Resum de la tertúlia sopar amb el professor de política i afers públics a la Princeton University Sr. Carles Boix, dimarts 14 de novembre de 2017

Han transcorregut 14 mesos dels primers contactes que vaig fer amb el professor, i avui per fi, podem donar fe de la seva presència entre nosaltres, que ens plau d’allò més. No endebades, el professor te la seva residència habitual als EEUU i, es clar, són comptades les ocasions en que està a Barcelona.

I abans de res, si em permetreu l’incís personal, us faig una petita explicació prèvia, que ajudarà a entendre, anècdota inclosa, la presentació que en vaig fer a l’inici del sopar. Usualment, prefereixo cercar els convidats derivat de la proximitat personal o professional al llarg dels anys amb algun dels gironins del grup. D’aquesta manera penso que es pot garantir, almenys en teoria, que el convidat pugui percebre que podrà tenir una major empatia i comoditat amb els assistents del grup al sopar tertúlia. A més crec que així es facilita una major confiabilitat, en la afirmació que els faig que tot el que es digui a la tertúlia es quedarà allà i únicament i exclusiva es farà públic allò que, per escrit, pugui supervisar i donar el seu vist i plau. Tanmateix penso que predisposa a visualitzar que la tertúlia serà plàcida i el més propera al que acostuma a haver-hi entre una colla d’amics. La experiència, ens diuen els propis convidats, ha estat fins la data absolutament satisfactòria i tots han manifestat en una u altre forma, que s’han trobat molt còmodes i han pogut parlar sense embuts. I sempre, si algun detall era millor no fer públic, tots ho hem respectat escrupolosament. En el cas del professor i també d’algun altre, que en total estaran vorejant no més del 10%, en no tenir cap gironí del grup amb vincles coneguts amb ell, el contacte el vaig fer directament, sense major coneixença personal mútua que la informació que li podia aportar, amb el suport de les publicacions, tant a la web com en els llibres impresos que en recullen i transcriuen els convidats i els continguts tractats.

Dons bé, i com accediré al professor? em preguntava. De sobte i ben  casualment el vaig veure per la platja gran de Palamós. Era finals d’Agost i amb la família havíem llogat un apartament a la mateixa finca on vaig veure el Dr. entrar i sortir un parell de cops. Veure’l però a la platja, i en vestit de bany no em va semblar la millor manera de presentar-me. Així que, tot pensant en veu alta, ho vaig estar comentant amb la meva esposa. Sense tenir encara cap pla, la casualitat va fer que poques hores després ella se’l trobés a l’ascensor i, decidida com és, li va plantejar el meu interès. I sort que ho va fer, dons el professor marxava aquell mateix dia. Va ser suficient però, per que li digués, que jo el contactés per twitter. Per la xarxa, ja quedaríem. Així va ser. La sort no s’havia exhaurit. Ben aviat el professor s’agafava un any sabàtic a la Universitat de Princeton i romandria tot aquest temps a Barcelona. Així que vàrem poder escollir més tranquil·lament la millor data.

Un any sabàtic però molt interessant i productiu, ja que el professor aprofitarà aquest temps per atendre la beca que li havien concedit. Es tracta d’una beca molt reconeguda i important internacionalment i d’un import molt rellevant, la beca Advanced Grant de l’Institut Europeu de Recerca, per un període de 5 anys i que l’obliga a passar-se 6 mesos en el lloc on es fa la recerca, en aquest cas a la Universitat de Barcelona. I un cop explicada breument la operativa dels sopars i la tertúlia, agraïda la seva acceptació i presència i lliurat un exemplar del primer llibre del grup, sense més, li cedim la paraula.

«Suposo que voldreu que parli de política, no?»

–I tant, i més amb la teva formació acadèmica, algú afegeix.

