Tertúlia sopar amb el Sr. Jordi Casassas i Ymbert, historiador, catedràtic de la UB i president de l’Ateneu Barcelonés, dimarts 4 de juliol de 2017

Comencem el sopar en família, una magnífica vetllada d’estiu que no n’és la raó de les justificades absències d’alguns amics gironins, que han manifestat el disgust en no poder assistir. I, no feien referència al mes, típic a la història dels sopars per un cert reagrupament de la colla, a banda de la anècdota dels ruixadors del jardí al mig del sopar, que sempre algú es vanta en recordar. Després de la breu introducció acostumada de benvinguda i agraïment al convidat en nom de tots, es passa la paraula al gironí del grup, Carles Llorens per que ens faci el dibuix d’un perfil més proper del convidat.

«Com a vicepresident segon i responsable econòmic de l’Ateneu, em sembla que he de fer una presentació reversible, dons li hem d’explicar al president que aquesta tertúlia no és aliena a l’Ateneu. Va començar a el Dorado Petit, alguns creiem que un pèl abans i per tant ja faria trenta anys, per després anar a l’Ateneu.»

Afegir aquí, que no s’han trobat indicis plausibles de l’inici dels sopars, més enllà de la fragilitat col·lectiva de la memòria d’alguns dels gironins, com podria ser el cas, i si en canvi documents i fotos d’alguna celebració posterior, que palesen que el setembre de l’any 1989 va ser l’inici que podrem donar per formal d’aquests sopars.

«Haig de dir que per aquella època, n’Àngel Teixidor, que sembla que l’Arcadi li hauria suggerit poc abans de fer-se’n càrrec del restaurant, tal i com feia al Parlament, em va suggerir fer-me soci de l’Ateneu Barcelonès. I no va ser un fet únic, posteriorment una bona colla de gironins del grup s’hi varen afegir i fins i tot vàrem entrar a la junta. Haig de fer aquí una menció especial per en Francesc X. Ventura, que a més, com a arquitecte, hi va aportar la seva feina i professionalitat, ja que es va encarregar de les feines de restauració i adequació de l’edifici i les seves principals dependències. Afegir que aquests sopars varen ser claus per totes les obres que s’hi varen fer. Tanmateix esmentar al respecte que hi va haver en Lluís Busquets, un dels habituals absent avui, que va ser secretari i que finalment amb l’Arcadi com a vocal, va conferir un grupet prou actiu, que hi vàrem aportar tota la nostra experiència i coneixement.

«Posteriorment, vàrem canviar de lloc. Per una banda la incomoditat de les obres a l’Ateneu, fèiem els sopars a la segona planta, i per un altre per què en Gaspar Espuña (a.c.s) —un dels membres més actius del grup que s’havia compromès a coordinar-nos, acabava de traslladar la seu del grup CETT (escola d’hoteleria, ara afegint-hi l’hotel Alimara) tot coincidint amb els jocs olímpics de Barcelona— ens va demanar canviar-nos per un dels seus i nous restaurants privats com a seu pròpia i permanent del grup.»

Dit i fet. I fins ara… i la veritat és que, des de llavors, ens hi sentim com a casa…

«En Jordi Casassas, abans que res és un gran historiador, per volum i qualitat de la seva feina. Com a catedràtic d’història, cal remarcar que va començar la seva tesi amb un personatge que era d’Olot, com alguns dels gironins del grup. En Jaume Bofill i Mates. Curiós si més no per tractar-se d’un personatge que mai o molts pocs havien tractat i estudiat. Com a historiador, l’etiqueta que millor se li escau és la d’historiador del catalanisme. Com a nacionalista coneix moltíssim la història d’una colla d’anys del catalanisme. Va dirigir la Biblioteca dels Clàssics del Nacionalisme Català, de la que haig d’afegir, he gaudit i llegit amb fruïció alguns dels seus volums, que he fet servit en escrits i reflexions posteriors. És un historiador, que també fa llibres de l’Ateneu. Concretament Història de l’Ateneu Barcelonès. Dels orígens als nostres dies (1986) i Ateneu i Barcelona. Un segle i mig d’acció cultural (2006). Amb en Jordi ens coneixem fa més de vint anys i ara, d’ençà que estem a la junta, he començat per llegir-los dons, justament aquests dos, els tenia pendents. Estic acabant el primer i me’n faig creus de la situació dibuixada, que ni tant sols podia intuir. Per exemple, en el seu començament, com podia ser una entitat tant summament conservadora. Però no es queda aquí, també hi ha molt altres sorpreses…

»Des de la seva gran vinculació, coneixement i estima per tot el que és i representa l’Ateneu Barcelonès, no sobta gens que des de l’any 2014 en sigui el president, quan amb la seva candidatura es va sumar a la onada sobiranista del país, a diferència de la junta anterior que no s’hi havia afegit.

