Tertúlia-sopar amb la periodista Sra. Pilar Rahola, dimarts 4 de setembre de 2012

Presenta a la ponent l’Arcadi Calzada fent un elogi de la figura de Pilar Rahola que podiem complementar amb l’extens currículum que teniem cada un desl assistents (es pot veure al final d’aquest resum).

Va ser interessant la presentació dels assistents, perquè a cada un, la Pilar, feia algún comentari interessant sobre la professió i/o activitat, fet que va ajudar a fer més amigable i propera la tertulia.

Entrant ja en materia, la Pilar va fer una detallada exposició de la realitat política catalana, entrant també en comentaris sobre la difícil situació econòmica del nostre país i també d’Europa, fet que constata que el centre del món econòmic està ja desplaçat cap al Pacífic.

Pel que fa a la relació Catalunya-Espanya, va exposar amb molta contudència que ara és el moment de fer un salt qualitatiu com a país, ja que l’actuació de l’estat pel que fa al tracte econòmic (expoli fiscal) i polític respecte Catalunya, ho demana i, a més, deia la Pilar, s’ha d’aprofitar la debilitat i dependència econòmica espanyola de l’exterior i el poc prestigi internacional que té en l’actualitat l’estat.

Es va obrir un interessant torn de paraules que va provocar un encés diàleg sobre la idoneitat d’apostar pel l’estat propi o no i el paper i responsabilitat que, en tot això, hi té el govern i especialment el President de la Generalitat.


Canviant de registre, se li va preguntar sobre les revoltes àrabs, concretament la situació a Siria i com veía el futur de la zona.

Interessant i densa resposta de la Pilar que va fer un repàs exhaustiu de les revoltes ja fetes i del cas de Siria, exposant que el govern que hi ha és dictatorial, però que no hi ha cap garantía que els rebels tinguin la democracia com a forma de govern.

Preveu que hi ha conflicte per temps i que la solució del contenciós entre Israel i Palestina va per llarg.

En acabar se li va fer un petit obsequi, per altre banda ben merescut, una litografia de l’artista expressionista català Josep Maria Garcia Llort.

En la part final de la tertúlia, alguna de les qüestions plantejades varen requerir d’una resposta més meditada i contundent, que la Pilar va compartir, al cap d’un parell de dies, amb els seus lectors de la columna habitual de “La Vanguardia” i que tot seguit s’inclouen íntegrament (sic):

País tossut
La idea de país petit, covard i mediocre arrela en molts catalans tocats pel vell verí de l’autoodi
La Vanguardia en català | 07/09/2012 – 00:00h

L’altre dia, en un sopar organitzat per un col•lectiu de gironins, vaig percebre una típica dualitat de sentiments. D’una banda la convicció que el moment actual és únic, que és ara o vés a saber, i que la fatiga amb Espanya ha arribat al punt de no retorn. De l’altra, una certa militància en el pessimisme, sobretot pel que fa a la capacitat de reacció catalana, com si, en expressió d’un participant, fóssim un païset mesell amb poca sang i poca volada. Per bé que no era el sentiment de la majoria, la idea de país petit, covard i mediocre arrela en molts catalans tocats pel vell verí de l’autoodi, no endebades un dels poemes més famosos de Espriu demanava precisament fugir de la “covarda, vella, tan salvatge terra”.

Tanmateix, crec que aquesta és una percepció molt injusta de la història de Catalunya, forjada en un sorprenent sentit de resistència que ens ha permès continuar existint com a nació, malgrat les moltes possibilitats d’haver desaparegut. És cert que no hem tingut les resistències sorolloses d’altres pobles, però la persistència en la voluntat de ser ha estat un tret tant profund que ha garantit la supervivència de la nostra identitat diferenciada.

A la història em remeto. Fa tres-cents anys que no som sobirans i en aquest espai de temps hem patit una severa derrota militar, amb les capes dirigents del país a l’exili i la pèrdua de les nostres institucions. Després de la derrota, dècades de decadència econòmica i cultural, i quan vàrem començar a renéixer, vàrem patir, per aquest ordre, dues dictadures militars, etapes de repressió brutals, una guerra civil, un exili massiu i quaranta anys de dictadura. I en tots aquests tres-cents anys no hem parat de patir un persistent espoli econòmic, un permanent desprestigi de la nostra identitat i un intent permanent de destrucció de l’idioma. I tanmateix aquí estem, com si fos l’etern dia de la marmota, una i altra vegada lluitant pels nostres drets i a les portes d’una Diada històrica que posa damunt del mapa polític la reivindicació definitiva. Tal vegada serem gent tranquil•la, però és evident que som gent molt tossuda, amb una voluntat de ser que s’ha demostrat immune als múltiples intents de destruir-la. Evidentment no nego ni errors històrics, ni febleses, ni totes les misèries que, com a poble, se’ns puguin atribuir. Però nego i combato l’automenysteniment que sovint escolto en boca de conspicus patriotes que es passen la vida remugant perquè asseguren que som un país covard.