«Dons permeteu abans que us expliqui una mica què faig. Vaig començar a estudiar dret ja que el meu pare no volia que fes història. Un cop havia passat algunes assignatures de dret, vaig poder començar Geografia i Història. En acabar vaig anar a la mili i em va passar una anècdota com la que recentment va protagonitzar la exministre Trujillo amb l’Aigua Font Vella. Per mèrits em varen fer caporal 1er. i tenia accés al dinar al menjador d’oficials i suboficials quan érem de maniobres. Un dia un tinent es va queixar dons es servia l’aigua Font Vella, que era catalana. Llavors els vaig interrompre tot afirmant que no era veritat, que la empresa pertanyia a una multinacional francesa. L’embolic va ser monumental i a partir de llavors els caporals no vàrem poder anar a dinar plegats amb oficials i suboficials durant aquelles maniobres. En acabar el servei militar, vaig començar a treballar a Artur Andersen, però m’hi vaig avorrir molt, al cap d’un any havia plegat. No m’hi veia. Devia tenir vocació acadèmica. I per casualitat, un catedràtic de dret constitucional, en Francesc de Carreras, em va facilitar accedir al departament de ciències polítiques que llavors començava en Josep M. Vallés i on hi vaig estar un any. Posteriorment, vaig acabar fent un màster a Harvard i d’allà convençut per l’Andreu Mas-Colell, hi vaig fer el doctorat. Tot i que haig de dir va ser una mica per atzar. I llavors vaig accedir al mercat laboral universitari, començant a Ohio State. Posteriorment, però, torno dos anys a la UPF, on les coses no van funcionar gaire bé i me’n vaig tornar. Al cap d’un any de marxar, em va contractar la Universitat de Chicago, on hi vaig ensenyar fins l’any 2006.»

Serveixen els aperitius, tap de pernil ibèric, ceviche de llagostins, consomé de bolets amb galeta de ceps i tàrtar de salmó amb vinagreta de sèsam, tot un festival de sabors  i creativitat…

–I ara que estàs fent?

«He muntat aquest equip amb el finançament de la Advanced Grant, per fer una anàlisi de la formació del sistema de partits. Vaja el procés de democratització a Europa des del començament, de 1850 fins 1940, que és quan es varen formar els partits. Partits que malgrat ara estan en crisi, llavors varen ser fonamentals per entendre la política europea. Partits cristiano demòcrates, partits socialistes, partits liberals… qui els votava, què feien,… hi ha molta història i poques dades. Ara com han canviat les tecnologies de recerca, és molt més fàcil recollir dades, processar-les… No només dades d’arxius, també de mapes (fronteres de països, distribucions de ciutats, rius navegables o no, desnivells del terreny, localització de fàbriques,…). Penseu que les enquestes que ara fem servir no es van inventar i utilitzar fins als anys 30 als EUA i els 40 a Europa, i, es clar, hi havia poca informació dels partits. Estem recollint tot el censos dels països més importants europeus amb totes les dades electorals per veure estadístiques, qui votava què i per què, com es varen organitzar aquests partits…»

–Sou molta gent en aquest equip?

«La beca és molt gran. Som 12 persones, una pime vaja… per un període de 5 anys i amb un import de 2,5 milions €. De totes maneres com és un projecte tot just endegat, no puc explicar-ne gaire res.»

–Però si que ens pots parlar del llibre que crec estàs acabant, veritat?

«Dons efectivament, i es titula traduït de l’anglès “Capitalisme democràtic en una cruïlla”. Així un cop acabat em podré dedicar exclusivament al projecte que us he anunciat. És la reflexió sobre el moment actual que vivim. És a dir de la tensió que veiem entre la política i la economia, en el sentit d’un populisme creixent que hi fa cap, des de Trump al Brexit, des de Le Pen  a Mélenchon, o el moviment Cinc Estrelles o la extrema dreta, que tant ha crescut, a Alemanya. I el canvi, que crec molt important, de l’estructura de representació política que s’està produint. Fins fa poc els partits es rellevaven. Hi havia socialistes, socialdemòcrates, liberals i cristiano-demòcrates, la majoria conservadors. Es barallaven amb qüestions marginals, però coincidien al voltant d’idees i polítiques centrals com l’estat de benestar, el comerç, la immigració, la democràcia… I en canvi ara ens trobem en un moment molt agitat. Per intentar explicar aquest moment de canvi, el més important per mi ha estat que hi ha hagut una sèrie de tecnologies els darrers 40 anys, que han transformat la nostra vida i la forma de produir. Bàsicament unes tecnologies que concretaria en l’ordinador i tot el que se’n deriva. Bàsicament les tecnologies de comunicació: internet, els terminals mòbils, les xarxes socials (twitter, facebook,…), que han transformat la forma com ens comuniquem, i sobretot com els nostres fills viuen i es relacionen amb els amics, però també la forma de produir (ja no calen ni grums, ni secretàries o secretaris per tasques administratives, ni administratius per reservar bitllets o pels desplaçaments habituals, etc …). Per contra, ha crescut la demanda d’empleats per a tasques més creatives. Ara, el treball més qualificat és molt més complementari a les màquines (ordinadors,… vaja les noves tecnologies…) que la resta de treballs. Això no ha estat sempre així: al segle XIX el treball que es feia servir per moure coses a la fàbrica i per manipular màquines era el menys qualificat. A aquella época jo li dic el capitalisme de Manchester – centrat en la indústria tèxtil. Després, al segle XX hi va haver un nou conjunt de canvis tecnològics (l’electricitat, la implementació de la cadena de producció, el motor…) que fa que la gent que es feia servir com a força manual, quedés substituïda enfront el recurs al motor de combustió. Tot aquell treball diguem-ne poc o no qualificat, va començar a desaparèixer. I apareixen requeriments de coneixement per a nous treballadors. Calia saber escriure, llegir, comptar, entendre manuals, … i també nou personal administratiu, sovint lligat a l’engrandiment de les empreses. Les empreses van contractar, sobretot, treballadors semi-qualificats. Jo li en dic capitalisme de Detroit (la ciutat on Ford va inventar la cadena de producció).

