Tertúlia amb el Dr. Ramón Alcoberro i Pericay, filòsof, escriptor i professor, dijous 11 d’abril de 2019

Acompanyant el convidat al saló privat, i després de comentar el lloc on acostumem a fer aquests sopars tertúlia, un privat de l’hotel Alimara, ens va manifestar que ja el coneixia i fins hi havia dinat algun cop. L’anècdota, abans de donar inici formal a la vetllada, va ser l’aclariment que ens va obsequiar en relació a les primeres paraules de la biografia que havíem publicat i que ell va voler rectificar. Com de costum, certament la biografia l’havíem publicat a la web, per a coneixement previ dels nostres gironins i ens oferia una certa incògnita. Alcoberro havia canviat l’expressió “nascut a Pals” per nascut allà a Pals”

Ens explicà que això de “néixer a Pals”, no era massa ben vist al seu poble empordanès. Per aquesta raó, havia canviat lleugerament la expressió per una probablement menys ortodoxa però més tranquil·litzadora, com “néixer allà a Pals”,… I a fe que tenia raó. Un somriure generalitzat, ens va predisposar d’allò més i ben positivament. Així que la divertida anècdota ens anunciava el que seria una vetllada interessant i divertida.

Tot seguit comencem la tertúlia amb una introducció, on com sempre expliquem al convidat l’operativa, les notes que en prendrem i el resum que li demanarem ens esmeni i ens doni el vist i plau, per tal de poder publicar-ho tant digitalment com en paper. Recollint el seu comentari, que a la biblioteca de la Universitat gironina no havia trobat els llibres que el grup ha  publicat fins ara, li vam fer  lliurament d’ambdós exemplars amb el prec que els hi fes arribar, com ens havia ofert. Així que pocs dies després, ens consta va entregar-los a la biblioteca de la Universitat de Girona.

Lluís Busquets comença la presentació tot dient «És un senyor…també literalment». Tota una declaració, ben explicativa …  «És un professor, que comença per baix, ja a batxillerat amb pissarra i guix, per arribar a la universitat amb els mitjans digitals disponibles avui dia. Políticament va ser una persona molt compromesa en la lluita antfranquista. Va ser pres polític. Tancat, un mes. Tot i que els darrers anys ens hem relacionat força, el primer contacte amb ell va ser l’any 93, en ocasió d’un llibre que va publicar que, si em permeteu, “era la conya”. Quan tots estàvem bojos per en Josep Pla, el llibre ja des del títol, se li entenia tot: “Contra Josep Pla” —Ed. Barcanova, col. Lletres de Batalla, nº 2. 1993, 173 p. (2 edicions)—. Per matisar i explicar la clara interjecció, he trobat un text del blog Des de Sants, molt famós, que en parla i on diu coses com ara:  “el retrat de Pla del Sr. Alcoberro es dur sense pietat. Mostra un Pla burgès, excusa de col·laboracionistes i eina d’ocupants”. Sabem que en Pla va fer espionatge durant la guerra…Però segueix dient, “un escriptor que entre qualitat i quantitat ho te clar, escull el segon”. Certament afegeixo, hi ha crítics que sostenen que el que escriu ho podria dir exactament amb moltes menys pàgines…I encara hi ha més… “Un moralista, un conservador interessat i plagiador, un saludat orgànic del règim costumista, anacrònic del seu temps, déu menor d’un mon petit i folklorista. Intel·lectual d’idees de vol gallinaci, afrancesat sense prou cultura francesa i vocació notarial. Fals sociòleg i fals realista. Marxista de dretes. Amb un estil  sobrecarregat d’adjectius i d’autoconsciència, d’una actitud psicològica mesella, derrotada, servil, d’inacabable logorrea i pobre com historiador. Escriptor barceloní que ajuda al tipisme inexistent. Fals empordanenc i fals pagès…”…buff…»
-Déu n’hi do, no?
«Aquest text va molt més enllà que jo al meu llibre…»
I en Lluís prossegueix. «Alcoberro no es casa mai amb ningú. Mai ho ha fet. No és una persona simple, ni diàfana. I no és, probablement, per a tots els públics. Demana una certa reflexió per tal de captar-lo bé i te una pàgina web, que es coneguda filosòficament i, estudiada, a tot el mon. Tanmateix afegir que, és membre de la xarxa d’humanitats internacionals a internet que impulsa Donna Zuckemberg, la germana del multimilionari propietari de la xarxa social Facebook, Whatsapp, …(Donna Zuckemberg s’ha pronunciat contra les xarxes socials argumentant que han creat una cultura tòxica donant als homes idees antifeministes, tot difonent mentides i desinformació. Entén que les xarxes socials han elevat la misogínia a nivells completament nous de violència i virulència). A la biografia adjunta, enllà dels premis i dels llibres publicats, podreu veure com aquest filòsof, ha estat membre de la junta de l’Ateneu en diverses ocasions, fins  ser-ne soci d’honor, com també és col·legiat d’honor al col·legi d’economistes i, a fe que, la seva web hi ha tingut a veure tot eixamplant i visualitzant la seva gran tasca intel·lectual.»

Abans de donar la paraula al convidat, fem un incís per felicitar i anunciar la disponibilitat del darrer llibre publicat per en Lluís Busquets, que titula Si voleu, desllegiu-me (Antologia poètica inèdita). Un recull de poemes que està prologat per la seva antiga alumna i, quan el va escriure consellera, la Hble. Sra. Laura Borràs i que, l’editorial Comte D’Aure, ofereix al grup a millor preu, si li comprem alguns exemplars. Un llibre amb un doble interès, d’una banda el recull de poemes de Busquets i, d’un altre, la il·lustració de la portada. Una portada, feta ad-hoc, amb tècnica de collage amb aquarel·la, per la pintora i gironina del grup Carme Raset, a qui també estenem la felicitació, que li farem arribar ja que aquest vespre no ens ha pogut acompanyar. Com ens deia en Lluís, el títol incorpora un doble oxímoron. De fet és una provocació en aquest si voleu, desllegiu-me. El crític nord-americà Harold Bloom a la seva obra de 1973 “L’ansietat de la influència: una teoria de la poesia” ens explica com els poetes es veuen afectats per la relació ambigua que mantenen amb els seus predecessors, tot afirmant que tota creació prové d’una mala interpretació d’una obra anterior. Llegir, o “desllegir”, és un acte creatiu i per força no del tot lliure, ja que hi intervé aquesta ansietat de la influència. Tanmateix però, a més a la segona part del títol, sabem que una antologia acostuma a ser de publicacions editades i per tant no serien inèdites, quan certament ho són, si bé de poemes escrits els darrers 26 anys. Un treball més d’aquest prolífic autor del grup de gironins, que ens enorgulleix.
D’aperitiu, serveixen uns crespells de bacallà i tomàquet, un tàrtar de tonyina i també carbassó amb sèsam i miso i bombó de foie i blat de moro fregit. El celler que acompanyarà l’àpat un vi blanc Floresta D.O. Empordà i un negre Onix D.O. Priorat.
Cedim la paraula al convidat.