Ben al contrari, aquest vell i estrany país ha mantingut un idioma, una memòria i una identitat desmentint la lògica de la història, que tendia a la desaparició, com ha passat amb altres nacions homologues. No sé si aquesta tossuderia és sinònim de valentia, però s’hi assembla molt.

Perquè no són més valents els que més lluiten, sinó els que saben resistir i alçar-se després de perdre.

http://www.lavanguardia.com/encatala/20120907/54347090641/pais-tossut-pilar-rahola.html#ixzz25tngZgCj

País d’excel•lència
Forma part de l’ADN de l’autoodi menysprear l’excel•lència catalana, com si fóssim un país de broma
La Vanguardia en català | 08/09/2012 – 00:00h

L’article d’avui és una mena de segona part del d’ahir, per bé que és casual que ambdues reflexions s’hagin trobat en una seqüència de temps. Però si ahir defensava la nostra capacitat de supervivència davant els que remuguen contra la valentia catalana, avui toca país d’excel•lència enfront país de fireta. Abans, però, una prèvia. La memòria és un territori capriciós i per bé que hauré llegit i citat moltíssim el poema d’Espriu, Assaig de càntic al temple, ahir l’atribuïa a Pere Quart, no sé si per osmosi amb la irònica resposta de Pere Quart, Assaig de plagi a la taverna, o per simple lapsus. Per cert, recordem el final del poema de Pere Quart: “Estimo a més amb un/ irrevocable amor/ aquesta meva i -nostra-/ bastant neta, envejada, bonica pàtria”. A cada poeta, doncs, el seu poema i disculpes.

País d’excel•lència enfront de país de fireta. Forma part de l’ADN de l’autoodi menysprear l’excel•lència catalana, com si fóssim un país de broma que només sap xipollejar en la mediocritat. És cert que els països sotmesos a un Estat depredador tendeixen a l’empobriment, tant moral com professional, i també ho és que Catalunya a vegades té comportaments de país mesell. Però aquesta estranya nació, econòmicament ferida i políticament depenent, també és capaç d’excel•lir en molts camps, on sovint apareixen autèntics genis que deixen la seva petjada al món. No és gaire comprensible que un país de dimensions reduïdes i sense estat propi forneixi tan sovint la humanitat de persones de relleu internacional, ni tampoc no ho és que excel•lim en camps com la medicina o la ciència, on el nivell d’inversions tendeix a acotar l’èxit. Darrerament, per exemple, hem sabut que el doctor Josep Baselga és el nou responsable del Memorial Sloan Kettering de Nueva York, i a can Cuní a 8tv, el doctor Alfonso Torrego acaba de mostrar la tècnica pionera al món per guarir un tipus d’asma. I la llista d’èxits en medicina és tan important que només cal recordar el doctor Fuster o el doctor Clotet. Però hi hauria molt més i així un tros de territori de no res que no té ni bandera a l’ONU, té el millor cuiner del món, el millor equip de futbol, grans esportistes, ha tingut alguns dels pintors i arquitectes més rellevants de la història i excel•leix en metges i en emprenedors. I no només perquè darrera dels grans noms batega una societat inquieta que no para d’innovar. Permeti’m un senzill exemple. Aquest estiu la revolució de Cadaqués ha estat el jove Manel Vehí, que ha convertit el Bar Boia en un centre de cocteleria de relleu internacional. Abans, però, de mostrar la seva excel•lència, s’ha preparat entre els grans, Bulli, Jaleo de Washington, Aviary de Chicago y Soeta de Brasil. És a dir, preparació i l’enginy, tot adobat amb un fort sentit de la innovació. I com el Manel, quants joves tenim com ell? Em diran: per què aquest article? Perquè estic farta del discurs derrotista, més propi de les ments servils que de les societats lliures.

http://www.lavanguardia.com/encatala/20120908/54348262258/pais-d-excel-lencia-pilar-rahola.html#ixzz25tmPrF27

Biografia (Viquipèdia i bloc propi)


Pilar Rahola i Martínez
 (Barcelona, 21 d’octubre de 1958) és una política i periodista catalana d’ideologia catalanista.