A cada època li corresponen canvis importants, com en el salari. Així a l’època Manchester, hi havia uns salaris molt baixos, unes condicions laborals dolentes i per tant moltes tensions polítiques. Al segle XX, a l’època Detroit, en créixer el treball semi-qualificat en una economia molt productiva, es crea el que els americans anomenen classe mitja, i que nosaltres en diríem la classe treballadora confortable. Hi ha sous dignes, emergeix l’estat de benestar i, a l’àmbit polític i  sobretot després de la segona guerra mundial, dominen les eleccions els partits de centre-dreta i centre-esquerra als  que m’he referit abans. Partits diferents però que es disputen els votants en el centre. El llibre dons reflexiona sobre aquest tres períodes: Manchester, Detroit i, el que jo anomeno com a, Silicon Valley.»

–El tindrem per Sant Jordi?

«Es publicarà a Princenton ben aviat i en nou mesos podria estar traduït i aquí… Tot i que, els meus llibres són prou tècnics i bàsicament per als meus col·legues…»

–Amb totes les dades que manegueu en aquest treball, la seva anàlisi no us permetria fer projeccions o millor prediccions?

«Nosaltres només pretenem estudiar i analitzar-ho tot per entendre el passat, i bàsicament deduir-ne el comportament de tot plegat. Si pensem per exemple avui dia en els partits petits, per escissions o per d’altres raons (cas de Demòcrates per Catalunya respecte a Unió o la escissió d’en Dante-Fachin de Podem, etc.), sabem que han de superar un llindar mínim en vots, que pot ser del 3% o del 15% segons el cas o circumscripció, per tenir accés a alguna representació política resultant de les eleccions. A banda, es clar, que els possibles electors puguin sintonitzar amb les seves idees, aquest fet els desanima per por a gastar el vot en una alternativa amb poques possibilitats. Això es veu molt reflectit a la història del segle XIX d’Europa. Inicialment no hi havia sufragi universal i els partits parlamentaris eren  o liberals o conservadors, o, potser més exactament,  partit del govern i partit de l’oposició. Qualsevol altre partit que vogués entrar com a tercer partit, tenia un problema equivalent al que us comentava abans. Pensem que els districtes de votació eren uninominals (com el que encara hi ha a Anglaterra) i, per tant, per sortir escollit, calia disposar d’un percentatge de vots molt elevat, el 50% més un per assolir representació aquell districte. Per això, qualsevol partit nou ho tenia molt difícil. El sistema no era proporcional sinó majoritari. Els grans trencaments del sistema antic van tenir lloc quan es van crear partits com els cristiano-demòcrates, que tenien al darrera o l’església o un conjunt d’associacions o d’organitzacions de masses, no necessàriament polítiques (vindria a ser un equivalent actual a Òmnium o l’ANC), que tenen capacitat de poder posar a les urnes un nombre important de persones. I també amb els socialistes, que varen triomfar a Europa quan es va estendre el sufragi universal, donant pas a les classes baixes, i quan els  sindicats, que fins a finals del segle XIX havien recolzat els partits liberals, van abandonar aquests darrers, descontents amb programes polítics que avantposaven els interessos de les classes mitjanes als de les classes treballadores. L’èxit dels partits socialistes no es va produir, però, fins que els sindicats van traslladar-hi en bloc tots els seus afiliats, fent possible així la seva entrada al parlament. Per tant predir no ho fem, però si que podem deduir els resultats possibles, derivats de determinats comportaments.»