«Si ho vaig entendre bé, la proposta per aquesta vetllada va ser que us parlés sobre el dret penal de l’enemic. Dons bé, començaré dient que és una mena de bestiesa jurídica, i a més, enguany i per desgràcia de tots, és el pretès fonament jurídic del que està passant en el procés contra els líders independentistes. Ara bé, crec que això del dret penal de l’enemic convindria situar-ho una mica més, en relació al que s’ha vingut a descriure com el populisme jurídic i el populisme polític. Així doncs, us haig de parlar de Günther Jakobs (1937-), jurista alemany, filòsof funcionalista i professor de dret, conegut pel fet de ser el pare del controvertit dret penal de l’enemic–, i juntament també ens hauríem d’interessar per un  altre personatge també de moda enguany, com és Chantal Mouffe –(1943-), filòsofa post-estructuralista i politòloga contemporània belga, professora de teoria política a la Universitat de Westminster)–. Jakobs pertany a la dreta extrema i Mouffe a l’extrema esquerra, però tots dos coincideixen a veure el món des el punt de vista del populisme, com una guerra de tots contra tots i com un enfrontament perpetu on el consens és impossible.
»Ara bé per a poder entrar millor en aquest context jurídicament disruptiu, imagineu abans que aquesta tertúlia l’haguéssim tingut fa vint cinc o trenta anys. De què hauríem parlat? Dons de la distribució de la riquesa com a filosofia política. Per tant, hauríem parlat de John Rawls (1921-2002), que era un filòsof nord-americà, professor de filosofia política a la Universitat de Harvard i autor de la Teoria de la justícia. Raws va fer una interessant proposta, tot explicant com pensar criteris de repartiment social just. Per exemple, quan algú te un pastís i el parteix a porcions per repartir, just és no saber quina porció li tocaria a ell. Segur que qui reparteix el pastís, procurarà ser just. Era el filòsof del partit demòcrata de l’època dels Kennedy. L’altre personatge important d’aquella època, va ser Jürgen Habermas (1929-), un filòsof i sociòleg alemany reconegut pels seus treballs en filosofia pràctica. És un exponent de la Teoria Crítica, tot i les seves grans divergències. Es destacable, la seva aportació en la construcció teòrica de la democràcia deliberativa i l’acció comunicativa. Afegir que, és el pare filosòfic de la Constitució Espanyola. Habermas explicava com ha de ser un consens, que n’és la base d’aquesta constitució.

Així dons en aquella època, l’un es plantejava com és la justícia i l’altre, com és la política (intentant estalviar que alguna gent se’n anés pels extrems). De fet Habermas, és la teoria de la comunicació. Per ell, una societat és bàsicament un conjunt comunicatiu i el que no es pot fer, es tallar-la. I la comunicació implica un consens. La filosofia política dons, hauria de treballar per que hi hagués un consens. Ara bé, tot seguit, ja als anys noranta, apareix un altre grup de pensadors, que són els comunitaristes. Amb noms com ara per exemple, Amitai Etzioni, Michael Walzer, Charles Taylor i Alasdair MacIntyre… bàsicament tots ells tenen un problema amb el liberalisme, dons el veuen individualista. Individualisme, que creuen que és un problema en política. La persona neix i mort sola, però viu amb d’altre gent. Creuen que la comunitat és el subjecte de la política. De fet és una idea molt catòlica. El subjecte dons no és per un jo, sinó per un nosaltres i, la llei ja no és quin tros de pastis em quedo jo, sinó com s’articula la comunitat.
»Aquest doncs, a grans trets, seria el mapa dominant al pensament polític dels anys 80’s i 90’s. Ara bé, tot plegat començà a entrar en crisi amb la crisi del 2008, tot i que de fet ja s’havia començat a esberlar pels anys 74-76 amb la crisi del petroli. El 2008 serà recordat com un any terrible. Tota una sèrie de mons polítics s’enfonsaren. Es produeix una crisi econòmica, on queda clar que les regles de la governança mundial estan canviant. Internet, ja ha produït un canvi en la estructura mundial (canvis en la estructura acadèmica, la política, la social,…). De la economia industrial hem passat a una economia, bàsicament bancaritzada, de banquers que viuen al marge de l’activitat industrial… La riquesa és genera principalment per operacions financeres.
»El pla de governança mundial ha canviat, la classe mitjana s’enfonsa, triomfa la globalització i, llavors, apareix el famós tema del populisme jurídic. De fet havia començat una mica abans amb Jakobs. Un filòsof del dret, que a l’Alemanya ningú no li feia cas, però que va agradar a la dictadura militar argentina. La teoria que elabora Jakobs els va molt bé a les dictadures sud-americanes, que a més coincideix en els seus punts més àlgids, sobre l’any 1985. És la teoria del dret penal de l’enemic.

De fet el dret penal de l’enemic és una forma d’entendre la justícia, que arranca d’un altre filòsof, del que n’era deixeble però que Jakobs no cita mai, perquè a Alemanya no es pot esmentar en ser un filòsof nazi (està tant mal vist que de fer-ho se t’ha acabat la teva carrera acadèmica). El seu nom era Karl Schmitt (1888-1987). Schmitt, era catòlic, va ser condemnat a Nuremberg i s’exilià a Espanya, on va fer-hi alguns amics falangistes rellevants. També hi va fer negocis (per exemple a Andalusia amb Girón de Velasco), impartí diverses conferencies a universitats espanyoles (com ara la de Múrcia), … Penseu que Schmitt havia estat el president del consell jurídic del Reich i per tant, qui havia justificat jurídicament la  filosofia jurídica  del nazisme, del dret nazi.