Biografia

Prové d’una família republicana i antifeixista, amb diversos familiars dedicats a la política. Entre d’altres, Pere Rahola, ministre de la República, Frederic Rahola i d’Espona, primer Síndic de Greuges de la democràcia, i l´escriptor Carles Rahola, afusellat pel franquisme el 1939. Està casada i té tres fills. Una filla biològica i dos fills adoptats: Sira, Noè, adoptat el 1993 a Barcelona, i Ada, adoptada a Sibèria el 2001. Amant dels animals, conviu amb diversos gats i gossos.

Del 1987 fins al 1990, directora de l´Editorial Catalana Pòrtic, amb diverses col•leccions literàries al seu càrrec. Directora de la Fundació Acta, per a la difusió del pensament i el debat. Va dirigir la Fundació fins al 1993, any en què entra en política.  Premi Josep Casanovas de periodisme, 1991. Durant anys, periodista de televisió, ràdio i premsa. Per a la televisió, ha treballat en programes culturals i socials. També ha cobert conflictes com la guerra entre Etiòpia i Eritrea, la guerra dels Balcans, la primera guerra del Golf (des de Jerusalem), la caiguda del mur de Berlín, l´assalt al Parlament Rus, o el procés d´independència dels països bàltics. Del 1993 fins al 2000, diputada al Parlament espanyol per l´Esquerra Republicana de Catalunya. Durant anys, l´única diputada republicana a la Cambra. Ha format part de diverses comissions d´investigació, entre elles, la famosa comissió Roldán, que va investigar el cas més greu de corrupció del govern de Felipe González. També ha estat membre de múltiples comissions parlamentàries, entre elles la comissió d´exteriors. Premi parlamentari «Azote del Gobierno» el 1994, atorgat pel col•lectiu de periodistes. Soci d´Honor d´ADDA, organització en defensa dels animals, des del 1994. Del 1994 fins al 2000, tinent d´alcalde de la ciutat de Barcelona, responsable de les àrees de comerç, consum i turisme. Durant el seu mandat es varen reformar diversos mercats municipals i es reforçaren els eixos comercials de barri. El 1997, després de greus dissensions internes que deriven en una guerra oberta, abandona ERC i cofunda el Partit per la Independència, que resulta un fracàs polític. Abandona la política activa per tornar a centrar la seva carrera en l’escriptura i el periodisme.

És llicenciada en Filologia Hispànica i en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. És autora de diferents llibres publicats en català i castellà, i escriu regularment en diversos diaris en les dues llengües, entre ells el diari espanyol El País, el diari argentí La Nación; el Diario de América, de Miami o per posar un exemple de Catalunya La Vanguardia. Treballa regularment a la televisió en diversos programes, entre ells 8 al dia de 8tvEls Matins de TV3 o La Noria de TeleCinco.

Fou periodista televisiva, cobrint diversos conflictes internacionals, i dirigí el seu propi programa d’entrevistes a Espanya. Ha donat conferències a universitats de l’ArgentinaColòmbiaBrasilMèxicCosta RicaIsrael i Xile. També ha fet conferències en diverses ciutats nord-americanes, entre elles Miami, Nova York, Washington, Boston San Diego i Palm Beach.