D’entrant aquest cop el xef del restaurant ens presenta una coca de safrà amb bacallà esqueixat i tomàquet, que s’acompanya d’uns vins, el Blanc Mareny DO Empordà, del celler Espelt que incorpora dues varietats de raïm diferents: Sauvignon blanc i Lledoner blanc (garnatxa blanca), que el fa delicat i elegant amb aromes cítriques i notes florals. Te una entrada suau i fresca amb final llarg. I quant al vi negre, un Intramurs D.O. Conca de Barberà del celler Abadía de Poblet amb un coupage de les varietats Cabernet Sauvignon, Merlot i Ull de llebre. De color vermell intens te un aspecte net i brillant, complex en nas amb aromes de fruita vermella madura i en boca presenta sensacions afruitades amb una acidesa agradable i un final llarg.

–A la meva empresa tenim una delegació a Madrid. Sovint quan he tingut ocasió d’anar-hi, he aprofitat per comentar la situació a Catalunya. Són incapaços d’entendre res. Estan com bloquejats mentalment. Finalment ja he desistit completament. La meva impressió és que la informació que reben de tots els mitjans d’informació usuals que tenen al seu abast els han fet un relat només d’una part i durant molt temps, fet que crec els condiciona totalment. A Ciències Polítiques s’estudien els mitjans de comunicació i la seva influència a l’hora de conformar la opinió pública?

–Permet que afegeixi un serrell que complementa la pregunta, interpel·la un altre gironí. Jo pertanyo a una entitat, que està molt lligada a una associació cristiana progressista amb la que he tingut diverses reunions darrerament. No han entès res. Fins i tot ens han insultat. A la darrera reunió bimensual que tenim, quan es va tocar el tema Catalunya tot va ser un desastre. Però hi ha més, després ho he parlat amb els jesuïtes i em diuen que els passa exactament el mateix. Els jesuïtes d’aquí, no poden parlar amb els de la resta de l’estat sobre Catalunya i la situació actual.

–Un darrer apunt, afegeix un tercer, hi ha una cosa incompatible que tothom hauria d’entendre, es pot discutir sobre interessos, actituds i el que es vulgui, ara bé quan s’arriba al terreny dels valors millor oblidar-se’n. I el cas és que de l’Ebre per avall, si no tots gairebé tots pensen que la unitat d’Espanya és un dels seus valors fonamentals.

«Quant a la primera pregunta, haig de dir que efectivament hi ha una literatura important, però que no és la meva especialitat, amb estudis que van començar al anys 40 sobre la formació d’opinió en eleccions i el paper que hi tenen els líders socials. Hom usualment està en una xarxa familiar, laboral, social on hi ha persones més preeminents. Per exemple el locutor de ràdio, el capellà, l’empresari, el líder sindical… Avui en dia hi ha molts estudis sobre premsa, televisió, … però usualment aquestes són qüestions molt complicades. Només puc afegir que em consta, que els meus col·legues que es dediquen al tema avui dia, fan molts experiments. Es a dir, per exemple les enquestes en les que no es pregunta el mateix a tothom, variant la estructura de la pregunta, la forma de preguntar i la informació prèvia a donar o, fins i tot, les opcions que els dones, i això te un impacte.

»Sobre el tema espanyol, jo en tinc una visió pròpia força contundent. Cal tenir present dos elements en l’aproximació espanyola a la qüestió catalana. El primer seria l’aspecte utilitari, reforçat per les elits, ja que som la joia de la corona de l’estat. Barcelona és molt sucosa i és difícil de deixar-la i per tant creen molts mecanismes per evitar que se’ls escapi. Després hi una segona dimensió, que te a veure amb raons emocionals. En el segle XIX espanyol i també a principis del segle XX, la ferida de la pèrdua de les colònies va ser extraordinària. A més, els anglesos, si llavors ja des de 1800 ja eren més rellevants que Espanya (la renda per càpita, per exemple, ja era el doble de la espanyola), encara més amb la revolució industrial i la seva expansió imperial. I aquest fet, en els països perifèrics, també els crea una ferida molt gran. I en aquest context, apareixen els catalans, que decideixen que no volen i no els agrada aquesta forma de fer i que, sobretot després del 98, diuen que ells no són exactament espanyols. A més, pel fet de ser una mica fenicis, no ho diuen frontalment, ho diuen a mitges, fet que encara els enerva més. Recordo que un cop a Harvard, Cambridge, als anys vuitanta i en un dia de molt de fred, tot passejant plegats amb José Álvarez Junco, m’ho va explicar molt bé. L’Álvarez Junco és un historiador i catedràtic espanyol d’Història a la Universidad Complutense de Madrid (que havia passat un temps a Catalunya), que de tot l’espectre d’homònims és dels més respectats i dels més informats, tot i que contrari al nacionalisme. Dons bé, tot passejant em va dir que, això de Catalunya és molt fàcil d’explicar i d’aquí es dedueix quina és la percepció que en tenen la gran majoria dels espanyols. Quan Espanya va patir la crisi de Cuba, va ser com si la mare, morint-se morint al llit, estigués rodejada de totes les seves filles, Andalusia, Aragó, València, Catalunya, el País Basc…  i la catalana hagués agafat un punyal i li hagués clavat al pit, matant la mare. Està clar que les altres germanes això ni ho accepten, ni ho perdonen. Així m’ho va explicar. Però encara hi afegiré alguna cosa més.