»En aquests tres anys, abans de tornar a ser reelegit, el seu gran actiu, que ara ja allunyats de la campanya electoral us ho puc reiterar i donar fe, ha estat la democratització real de l’Ateneu. L’ha fet menys piramidal i jeràrquica, potenciant-ne la transversalitat. Ara un cop guanyat aquest nou període, que no ha estat gens fàcil amb tota la pressió mediàtica i d’alternatives proposades, els quatre anys que tenim per endavant han de ser els de la modernització de l’Ateneu. Confiem que el conseller de cultura, no pateixi massa canvis i  ens hi pugui ajudar.»

Ja tenim a taula l’aperitiu, que aprofitem tot escoltant per degustar, taps de pernil ibèric, cornet de formatge de cabra i pols de festuc, xarrup de salmorejo i salmó marinat amb guacamole, tot molt fresc i estiuenc, com correspon. Pren la paraula el convidat agraint la invitació i les paraules.

–Permeteu-me una de prèvia personal. Si us fixeu en el meu segon cognom, Ymbert, algú en podrà deduir els orígens figuerencs. Certament els meus avis materns, dons, eren de Figueres i la mare va néixer a Llança, de la mateixa forma que en Bofill i Mates era d’Olot, dons llavors s’anava a parir a casa la mare. És el cas també de Cambó, que va néixer a Verges, tot i ser de Besalú. Per tant tinc aquesta vinculació gironina, tot i que haig de reconèixer enguany no massa activa. Cada any, això si, faig “brunyols” que he edulcorat una mica, dons la gent d’aquí no els acabava d’agradar la recepta original. I pels d’Olot, haig de dir que he estiuejat bastants anys a Tortellà, a cala Grossa. El pare provenia de la plana de Vic i alguna altre part de la seva família, del Priorat, per tant per totes bandes ben arrelats al país. A nivell més íntim, haig de dir que fins no fa massa temps, jo era d’idea confederal. És a dir allò que deien i sentien molts catalans a partir del segle XVIII o XIX, que no eren “separatistes” però eren “separats”.  Posteriorment, com molts d’altres, vaig quedar sorprès de la manifestació del 2010, quan la gent va començar a reclamar “independència” i que va ser l’inici de l’aplegament majoritari i, no només de catalans, a la situació actual, on com em deia en Carles Llorens no fa gaire, “enguany ens hem tirat en paracaigudes i ja no es pot tornar a l’avió”. Veurem si el paracaigudes s’obre o no. Una metàfora, trobo, prou adient.

«Ja fa temps però, que baixem, eh?…»

–I ara un parell de reflexions sobre l’Ateneu. Vàrem fer una candidatura l’any 2014, on, efectivament un dels punts principals era democratitzar la casa. Democratitzar la seva administració… Les dues presidències de l’Oriol Bohigas, portades pel Ferran Mascarell i per l’executiu Pep Montes, varen ser els que varen crear aquesta infraestructura, que abans no hi era i que va permetre tirar i fer un salt endavant. Cal recordar aquí que després de l‘efervescència de la transició, hi havia molt ensopiment i l’ambient es notava molt resclosit i, sovint, per més bona voluntat que hi hagués, si es fa un canvi de decorat, s’ajuda a donar-li un tomb. És quan es va aprofitar la figura de l’Oriol Bohigas, l’auge socialista, el tripartit i les vaques grasses econòmiques. Tot plegat va permetre fer un salt a l’Ateneu. Llavors, quedava pendent afegir alguns mecanismes de forma que les seccions i les tertúlies tinguessin una participació com cal i que els socis tinguessin els conductes per ser-hi, per fer notar la seva veu i per protestar, ja que en definitiva en són els propietaris. Cal recordar que es tracta d’un club privat, malgrat que sigui considerat com una entitat d’utilitat i d’una gran projecció pública. Usualment, només poden entrar a les instal·lacions els socis i un parell d’acompanyants.

