Tertúlia amb el Dr. Jordi Matas Dalmases, president de la Sindicatura electoral de l’1-O i catedràtic de Ciència Política de la Universitat de Barcelona, dimarts 5 de març de 2019

El passat mes d’octubre, en motiu d’un dinar homenatge al gironí del grup, en Jordi Martinell, organitzat pels seus col·legues de la universitat, donat que passava a ser catedràtic emèrit –estatus només reservat per a uns pocs escollits en acabar el període oficial de docència–, vaig tenir la oportunitat de representar al grup dels sopars de gironins i d’asseure’m a la mateixa taula que el Jordi, on s’asseia també el nostre convidat d’aquesta vetllada. Enllà de compartir amb d’altres catedràtics de la UB una agradable conversa, li vaig poder demanar a en Jordi Matas que ens acompanyés a un dels nostres sopars, que és obvi va acceptar i que avui podem gaudir entre nosaltres.

Després d’agrair-li la seva acceptació i presència i d’apuntar el funcionament i dinàmica habituals de les tertúlies i els sopars, es va donar la paraula, per a una aproximació més personal del convidat, a en Jordi Martinell.

«Ens coneixem des que va començar aquest segle. Des del moment que com a vicerector, jo formava part de l’equip del rector Tugores, on en Jordi, llavors era el jovenet del grup. Casualment tenir els despatxos de costat va facilitar i molt, el diàleg entre nosaltres. Malgrat tot i els meus viatges arreu el mon, jo ja procurava fer-los créixer un punt d’enveja –sobretot quan arribava, a l’hivern d’aquí, ben morenet per haver estat a la República Dominicana o a Cuba–, sovint però ens tocaven les nou del vespre treballant… amb raó ens deien la peixera… Tot feinejant, però, acostumava a escoltar música provinent del seu despatx… música country.. així que un dia hi vaig entrar decidit…m’agrada molt aquesta música, li vaig dir… i ja vàrem tenir tema… I em vaig atrevir a fer-li un suggeriment. Una idea probablement esbojarrada, sens dubte innovadora i sorprenent. Què et semblaria proposar a Bob Dylan com a Doctor Honoris Causa per la UB?  “Magnífic”, em va dir. “I com t’ho faràs?” Tu, deixem a mi… Vaig anar a veure el rector, que em va deixar fer. Recordo que ens va costar molt contactar amb el cantant. Un cop acordades les condicions, ho vaig portar preceptivament, a l’aprovació del Consell de la universitat, que m’ho va denegar. Una anècdota d’una il·lusió compartida, que malgrat no reeixir, ens va unir. Tot i el fracàs, vàrem seguir parlant de música, com també de futbol, ell també és un bon afeccionat i soci del Barça, i  com no, de política, sempre amb una gran sintonia i amistat. Ve a ser com el meu germanet petit… Sembla molt reservat, però no és ben bé així, i en canvi és una persona compromesa, molt lleial i amb les idees ben clares, que sosté amb fermesa i convicció, com és ben palès en la situació que injustament li toca viure en relació al seu actual procés judicial… »   

 Una presentació així, que sabem sincera, ens predisposa totalment… Passem la paraula dons, al convidat.

Com a bon catedràtic, enllà d’agrair la invitació i presentació fetes, enfront l’oferiment a parlar del que volgués, ens anuncià que havia preparat unes notes com a guió i fil conductor de la conversa. Tanmateix ens subratllava, que cada Nadal esperava amb ànsia el nou CD de música –en conservava 17 fins la data– que acostuma a aplegar en Jordi i que regala als amics afeccionats, com ells, a la bona música country. Tot una picadeta d’ull…