Per resumir quina concepció del món tenen Schmitt i Jakobs , cal entendre que per a ells hi ha gent que, estructuralment, són enemics de la societat. Al món només hi ha dues menes de persones. O amics o enemics- Cal doncs distingir entre el que és un adversari, del que és un enemic. En el pensament totalitari, la distinció entre amic i enemic és fonamental, si vols fer política. Amb els adversaris t’hi pots entendre, perquè hi comparteixes un consens bàsic. Ara bé als enemics, ni aigua. L’enemic és no persona. L’enemic és el que se situa fora del pacte polític. La constitució, tal com aquests pensadors l’entenen, és un acord sacralitzat, des d’on es constitueix una política. Qui quedi fora la constitució, no pot demanar que aquesta l’empari, perquè no l’ha votat, en  estar-hi en contra.

Però, qui és l’enemic per a Schmitt i per a Jakobs? Doncs qualsevol que no estigui d’acord amb les regles constitucionals bàsiques. Això des d’una perspectiva democràtica i liberal atenta contra un principi fonamental, com ho són els drets humans. I és que aquests drets no surten de cap constitució; els tens, en tant que has nascut com a ésser racional, lliure i intel·ligent. Per tant, la idea bàsica del dret penal de l’enemic, és una idea contraria als drets humans en la seva essència més profunda. Els drets humans sostenen que no hi hagin ni blancs, ni negres, ni dretes ni esquerres. No hi ha res més que persones. Ara bé, el feixisme no accepta ni l’existència de drets naturals, ni l’existència de cap mena de drets que no hagi estat jurídicament publicada, Des del punt de vista jurídic el pensament feixista considera si ets una no persona (jurídica), és a dir, si no estàs emparat per una constitució, no tens identitat jurídica, ets una bèstia i per tant et poden matxucar. És el que van fer els nazis amb els jueus: primer van declarar que no eren ciutadans alemanys, perquè no pertanyien a la raça ària i després els van matxucar.  Una idea, que a les dictadures d’Argentina, de Veneçuela, de l’Uruguai, de Brasil … els va anar molt bé. Això és clarament, feixisme en estat pur. Malgrat que es diguin a si mateixos democràcies. Els que practiquen o justifiquen al suposat dret penal de l’enemic, fan un mal ús de la paraula democràcia. Es tracta d’un ús pervers de la paraula. A l’Europa democràtica no se’n va fer ni cas. I aquest plantejament  arriba a Espanya de la ma de l’Opus Dei, que ho porta des d’Argentina a finals de la dècada de 1970.
»Resumint dons, “enemic” és per a Jakobs qui se situa fora del pacte polític. Per tant és un perill per l’estat, en no acceptar les seves regles. Només resta, doncs, el “a por ellos”. La justificació del judici del procés d’enguany, és exactament aquesta. Els acusats, al marge del que hagin fet o deixat de fer, “són”;  el que es jutja és que són enemics de l’estat. Els fets no tenen cap importància. Només compta que es volen carregar la constitució i per tant l’estat. La teoria de Jakobs clarament indica que es pot sentenciar “ante delictum” i “post delictum”. És a dir, es pot fer diguem-ne “justícia” preventivament i ni deixar-los parlar. Tot sigui per estalviar danys futurs…Si posteriorment, a més- es proven delictes, dons s’aplica la llei. Els polítics independentistes jutjats pel procés al Tribunal Suprem a Madrid, doncs, mai podran ser innocents, ja que estructuralment són culpables. Culpables per “no ser”. És una traducció ben simple, del que Schmitt havia fet amb els jueus. Els jueus estructuralment no eren alemanys, així que “a por ellos”. A Espanya els jueus són els catalans. Queda palès que el dret penal de l’enemic és una eina, que utilitzen per assegurar-se la centralització i la unitat d’Espanya.
»Ara bé, hi ha una segona forma d’entendre la tesis dels amics i enemics de Karl Schmitt, que és el populisme d’esquerres, que està representat per un matrimoni de filòsofs ben curiosos. Ell, argentí, es deia Ernesto Laclau i ella, abans la he esmentada , és belga i es diu Chantal Mouffe. Enguany, ambdós són els filòsofs polítics més esmentats a nivell acadèmic. Representen un gran perill. És el mateix dit fins ara de Karl Schmitt, però per a les esquerres. L’esquema del populisme d’esquerres que a Espanya representa Podemos i a Catalunya els Comuns és el mateix d’amic enemic, però pel populisme d’esquerres la diferència política radical s’estableix entre el poble i la elit, que aquí podríem visualitzar a través del discurs de Podemos quan parla de “la casta” Es pot veure, per exemple, en un llibre de l’Errejon amb la Chantal Mouffe. Tenen el mateix plantejament. Podemos parla de la contradicció entre la gent i la “casta” i el feixisme parla de l’Espanya i l’antiespanya. Tot és crear dos mons; o ets amic o ets enemic. Laclau va fer una cosa que no deixa de ser curiosa. Com ell era peronista, va barrejar peronisme i marxisme. El peronisme d’esquerres (“los montoneros”) va ser el que va fer arribar a les esquerres les teories feixistes de Karl Schmitt.»

De fet com explica el periodista francès Laurent Joffrin a la web del convidat :“el populisme d’esquerres confia en un líder carismàtic el discurs del qual mobilitza, més que el raonament, la moral o la demanda d’una societat més justa, els afectes de les classes populars. D’aquí el suport de Laclau al peronisme, el prototipus de populisme llatinoamericà, o el de Chantal Mouffe a Pablo Iglesias a Espanya…” A més, afegeix “Contràriament a les tesis defensades per Rawls o Habermas, per a Mouffe l’acció democràtica no consisteix a trobar “bones polítiques” a través de la deliberació racional i pública, sinó a jugar amb l’antagonisme irreductible que regeix qualsevol política, tal com ha estat definit per Carl Schmitt”.

«La Chantal Mouffe, intel·lectualment i política és molt perillosa. Si creus que el món està fet d’amics i enemics, quan governes com ho fas? Només governaràs pels amics? Llavors, com a molt, governaries aproximadament per un 50% de la població, no? Vet aquí un  problema bàsic de concepte filosòfic.» Per al dret penal de l’enemic contra l’enemic val qualsevol cosa.

Arribats a aquest punt, demanem una aturada en la magnífica exposició, a fi de poder menjar l’entrant que la majoria ja estàvem degustant. Una minestra de verdures de primavera amb ou escumat i emulsió de tòfona. Diferents assistents hi sumen comentaris, i a l’entorn del populisme s’arriba a parlar de Ciutadans i en particular de l’aterratge de Manuel Valls com a candidat a l’alcaldia de Barcelona, fet tant suggestiu amb el relat que estava desfilant, que dona peu a una ràpida intervenció novament del convidat….