I l’altre punt, era el compromís ciutadà, de país, amb el procés. Recordar que l’any 2014 el compromís girava entorn la plataforma pel dret a decidir. Quan es va muntar aquesta plataforma, l’Ateneu hi tenia una teòrica vinculació, però no feia absolutament res. Voldria observar aquí, el greu que em va saber pel president anterior Francesc Cabana, gran catalanista, que no es va presentar a la reelecció, però que va semblar com si anteriorment no ho hagués estat. De fet la seva junta incorporava gent diversa, com ara gent socialista, que li bloquejaven l’adhesió a la plataforma. Nosaltres ho vàrem fer i, fins i tot, es va penjar com a símbol la senyera al balcó de l’edifici. La premsa va ser la que ho va muntar, sense ni demanar-nos-ho. Però es clar va semblar que el president anterior, no era catalanista, quan tots sabem que si i molt. Això va fer que varen ser unes eleccions amb la major participació fins llavors i que guanyéssim per una diferència molt notable amb l’altre candidatura. Això va costar de pair, particularment perquè els adversaris no estaven acostumats a perdre.

«Cal afegir aquí com a nota personal, que en Jordi és un home d’una ironia important.» afegí en Carles.

–Llavors en iniciar el mandat i en col·laboració amb en Rigol, vàrem ser els impulsors a Barcelona de la taula de la plataforma pel Dret a Decidir. I això va acabar de tancar el cicle electoral. A partir de llavors vàrem tenir moltes relacions i una participació ciutadana força superior. Així per exemple al 2015 l’Ajuntament de Barcelona ens va donar el premi al Ramblista d’honor. La casa però és complicada. És com un poble d’un miler d’habitants, que son els socis que passen per la casa (d’un total actual de quatre mil i escaig), quatre cents dels quals hi viuen i com amb tota la casuística dels pobles, el safareig no està exempt de problemàtica. La darrera campanya no va ser fàcil, però ens va servir per constatar que l’Ateneu te un pes a la ciutat. La campanya es va seguir molt i això és molt rellevant.

Com a entrant ens han servit un carpaccio de vedella i foie amb mango i llima, ben bo i atractiu, que es degusta amb ganes. El celler, un vi blanc prou conegut, Viña Sol D. O. Catalunya del celler Bodegues Torres. És un blanc sec amb notes florals i de fruita madura amb agradables tocs cítrics. Ferm, fresc, llarg i elegant, amb un final persistent. Com a negre un vi jove amb criança d’agricultura ecològica, de sabor intens i elegant, color roig robí amb tocs violetes, d’aroma intens i post-gust llarg i persistent, el Karma de Drac D. O. Montsant del celler Los Trovadores.

«Em podries donar alguna raó per fer-me sòcia de l’Ateneu actualment?»

–Hi ha diverses raons, imagino però, que el que vols són raons operatives. Alguna de les qüestions que t’apuntaré potser poden ser un tant prosaiques. Quan més gran et fas, disposes de més temps i en aquest cas l’Ateneu és un dels llocs on millor pots ocupar aquest temps. Altrament, hi ha 33 tertúlies l’any, de tot tipus, on et pots reunir amb gent amb una certa afinitat, que et permetrà participar i establir converses i discussions diverses, totes d’interès. A més tens la proximitat d’una vida cultural significativa. Nogensmenys, tens la possibilitat de trobar-te amb gent, o fins i tot anar-hi amb un parell d’acompanyants no socis, en un jardí que és únic i a 100 ms. de la font de Canaletes. I si encara ets prou romàntica i llegeixes el diari de paper, pots llegir algun dels diaris disponibles i amb el que t’estalvies pagar la quota de soci del mes (si tenim en compte els descomptes fiscals actual i, malgrat ara ser més cara, suposen poc més de 17€ al mes). A més la biblioteca, una de les biblioteques civils privades més importants de Catalunya (compta amb 250.000 volums, incloent la col·lecció moderna i la col·lecció patrimonial), és una veritable joia, un espai modernista que es caracteritza per la intervenció arquitectònica i decorativa de Josep Maria Jujol; ah, i hi tens a disposició la meravellosa Escola d’Escriptura, a la qual hi ha gent que només per apuntar-se als cursos, abans es fa soci. Finalment quant hi passis dos anys de sòcia, tens la possibilitat de ser presidenta… És un veritable club provincià anglès.