»Quan jo vaig estar a Chicago, a meitats dels noranta, vaig coincidir amb l’actual responsable econòmic de Ciutadans, en Luis Garicano.  Luis Garicano, vallisoletà, és economista i va ser professor a Chicago i després a la London School of Economics. Ens vàrem fer força amics.. Recordo que posteriorment, quan tots dos ja havíem marxat de Chicago, cap a l’any 2010, em va trucar i em va dir que això de la independència veia clar que aniria endavant. Ara hi està totalment en contra, però llavors n’era favorable, encara en conservo els correus electrònics que ens vàrem creuar al respecte. I prosseguia, “hem de fer alguna cosa per què això no creï problemes i no sigui costós”. Llavors, em va proposar fer un grup d’acadèmics catalans i espanyols, per fer reunions on debatre sobre com separar-nos amistosament. No va trobar a ningú a Espanya, i jo només una persona a Catalunya. Ara, no fa gaires mesos, em va contactar novament i em deia que jo no ho entenia. “Espanya es comportarà com l’amant desesperat i despitat.” Em confirmava aquella història del maltractador i la víctima. Per tant, en la reacció d’Espanya hi ha un element emocional que ens cal entendre per resoldre el conflicte que s’està produint.

»Ara bé, he de dir també que tenim enquestes on es veu que una part de la població espanyola està a favor de fer un referèndum pactat. Alguns resultats fins i tot indiquen que el favorables estarien a l’entorn del 55% (és el cas de  la darrera enquesta de El Mundo). Per tant cal matisar-ho tot molt bé i allunyar-nos del blanc i negre. Una part de l’esquerra espanyola sembla més oberta. Tanmateix, en alguns casos també depenen de certes dinàmiques. Ho veig en alguns acadèmics o pseudo-acadèmics espanyols, els quals la seva carrera depèn de conformar-se a la norma. Fins i tot a Catalunya. Hi ha casos on en el cas que tinguis persones o deixebles que t’interessa ajudar, es fa del tot imprescindible mantenir els contactes de la xarxa de l’estat per facilitar l’accés a determinats llocs de treball o de participar en projectes. En aquests casos i supòsits, la darrera cosa que pensaries fer és enfrontar-te a grups d’aquesta xarxa. Això explicaria el comportament d’una part de les nostres elits. Per això jo en dic que el moviment és molt menestral, d’empresari independent… Em fa pensar en una de les guerres civils catalanes del segle XV amb els pagesos de remença. La Biga i la Busca, recordeu, no? (foren dos bàndols polítics en què es dividiren els habitants de la ciutat de Barcelona. La Biga integrada per la majoria dels ciutadans honrats —una mena d’aristocràcia urbana que es va desenvolupar a la Corona d’Aragó durant la baixa edat mitjana a l’empara del creixement polític de les grans ciutats— i alguns mercaders, es considera, actuava i vivia com un grup nobiliari, tenien terres, castells i drets senyorials i vivien de les rendes. Tenien el control del poder municipal i s’oposaven als sectors vinculats a l’economia productiva. La Busca era el partit dels menestrals, mercaders i artesans que aspiraven a controlar el govern municipal per fer complir els privilegis, llibertats i costums de Barcelona). La Biga, enguany  està molt mediatitzada per les relacions estructurals arreu i això és molt més evident en bancs on ja és exponencial (la Caixa o el Banc Sabadell per exemple), ja que depenen molt més de la relació amb l’estat. El mateix totes les seves empreses.»

Serveixen el principal, un arròs amb costella de porc cansalada i camagrocs. Magnífic.

–He mirat la web del col·lectiu Wilson, i des del 2016 esteu ben callats.

