Resum de la tertúlia amb l’Hble. Sr. Jordi Puigneró i Ferrer, conseller de Polítiques Digitals i Administració Pública, dimarts 4 de febrer de 2020

Un dels interessos que ens va fer pensar que voldríem tenir una tertúlia amb el conseller de Polítiques Digitals, més enllà de la magnífica tasca que s’hi fa, té a veure amb l’anunci que es va fer públic fa uns pocs mesos a l’entorn de la identitat digital. Probablement per raons d’ordre professional, com diu la dita, més coneguda en castellà, però que Joan Amades (1951) al seu llibre Folklore de Catalunya. Cançoner, ens la ofereix com a “la cabra sempre tira a la muntanya”. Dons bé, un projecte, aquest de la identitat digital, que crec de vital importància, sobretot a nivell individual, quan representa la preservació de la nostra identitat digital, i per tant la nostra màxima llibertat.

Darrerament, m’heu escoltar referir-m’hi un munt de cops. També en alguna de les anteriors tertúlies amb convidats del món tecnològic. Dons bé, el jove filòsof israelita, Yuval Noah Harari, al seu tercer llibre, “21 consells per al segle XXI”, també un gran èxit de vendes arreu el món, tot parlant de tecnologia i en particular del mon digital, afirma que amb tota la nostra informació digital, en queda un rastre molt rellevant. I es pregunta, de qui és aquesta informació? Qui la disposa? Sabem, que una part la te la nostre operadora de telecomunicacions, i un altre part, fins i tot alguns cops coincident, resta als banc de dades dels propietaris de les apps que fem servir als nostres terminals mòbils. Ja siguin, les corporacions més grans, com ara Google, Facebook, Apple, Microsoft, Amazon, etc, però també les petites empreses, totes elles privades. Sabem que estem en un món amb dos models. El mon, dit col·loquialment lliure, el mon occidental, on bàsicament la propietat d’aquesta informació, és privada. I, al mon més oriental, a l’entorn de la Xina i Rússia principalment, on aquesta propietat seria pública. En el model americà, les dades les controlen les corporacions. En el model xinès, les dades les controlen els Estats amb una voluntat de control ciutadà.  

I esdevé la pregunta, retòrica. Quina seria la millor per als ciutadans?

El dubte s’esvaeix a partir de l’any 2018, quan els diaris Observer i The New York Times confirmen les notícies que revelaven un suposat traspàs indegut de les dades de milions d’usuaris de Facebook a l’empresa Cambridge Analytica. Dades que aquesta empresa hauria utilitzat per afavorir la victòria de Donald Trump en les eleccions generals nord-americanes de 2016, mitjançant una estratègia de microtargeting, basada en tècniques militars d’atac psicològic. La Comunitat d’Intel·ligència dels EEUU va concloure que Rússia i concretament Vladimir Putin, hi estaven al darrera.

Conclusió, si la propietat és privada es pot vendre a qualsevol organisme públic i viceversa, per tant cap dels dos models sembla que ens podran protegir prou adientment. I quina solució proposa Harari? Dons, precisament, que siguem els ciutadans els que en tinguem la propietat i els únics que decidim, de tota la informació, quina cedim a cadascú en cada moment. Per entrar a una discoteca, per exemple, no ens cal més que mostrar l’edat, cap altre informació, aquesta és la qüestió. El mateix per a qualsevol identificació o interès, com el de compra o desplaçament. Per què Google ha de guardar a quin restaurant vaig a dinar o a quin hotel dormo? O el menjar o la roba que m’agrada? Justament el projecte d’identitat digital pretén empoderar digitalment els ciutadans amb els mitjans que facilitin aconseguir-ho. Res a veure dons amb la tergiversació, que burdament va fer la Moncloa, titllant el projecte d’un DNI català. Res més lluny de la realitat. Tanmateix un DNI català obliga tothom i la identitat digital és opcional, tot i que molt aconsellable. Tergiversació que serveix al govern estatal per fer el decret llei digital, que tot seguit va provocar un recurs del govern català al Tribunal Constitucional, en veure-hi un 155 digital encobert, que xoca de forma frontal amb el concepte d’Internet lliure recollit a les directives europees. Sota el pretext de la seguretat nacional i l’ordre públic i, sense ordre judicial, aquest decret obriria la porta al control de les comunicacions  per part del govern espanyol i suposaria un fre a la innovació digital i al progrés de Catalunya. Enguany la decisió està en mans del Tribunal Constitucional.

Dons bé, amb aquests antecedents la tertúlia d’avui promet ser molt escaient i esclaridora. Cal està informat i poder-ho debatre i, enguany, ningú millor que el conseller Puigneró. Enllà d’algunes paraules més d’introducció tot parlant de la operativa del sopar i la tertúlia i del lliurament del recull de tertúlies en el segon llibre publicat, li donem la paraula al conseller.