«Aquesta és la funció de l’Ateneu, però quina és la intenció?»

–Ho explicaré diacrònicament. L’Ateneu, ja des de la junta anterior, ha contribuït ha incrementar la tendència d’accelerar, enriquir i multiplicar la vida ateneista. Això significa una activitat molt gran, i més ara que estem en pujada, que sovint ens obliga a limitar moltes de les propostes que ens arriben, tant des del tercer sector, com passant per presentacions de llibres fins als Amics de Maria Aurèlia Campmany…  L’altre qüestió a considerar, és l’assistència als actes. Per sort alguns actes els passem per internet gràcies a la tecnologia (streaming). L’escola d’escriptura és un actiu, important sense dubte, una tarja de presentació, però és complexa. Comporta problemes. Alguns cops, els dic als seus gestors, el creixement pot generar decreixement, per tant cal aconseguir un equilibri. La nostra va ser una escola pionera, que posteriorment ha generat d’altres ofertes i que, de rebot, quan la matrícula baixa, podria suggerir augmentar la oferta de cursos propis, fet però que exigeix més aules i sovint amb menys alumnes… Altrament, si a tot plegat hi sumem el gran nombre de tertúlies, algunes setmanals, ens trobem que tot plegat requereix molt d’espai i que hem arribat a un moment de saturació. I finalment, l’altre punt molt important per l’Ateneu és la biblioteca. Creada el 1860, la gent dels negocis de Barcelona, la burgesia conservadora necessitava saber geografia i lleis mundials pels seus negocis i va anar adquirint material aplegant una gran col·lecció fins el final de la primera guerra mundial (1910-1915), constituint sens dubte la primera biblioteca de la ciutat. Tots els estudiants, particularment els millors, estudiaven en aquesta biblioteca, ja que la biblioteca universitària era molt menor, podríem dir que anacrònica, no estava al dia. Aquesta doncs, és una biblioteca complement de la Biblioteca de Catalunya, amb un 40% dels fons que no s’hi troben a aquella, ja que de fet la compra de llibres a la de Catalunya va començar sobre l’any 1910, tres anys després de la seva fundació, i per tant ja portàvem una colla d’anys d’avançada nodrint de valent aquesta biblioteca, fet que ara és molt rellevant i ens obliga a tenir-ne una visió del tot global, ja que la hem d’anar completant. Això ens obliga, alguns cops, a barallar-nos amb alguns socis, que ens demanen adquirir alguns llibres que no podem, no tenim prou espai.

Resumint, entre classes, tertúlies, actes i tot plegat, hem col·lapsat l’Ateneu.

«Així dons, el gran repte d’aquest nou mandat també és resoldre l’espai, veritat?»

–La primera missió és sobreviure. La segona aconseguir espai, que és complicadíssim, però ens hem trobat que precisament coincidint amb aquesta necessitat, s’ha posat a la venda la casa que toca amb l’Ateneu. La venda és prou favorable, ja que la casa era d’un hotel que donava al Continental de la Rambles, propietat d’un pare i una filla que es varen barallar i s’ho varen vendre a la mateixa immobiliària que ha comprat el Deutsche Bank del Passeig de Gràcia. Ara, aquest nou propietari vol fer-hi un centre comercial i aquesta casa no els hi fa cap servei, però en necessiten els baixos per fer-la de sortida d’emergència i per accés dels bombers. Per tant amb aquesta servitud, poc es pot especular. En canvi a nosaltres ens aniria la mar de bé. El repte que tenim és veure si la podem comprar i remodelar el palau i aquests nous espais per engrandir la disponibilitat. És el projecte que nomenem Ateneu 2020. El moment però no és bo, ni estem amb les vaques grosses i amb el procés ni tenim prou estabilitat al govern, com per mantenir un diàleg amb el conseller de cultura, que canvia més sovint del que convindria.  Un moment complicat.

«Hi teniu converses?»