«Permeteu que comenci parlant-vos de la Sindicatura Electoral de l’1-O, que enguany ens suposa un procés judicial, en marxa ara fa poc més de tres setmanes i que afecta als cinc membres que la vàrem formar. És molt usual que només es coneguin els 12m€ que el Tribunal Constitucional ens va amenaçar de pagar cada dia si no deixàvem el càrrec… Nosaltres vàrem ser nomenats, la famosa nit del 6 al 7 de setembre, amb l’encàrrec de vetllar per les garanties, objectivitat, transparència i, en definitiva, pel dret de la participació en el referèndum. Tots els membres nomenats (5 més 2 suplents), ens vàrem sentir molt honorats per l’encàrrec del Parlament, que era d’una gran responsabilitat, però també per ser un et històric tant transcendent com aquell. Va ser un encàrrec fet a experts en processos electorals, juristes i politòlegs, tal i com ho descrivia la llei del Referèndum (tres i dos, respectivament). Com a òrgan imparcial, cap de nosaltres no podia pertànyer a cap partit. Va ser una elecció d’acadèmics per una majoria parlamentària i obeint al desig del que demanaven o volien un 80% dels catalans: poder fer un referèndum d’autodeterminació. Dos dels membres escollits, ja teníem experiència, en haver format part de la consulta del 9-N (la comissió de control, que vaig presidir), que es va fer a través de la llei de consultes populars no referendàries.  De la Sindicatura Electoral només es recorda la seva dimissió. Per primer cop en tota la història del constitucionalisme espanyol, es va aplicar una modificació de la llei orgànica del Tribunal Constitucional (TC) –una reforma de l’any 2015 que va ser molt qüestionada per la Comissió de Venècia– que permet amenaçar amb sancions econòmiques els que no apliquin les resolucions d’aquell tribunal. Nosaltres vàrem rebre un comunicat del TC on se’ns deia que si no plegàvem en 48 hores tindríem una sanció de 12m€ al dia. També els dos suplents, on hi havia, el que enguany és l’actual vicepresident del Parlament, l’Il.lm. Sr. Josep Costa. També una sanció de 6m€ als síndics de demarcació d’arreu el territori (n’hi havia tres a cadascuna de les cinc demarcacions). La xifra total pujava aproximadament uns 2 milions euros. Què havíem de fer, ens vàrem preguntar. El govern ens va dir que pleguéssim. Nosaltres vàrem voler escoltar abans als grups parlamentaris que ens havien escollit així com la societat civil a través de l’ANC i Òmnium Cultural. Un cop reunits, ens varen dir que no podien assumir aquell import i que, malgrat que quedava feina per fer, ja n’havíem fet la part més essencial. Érem a 20 de setembre i quedava, sobretot,  referendar els resultats de l’1-O i  proclamar els resultats. Ens van insistir que el millor, i tots coincidien, era que pleguéssim. Llavors nosaltres, per estalviar-nos la frustració que suposava, vàrem fer una proposta. Vàrem fer una proposta  alternativa al govern, que sortiria més econòmica i que permetia mantenir la Sindicatura Electoral. No la varen admetre ni el president del govern, ni el d’Òmnium (Cuixart), ni el de l’ANC (Sanchez), ni els de JunsxSi. Els únics que ho acceptaven eren els de la CUP. Així que vàrem haver de plegar. Com prevèiem, l’endemà tots –premsa, president Rajoy, … fins i tot el TC donaven per finiquitat l’1-O­– es varen acarnissar i nosaltres vàrem quedar bastant tocats».

Aquesta vetllada, d’aperitiu serveixen un hummus de llenties i foie, un tàrtar de salmó amb guacamole, un airbaguette de pernil ibèric i un premsat d’ànec amb reducció gàstrica. Per beure un vi blanc Perfum D.O. Penedès. També un vi negre Mas Collet D. O. Montsant.

«Ara bé, tots sabem que l’1-O es va poder votar, varen aparèixer les urnes que la gent secretament i privada, auto-organitzant-se varen dur als col·legis electorals la mateixa matinada, per sorpresa i admiració d’arreu el mon, i hi va haver més de dos milions de vots. Varen sortir uns acadèmics per explicar els resultats i la votació, però amb una posada en escena no massa reeixida. Nosaltres des d’un principi estàvem al costat dels observadors internacionals, que tots ells atresoraven una gran experiència en múltiples i diversos processos electorals arreu del mon. Passada la votació ens varen dir tres coses en les que tots coincidien: 1-de totes les experiències viscudes, mai havien vist un estat posant tants pals a les rodes per impedir les garanties de la votació; 2-mai havien vist tanta violència policial per evitar la votació i el dret de participació del ciutadans i 3-mai havien vist la fermesa i la dignitat de la ciutadania defensant els col·legis electorals. Certament passada la votació, no es poden validar els resultats del referèndum per tot el que hi va passar, però els observadors tenien clar que aquella jornada de l’1 d’octubre havia de tenir una posterior  lectura política per tot el que va succeir i pels  mateixos resultats electorals.

»Per la nostra banda, vàrem posar una denúncia contra el TC per vulneració de drets fonamentals: del dret d’audiència (el dret a ser escoltats), el dret a un recurs efectiu, el dret a un procés equitatiu i el dret a unes penes proporcionals (12m€ diaris, amb el topall de 30m€ que de seguir els advocats tenien clar ho haguessin augmentat, no són xifres assumibles per ningú…). També el dret al respecte a la vida privada i familiar i a la intimitat, perquè el Tribunal Constitucional va publicar els nostres noms i durant uns dies ens vam sentir intimidats sense saber qui ens intimidava i amb l’amenaça latent de l’extrema dreta. Tots aquests drets fonamentals denunciats corresponen a drets del Conveni Europeu sobre Drets humans.