«Moltes gràcies per convidar-me», comença el conseller. «Haig de dir que molts del meu equip són gironins. Jo no. Jo soc vallesà. És veritat però, que he estat molts anys a l’estranger, primer fent estudis i posteriorment treballant. Quan em vaig cansar però, vaig tornar i vaig continuar la meva carrera professional a Catalunya. Soc enginyer màster (MEng) en Sistemes d’Informació per la Universitat de Surrey (Anglaterra) i les meves passions són la tecnologia, l’alta muntanya i el meu país. Als 40 anys vaig fer tots els 3000 de Catalunya d’una tirada. I ho vaig escriure a xarxes socials. Per això l’editorial Alpina em va demanar de fer una guia de la travessa, que la va publicar i que mai hauria pensat fer. De fet haig de dir que em va costar més escriure la guia, que fer els cims. No m’hi hauria posat mai. Sortosament els darrers anys tinc la sort que dues d’aquestes passions es donen a l’hora. Després d’uns anys treballant com a regidor a Sant Cugat, amb en Lluís Recoder primer i després amb la Mercè Conesa, posteriorment ho he fet a Barcelona, al Govern, reclamat llavors pel conseller Puig. Com anècdota us diré, que en parlar-ne, la meva dona m’animà, deia ella que així estarem més tranquils. I es que la vida municipal, comporta una visibilitat que quan passes pel carrer continua la feina a tota hora… Era l’any 2013, i als pocs mesos el president Mas va gestionar, i es va fer, la consulta 9-N… així que de tranquil·litat precisament no gaire i, més amb tot el que ha anat passant fins ara …I es que per la meva  responsabilitat, com a director general de Telecomunicacions i Societat de la Informació, vaig haver d’estar al front de la defensa contra el major atac o ciberatac que ha tingut mai Catalunya, fet bàsicament per impedir la celebració del procés participatiu del 9-N. Un atac, situat entre els cinc més potents en l’àmbit mundial, que va deixar fora de servei la web i el correu electrònic de la Generalitat, la web del president, el Servei Meteorològic de Catalunya, la recepta electrònica i l’accés dels professionals del Servei d’Emergències Mèdiques als historials clínics dels pacients, la centraleta dels Mossos va quedar col·lapsada, entre més. Això i que, posteriorment, han crescut moltíssim els ciberatacs ens va portar a dissenyar l’Agència de Ciberseguretat de Catalunya. Avui ja la tenim en marxa des del gener de 2020. Primer es varen aprovar, pel Consell Executiu, els Estatuts i l’Estratègia de Ciberseguretat de la Generalitat. A continuació la llei (juliol del 2017), amb un ampli suport del Parlament, inclòs el PSC. El govern del PP la va recórrer al Tribunal Constitucional, el dia que aplicava el 155. Es va suspendre cautelarment. Finalment, l’alt tribunal (sentència de desembre del 2018) només va esmenar alguns articles, que vàrem tenir presents al text final.

»He tingut la sort d’estar des de diferents responsabilitats en l’entorn digital servint el meu país i des de diferents llocs de la Generalitat de Catalunya. Posteriorment, ja amb el president Puigdemont em vaig incorporar a Presidència com a secretari de Telecomunicacions, Ciberseguretat i Societat Digital. Per tant també hi era amb els fets relatius a l’1-O. Fets pels quals encara estic investigat, que no imputat. I enguany, amb el president Torra vaig tenir l’honor que em va encarregar estar al front de la conselleria que avui gestiono.»

Arriba l’aperitiu, avui un hummus blanc amb caviar, una croqueta de musclos, agredolç de porro i un xupa-xup de guatlla teriyaki, com de costum excel·lents tant quan a varietat, textura i sabors com en la seva tant actual  combinació, que ens mostren un lluïment que agraïm, un cop més, al xef i a tot el seu equip. Quant als vins tenim un vi blanc Like D.O. Penedés, del celler Torre del Veguer, fet fa molt poc temps amb les varietats xarel·lo i moscatell de gra petit. És ecològic, jove i està pensat per un públic millennial. Brilla per la seva agradable acidesa, es llarg, modern i molt fresc. Destaca la seva intensitat aromàtica. Pel que fa al vi negre, Les Argiles D.O Montsant del celler Orto vins OCP, és un criança jove fet amb les varietats garnatxa (90%)  i samsó (10%). Frescor i agilitat són les característiques que transmet al vi l’argila on es troben plantats els ceps. Molt expressiu i suggestiu. Entrada àmplia i molt fresca. És un vi ecològic i biodinàmic amb uns tanins molt saborosos i un final molt agradable de marcat caràcter afruitat. De color viu en copa, te prou acidesa com per a evolucionar els propers anys.