–Naturalment, i el que us puc dir és que seria importantíssim que es declarés la biblioteca de l’Ateneu com a bé cultural nacional. Això desbloquejaria molts entrebancs…

«Amb tots els esforços que ha fet l’Ateneu amb la taula del dret a decidir, heu provat de contactar amb d’altres ateneus al llarg del territori de l’estat per provocar-hi el debat i el diàleg entorn el mateix?»

–Dons efectivament, hem contactat amb l’Ateneu madrileny i amb algun altre com el de Còrdova o Sevilla. A Madrid ha estat molt fàcil, amb el seu president el Sr. César Navarro, que si et descuides et pot recitar Maragall en català. Parla català, gallec i eusquera i és un home obert i extremadament culte. Ara aquí s’acaba! No hi ha intel·lectualitat madrilenya disposada a cap diàleg. Com a molt a nivell individual. Ni tant sols aquesta intel·lectualitat de baixa intensitat usual als ateneus, ja que no els interessa destacar-se del to mig. Són els que haurien d’haver organitzat alguna manifestació d’estupor i rebuig enfront la operació Catalunya, ja que afecta directament la democràcia i en canvi, res de res.

«Hi ha alguna raó de fons per tot plegat?»

–Jo sempre ho dic. Amb la transició de la dictadura de Primo de Rivera a la segona República i amb la transició del 78 de la dictadura a la situació posterior i fins ara, ha passat sempre el mateix. Uns grans elogis de la intel·lectualitat espanyola a la catalana i amb l’anti-franquisme o amb la oposició. “Qué madurez! Qué europeísmo! …”. Ara bé, quan tot això s’ha de posar en un paper, llavors s’acaba. Es va acabar aleshores i s’ha acabat ara, amb el desafiament màxim.

«Però, que hem fet de malament els catalans per arribar fins aquí?»

–Existir i persistir.

Arriba el plat principal, bacallà micuit amb tallarins de carbassó i coulis de tomàquet.

«I seguint amb la faceta d’historiador, perquè et va interessar la figura de Jaume Bofill i Mates?»

–Tot prové de les meves arrels gironines. En aquest sentit m’hi he identificat sempre. Ara us ampliaré els comentaris anteriors sobre la meva vinculació, més enllà de Figueres. La meva mare que era mestra i molt estimada de l’Escola Santa Anna, va morir de càncer als 50 anys. Aquesta escola estava dirigida per la Sra. Roser Soriguér, també propietària i vídua de Jaume Bofill i Bofill, que era fill de Jaume Bofill i Mates. La Sra. Bofill, que així li deien, era molt amiga de la meva mare i en un determinat moment li va dir al meu pare, “el teu fill, que és historiador, no li interessaria veure o estudiar els papers, documents i tot el fons del meu sogre Jaume Bofill i Mates?”. El meu pare m’ho va dir i va afegir que els podria trobar a un mas de Viladrau. Hi vaig anar i em vaig trobar amb una habitació plena de caixes amb tot el seu fons. Llavors vaig demanar una beca de la Fundació Bofill, per tal d’ordenar l’arxiu.

« Coincidia amb la època que volies fer la tesi doctoral?»

–Dons si. De fet la tesina final de carrera, la havia fet sobre l’estudi de la transició de la dictadura de Primo de Rivera a la segona República i per la tesi doctoral estava plantejant estudiar la dictadura de Primo de Rivera a Catalunya, ja que no hi havia res. Tot just havia començat.

«I us varen donar la beca?»

–Dons si, i juntament amb un parell de persones més que m’hi varen ajudar, ho vàrem aconseguir. Va ser llavors quan em vaig adonar del material que hi havia. Material d’una persona que havia arribat a ser vicepresident de la Mancomunitat, i que era d’un detall i qualitat extraordinari. Total que vaig abandonar la tesi iniciada i em vaig posar a treballar en aquesta. Això em va permetre connectar amb el que en podríem dir la moderna història cultural. Llavors es començava a fer per França o Itàlia i aquí encara no, fet que em va convertir en un cert sentit en pioner.

«Ets dons un home seduït per Bofill i Mates?»

