Resum de la tertúlia amb l’excel·lent cuiner i innovador Sr. Ferran Adrià, dimecres 18 d’octubre de 2017

Una vetllada problemàtica. Plou a Barcelona i, a més, és una nit de futbol de Champions. Efectivament, al Camp Nou hi ha el partit Barça – Olympiakos. Molts carrers, particularment els que accedeixen a l’estadi estan saturats i, es clar, les rondes es troben ben atapeïdes i, alguns dels gironins assistents, atrapats, ens avisen que es retardaran. D’altres arribem justet, força més tard del que havíem previst. Tot i així el convidat, molt previsor i puntual, ja ha arribat i es troba al vestíbul de l’aulaescola departint dret amb alguns gironins, entre els que s’hi troben els màxims responsables del grup CETT. Menys mal… està en molt bones mans, que a més no els són desconegudes. Aquest cop el sopar el fem al restaurant de l’aulaescola de la ma dels professors i alumnes, tant a sala com a cuina, que l’atenen i que hi posen tot el seu coneixement, que és molt,  oferint-nos un magnífic servei.
En asseiem a taula i l’Enric inicia una breu introducció de benvinguda i d’agraïment al convidat, que fa extensiu a la seva parella, que també ens acompanya aquesta nit, la Sra. Isabel Pérez. Després de lliurar-los un exemplar del primer volum publicat pel grup de títol “Per sucar-hi pa! i recordar-li la dinàmica i operativa del sopar i la tertúlia, dona pas a les presentacions més personals. En primer lloc l’Arcadi.
“Permeteu-me començar manifestant en primer lloc la voluntat de retre un testimoni d’estima i reconeixement en el Ferran. Molt, després explicaré el perquè. I a la vegada ho vull fer per en Juli Soler (e.p.d.). Me l’estimava. Vaig arribar al El Bulli, amb en Juli, als anys 80. I, amb ell, sempre vaig tenir la via directa que em va permetre acostar-me amb en Ferran. Per als que estimem la creació, la capacitat d’innovar i els reptes, en Ferran és un referent indiscutible. Si em permeteu us explicaré una vivència amb en Ferran, que us farà entendre una mica més tot plegat. Recordo que en un moment determinat, mesos abans del mes de juny de 2007, el varen invitar a la 12a. edició de la Documenta de Kassel. Un certamen, que es fa cada cinc anys, per tal que els artistes invitats mostrin in-situ els seus treballs durant els 100 dies següents a la inauguració. Es tracta d’un certamen de referència on es posa a debat intel·lectual l’art i on la creació allà hi te la expressió més genuïna i més representativa i on es posen les bases que marquen el futur. Just ara, s’acaba de tancar la 14a. edició. Us diré que hi han passat els millors creadors del mon. El primer cop que hi vaig anar, l’any 1982, recordo que en Joseph Beuys va plantar 7 mil roures a tota la ciutat, acompanyats de 7 mil roques, que en els 5 anys següents varen acabar fent comprensiva la seva teoria d’una autèntica escultura social, així com el concepte expansiu de l’art. Posteriorment, l’any 2004, el treball es va declarar monument històric protegit. Els que us pregunteu què és la Documenta de Kassel, dons ni més ni menys que el més gran certamen d’art contemporani del mon i que es fa a la ciutat alemanya de Kassel. I on hi rau la major expressió de la creativitat mundial. Molta gent creu que la millor exposició internacional d’art contemporani del mon és la Biennal de Venècia, però sent molt important, no ho és tant com la Documenta. Dons bé, recordo que un dia a Girona, em vaig trobar en Ferran i em vaig quedar agradablement sorprès i, de sobte, sense esma, quan em va dir que l’havien convidat a la Documenta. Vaig tenir clar, ja des de llavors mateix, que era evident que es tractava d’un reconeixement a en Ferran, com un dels referents més importants del mon. Mai abans cap cuiner ho havia estat. La seva creativitat s’ha palesat posteriorment, més enllà de la descoberta de nous tractaments culinaris, noves presentacions i formes de treballar, també i per damunt de tot has creat escola de la teva enorme creativitat. Així avui el salt de la cuina arreu ha estat espectacular i el nivell ha crescut moltíssim, tot dignificant uns graons més l’ofici de cuiner i la restauració en general. Vaig tenir la sort d’assistir amb la meva esposa a la inauguració, que es fa en un auditori per a 3 mil persones, moltes d’elles periodistes, acompanyant en Juli Soler i en Juan Maria Arzak amb la seva filla, gran entesa en art. Hi havia una enorme expectació per saber què hauria preparat en Ferran. Us asseguro que totes les preguntes inicials només es van dirigir a ell. Està clar que no podia muntar El Bulli a Kassel, com tampoc no podia fer un muntatge o una instal·lació. I què va fer? Dons molt senzill, una cosa molt intel·ligent. Va reservar una taula a ocupar per les persones que Documenta seleccionés, cada dia durant els 100 que dura el certamen, així visitaven el Bulli i podien  conèixer-lo in-situ. Hi varen passar més de 500 persones. Ell es feia càrrec de la minuta i la Documenta s’ocuparia de la tria entre les peticions rebudes, així com el seu desplaçament i allotjament. Va ser tot un èxit! Els tres dies següents que el vàrem acompanyar l’interès de la premsa i dels mitjans, així com de tot tipus de professionals va ser increïble i constant. Com també les seves intervencions. Considero que va ser el moment àlgid on es va reconèixer al màxim creador de la cuina del mon i de la història.”
Just quan acaba la presentació, en Ferran interromp tot postil·lant, «Si, si, però vàrem rebre moltes patacades per part de molts periodistes. Sobretot quan vàrem dir que no faríem res allà. Al final la línia de El Bulli, i la meva personal també, sempre ha estat el yin i el yang. Alguns diuen que va ser molt bonic. Tanmateix però per altre part, la meva intervenció encara causa polèmica, fins i tot ara 10 anys després.»
I passats alguns comentaris més, prossegueix la Maria amb un altre vessant personal, aquest més proper a la pròpia professió.
“Fa anys que ens coneixem. Sento per ell un gran respecte i admiració. Un fet que es repeteix cada vegada que el veig. Ha vingut molt per l’escola i això és tot un luxe i no te preu. Avui ha arribat i ha estat amb alguns alumnes a baix, s’ha fet una foto amb ells, ha compartit… Quan venia entrava per la porta i no l’havies d’anar a rebre, li agradava entrar, coneixia la casa, naturalment el rebíem i el saludàvem, però aquesta forma de fer revela clarament quina és la seva personalitat i generositat. Es coneixen les seves qualitats, la seva visió…, però no tant aquesta darrera. Generositat amb la formació, sense cap mena de dubte i particularment amb el CETT. A l’escola li estem molt agraïts, però no només pel seu suport, especialment per què sempre és una persona crítica. Sempre pregunta. Avui mateix quan passejàvem per baix amb la Nan, ens preguntava què fem amb el curs de someliers. Que si ensenyem de cafès i d’altres temes… El Ferran per damunt de tot sempre ha volgut difondre no només coneixement, sinó també metodologia. En el moment actual, precisament crec que pretén transferir una metodologia important de creació de les coses. Resumint quina és la seva filosofia més rellevant? Dons compartir, no tenir secrets, fer pedagogia i una curiositat extrema, que el fa anar sempre més enllà. Acabaria dient que en Ferran ha fet escola i fa acadèmia. Va ser el primer xef, que va ser doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona.“