»També vàrem rebre una querella criminal! Inicialment, la querella ens imputava tres delictes: malversació de fons públics, usurpació de funcions i desobediència. I ens demanaven gairebé 10 anys de presó per cadascú de nosaltres. Finalment, l’octubre de 2018 va finalitzar la instrucció amb l’escrit final d’acusació, on desapareix el delicte de malversació. No van poder trobar res. Ni cobràvem, ni rebíem dietes i, per tant, no vàrem generar cap despesa pública. Es mantenien però, els altres dos delictes, el d’usurpació de funcions i el de desobediència, 2 anys en un cas i 9 mesos en l’altre, més inhabilitació i multa d’uns 6m€. La inhabilitació de l’escrit de la fiscalia es restringeix a una inhabilitació per dret de sufragi passiu, per ocupar càrrec de nomenament discrecional dins de l’Administració i per a formar part d’una sindicatura o junta electoral. Ara estem esperant judici i preparant la defensa en tres àmbits: jurídic, polític i acadèmic. Jurídic, doncs plantejarem com es pot usurpar cap funció si vàrem exercir les funcions que teníem legalment assignades pel Parlament de Catalunya i com es pot desobeir si rebuda la instrucció directe del Tribunal Constitucional immediatament vàrem plegar? Políticament, també, tot argumentant que nosaltres vàrem participar en la organització d’un referèndum i fer un referèndum no es cap delicte. Finalment acadèmicament, perquè vàrem exercir la nostra responsabilitat com a acadèmics, que és, a més de fer docència i recerca, la transferència de coneixement. Si el Parlament et fa un encàrrec com a jurista o politòleg, no pots dir que no perquè forma part de la nostra activitat acadèmica.  És per això que comptem amb molts suports internacionals. Per exemple, tenim suport de l’Associació de Ciència Política americana, la més gran del mon, també de l’Associació de Ciència Política britànica (la segona més important del mon), l’A associació canadenca i la quebequesa, o el d’una associació acadèmica d’Israel. I també el suport de personalitats internacionals individuals, com són Chomsky i Varoufakis… I aquí també hem rebut moltes mostres de solidaritat, com ara el col·legi de politòlegs de Catalunya, l’Institut d’Estudis Catalans, la Secretaria d’Universitats i Recerca, els claustres universitaris, professorat, treballadors i alumnat de les de les universitats catalanes. Dir, però, que no hem rebut el suport dels rectors i rectora de Catalunya, excepte el de la UPF. I això és molt greu, sobretot el cas del rector de la UB i la rectora de la UAB perquè tenen professorat de les seves universitats imputats, i és indigne que facin prevaldre la seva ideologia per evitar estar al costat del seu professorat i de la defensa dels drets vulnerats. Tot aquest suport acadèmic que hem rebut ens ajudarà en la nostra defensa i és per aquest motiu que estem molt agraïts a totes aquelles associacions, institucions, entitats i persones amb noms i cognoms que ens han donat suport explícit.

»Portem molt mesos difícils no només per a nosaltres sinó també pels nostres entorns familiars. Tot nosaltres i els mitjans de comunicació han detenir molt present a tot aquest entorn. I no només parlo de l’entorn familiar dels que estem en procés judicial, sinó també dels que estan a la presó i a l’exili. Tots tenen familiars propers, parelles i amics, alguns ja d’edat avançada i d’altres menors o adolescents, que crec no es tenen prou present. El seu sofriment i incomprensió per tot plegat és molt gran. En el meu cas, tinc dos fills grans (de 29 i 25 anys) que ho poden arribar a entendre, però tinc dos fills més que són petits i que no tenen prou recursos psicològics per entomar tota aquesta situació, i això també passa, amb molta més cruesa, amb els familiars dels presos i dels exiliats.

»Ara bé, malgrat tot plegat, us puc ben assegurar, que els cinc que ara serem jutjats, tots acadèmics, cap a la política, ni local, ni autonòmica, estatal o europea, ho tenim ben clar: si el Parlament ens tornés a proposar formar part d’una Sindicatura Electoral d’un referèndum d’autodeterminació, ho tornaríem a acceptar, perquè seguim sent acadèmics i demòcrates.  No ho dubteu: tornaríem a acceptar l’encàrrec!»

I com entrant serveixen una esqueixada de bacallà amb espàrrecs verds, cotna i confit de tomàquets cirerols.