–Si, soc un home seduït pel noucentisme, per què penso que és l’aportació més important que s’ha produït a Catalunya des de l’Abad Oliva. És una generació que es proposa crear la Catalunya moderna i , el que és un miracle: que és iniciar la nacionalització de la gent de Catalunya! Sense un estat això és quelcom pràcticament impossible, un miracle, i en canvi, a base de institucionalitzar el país i crear coses, des de la medicina fins les humanitats, des de l’arqueologia fins la reconstrucció, des de l’economia fins la xarxa de planificació de la xarxa telefònica, de carreteres i ferrocarrils secundaris. O des de la reconstrucció del mon rural, amb la modernització amb els cellers i les fires, etc. i amb la internacionalització, aconsegueixen una economia moderna. I tot en uns anys dificilíssims, enmig de les guerres europees, la guerra civil i l’exili, però fins i tot i així, se’n surten.  Que hagués sigut de la segona República sense la Mancomunitat? No haguessin pogut fer res, ja que varen ser tres anys, que no donen temps pràcticament a fer res, més enllà d’ordenar. Es va fer servir el que s’havia creat amb la Mancomunitat. L’Escola Industrial, per exemple, és una meravella, dons genera una mena de tècnics que després muntaran l’economia de la resistència a la autarquia. La seva formació era tècnica i humanista, increïble. Un cas únic.

«La dictadura de Primo de Rivera va ser més negativa del que usualment podem pensar, ja que va intentar desmuntar tot això, veritat?»

–Les dues dictadures són expressament anti-catalanes. Ambdues volien acabar amb la cultura, amb la memòria, vaja amb la identitat del país. I es clar si trenques les elits, enfonses el país.

Les postres, cake de pastanaga i cremós de mascarpone amb salsa xocolata.

«L’Ateneu hi va jugar cap paper en tot això?»

–A diferència de l’Ateneu de Madrid, l’Ateneu Barcelonès va ser apolític. Durant la dictadura va tenir presidents importants, com ara Pompeu Fabra, o Pere Rahola, que es va plantar perquè volia que l’Ateneu es posicionés en contra la dictadura i en no aconseguir-ho, és l’únic que president de la història que va dimitir, o Pere Corominas, ja al final i va ser qui va intentar polititzar més.

«Tot i que sabuda, quina és resumidament la visió sobre el procés i la situació actual de l’historiador Jordi Casassas.»

–No puc ser gens original. El que enguany està fent Catalunya és un tema inèdit.  Un tema que no te un manual i per tant es van fent coses i el que es va fent no és anar enrere. Quant es diu que el govern ho te tot previst, penso que no és possible, tot plegat és massa complex. Ara bé, ho estem fent dintre d’Espanya i a Espanya el que ha passat és la pèrdua de colònies, per la força de les armes (aixecaments, crisis,…). I el més sorprenent és que no n’ha aprés, no hi ha reflexionat, ha mantingut el mateix esquema mental. La seva política és la del sentiment del conquistador. Com a sentiment només hi te l’honor, o la victòria o la derrota. En aquest sentit no hi ha civilitat noucentista en aquesta política. I a més hi ha un altre cosa que sabem tots, i és que l’estat s’ha muntat com un negoci depredador. I cal dir que Catalunya no és la pitjor maltractada. La pitjor maltractada és Castella, que l’han trinxat. L’han desertitzat, les dues castelles. Catalunya és una font d’ingressos.

Amb una cultura de l’honor i un estat depredador, amb un grup de gent fet de grans empresaris, grans funcionaris i advocats de l’estat, de la gent de l’Ibex…. no es poden permetre que una part de la finca se’n vulgui anar. Per tant no sabem com seguirà tot plegat … ningú no ho sap.

«Després d’uns anys de tripartit i uns anys de procés, ens hem centrat tant en la independència que no s’ha fet la feina que calia ni en l’àmbit cultural ni en l’àmbit lingüístic. Això es nota al carrer i arreu. Sigui quin sigui l’escenari a partir del 2 d’octubre, totes les institucions com ara Òmnium i moltes altres, que han de treballar en la línia de fe polítiques culturals i lingüístiques. L’Ateneu també hi serà?»

–Sens dubte, en això l’Ateneu hi serem segur. Efectivament, estem d’acord que cal tornar a fer país.

«I com va començar això?»