S’ha servit com snack a taula, un bastonet de tomàquet, que l’ha seguit l’aperitiu del xef, un cruixent negre de camarons amb all i oli de safrà i quallat de formatge de cendra amb sèsam i blat de moro. Una delícia que acompanyava un vi blanc Llavor 2016 del celler la vinyeta de la D.O. Empordà. També i per tot el sopar, cava AT Roca Reserva Barrica 2013 de At Roca i Vi de Terrer Penedès.

Pren la paraula en Ferran Adrià, agraint les paraules i la invitació. «Un dels problemes que tinc quan vaig a xerrades o tertúlies com aquesta, en aquest cas, a més, és com estar en família, és prendre la decisió sobre allò que haig de parlar. D’ençà que vàrem tancar El Bulli, en aquests sis anys hem fet tants projectes que podríem parlar de molts i diversos fronts. Podríem parlar d’educació universitària, la meva relació amb Harvard, on ja fa vuit anys hi col·laboro com a professor al MIT, o sobre com està el mon universitari avui. També de com està enguany el món de la restauració i de la gastronomia. Com ho veig i la seva conseqüència en l’alimentació. I veure l’impacte que ha tingut la feina d’una generació en relació a la societat. Avui per exemple tenim un partit del Barça, no?  Dons bé avui hi haurà molta gent veient-lo, d’arreu el mon, la qüestió és que hi haurà menys gent que veient el programa de Masterchef. És a dir també podríem parlar sobre l’impacte en la societat vs alimentació i salut. O podríem parlar d’innovació, creació, bla, bla, bla…  Podem parlar d’exposicions, hem fet 6 exposicions en 5 anys en 22 ciutats. Cap creador ho ha fet abans. També de les escoles de negocis vs com han de plantejar-se els casos en el futur. Finalment, podríem parlar del procés, ara bé us avanço que la meva posició de sempre és que no soc de cap partit, ni mai ho he sigut, i soc de tothom. Algú em pot criticar dient-me que mai no et mulles. I és veritat ni per lo bo ni per lo dolent. Pretenc ser de tots els catalans. Estimo molt el meu país i l’he recolzat sempre molt. A partir d’aquí podríem parlar hores i hores del que significa i del que està passant al mon. De Trump, de Síria, …».
Algun gironí interromp, “bon moment per desengreixar, ja comencem a estar un pel saturats de tantes informacions del procés i amb tantes altres alternatives per descobrir crec que estem ben oberts a escoltar-les…”.
«Jo soc cuiner i em dedico a la innovació. Crec que tinc una certa capacitat d’anàlisi de la cuina i el que és la creació i la innovació. De la resta el que haig de fer és aprendre’n. Tinc passió per aprendre! Si aprens vas projectant. Així, el primer feedback que us puc donar, és que el 22% de les petites empreses a Catalunya, no duren més de dos anys. I el 50% no duren més de cinc anys.  El gran problema econòmic que tenim en aquest nostre país, és la mala gestió que fan les micro-empreses i les petites empreses. És horrorós. I no penseu que Europa està millor. Igual que els EEUU. Aquesta societat actual, no hem sabut comprendre que si un noi o una noia vol posar un restaurant, no només ha de saber de cuina i de vins, és definitiu i el més important que sàpiga que és una empresa. No se sap què és una empresa! I no cal emprar tecnicismes, més aviat fa falta un llenguatge entenedor per la gent normal. Penseu que no hi ha diferència al respecte tant si parlem d’una gran empresa, com d’una petita. Sovint no es té idea ni de la missió, ni del model de negoci, ni … I aquí ens enfrontem a un dels grans reptes.
«El projecte de elBulliFoundation te dues visions, que crec són molt importants:
a) guardar tot el llegat del restaurant el Bulli. I com ? Mireu, per què creiem que la torre Eiffel o la Sagrada Família són meravelloses? Molt senzill. Dons perquè les podem tocar!
b) compartir la nostre experiència en el mon de la innovació i de la creació per millorar la eficiència en la innovació. A El Bulli, vàrem canviar la relació de la societat amb el mon.
«Perquè no podem recolzar les petites empreses a que puguin gestionar i aconseguir disposar d’un projecte adient? Una majoria ho tenen mal plantejat des d’un inici. Enguany acabem de publicar una bochure a la web de elBulliFoundation, en la que procurem ajudar en aquest sentit. Haig de confessar que fins fa una setmana a la web de la fundació, es pot dir que no hi havia res. I és que en tots aquests anys de dur treball, ens veiem incapaços de poder explicar allò que estàvem fent. Després de tot aquest temps, encara ara ens costa molt explicar la fundació. I es que, per altre banda, sabem que ho hem de fer molt senzill. A la gent no li agrada ni vol estudiar o aprofundir en un tema. Ho vol tot fàcil. Prioritza banalitats, passar l’estona i “endavant Barça”… Teníem un restaurant que vàrem tancar i ara tenim una fundació, i fer una fundació així, no és una cosa gens fàcil. No ens veiem capaços d’ordenar i explicar tot el que havíem fet en aquests sis anys des del tancament del restaurant. La inconsciència o el risc així com la llibertat que sempre hem assumit era fonamental i no teníem tant estructurada tota la informació com finalment hem aconseguit ara. I sobretot inicialment no teníem l’ambició de fer una feina tant extraordinària com la que estem fent. Per altre banda és una obvietat que la gent no coneix tot el que hem estat fent.
Quantes persones coneixen el nombre d’exposicions que hem fet al mon? Dons ni més ni menys que 20. A ciutats com Barcelona, Londres, Boston, Nova York, Cleveland, Kansas City, Mineapolis, Maastrich, St. Petesburg, Florida, Madrid, Lima i Buenos Aires.

