules de debat (‘Força esports‘ de Catalunya Ràdio) sobre l’actualitat esportiva del dia amb Joan Creus, Pepito Ramos, a banda d’exfutbolista, historiador i químic  i…de Carles Folguera, pedagog i director de la Masia, que tenien un cert afany en reflexionar, debatre i instruir sobre conceptes professionals de l’esport en general, que sovint són coincidents».

        Clarament podem llegir entre línies, aquest no és el context actual, «avui, gairebé sempre, les tertúlies es nodreixen i són compartides per HOLLIGANS DE SAMARRETA i XARLATANS de pa sucat amb oli, on els professionals que hi som, amb coneixements i l’experiència que ens avala, els hem de suportar. I no cal anomenar els periodistes pressionats pels propis clubs».
        Aquí es va tornar a obrir el debat ….
        “Això però configura la opinió pública, veritat?”
        «Des-configurant-la, deus voler dir, no?»
       “Però llavors hi ha qui te sentit crític i ho filtra.”
        “No estem en una societat que prepari per ser crítics.”
        “Abans l’ensenyament era enciclopèdic i ara als estudiants se’ls demanen escollir entre el que volen aprofundir. El dirigisme, doncs sembla que es suavitza.”

        El debat està ben viu… que si a les universitats americanes ensenyen molt a tenir un criteri propi  i a les d’aquí hi ha massa dirigisme. El debat dona molt de si. I se li pregunta directament, “abans et prepares els debats o les anàlisis dels partits?”.
        «Naturalment, i durant els partits de bàsquet procuro mostrar les alternatives estratègiques, tècniques i tàctiques que l’entrenador pot escollir o no, per decidir en cada moment. No es tracta de dir quin jugador ha de posar o traure. Només l’entrenador coneix el treball del dia a dia i el seu vestuari com per avaluar-ne aquests detalls i saber el que en cada moment li pot convenir a l’equip».

        I com no podia ser d’altre forma, també vàrem parlar de la dona al periodisme esportiu  avui dia.
        «Actualment la societat, com s’ha adonat que les dones existim en el mon de l’esport, no els ha tocat més remei que concedir (perquè manen ells…), que participem a les tertúlies. Ara bé, si som sincers i mirem quin es el panorama, veiem ’dones floreros’  de contingut zero, i homes que ho volen així. No busquen les que tinguin els coneixements i menys les que els puguin contradir. A banda d’aguantar els constants menysteniments i comentaris condescendents que van implícits. Ni nosaltres ho hauríem d’acceptar i vosaltres, els homes, us hauríeu de rebel·lar».
        En aquest sentit la seva aportació fa pensar…
        «Us estant enredant. Ara, us diuen, tenim uns equips femenins en futbol que seran la punta de llança per, en uns anys, ser equiparables els homes i les dones. Ha augmentat la visibilitat mediàtica i s’ha creat una competició fictícia, on el mateix Barça i les jugadores demanen mes competitivitat. 
        »I jo em pregunto. Qui ho diu i qui ho ha escollit?
        »Doncs uns homes que manen.
        »Les dones no trien el futbol, sinó el bàsquet. Mirem dades de les respectives federacions…
        »Parlant d’igualtat, la eterna excusa és el ’d’aquí uns anys’. Fa molts anys que al basquet hi ha noies i amb sous fins i tot molt superiors als de la millor jugadora de futbol del mon d’enguany. Amb clubs i les seves estructures a gran nivell professional i … Tot plegat, doncs, és una enganyifa».

        Però quedaven més qüestions a aclarir.
        “Com a entrenador, com gestiones una ’prima donna‘ dins el vestidor, amb els egos que són difícils d’admetre per a la resta?”
        «Faig moltes xerrades tractant qüestions com aquesta. Haig de dir que jo fitxava les millors jugadores del mon. La credibilitat i ser el màxim de justa amb l’equip, és la base del bon funcionament.
        »Una cosa és l’entrenador i l’altre més important és disposar d’un bon director esportiu. Com entrenador no t’has d’embrutar gaire. El teu paper són les ordres tècniques i tàctiques i explicar a cada jugador el seu paper en el rol col·lectiu. El paper de dur i, fins de dolent de la pel·lícula, no ha de ser l’entrenador. És el paper que jo feia quan NO feia d’entrenador. Per exemple, amb l’equip que vàrem guanyar la copa d’Europa jo NO era la coach, era la directora esportiva. Quan algú es passa de la ratlla, com a entrenador has de tenir algú amb autoritat, que no tingui por, i el posi a lloc, sigui qui sigui aquell. A mi el fet d’haver estat als EUA em va ajudar molt».
        “Si, però afinem un pèl més. Què fas quan, per exemple, ve un Ronaldinho i et diu, si marco tres gols i guanyem, jo dilluns tindré ressaca i no vindré pel matí a entrenar.”
        «Això és pacta. A mi m’havia passat, però jo li deia, tu segueix fent punts i si guanyem, dilluns tindràs festa, però la resta de l’equip també. Tot això es negociable. Però primer és l’equip. És el que vaig aprendre a la WNBA. Recordo quan l’entrenador Tex Winter li va dir a en Mikel Jordan ’There’s no ‘I’ in a ‘team.’, no hi ha la lletra «jo» a la paraula ’equip’. La resposta però de Jordan va ser ‘Tex, there’s no ‘I’ in a ‘team’, but there’s ‘I’ in the‘win´.  Si que a la paraula WIN hi ha el ’JO’.»