Ha participat en el Fòrum de Porto Alegre i és Doctora honoris causa per la Universitat de les Arts i les Ciències de la Comunicació de Santiago de Xile, un reconeixement atorgat per la seva lluita en favor dels drets fonamentals (juny de 2004). També ha estat guardonada amb el Premi Javier Olam (2004), atorgat per la Comunitat de Xile el Dia de l’Holocaust, així com amb el Premi Cicla (2005), atorgat a Jerusalem, per la seva lluita contra l’antisemitisme. És membre d’honor de la Universitat de Tel Aviv des del 2006, i ha guanyat el premi Menorà d’or, juntament amb Simone Weil, atorgat per la B’nai Brith de França. El novembre de 2007 ha rebut el premi a la millor articulista de premsa, atorgat per la “Asociación Profesional Española de Informadores de Prensa, Radio y Televisión”. També ha rebut el premi Scopus 2007, el guardó més prestigiós que atorga la Universitat Hebrea de Jerusalem, i que li ha estat concedit per la seva lluita en favor dels drets humans. Ha participat, com a convidada d’honor, a la Conferencia anual nord-americana d’AIPAC (American Israel Public Affairs Commitee) del 2008, on ha donat una conferència sobre l’antisemitisme i l’esquerra. Premi Senador Angel Pulido, 2009, per la seva lluita contra la intolerància. Premi Mass Media Award, 2009, atorgat per la American Jewish Committee, per la seva lluita a favor dels drets humans. Ordre del President de la Universitat de Tel Aviv, concedit el 2009. Premi Daniel Pearl Award, atorgat per la Anti Defamation League americana, per la seva lluita per un periodisme honest i valent. El 2011 rep a Ginebra el premi Morris Abram Human Rights Award per part de l´organització UN Watch, per la seva defensa de la dona a l´Islam i la seva lluita global pels drets humans. També al 2011 el Gremi del Cava Català li atorga la distinció de “Cofrare de Mèrit”. Finalment el 2011 rep també el “Premi Bones Pràctiques de Comunicació no Sexista”, atorgat per l´Associació de Dones Periodistes de Catalunya, per practicar “un periodisme rigurós i de qualitat, fent visibles les dones i les seves actuacions”. El 2012, premi Samuel Hadas atorgat per l´Ambaixada d´Israel i rebut juntament amb Jordi Pujol, Felipe González i José Maria Aznar, per la seva contribució a l´entesa entre el poble jueu i els pobles d´Espanya.

Llibres

  • Aquell estiu color de vent – Editorial Pòrtic 1983.
  • Color de verano – Editorial Pòrtic 1983.
    Novel•la de joventut que narra els anhels i les esperances d´un grup de joves, a les darreries del franquisme.
  • Aperitiu nocturn – Editorial Pòrtic 1985.
    Novel•la d´experimentació literària, en homenatge al surrealisme.
  • La qüestió catalana – Editorial Columna 1993.
    Antologia dels seus articles més coneguts i compromesos, publicats al diari Avui, on va tenir una columna diària d´opinió des de 1989 fins al 1993.
  • Mujer liberada, hombre cabreado – Editorial Planeta 2000
  • alliberada, home emprenyat – Editorial Planeta 2000
    Un llibre sarcàstic i combatiu sobre les relacions home/dona des de la perspectiva de l´alliberament femení.
  • Carta al meu fill adoptat, l’adopció, un acte d amor – Editorial Columna 2001
  • Carta a mi hijo adoptado – Editorial Planeta 2001
  • L’adopció un acte d’amor – Editorial Columna 2001
  • Carta ao meu filho adoptado – Editorial Ambar 2003
    Aquest llibre ha esdevingut un clàssic en el món de l´adopció. Narra les pors, els anhels i la lluita, des de la pròpia experiència, de l´adopció de Noè.
  • La luxuria (Els amants de la Tania) – Editorial Columna 2002
  • Historia de Ada Los derechos pisoteados de los niños – Editorial RandomHouse Mondadori 2002
    Aquest llibre és un encàrrec de l´ONG Intermón Oxfam per tal d´explicar la situació dels drets de la infància al món: prostitució infantil, sida, explotació laboral, nens soldats. És un llibre dur i compromès.
  • 3×1: El món actual a través de 3 generacions – Editoral Plaza & Janes 2003
    Llibre coral que inclou una antologia dels millors comentaris radiofònics emesos durant anys en el programa de Josep Cuní, per part de tres generacions diferents: Teresa Pàmies, Margarita Rivière i Pilar Rahola.
  • Catalunya, any zero – Editorial Ara llibres 2004
    Antologia dels millors articles publicats en el Diari El País, on col·labora setmanalment des del 2001. Pròleg de Josep Cuní.
  • A favor de Israel -Editorial Certeza (2005)
    És un text referencial, publicat en un llibre coral i en català a Ed. “3i4”.
  • Atrapados en la discordia. Conversaciones sobre el conflicto Israel- Palestina – Editorial Destino (Juntament escrit amb Tomàs Alcoverro) 2009
    Recull un intens debat sobre el conflicte d’Orient Mitjà amb el corresponsal al Líban, Tomás Alcoverro.
  • La màscara del Rei Artur. 2010 La Magrana, Origens
    És una aproximació crítica a la figura del dirigent polític Artur Mas.
  • La República Islàmica d’Espanya. 2011 Editorial RBA libros (2011). Un estudi complet del fenomen del fanatisme islamista i el gihadisme a la península.
Etiquetes: ,

Leave Comment

  • *required fields