«Si em permeteu, encara unes paraules més i ara, sobre la crisi actual del model del sistema democràtic. Una qüestió que ens preocupa a tots i, molt especialment, als que, com jo mateix, ens dediquem a l’anàlisi dels indicadors que periòdicament disposem. En alguns aspectes, el funcionament de la democràcia veiem que trontolla per tot arreu. Aquesta maquinària segueix funcionant, però convindria reparar-la adientment i canviar aquelles peces que més grinyolen. Estic de president del Consell Rector dell Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), que, com sabeu, és un organisme públic de demoscòpia, com el CIS. Ambdós organismes ens ofereixen dades d’enquestes i són molt fiables i rigoroses.  Hi ha una pregunta, recurrent que fem, i és a la que ara m’estic referint i que es concreta en: “Està vostè molt, bastant, poc o gens satisfet amb el funcionament de la nostra democràcia”. De manera permanent i constant, a l’entorn d’un 80% ens respon que consideren que estan o poc o gens satisfets amb el funcionament d’aquesta democràcia».

-Sempre el mateix percentatge o només darrerament?
«En els darrers vint anys ha variat poc, entre el 70% i escaig al 80% i poc. És un percentatge, que crec coincidirem, és bastant alarmant. Només un 20% està entre el bastant i molt satisfet amb la democràcia. El que ha variat és el gens satisfet,  que ha pujat. Del 12% de gens, el gener de 2011, al 31% en el darrer baròmetre de l’octubre passat (2018).

-Però parlem de Catalunya o d’Espanya?
«És general, és a tot Espanya. Si ens fixem en l’esquema del que és una democràcia representativa, ens trobem en força dissonàncies rellevants. Hi ha una societat i uns electors, uns que poden votar i uns altres que no… Per exemple, perquè cal tenir la nacionalitat espanyola per a poder votar? Sabem que tenim immigrants, censats, que fa més de vint anys que estan aquí i com que no tenen la nacionalitat espanyola no poden votar. Potser caldria modificar-ho. La abstenció és un dèficit democràtic? Fixeu-vos que les eleccions autonòmiques catalanes on hi va haver un percentatge més elevat d’abstenció van ser les del 1992, pocs mesos abans dels Jocs Olímpics, i llavors ningú tenia la percepció que a Catalunya hi havia un dèficit democràtic. Com convé interpretar l’abstenció? Per presentar-te a unes eleccions tens tres alternatives: com a partit polític, com a coalició de partits o com agrupació d’electors. Hi ha doncs un clar predomini i monopoli dels partits polítics, que personalment no ho trobo malament, però potser algú es podria plantejar per què cal encotillar tant la formalització de candidatures. A més, la valoració social dels partits polítics està sota mínims.»

-Podem dons establir una certa correlació entre la democràcia i els polítics o els partits polítics?
«Certament, en els darrers vints anys ha baixat molt la valoració social d’uns i altres. Però més enllà de la valoració dels actors i de les institucions democràtiques, cal veure la salut que tenen els valors del sistema polític. I penso que tots estarem d’acord en considerar que aquests valors estan en crisi. Si agafem els quatre valors de la Constitució espanyola, que són la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític, coincidireu amb mi que estan sota mínims. I si ara agafem el que sustenta tota l’estructura de l’Estat, que són els principis constitucionals (l’estat social, l’estat democràtic, l’estat de dret, l’estat autonòmic i la monarquia parlamentària), arribem a la mateixa conclusió de crisi.

»Com tenim alguns indicadors sobre l’estat social? Un 20% d’atur, un 42% d’atur juvenil, a Catalunya més de 300.000 persones porten més de dos anys aturades, 300.000 persones viuen en llars on tothom està a l’atur… Des del 2008 hi ha una mitjana de més de vint desnonaments diaris, festius inclosos, a Catalunya… Més encara, un 20% dels infants estan per sota del llindar de pobresa. L’abandonament escolar prematur està al 22%. Més de mig milió de catalans amb alguna discapacitat… i així podem anar esmentant indicadors dramàtics que ens parlen d’un estat social en crisi.

»Ara analitzem l’estat democràtic. El Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) feia, ara no ho fa, una pregunta a les seves enquestes on demanava a tots els espanyols la valoració de determinades institucions democràtiques espanyoles. N’hi havia una vintena, com ara els partits polítics, els sindicats, el parlament, el govern, els governs autonòmics, els parlaments autonòmics, l’administració de justícia, l’exèrcit, la policia, la guàrdia civil, la monarquia etc… La darrera enquesta en la que es va fer  aquesta pregunta va ser la de l’abril de l’any 2015. Doncs bé, de tota aquesta llista d’institucions, les pitjors valorades i en les que els espanyols hi confien menys, eren sistemàticament el govern, el parlament, els partits i els sindicats. I les més ben valorades, que són les tres úniques que quasi sempre obtenien una mitjana d’aprovat, eren la Guardia Civil, la policia i l’exèrcit, i en aquest ordre. I es mantenia així, almenys, en les tres darreres enquestes fetes. Amb aquest panorama demoscòpic, això no rutlla. La nostra democràcia té poca salut!

