Tertúlia amb la Sra. Esther Vera i García, directora del diari Ara, periodista i politòloga, dimarts 29 de gener de 2019

Comencem l’any amb  molt bon peu, nogensmenys el nombre d’assistents supera el llindar del saló privat habitual i hem hagut de canviar de lloc. Afortunadament els gestors del restaurant acostumen a ser molt eficients i ho resolen sempre molt bé i a temps. Així que ubicats al nou espai, i un cop arriba l’hora acordada i amb quasi bé tothom a taula, comença la breu introducció acostumada.

Pel que fa a la biografia destacar la experiència transversal de la convidada, en tants i diferents mitjans al llarg de la seva carrera professional, però també com assessora del professor Mas-Colell al govern, i per tant amb la experiència d’una mirada diferent, llavors des de dins. Cal esmentar que per qüestions personals de darrera hora, l’Arcadi que n’havia de fer la presentació més propera no ens acompanyarà, i en demana disculpes, particularment per ser qui va contactar la convidada, així que enllà de comentar la biografia, que tothom disposa i que està al final d’aquest resum, es traslladen dues de les idees que volia ressaltar l’Arcadi.

D’una banda, el gran compromís que la convidada te a nivell nacional, que és de justícia reconèixer-ho. I d’un altre, subratllar, que des que va començar l’any 2016, l’Esther dirigeix un diari, l’Ara, que, en aquests moments, probablement és el diari més rellevant que tenim a Catalunya. I tots reconeixem les dificultats d’aquests anys… El diari va començar a caminar l’any 2010, amb uns mitjans escrits que estaven passant un calvari amb la tremenda competència de una informació, incomprensiblement gratuïta d’internet i les xarxes socials. Però els del diari Ara ho fan tant bé, que segueixen creixent, els primers cinc anys amb el malaurat Carles Capdevila (epd) al capdavant i els tres darrers anys amb la convidada.

Tot seguit se li dona la paraula. Agraeix la invitació i es mostra disposada a parlar del que vulguem, un cop ens expliqui una mica qui és i el diari que dirigeix…

«Soc mare, però immediatament a continuació soc periodista, que com en moltes altres professions com la de metge, veig que n’hi ha alguns aquí, és absolutament vocacional. No es fa, ni per diners, ni per prestigi, ni cap altre raó, més que per vocació. Als periodistes ens agrada sortir al carrer, escoltar la gent i, tenim curiositat pel mon, bàsicament una curiositat per la gent que ens envolta. Fa més de 30 anys que faig periodisme. Encara no havia fet els dinou anys i, simultaniejava el treball amb els estudis de periodisme i també de ciències polítiques. Com veieu a la biografia, sempre he tingut curiositat per canviar, dins el mon del periodisme, en sectors i mitjans diferents. La matèria prima però, sempre és la mateixa, la informació. Es veritat que m’han encuriosit molt, les diferents formes de comunicar-la. I vaig arribar a les feines de responsabilitat, a través del camí més lògic.

»De fet al diari Ara, en realitat n’hauria de dir a la plataforma multimèdia del diari Ara, m’han estat molt útils totes les feines anteriors. Però abans de parlar-vos més de la plataforma, voldria destacar que, em va fer una especial il·lusió anar a fer de corresponsal tant a París, com als EEUU, tot i que el més especial, va ser fer-ho del meu país, a Madrid. Va ser quan es va crear una cadena, que en varen dir Cuatro. En desconeixíem com seria, però havia de seguir l’estela de la CNN+ d’informació 24 hores. Treballar amb l’Iñaki Gabilondo, va ser tot un plus, ja que és un mestre del que se n’aprèn molt. Fèiem una informació ben minuciosa, de fet coincidia amb l’època en que s’elaborava el darrer Estatut, i ho explicàvem amb tota mena de detalls. Li comentava a l’Iñaki que no tenia clar que aquell tipus d’informació, de fons, tingués massa seguiment, que estàvem destinats al fracàs dons l’entorn estava més acostumat a poc fons i molta escuma. Al poc temps, Mediaset, el grup de Tele5, s’hi va fusionar, tancant CNN+. Com en aquell moment, volia treballar de periodista i no per Tele5, ho vaig tenir ben clar i, sense cap altre feina al cap, vaig decidir plegar.