O, qui sap que hem fet 8 challenges, amb la Harvard Business School, la London Business School, o les Haas School of Business de la Universitat de Califòrnia, Berkeley, Columbia i Esade Business School. O també amb Telefònica I+D, amb l’IESE o Elisava o el MIT i també amb Talentum.
O, per circumscriure-ho a l’àmbit gironí, qui sap quants projectes constructius hem presentat a l’Ajuntament de Roses per a elBullli1846 de Cala Montjoi?
Dons ni més ni menys que quatre! Només entendre tot el que ha passat en aquell projectat espai, requeriria un curs intensiu, tot un màster. Què ha passat amb el tema de les obres? Quina ha estat la seqüència en les obres?»
No ho entenc, però cal suposar que hi ha un projecte i que el projecte que va a l’ajuntament, i els serveis tècnics l’analitzen, i troben inconvenients en relació al pla general, etc…–li respon un dels gironins–.
«No, no, no, …no és això, és que ha estat quatre projectes! »
Dons el primer devien creure que era excessiu per l’impacte al territori,…–prossegueix el mateix gironí–.
«No, no va per aquí. Nosaltres quan tanquem el restaurant, la idea que teníem era fer una cosa petita, que no volia continuar com a restaurant, dons aquest ja havia fet el seu cicle, però com m’agrada la cuina i m’agrada crear, així podríem mantenir en aquell lloc la mostra de tot el que s’havia fet fins aleshores. Ho teníem claríssim i pensàvem en una inversió d’un milió d’€. Cal recordar aquí que el primer centre d’I+D o de recerca en gastronomia i restauració del mon, ja el teníem a Barcelona, al carrer Portaferrisa.
«Heu de pensar que feia uns pocs anys que ja havíem anat a la Documenta, on per cert no hi vàrem voler fer cap muntatge, ja que finalment hagués estat un càtering i, això ho teníem clar, no ho volíem fer. Posteriorment, un cop tancat el restaurant i des de febrer de 2012 i al llarg de tot un any, es va fer al Palau Robert de Barcelona la exposició titulada “Ferran Adrià i El Bulli. Risc, llibertat i creativitat“, que va ser com comentava el diari Ara “una repassada pels orígens, l’evolució i la consolidació d’un estil gastronòmic que ha rebut el reconeixement internacional”.  Penseu que va ser la primera exposició de la història al mon d’un restaurant i per on hi varen passar fins a 800 mil persones i amb un gran impacte. Finalment, al Drawing Center de Nova York, un petit museu al Soho de Manhatan, ens varen demanar fer una exposició allà que es va titular: “Ferran Adrià: Notes on Creativity” (25/1/2014-28/2/2016). En realitat però es va convertir en tot un tour internacional, començant pel Museum of Contemporary Art Cleveland, OH (26/9/2014-18/1/2015), seguit pel The Nelson-Atkins Museum of Art, Kansas City, MO (28/2/2015-2/8/2015), pel Minneapolis Institute of Art, MN (15/9/2015-3/1/2016) i pel Marres House for Contemporary Culture, Maastrich, Holanda (20/3/2016-12/06/2016). Tot plegat amb un gran ressò. El New York Times en va escriure una gran crònica i ens va deixar un gran record gràfic virtual. Tot plegat ens vàrem adonar que, arreu, hi havia un gran interès particularment en conèixer tot el backstage, el que hi ha al darrera de la cuina. Però llavors hi va haver un altre fet, que ens va fer acabar d’adonar-nos del que realment teníem entre mans. A l’abril de 2013, vàrem posar a subhasta la bodega, els plats i els coberts, entre d’altres objectes com la jaqueta del xef que duia el 2011, tot a Sotheby’s a l’Upper East Side de Nova York. Un total de 624 lots. Volíem recollir fons per a la nova empresa. Ens varen pagar molt, fins a 1,8 milions d’€. Impressionant, no érem gens conscients del que teníem. Conclusió, el projecte elBullli1846 era petit, calia fer-ne un de més ambiciós. En estar ubicat el projecte, a l’antic espai del restaurant el Bulli i per tant dins una zona declarada com a Parc Natural, vàrem poder fer un plantejament diferent. Decidim fer donació al país de tot el nostre patrimoni.»
Segons l’observatori de projectes i debats territorials de Catalunya, Territori, que explica el pla urbanístic elBulliFoundation, el mes de novembre de 2013 el Consell Executiu del Govern català va aprovar la memòria preliminar de l’Avantprojecte de Llei per declarar elBullifoundation com a actuació d’interès públic. Es tractava d’una llei específica que permetia modificar de cop tota la legislació urbanística, territorial i ambiental que impedia l’ampliació d’El Bulli. Això reduiria el temps necessari per tramitar els canvis, que en cas contrari duraria diversos anys. A més, la memòria preliminar ja incorporava el projecte arquitectònic amb la qual cosa l’aprovació del Projecte de Llei per part del Parlament equivaldria a l’inici de les obres.

«Hi havia a favor un 90% dels diputats del Parlament. L’ampliació suposava una part coberta més gran per fer-hi l’arxiu. Dons bé poc després ens aixequem i ens trobem amb un panorama desolador: manipuladors, especulació immobiliària,… es va embolicar moltíssim. Fins i tot, a change.org es varen recollir signatures, 75 mil, en contra. Era una època de crisis i nosaltres no volíem encetar ni participar en cap mena de guerra. Vaig parlar amb el president Mas, també amb el president Montilla i amb tots els partits polítics que vaig poder. Tot i així res. No es podia fer. Els agradava molt a tots, consideraven que era d’un alt interès pel país, però res. Llavors després d’un gran cabreig, i també de re-plantejar-nos amb la meva esposa Isabel Pérez si seguíem amb el projecte, vàrem decidir fer un nou projecte més sostenible amb una part interior i un altre exterior. Aquest tercer projecte és un desastre, no s’aclareixen ni l’administració, ni els arquitectes, … jo plego… fins i tot ho vaig arribar a parlar amb el president Puigdemont. Finalment estem en el quart projecte, que fa deu dies va entrar a l’ajuntament i que ja s’ha aprovat.
«Serà increïble, ocuparà 5 mil m2, més que el Macba o el Museu Dalí de Figueres. Un lloc únic pensat com a centre d’oci sobre un entorn de la gastronomia en evolució.
«Cal pensar que la fundació és privada i sense cap aportació, ni d’un sol €, públic, no hi ha forma d’entendre aquest gran retard … Tot plegat demostra que tenim un problema, de sempre, en la dificultat que tenim en la gestió de les inversions. Una inversió de 7-8 milions € que es va retardant…
«Això ens va fer canviar tot el projecte. El projecte conceptual, és veritat que ha anat evolucionant, una part per culpa nostre. Tenia, però, que estar fet a l’abril de 2014. Un decalatge de més de tres anys. I això que significa? Mot temps per pensar i per fer projectes. És la part positiva. En cinc anys ens hem pogut permetre fer recerca de veritat. Recerca sobre què? Sobre tot i principalment en innovació, treballant amb els experts millors del mon. Ara bé el retard és per llogar-hi cadires!»