»I l’estat de dret? Tornem-m ’hi. Tenim seguretat jurídica? Tenim separació de poders? Tenim independència del poder judicial? Tenim respecte i garantia dels drets fonamentals? Aquests són, de fet, els pilars de l’estat de dret. A algú li semblarà que potser si, però jo ho poso molt en dubte. Però mirem, per exemple, què ens diuen d’altres. Els informes de la comissió europea de l’any 2015, suspenen a Espanya en independència judicial. El Fòrum Econòmic Mundial, que també fa un rànquing relatiu a la independència judicial, situa Espanya en el lloc 72, per sota de Botswana, Malàisia i Aràbia Saudita. És dramàtic! En l’àmbit de l’estat de dret, hi ha molta feina a fer.

» I què voleu que us digui de l’estat autonòmic? Penso que és la gran assignatura pendent i tampoc acaba de rutllar.

»I la monarquia? Es tracta del cinquè pilar de l’estat democràtic. Doncs també està sota mínims. Les darreres enquestes del CIS, que són del 2015, amb el rei Felip VI, del 2014, la darrera de Juan Carlos I, i la del 2013, rebia unes puntuacions catastròfiques de 3,6 el 2013 i 3,7 el 2014, per remuntar un pèl el 2015 amb un 4,6. Sempre suspenent i és per aquest motiu que el CIS ja no ho ha preguntar més. Quan al Tribunal Constitucional, és un òrgan molt qüestionat i està excessivament polititzat. Fins i tot la Comissió de Venècia n’ha fet referència.

» Per acabar de fer un balanç, us recomano fer un cop d’ull a l’enquesta bianual que fa l’Oficina Antifrau de Catalunya (que sempre la valida el CEO). La darrera enquesta que es va fer és de finals de 2018. En aquesta hi podem veure una clara percepció d’un augment de la corrupció en diversos àmbits, no exclusivament en el de la justícia. L’enquesta situa com a entitats més corruptes, segons la percepció dels ciutadans catalans entrevistats, els partits i les entitats financeres, on un 80% consideren que estant molt o bastant corrompudes. Els segueixen els mitjans de comunicació amb gairebé un 60%. O els sindicats o els ajuntaments… Aquí hi rep tothom, universitats incloses. Finalment afegir, que hi ha informes del Síndic de Greuges sobre el retrocés dels drets humans, la separació de poders, la llibertat d’expressió… que són boníssims i on es desgrana el funcionament del sistema democràtic. Veiem per tot plegat que estem en un moment molt preocupant, certament de col·lapse. I l’estat ho té clar. Quin altre estat europeu necessita muntar una campanya com “España Global” d’exaltació de la mateixa democràcia i del seu bon funcionament? És una demostració pràctica que la democràcia no funciona prou i que cal fer-hi alguna cosa perquè no es vegi encara pitjor. De fet, una enquesta ben feta serveix perfectament per comprovar la salut d’un sistema democràtic. Penseu que els governs dediquen molts recursos a fer enquestes rigoroses i que després les utilitzen per mantenir o canviar el rumb de les seves polítiques.»

-Aquestes enquestes es fan per conèixer o per millorar?
«Bàsicament els instituts demoscòpics ho fan per conèixer la situació. Ara bé, els governs les demanen no només per conèixer, sinó també per a poder impulsar polítiques en base a la informació que els faciliten les enquestes. I haurien de ser per millorar, és clar.»

-Sovint el governs decideixen a través de les enquestes…
«Efectivament, per exemple el president Sánchez ha convocat, abans de termini, unes noves eleccions generals. Hi ha raons econòmiques, segur, i moltes altres raons més enllà de pressions, també internacionals, que preveuen una forta crisi que afectarà molt particularment el sud d’Europa…, però també perquè les enquestes li diuen que Podemos està afeblit i també Ciudadanos que està virant a la dreta… i li fan veure que ara pot ser un bon moment. A partir d’aquí preparen les seves campanyes electorals.»

-Fa la impressió que la informació de les enquestes es fa servir per mantenir el poder, no per esmenar allò que no funciona o allò que no es vol, i que es manté tot igual i sovint encara s’agreuja més la situació.