»L’endemà, 31 de desembre, em va trucar el professor Mas-Colell i em va dir que sabia que estava al mercat i també, que no hi duraria gaire estona. Volia parlar amb mi. Ens coneixíem, d’ençà de la meva corresponsalia als EEUU. Li vaig replicar que, moltes gràcies i que efectivament així era, però que en política, res de res…no hi pensava treballar. Però l’Andreu és un gran seductor i, com insistia, vaig acceptar a reunir-m’hi per escoltar-lo. I se’n va sortir. Cinc anys d’una experiència magnífica on hi vaig aprendre molt i no precisament tot d’economia. La meva formació en ciències polítiques em portaven a tenir també curiositat per la intríngulis de l’administració i el seu funcionament intern, però va ser definitiu poder servir al meu país. Va ser una època, molt difícil. Es varen haver de prendre decisions molt complicades i dures, això si, puc assegurar que només amb sentit de la responsabilitat i pensant en el país. De fet els dos anys  que eren el meu compromís inicial es varen convertir en cinc. Als dos anys estàvem en el pitjor moment de la crisi econòmica. El país ho passava molt malament i l’Andreu s’hi estava deixant la pell…llavors no podia abandonar el vaixell… Sovint recordo, que si no hagués estat per això i per l’Andreu, més d’un cop ho hagués deixat. Amb la seva secretària sovint comentàvem que enllà d’una conselleria s’assemblava més a un departament universitari. Sabia compartir la presa de decisions. Tothom podia opinar i se l’escoltava i es clar et feia sentir, com a tècnic, que el teu parer era important. I del punt de vista periodístic i de la comunicació era molt interessant. L’Andreu, que no li agrada gens que l’afalaguin, és una persona tímida i tot el contrari a un polític a l’ús. Sovint quan anava a alguna cadena televisiva, duia al damunt uns quants bolígrafs senzills. Ens proposaven que se’ls treies, per millorar la imatge, però no ho fèiem. Ell es mostrava tal qual era i crec que al final, subratllant-ho es va fer bona feina. Em sembla que vaig poder transmetre que es podia equivocar, però no enganyava. I això és un gran actiu, particularment en la comunicació d’una crisi. És saber dir m’he equivocat, demanar disculpes i arromangar-se i mirar-se als ulls i veure com ho arreglem plegats… Recordo una anècdota, a TV3 en una entrevista de Lidia Heredia, just quan acabaven d’aprovar els pressupostos al Parlament. La Lidia va i li pregunta: “conseller tornarà a rebaixar el sou als funcionaris als propers pressupostos del proper any?” Ell es va estar uns segons pensant… un temps que en televisió es fan eterns… i va concloure, … dons si tenim les mateixes condicions actuals, si. Es va muntar un mullader impressionant. Que perquè creeu crisis, que si… finalment estava dient la veritat. I és que quan un polític parla amb la veritat, te un plus.»

Arriba a taula l’aperitiu, amb un royal de bacallà i piquillos, tàrtar de salmó, rillete d’ànec amb chutney de préssec, unes croquetes de pernil ibèric i la broqueta de cansalada a baixa temperatura amb salsa teriyaki. El celler format d’un vi blanc elaborat amb raïms de les varietats xarel·lo i macabeu, pel celler Ca n’Estella situat a Sant Esteve Sesrovires, de nom Petit Clos dels Oms D. O. Penedès. De forts aromes fruitals en nas, de color groc pàl·lid amb llàgrima abundant és elegant i fresc. I també d’un vi negre Mas Rabell Alquimia D. O. Catalunya de bodegues Torres. De color cirera, en nas fragant i en boca sucós i de tanins fins i delicat. Fet amb les varietats syrah, ull de llebre, carinyena, garnatxa negra i merlot. I l’Esther, continua…

«La experiència em va servir, com a periodista, per veure el món a l’inrevés. Veure la política al revés de com es veu des del periodisme. Aleshores aprecies i valores les coses bones que hi ha. Des de fora pots imaginar-te que la política és tramposa, perversa, … canvia quan ho veus des de dins. Veus gent honesta, que no es tramposa, ni perversa, que s’hi deixa la pell i, a més, veus com treballen els teus propis companys, els bons, els mediocres i també els tramposos… Periodísticament, humanament i professionalment va ser una etapa del tot interessant.