«Precisament us he portat un llibre que us recomano moltíssim i que no us podeu perdre. Probablement no en parlarà cap mitjà i fins i tot no el trobareu a les llibreries… »
-Valls en pot haver comprat tota la edició…interromp un gironí…
«Porta el títol “Contra Valls” escrit per de Noël Mamère (que era un dels caps del partit comunista francès, 20 anys diputat, avui excomunista i ecologista) i Patrick Farbiaz, està editat per Edicions Saldonar i traduït per Judith Escales. Està prologat per Josep Ramoneda. Ja la contraportada explica que es tracta d’una història d’un aventurer que vol regnar a Barcelona. Afegeix que, molta gent es fa la pregunta del perquè vol ser alcalde, quan l’any 2016 lluitava per arribar a president de la República Francesa. Va ser rebutjat pels socialistes i per l’esquerra i humiliat per Emmanuel Macron, mentre era abandonat pels “amics” quedant-se sense cap espai polític a França. Prossegueix afirmant que està cercant aquí, un nou terreny de joc per canalitzar les seves orientacions polítiques, ignorades pels francesos, com són el bonapartisme, el liberalisme, l’autoritarisme i el suport a l’estat-nació únic i indivisible. Fa una anàlisis del Valls boníssima, molt completa i acurada. A més, quan al partit de Ciudadanos, queda claríssim que poden defensar el que sigui. Han estat socialdemòcrates, liberals, el que sigui…, l’únic important és mantenir clarament la dualitat amic-enemic. Tanmateix amb d’altres connotacions, també ho ha fet Podemos. Ara bé, a més el llibre, ens explica com s’ha descompost per dintre el socialisme fins arribar a produir “monstres”. Parla del socialisme francès, però serveix exactament també pel d’aquí.
»I ara permeteu que reprengui el fil anterior. Avui dia sabem que, amb tècniques de psicologia de masses, aplicades a la política, pots aconseguir que la gent estigui ben nerviosa i, fins i tot, molt emprenyada. Aquesta és la idea bàsica de tot plegat. Així que, el populisme d’esquerres, no és exactament una ideologia, és una estratègia de mobilització social. Cal tenir permanentment la gent moguda o mobilitzada. Els líders intel·lectuals, ja els diran qui és l’enemic a cada moment. Una teoria que és molt nazi, com és la idea de la mobilització total –la idea de tot per la guerra, on tota la economia en depèn–. Tècnicament tots ells, però, en diuen estratègia discursiva. Queda molt bé, tret quan saps exactament què vol dir: fer constantment declaracions per escalfar el debat.

Si ens hi fixem, fa 40-50 anys el diari Le Monde, tenia com a principi de la estructura del diari, no publicar mai declaracions de polítics. Una notícia era allò que passava realment, no allò que es deia. Per exemple, inaugurar una carretera, era notícia. Dir que la inauguraran, no. Ara agafeu qualsevol diari, espanyol, català o internacional… bàsicament trobareu declaracions. Quin valor tenen? Doncs certament, cap, ja que no estan suportades sobre fets. Per això, enguany les hemeroteques adquireixen tanta rellevància. Declaracions, que es contradiuen amb les fetes només sis mesos abans. Però a més, com ara el termini s’ha escurçat moltíssim, qui les fa acaba negant les anteriors, malgrat suports audiovisuals enregistrats que ho evidencien. I aquí estem…
»En la versió d’esquerres, el populisme és un correlat de la societat de la informació. Un correlat de la propaganda. I tot plegat, enguany s’està convertint en el model per organitzar la política. Així, el que patim avui dia seria el populisme jurídic, que és gairebé un epifenomen d’una situació molt més global. En comptes de posar al centre els fets i les idees, el populisme consisteix a posar la comunicació al centre de la política. El paper de la sentimentalitat i els afectes (les afeccions, els sentiments, les emocions…), juguen doncs un gran paper en la política. Els populistes persegueixen caldejar les emocions. Fixem-nos que tot plegat és molt “argentí”. No endebades Laclau ho era i, com a gran afeccionat al futbol, en va emprar la seva gramàtica i la seva semàntica. És na concepció futbolística que fa que en polític no tinguis militants sinó seguidors, “supporters” o “hooligans” o “hinchas”. Per tant, s’entén que amb la concepció futbolística de la política, tot  plegat esdevingui un desastre. Perquè? Doncs bàsicament, perquè en una  política racional es tracta que el país progressi. La política intenta repartir el joc.
D’una forma o altre en una política democràtica es busca que tots hi guanyin, encara que sigui en coses diferents. En canvi, en la política i en el pensament jurídic populista només poden guanyar “els meus”. John Beasley-Murray, va escriure un llibre titulat “Post-hegemonía. Teoría política y América Latina”, publicat l’any 2008, on fa referència a això mateix, però en base a un altre personatge, com és Gramsci. Antonio Gramsci fou un marxista italià, que sostenia que Marx s’havia equivocat en dir que la base de la societat era l’economia. Ell creia que la base era la cultura. I per tant les mentalitats són decisives. Així que el que caldria fer és canviar les mentalitats, per tal de millorar la societat i l’economia. Es tractaria d’aconseguir el que ell anomena “hegemonia”, no el domini econòmic o polític, sinó les mentalitats. Així que el fonamental és treballar la publicitat, les tècniques emocionals, … per tal de crear un bon relat. Atenció, relat, una paraula que està de moda. No creieu però, que la gent volem fets i no relats? Enguany però els relats s’han generalitzat … relats i metàfores, també pels que no són populistes.
»Recuperant el raonament, els populistes necessiten un relat basat en el nosaltres i en els ells. Sabem que, segons Intermon, l’1% de la població mundial te la mateixa riquesa que el 80%. Ja tenim, doncs, un “ells” per a combatre: els dolents i el mal al món són la elit, el rovell d’aquest 1%. L’elit contra el poble, és una fotografia fàcil de fer i de fixar a l’imaginari de la gent Recordem que si aconseguim un enemic, ja podem centrar el relat i la resta no importa. Què és un poble? Per la Chantal Mouffe es defineix en funció d’un líder. Ep, en això també hi han jugat molts d’altres i no populistes. El mateix Jordi Pujol. Per això dic que el populisme no és una ideologia, sinó una estratègia. La Chantal però fa algunes diferències. Parla de la política —canvia sempre— i d’allò  polític “lo polític”, —el que no canvia mai—. Per això en la política pots anar canviant l’enemic. Allò polític és una qualitat que es construeix i que emergeix en tota interrelació humana. Fixeu-vos que Podemos és això. L’enemic és la casta. Per altra banda, cal dir que efectivament, l’enemic existeix. Però la pregunta a fer-se és, la política és això? El populisme no parla de partits, parla de moviments. S’ha de superar l’eix dreta esquerra. Contra l’enemic sumem tots.
» La bèstia negra del populisme és el consens. Una constitució, ha de ser lloc de trobada pels diversos, si només és pels amics llavors ha fracassat. I justament és on estem ara. I és un greu problema per a la majoria de països democràtics. Consens doncs, és la paraula més odiada pels populismes. De totes formes amb el consens s’han fet moltes tonteries i malifetes. El populisme s’ha convertit de model jurídic a model polític. Perquè? Dons perquè des que hi ha internet—i això ho explica molt bé el filòsof israelià Harari—, qualsevol es pot presentar. Abans calia l’aval d’una acadèmic. Ara existeixes pels “likes” que tens a les xarxes socials. Es multipliquen les fonts d’informació, però es produeix una falsa democratització, doncs hi ha més soroll —no més coneixement— i per tant menys informació. Tothom te la seva opinió. Ara bé, com va dir Plató, l’important de la filosofia no és tenir opinió, sinó saber. I afegia, que la filosofia distingia entre el mon sensible i el mon intel·ligible. Qualsevol pot tenir opinió, però que calia tenir saber demostratiu. Si el saber no era demostratiu, no tenia importància.