Serveixen l’entrant, ravioli de verduretes amb gamba vermella, que amoroseix la intriga i ens recorda la bona feina que s’està fent a l’escola, on professors i alumnes de fet s’estan exhibint davant el gran mestre…i és que hi ha fusta!
La passió de la exposició i les magnífiques menges servides palesen com la conversa flueix en un entorn prou còmode, també pel convidat, que ens mostra no només la seva humilitat també la seva despreocupació tot deixant-se fotografiar amb l’ús del tovalló lligat al coll, com si fos a casa…quin descans, mai més em sentiré avergonyit amb un comportament tant natural i sovint reprimit en públic.
«I amb què hem estat treballant? Dons crec que amb les entitats més importants del mon i conseqüencialment en el nostre ofici que és el de restaurador. A la web de la fundació hi ha una brochure on es detalla tot plegat. Allà es poden veure els projectes sobre els que hem treballant amb Esade i que són d’auditoria creativa –eina emprada a El Bulli per avaluar la capacitat d’innovació–, que hem fet fa tres anys amb Roca, fa dos amb Sant Joan de Déu i enguany amb Hewlett-Packard. Es tracta d’un projecte que vàrem crear per disposar d’una metodologia per unificar com fer els casos, que encara ara treballen a la seva manera, les diferents escoles de negoci. Així tothom tindràs les coses al mateix lloc i facilitarà estudiar, per exemple com els ha funcionat la innovació, o com els ha evolucionat. De fet nosaltres ho hem treballat amb Apple, amb Roca, Inditext i ara HP per exemple i hem treballat molt amb intel·ligència artificial i amb intel·ligència humana. Com ambaixador fa set anys de Telefònica, he estat a Google, a Apple, al Silicon Valley, i segueixo molt bé tot el que s’hi està coent. Ens interessa molt la relació de tot plegat amb el coneixement. De fet Google, per exemple, encara només és una llibreria. Una llibreria que no connecta la informació amb el coneixement, que fet i fet era la missió de Google. Enguany el coneixement no està connectat enlloc. Quan pregunto per exemple al MIT o a Harvard, com fan el currículum d‘arquitectura, que és una meravella, la resposta és significativa. Bé, doncs a partir del que s’ha fet abans, una mica d’aquí i una mica d’allà… vaja com es pot. I el mateix a d’altres institucions i universitats, com a les catalanes. Com es veu, queda molt per fer i aquí també hi volem posar el nostre grau de sorra. Creiem que la educació online hi te molt a dir. Particularment, tot allò que signifiquen els MOOC (acrònim de Massive Online Open Courses) –es poden trobar cursos MOOC en castellà i en anglès a MOOC.es. Per la seva banda la oferta de cursos MOOC de les universitats catalanes són a la plataforma UCATx—. I m’he referit a Harvard i a l’MIT, pel fet que són els més avançats. No endebades tenen un pressupost anual en recerca d’uns 5 mil milions d’€, força més que tota la educació catalana. Així dons a ningú li sorprendrà que siguin els centres d’on han sortit més premis Nobel del mon. En el cas de la fundació, tenim la sort que hi ha un català del MIT, Israel Ruiz –enginyer industrial per la ETSIB de la UPC, des de fa deu anys vicepresident econòmic executiu i tresorer del MIT, 3er. en l’organigrama del centre– que és un dels nostres àngels assessors. Per cert sabeu que em va dir l’Israel quan vaig parlar amb ell per demanar-li que ens ajudés a la fundació. Dons literalment que “Tu saps que moriràs, no?”. Caram, vaig quedar parat. “Què farem d’aquí a 50 anys? Dons, comencem per aquí”. En tenim dos. L’altre àngel que tenim a la fundació és el valencià Vicente Todolí, set anys de director a la Tate Modern Gallery de Londres (després de comandar l’IVAM de València, el Reina Sofia de Madrid o el Serralves a Oporto), sens dubte un home clau en el mon de l’art contemporani. Hem tingut la sort que hem treballat amb part de la gent més interessant i creativa del mon. Hem treballat amb Norman Foster, amb Jean Nouvel amb Frank Gehry,… Hem aprés molt.»