»Llavors es varen anunciar eleccions i tenia molt clar que s’havia acabat la meva etapa a l’administració. L’Andreu que també plegava em va preguntar si havia pensat què faria. Li vaig respondre que voldria treballar bé en una fundació o bé en un mitjà de comunicació o en un diari, en el que pogués recuperar professionalment els avanços tecnològics i de tot ordre que s’havien produït. I vaig trobar una fundació magnífica, i el dia que m’anava a incorporar, em proposen dirigir el diari Ara. Parlo amb la Fundació, em diuen que ho entenen i que m’ho pensi, que troben que és una ocasió per una periodista, que es dona en comptades ocasions i que em donen una setmana per que els respongui. Com a periodista…no tenia escapatòria…i ja fa tres anys que hi soc, …com passa el temps em sembla increïble, i el diari funciona.

»Hem passat una època on semblava que el periodisme estava mort, amb personatges que ho havien fet molt bé en algun moment, però en això varen fer molt mal, com és el cas de Juan Luís Cebrian,… es va arribar a dir que el  paper estava mort. Que els periodistes eren ingenus, fins i tot, inútils…Es va decidir que el paper estava mort. Fins i tot qüestionant-se que el periodisme tingués cap sentit. I tot plegat s’ha pagat molt car. Els diaris o mitjans de comunicació que varen decidir no cobrar la feina del periodisme, sabent que aquest també en te una part de responsabilitat, va concretar una gran crisi. La crisi del sector, accelerada pels canvis tecnològics, i la crisi econòmica. Es va cometre l’error de regalar la feina d’uns professionals i ara es molt difícil revertir-ho.

»El nostre model, des que vàrem néixer, és diferent. És un model de pagament, amb venda per quiosc i amb subscriptors. De fet gràcies als subscriptors i als accionistes podem informar i créixer. El model en petit, és el mateix que el del New York Times. Per als no subscriptors, per internet i en obert, només deixem veure cinc notícies. Una forma de dir-los que es subscriguin. La feina dels periodistes no pot ser gratuïta. Les notícies poden ser gratuïtes, està clar que són les que et poden arribar per la ràdio, per les xarxes socials, etc. Ara bé la informació, està ben informat és car, cal pagar-la, o la paga el lector o la paguen–a d’altres mitjans- els grans acords amb grans empreses que tenen els seus interessos.

»Recordo que el meu parlament a tot l’equip en arribar a la direcció va ser: vinc a fer el vell periodisme amb noves eines. El periodisme clàssic de sortir al carrer, escoltar la gent, publicar la informació agradin o no als grups de pressió o a les grans empreses, verificar la informació … i, hores d’ara, us puc dir que ens la juguem bastant més que la mitjana del sector. Com tots els mitjans, econòmicament anem justets, però seguim bé. Fins i tot alguns dies tenim grans alegries. Avui mateix s’ha publicat l’OJD, i som l´únic diari que creix a Espanya. Hem crescut un 5%, el País cau un 19%, la Vanguardia un 8,9% i el Periódico un 18%. I el que més m’agrada de tot és que gairebé ni ho hem comentat. Com diu el Ferran Adrià, quan reps un premi has de dir a tots, vinga a treballar… penso el mateix, d’autobombo només cinc minuts. Tenim  42.500 subscriptors i voldríem arribar als 60 mil.