Amb la crisi del 2008, la globalització posa en qüestió molts principis i entre ells el marxisme, ja que llavors la lluita de classes havia perdut el seu sentit. Els darrers anys s’han inventat un model d’economia, que bàsicament és financer, que no produeix riquesa real, com seria previsible amb un augment de la producció per la tecnologia. Resumint, hem omplert d’estris informàtics les empreses però no hem augmentat la productivitat, contra el que prèviament s’havia venut. A més, veiem que la productivitat, de mitjana, creix només per sota l’1%. En la revolució industrial, la productivitat creixia anualment entre el 10 i el 15%. Així doncs, la societat occidental s’ha convertit en un gran negoci financer. Un negoci purament especulatiu i, per tant, molt arriscat. En definitiva el que s’ha aconseguit, és augmentar, i molt, la burocràcia i, de passada, el nombre de funcionaris.»

Serveixen el plat principal, un llobarro a la planxa amb suquet blanc, musclos al curri i patata cruixent.

-..hi veus alguna sortida?
«El curt termini està molt condicionat pel que passi en els països asiàtics. No crec que Europa, en aquests moments, tingui cap solució per a res. Segueixo molt països com Japó, la Índia o la Xina. Sembla que fan uns altres plantejaments. Xina però és especial, ja que mai han estat imperials —per exemple, mai han anat a conquerir l’Índia—, fins i tot quan s’han barallat amb els japonesos, no han anat mai a conquerir el Japó (es diu que la Xina ha tingut el Japó com a regulador demogràfic, de forma que quan creixia molt la seva població, hi feien una guerra).
»En tot cas el problema del populisme, és el problema de la gran simplificació. Una societat de la informació, comporta uns missatges ràpids i emocionals. Com que vivim en una societat rica, no cal preocupar-se pel menjar, ni pel vestir. Ara bé, per aconseguir que la gent compri el que no necessita, és imprescindible una gran psicologia. Així que, aplicada a la política, com a resultat tenim el populisme. Es posen els sentiments i les emocions en el nucli del que hauria de ser la reflexió teòrica i conceptual. I es clar, tenim un problema.»
-I on ens porta? Quines possibilitats ens ofereix?
«Dons mireu, crec que és molt possible, que en els propers vint o vint-i- cinc anys, ens hàgim de qüestionar seriosament tot allò que te a veure amb el consum i com l’orientem. Ens estem carregant matèries primeres que no tenen substitució. Recordeu que fa ja 5 o 6 anys al Japó les fàbriques de vehicles, varen haver de tancar durant uns dies per primer cop, ja que no tenien acer disponible. O com tots algun cop, hem vist alguns immigrants recollint objectes metàl·lics que llencem. Abans no tenien cap valor, eren ferro vell, i ara encara que els paguin poc, sí que tenen un preu. Per tant és molt versemblant que, el medi ambient sigui qui ens obligui a fer-nos aquest replantejament i finalment a encetar una nova política. Hi ha gent que ja estant veien i defensant que no en tindrem prou amb el decreixement. A Catalunya aquesta línia de pensament la va importar en Raimon Panikkar , amb tot una colla de teòrics i pensadors que la sostenen. Els ecologistes també estan arribant a aquesta tessitura.