Es hora de deixar que el convidat pugui menjar una miqueta, així que alguns gironins inicien diverses qüestions. L’Albert es queixa que els televidents cerquen missatges fàcils, “res que calgui pensar te audiència. Necessiten show. El que te contingut és avorrit. Em preocupa que finalment tinguin èxit programes de cuina, com el programes tipus que has citat, per exemple MasterChef, que finalment arriben a un públic que probablement amb el que els arriba no en faran gaire res”. En Ferran no el deixa seguir.
«Miro poca televisió, de fet pràcticament només documentals. Tot i que avui pots escollir entreteniment, … ara bé en relació a MasterChef, en soc un gran defensor, tot i que a un bon principi em varen dir de tot. La raó és ben simple. Mai hi he trobat cap errada de cuina.»
La epidemiòloga del grup, la Maria Teresa, n’agafa el fil tot afirmant que a MasterChef li agradaria veure que es renten les mans. “Vaja com acostuma a fer l‘Arguiñano”.
«A la cuina és molt complex rentar-se contínuament les mans. De fet si es volgués fer, els plats no acabarien sortint a taula. Altrament, els productes ja arriben amb microorganismes i per tant el tractament que se’n fa dels mateixos, és qui n’ha d’eliminar el seu rastre i els possibles focus.» Un fet, sens dubte rellevant, que ho diferència del treball i operativa en un centre sanitari. «Entenc però el concepte de difusió que suggereixes. De fet és un tema que tractem a la Fundació Alicia, quan parlem d’Alimentació i Salut
    La Isabel Pérez s’afegeix al debat, “el Ferran a casa cuina ell. Doncs bé mentre ho fa sempre te un drap net de cuina, que contínuament fa servir per netejar-se les mans. A banda es clar que es renta les mans algun cop més enllà de fer-ho al principi i al final…”
«Però tornant al tema anterior, hi ha un tema fins i tot, per mi almenys, més preocupant. Què està passant els darrers 10-20 anys a la societat? La societat, ara, és molt diferent! Us explico doncs algunes de les meves hipòtesis i percepcions al respecte. Tot estudiant la evolució humana, amb una existència aproximada d’entre un i mig i dos milions d’anys, podem veure que d’entre 80 i 100 mil anys ençà, es va fer la gran revolució cognitiva i ens vàrem tornat lo intel·ligents que som ara. D’acord? Doncs bé, als 30 o 40 mil anys creem el llenguatge i tot seguit es passen 40 o 50 mil anys més acostumant al cervell a les conseqüències que se’n deriven i ho assimili. Podria afegir, que posteriorment, la impremta en fa una democratització de tot plegat. Es popularitza el llenguatge. Quin és el problema ara? Doncs que des de fa uns 15 anys es popularitza el mon digital. Enguany, rebem més informació en un dia, que anteriorment en un any! El nostre cervell no està preparat! Sovint, parlem o sentim a parlar sobre la intoxicació de la informació… Del treball que fem amb neuro-científics i psicòlegs, sembla ser que no tenen clar quantes generacions ens caldrà per tal que el cervell estigui preparat per al mon digital. Llavors quan diem la gent està molt mal informada… no ens adonem d’això. Si agafes i analitzes la cultura que tenen els nens de 12 anys avui i la compares amb la que teníem nosaltres a la seva edat, la diferència relativa no baixa dels 100 a 1. Amb tots els problemes que tenim, la comparació sens dubte ens indica que enguany la seva cultura és molt millor. I la pregunta ara seria, com ho millorem tot això? Aquesta mateixa escola del CETT on ens trobem, amb 50 anys d’existència, si miréssim què ensenyaven en començar, ben segur que ens faria riure. Ara, tant aquesta escola com tots, tenen el problema de decidir exactament que han de fer, què han d’ensenyar. Tot és molt transversal. Així per exemple, un sommelier ja no ha de conèixer només els vins, on cada cop n’hi ha més, també ha d’entendre per exemple en sake, o en cervesa, o… és a dir ha crescut tant la informació disponible, que ens obliga a filtrar-la segons les finalitats. Parlem per exemple d’una professió. És diferent un alumne que només vulgui fer restauració a un altre que vulgui ser emprenedor, innovador, creatiu i restaurador. Variaran els coneixements a donar-li en cada cas. Un fet, altrament, que ni Harvard te resolt. El gran repte actual, deriva del fet que a internet avui podem trobar més informació que al mateix Harvard. I com es gestiona això? Si tinc ganes d’aprendre, els professors em fan falta relativament. Talment com per a llegir un diari. Ningú te’l explica. Tu mateix esculls què vols llegir, ningú t’ha de dir què has d’escollir i en quin ordre. Una cosa diferent és la educació, on si calen professors, però si tu vols aprendre, no necessàriament. Aprendre, és la gran revolució que està per vindre! Fonamentalment perquè hem d’estar en constant formació. Per tant, i és la meva teoria, els mitjans de comunicació barrejareu l’aprenentatge amb la informació. Hi ha alguns periodistes, que són tant bons transmeten coneixement, com els millors professors universitaris. Quan fas recerca, un periodista que fa recerca és com un professor quan en fa. El problema és d’aquells que no es qüestionen el seu status quo. Què és un periodista avui dia? El concepte o la definició usual, ha quedat antiquada. Fa quinze anys no heu sabut trobar un model de negoci rentable, tret de comptades excepcions com ara el New York Times i algun altre. Potser no n’hi ha, eh? Però … Mireu, la majoria dels meus amics són periodistes i arriben a fer mil entrevistes a l’any i volen ser com abans. Però, es que el periodisme d’abans ja no tornarà. Avui dia, cal canviar-ne tota la estructura. Ara mateix, només és rendible la especialització. Ellon Musk–empresari, magnat, enginyer, inventor i emprenedor sudafricà conegut com a cofundador de PayPal, SpaceX o Tesla Motors i Solar City–, al respecte diu que, el futur passa per un mínim coneixement generalista, que dependrà de la professió a la que et dediquis.»