»El diari funciona i em fa estar molt contenta per dues coses molt boniques: la redacció, que està motivada i contenta amb el que fa, la gent està animada i alineada amb el diari i amb la sensació que cada dia pot millorar la seva feina i per tant pot créixer personalment i professional. Això és un compendi de moltes coses, de bon ambient, de  llibertat, de confiança amb la gent…  I la segona, els nostres lectors, i principalment els subscriptors. Recordo que una vegada el Carles Capdevila deia, jo ara podria organitzar una secta, perquè no son només subscriptors del diari, en són entusiastes… Quan et renyen ho fan contundentment, però quan estan contents, t’ajuden… la col·laboració dels nostres subscriptors, la comunitat que disposem, és esplèndida. Els subscriptors s’identifiquen amb el que fem. Així, quan fem una extravagància, no només ens la permeten, fins i tot ens la premien. Un cop vàrem fer un diari pel Perejaume, un pèl estrany certament. Ell, que era el comissari de l’exemplar, ens deia “la naturalesa hi ha de ser, s’hi ha de veure”. I aquesta innovació, els nostres lectors ens la premien, convertint-lo en el diari més venut de l’any. O quan fem un diari amb el Ferran Adrià, que també ens el premien… i no són diaris fàcils d’entendre. El primer monogràfic d’aquest tipus que vaig fer, va ser un diari sobre les matemàtiques. Em feia il·lusió fer un diari amb l’ensenyament de les matemàtiques. Per fer-lo els vaig demanar que anessin al Museu de les Matemàtiques a Cornellà. Vàrem ser molt ben rebuts. Ens varen ajudar, talment com tots els col·lectius de matemàtics del país, verdaders entusiastes de la seva feina. Casualment feien un congrés i vàrem acordar fer-lo coincidir. Hi varen treballar i ompliren el diari de símbols, geometries i problemes matemàtics. Aquell dissabte va coincidir amb la notícia de la creació del PDEcat. Quan em preguntaren a la redacció si ajornàvem el monogràfic. Amb un tema tant actual i rellevant, … dons res els vaig respondre, un terç seria per la notícia política i la resta per a les matemàtiques. Així que res, vàrem fer com havíem quedat. Va ser el segon diari en vendes de l’any. Com veieu, intentem singularitzar-nos en el quiosc, i els lectors hi donen suport. N’estem molt orgullosos que els lectors ens permetin aquests dossiers que van més enllà de l’estricta actualitat.»

D’entrant serveixen un arròs de sèpia i carxofes amb all i oli de safrà.

-M’agrada molt la teva exposició i posicionament, així com la frescor amb que expliques la organització al teu diari. A més, has passat per mitjans públics  i en parles amb passió i feia temps que no ho escoltava a cap periodista. Per tant has vist les dues bandes. Felicitar-te per tot plegat amb tota la empatia  que sento. Explicar el periodisme com fas, com el vivim i com el sentim i la lluita per sobreviure, que comparteixo, amb moltes dificultats, garrotades i poques compensacions, que a més, quan fas proximitat, es multiplica per molt… tot plegat,  m’emociona.  Personalment, confesso que cada vegada em sento més comunicador i menys periodista, ja que sovint veig més coses que me les crec menys.

«Moltes gràcies. Per això deia que nosaltres ho devem als nostres subscriptors, quiosquers i accionistes. Encara però no guanyem diners, remem molt i estem creixent. Tenim la sort de tenir uns accionistes d’un projecte cultural i lingüístic i que, a més, volen un país millor. Sovint els dic que no són empresaris, són uns romàntics, ja que des que varen promoure aquest diari, sabien que no era per guanyar diners, almenys en  un cert temps.. I no s’acaba aquí, ens donen una gran llibertat per treballar i, això és bàsic i  repercuteix en tot l’ambient que us he explicat. De pressions ja en rebem, ja, … com tots, ara bé això es cosa dels directius que som els que les hem d’aturar o aguantar. És important que no arribin a la gent.»

-Trobo, però, que s’ha perdut la passió i l’amor per la feina en molts dels periodistes…

«I també, veure el periodisme com un ofici. N’hi ha que es creuen aristòcrates, probablement perquè estan excessivament en contacte amb la política… llavors deixen de fer periodisme. Jo que vaig estar a la conselleria, tenia molt clar que era tècnica i assessora i que em pagaven els ciutadans. Ciutadans de tots els partits. Certament però, havia arribat a un pacte previ amb el conseller. Cas de dubte, transparència. Amb una política de comunicació diferent, ens podíem haver estalviat molts embolics. Naturalment que fos acadèmic ho va facilitar.»

-Crec que teniu un accionista que es vol presentar a la presidència del Barça, veritat?

«Dons si, efectivament en Victor Font és el tercer accionista del diari en % d’accions. Desconec si quan es presenti, com declara, seguirà mantenint les accions o no, en tot cas el que puc dir és que m’alegro dons crec que és una persona seriosa, sensata, capaç i treballadora. Tant si segueix en el diari com no, procurarem tractar-lo en un just equilibri, que no se’ns pugui dir ni que som parcials, ni castigar-lo.»