La pregunta que ens hauríem de fer però, seria, què està disposada a fer la gent per tal de mantenir o millorar el seu nivell de vida? Voltaire, ja al segle XVIII, va escriure un conte on un dels personatges li deia a un altre: Imaginis que la seva riquesa depèn de què  mori una persona que està a la Índia, però que vostè no el coneix. Ho faria? Si us fixeu, això que per a Voltaire era un conte, ara per a nosaltres, és tot una realitat. Per tant i per tot plegat, veiem que tenim un problema moral, molt seriós. Sabem que es diu que, una bona teoria és lo més pràctic que hi ha. En filosofia política, també. El problema és que avui tenim una teoria que és el populisme, que no funciona. Vaja, funciona correctament a curt termini, però a la llarga ens porta un gran caos. En la teoria amic i enemic, l’enemic és ontològic, és estructural. D’aquí que hi ha coses que no tenen remei. A més en particular, quan una societat entra en crisi, la tolerància és el primer que cau i el populisme te més espai.»
-I com podem retornar políticament al camí adient i sortir-nos de l’atzucac?
«Crec que tot plegat s’ha de plantejar sense perdre de vista el medi ambient i l’ecologisme. Però admeto és molt complicat. Penseu que implica coses com ara que el decreixement d’Europa vingui acompanyat del creixement de l’Àfrica. I amb uns estats, sovint colonials, dibuixats des de fora, hi pot haver grups ètnics, tribus, que pertanyin a quatre estats diferents. Com es pot pretendre així, construir un nosaltres polític?»
-Total que … amb els anys no hem aprés res. Mentre hi hagi un enemic…
«Com deia el problema del populisme és la simplificació. De fet en política sempre n’hi ha hagut, no és un invent d’ara. El problema actual és el fet d’haver-lo magnificat. La idea del nacional popular, ja estava en Gramsci o en el PSAN català. Però hi havia altres coses. En canvi, ara no. El problema en el fons és saber com es pot reconstruir el consens, en una època que hi ha dificultats en fer-lo físicament. És a dir, quan el consens és tecnològic.»
-Què significa consens tecnològic?
«Dons quan el consens no es fa sobre entitats reals, sinó quan es fa amb eines tipus Facebook, Whatsapp, Twitter,… Les eines físiques han estat substituïdes per eines tecnològiques. És d’interès aquí, reflexionar sobre la història de les guerres. Inicialment, quan els romans, es feien amb espases.  Calia mirar els ulls de qui es matava. Els canons varen fer créixer la mortaldat, també perquè no es mirava als ulls de l’enemic. Ara fins i tot es fa des d’un despatx manegant uns artefactes a milers de kilòmetres. Ah i només en l’horari laboral des d’on es gestiona. Penseu que estem enfront unes eines que ho canvien una mica tot. Fins ara la forma del consens, es basava en mirar-se als ulls. Si ens mirem als ulls, ben segur que farem coses ben diferents a quan no ho fem. Qui no recorda, a casa nostre mateix, el costum de casar els fills, tampoc fa tant, com a forma de consens? S’entén dons que crear un consens tecnològic és molt més complicat. Així que pels propers anys, caldrà replantejar-se el populisme, obligats per tal de modificar l’economia actual. Una economia financera no és sostenible ja que al darrera no hi ha un creixement de valor real.»
-…però potser Podemos fins pot fer un servei a la societat, si més no un temps, o no?
«El problema és que Podemos està feta des d’un departament d’una universitat.»
-És a dir feta per Errejon i els seus col·legues…
«Efectivament. La qüestió rellevant però, és que el seu mon és exclusivament l’universitari. Crec que no entenen què és el mon sindical. Fixeu-vos com els sindicats han desaparegut de l’escenari polític.»
-Han desaparegut els eixos dreta-esquerra…
«Hi ha una recomposició dels espais, amb l’afegit independentista-unionista. Hi ha la curiositat per exemple de Ciutadans, que ha aconseguit a moltíssims marxistes leninistes d’altres partits.»
-… marxistes leninistes?
«Sí, sí, i molts… de fet Ciutadans és el partit de l’enveja personal I això te mèrit… Ciutadans neix doncs d’un grup d’ex-marxistes que tenien com a eix que el catalanisme no progressés.»

Les postres, una mousse de xocolata amb sopa tropical.

-I què hi varen veure en Rivera? Algú jove, ambiciós i preparat que guanyava els concursos de dialèctica,… potser?
«El pare d’Albert Rivera s’havia arruïnat i el fill volia demostrar-li a la família que ell els salvaria. Tot un repte psicològic. Hi ha coses que no es farien per diners…
»Resumint, a nivell conceptual o de filosofia política, el populisme és el problema més preocupant en l’actualitat.»
-…em vares fer obrir els ulls quan et vaig escoltar explicar la teoria de l’espectacle.
«Efectivament es basa en el llibre titulat la societat de l’espectacle de Guy Debord. Era a finals dels anys seixanta i es va posar molt de moda. Va elaborar la teoria on explicava que, en les nostres societats on el capitalisme ha triomfat fins als darrers objectius, ja no necessitem els productes per viure, sinó per lluir-los. Per tant l’espectacle adquireix la màxima rellevància. Tot això es pot visualitzar en el mon de l’art. Si fessis una exposició on hi hagués només el preu, alguns s’embadalirien exactament igual i se sentirien els “ohhh!” amb els preus més alts… Fixem-nos que cada cop més, per entendre el que veus en algunes exposicions, et cal un filòsof que t’ho expliqui o com es diu ara que “ho desconstrueixi”. N’hi ha que han abusat. Així que s’han fet veritables “collonades”… Finalment què s’acaba comprant? Dons espectacle. Es compren imatges, no realitats. »
-Hi podria haver un cert dient-me híper-culturisme …
«No, no. La cultura és sensibilització. Els alemanys varen intentar una explicació amb el romanticisme que està molt bé. Es tracta de la diferència entre cultura i civilització. La civilització són una sèrie de normes bàsiques, com de bona educació. Així que hom pot ser molt culte i poc civilitzat. Una persona pot ser molt culta, doncs pot tenir un saber enciclopèdic, però ser una mala persona. Li falta el mínim de la civilització. La cultura és saber coses i la civilització és entendre-les. Hi ha molta gent que sap moltes coses, és molt culta, però n’entén molt poques. És el gran problema de la cultura. Tot i que el concepte el varen iniciar els francesos, varen ser els alemanys els que la varen aprofundir, amb Goethe com a mostra paradigmàtica d’aquesta tradició alemanya.»
-Però, quin és el gran esdeveniment de la civilització? es pregunta retòricament el convidat.
«Els drets humans.»
-Però amb la caiguda actual dels valors, qui predicarà els valors nous? Naturalment no seran els populismes…
«Fixem-nos que s’està produint un replantejament. Mireu la darrera encíclica del Papa. És sobre la ecologia i, molt curiosa, ja que filosòficament no és catòlica. El catolicisme és sesiocèntric o psicocèntric i la encíclica és antropocèntrica. De fet però, això ja ho deia Teilhard de Chardin, quan va arribar a la Xina, enviat pels jesuïtes, en afirmar que o fem xinés el nostre Crist o no farem res. És la idea del Crist còsmic. De fet el concepte de tot plegat seria que, les religions hauran d’anar evolucionant totes elles, vers una consciència planetària. I cada vegada es donarà més per la barreja de religions en un mateix lloc.»
-I llavors de nou una pregunta retòrica. Quins són els catalitzadors clàssics dels valors?
«Són tres. La família, la religió i l’educació. Totes tres institucions enguany estan en crisi. Els tres invents socials poden ser molt discutits i podem opinar-ne moltes coses, però són els transmissors fonamentals de valors. Bé, a Espanya se’n va inventar un quart, com ho era el servei militar. I al Brasil, com molts dels  nens no anaven a l’escola, la seva transmissió la feien les televisions.»
-I en aquest context, com veus la classe política?
«Veig que hi ha tot una classe social—propietaris de petites empreses, al voltant d’entre 20 i 40 treballadors (que se’n troben un munt)— òrfena de lideratge i de representació política. Classes mitjanes sense representació, que abans estaven amb el pujolisme. A més, són una classe social, una burgesia en descomposició, ja que no els va bé econòmicament, fonamentalment per la globalització. La única sortida que tenen seria recolzar-se en la universitat. La universitat com a laboratori per la recerca i la innovació…»
-Tot pensant en termes de futur, i portant aquí el consens en la tecnologia que parlaves, no em puc estar de recordar aquí un text de l‘exitós filòsof israelià Harari, en el seu darrer volum publicat. Allà parla del dilema de la vagoneta, en relació a les decisions a incloure en els algorismes dels cotxes auto-conduits de futur. Tessitures com ara, en una fallada dels frens quina decisió s’hauria de prendre entre atropellar dos nens quan creuen un semàfor en verd versus el xoc del vehicle contra un mur, matant el viatger… o de moltes altres alternatives i possibilitats. Diu Harari “els filòsofs conseqüencialistes, com Stuart Mill, que jutgen les accions per les conseqüències, mantenen unes accions força diferents que la dels deontòlegs com Emmanuel Kant, que jutgen les accions per les normes absolutes. Potser Tesla haurà de deixar la decisió en mans del mercat. Podria fer dos models de cotxe autopilotats. El Tesla altruista i el Tesla egoista. En una emergència, l’altruista sacrificarà el seu propietari pel bé comú, mentre que l’egoista farà tot el possible per salvar el seu propietari. Així els usuaris podran comprar el cotxe que encaixi millor en la seva opció filosòfica preferida. Si hi ha més gent que compri l’egoista, Tesla no serà responsable. El client sempre te la raó. Això no és cap acudit. El 2015 es va fer un estudi on tothom era altruista, tret quan qui era el propietari era el preguntat”.
«A la ètica hi ha dos models. La ètica teleològica, de John Stuart Mill — aplica el principi de valorar les accions humanes no pel que són en si mateixes, sinó per les conseqüències que produeixen, valorades segons la quantitat de felicitat que aporten, pressuposant un càlcul utilitarista— i la ètica deontològica, que és el model de Kant. El criteri bàsic del model teleològic és la prudència. En canvi en el model kantià el criteri bàsic és el deure. La modernitat és kantiana. Excepte els anglesos que són utilitaristes. Així que, en principi, els deures són universals i inapel·lables. És molt complicat pensar una societat en la que hi puguin haver deures per grups especialitzats privats. Els deures o són per tots o no són per ningú. L’utilitarisme te un problema en la vida. Per calcular les accions més útils el criteri és molt variable, segons a quina distància ho fas. És a dir, pot ser que una cosa o un fet sigui molt útil ara, però en canvi sigui tremendament complicat en uns anys. En societats que canvien molt ràpid el criteri de la utilitat queda en evidència si no tens present la variable temporal. I la pregunta sempre és, per quant de temps ho calculem? I no ho saben resoldre. Altrament, el que pot ser molt útil per uns pot no ser-ho per uns altres. Per tant l’utilitarisme és molt complex en societats globals.