Arriba el segon plat, rap al forn amb crema fina de moniato i rovellons. Llavors el Ferran llança la següent pregunta:
«Vosaltres, serieu capaços d’explicar-me l’evolució humana? Per comprendre què és la cuina, necessito conèixer la evolució humana. De fet, fa cinc anys no en tenia ni idea. Sabeu quan de temps va trigar l’home en dominar el foc?  Per LABulligrafia –l’arxiu-museu des de l’auditoria creativa de elBulli restaurant, amb un espai físic inicialment al carrer Mèxic,17 de Barcelona que en generarà una maqueta a mida real i, també, en un espai digital– hi han passat al llarg de tres anys unes deu mil persones. Entre aquestes hi havia molta varietat, sis premis Nobel, empresaris, directius d’empresa, intel·lectuals, catedràtics, científics… una mica de tot. Cap d’ells, m’ha pogut donar una resposta encertada; el cert és que la evolució humana han suposat 2,5 milions d’anys, amb l’arribada del primer homo habilis. Per la seva banda, el foc va necessitar uns 1,5 milions d’anys a ser controlat (des dels primers indicis d’emprar foc, fa 1,9 milions d’anys fins els indicis de tenir-lo controlat, ara fa uns 400 mil anys). Tot plegat, són informacions provinents de científics experts, tant rellevants i contrastats com són Eudald Carbonell, Azuara o Graham de Harvard.»
     I per seguir provocant-nos, hi suma noves reflexions que certament ens sorprenen i fan pensar.
«Estem en una cuina, que fem servir productes naturals, veritat? Però cal preguntar, que és natural? O, que és la química? La nostra metodologia que hem batejat com a Sapiens, que significa connectar coneixement, intenta ajudar a trobar-hi algunes respostes. Si connectes coneixement, comprens les coses. El que jo digui no val, és subjectiu. Però, per desgranar el concepte natural, hem de treballar en tres eixos rellevants: el de la biologia, l’eix de la química (és molt complexa, dons hi ha el concepte de sintètic que, en el nostre cas, no te res a veure…) i el de la industria alimentaria (indústria, per cert, que és una manipulació total. Per exemple, es diu iogurt natural… i de natural res… és un tema de llenguatge que s’ha acceptat). Ara bé, com nosaltres parlem de cuina, per tant de essers vius, òbviament hem de  centrar en l’eix biològic. I, si coneixes la història de la humanitat, és fàcil de situar. Fa 2,5 milions d’anys, tot era natural. Els humans només menjaven coses que estaven a la natura. Ara bé, fa 10 mil anys, l’home va crear la agricultura i la ramaderia. I què va fer? El tomàquet, per exemple, que va començar a los Andes, és immenjable, però el varen cultivar. Se’n han fet deu mil varietats, artificialment… Així, avui dia, els tomàquets que ens agraden tant són artificials. Per tant, és natural allò que està i ens dona la natura. Així, un senglar és natural i, en canvi, un porc ibèric, no. Per tant, de fet hi ha molta manipulació amb el llenguatge. Quan vaig amb el meu nebot, hem diu que haig de menjar moltes verdures i fruites, doncs bé, quina és la diferència?»
–Un gironí li respon, és fruita quan prové de la flor? Un altre, la fruita és dolça? I un tercer, si conté fructosa, serà fruita, no? I així una colla de respostes més…
«I el carbassó o la carbassa, que no provenen de la flor? Que no és dolç el moniato o la carbassa? Lo que en diem verdures, també tenen fructosa…»
–Tot això està molt bé, però a mi com a client el que m’interessa és com m’ho presentaràs al plat.
«No, no és veritat. Estàs ben equivocat en això. Si jo et presento un llobarro al kiwi, probablement em diràs aquest cuiner està boig. Com se li acut posar una fruita amb un peix… Cal tenir present com tu ja has diferenciat abans fruita i verdura… Per exemple, saps que una ceba te més sucre que el kiwi? Si no comprens el que vas a cuinar…
«Un cuiner ha de tenir un coneixement bàsic sobre tot això. Avui dia afortunadament, en escoles com aquesta, ja s’ensenya. A més cal saber què li agrada a la gent, com ara perquè ens agrada el sucre o tot el que és dolç?»
–Per les papil·les gustatives?
«Doncs no, senzillament perquè la llet materna és dolça. I, un altre pregunta, per què no ens agraden les coses amargues? Doncs perquè, alguns dels productes verinosos són amargs i, es va crear una associació d’idees, que ha perdurat al nostre cervell. Així doncs, tornant a la pregunta anterior, entre fruita i verdura no hi ha cap diferència. La diferència només està en el nostre cap, el que no en diem fruita és verdura.
«Tots pensem que sabem menjar, veritat? Dons no. Hi ha estudis, que es poden fer, de forma que et poden indicar la teva capacitat de degustació física i real. Així que, hom pot pensar que ha nascut com un inútil en la degustació i per tant la seva percepció serà molt diferent a la d’un altre. Hi ha, doncs, una capacitat física, de tipus genètic, que és diferent entre les persones.
«La llengua és meravellosa, però podria ser el pitjor instrument per entendre les coses. La nostra metodologia Sapiens ens indica que no es pot ser dogmàtic. Les coses no són d’una única manera. I el problema actual és la tendència a veure les coses d’una sola forma.
«A més, cal sempre contextualitzar. Anem a parlar ara de restauració i gastronomia a occident. Situem-nos, breument, en la història de la civilització. Paleolític, fa 2.5 milions d’anys. 10 mil anys enrere i estàvem al Neolític. Abandonem la transhumància i ens quedem en un lloc. Creem les aldees els pobles i ciutats. Fa 5 mil anys, Mesopotàmia, la primera civilització i ja tenim les primeres classes socials importants (no com les que hi havia al neolític). Sorgeixen els rics i els pobres. Els rics mengen en forma hedonista i els pobres s’alimenten. No hi havia cap país al mon que es pogués considerar com el líder per la forma de menjar. Ni Roma era superior a Egipte ni a Grècia. Cap constància al respecte. Arriba la edat mitjana i el mateix. Podríem dir que es menjava d’una manera bruta, rústica, de formes gens sofisticades. Ara bé la cosa canvia amb el Renaixement. Des de l’epicentre de Florència i fins a Nàpols, vaja el que ara és Itàlia, hi ha un tal Bartolomeo Scappi, que cuina pels bisbes i papas, i acaba de cuiner de la Santa Seu. Fa una cuina diversificada i moderna, trencant amb el model anterior de només complir les ordres i els gustos dels seus senyors, amb nous ingredients i centrada en una elaboració més curosa, tot prestant atenció als processos que precisa cada matèria primera, procurant la lliure creació. Almenys un parell de llibres seus, com ara Opera, alguns cuiners els tenim com a referència. La gastronomia s’enriquia a nivell tècnic, estètic i qualitatiu. Arriba l’any 1600 i França s’apodera de tota la creació que hi ha en l’art culinari, que és com s’ha de dir, i que és la cuina en actitud creativa i artística. I es mantenen 400 anys com a monopoli al mon occidental. Fet únic, en el conjunt de totes les activitats humanes de l’època. Sovint es parla de la nouvelle cuisine, la del segle XX, quan en realitat caldria parlar-ne de moltes i anteriors. De fet el menú que ens han preparat aquesta nit aquí a l’aulaescola és força nouvelle cuisine. Cal observar, ara aquí el més important que va fer la nouvelle cuisine, que és posar el menjar, que fins llavors es posava en grans safates, en plats individuals a la cuina que es servien així a taula. A l’any 94 a El Bulli decidim que volem crear un nou llenguatge. Durant uns anys hi ha molts dubtes, amb gent a favor i en contra. A l’any 96, el cuiner més important del mon, que es deia Joël Robuchon–famós cuiner francès del restaurant Jamin de Paris, que te una cadena de restaurants pel mon que sumen 31 estrelles Michelin–, es retira i diu, a partir de llavors el millor cuiner del mon està a la Cala Montjoi a la Costa Brava. L’enrenou va ser considerable. Els ministres de turisme, de cultura i molts d’altres, no podien entendre que no fos un francès i pensaven que era una boutade seva. I tenia més delicte pel fet que li acabava de vendre el restaurant al gran cuiner Alain Ducasse. Llavors la guia Gault & Millau era tant important com la Michelin. Dons bé aquests ens posen al davant a la seva llista. I llavors és quan arriba el reconeixement més valuós, molts professionals comencen a creure en nosaltres. Juan Mari Arzak, per exemple, el líder de la cuina del País Basc, ve incrèdul al restaurant i en sortir manifesta “No entenc res, però el que fan aquesta gent és sublim. Estic amb ells”. Una fita que ens aplana el camí a l’estat. Hi ha, però, un moment que és clau, que va ser a l’any 2003. Som portada al New York Times i amb 14 pàgines al seu dominical. I amb un títol a portada com aquest: “The Nueva Nouvelle Cuisine. How Spain Became the New France”. Els francesos, encara no puc trepitjar el país, que em tenen una relació amor-odi comprensible, deien que era per que no s’havien sumat a la guerra de l’Irak. No ho podien aprovar… Quatre mesos després el diari francés le Monde em treia a portada, empaperant tot Paris amb la meva foto, tot dient: “Ferran Adrià l’alchimiste. Est-il le plus grand cuisinier du monde?” i dues setmanes més tard, per reblar definitivament el clau, la revista Time fa un especial i m’inclou a la llista amb les 100 persones més influents del mon.
«Què és el més important que hem fet aquesta generació de cuiners de El Bulli? No és tant la cuina, que també, sinó haver explicat que havíem fet les coses així perquè havíem pensat. Heu de pensar! I fer el que vulgueu. No heu de fer el que nosaltres hem fet, que ho compartirem. Així, és quan la cuina passa de ser la cuina de França, Suïssa o Bèlgica, a ser la cuina d’un mon global.
«Naturalment pels francesos va ser un xoc impressionant. Ara bé jo als francesos els hi tinc un respecte increïble. Jo soc qui soc, gràcies als francesos! Gràcies als 400 anys de fer una gran cuina.»