«El col·lectiu Wilson va néixer per contribuir al debat per trencar les pors d’una possible independència. No per posicionar-se sobre cada moviment estratègic que s’anés produint. Tots els informes i comunicats publicats, els vàrem fer virtualment. No ens reuníem doncs físicament. Naturalment dins el grup hi ha diferències sobre fins a quin punt els darrers moviments que s’han fet han estat apropiats o no. Ara bé tot el que hem publicat i és bastant, pretén explicar i fer llum sobre els aspectes econòmics de la independència, i també alguns sobre dret comunitari o europeu, explicant que, efectivament, des del punt de vista econòmic, la independència és factible absolutament. Allà hi ha els informes per què qualsevol que els necessiti hi pugui accedir. Recordo una tertúlia matinal de la Mónica Terribas, on hi vaig ser convidat, quan posteriorment l’amic Germà Bel, a qui li vaig comentar que a mi no m’agradava gaire participar en tertúlies, ja que en molt poc temps calia respondre preguntes normalment molt complexes,  m’explicà perfectament la diferència entre un acadèmic i un polític. Jo li deia que, en cert sentit, admirava els polítics per la seva disciplina, professionalitat i capacitat de repetir el mateix missatge tantes vegades. En aquella mateixa tertúlia n’havíem tingut un gran exemple. En Germà m’ho va resumir així: “un polític te una idea i la vol dir mil vegades i un acadèmic vol tenir mil idees i només explicar-ne cadascuna una vegada”. I és exactament el que nosaltres hem intentat fer a la web, explicar un cop les coses i el qui ho necessiti ho agafi els cops que vulgui.»

–Certament des de la web del Wilson, ens vàreu donar molta seguretat, amb tots els informes sobre la viabilitat econòmica, la de les pensions etc., en canvi mai ens vàreu explicar que en els dos referèndums pactats, tant al Quebec com a Escòcia, les empreses havien marxat.

«Tens raó, no vàrem analitzar aquesta qüestió. Teníem informes sobre la caiguda de la balança comercial que en cap cas eren del 30% com deia el ministeri. Certament, per exemple, algunes empreses del Quebec varen marxar a Toronto. Es clar però que hi ha diferències rellevants en relació a Catalunya. Les elits al Quebec eren anglòfones, serien les que tindrien les empreses, i les classes baixes i populars francòfones. En el moment del referèndum, aquest fet propicià la marxa d’empreses. Aquí hi ha les empreses que depenen de la regulació de l’estat i les que no i aquest és el criteri que ens explica les que han marxat i les que no. Siguin grans, petites o mitjanes empreses. Cal tenir present que en algunes de les empreses que varen marxar, bàsicament bancs, sembla que l’estat va retirar grans quantitats de diners to indicant privadament que, mentre no canviessin de seu social tant de les grans empreses com de les petites empreses participades pel grup, els diners no tornarien. Compte, i el més significatiu és que els dirigents afectats en cap moment no s’han mostrat ni indignats ni revoltats.»

–Crec que el Dr. Boix va pertànyer al Consell Assessor de la Transició Nacional. Dons bé als seus informes semblava que tot estava perfectament organitzat i a la pràctica hem vist que no ha estat així.

«Cal pensar que tot el material aplegat era un marc teòric. Hi vàrem fer informes de tot tipus. El magnífic president Carles Viver i Pi Sunyer escollia un ponent per a cadascun dels informes, que era qui el redactava. Un cop fet el portàvem a la reunió de tots, on es discutia fil per randa. El primer va ser sobre el referèndum, hi havia informes sobre l’accés a la Unió Europea, en el que hi vàrem fer 5 escenaris, on hi intentàvem fer probabilitats en cada cas, i era molt prudent i seriós. Fins i tot, però, va rebre moltes crítiques des dels sectors més radicals. També hi havia informes sobre explicació a nivell internacional, que és el que jo vaig redactar. També teníem els informes de les xarxes i la generació, distribució i consum de gas, d’energia elèctrica, o de comunicacions, … que són molt més descriptius, amb informacions dels recursos per saber exactament on som. Tot això ens porta a preguntar-nos: estàvem preparats o no per esdevenir independents? Materialment, és una pregunta una mica absurda. Amb el desenvolupament autonòmic sembla prou clar que sí, excepte en dos àmbits, tots dos essencials: els mossos i hisenda. Als mossos, una decisió d’independència obligava a fer un pas arriscat. En matèria d’hisenda, el problema fonamental era un altre:  trobar mecanismes de finançament per al primer moment de la desconnexió; i aquí no s’havia fet la feina de trobar connexions.»