Es debat animosament…, que si hi ha enquestes quantitatives i enquestes qualitatives; el convidat afegeix que els instituts demoscòpics de qualitatives no en fan massa;  que si un baròmetre com els que fa el CEO te un cost de 60m€ o d’una enquesta que enguany s’està preparant per a tot Espanya sobre la perspectiva que es té sobre la realitat catalana…

Com a plat principal, corball planxa amb rostit de verdures i romescada. Recordo aquí Josep Pla quan escriu: “El millor peix del litoral i del Mediterrani és, segons el meu modest entendre, el corball, peix força desconegut i que no abunda gaire, però que és molt estimat per les persones que el coneixen”. Unes afirmacions fefaents i de primera mà que diuen li eren ofertes per experimentats pescadors de l’ Escala -en Papat, l’ Hermós…-, de Sa Riera, etc. En Pla ens diu que aquest peix va per davant de noms tan il·lustres com el llobarro, l’escórpora roja, el nero o anfós, el moll, el llenguado, etc. Coincideixo totalment amb Pla que el corball és un peix d’un gust suau i exquisit, alhora que presenta una carn ferma i blanca. Com ens deia, “és tan bo que ha perdut el gust de peix”.

-Els països del nord ens semblen més democràtics, amb uns governs que també semblen més acceptats per la gent. Vol dir que aquests governs llegeixen millor les seves enquestes demoscòpiques?
«A veure, no es ben bé això, jo diria que hi ha un altre factor molt determinant. Països com ara Suècia, Noruega, Dinamarca, Holanda, Alemanya, Bèlgica, Suïssa, Àustria, … són països que des de la segona guerra mundial, gairebé sempre, estan governats per governs de coalició. Aquests governs, al cap de 50 anys, generen una cultura política totalment diferent que els governs d’un sol partit. La cultura del pacte, de l’acord, del diàleg, tot reduint radicalismes i visions maniquees, comporten unes polítiques que acostumen a ser molt ben acceptades per tots.»

-I què passa a Itàlia?
«És un cas apart. Hi ha aspectes de la cultura coaliccional italiana interessants, com ara la lottizazione, però el fenomen coaliccional demana ordre i concert, i fidelitat. Els governs de coalició italians de la segona meitat del segle XX no tenien res d’això: sobrevivien enmig del caos permanent.»

“Ep gironins…1-4 i a l’estadi Bernabeu, l’Ajax fa el que vol i parlem de la Champions …”, de sobte algú ens anuncia…”…falten 8 minuts així que ara la derrota està assegurada…”, tot interrompent la conversa… i, això si, provocant una riallada col·lectiva complaent…
S’estava comentant si aquí primen actituds pocs democràtiques, l’”ordeno i mando”, o si hi ha una gran incomprensió del fet català fora Catalunya, etc. Es va palesar la incomprensió fins i tot per gent de Cristianisme del segle XXI. Explicava un gironí que hi pertany, que es tracta d’un grup de cristians de tot el territori espanyol i que el darrer cop que es van reunir a Gijón defugien quan els preguntaven pel fet català. Fins i tot arribaven a barrejar un home, com era un dels seus fundadors, el professor de la UAB Sr. Botei (epd) —que havia estat relacionat amb el comunisme— com un home de Pujol. Gent de tots els pobles d’Espanya, que fins i tot denuncien actituds masclistes, tot defensant el feminisme o fent tasques pastorals a parròquies d’arreu en forma exemplar. Ara quan es tracta de nacionalisme o de sobiranisme, res de plurinacionalitat, se’ls gira el cervell…, així que la cirereta de la nit la posava el Madrid perdent clarament a la Champions.  

-I el procés, com el veus?
«En primer lloc, dir-vos que lamento que no hi hagi una major coordinació entre els advocats de la defensa. Estic convençut que una millor coordinació seria molt més beneficiosa per a tots els presos polítics.»

-Dons des de fora no es nota…
«Sí, però és així… La sentència no pinta bé. Per rebel·lió probablement no, però per conspiració o sedició… i serien uns vuit o deu anys… hi ha poques esperances. Aquí tots confiem en el Tribunal Europeu dels Drets Humans… però convindria evitar un excés de confiança i posar-se a treballar. La defensa cal fer-la molt bé i a més el Tribunal de Drets Humans analitza només si s’han vulnerat drets fonamentals i res més…, el dret de manifestació, el dret de reunió, el dret a la defensa, el dret a un judici just…»

-Un magistrat del Jutjat del Social, que està enfadat, em va comentar, afegeix un gironí, que des del PP i amb Marchena varen prometre al Senat canviar tant el Tribunal Constitucional com el Suprem fent el que fos per facilitar-ho i… ho varen fer. Al Constitucional, per exemple, el seu president va  canviar quatre magistrats, just els que havien votat contra la llei laboral del PP…
«Perdoneu que torni un moment al que comentava abans. Estic dirigint una tesi doctoral on una noia analitza la influència de la religió protestant amb la política i els governs de coalició que parlàvem abans. Quina és la seva influència en la mentalitat de les persones en comparació amb el catolicisme.»