El postres, avellana, caramel, coco i cítrics. I per acabar, gormanderies amb cafès i infusions. Impecable.
–Però, no tens pensat tornar a obrir un restaurant?
«Perquè nosaltres tanquem el restaurant El Bulli? Des d’un principi, la nostra visió i pretensió tots aquells anys, era cercar el límit que hi ha en una experiència al voltant d’una taula. Aleshores i conseqüentment, una de les raons principals per les que tanquem, és per què ens adonem que no podem anar més enllà. Hores d’ara, si resumim, podem veure que hem tingut tots els honors, reconeixements i premis d’arreu el mon. Que ara em diguessin que som el millor restaurant del mon, no seria cap estímul especial. Tenim un problema, cercar un repte! I ara, el nostre repte actual no és la cuina, passa per aconseguir connectar el coneixement. I, com fer-ho per crear millor? Ja portem quatre anys de la nostre vida intentant-ho. En serem capaços?
«Partíem de grans desavantatges. El mon de la cuina no era acadèmic, ara li hem incorporat. Naturalment és un coneixement que tampoc està connectat i per tant comparteix el mateix repte. En aquest camí, per exemple, enguany amb l’equip de la Bullipèdia estem fent una enciclopèdia sobre creativitat i coneixement gastronòmic de 36 llibres de sis centes  pàgines per volum. Cada llibre serà com un màster. »
–Un intent de connectar el present, amb un munt de preguntes, que es responen, per un futur més comprensible. Vaja com estem fent avui a la tertúlia. De fet ens explicarà d’on venim i on anem. Serà una mena de kilòmetre zero del coneixement. Una base filosòfica que convidarà els lectors amb ganes de plantejar-s’ho tot. Per cert que quan llegiu això, ja es podrà comprar online i per 80 € cadascun. Però exactament la enciclopèdia, serà la  història de la gastronomia o …?
«No, no. De fet és el coneixement, que considerem necessari, per a un cuiner emprenedor i amb actitud creativa. Reconec però, que vàrem mesurar molt malament el temps. Com fins llavors, el tema estava molt malament, pensàvem tenir-ho molt abans, però una enciclopèdia no es fa en tres anys. La Bullipèdia digital serà un realitat completa en un termini de cinc anys.»
–Es normalitzaran els noms dels plats?
«Avui a l’aulaescola, hem menjat sis plats, no? Quin nom els hi donaríem? Per mi, no hi ha un nom, són elaboracions que es tasten. I estan formades per inter-mitges, el peix, la salsa,…»
–És art la cuina?
«Els artistes, dins la piràmide de professions, són els que més m’interessen. Naturalment després també m’interessen els arquitectes, els dissenyadors,… Ara bé, en el mon artístic és on hi veig la llibertat. A El Bulli, tenia gairebé la mateixa llibertat que te un artista. Però per respondre la pregunta, de fet, l’art no és res. Art és quelcom que tens al cervell. En realitat es tracta d’un circuit, en el que si estàs dins, fas art. Hi ha una sèrie d’activitats, però, que se’n consideren.
—I avui, què ens han servit?
«Avui aquests nois que ho han fet fantàstic, han fet reproducció artesana. I per cert, repeteixo, que molt bé. De fet, només hi ha actitud creativa i artística en la creació o en la recepció.»
–I la creació…?
«Si parles de la creació, comprendre tot això, és tota un altre història que és fascinant. Al final però, de fet tothom crea aproximadament igual. Ara bé la majoria d’innovació que es fa, no ho és. Estrictament és una adaptació del model d’èxit que ja existeix. Això ens fa pensar que, de veritat, als empresaris se’ls ha de dir que no cal que vulguin ser tant innovadors. El necessari és que estiguin en continua evolució adaptativa. I això és així, perquè la majoria de canvis disruptius que hi ha són un desastre. Nokia va ser el primer en produir smartphones, però fins que Apple no treu l’iPhone, al 2007, no varen tenir èxit. En canvi aquesta mateixa copa de vi, fa deu anys només la oferien els serveis de restaurants amb estrella Michelin. Avui dia està en tots els restaurants amb prou sensibilitat. Si veiéssiu la carta de El Bulli al principi, quan ens varen donar les tres estrelles, us en riuríeu. Una única pàgina. Avui, a més de ser tot un petit llibre, hi ha un somelier que ajuda.»
–Com veus el nivell mig dels restaurants de Catalunya i d’Espanya amb tantes estrelles Michelin, en relació a la resta del mon?
«Catalunya i Espanya avui dia estan bastant igualats. Fa deu anys no era així, tant Catalunya com el País Basc estaven molt per sobre. Acabo d’arribar d’Alacant i de Galícia i el nivell és extraordinari. Descartant el nivell creatiu, aquest nivell és equivalent, tot i que aquí som més generosos, i sovint, sobretot els 200 de Barcelona, superior al de la resta d’Europa o del mon. Jo em considero un privilegiat de poder anar a restaurants de Barcelona. Amb la Isabel, el 80% dels dies mengem fora. I el nivell és brutal. I a un preu molt assequible. A més, hi ha una gran quantitat de llocs on escollir. Aquí mateix, el que hem menjat, i amb aquest servei, això és de potentats. Ni a la Moncloa o a la Generalitat, ho superen. Aquesta generació de professionals, hem aconseguit que siguin els millors de la història. Jo a la seva edat, no resistiria la comparació. Son molt millors. La seva formació és brutal. Només ens manca fer-los entendre que el tema de saber fer d’empresaris és vital. I l’altre problema és posar en valor la sala.»
–Com veus la relació qualitat preu?
«Si fas creació, el valor es molt relatiu. No es pot mirar emocionalment, només objectivament. Penseu que a El Bulli, el darrer any, en un àpat, servíem 44 coses diferents. I per 7 mil places l’any teníem 2 milions de persones que volien venir. Una observació addicional, és que quan anem a menjar un dissabte o un diumenge, com a mínim ens haurien de cobrar un 30% més. Anar a un restaurant és el luxe més gran del mon. La majoria, però, no valora el que representa.»