-Fa poc vàreu estar convidat al Fórum econòmic mundial de Davos (21-25 de gener), per cert també amb la presència del filòsof Harari abans esmentat, ens en podeu parlar?
«Efectivament, m’hi varen convidar, precisament per parlar d’economia digital. Haver-hi anat, m’ha permès palesar com l’economia digital està prenen una rellevància tal que, mantenint la economia tradicional com la que és i ha estat fins ara, enguany podríem titllar-ne el seu efecte com de “sorpasso” a la convencional. Principalment, per l’impacte que tenen, totes les tecnologies que se’n deriven, en la pròpia societat i a la economia. Allà, també és va fer públic, un informe que ens mostra els tres grans reptes als que s’enfronta la societat els propers 15 anys. El repte migratori (un fet que, lamentablement, veiem massa sovint al mediterrani), el del canvi climàtic i finalment el de la revolució digital.
»Alguns em diuen que aquesta revolució digital, potser tindrà un impacte semblant al de la revolució industrial, i en part probablement si, particularment pels canvis que provocarà, com també va passar en aquella al llarg del segle XX. De fet, els alemanys parlen que es tracta de la quarta revolució industrial, tot i que els americans parlin de la tercera. En tot cas, certament és una revolució com les viscudes en el passat. La particularitat d’aquesta però, és la velocitat amb que avança i l’impacte, tant superior a les viscudes anteriorment. I si la màquina de vapor va ser clau en la revolució industrial, en aquesta ho és internet. Internet que malgrat dissenyar-se als anys 60 vinculat a la defensa dels EEUU, tot i alguns usos incipients, ja a nivell civil els darrers cinc anys del segle XX, estrictament i en forma generalitzable hauríem de dir que comença amb l’actual segle. D’una internet inicial de la informació, bàsicament entre ordinadors… es va passar a la internet de les xarxes socials i, amb els terminals mòbils, es va convertir en l’internet de les persones. Per tant és des de llavors, que estem tots interconnectats les 24 hores del dia. I, enguany estem anant a una tercera fase. Es tracta de l’internet de les coses, o internet del tot connectat. No només hi haurà dispositius connectats, com telèfons o ordinadors, amb la arribada del 5G qualsevol cosa podrà estar connectada. Un canvi de paradigma, del que encara no som conscients què significa. Us faig notar, que cada nova generació en la telefonia mòbil ens ha portat un canvi. Recordeu, per exemple, que en arribar els terminals mòbils a les nostres mans, només servien per trucar. La segona generació de telefonia mòbil, el 2G, ens va portar els sms. Penseu en la època en que per Nadal les operadores, o operadora es “forrava” amb nosaltres… I amb la tercera generació, la 3G, internet va arribar al mòbil. És l’inici de les app’s. Tot seguit, l’alta velocitat, que va arribar de la ma del 4G. Finalment, el 5G suposarà un canvi substancial, dons la connectivitat enllà del terminal mòbil arribarà a tot. De fet, avui dia podríem dir els terminals mòbils serveixen per tot i, el que  menys, per parlar… I tot plegat comporta una colla de serveis de tot tipus, des de la salut als més inimaginables. La societat està canviant. És veritat, que en cada generació es diu el mateix. La diferència fonamental, crec jo, és que enguany canviarà la governança. Canviarà com ens governem. Tanmateix, els estats i les nacions afronten el repte de poder estar més ben gestionats, per tal de ser més sostenibles. Més emprenedors des d’una perspectiva d’oportunitats. I més democràtics.»