-Ha generat il·lusió…

«La informació esportiva és criticada, no és fàcil. El partidisme, que no es permet en d’altres àrees, es deixa de banda en la informació esportiva. Tot i que també en això, procurem diferenciar-nos. Subratllem molt el futbol femení, on tenim una magnífica periodista que fa les anàlisis, la Natàlia Arroyo. I donem prou espai a la resta d’esports, tot procurant ressaltar l’aspecte més humà, la idea de superació que comporta, per tal que sigui més agraït als qui no els agrada tant l’esport.»

-Digues-li, que cal que parli de futbol. No passi com amb en Lluís Bassat, que hagués estat un magnífic president del Barça, però primer cal guanyar les eleccions. I el soci vol, sobretot sentir parlar de futbol. I canviant de tema, pots comentar alguna cosa sobre política internacional?

«Estem en una època en la que per motius interns i, també, externs, els valors de la democràcia liberal que hem construït fins ara, no estan garantits. La lluita pels valors i per la democràcia la tenim i la fem a diari en cadascuna de les nostres decisions. No és cap obvietat dons que, sense fer res, la puguem seguir gaudint. Hi ha un llibre, titulat Feixisme, publicat el 2018 per Madeleine Albright, professora de ciència política a Georgetown University i que va ser, secretària d’Estat amb Bill Clinton, on explica que de nena va patir el feixisme en la seva pròpia carn, havent de fugir ella i els seus pares de Txecoslovàquia per no caure sota les urpes de Hitler. Però també, posteriorment, va haver de fugir del comunisme. Primo Levi, supervivent de l’Holocaust, no es va estar d’alertar el que encapçalava aquest llibre amb la frase “cada època té el seu feixisme”. I es preguntava Madeleine Albright, quant de buit caldrà encara que aterri a les nostres societats perquè quedi prou clar que el populisme ultra és feixisme, amb tot el seu potencial d’amenaça i destrucció. Naturalment m’horroritza pensar que això pugui passar aquí. Però si que crec que podem dir que, tot allò que les generacions prèvies han aconseguit, no està garantit. Per tant ens haurem d’arromangar per defensar la pèrdua d’aquests valors. Si al voltant de la segona guerra mundial, els països anglosaxons varen estar salvaguardats d’aquests moviments i, llavors en concret, allunyats del feixisme, enguany el feixisme no, però el populisme, te un pes prou important tant als EEUU com a la Gran Bretanya, amb el tema del Brexit. Certament estem vivint moments de canvis prou grans i no es gens fàcil fer política. La gent te por i és l’escenari pitjor. Por a que els canvis tecnològics acabin amb la seva feina o els empobreixin. Hem passat una crisi tant gran com la del 29 i es recorda el que va seguir… sembla que no s’hi arribarà, però no treu que hi hagi un cert malestar internacional. Ens caldrien els polítics més responsables de la història i podem dubtar que així sigui.»

Com a principal arriba una galta de vedella amb moniato i salsa de múrgoles.

-Ahir al Parlament de Catalunya, des de el Moviment Català Europeu, vàrem fer un debat sobre les institucions europees. Vàrem coincidir que, en aquests moments, calia enviar-hi els polítics més responsables i també els més valents i no veiem que els partits ho fessin…

«Efectivament, i jo malgrat tot soc molt europeista. Crec que la Unió Europea és una magnífica idea. Potser no es fa tot com alguns voldríem i ens agradaria, però si que crec com deia Churchill, amb els problemes de la democràcia, més democràcia. Amb Europa és una mica igual. Crec que cal reforçar el nucli d’Europa, amb un enfortiment en polítiques fiscals que ens cohesioni, si s’escau amb això dels cercles concèntrics o de dues velocitats. Veig Alemanya i França bastant alineats. La Gran Bretanya completament perduda i desorientada. I la resta mirant-ho. Malgrat haver sortit de la crisi, a mitges, crec que la Unió Europea és un bon negoci. Els organismes multilaterals són un bon negoci. Crec que la destrucció que en fa el president Trump és un desastre.»

-Quan vàrem tenir de convidat en Toni Soler, ens va confessar que a Girona, el Punt Diari tapava molt la expansió del diari Ara, segueix igual?