-Això és el llibre de l’inici del capitalisme, amb Max Weber… Precisament aquest possible relaxament moral del catolicisme amb el perdó, comparant-ho amb el no perdó del protestantisme, la vàrem demanar al cardenal i no em vàrem traure l’aigua clara…Un tercer s’afegeix al debat indicant que més enllà la religió també hi ha altres aspectes i diferències culturals, com la picaresca…
«Hi ha esperança de canvis, dieu? Doncs no gaire. Al Suprem com a molt hi ha dos magistrats i, potser mig més, que podrien dubtar, però el seu president Marchena vol la unanimitat i hi està treballant per aconseguir-ho…»

Serveixen de postres, detox.

-Com es veuen les eleccions del 28 d’abril?
«Aproximadament es poden reproduir les majories… i poden caldre els mateixos suports que hi ha hagut en la moció de censura a Rajoy. Al mes de maig hi haurà les municipals i a partir de llavors ja no hi haurà més eleccions i una previsible majoria d’un govern socialista amb el suport de Podemos, dels partits nacionalistes i poc més, i amb el problema gravíssim de Catalunya. I jo em pregunto, si fossis Pedro Sánchez, amb quatre anys per endavant, què faries?»

-…pactar-hi, diuen la majoria…el que voldria és governar com fos…
«Quina és la solució que podria acceptar Catalunya?»

-…referèndum d’autodeterminació i amnistia, diu l’Arcadi
«Planteges una solució que és la que a nosaltres ens agradaria.»

-..però i si guanyen les dretes? Postil·la un altre gironí. Perdoneu, li respon, en tinc pràctica…et donaré un argument electoral. La llei d’Hondt, penalitzarà i molt a Ciutadans… a algunes circumscripcions no caldria ni que s’hi acostés…per tant allà on no superi el llindar, una vintena com es preveu, sumant-hi els vots significa que en perdrà milers. Per tant, els tres de la dreta no guanyaran. No sumaran, doncs, la majoria. La majoria absoluta passarà per PSOE, Podemos i el mon independentista. I llavors la solució seria que cerquessin com fer l’amnistia i es comprometessin a fer un referèndum per més endavant.
«Tens raó. De les 52 circumscripcions que hi ha a Espanya, crec que són 5 o 6, on s’escullen 10 o més diputats. La llei d’Hondt, a partir de 10 diputats per circumscripció, ja comença a ser proporcional.  Per tant, a la resta de circumscripcions has de traure un percentatge molt elevat de vots per assolir un diputat. Hi ha 32 circumscripcions on s’elegeixen només entre 4 i 6 diputats. En aquestes províncies  és molt complicat guanyar un diputat i més quan els tres partits de la dreta van dividits.»

-Abans comentaves que a finals del 19 i principis del 20, es preveu una gran crisi econòmica. I que a principis del 20 agafa a Alemanya, això pot jugar a favor de Catalunya?
«Efectivament.»

-Nosaltres som contribuents nets i pot fer que Alemanya, que coincideix governarà Europa, pressioni Espanya per un pacte, no?
«Alemanya no veu el conflicte català com d’altres dretes europees. A més els tres màxims mandataris actuals, probablement canviïn…»

-Es previsible, insisteix l’Arcadi, que Alemanya li digui a l’estat espanyol que deixi fer el referèndum, però que el guanyi. Amb un suggeriment, poc o molt, així: voteu el referèndum pactat i acordat i feu una proposta de pacte. Llavors els independentistes no arribem ni al 40%.  

-Per cert, abans ens parlaves molt bé tant del CEO com del CIS i sovint es comenta la importància de les cuines prèvies a la publicació, en teoria per assignar els indecisos però que sospitosament sempre beneficien al partit del govern que hi ha al darrera.
«Cal diferenciar les respostes directes a les preguntes, que no es cuinen, i la previsió d’escons a partir de la intenció directe de vot que mostren els enquestats, que cal re-calcular. El problema del CIS és que el nou director ha canviat el sistema de com es cuinaven aquestes dades… Cada institut demoscòpic te la seva tècnica, que no és estàtica, sinó dinàmica, ja que les conjuntures canvien i el record de vot ja no et serveix. En aquest cas han d’emprar d’altres indicadors i heus aquí on hi ha el problema. Els indicadors que enguany es fan servir es critiquen molt. Altrament, hi ha un 20% de l’electorat que decideix el vot el darrer dia o el mateix dia de les eleccions i això encara dificulta més la previsió de resultats en nombre de diputats.»

-En aquest grup, històricament tenim el costum de recollir les previsions electorals que fem cadascú de nosaltres, en relació als diputats dels principals partits de cada contesa electoral. 
«Jo diria que el PSOE en traurà 125.»

-Hi estic d’acord, 125 el PSOE, hi coincideix l’Arcadi i afegeix 35 Podemos, que baixa força, ERC 9, PDECat 5…el PP baixa molt i també Ciutadans, penalitzat per la llei d’Hondt.