–En això del finançament en puc donar fe. Em consta i molt directament dels propis implicats, que ningú, a nivell internacional, amb possibilitats de finançar-nos ni tant sols rebia el govern per aquest afer, només escoltaven a l’exconseller Mas-Colell, per la seva autoritat acadèmica i prestigi personal  internacional. Però el resultat en tots els casos era el mateix, ningú no ens deixava ni un euro per la etapa de transició inicial en aquests moments i conjuntura. Potser amb un 50% més u del cens, les coses podrien ser diferents…

«Per mi la preparació no és tant de tipus material, que potser una mica també ho és, sinó sobretot és més un tema de preparació psicològica. Fins on estem disposat a arribar? Quins costos estem disposat a pagar? A les eleccions del 27-S no es va dir que calia un 50% per guanyar. Per mi va ser un error. La majoria d’escons no em sembla suficient. Si s’hagués explicat abans, tot seguit es podia dir, no hem guanyat i per tant seguirem amb l’objectiu d’aconseguir aquesta majoria social. Es clar que les condicions no varen ser les adients i en un altre conjuntura acordada el resultat podria ser ben diferent, però així hi ha massa dubtes i cal un terra ferm i sòlid per tant gran empeny. Per això llavors, no es va fer cap declaració d’independència i sí un referèndum que havia de ser unilateral. Aquest referèndum va anar bé a mitges. Es va fer el referèndum i hi va haver un 43% de participació, això sí, amb violència. Sense violència hauria estat com el 9-N. Ara bé, com que s’havia fet contra la violència de l’estat, això va generar un fort deure envers tots aquells que havíem estat tot el dia als col·legis defensat la possibilitat de votar. Tot plegat va crear una tensió molt forta. Per una banda no es va arribar al 50% però es podia defensar que la violència ho va impedir. Això va durar uns dies. Recordo que, un any abans del referèndum vaig expressar els meus dubtes sobre el mateix. Després, considerant l’oposició frontal de l’estat i el consens del bloc sobiranista, el vaig defensar. Ara, tot i la gestió caòtica dels resultats i la reacció de l’estat, considero que haver fet el referèndum ha estat una bona idea. Ha estat una molt bona metàfora de les relacions Catalunya i Espanya —i un instrument per començar a transformar-les de manera democràtica i pacífica—. I ara venen aquestes noves eleccions del 21-D, que s’han proposat molt abans del que es podia pensar.»

Ens passen les postres. Mil fulls de crema i gerds.

–I que n’opines d’Europa?

«Crec que ens ajuda molt però jo soc molt escèptic amb Europa.»

–La Unió Europea és una unió d’estats que es protegeixen entre ells fins i tot per llei. Ho veiem ara amb Polònia o amb Hongria… I la pregunta seria, què hagués passat si no hi hagués hagut la Unió Europea? Segur que s’hagués resolt d’un altre forma, no sé si amb tancs però diferent i pitjor segur… Quant al tema de les eleccions, es tracta de recuperar les institucions. Convé que no quedin en mans de C’s o del PP. Tanmateix no podem deixar de banda els Comuns. En Domenech te discurs a diferència dels altres com la mateixa Colau. Ell parla del referèndum acordat. Amb ells potser podríem aconseguir el 60% i en aquest cas potser a Europa algú s’ho hauria de mirar, no?

«Estic d’acord que amb més del 50% potser Europa s’ho hauria de mirar. Seria un problema per Espanya. Per sota del 50% els Comuns no farien res i s’hauria acabat. Europa tampoc no faria res, més enllà de donar el tema per acabat.»

–Com pot afectar a llarg termini el procés català, hi pot haver reaccions en cadena d’altres regions? Cal pensar que tal i com està estructurada la Unió Europea que es basa en que governen els estats, particularment els forts, això ho podria fer ingovernable, no?

«Això no ho sabem, ara bé el que si està força clar és que la no solució del problema català, el que ha representat per Espanya, és tancar la possibilitat de qualsevol reforma per quaranta anys. Els que estant guanyant, han reforçat els seus mecanismes de control. La xarxa de catedràtics, d’advocats de l’estat o de jutges, el sistema de patrons i clients que existeix, les empreses, … I el més curiós és que Ciutadans que diu portar la reforma com a bandera, perquè el PP no era prou reformista, es trobarà en un estat en el que ha contribuït precisament al contrari, sent almenys el doble de resistent que no ho era abans. Si s’hagués concedit el referèndum acordat, hagués trencat totes aquestes formes de fer que són tant contraries al capitalisme democràtic modern.»