-Per contextualitzar, podríem resumit de quins models provenim? Quins són els models que tenim ara?
«Per simplificar direm que n’hi ha, bàsicament, dos. L’americà, que és el que ha dominat fins ara. Un model en el que la tecnologia i les dades les governaven les grans corporacions, i amb una visió, que en podríem dir, comercial. Llavors, a l’altre costat del mon, tenim l’altre model. El model xinés. En aquest cas la tecnologia i les dades les governa l’estat amb un objectiu de control. El que fa bona o dolenta la tecnologia és com s’utilitza. Tot plegat ens porta a pensar que, els europeus i, a Catalunya podem ser pioners en aquest sentit, dons hem de posar un tercer model sobre la taula. Un model en el que la tecnologia i les dades les governen les persones. Ni les grans corporacions, ni els estats amb una voluntat de control del ciutadà, amb el que això significa. I, aquestes tecnologies, si tens un model, t’ho permeten fer. Aquest és el model que tant jo, com el govern de Catalunya, estem intentant posar en marxa, procurant posar al centre el ciutadà, tot entenent que és el ciutadà qui ha de governar el mon digital. Així dons la proposta es concreta enllà de governar pels ciutadans, ara, a més, de governar amb els ciutadans. I per fer-ho, que ens cal? Dons només voluntat política. I donant curs als tres reptes del Fórum de Davos, i dins l’àmbit de les pròpies competències, el que al govern de Catalunya hi hagi una conselleria de polítiques digitals, ens demostra fins a quin punt aquest govern creu també en aquest repte digital.  A més és la única forma, en que es pot generar una agenda específica per a aquest àmbit. Per tant, entenc que la conselleria, va ser tot un encert, tant del president Puigdemont, com del president Torra. I és que fins la geopolítica, avui dia s’analitza i es juga també en l’àmbit digital. Només cal tenir present la actual guerra freda en que estan immersos el presidents Donald Trump i Xi Jinping, o els EEUU i la Xina, amb tot el capítol de Huawei, quan a finals de 2018, els EEUU varen demanar al Canadà fer un segrest judicial de la directora financera i filla del fundador, Meng Wanzhou. Va estar segrestada fins el mes de març. Es tracta de la punta d’un iceberg d’una guerra comercial pel domini de les tres o quatre tecnologies digitals avançades. I, aquest domini és el que permetrà els propers anys poder tenir l’hegemonia en l’àmbit geopolític. Heu de pensar que si en les revolucions industrials la matèria prima era bé el carbó o bé el petroli, enguany la veritable matèria prima és el TALENT. I per tat també hi ha una lluita pel talent.»

D’entrant un carpaccio de peus de porc trufats, amb saltat de carxofes i picada de pernil i pinyons, espectacular.

-Així dons teniu una conselleria i teniu un pla…
«El pla d’actuació del govern és un pla actuació digital amb cinc grans eixos.

»El primer eix és en l’àmbit de les infraestructures digitals. Cal tenir un país connectat amb infraestructures digitals. Sense connectivitat no hi pot haver societat digital. Per tant és la base. Per aquesta raó aquest any 2020, acabarem el desplegament de fibra òptica per arribar a totes les capitals de comarca. Hem arribat a 29 i ens en falten 13. També evidentment a nivell de cobertura.

»El segon eix, també molt important, és el de potenciar una ciutadania digital. Una ciutadania digital apoderada, formada en tecnologia digital i amb els seus drets garantits (enguany amb els terminals que disposem tots a la butxaca, cadascú de nosaltres constituïm el cinquè poder, a sumar al legislatiu, executiu, judicial i al dels mitjans informatius). El ciutadà comença a prendre protagonisme amb les xarxes socials, però en tindrà molt més amb les tecnologies que venen, com ara el blockchain. Així dons aviat serà possible fer política amb els ciutadans. El repte es tant rellevant, que qui no tingui competències digitals i no estigui format en aquestes tecnologies tindrà més dificultats, fins i tot, per trobar feina. Per tant tindrà cada cop més, menys oportunitats. Així que estarem amatents per tal que aquestes mancances no siguin un factors de desigualtats socials i d’una bretxa digital en el futur. Inclosa la desigualtat de gènere, ja que l’índex de dones en aquest sector és molt baix i els salaris en aquest sector són més alts. Hem de promocionar dons, que l’índex de dones al sector creixi. Tot plegat de mantenir-se, seria un desastre que no ens podem permetre. També per tant, cal protegir els drets i deures digitals dels ciutadans.

»El tercer gran eix és el de tenir un país cibersegur. Si no tenim un entorn segur el ciutadà no hi confiarà, és dons imprescindible, ja que llavors les empreses no el farien servir, perdent competitivitat. Això és el que explica, en el mon físic, la famosa teoria psicològica de la piràmide de Maslow. Un cop satisfetes les necessitats bàsiques (menjar, veure i dormir), el ser humà tot seguit necessita d’un entorn segur. És el mateix en el mon digital. En aquest sentit, jo soc molt crític amb els catalans. Usualment han volgut que la seguretat la gestionin uns altres. Fins i tot som els primers en criticar el Mossos en qüestions d’ordre públic, quan algun cop hi ha hagut algun excés, que cal eliminar, però no generalitzar la crítica tant fàcilment. Si volem que se’ns prengui seriosament, no ja si volem ser un estat, cal saber que hi ha actuacions que, encara que no ens agradin, són inevitables i que cal prendre. La seguretat, també en l’àmbit digital, és un be públic fonamental, que no només no hem de delegar en tercers sinó que hem de gestionar i exercir de ben a prop. Per aquest motiu hem impulsat l’Agència de Ciberseguretat de Catalunya, per la que hem fet una llei.