-I com teniu la vostre imputació?
«A nosaltres, com a Sindicatura Electoral, ens tocarà un jutge del penal dels 33 que hi ha a Barcelona. D’aquests es conegut que n’hi ha uns quants que  són uns grans professionals de la justícia i apliquen estrictament criteris jurídics, però n’hi ha d’altres que potser es poden deixar contaminar més per la pressió política del govern espanyol o de la cúpula judicial. Veurem si tenim sort. A més, en el nostre cas, la nostra segona instància on recórrer (que ben segur que ho farem si som condemnats) és l’Audiència Provincial de Barcelona i allà ens trobarem davant de tres magistrats. Un fet que ens permet tenir més garanties, però sempre t’ha d’acompanyar la sort.»

Confiem dons en la sort del vostre sorteig, malgrat ser tant lamentable del punt de vista de la justícia que tots hem de reclamar particularment pel nostre país. I sobretot que se us faci justícia. Hem arribat a la mitja nit i tot i estar fent un bon debat, amb pronòstic electoral inclòs, sent conseqüents amb el pacte de finalització, donem per acabada la magnífica tertúlia tot agraint la seva presència i exposició al convidat. Aquest cop hi ha hagut un pronòstic electoral, com de costum mirant cap a casa.. Un resultat menys dolent que d’altres possibilitats molt menys desitjades, on preferiríem ben segur aquest cop no equivocar-nos massa, com d’altra banda acostuma a ser usual històricament en el grup. Confiem que la presència d’un expert i acadèmic acreditat, com el convidat, hagi canviat les tornes i es compleixi, sobretot pel que fa al govern del PSOE.
Abans de sortir a fer la foto de grup acostumada a la escalinata de l’entrada de l’hotel, li fem a mans el segon volum de reculls de tertúlies i convidats del segon període, una litografia de l’artista barceloní Ramón Aguilar Moré. Una escena familiar festiva d’uns cavallets de fira en ple moviment, típica d’ell com a pintor bàsicament figuratiu i expressionista inicialment fins a tornar-se figurativament realista amb una major intensitat de color i textures. Capaç de pintar el ritme, com és el cas.

Biografia (pròpia)

Nascut a Barcelona l’any 1962, és llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona (UB) (1988); en Ciències Polítiques i Sociologia per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) (1989), doctor en Ciències Polítiques i de l’Administració per la UB (1994) i és catedràtic de Ciència Política del Departament de Ciència Política, Dret Constitucional i Filosofia del Dret de la UB.

Ha ocupat diversos càrrecs a la UB, com ara vicerector (2001-2008), secretari general (2002-2004), president de la Junta Electoral Permanent (2001-2008), president de la Comissió de Política Lingüística (2001-2008), director de l’Escola d’Idiomes Moderns (2004-2008), president del Comitè Editorial d’Edicions i Publicacions (2004-2008) i director del Departament de Dret Constitucional i Ciència Política de la UB (2012-2016). També director del Mestratge en Funció Directiva de l’Escola d’Administració Pública de la Generalitat de Catalunya (2004-2005).  

Actualment, és coordinador de Ciència Política de la UB i director de l’Observatori dels Governs de Coalició de la UB. També és el president del Consell Rector del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de Catalunya (CEO)  i membre del Consell Rector de l’Escola d’Administració Pública de la Generalitat de Catalunya.

        S’ha especialitzat en l’estudi dels governs de coalició, de l’elitisme polític, de les estructures polítiques de les administracions i del sistema polític de Catalunya. Ha participat en diversos projectes col·lectius d’investigació relacionats amb aquests camps d’investigació. Ha participat com a investigador en el Government Department de la London School of Economics and Political Science i en el departament de Ciència Política de la Université de Montréal.

Va ser articulista de El País durant set anys (2010-17, quan va ser censurat). Des de fa un any col·labora amb el diari digital La República i des de fa 10 anys participa en programes d’opinió política a Catalunya Ràdio.

Ha estat president de la Comissió de Control de la consulta del 9N de 2014 i president de la Sindicatura Electoral de Catalunya pel referèndum de l’1 d’octubre de 2017, i per aquest motiu està pendent de judici i la fiscalia li demana gairebé tres anys de presó.

Darrers llibres publicats:

Matas, J. Los consejeros de los gobiernos de Jordi Pujol (1980-2003). Editorial Tirant Lo Blanch, 2014.

Matas, J. La formación de un gobierno de coalición. Editorial Tirant Lo Blanch, 2015.

Matas, J. Opinión política. Editorial Universitat de Barcelona, 2017.

Etiquetes:

Leave Comment

  • *required fields