«El PuntAvui no fa nosa. Cap mitjà ni cap periodista ens fa nosa. Ara bé, el diari Ara  creix en vendes a tota la província de Girona. Està clar que per a El Punt Diari, ara PuntAvui, el seu punt fort és Girona, ja ens agradaria vendre com ells i tant, però estem contents. El comentari del Toni Soler, pressuposo que només era d’enveja sana. Ells, en vendes, estan creixent a l’1%. De fet, enguany, només ells i nosaltres estem creixent a Espanya.»

-Amb això de les vendes, però, no hi ha un cert engany, quant hi ha diaris que els regalen a determinats entorns? És el cas de la Vanguardia, de El Periódico, de l’ABC, de… Crec que no ho és en el cas de El PuntAvui, i l’Ara?.

«Efectivament. nosaltres no tenim venda en bloc. Alguns diaris ho fan, és a dir a un bloc inclouen regals d’un nombre determinat d’exemplars. Així pots anar a una facultat i trobar uns diaris i, a un altre o a una altre institució o entitat, trobar-ne d’altres. Nosaltres en això som molt realistes.

-Quin és l’objectiu del diari? Teniu un àrea d’influència que en nombre de subscriptors arriba a les 45 mil persones. Enllà de guanyar diners, influir potser?

«Nosaltres volem fer un diari sostenible i naturalment guanyar diners, però volem influir. Vivim de la compra al quiosc, que segueix pujant, dels subscriptors, de la publicitat convencional i de la subvenció de l’administració, que l’any passat no arribava ni al 5% del total. Aprofito per informar aquí, que de tots els diaris que hi ha a Catalunya, som els que menys subvencions rebem! I si fos per mi, voldria que fora zero. Els periodistes us comentava abans, em fet moltes coses a favor de la caiguda del periodisme. Així que hi ha hagut una mena d’eclosió entre el periodisme i la empresa. L’empresa s’ha menjat els mitjans de comunicació. Només cal mirar la situació financera dels diaris a Catalunya. Sortosament nosaltres no tenim deute. I encara que perdem diners, seguim creixent. Deutes, en tenen molts dels diaris a Catalunya, i alguns d’ells a més, estan en mans de dos bancs que per tant, d’alguna manera condueixen el seu procés de venda futura. Per tant al diari Ara tenim una certa solidesa, que els nostres accionistes ens permeten aguantar, dons ,com us explicava abans, creuen en el projecte i en el país. Ara bé, si no fóssim sostenibles, perdríem la llibertat. Això ens diferencia de la resta. Nosaltres publiquem coses que la resta no publiquen. Per exemple, nosaltres vàrem explicar els fets d’octubre amb la màxima llibertat possible. Fets, també explicats econòmicament i financera. Així, vàrem publicar en detall, com es varen retirar de bancs amb seu a Catalunya, massivament, fons d’empreses públiques espanyoles per provocar la por i la sortida de seus empresarials de Catalunya. Explicar coses així, te un cost. Per tan l’objectiu final és la llibertat. I com més solidesa econòmica més llibertat.»

-Hi ha molta diferència entre el diari els caps de setmana de la resta, ho feu expressament i volguda?

«En part és volgut. A banda però, cal dir que no tenim tants mitjans com per fer cada dia el que fem el cap de setmana. Tanmateix, sabem que de dilluns a divendres els lectors no tenen prou temps per un diari tant gruixut com el dels cap de setmana.»

-Esteu satisfets en l’apartat de cultura? Semblaria que comparativament, es podrien fer més coses, no?

«A mi m’agrada, hauria de saber què hi trobes a faltar o que t’agradaria millorar.  Per mi, és una bona secció. Crec que el Llegim és un bon suplement. Broden els temes especials, com ara Sant Jordi,… què hi trobes a faltar?»

-…dons trobo a faltar literatura catalana, de dilluns a divendres, més ben tractada amb tot el que passa…i com la majoria de mitjans, a vegades sembla que algun fet de fora, com ara de França per exemple, sigui més rellevant…

«Et refereixes a crítica literària. Nosaltres fem molta crítica literària, però només la fem el dissabte al Llegim. Però fem moltes més coses de cultura que no fa ningú. Per exemple, recentment un article, inèdit, de la Silvia Marimon,  sobre la llista dels pisos (més d’un miler d’immobles), en poder de les tropes franquistes quan varen entrar a Barcelona. Uns pisos buits perquè els que els habitaven s’havien exiliat o estaven detinguts o… No és una crítica literària, és cert, però és un tema de cultura molt interessant, fruït d’haver descobert una carpeta que, donarà més de si i que, no fa ningú més. També toquem temes de memòria històrica,… sempre has d’escollir.»