»El quart eix és el de l’administració digital. Ara tenim la experiència dels darrers quinze anys. Llavors, molts creien que l’administració electrònica era replicar la administració del segle passat, però en forma digital. Ara sabem que es tracta de transformar la administració, que és ben diferent. I no només en l’àmbit de relació amb el ciutadà, pel que fa als tràmits, també internament. Per exemple, avui, al meu mateix departament, hi ha força funcionaris que arriben a les 8h del matí, fan la seva feina i a les quinze hores pleguen i se’n van. I només han treballat a l’ordinador. I la pregunta que faig és, i perquè venen? Alguns provenen de Granollers, de Vic, de Manresa, de Mataró, … una feina que podrien fer a casa seva… només els he de facilitar les eines adients i si s’escau un espai de co-working allà on viuen, o fins i tot amb eines de teletreball, probablement amb un cop o dos per setmana que vinguin per fer reunions de coordinació o del que calgui, seria suficient.  Seria un bé per a ells, poden organitzar-se millor la seva vida, i per la contaminació, pel transport, … i també pel Departament (els espais per a cada treballador a llocs cèntrics de la ciutat són caríssims…). Es tracta dons, també  de canviar l’administració per dintre. Aquest és l’esperit dels decret d’administració digital, del decret de teletreball i del decret de co-working de la Generalitat, que he signat i que representarà un canvi molt important en aquest sentit.

»I finalment, el cinquè eix és la Innovació digital, com a motor de la nova economia, de la que n’és la base. Des del departament hem començat analitzant i determinat quines són les tecnologies que estant canviant el  mon i quines les que el canviaran els propers anys. Al departament, en diem tecnologies digitals avançades. I clarament una d’elles és el 5G. Per sort a Barcelona tenim l’esdeveniment de negocis i tecnològic  més important del mon: el Mobile World Congress. I com sabeu el congrés ja no és de terminals, els terminals només importen una mínima part del mateix, en canvi el rellevant són tots els serveis que hi incorporen. I per cert, que alguns, fins i tot barroerament dins el mateix estat, intenten prendre’ns-el. Jo els diria que no segueixin intentant-ho, enllà de les diverses negatives rebudes, per una simple raó: el congrés mai aniria a Madrid, abans a d’altres llocs… Enguany es celebren dos petits Mobile’s a l’any, un a la Xina (Shanghai) i l’altre als EEUU (Los Angeles-Califòrnia). Es troben que, des de l’incident amb Huawei, al de la Xina no hi van els americans i al dels EEUU no hi van els xinesos.  Com a vicepresident del Mobile, hi he anat als dos i el màxim gestor i responsable el Sr Hoffman m’explica que Barcelona és perfecte, és neutral. Les batalletes amb el rei o amb les qüestions polítiques, als congressistes ni els interessa i sovint ni se’n assabenten i no els preocupen gens. Al conseller delegat tampoc. Només li preocupen els transports i la seguretat, res més. Per quina raó hauria de canviar, dons? Tanmateix no és gens fàcil, oferir tants m2 útils, que Madrid ara mateix no te, i tanta infraestructura i serveis, com disposen a Barcelona. Així que res, ni posant-hi molts diners… els convencerien… Però, amb aquest congrés no en tenim prou, ara hem d’aspirar a ser la capital mundial del 5G. I no, per un orgull egòlatra o…, sinó per què la industria que ve al darrera del 5G és brutal!  L’economia digital està creixent a Catalunya en dues xifres des de fa deu anys. En general tothom reconeix la importància a casa nostre, els darrers cinquanta anys, del sector de l’automoció. Cap dubte. Dons ara per incrementar-ne la visibilitat d’aquesta economia digital, sovint força amagada, us en donaré alguna xifra: el sector TIC a Catalunya ja ocupa a més gent que TOT el sector de la automoció junt.  I no es veu. Un exemple. Fa poc vaig anar a veure una empresa molt important a les Terres de l’Ebre, que ocupa a més d’un centenar de treballadors i que està venent serveis digitals per tot el mon. No us en diré la ciutat. Enguany, sempre que faig una visita a una empresa, abans passo per l’alcaldia per fer un intercanvi d’impressions i convidar l’alcalde a acompanyar-me. Dons bé, en aquest cas l’alcalde em va confessar que ni la coneixia i que al lloc on estava ni li constava cap activitat empresarial. I és la principal empresa del municipi. Hores d’ara la raó, està clara. Eren els baixos d’un edifici, amb taules d’Ikea, ple d’ordinadors portàtils, un munt de joves etc. Fins ara una empresa, diguem-ne de l’època industrial, el primer que feia en anar a un municipi era anar a veure l’alcalde. Dons requerien permisos de mobilitat, de residus, fins i tot alguns cops canvis urbanístics… però es clar la nova economia no te aquests requeriments. El que cal és fibra òptica, llum però res de l’altre mon i naturalment talent…, per tant pot estar funcionant i, com en aquell cas, el municipi ni estar-ne al corrent. Per aquesta raó acostumo a dir que és un sector molt invisible. I, a Catalunya, d’empreses així n’hi ha moltíssimes i estan generant molta riquesa per al país.»