        “I l’aspecte psicològic de suport a un equip?”
        «Tots els equips actualment disposen d’ajuda per control d’estrés/ansietat o la gestió emocions etc.
        »Però, si estàs preparat per treballar 8h cada dia, si tens l’hàbit, no hi ha d’haver cap problema. En el cas d’equips professionals, el mateix si un equip està ben entrenat no hi ha d’haver problemes, ni psicològics ni d’altre mena… No hi ha tema psicològic. Què vol dir tenir pressió? O quan diuen, com es gestiona si al final d’un partit no arribes…? Si estàs habituat, a un partit segueixes fent el mateix… Això no vol dir que cada vegada es més necessari per d’altres gestions l’ajuda d’un psicòleg als equips professionals».

        “Te sentit que un jugador guany 50 milions € l’any?”
        «I vosaltres, la societat, perquè ho permeteu? Els jugadors són uns privilegiats.
        »Ricky Rubio quan va presenciar a Minnesota, als EUA, el primer partit de bàsquet femení WNBA, va quedar impressionat; fins afirmà ‘es que juguen millor que els homes!’. Als partits de la WNBA hi ha pistes, pavellons que apleguen 20 mil afeccionats a les grades a cada partit, i les estructures, les condicions de treball, etc. dels equips són exactament iguals que les dels homes NBA. Allà en bàsquet hi ha competició i molt d’interès. Aquí l’esport majoritari de les dones sempre ha sigut el bàsquet, però no el futbol… i la qüestió és, les dones volen jugar a futbol? Jo crec que no».

        “No hi ha cultura”
        «Es que no hi ha cultura de la dona esportiva, vaja professionalment parlant aquí, si mirem els USA, allà tenen un camí marcat dins la seva formació acadèmica per a poder compartir amb qualsevol disciplina esportiva, per després al final, escollir quin camí segueixes».
        “Hi ha més dones que homes amb la disciplina esportiva d’elit”
        «Però la dona es voldrà dedicar a alguna faceta de l’esport? De moment amb les condicions que tenim, crec que no».
        “Quina diferència vares trobar entre entrenar homes i dones?”
        «Dons que es més fàcil entrenar als homes. A les dones cal convèncer-les. Han d’entendre el que els demanes. La majoria dels homes ho porten de ‘sèrie’. He sentit a dir que les dones són menys competitives que els homes per una qüestió de la segregació d’hormones, andrògens i la testosterona. El fet és que s’assoleixen marques diferents. Recordem el cas de SEMENYA o Marisol Paino».
        Més opinions d’algun dels tertulians:
        “Teòricament però del punt de vista metabòlic, no hi ha diferències entre gèneres. Potser una mica més de greix en el gènere femení, probablement per efecte hormonal. Però les hormones no s’ha demostrat científicament hi tinguin res a veure, malgrat durant un temps va circular com a llegenda urbana. Només els cromosomes son diferents, els homes XX i les dones XY, genèticament doncs són diferents.“
        «Una dona i un home entrenats igual… »
        “Un home i una dona en teoria haurien de ser iguals.”
        «Un negre i un blanc no és el mateix…»
        “Efectivament perquè son races diferents i probablement els metabolismes també. És a dir que hi ha diferències interracials. La diferència en les marques, o en la elasticitat, probablement es deuen a causes que a dia d’avui encara se’ns escapen.”

        “Et penses jubilar?”
        “La jubilació no existeix”
        «Estic d’acord. Heu llegit la meva biografia, hi diu atemporal. Per tant no m’interessa saber quan … »
        “La jubilació és sindical”
        «Vol dir que hi estic obligada? Us han enredat…»  

        “S’ha trobat bé a la tertúlia. S’ha deixat interrompre quan ha calgut, ha contestat sense pèls a la llengua i això ha fet el sopar del tot amè. ”

        La vetllada, com de costum, ha estat molt interessant i ha mostrat com molts dels aspectes i problemes de l’esport, també es viuen arreu i en són visibles també al mon de l’empresa. Finalment l’humanisme social no es diferència en moltes d’aquests problemàtiques. Com a record li lliurem una litografia de l’empordanès d’adopció PujolBoira i al vestíbul exterior de l’hotel ens fem la foto de grup. 

Podeu veure la seva biografia aquí.