Per això una societat moderna, en principi és kantiana. L’utilitarisme en societats globalitzades no acaba de funcionar, quan un guanya l’altre perd i s’ha d’establir un sistema de contrapesos, que segons com es faci, acaba en un colonialisme. Cal anar molt en compte a l’hora d’avaluar fets molt petits, molt “micro” perquè sovint emmascaren fets “macro”. Allò que sembla anecdòtic, en política sovint té valor de símptoma. Precisament el feminisme, aquests darrers anys, ens ha ensenyat, i no ho podem oblidar, que la pèrdua de la dignitat es produeix per fets micro. Un micromasclisme que fa forat permanentment i continuada. Les feministes han utilitzat molt intel·ligentment la crítica del llenguatge. És a dir, una cosa bona és “collonuda” i una cosa dolenta és un “conyàs”. Fixem-nos quina associació d’idees tant subliminal…i perversa. En la qüestió del canvi cultural, el tema dels masclismes és molt interessant. Hi ha qui més i hi ha qui menys, però tots cometem actes de masclisme, sense ni tant sols adonar-nos. És possible doncs, que el canvi polític vingui de la vida quotidiana. És a dir del canvi en les coses petites de la vida. I en això el moviment feminista hi ha treballat molt.»
-Tres preguntes. 1era. Marchena s’ha inventat el terme “violència ambiental”, convertint els agredits en agressors…
«…i això només pot funcionar per acumulació… »
-…2a. com a creient crític això que la encíclica Laudato si’ no és catòlica,  no m’acaba de quadrar. Deies que l’església havia de ser cristocèntrica i en part si però no sempre. Així, la teoria de l’alliberament no posa a Crist al mig, i tot plegat ha canviat molt amb el darrer Papa. I la 3era. Com està la filosofia catalana? Hi ha el Pigem, Bilbeny, l’Alcoberro,… i després els mediàtics com en Ramoneda…
«…Ramoneda és un periodista d’idees… i seguint responent des de la 3era. A Catalunya la filosofia ha tingut un problema i és que el nucli sempre ha sigut la història. A més la història entesa com a dolor, com a queixa. La història catalana plora molt bé. El curiós és que tot allò medieval, que propiciaria una certa fatxenderia o “chuleria”, no la sabem fer. Aquí, per exemple, els Almogàvers els titllem d’imperialistes, quan a d’altres llocs els farien herois, com han fet amb el Cid.