El plat principal, un rapet amb salsa de suquet.

-Amb aquests cinc eixos del pla, dons, quin seria l’objectiu a aconseguir com a país?
«Catalunya fins ara ha estat la fàbrica d’Espanya. Què volem ser a partir d’ara? Dons el laboratori o el hub digital d’Europa. O, almenys, un d’ells.  Si pot ser, amb aspiracions a ser-ho mundialment. I, aquesta agenda digital és fonamental per tal d’aconseguir aquest objectiu. A tot aquest projecte, per tal de provocar una mica i estimular molt, el vaig batejar amb el nom de República digital.»

-I tant que va provocar, però no comercialment, ni en màrqueting sinó a nivell polític, no?
«És veritat. A 600 km es va interpretar ben diferent. El president Sánchez, abans de les eleccions, va anunciar que aquell mateix divendres al consell de ministres, aprovarien un decret, que va explicar clarament que era, textualment “para parar la República digital”.»

-I el varen denunciar?
«No, no. Jo, ja ho deia a tots els que es preocupaven per mi i em trucaven. Jo estava molt tranquil. No havíem fet res il·legal. I això passa, perquè aquest mon digital no existeix a la Constitució. Per aturar-ho, almenys temporalment, varen haver de fer un decret expressament. El mon de la economia digital, encara és un camp molt verge, amb molt poca normativa. I nosaltres volen anar el màxim enllà, arribem fins el llindar que creiem possible. Per exemple, la constitució espanyola no parla de ciberseguretat. Ni un sol article. Tampoc d’internet, ni de identitats digitals. Per aquesta raó han d’anar a remolc fent decrets ad-hoc, quan nosaltres avancem. Arriben, en algun cas com l’explicat, a fer el ridícul. El “decretazo” fa una esmena a Europa. Dels set articles que te, n’hi ha sis que, tant el Consell de Garanties Estatutàries, el Govern Basc, la Associació d’Internautes d’Espanya, el Defensor del poble i el mateix PP que s’hi va sumar al congrés, varen mostrar molts dubtes sobre la constitucionalitat del mateix. El mateix PSOE s’adona ara que va ser un decret electoralista, dons això resta credibilitat a Europa en anar en contra algunes directives europees. De fet es va traspassar una línia vermella per uns quants vots…i en un àmbit on ja no s’havien respectat alguns dels drets fonamentals. Per primer cop, en un estat europeu, s’han fet unes lleis alineades amb les que fan Turquia, Iran o la Xina, com ha estat la llei que permet intervenir comunicacions sense cap ordre judicial per raons d’ordre públic. Però nosaltres, malgrat tot no volem quedar retardats digitalment, així que seguirem endavant, fent la nostre feina per intentar que Catalunya  lideri aquesta tecnologia i la economia digital. L’ordre públic no pot ser la excusa per coartar les llibertats que protegeix la pròpia Constitució.»

I de postres, una mousse de xocolata

-Què és el Blockchain?
«Dons, la distribució de la confiança. Com un notari incorruptible, que treballa gratis els 365 dies l’any, les 24 hores. Una tecnologia de desintermediació, sobretot de la confiança. Alguns exemples. Perquè saps que tens diners? Dons per què hi ha un banc que t’ho garanteix. Perquè saps que el testament és correcte? Dons perquè un notari t’ho garanteix. Imaginem que es pogués fer el mateix, directament, sense cap intermediari. Suposem que fem un acord de qualsevol tipus amb un altre persona. Serveix per tot tipus de documents, diners, actes… Ara hi ha una tecnologia, que és la que garanteix que, aquella  transacció que hem fet, existeix. A més, sabem que és incorruptible i traçable (se li pot seguir tot el seu camí). Provaré ara, de fer-vos-ho més gràfic. Imagineu un llibre major, on anem apuntant el que ens cal registrar. Com ara, he comprat un camell al Sr. X a canvi de 10 sacs d’arròs. En un altre moment hi fem un altre anotació i, així, totes les que calguin. Imaginem que d’aquest llibre, en fem deu còpies. I que de cadascuna d’aquestes còpies, en fem trossets. Finalment ens repartim aquests trossets, entre tots. Cada cop que hi afegim un nou apunt, repetim el mateix. Què passarà? Dons que tothom tindrà una sèrie de trossets, però amb la casuística que els nostres seran diferents als dels altres. A més, mai ningú podrà, tot sol, refer el llibre sencer. En tot cas, si algú volgués canviar algun detall d’una transacció, el sistema sabria que s’ha canviat, dons n’hi ha uns altres nou que ho poden constatar. De fet el sistema, al poc temps, restaurarà la transacció fraudulenta. És a dir, que cadascú de nosaltres, passem de fet a ser els intermediaris. És la tecnologia blockchain amb la que s’ha fet la famosa moneda virtual, el bitcoin i totes les similars que l’han seguit.»