   La vetllada ha estat magnífica i com comentava un gironí en una de les darreres intervencions, quan explicava que havia tingut ocasió de conèixer bé Juan Mari Arzak per raons de feina, aquest li havia reconegut que en Ferran era la persona més intel·ligent que coneixia, però que només era capaç d’entendre el 50% del que li explicava. Efectivament, avui n’hem tingut una bona mostra. Hem escoltat una gran quantitat de conceptes, que en Ferran ha sabut relacionar i intercalar quan ha calgut en explicacions més detallades, tornant sempre al raonament primigeni. Ben segur que la reflexió posterior, ens farà apreciar en el seu just valor el 100% d’aquell 50% que com Juan Mari creiem haver entès en un primer moment.

 Aprofitem el moment per agrair-li la seva presència a la nostra tertúlia, i en Miquel Alsius li lliura, en nom de tots, una litografia del pintor i gravador barceloní Josep Guinovart. Una litografia il·luminada pel propi artista. Guinovart va ser considerat el màxim representant de l’informalisme –comprèn totes les tendències abstractes i gestuals– i havia estat vinculat al grup Dau al Set, així com fundador del grup Taüll amb Tapies, Tharrats, Cuixart, Aleu i Muxart entre d’altres.

A Barcelona segueix plovent, potser menys, però amb la emoció de la tertúlia ni ens n’hem adonat…ens acomiadem un cop hem fet, a la mateixa sala, la foto de grup.

Biografia (Curriculum personalBrochure elBulliFoundation)

Nascut a Barcelona l’any 1962, casat i sense fills, és un extraordinari cuiner i innovador, xef propietari del restaurant El Bulli, tres estrelles Michelin i millor restaurant del mon, segons el Top 50 de la revista Restaurant i tancat l’any 2011.

Als 18 anys deixa els estudis de ciències empresarials i amb l’afany de mantenir-se econòmicament comença un periple a diferents restaurants (fregaplats a l’hotel Playafels de Castelldefels i ja treballant, a la cuina a Es Canà d’Eivissa al Club Cala Leña, i a Barcelona al Suquet, al Castell Arnau, al Martinica i al Finisterre). Fa la mili a Cartagena i entra a la cuina del Almirante com a responsable de cuina, on hi havia Fermí Puig, que el va dur de vacances a El Bulli de Cala Montjoi, on treballava. En acabar la mili, treballa al restaurant Sant Marcos de Sevilla i als 3 mesos entra com a cap de partida al Bulli i poc després en Juli Soler (e.p.d.) l’escull com cap de cuina en tàndem amb Christian Lutaud, fins el 1986 on es queda cap de cuina únic. Fa stages a França (amb Georges Blanc i Jacques Pic). Al 1987 decideix abandonar la nouvelle cuisine per una pròpia d’estil Mediterrani i elaboracions autòctones en visió d’alta cuina. El 1990 fan una societat amb Juli Soler, elBulli, S.L. amb diferents models de negoci (incloses consultories, assessories per empreses d’alimentació i restaurants) però reinvertint un 20% de la facturació en creativitat, prioritzant l’avantguarda al negoci.  Des de llavors comença el canvi en la cuina de Ferran i amb els plats mediterranis hi apareixen nous conceptes, elaboracions i tècniques i formats de servei bressol dels canvis de 1994. Dels del 87 ja havien acordat 6 mesos de servei i la resta tancat per treballar (creació d’un taller, el 1er. d’alta cuina a la història, que acaba a Barcelona al carrer de la Portaferrisa amb elBullitaller el 2000).

El juliol de 2011 elBullirestaurante es transforma en elBullifoundation. A finals de 2012 es confirma que en Juli Soler te una malaltia neurodegenerativa, un cop molt fort per la família, pel projecte i per tot l’equip i el sector gastronòmic. Ferran s’ha de fer càrrec de tot i l’esperit d’en Juli ho impregna tot, fins la incorporació de la seva filla Rita, un dels pilars actuals de la Fundació.

Des dels inicis han treballat amb la indústria alimentària i de distribució amb empreses diveres (Kaiku, Caprabo, Lavazza, Diageo, Texturas, Nestlé, Pepsico i United Biscuits, entre d’altres. En restauració en d’altres projectes (el Bulli Bistrot a la discoteca Pasarela a Roses) i assesoran. Com ara Bel-Air, Chévere, Network i Samoa a Barcelona o Can Bosch a Cambrils, Restaurant Reina de Espanya a Puerto Rico; també consultories com a l’hotel Bernat II de Calella. S’obre el self-service Ñam-Ñam i un Dim-Sum europeu a la UPC, també es col·labora amb Semon, s’obre el restaurant Mas Pau a Avinyonet de Puigventós. Neix elBullicatering (1995) o elBullihotel amb l’hotel Hacoienda Benazuza (1999). Colaboracions com amb NH Hoteles. Des de 2011 dona suport al seu germà en el seu projecte global elBarri i també a Heart Ibiza, un projecte conjunt amb el fundador del Cirque de Soleil.

En el mon editorial o audiovisual 35 llibres (inclòs alguns a la editorial pròpia elBulliBooks), un catàleg general de 9 episodis amb TVE i Un dia en el Bulli o el Bulli-Cooking in progress (els 3 el 2009) i El último vals (2011).

Te un gran nombre de premis i acreditacions, que amb les exposicions i bibliografia podeu consultar al Curriculum Vitae extens adjunt.

Currículum Ferran Adrià

brochure_elbf que s’està construint des de elBullifoundation per explicar els propers projectes

Etiquetes:

Leave Comment

  • *required fields