Ja s’acosta la mitja nit, i el debat enguany es dispersa en qüestions diverses, per sort fins ara ens ha posat els peus un xic més a terra, en un moment en que tants sentiments diversos ens empaiten la tranquil·litat i la perspectiva. I això que en poc més d’un mes ja estarem novament votant. L’acadèmic, més que mai aquest en podria ser el qualificatiu més adient, aquesta vetllada a més de saviesa ens ha portat serenitat i ha posat uns quants punts sobre les is que falta feia. El debat a cops ha estat molt viu, com no podria ser d’altre forma però ben segur, ben il·lustratiu. Una mirada des de l’estranger, malgrat que el professor està tant proper virtualment a la nostra comunitat i enguany físicament una temporadeta entre nosaltres, sempre és com una alenada d’aire fresc que li agraïm. Un cop li ho fem saber, li lliurem un petit record. Una litografia de l’artista empordanès, tot i que nascut a Barcelona, Ramón Pujolboira. És pintor de llum i color. De l’abstracció de jove va passar a la figuració. Aquest treball correspon a la època de la sèrie Mediterrània amb el seu característic color blau. Hi ha la seva simbologia habitual: el cigne, objectes diversos i la figura. Incorpora reflexos surrealistes típics dels artistes empordanesos.

Sortim al vestíbul, el fred ens aconsella no sortir a fora a la escalinata que sovint acostumem, i ens fem la foto de grup. Ens acomiadem amb un bon regust de boca.

Biografia (web de la UB i viquipèdia)

Nascut a Barcelona l’any 1962, és llicenciat en Dret i també en Geografia i Història per la UB, i doctor en ciència política per la Universitat de Harvard (1995). És el catedràtic Robert Garrett de Política i Afers Públics de la Universitat de Princeton (EEUU), ensems que dirigeix a la Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona (UB) el projecte de recerca “The Birth of Party Democracy” (*) per al qual ha obtingut una Advanced Grant, el prestigiós ajut que concedeix el Consell Europeu de Recerca (ERC) a investigadors sèniors. Abans d’ensenyar a Princeton, va ser professor a Ohio State University (1995-99) i a la Universitat de Chicago (1999-2006).

És membre de l’Acadèmia Americana d’Arts i Ciències des de l’octubre de 2010 i de l’Institut d’Estudis Catalans. És membre fundador del Col·lectiu Wilson. Va formar part del Consell Assesor per la Transició Nacional, establert pel Govern de la Generalitat l’any 2014.

La seva recerca abasta les àrees de l’economia política i la política comparada, particularment la teoria democràtica, els orígens de les institucions i els efectes d’aquestes sobre el creixement i la desigualtat.

Ha escrit els llibres Political Parties, Growth and Equality (Cambridge University Press, 1998), que va guanyar el premi William Riker al millor llibre en economia política de l’American Political Science Association l’any 1999; L’obertura catalana, que va ser premiat amb el Premi Assaig Idees l’any 2003; Democracy and Redistribution (Cambridge University Press, 2003), que va guanyar el premi William Riker al millor llibre en economia política de l’American Political Science Association l’any 2004 i el premi Mattei Dogan al millor llibre en recerca comparada l’any 2004; Political Order and Inequality (Cambridge University Press); i Democratic Capitalism at a Crossroads (en curs de publicació). Ha estat l’editor de l’Oxford Handbook of Comparative Politics (Oxford University Press, 2007). També ha publicat en revistes internacionals com American Political Science Review, American Journal of Political Science, British Journal of Political Science, Journal of Law, Economics and Organization, International Organization i World Politics.

 

(*)El projecte de recerca titulat “The birth of party democracy. The emergence of mass parties and the choice of electoral laws in Europe and North America (1870-1940)” té com a objectiu analitzar la formació dels partits polítics, la cristal·lització dels diferents sistemes de partits i l’elecció de sistemes electorals a Europa i l’Amèrica del Nord durant la primera onada democratitzadora al món entre mitjan segle XIX i el període d’entreguerres.

El projecte té lloc en el marc del nou Grup de Recerca sobre Institucions i Economia Política de la UB, dirigit pel mateix Carles Boix. Aquest grup neix amb el suport financer de l’Advanced Grant de l’ERC i el suport institucional de la Universitat de Barcelona School of Economics i la Fundació Bosch i Gimpera. Els objectius generals del grup de recerca són incentivar l’estudi del paper de les institucions pel que fa a l’estabilitat i l’ordre polític, la representació política dels interessos individuals i socials i el desenvolupament econòmic i la redistribució, així com promoure la integració entre les diverses ciències socials a Barcelona, particularment entre la ciència política, l’economia, la sociologia i la història.

Etiquetes:

Leave Comment

  • *required fields

    *

    code