A la universitat catalana hem tingut doncs dos grans eixos, la filologia —que no comença a guanyar pes fins acabada la guerra perquè Fabra mai va ser professor universitari— i història. La filosofia a Catalunya, probablement influenciada per la qüestió eclesiàstica, ha estat molt antiquada, molt medievalitzant i escolàstica. Arriba tard i principalment a través de la premsa, de les editorials i del moviment obrer. i a Girona particularment per dones pedagogues. Persones desconegudes però d’un nivell equivalent al de filòsofs europeus del mateix moment. A Catalunya no hi ha hagut mai una filosofia acadèmica moderna, com a França o Alemanya. Com la filosofia no funcionava prou, per seguir-hi treballant no quedava més remei, que agafar-se al recurs de la premsa i per això hi ha alguns coneguts periodistes filosòfics, com el mateix Ramoneda que parlàvem. Fem el que podem, tot i que tinc clar que justegem… En el meu cas per exemple, recorro molt a internet i la meva pàgina web, ara mateix amb uns 2000 documents publicats —després de 20 anys de feina—, te una consulta anual d’entre un milió i un milió cent mil accessos únics —pàgines vistes— amb uns 400.000 lectors diferents. La filosofia catalana te però alguns noms rellevants prou creatius, com ara Joaquim Xirau o Xavier Rubert de Ventós o Salvador Pàniker o Josep Ferrater i Mora… és però, una filosofia que sempre ha tingut dos handicaps importants, la manca d’universitats lliures i democràtiques i la llengua. Enguany la filosofia s’ha convertit en un mercat mundial, s’ha globalitzat i la llengua és l’anglesa. No hi ha massa espai per les filosofies nacionals. Hi ha un mercat mundial, tal com en el rock amb filòsofs que escriuen un llibre i fan conferències pel mon.»
-Anem a la 1a. pregunta?
«El concepte de “violència ambiental”, jurídicament no existeix. Totes les constitucions democràtiques modernes —posteriors a l’any 1948— només s’entenen en funció dels drets humans. També la Constitució Espanyola. Per això la desobediència civil, a partir del nazisme, és un dret reconegut internacionalment. En canvi, els drets ambientals no estan constitucionalitzats, tot i que ho haurien de ser. El problema polític i social d’Espanya, en tot cas, i el que s’ha vist molt clar en la persecució a l’ndependentisme amb eines jurídiques,  és la construcció d’una teoria jurídica ad-hoc, perquè es tracta de consolidar amb arguments radicalment capciosos una qüestió pre-jurídica, com és la existència d’un enemic ontològic, que en aquests cas som els catalans, com a Alemanya eren els jueus.»
-I la 2a.?
«Una de les darreres qüestions que enguany s’està treballant en la ètica, és entendre que el model que ens ha de servir per comprendre la realitat ja no es la piràmide sinó la xarxa. Quan el model era la piràmide, Déu estava dalt de tot. Ara, en xarxa, això varia perquè ja no hi ha un “dalt” i un “sota”, sinó que tot està lligat amb tot. Els ecologistes per exemple diuen que s’ha de pensar com una muntanya. A la muntanya cal que hi hagin llops i també cérvols. Si només hi haguessin cérvols s’acabarien l’herba…Com els llops se’n mengen alguns tot s’equilibra. La metàfora de la xarxa és l’auto-equilibri. S’impliquen unes parts amb unes altres. En xarxa és manté a si mateixa. La xarxa necessita que hi hagi usos però que sigui prou espessa per no perdre el “peix”… La metàfora de la màquina va servir als segles XVIII i XIX. El model de la màquina ja no serveix. Va quedar petit, era insuficient. Una màquina consumeix energia i produeix treball. I aquest era el model de la societat. Un dels fenòmens més interessants dels darrers anys és el canvi de la metàfora de la piràmide per la de la xarxa. En política, en societat, en ètica… Cada vegada més es pensa la societat en la metàfora de la xarxa.»
-Tenint present el populisme vigent, com creus que seguirà el procés?
«La sentència està escrita. El vicepresident Junqueras, crec que es va equivocar entregant-se. Parafrasejant el món militar, un general d’un exèrcit mai es rendeix. Si s’escau, s’enfonsa amb el vaixell… Ara, però, desconec la estratègia d’ERC. Fa molt temps que me’n  vaig desvincular… Com explica Pepe Antich, i hi coincideixo, jo no vull metàfores. Fa molt de temps que s’ha estat fent massa poesia. Ara cal saber quina prosa hi ha… m’ha sorprès molt el canvi que han fet des que els han posat a la presó. Com diria en gironí “si llanguem tot el que hem llangat, cal estar a l’alçada del llangat”…»
Es barregen comentaris diferents al respecte, particularment sobre el Suprem que dona peu a dir que faran una condemna llarga però els donaran un indult. Ja que, s’argumenta, una sentència sobre la que hi ha hagut indult, no arriba a la justícia europea, i així, tothom content. També es comenta que en aquest moment el president Puigdemont, representa el moviment més trencador existent avui dia. S’afegeix però, que en cap cas no ens interessa gens un peronisme català.
S’acosta la mitjanit i, tal i com acostumem, donem les gràcies al convidat, doncs certament, com algú xiuxiuejava, ha estat una veritable classe magistral. I parafrasejant al filòsof Harari, a to per tot el que hem parlat, clourem la tertúlia amb una de les seves reflexions: “si alguna professió hem d’aconsellar als nostres fills, en aquest nou mon que veiem tant tecnològic — amb unes màquines amb intel·ligència artificial, amb robots i amb el big data substituint-nos en la major part de les feines, on a més de canviar sovint de feina haurem de canviar sovint de professió—, hauríem de començar a pensar que podria ser aquella que no farà servir els algorismes. És el cas de la filosofia”. I amb l’assentiment prou sorollós del grup, fem lliurament al convidat d’una litografia de Jesús Casaús, que era barceloní i un dels pintors espanyols més coneguts als EEUU i a Europa. Influït pel fauvisme, acostumava a pintar ambients portuaris que l’inspiraven, tal i com es pot veure en la litografia en qüestió, amb aquest intens acoloriment i estil tant figuratiu, que manté fins quan incorpora una incipient abstracció.

Sortim al vestíbul exterior de l’hotel Alimara per fer la foto de grup i acomiadar-nos personalment del convidat…una gran nit per interioritzar.

_______________________________________

Referència a la web del màxim interès de Ramon Alcoberro:
http://www.alcoberro.info

Les referències més rellevants del contingut tractat a la tertúlia relatives al dret penal de l’enemic es poden trobar tot seguit.
S’inclou un nou Dossier sobre Chantal Mouffe i el populisme d’esquerres, que ella ha teoritzat conjuntament amb Ernesto Laclau.
-Sis arxius inèdits accessibles directament a:
http://www.alcoberro.info/chantal-mouffe.html
-Ampliació del Dossier sobre el teòric del dret penal de l’enemic, Gunther Jakobs:
http://www.alcoberro.info/g%C3%BCnther-jakobs.html
En aquests moments complicats del nostre país, el populisme (de dretes o d’esquerres) s’està convertint en un actor ideològic significatiu (Mouffe ha publicat un llibre escrit amb Iñigo Errejon); i el dret penal de l’enemic és la tesi sobre la qual s’articula la justificació conceptual del judici als presos polítics catalans.
Des de la web alcoberro.info creiem, doncs, que divulgar informació sobre Mouffe i Jakobs pot ser significatiu.

Ramon Alcoberro, abril de 2019

Podeu veure la seva biografia aquí