-Alguna aplicació addicional del blockchain, certament sorprenent o especulativa?
«I tant, fins i tot ara un pèl friqui. A més del vot electrònic que us comentava, el fet de poder disposar d’aquesta tecnologia blockchain, enllà de la seguretat i confidencialitat oferta, permetria accions crec que força impensables i sorprenents. Per exemple, hom podria donar al vot a un partit, que el conservaria en el seu haver, tot i que només el propi votant podria veure per qui ha votat. Ara bé, imagineu que en un determinat moment el partit fa una actuació que el votant troba fora de lloc i que no aprova. Tot seguit li podria traure el vot i bé, votar per un altre o per ningú. Imagineu el daltabaix que podria provocar un funcionament així i generalitzat?»

-El debat és ben viu i sorgeixen moltes preguntes…

-Voler ser un hub europeu, és molt rellevant. Ara bé es tracta d’una eina. Com es pot convertir en poder?

-Cap dubte tècnic sobre el blockchain, ara bé si sobre la governança. No acabo de veure això que pugui ser governat per tots.

-Tenim les dificultats del propi estat, però quins són els competidors a nivell europeu?

– Tema privacitat i protecció de dades. La industria te milions de dades de moltes persones, qui controla el controlador?
«Aquest és un dels debats actuals. També al si del govern, on hem rebut una carta del drets i deures fonamentals. La legislació però, usualment com és el cas, va per darrera. Tots n’estem aprenen. Estem en una fase molt inicial de la revolució digital. Ara penso que ho podríem resumir transposant una famosa frase: la dada és pel qui se la treballa o per a qui se la genera. Cadascú ha de decidir qui en fa ús i qui no. A nivell individual, cal però tenir generositat. Hi ha dades que poden fer un gran bé o ser d’utilitat pública. Amb aquesta idea, en paral·lel, estem treballant un projecte de donants de dades. Donant un òrgan pots salvar una vida, però una dada pots ajudar a salvar vides.
»El projecte d’identitat digital auto-sobirana que vàrem impulsar. garanteix la privacitat i permet que cadascú pugui decidir quines parts de les seves dades fa visible, a qui i quan de temps. Aquest és el projecte que el president Pedro Sánchez, abans de la seva darrera investidura, va prohibir publicant tot seguit i amb urgència un decret a mida. No és doncs, en absolut, el DNI digital català, com va voler fer creure. És tot el contrari. Es tracta d’un projecte d’apoderament digital de qualsevol ciutadà pel que fa a les seves dades personals. Sense ser obligatori. Per exemple, anem a una discoteca i ens demanen l’edat. Enguany amb el DNI, veuen com ens diem, on hem nascut, on vivim, quan vàrem néixer…cal tot això, quan l’únic requisit és ser major d’edat? Dons bé amb el projecte d’identitat digital es podria mostrar únicament l’edat. O un altre cas. Ens demanen que entrem al Whatsapp de l’escola de la nostre filla. Cal que tots els membres del grup, coneguin el meu número de telèfon? Amb aquest projecte això ho podria decidir cada ciutadà. I així tot un munt d’opcions i possibilitats, tant personals com professionals.
»Al mon, avui dia ens trobem que bàsicament han emergit dos models. El model americà, on les grans corporacions son les tenidores  d’aquestes dades amb l’objectiu de fer-hi negoci. Però no han comptat amb el ciutadà, que molt probablement també hi vol participar. En el debat actual hi ha moltes opcions per concretar aquesta participació, tant en el negoci com en la decisió sobre la cessió o no les seves dades, quines, a qui, a canvi de què i per quant de temps… I també hi ha el model xinés. L’estat n’és el propietari i així pot controlar la ciutadania. Aquest model no el podem acceptar, és clarament molt pitjor. Algú ha comentat, que el nostre estat a efectes pràctics, enguany fa el mateix amb nosaltres. Certament també com a ciutadans nosaltres ens hem de protegir d’aquest estat i el projecte també ho garanteix. Però el projecte d’identitat digital no acaba només aquí. Ha de ser la garantia del ciutadà digital. Però a més, també hem previst que caldrà homologar les apps que vagin sortint, sobre serveis, particularment les provinents d’altres indrets. Abans parlàvem d’apps de salut digital o apps de control físic i amb altres estris, dons bé totes aquests apps, caldrà homologar-les a fi d’estalviar-nos problemes. I des d’aquestes apps t’haurien de permetre gestionar la teva identitat digital.