-Tots els diaris tenen subvencions, vosaltres també en teniu, tot i que com has explicat molt minses. Fins a quin punt pressionen?

«Sobretot és una crítica política que ve de Madrid. Allà si que tenen subvencions i fortes, dons els arriben de l’Ibex. Ara bé això te relació amb el que deia abans, no tenim deutes i els accionistes i el creixement ho permeten, per tant no depenem d’altri. Està clar que si tens un crèdit d’un banc, no en pots parlar malament i per tant t’auto-censures.»

-Trobo que es molt bo però també molt perillós, el tractament fet als gimnasos i a les ordres religioses. He escoltat queixes què en tractar el tema de la pederàstia, el poseu al mateix nivell que d’altres delictes.

«És un tema enormement delicat i, en el que crec, que ens n’hem sortit prou bé, tot parlant d’institucions que ens estimem molt. Els hi tenim molt respecte i crec que ho hem demostrat. Per exemple, per Nadal , vàrem fer un diari amb un gran suplement molt complet, tres persones parlant amb 5 o 6 monjos i tot relatiu a la vida al monestir de Montserrat, que va quedar molt bé i que ningú no ens havia demanat. De la mateixa forma, ningú ens ho ha demanat, però vàrem considerar que calia fer-ne un de la pederàstia. Aquí, com a tot el mon, hi hagut canvis en la percepció i en la tolerància sobre alguns temes. La tolerància en aquest tema, com n’hi ha d’altres, ha de ser zero. Aleshores, com fem amb l’esport, quan ens arriben informacions investiguem. En aquest cas vàrem fer més de quatre centes entrevistes. Tots els casos publicats responen bé a proves que disposem o be a persones que han volgut declarar-ho sota la seva responsabilitat i que hem verificat. Hem procurat ser molt respectuosos, estrictes i molt seriosos. Ho hem fet a consciència.»

-Quanta gent sou al Ara?

«En total 134 persones, de les quals 100 a la redacció. Però per que en tingueu context, al diari només digital de El Nacional són 45 persones i a la Vanguardia, només la part digital, la web i demés, en són més de 150. Per tant està clar que els nostres números són molt petits. Tenim un nombre de  personal molt ajustat, una redacció molt sostenible, com també en la resta i ens agrada que així sigui. Respon a la humilitat amb que pretenem créixer i amb el tipus de periodisme que volem.»

-I el futur? Com es preveu? Quina és la mitjana d’edat dels subscriptors? Què fan els joves?

«No ho sabem. No et puc fer la foto sencera, però si que tenim pistes. Els subscriptors els captem a la web i, després, els podem escalar fins el paper. I, és en el paper on guanyem els diners, ja que la publicitat a la web encara no està resolta. Altrament, ens diuen que la gent comença a llegir i a comprar  els diaris, a partir dels trenta anys. El nostre lector mitjà, és més jove que la mitjana dels lectors de la resta de diaris. A més, és actiu culturalment i social, amb estudis i amb un poder adquisitiu mitjà alt. Per tant no tenim una comunitat enorme, però 45 mil subscriptors, per cert és un nombre equivalent al que crec te la Vanguardia, representa un nombre no massiu però si d’un col·lectiu de qualitat. És una comunitat molt equilibrada en gènere, hi ha poc més nombre d’homes. I la redacció és completament paritària i crec que per raons meritocràtiques.
»On anem? Els joves s’han acostumat a no pagar per la informació. Però sabem que paguen per d’altres coses. Quines? Dons per exemple per la música o per les sèries. Cal dons aconseguir, fer-los pagar també per la informació. Han d’entendre, que una informació lliure, veraç, valenta paga la pena que sigui pagada. Un mur certament, no som ingenus. Un mur contra el que ens estem barallant i, així, ens agradaria poder superar per arribar fins els 60 mil subscriptors.
»Què més sabem? Dons per exemple que el 80% de la gent que ens consumeix, ho fa pel telèfon. El decreixement de l’ús a l’ordinador de sobretaula és constant. Les xarxes socials també baixen una mica. Els vídeos es viralitzen molt bé i molt fàcil. Tal com sovint, expliquen moltes empreses, nosaltres també ho veiem, el model empresarial determina el producte. Amb el nostre producte hem d’arribar els primers i que aquest producte sigui el millor. Nosaltres cobrem, per tant cal que hi hagi un valor afegit.»