–Dons amb el també gironí, de fet garrotxí, Xavier Rubert de Ventós quan va afirmar que ell era independentista perquè no era nacionalista i això va colar. Fins i tot en Carod i d’altres, com el grup del Francesc Marc Àlvaro o el de l’Agustí Colomines, juntament amb un grupet de post-moderns li varen comprar. “S’ha acabat la Renaixença”, deien i jo m’hi havia discutit molt. Políticament, després, ha continuat amb el Carod Rovira. “Fem la independència sense identitat catalana, perquè si ho fem amb identitat s’hi afegirà menys gent”. I això ha estat un error monumental. Un viratge equivocat. L’eclecticisme postmodern i pragmàtic com aquest ha desfet moltes coses… coses aconseguides a base d’un treball de resistència durant moltíssims anys.

La vetllada i la tertúlia segueix tractant temes diversos, també confidències relacionades amb personatges públics coneguts, sense defugir qüestions molt personalitzades que el convidat amb gran elegància defuig. Els gironins se senten còmodes però s’acosta la mitja nit i és l’hora de complir amb el compromís de plegar abans. Després d’agrair la tertúlia i la facilitat com s’ha explicat el convidat, no endebades és un magnífic professor, que ens fa saber s’ha trobat molt bé, “una tertúlia molt agradable”, puntualitza, li lliurem una litografia d’obsequi del grup, en aquest cas del pintor barceloní Ramón Aguilar Moré (1924-2015) amb una de les escenes típiques en ell, com és la dansa, amb influencies expressionistes amb tons decorativistes i colors intensos. Sortim al vestíbul i un cop a la escalinata fem la foto de grup i les salutacions de comiat. La nit d’estiu és plàcida.

Biografia Gran enciclopèdia catalanaweb de l’Ateneu Barcelonès i viquipèdia )

Nascut a Barcelona l’any 1948, es va llicenciar i doctorar (1977) a la Universitat de Barcelona (UB), on és catedràtic d’història contemporània (1990-) i on va ser director del departament homònim. Fou codirector de la Biblioteca dels Clàssics del Nacionalisme Català. Ha estat un dels pioners de les recerques en història cultural contemporània a Catalunya, la qual cosa el portà a fundar, el 1991, el Grup d’Estudi d’Història de la Cultura i dels Intel·lectuals.

És director de Cercles. Revista d’Història Cultural (1998). Membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans (2012), el març del 2014 fou elegit president de l’Ateneu Barcelonès, càrrec que revalidà en les eleccions del 2017, i al desembre del 2015 rector de la Universitat Catalana d’Estiu.

La seva obra s’ha centrat en l’estudi del món intel·lectual català des del segle XIX fins a la Guerra Civil Espanyola. Ha publicat una amplíssima bibliografia sobre aquesta temàtica, i ha participat en nombrosos congressos internacionals. Es considerat un intel·lectual d’ideologia catalanista.

Per la seva obra, El temps de la nacióEstudis sobre el problema polític de les identitats, va rebre el Premi Ramon Trias Fargas 2004. També és autor, entre altres obres, de Les identitats a la Catalunya contemporània i La fàbrica de les ideesPolítica i cultura a la Catalunya del segle XX (2009), El futur del catalanisme (1997), Intel·lectuals, professionals i polítics a la Catalunya contemporània (1850-1920)(1989) i La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) (1983). Altres obres que destaquen són la tesi doctoral Jaume Bofill i Mates (1878-1933) (1980), L’adscripció social i l’evolució política (1980), Entre Escil·la i Caribdis. El catalanisme i la Catalunya conservadora de la segona meitat del segle XIX (1990), El temps de la nació (2005, premi Ramon Trias Fargas 2004), Premsa cultural i intervenció política dels intel·lectuals a la Catalunya contemporània (2006) i La fàbrica de les idees. Política i cultura a la Catalunya del segle XX (2009), La nació dels catalans: el difícil procès històric de nacionalització de Catalunya (2014) i La voluntat i la quimera. El noucentisme català, guardonat amb el premi Carles Rahola d’assaig 2016.

Com a soci de l’Ateneu Barcelonès havia estat vocal entre els anys 1987-1991; el 2014 va ser elegit president de la institució sobre la qual té escrits dos llibres: Història de l’Ateneu BarcelonèsDels orígens als nostres dies (1986) i Ateneu i BarcelonaUn segle i mig d’acció cultural (2006). El seu nomenament rellevà Francesc Cabana. El març del 2017 revalidà la presidència en unes eleccions on també hi competien Bernat Dedéu i Genís Roca.

Leave Comment

  • *required fields