-Però tenim prou talent a Catalunya?
«A Catalunya tenim un ecosistema molt important particularment en centres de recerca. Cal fer un esment especial a la tasca que al respecte va fer el conseller Mas-Colell, a qui sempre li haurem d’agrair. Ell va proposar la idea d’associar alguns centres de recerca, tot mantenint la seva autonomia funcional. Així es va crear la Fundació Institució dels Centres de Recerca de Catalunya (Institució CERCA o I-CERCA) amb l’objectiu de donar suport a la projecció científica i corporativa de tots els centres CERCA i d’incrementar les seves posicions de lideratge en l’àmbit internacional. De fet va crear un marc que superant les dificultats institucionals del moment, va   facilitar la promoció de la recerca d’alt nivell, incrementant la massa crítica dels centres i afavorint la captació de talent investigador. Tenim dons centres molts especialitzats i en àmbits diversos, com ara els creats a partir de l’any 2000, des de l’Institut de Ciències Fotòniques (ICFO), al Centre de Visió per Computador (CVC), o el Centre Superordinador de Barcelona (BSC),  el Centre de Regulació Genòmica (CRG), l’Institut de Recerca Biomèdica (IRB), o l’Institut Català d’Investigació Química (ICIQ). També els ja existents anteriorment, com l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA), el Centre d’Estudis Demogràfics (CED), el Centre Internacional de Mètodes Numèrics en Enginyeria (CIMNE), o el Centre de Recerca Matemàtica (CRM) i Institut de Física d’Altes Energies (IFAE), entre d’altres. Tot plegat genera un entorn de petites empreses que acaben incorporant talent i amplificant el negoci en els seus àmbits. On ho fan molt tot això és als EEUU, malgrat el tòpic que la recerca i la innovació prové només de la inversió privada, tot el seu sistema d’innovació és basa en  l’Agència d’Investigacions de Projectes Avançats de Defensa (DARPA). La inversió bàsica en innovació la fa dons l’estat. Són milers de milions de dòlars, els que posa el Departament de Defensa per a projectes tecnològics, a fi de aconseguir la hegemonia militar al mon. Això genera els millors descobriments i les millors indústries relacionades i on la major part del talent hi acaba sorgint. Talent que posteriorment surt i crea petites empreses que enforteixen tot el sistema. Cal només recordar que internet sorgeix d’ARPANET, el projecte de xarxa d’ordinadors sense nodes centrals per connectar totes les institucions del país. És el projecte més conegut de DARPA. Un altre descoberta molt popular avui, és el sistema GPS que fem servir. Podríem fer una enorme llista d’invencions… A Catalunya no tenim exèrcit, ara bé el nostre DARPA podria ser el nostre sistema de Salut, que és on hi posem més diners. És aquí on hem de posar la màxima inversió tecnològica per tal de generar el màxim talent. La analogia serà equivalent, també en resultats. On podem traccionar nosaltres la innovació? Dons a través del nostre sistema de Salut. Innovar en Salut ens permetrà competir amb talent, que com deia és la primera matèria prima en la innovació digital. També i sobretot, en l’àmbit educatiu. El nostre sistema educatiu i formatiu ha de pensar que caldrà formar per les feines del futur, moltes de les quals estan per definir. Alguns estudis d’avui dia asseguren que el 50% de les feines existents avui no existiran en 15-20 anys. El que tenim clar és que seria absurd voler competir amb les màquines. Totes les feines que es puguin fer per les màquines, les robotitzables, automatitzables o digitalitzables, no tingueu cap dubte que seran les que s’hi acabaran fent. Només així podrem mantenir la competitivitat en cada àmbit.»

-…i la governança…
«Veurem com algunes tecnologies, com ara la Intel·ligència Artificial (IA),  impacta en la forma com ens governem… En qualsevol cas el projecte de la República digital no és més que un projecte per intentar fer un país millor. Un país del segle XXI. Penso que l’hauríem de fer igualment, al marge del procés que enguany estem vivint. Us imagineu que fóssim a l’inici de la revolució industrial i penséssim que no podem fer infraestructures ferroviàries no fos que en tenir més trens ens féssim independents… Si no fem aquesta revolució digital, perdrem el tren del segle XXI.»

Hem arribat a l’hora acordada i després d’alguns comentaris més li agraïm al conseller la seva intervenció, afegint que enllà de mostrar un gran tecnòleg tenim un gran polític, fet que ens dona grans esperances per a poder dur a terme tants magnífics com rellevants coneixements i els projectes que se’n deriven. Lliurem al conseller, com a record, una litografia ben colorejada del barceloní d’origen i empordanès d’adopció, l’artista Modest Cuixart. Es tracta d’un rostre femení dels que acostumava amb el seu estil tan característic. Com de costum, sortim a l’escalinata de l’hotel, fem la foto de grup i ens acomiadem.

Podeu veure la seva biografia aquí.

Etiquetes:

Leave Comment

  • *required fields

    *

    code