Postres, pinya i coco.

-Hem entès que creixeu en vendes però encara teniu pèrdues. Si no us aguanta les subvencions de l’administració, que ja s’ha vist que no, les pèrdues dons, les assumeixen els accionistes. Si és així, no teniu accionistes sinó màrtirs, no us sembla?

«Bé, ja ho he dit abans, en tot cas són uns accionistes seriosos i compromesos. La veritat és que les pèrdues són petites, però són gent que creu en el país i creu en el periodisme, i per això us deia nosaltres estem tant agraïts als accionistes, com als subscriptors.»

-A mi m’agrada anar al quiosc a comprar el diari i xerrar amb el quiosquer. No estan maltractats els quiosquers?

«Si els maltractem ho fem molt malament i seria una estupidesa. Venem un producte del qual està desapareixent el canal de distribució. Hi ha un 50%  dels quioscs que hi havia fa pocs anys. Per tant els hem de cuidar i molt. És una feina dura i no guanyen prou diners. Nosaltres tenim una fórmula per la que no enviem el diari en paper a casa del subscriptor, aquest el recullen amb un val al quiosc. I funciona prou bé. Però ni ha d’altres…»

-Si perdeu els quioscs, s’acabarà el paper…

«Efectivament tenim un greu problema amb el canal de distribució del paper. Ens hauríem de posar d’acord tots els diaris i demés premsa impresa, tot el sector, per tal de trobar quina o quines fórmules hi pot haver, enllà de tractar bé els quiosquers, per tal de compensar aquest canal de distribució. Tenim un problema molt gros.»

-A finals d’abril, vàreu publicar un diari que, basat en l’octubre de 2017, donava peu a un dossier, titulat Set dies d’octubre: les 140 hores que van canviar Catalunya. Hem pregunto si cal fer cap esmena posterior?

«Si volem fer periodisme seriós, hem de diferenciar clarament els fets, de la opinió i l’anàlisi. Hi ha coses gens agradables d’explicar, com ara la pederàstia. Però si han passat tenim la obligació d’explicar-les. Si  no ho fem, correm el risc de no ser un diari i de no fer periodisme, sinó un altre cosa. La nostra línia editorial, tothom sap que és sobiranista. I a mi, m’agradaria pensar que agafa des dels federalistes fins els independentistes. És a dir, tota la gent que vol que hi hagi un referèndum sobre l’autodeterminació de Catalunya. El dossier fa referència a uns fets que varen succeir, i nosaltres com a periodistes, sovint en parlem, vàrem decidir publicar malgrat no fossin uns fets diem ne, prou “guapos”, ni que ens facin especial il·lusió. Probablement 10 o 12 mesos més tard, sabíem més coses i les hauríem inclòs, però llavors vàrem publicar el que coneixíem. De fet posteriorment, el mes de novembre ho vàrem actualitzar en un llibret titulat L’octubre. Probablement ens podíem equivocar, però nosaltres no som historiadors sinó periodistes. Se sap que hi ha moltes coses que no sabem. Fins el president Puigdemont ha manifestat que ho explicarà algun dia.»

S’ha fet tard però malgrat tot encara hi ha moltes qüestions a tractar. Es comenta, que hi ha uns periodistes que també son accionistes i la directora ens diu que, enllà de suposar cap pressió, n’està molt satisfeta per l’alt nivell periodística que aporten i ens confessa que, afectuosament, els anomenen com a rockers. I després d’algunes qüestions més donem per acabada la vetllada, lliurant a la convidada com a record, una litografia de l’artista empordanès Modest Cuixart (1925-2007) de la sèrie de rostres femenins. En la etapa que segueix l’any 1970, Modest Cuixart retrata diferents personatges del món de l’art i la cultura, on cal destacar-ne la seva sumptuositat i lirisme. Són remarcables els seus bustos femenins, on hi desdibuixa imatges modernistes i en recrea deformacions anatòmiques, tot plegat amb un redescobriment del color i la matèria.

Com de costum sortim a l’escala exterior al vestíbul, a fer la foto de grup.

Podeu veure la seva biografia aquí.